Haakon IV de Noruega, un emperador nord-atlàntic

Noruega, 1204–Kirkwall (Regne Unit),1263

Activitat: Política   

Àrea: Regne de Noruega

 

L’anècdota

Bastard del rei Haakon III de Noruega i nat després de morir el progenitor, la mare Inga de Varteig va reclamar els drets al tron per al seu fill. Estava en perill de mort, en un lloc controlat pels enemics del rei difunt. El 1206 partidaris del rei Inge II, germà de Haakon II, del bàndol dels Birkebeiner, escortaren el petit Haakon cap a Trondheim, però toparen amb una tempesta de neu. Dos guerrers, amb esquís, el carregaren per dur-lo sa i estalvi fins al seu destí. Una cursa d’esquí noruega, la Birkebeinerrennet, recorda el fet.

Oncles

El rei Inge II va protegir el nebot per tal que en fos l’hereu. Després del seu traspàs (1217), Haakon el succeí en el tron, però la seva posició no estava consolidada a causa de l’edat ─tenia 13 anys─ i l’origen il·legítim. Un altre oncle, Skuli, cogovernà el país, però progressivament s’agreujà el conflicte entre Haakon i Skuli. Malgrat el casament de Haakon amb la filla d’Skuli (1225), finalment el sogre s’autoproclamà rei (1239). L’any següent Skuli fou derrotat i mort. Des d’aleshores Haakon regiria tota Noruega.

Pau duradora i lleis

El govern únic de Haakon IV posa fi a un segle de guerres civils i inicia l’anomenada edat d’or de la Noruega medieval. El monarca reforma el corpus legal per augmentar l’autoritat reial així com per fixar la successió al tron, reservada ara només als fills legítims dels sobirans i aprovada per l’Església. Ell mateix fou coronat per un cardenal el 1247. Haakon IV centralitza també l’administració, establint una cancelleria a Bergen, que esdevé la capital del reialme.

Sala Haakon, Bergen

Tractats i romanços

Haakon intervé en política internacional. Signa un primer tractat comercial amb Anglaterra (1217) i amb la ciutat de Lübeck (Alemanya, 1250), així mateix acorda diplomàticament les fronteres meridionals del regne amb el principat rus de Novgorod (1251). Seguint les modes d’altres corts europees, patrocina la traducció de literatura cavalleresca francesa, com ara el romanç de Tristany i Isolda, al noruec antic. També projecta grans edificis de pedra a Noruega, com la gran sala Haakon a Bergen, que perviu.

Un fet destacat, Grenlàndia i Islàndia sota sobirania noruega

A l’altra banda de l’Atlàntic, els colons escandinaus de Grenlàndia es declaren vassalls del rei Haakon IV el 1261. Un any més tard els imiten els pobladors d’Islàndia. Es comprometen al pagament d’un tribut anual a fi de sufragar el personal administratiu i militar dels territoris. Noruega ateny així la seva màxima expansió territorial. També compta, prop d’Escòcia, amb l’illa de Man, les Hèbrides i les Òrcades. El 1263 Haakon va morir durant una campanya contra Escòcia pel domini de les Hèbrides.

Anuncis

Ma Yuan, el pintor d’una cantonada

Hangzhou (Xina), vers 1160?-Xina, després de 1225

Activitat: Pintura

Área: Regne xinès Song del Sud

 

Nissaga d’artistes

Els avantpassats de Ma Yuan, des del temps del seu besavi, havien treballat com a pintors cortesans de la dinastia Song. Ell va exercir aquell ofici a Hangzhou (Xina), la capital del regne, durant els governs dels emperadors Guangzong, Ningzong i Lizong. Sembla que es va dedicar exclusivament a la pintura, sense fer carrera política, rebent de Ningzong el cinturó d’or, una distinció honorífica de gran prestigi.

L’anècdota

Són nombroses les pintures atribuïdes a Ma Yuan que compten amb inscripcions o segells d’antics personatges de renom. Els senyals més nombrosos pertanyen a Yang, consort de l’emperador Ningzong i mecenes, però n’hi ha d’altres. A l’obra Dotze escenes d’aigua (Museu del Palau, Pequín) s’indica que va ser presentada als dos càrrecs més alts de l’administració civil i militar, cosa que demostra l’alta reputació de Ma Yuan a la cort imperial.

Escoles

Lògicament la seva pintura derivaria probablement de la tradició familiar, encara que mostra també la influència del pintor Li Tang, l’artista que enllaça l’escola pictòrica del Nord, caracteritzada pel monumentalisme dels paisatges, amb la meridional, que té un enfocament més intimista. Al Sud, Ma Yuan i Xia Gui són els màxims representants de l’escola Ma Xia Jia, de caire més líric.

Estil

Les pintures de Ma Yuan són de petit format, amb simplicitat d’elements i composicions enginyoses en diagonal, sovint gens simètriques. S’amunteguen les figures en una de les cantonades inferiors, generant contrastos acusats amb les zones no pintades, accentuant-ho amb la combinació de la pinzellada fina i precisa dels contorns amb els efectes vaporosos i delicats de l’aiguada. Tot plegat, paisatges serens, més evocats que descrits.

Passeig per la sendera d’una muntanya a la primavera

Un fet destacat, Passeig per la sendera d’una muntanya a la primavera (Museu del Palau Nacional, Taipei)

Obra ben definidora del seu estil: no dibuixa una gran panoràmica sinó una petita escena, gairebé concentrant els pocs elements figuratius en la cantonada inferior esquerre de la composició. S’hi representa un home ben vestit, seguit del seu criat que du una cítara, prop de la soca d’un arbre de branques llargues i més lluny, dos ocells. S’ha suprimit el fons de paisatge, i domina l’espai buit, o gairebé, a la resta del quadre. A l’esquerra, dos versos de l’emperador Ningzong sobre flors i ocells.

Tria d’obres

Erudit que mira un salt d’aigua (Metropolitan Museum of Art, Nova York); Els quatre savis del mont Shang (Museu d’Art, Cincinnati); Albercoc (Museu del Palau Nacional, Taipei), una mostra de la seva pintura de flors; i Pagesos tornant de la feina, cantant i ballant (Museu del Palau, Pequín).

Pagesos tornant de la feina, cantant i ballant

Genguis Kan, el creador de l’imperi mongol

Prop del llac Baikal (Rússia), 1162? –Yinchuan? (Xina), 1227

Activitat: Política   

Àrea: Imperi mongol

 

Records i adversitats

Temujin —el nom de naixement de Genguis Kan— procedia d’un gran llinatge ja que un dels seus besavis havia estat sobirà dels mongols, si bé els descendents havien perdut aquella posició. Orfe, després de ser enverinat el seu pare pels tàrtars, gradualment va anar augmentant i consolidant el seu poder, posant-se temporalment sota la protecció de prínceps més forts, o bé combinant les aliances matrimonials amb els triomfs militars, o reclutant companys d’armes units per fidelitat personal, etc.

Kan suprem

El 1206, victoriós en les lluites tribals, fou proclamat kan suprem, sobirà de tots els mongols, agrupant la majoria de tribus nòmades del nord-est d’Àsia. Va adoptar el nom de Genguis Kan, que vol dir “senyor del món”. En contra dels costums mongols, Genguis, llevat del seu nucli familiar, va prioritzar el mèrit i la fidelitat per damunt dels vincles de sang en la tria dels principals col·laboradors. A més, les tribus vençudes sovint ja no eren apartades, les protegia i integrava aquelles tropes dins els seus exèrcits.

Mitjans i objectius

Amb la Mongòlia unificada, Genguis Kan prosseguí les seves campanyes amb un exèrcit basat en la cavalleria, ben organitzat i molt disciplinat. Genguis es va revelar com un estratega consumat, incorporant les tècniques de setge per ocupar les ciutats o servint-se de l’espionatge i la propaganda del terror per dominar nous territoris. En un principi va orientar la seva expansió cap a l’est, contra els regnes de Xi Xia i de Jin, a la Xina septentrional, amb grans triomfs com la conquesta de Pequín (1215).

Un fet destacat, la destrucció de l’imperi de Khwarezm

L’assassinat d’un ambaixador mongol per part del sultà de Khwarezm, imperi que s’estenia pels països actuals de Turkmenistan, Uzbekistan, Iran i Afganistan, va provocar la invasió de Genguis Kan (1219). Els mongols van prendre successivament les seves ciutats més importants: Bukhara, Samarcanda, Urgench, Balkh, Merv …, generalment amb grans massacres. Mort el soldà Muhammad, el seu fill Jalal al-Din obtingué la victòria de Parwan abans de la derrota definitiva a la batalla del riu Indus (1221).

Un imperi continental

Un exèrcit mongol va avançar cap a l’oest fins a Ucraïna, on va derrotar el gran príncep de Kíev i els seus aliats al riu Kalka (1223) abans de tornar cap a Mongòlia. Genguis Kan havia fundat un imperi enorme, unificant el conglomerat de tribus nòmades amb la imposició de la “yasa”, la llei mongola.

L’anècdota

Genguis Kan va morir durant una campanya a la Xina septentrional. Es desconeix on va ser enterrat. Segons la llegenda, l’emplaçament, en un lloc de l’estepa mongola, l’havia triat ell mateix anys abans, i per tal de preservar el secret i no ser violada la seva tomba, l’escorta funerària va matar tots aquells que trobaven en el camí cap al lloc de sepultura.

Santa Agnès de Praga, la meitat de l’ànima de Clara

Praga, 1211-Praga, 1282

Activitat: Religió                                            

Àrea: Regne de Bohèmia

 

Princesa reial

Pertanyent a la dinastia dels Premíslides, el seu pare Otakar I era rei de Bohèmia i la mare, Constança, germana del rei hongarès. Als tres anys és enviada a Trzebnica (Polònia), amb una parenta, Eduvigis, duquessa de Silèsia, i als sis va ingressar al monestir txec de Doksany, on s’educaven les filles de l’alta noblesa. Entre 1220 i 1225  va viure a Àustria, després tornà a Bohèmia.

Peó de la política

Com tantes altres princeses, esdevé una eina per enfortir el regne, casant-la amb algun monarca poderós. El primer candidat és Enric VII, fill de l’emperador Frederic II, però finalment l’acord matrimonial es trenca. Altres sobirans, com Enric III d’Anglaterra i l’emperador Frederic II, la pretenen sense èxit. Agnès havia rebutjat l’emperador, manifestant al papa Gregori IX que volia ser monja.

La  princesa esdevé clarissa

Coneixedora dels nous models de vida religiosa franciscana, facilita l’establiment de frares a Bohèmia. Basteix un hospital per a pobres i funda a Praga un monestir per a les monges clarisses, el primer al nord dels Alps. El 1234 ingressa en aquell convent, del qual en seria elegida abadessa. Mantingué sempre la pobresa, dedicada a la pregària i l’atenció a pobres i malalts. Malgrat la devoció popular a Agnès, no fou canonitzada pel papa Joan Pau II fins 1989.    

Un fet destacat, la correspondència amb Clara d’Assís

Agnès no va conèixer directament Clara d’Assís, la fundadora de l’orde religiós al qual pertanyia, però van mantenir correspondència prop de vint anys, de la qual se’n conserven quatre cartes de Clara. Escrites en llatí, Clara respon les consultes d’Agnès per dur una vida religiosa més sincera i profunda. Aquests escrits manifesten la comunió espiritual entre les dues dones, tal com palesa l’inici de l’última carta, quan Clara s’hi adreça com “la que és la meitat de la meva ànima”.

Convent de santa Agnès

La frase

 “Us prego, estimada, i us demano en el Senyor que amb prudència i seny abandoneu un cert rigor en l’abstinència, indiscret i impossible que sé que vos seguiu, a fi que amb la vostra vida i salut lloeu el Senyor, li tributeu un homenatge raonable i un sacrifici condimentat amb la sal de la saviesa” (de la quarta carta de santa Clara a Agnès).

Per saber-ne més:

Francesc Gamissans. Santa Agnès de Praga, amb Déu i amb els pobres. Barcelona: Centre de Pastoral Litúrgica, 2010

Jaume I, conqueridor i creador de regnes

Montpeller (França), 1208-València, 1276

Activitat: Política   

Àrea: Corona d’Aragó

 

L’anècdota

La concepció de Jaume, hereu del tron catalanoaragonès, no fou fàcil. Va néixer malgrat l’animadversió del rei Pere, el Catòlic cap a la consort, Maria de Montpeller. El monarca potser s’hi hauria allitat fruit d’un engany, fent-li creure que s’ajauria a les fosques amb una dona molt bella.

Trasbalsos

Als tres anys Jaume fou entregat a Simó de Montfort, enemic del seu pare, en el context de negociacions politiques. El 1213, van morir els progenitors, el rei Pere, a la batalla de Muret (França), combatent contra Montfort. Per intercessió papal, el nen va tornar als seus estats, instruït pels templers al castell de Montsó (Osca). La minoria d’edat i la joventut del rei fou turbulenta a causa de les revoltes nobiliàries.

Mallorca catalana

L’acord d’Alcalá del Obispo (1227) significà la fi dels alçaments i la consolidació de la monarquia. Jaume I emprengué una política expansionista cap a territoris islàmics veïns. El primer objectiu fou Mallorca. El 1229 va salpar una expedició des dels ports de Tarragona, Salou i Cambrils, liderada pel mateix rei. Després de la victòria de Portopí, s’assetjà Palma, que va caure l’últim dia de 1229. El cap sarraí de Menorca es declarà vassall de Jaume I, i Eivissa i Formentera es conqueriren el 1235.

Un fet destacat, la conquesta del regne de València

Jaume I prosseguí les conquestes a l’emirat valencià, de nord a sud: Morella (1232), Borriana i Peníscola (1233)… La batalla del Puig afermà la seva posició prop de València, i el setge va concloure amb la capitulació de la ciutat i l’entrada del rei (9-10-1238). L’expansió meridional es va delimitar amb Castella pel tractat d’Almirra (1244), que li assegurava els dominis fins a Biar (1245), integrant-s’hi poblacions com Xàtiva i Dénia. Fidel al pacte, el 1266 conquerí i tornà la Múrcia islàmica revoltada a Alfons X de Castella.

Ordre i horitzons

Jaume I organitzà els nou dominis no com a prolongacions d’Aragó i Catalunya, sinó que els constituí en regnes autònoms, confederats en la Corona d’Aragó, sota el mateix sobirà. N’afavorí el poblament cristià i el seu desenvolupament, promulgant cartes de franquesa i furs. Amb tot, la pacificació del regne valencià fou incompleta fins sotmetre el cabdill local al-Azraq (1258). Aquell mateix any, pel tractat de Corbeil, Jaume renuncià a la política tradicional del casal de Barcelona per Occitània, vist l’èxit de l’expansió francesa.

Últims anys

L’última etapa del regnat va ser complicada, pel rebrot de rebel·lions de nobles aragonesos, les insurreccions sarraïnes a València, les fortes dissensions entre els descendents del rei… Jaume I dividí els seus estats entre dos fills: Pere governaria Catalunya, Aragó i València; i Jaume, Mallorca i Rosselló. Testimoni del seu regnat és el Llibre dels Feits, dictat o inspirat pel monarca.

Per saber-ne més:

Ferran Soldevila. Vida de Jaume I, el Conqueridor. Barcelona: Aedos, 1958

Ernest Belenguer. Jaume I i el seu regnat. Lleida: Pagès, 2007

Xajar al-Durr, la perla d’Egipte

m. El Caire, 1257

Activitat: Política   

Àrea: Sultanat d’Egipte

 

Favorita

Es desconeix el seu nom real. Ha passat a la història com Xajar (o Shajar) al-Durr, que vol dir “collaret de perles“, al·ludint probablement a la seva bellesa. Esclava, potser turca, la va comprar el sultà egipci as-Salih Ayyub. Més endavant  li concedí la llibertat i s’hi va casar. L’únic fill no va viure gaire temps.

La VII Croada

El 1249 una expedició cristiana liderada per Lluís IX de França va envair Egipte i s’apoderà del port de Damieta. Xajar governava mentre el seu marit era de campanya a Síria. Tornat al país, el sultà va morir, però Xajar, juntament amb alts caps, ho mantingué en secret en aquells moments crítics, fins l’arribada d’un fill del sultà, Turan Xa, que era a Turquia. Turan volgué reduir el poder de la vídua. Ella, en canvi, aconseguí el suport dels generals que, revoltats, van matar el nou sultà (1250).

Un fet destacat, el sultanat femení

Així, amb l’ajut de caps militars d’origen esclau anomenats mamelucs, Xajar va cenyir la corona. Fins i tot encunyà moneda amb el seu propi nom. La proclamació de la sultana suscità el fort rebuig del emirs aiúbides de Síria i sobretot del califa de Bagdad, font de legitimitat, que no la reconegueren atès que era una dona. Finalment Xajar es va casar amb un general mameluc, Aybak, el nou home fort. La sultana va abdicar després d’un regnat de tres mesos, però mantingué part de la seva influència a palau.

L’anècdota

A fi de consolidar-se en el tron, el sultà Aybak, el 1257, decidí casar-se novament, ara amb la filla de l’emir de Mossul. Xajar s’hi va oposar i, seguint les seves ordres, esclaus palatins van matar Aybak mentre prenia un bany. Sota tortura, els criats van confessar la culpabilitat de la sultana, i Xajar fou morta poc després.

Tomba de Xajar al-Durr, El Caire

 

Alfons VIII de Castella, en lluita contra els almohades

Sòria, 1155 – Gutierre-Muñoz (Àvila), 1214

Activitat: Política     

Àrea: Regne de Castella

Minoria turbulenta

A la mort del seu pare, Sanç III de Castella (1158), Alfons només tenia tres anys, la qual cosa va generar un període convuls, protagonitzat per les lluites entre els grans llinatges dels Lara i els Castro, que es disputaven la tutela del príncep i el govern del regne. Alhora, els reis Ferran II de Lleó i Sanç VI de Navarra aprofitaren la debilitat castellana per engrandir els seus dominis respectius.

Amics i enemics

L’Espanya cristiana estava dividida en cinc regnes que s’aliaven o combatien uns contra els altres de manera intermitent. Castella s’enfronta a Lleó i Navarra per recuperar viles perdudes durant la minoria d’edat. Amb Aragó, pel tractat de Cazorla (1178) s’estableix un futur repartiment de l’Espanya islàmica, deixant pels catalanoaragonesos l’àrea mediterrània fins al nord d’Alacant. Un any abans, Alfons VIII va prendre Conca als sarraïns i hi establí uns furs, model per a les lleis d’altres ciutats conquerides.

L’anècdota

El 1170 el rei castellà es va casar amb la princesa Elionor Plantagenet. Amb aquell matrimoni Alfons VIII buscava l’ajut anglès per recuperar part de la Rioja, disputada amb Navarra. El 1179, aquella zona va passar definitivament a Castella,  fruit de l’arbitratge del rei anglès, sogre d’Alfons. Anys més tard, també va incorporar les senyories basques de Biscaia i Guipúscoa, abans navarreses. Tot i això, Alfons no obtingué mai el domini de la Gascunya (França), dot de la seva dona, que continuà sota domini anglès.

Batalla de las Navas de Tolosa, de F. van Halen (1864)

Un fet destacat, la batalla de las Navas de Tolosa

Les incursions per zona sarraïna provocaren la intervenció del califa almohade, senyor d’un imperi hispano-marroquí, que va vèncer al rei castellà a la batalla d’Alarcos (1195). Posteriorment Alfons, unit als reis d’Aragó i Navarra, liderà una ofensiva contra els invasors, anunciada pel papa com a croada. L’enfrontament decisiu es produí a las Navas de Tolosa (1212), amb victòria dels cristians, que afebliria l’imperi almohade i permetria dècades més tard la expansió definitiva per les valls del Guadiana i Guadalquivir.