Ziryab, l’àrbitre de l’elegància

vers 790?-Còrdova, 857

Activitat: Música                                                     

Àrea: Califat abbàssida, emirat de Còrdova

 

Noms i malnoms

Abu al-Hasan Ali ibn Nafi ha passat a la història amb el sobrenom de Ziryab. El mot faria referència a la merla, i el motiu al·ludiria possiblement a la pell fosca i la veu melodiosa, trets característics d’aquest ocell cantor.

A Bagdad

Va estudiar música a Bagdad sota el mestratge d’Ixaq al Mawsili. Tot i la brillantor del seu art, Ziryab va abandonar Bagdad, arran de la greu inestabilitat política des de la mort del califa Harun al-Raixid (809) i de les desavinences amb el mestre. Marxa cap a occident. Després d’un temps a Tunis, fa camí cap a l’Espanya musulmana al servei d’al-Hakam I, emir de Còrdova. Durant el viatge, l’emir mor, però el successor Abd al-Rahman II l’acull a la cort el 822, i el retribueix esplèndidament. 

Estàtua de Ziryab, a Còrdova

Música

Ziryab  va excel·lir tant de músic com de poeta. Bon cantant i intèrpret virtuós del llaüt, fou també un compositor de cançons prolífic. Sembla que va desenvolupar un nou gènere musical, la nawba, una sèrie de cançons enllaçades seguint una estructura definida en quatre ritmes. També se li atribueixen millores al llaüt, com l’addició d’una cinquena corda i la substitució del plectre de fusta amb què es polsaven les cordes per un altre fet de plomes d’àliga, que en millorava el so i la duració del cordam.

Un fet destacat, l’orientalització cultural andalusí

Home sense ambicions polítiques, l’admiració de l’emir cordovès el convertirà en el guru de la moda i l’àrbitre del bon gust entre l’aristocràcia de l’emirat de Còrdova, on importarà els costums orientals de cara a un major refinament dels costums. Reforma l’etiqueta del la cort, augmentant el luxe i la solemnitat de les cerimònies, i així manifestar l’esplendor i el poder de l’emir cordovès. Dicta noves modes que afecten a la higiene, als pentinats, al vestir, difonent les robes de temporada, reservant per a l’estiu el color blanc…

L’anècdota

Els nous costums també afecten a la taula de les elits dirigents. Canvia els vasos d’or i plata pels de cristall de roca. Incorpora nous aliments com els espàrrecs i augmenta la diversitat i la sofisticació de les receptes. Pel que fa a la presentació dels plats en els convits, estableix un ordre fix, sense barrejar els menjars, començant per sopes i entremesos, seguint per les carns i acabant per les postres; és a dir, és un dels precedents dels àpats occidentals.

Al-Sahili, un constructor a l’Àfrica negra

Granada, vers 1290–Timbuktú (Mali), 1346

Activitat: Arquitectura            

Àrea: Regne de Granada, Imperi de Mali (Àfrica occidental)

 

Parendiu

Abu Ixaq Ibraham al-Sahili procedia d’una família distingida de Granada, dedicada al dret i al comerç d’espècies i perfums. Com altres parents, el seu progenitor va tenir càrrecs importants en l’administració del regne Amb aquests antecedents, al-Sahili va rebre una formació refinada. Es decantà sobretot per la literatura. Secretari de la cort reial, potser arran de conflictes polítics o religiosos, va abandonar el país natal per viatjar a Orient, a Egipte, Síria, Iran i el Iemen.

L’anècdota

En la seva estada a l’estranger, com a musulmà pietós, el 1324 va pelegrinar a la ciutat santa de La Meca (Aràbia Saudita). Durant el trajecte va coincidir amb un gran sobirà africà, Mansa Musa, el riquíssim emperador de Malí, que hi acudia amb una llarga caravana esplèndida i fastuosa. Atret per la seva eloqüència i el talent com a narrador i poeta, el sobirà el convidà a tornar amb ell i viure en els seus dominis.

Gran mesquita de Timbuktú

Un fet destacat,  la sala d’audiències per a Mansa Musa

Al Sahili edificà el palau reial de Niani (Guinea) una sala d’audiències, amb les parets enguixades i decorades, coberta amb una cúpula. A banda d’aquesta obra, alguns historiadors li atribueixen el Madugu, palau destinat al monarca, i una mesquita amb minaret a Timbuktú (o Tombuctú), que uns han identificat amb la gran mesquita o Djingerey Ber. A partir d’això se l’havia considerat l’introductor de l’arquitectura islàmica en aquella zona, però els estudis actuals sostenen que aquest procés fou anterior i molt gradual.

Africà

Tot i la brillantor de la seva poesia, iniciada ja a Granada i reconeguda entre els coetanis, aquest escriptor i arquitecte andalusí  no va tornar mai al país natal. Dignatari imperial, morí a Timbuktú. Pocs anys després, el 1353, el viatger Ibn Battuta va visitar la seva tomba, ubicada a la gran mesquita.

 

Bihzad, miniatures perses

 

n. entre 1450 i 1460–Tabriz (Iran), vers 1535

Activitat: Pintura                                                     

Àrea: Imperi safàvida (Iran)

 

El rei Darios i el cavallerís

D’aprenent a mestre

Kamal ad–Din Bihzad (o Behzad), orfe d’infant, va créixer sota l’empara de Mirak, un pintor i cal·lígraf a la cort del sultà Hussayn Bayqara, a Herat (Afganistan), destacat centre de cultura islàmica. El 1500 el seu contemporani Khwandamir el citava entre els artistes d’Herat, però inferior a Qasim Alí; en canvi, el mateix historiador, el 1524 el reconeixia ja com el millor dels pintors.

Entre els safàvides

Probablement vers el 1507 va marxar d’Herat per passar uns anys a Bukhara (Uzbekistan) abans d’instal·lar-se a la capital dels sobirans safàvides, a Tabriz. Va treballar pels emperadors Ismail i Tahmasp. El primer el nomenà cap de taller reial que confeccionava els manuscrits il·lustrats, responsable de cal·lígrafs, pintors i altres artesans.

L’anècdota

Segons la tradició, l’emperador Ismail el tenia en gran estima. Per això, el 1514, durant la campanya contra el sultà turc Selim I, abans de la batalla de Chaldiran, Ismail va amagar-lo juntament amb el seu cal·lígraf favorit dins d’una cova. No volia que fossin capturats pels turcs si era derrotat. Va perdre la batalla, però conservà el seu pintor.

Josep i la dona de Putifar

Un fet destacat, Miniatures del Jardí dels fruits (Bustan)

Els experts accepten com a obra indiscutible de Bihzad –inclou la seva signatura- les il·lustracions realitzades el 1488 i 1489 pel llibre del Bustan, pertanyent al sultà Hussayn Bayqara  (ara conservat a la Biblioteca Nacional del Caire). Les seves imatges es caracteritzen per l’equilibri compositiu i la vivor de les figures, individualitzades, amb expressions i postures que defugen l’estereotip. Renova les escenes, ara extretes de la vida quotidiana del seu temps, amb realisme. Manifesta el gust pel detall i fa servir una rica paleta, creant contrastos cromàtics suggeridors.

Tria d’obres

Altres manuscrits il·lustrats li han estat atribuïts per les coincidències d’estil, com El llibre de la victòria (Zafarnama, 1467); La conferència dels ocells (Mantiq al-tayr, 1483); i El jardí de les roses (Gulistan, 1486).