Santa Agnès de Praga, la meitat de l’ànima de Clara

Praga, 1211-Praga, 1282

Activitat: Religió                                            

Àrea: Regne de Bohèmia

 

Princesa reial

Pertanyent a la dinastia dels Premíslides, el seu pare Otakar I era rei de Bohèmia i la mare, Constança, germana del rei hongarès. Als tres anys és enviada a Trzebnica (Polònia), amb una parenta, Eduvigis, duquessa de Silèsia, i als sis va ingressar al monestir txec de Doksany, on s’educaven les filles de l’alta noblesa. Entre 1220 i 1225  va viure a Àustria, després tornà a Bohèmia.

Peó de la política

Com tantes altres princeses, esdevé una eina per enfortir el regne, casant-la amb algun monarca poderós. El primer candidat és Enric VII, fill de l’emperador Frederic II, però finalment l’acord matrimonial es trenca. Altres sobirans, com Enric III d’Anglaterra i l’emperador Frederic II, la pretenen sense èxit. Agnès havia rebutjat l’emperador, manifestant al papa Gregori IX que volia ser monja.

La  princesa esdevé clarissa

Coneixedora dels nous models de vida religiosa franciscana, facilita l’establiment de frares a Bohèmia. Basteix un hospital per a pobres i funda a Praga un monestir per a les monges clarisses, el primer al nord dels Alps. El 1234 ingressa en aquell convent, del qual en seria elegida abadessa. Mantingué sempre la pobresa, dedicada a la pregària i l’atenció a pobres i malalts. Malgrat la devoció popular a Agnès, no fou canonitzada pel papa Joan Pau II fins 1989.    

Un fet destacat, la correspondència amb Clara d’Assís

Agnès no va conèixer directament Clara d’Assís, la fundadora de l’orde religiós al qual pertanyia, però van mantenir correspondència prop de vint anys, de la qual se’n conserven quatre cartes de Clara. Escrites en llatí, Clara respon les consultes d’Agnès per dur una vida religiosa més sincera i profunda. Aquests escrits manifesten la comunió espiritual entre les dues dones, tal com palesa l’inici de l’última carta, quan Clara s’hi adreça com “la que és la meitat de la meva ànima”.

Convent de santa Agnès

La frase

 “Us prego, estimada, i us demano en el Senyor que amb prudència i seny abandoneu un cert rigor en l’abstinència, indiscret i impossible que sé que vos seguiu, a fi que amb la vostra vida i salut lloeu el Senyor, li tributeu un homenatge raonable i un sacrifici condimentat amb la sal de la saviesa” (de la quarta carta de santa Clara a Agnès).

Per saber-ne més:

Francesc Gamissans. Santa Agnès de Praga, amb Déu i amb els pobres. Barcelona: Centre de Pastoral Litúrgica, 2010

Anuncis

Jaume I, conqueridor i creador de regnes

Montpeller (França), 1208-València, 1276

Activitat: Política   

Àrea: Corona d’Aragó

 

L’anècdota

La concepció de Jaume, hereu del tron catalanoaragonès, no fou fàcil. Va néixer malgrat l’animadversió del rei Pere, el Catòlic cap a la consort, Maria de Montpeller. El monarca potser s’hi hauria allitat fruit d’un engany, fent-li creure que s’ajauria a les fosques amb una dona molt bella.

Trasbalsos

Als tres anys Jaume fou entregat a Simó de Montfort, enemic del seu pare, en el context de negociacions politiques. El 1213, van morir els progenitors, el rei Pere, a la batalla de Muret (França), combatent contra Montfort. Per intercessió papal, el nen va tornar als seus estats, instruït pels templers al castell de Montsó (Osca). La minoria d’edat i la joventut del rei fou turbulenta a causa de les revoltes nobiliàries.

Mallorca catalana

L’acord d’Alcalá del Obispo (1227) significà la fi dels alçaments i la consolidació de la monarquia. Jaume I emprengué una política expansionista cap a territoris islàmics veïns. El primer objectiu fou Mallorca. El 1229 va salpar una expedició des dels ports de Tarragona, Salou i Cambrils, liderada pel mateix rei. Després de la victòria de Portopí, s’assetjà Palma, que va caure l’últim dia de 1229. El cap sarraí de Menorca es declarà vassall de Jaume I, i Eivissa i Formentera es conqueriren el 1235.

Un fet destacat, la conquesta del regne de València

Jaume I prosseguí les conquestes a l’emirat valencià, de nord a sud: Morella (1232), Borriana i Peníscola (1233)… La batalla del Puig afermà la seva posició prop de València, i el setge va concloure amb la capitulació de la ciutat i l’entrada del rei (9-10-1238). L’expansió meridional es va delimitar amb Castella pel tractat d’Almirra (1244), que li assegurava els dominis fins a Biar (1245), integrant-s’hi poblacions com Xàtiva i Dénia. Fidel al pacte, el 1266 conquerí i tornà la Múrcia islàmica revoltada a Alfons X de Castella.

Ordre i horitzons

Jaume I organitzà els nou dominis no com a prolongacions d’Aragó i Catalunya, sinó que els constituí en regnes autònoms, confederats en la Corona d’Aragó, sota el mateix sobirà. N’afavorí el poblament cristià i el seu desenvolupament, promulgant cartes de franquesa i furs. Amb tot, la pacificació del regne valencià fou incompleta fins sotmetre el cabdill local al-Azraq (1258). Aquell mateix any, pel tractat de Corbeil, Jaume renuncià a la política tradicional del casal de Barcelona per Occitània, vist l’èxit de l’expansió francesa.

Últims anys

L’última etapa del regnat va ser complicada, pel rebrot de rebel·lions de nobles aragonesos, les insurreccions sarraïnes a València, les fortes dissensions entre els descendents del rei… Jaume I dividí els seus estats entre dos fills: Pere governaria Catalunya, Aragó i València; i Jaume, Mallorca i Rosselló. Testimoni del seu regnat és el Llibre dels Feits, dictat o inspirat pel monarca.

Per saber-ne més:

Ferran Soldevila. Vida de Jaume I, el Conqueridor. Barcelona: Aedos, 1958

Ernest Belenguer. Jaume I i el seu regnat. Lleida: Pagès, 2007

Xajar al-Durr, la perla d’Egipte

m. El Caire, 1257

Activitat: Política   

Àrea: Sultanat d’Egipte

 

Favorita

Es desconeix el seu nom real. Ha passat a la història com Xajar (o Shajar) al-Durr, que vol dir “collaret de perles“, al·ludint probablement a la seva bellesa. Esclava, potser turca, la va comprar el sultà egipci as-Salih Ayyub. Més endavant  li concedí la llibertat i s’hi va casar. L’únic fill no va viure gaire temps.

La VII Croada

El 1249 una expedició cristiana liderada per Lluís IX de França va envair Egipte i s’apoderà del port de Damieta. Xajar governava mentre el seu marit era de campanya a Síria. Tornat al país, el sultà va morir, però Xajar, juntament amb alts caps, ho mantingué en secret en aquells moments crítics, fins l’arribada d’un fill del sultà, Turan Xa, que era a Turquia. Turan volgué reduir el poder de la vídua. Ella, en canvi, aconseguí el suport dels generals que, revoltats, van matar el nou sultà (1250).

Un fet destacat, el sultanat femení

Així, amb l’ajut de caps militars d’origen esclau anomenats mamelucs, Xajar va cenyir la corona. Fins i tot encunyà moneda amb el seu propi nom. La proclamació de la sultana suscità el fort rebuig del emirs aiúbides de Síria i sobretot del califa de Bagdad, font de legitimitat, que no la reconegueren atès que era una dona. Finalment Xajar es va casar amb un general mameluc, Aybak, el nou home fort. La sultana va abdicar després d’un regnat de tres mesos, però mantingué part de la seva influència a palau.

L’anècdota

A fi de consolidar-se en el tron, el sultà Aybak, el 1257, decidí casar-se novament, ara amb la filla de l’emir de Mossul. Xajar s’hi va oposar i, seguint les seves ordres, esclaus palatins van matar Aybak mentre prenia un bany. Sota tortura, els criats van confessar la culpabilitat de la sultana, i Xajar fou morta poc després.

Tomba de Xajar al-Durr, El Caire

 

Alfons VIII de Castella, en lluita contra els almohades

Sòria, 1155 – Gutierre-Muñoz (Àvila), 1214

Activitat: Política     

Àrea: Regne de Castella

Minoria turbulenta

A la mort del seu pare, Sanç III de Castella (1158), Alfons només tenia tres anys, la qual cosa va generar un període convuls, protagonitzat per les lluites entre els grans llinatges dels Lara i els Castro, que es disputaven la tutela del príncep i el govern del regne. Alhora, els reis Ferran II de Lleó i Sanç VI de Navarra aprofitaren la debilitat castellana per engrandir els seus dominis respectius.

Amics i enemics

L’Espanya cristiana estava dividida en cinc regnes que s’aliaven o combatien uns contra els altres de manera intermitent. Castella s’enfronta a Lleó i Navarra per recuperar viles perdudes durant la minoria d’edat. Amb Aragó, pel tractat de Cazorla (1178) s’estableix un futur repartiment de l’Espanya islàmica, deixant pels catalanoaragonesos l’àrea mediterrània fins al nord d’Alacant. Un any abans, Alfons VIII va prendre Conca als sarraïns i hi establí uns furs, model per a les lleis d’altres ciutats conquerides.

L’anècdota

El 1170 el rei castellà es va casar amb la princesa Elionor Plantagenet. Amb aquell matrimoni Alfons VIII buscava l’ajut anglès per recuperar part de la Rioja, disputada amb Navarra. El 1179, aquella zona va passar definitivament a Castella,  fruit de l’arbitratge del rei anglès, sogre d’Alfons. Anys més tard, també va incorporar les senyories basques de Biscaia i Guipúscoa, abans navarreses. Tot i això, Alfons no obtingué mai el domini de la Gascunya (França), dot de la seva dona, que continuà sota domini anglès.

Batalla de las Navas de Tolosa, de F. van Halen (1864)

Un fet destacat, la batalla de las Navas de Tolosa

Les incursions per zona sarraïna provocaren la intervenció del califa almohade, senyor d’un imperi hispano-marroquí, que va vèncer al rei castellà a la batalla d’Alarcos (1195). Posteriorment Alfons, unit als reis d’Aragó i Navarra, liderà una ofensiva contra els invasors, anunciada pel papa com a croada. L’enfrontament decisiu es produí a las Navas de Tolosa (1212), amb victòria dels cristians, que afebliria l’imperi almohade i permetria dècades més tard la expansió definitiva per les valls del Guadiana i Guadalquivir.

Sant Domènec, pare dels predicadors

Caleruega (Burgos), 1170-Bolonya (Itàlia), 1221

Activitat: Religió

Àrea: Regne de Castella, comtat de Tolosa

 

L’anècdota

Els pares de Domingo de Guzmán, María de Aza i Félix de Guzmán, pertanyien a la noblesa castellana. D’acord amb la llegenda devota, poc abans d’infantar, la seva mare va tenir un somni estrany. Del seu ventre sortia un cadell de gos que portava a la boca una torxa encesa amb la qual semblava voler cremar tot el món. Així s’anunciava la vida futura de sant Domènec que amb les seves prèdiques despertaria arreu els cors adormits a la fe i els inflamaria d’amor.

Clergue

Els pares el destinaren a l’Església. Estudià primer a Gumiel de Izán (Burgos) on vivia un oncle eclesiàstic i després a Palència per estudiar arts liberals i teologia. Un cop ordenat prevere, fou professor de l’Estudi General de Palència i més tard canonge de la catedral d’Osma (Sòria).

D’ambaixador a predicador

Alfons VIII de Castella encomanà al bisbe d’Osma, Diego de Acebes, una missió diplomàtica. En els seus viatges per Europa, el bisbe, que anava acompanyat de Domènec, descobrí l’expansió de l’heretgia albigesa per Occitània. Presentada al papa la seva renúncia episcopal, a Montpeller (França) l’antic bisbe va coincidir amb la rica delegació pontifícia que fracassava en la conversió dels albigesos. Diego d’Osma  i Domènec propugnen una nova predicació com els apòstols: a peu, pobres, demanant almoina.  

Un fet destacat, la fundació dels dominics

Mort Diego d’Osma el 1207, Domènec continua l’apostolat entre els heretges occitans. Aplega al seu voltant un petit grup de missioners. Vers el 1215, amb el suport del bisbe de Tolosa de Llenguadoc, estableix una primera associació de religiosos en aquella ciutat. El 1216 el papa Honori III aprova el nou orde religiós de capellans predicadors, conegut com els dominics. Fins aleshores no existia cap associació d’eclesiàstics estable que pogués predicar arreu, sense limitacions, gràcies a l’aprovació pontifícia.  

L’expansió de l’orde

El 1217 Domènes dispersa la primitiva comunitat de dominics, enviant-los a diferents ciutats europees, com ara París o Bolonya, per tal que la predicació sigui més efectiva. El frare fundador viatja a peu per França, Itàlia i Espanya, revisant els convents creats i fundant-ne de nous. El 1220 i 1221 se celebren els seus dos primers capítols generals, que organitzen el nou orde religiós. Mort el 1221, Domènec fou canonitzat el 1234 pel papa Gregori IX.  

La frase

“Això és, germans estimats, allò que us deixo en possessió, com correspon a fills amb dret d’herència: tingueu caritat, conserveu la humilitat i posseïu la pobresa voluntària”  (de l’últim sermó de sant Domènec als seus frares).

Mongke Khan, empenta i ordre imperials

Mongòlia, 1208 -Diaoyu? (Xina), 1259

Activitat: Política           

Àrea: Imperi mongol

 

Genguiskhànida

Net de Genguis Khan, i fill de Tului, participà en la campanya a l’Europa oriental dirigida per Subutai i Batu Khan. Allà va estrényer les relacions amb el seu cosí Batu, del llinatge de Jotxi, enfront als altres descendents de l’avi. Mort el gran khan Guyuk (1248) i comptant amb el talent polític de la seva mare Sorgaqtani Beki i el suport de Batu, Mongke esdevingué el cap suprem dels mongols el 1251, desplaçant els germans i descendents del seu cosí Guyuk, fill d’Ogodei Khan.

Reformes internes

Després de reprimir durament l’oposició de la nissaga d’Ogodei, va emprendre un seguit de reformes a tot l’imperi. Considerat el més notable dels successors de Genguis Khan, fou l’últim que exercí un poder efectiu sobre totes les terres conquerides. Potencià el govern central, ubicat a Mongòlia, a Karakorum, la capital; centralitzà la recaptació d’impostos; aturà els abusos en els territoris ja conquerits, que castigà severament, alhora que promovia la represa econòmica de les zones devastades.

Un fet destacat, el cens complet de limperi mongol

Per conèixer el pes econòmic i demogràfic real del seu imperi, Mongke va ordenar la creació d’un cens, que ultrapassà les temptatives dels grans khans anteriors, tant per l’abast geogràfic com per la seva exhaustivitat. L’inventari s’inicià el 1252 als territoris conquerits de la Xina i, passant per Àsia central, Pèrsia, Mesopotàmia, va concloure al nord de Rússia, a Novgorod el 1259. Les dades permetien estimar els recursos de cada província en el sosteniment i l’expansió dels dominis mongols.

Conquestes a orient i occident

Durant el seu govern, les tropes mongoles liderades pels seus germans Hulegu i Khublai van estendre l’imperi. Hulagu Khan conquerí Pèrsia (1256) i des d’allà avançà cap a l’oest, ocupant Iraq, amb la capital Bagdad (1258), i Síria. A l’est, l’ofensiva, encapçalada per Khublai, s’orientà tant cap a l’imperi xinès dels Song com a altres estats a l’oest i el sud de la Xina. El 1257, Mongke va prendre el comandament directe de l’exèrcit contra els Song. Al setge de Diaoyu (Xina), va emmalaltir i morí poc després.

La frase

“Nosaltres, els moal creiem que no hi ha sinó un únic Déu, gràcies al qual vivim i morim, i a ell adrecem el nostre cor. Però com Déu ha donat a la mà diferents dits, així també ha donat als homes diferents camins … Déu us ha lliurat les Escriptures, i vosaltres no les guardeu, a nosaltres ens va donar els endevins, i nosaltres complim el que ens manen i vivim en pau” (declaració de Mongke Khan, segons Guillem de Rubrouck).

Otakar II de Bohèmia, el rei de ferro i or

Txèquia?, 1230–Dürnkrut (Àustria), 1278

Activitat: Política

Àrea: Regne de Bohèmia. Ducat d’Àustria

 

Imprevist

No estava destinat a governar, però la mort del seu germà gran, el 1247, el convertí en hereu al tron txec que ocupava el seu pare Venceslau I. Ja dos anys abans de succeir-lo com a rei de Bohèmia (1253), Otakar fou nomenant marcgravi de Moràvia i esdevingué duc d’Àustria arran del matrimoni amb Margarida von Babenberg. 

L’anècdota

El seu camp d’actuació va incloure també els territoris pagans del nord. Va participar en dues croades contra els pobles bàltics, la primera a Prússia oriental (1254), i la segona contra els lituans (1266-1267), ajudant als cavallers teutònics. Agraït de la seva col·laboració, aquest orde militar va fundar la ciutat anomenada Königsberg (Muntanya del rei, l’actual Kaliningrad), en honor seu.       

otakarIIdebohemia

Creixement

Durant anys va obtenir èxits diplomàtics i militars que li van permetre crear l’estat més poderós de tot el Sacre Imperi Romanogermànic, estenent-se per l’Europa central fins a l’Adriàtica: Estíria (1260), Caríntia i Carniola (1269). Otakar II va rebre el sobrenom de rei de ferro i or per les campanyes militars i per la riquesa que exhibia.

Bohèmia florent

El regne de Bohèmia (Txèquia) va prosperar sota el seu govern. Protegí els jueus i afavorí l’arribada al país d’emigrants alemanys, fundant una trentena de ciutats,  com ara České Budějovice, Písek o Malá Strana, actualmente un barri de Praga. A més del comerç, l’explotació de les mines d’argent de Jihlava garantí la bonança económica, que propicià el desvetllament cultural, amb artistes i intel·lectuals vinguts a Praga, a la cort.

Un fet destacat, la batalla de Dürnkrut (o de Marchfeld)

Mort Ricard de Cornualla (1272), Otakar aspirà a ser el nou rei d’Alemanya, però els prínceps electors triaren Rodolf de Habsburg. Aquest exigí al rei bohemi que reconegués la seva autoritat i que li cedís Àustria, Caríntia, Estíria i Carniola, cosa que s’acomplí el 1276, després d’una breu guerra. El 1278 Otakar, encara rei de Bohèmia, tractà de recuperar els feus austríacs per la força. Unit al rei polonès s’enfrontà a Rodolf, aliat amb Hongria, a Dürnkrut (Àustria). Otakar II va perdre la batalla i la vida.