Nicola Pisano, embellint les predicacions

Pulla? (Itàlia), vers 1220?–Pisa? (Itàlia), vers 1284?

Activitat: Escultura     

Àrea: Pisa, Siena, Perusa

Inicis

La majoria d’especialistes creuen que Nicola Pisano va néixer a la Itàlia meridional, a la Pulla, en consonància amb documents antics que es conserven d’aquest artista on se l’anomena “Nicolas Pietri de Apulia”. És possible que la seva formació se situés a la Itàlia meridional, en els cercles vinculats a l’emperador Frederic II, caracteritzats pel gust per l’antiguitat clàssica. En tot cas, la seva activitat professional coneguda es localitza més al nord, a la Toscana.

Un fet destacat,  el púlpit del  baptisteri de Pisa

Els anys 1259 i 1260 Nicola Pisano esculpeix la trona (és a dir, el lloc des d’on es predica) del baptisteri de Pisa, en marbre. La seva creació suposa un canvi respecte als púlpits anteriors. Deixa d’esta adossat a parets del temple, i el conjunt escultòric esdevé un element arquitectònic autònom i destacat. Molt ornamentat, sobre set columnes s’aixeca una caixa hexagonal, amb cinc panells amb relleus d’escenes del Nou Testament relatives a l’anunciació, la infància de Jesús, la crucifixió i el judici final.

Púlpit del baptisteri de Pisa

Estil

Nicola Pisano mostra una síntesi de l’antiga escultura romana i les formes coetànies del gòtic francès, fent gala de talent narratiu en les seves composicions, amb gran nombre de figures. La monumentalitat, realisme i serenor d’algunes les seves creacions recorden l’art clàssic mentre l’emotivitat d’escenes con la crucifixió connecta amb el gòtic. El seu estil evoluciona incrementant el dinamisme i el jocs d’ombres dels seus relleus, però sense atènyer el dramatisme punyent del seu fill Giovanni.

Púlpit de Pisa, panell de l’adoració dels Reis d’Orient

L’anècdota

La forta influència dels antics models clàssics és manifesta en molts detalls dels relleus de Nicola Pisano. Al púlpit de Pisa, l’adoració dels reis d’Orient s’assembla als relleus romans de reis vençuts retent homenatge a l’emperador, i la Mare de Déu va vestida igual que les dames romanes, tal com s’observa en el sepulcre clàssic d’Hipòlit i Fedra, del cementiri de Pisa.

El púlpit de la seu de Siena

També a la Toscana, entre 1266 i 1268, Nicola és autor de la trona de la catedral de Siena, feta en marbre de Carrara, ara ajudat pels seus deixebles Arnolfo di Cambio, Lapo di Ricevuto i el seu fill Giovanni Pisano. Segueix a gran trets el model de Pisa, però n’augmenta la complexitat: la trona és octogonal, afegint-hi noves escenes. com la fugida a Egipte i la mort dels innocents, i dedicant dos panells al judici final.

Púlpit de la catedral de Siena

A Perusa

Nicola Pisano no es va limitar a l’àmbit religiós ja que bastí, d’acord amb les autoritats municipals de Perusa, la font major d’aquesta ciutat, auxiliat pel seu fill Giovanni, entre d’altres. Es compon de dues cisternes poligonals decorades amb relleus que representen signes del zodíac, arts liberals, animals, personatges mitològics, etc…, i remata la font una escultura de bronze.

La reina Tamara, l’edat d’or de Geòrgia

Geòrgia?, vers 1160?–Agarani (Geòrgia), 1212

Activitat: PolíticaGrup5-Història

Àrea: Regne de Geòrgia

Dos sobirans

Com que el rei Jordi III de Geòrgia no tenia descendència masculina, va elegir la seva primogènita Tamara (o Tamar) com a successora. Mai abans havia regnat una dona a Geòrgia, i per aquest motiu la va associar al tron i va coronar-la com a monarca el 1178 en presència de la cort a fi d’assegurar el seu futur regnat.

Potentats reclamant

Malgrat això, a la mort del sobirà, nobles i prelats qüestionaren la reina Tamara. Li exigiren demandes que limitaven el seu poder. També escolliren el seu espòs, Yuri Bogoliubski, un aristòcrata rus. El matrimoni no va funcionar, i el 1188 Tamara se separa del marit, que es veu obligat a abandonar el país. Tanmateix, Bogoliubski tractaria dues vegades, liderant revoltes dels nobles, o aliat amb tropes musulmanes, de recuperar la corona, sense èxit.

Nou consortTamarade georgia

Paulatinament Tamara assegura la seva posició, situant en importants càrrecs de govern els seus partidaris, com els germans Mirianisdze. Es torna a casar, triant ella ara el consort, David Soslan, un noble d’Ossètia, petit estat vassall de Geòrgia. La unió reeixirà, tindrà descendència, i el consort es revela com un general molt capaç, que obté grans victòries com la de Basiani (1202) contra els turcs seljúcides de Rum (Turquia).

Un fet destacat, l’engrandiment territorial de Geòrgia

Aprofitant la davallada d’altres regnes pròxims, Tamara amplia els seus dominis gràcies a la diplomàcia i les campanyes militars, sobretot contra els estats islàmics veïns, com el soldanat d’Azerbaidjan. El 1204 la reina fa possible la creació del nou estat cristià de Trebisonda (Trabzon, Turquia), a la riba de la mar Negra, governat pels seus nebots, fidels aliats de Geòrgia. Amb Tamara, el reialme georgià aconsegueix la seva màxima extensió i es converteix en el principal estat del Caucas.

L’anècdota

Tamara és indiscutiblement el monarca  de Geòrgia més lloat ja des de temps medievals. El millor dels poetes georgians, Shota Rustaveli, coetani seu, va escriure el poema èpic L’embolcallat amb pell de pantera, una al·legoria de la reina Tamara. El prestigi de Tamara no ha minvat mai, i fins i tot ha estat declarada santa. Ara bé, l’edat d’or, política i cultural, del seu regnat no la sobrevisqué gaire. A mitjans dels segle XIII Geòrgia estava sotmesa a l’imperi mongol.

Sant Tomás d’Aquino, el mestre sistemàtic

Castell de Roccasecca (Itàlia), 1225–abadia de Fossanova (Itàlia), 1274

Activitat: Religió. FilosofiaGrup2-Raó                                                  

Àrea: Regne de Sicília, regne de França

 

Monjo o frare

Els seus pares pertanyien a la noblesa i quan era infant el van deixar al monestir de Monte Cassino, potser amb l’esperança que assolís una alta posició. Més endavant, però, l’abandona i continua la formació a la universitat de Nàpols (Itàlia). Allà es relaciona amb els dominics, un nou orde religiós de vida austera dedicat a l’estudi i la predicació. Hi ingressa, tot i l’oposició de la família que el segresta quan viatja a París, i està reclòs en un castell durant un any. Tomàs no cedeix i finalment el deixen marxar.   

Intel·lectual

Des de 1245 estudia a París amb Albert el Gran, a qui segueix com a deixeble a Colònia (Alemanya). Esdevé mestre en teologia el 1256. La seva vida està centrada sempre en l’ensenyament universitari, ja fos a París, Nàpols i altres ciutats italianes, rebutjant alts càrrecs eclesiàstics com l’arquebisbat de Nàpols. La seva producció fou vastíssima, i potser el ritme desbordant de feina li provoqués tal esgotament que afavorís el seu traspàs, produït mentre anava al II Concili de Lió, cridat pel papa.   

Conciliant la filosofia antiga

En aquest període es redescobreixen textos d’Aristòtil. Innovador, Tomàs  integra el pensament racionalista del pensador grec en la filosofia cristiana, de manera creativa. Defensa l’existència diferenciada de la teologia i la filosofia, i la seva relació harmònica per al coneixement de Déu i el món, però admetent que la raó no pot capir algunes de les veritats revelades per la fe. Unes tesis seves foren condemnades (1277), però fou canonitzat el 1323 i segles més tard declarat doctor de l’Església, model d’ortodòxia.  

santtomasdaquino-apoteosi de santt,zurbaran,1631

Apoteosi de sant Tomàs d’Aquino, de Zurbarán (1631)

Un fet destacat, la Summa teològica 

Aquesta obra constitueix la seva obra més reeixida com a síntesi ordenada i sistemàtica de la teologia cristiana occidental, encara que no la va acabar. S’estructura en tres parts: En la primera tracta de Déu, la seva naturalesa, les proves de la seva existència, i després aborda la creació: els àngels, món físic, les criatures, l’esser humà…; en la segona estudia la teologia moral; i la tercera es dedica sobretot a Crist.

Tria d’obres

Summa contra els gentils, exposició filosòfica on defensa la fe cristiana davant musulmans i jueus; comentaris a diferents obres d’Aristòtil (Metafísica, Ètica a Nicòmac, Política, etc…); Compendi de teologia, un resum de doctrina cristiana; i himnes eucarístics, com Pange Lingua, encara vigents a la litúrgia.

La frase

“Així com en els tribunals ningú no pot jutjar si no ha escoltat les raons de les dues parts, així també cal que aquell qui vol filosofar escolti tots els pensadors en llurs recerques oposades per tal de tenir més elements de judici” (extret del seu Comentari sobre la Metafísica d’Aristòtil) 

 

Per saber-ne més:

Marie-Dominique Chenu. Tomàs d’Aquino, mestre d’espiritualitat. Barcelona: Pòrtic: Facultat de Teologia de Catalunya, 2010

Khublai Kan, el sobirà de Marco Polo

Mongòlia, 1215-Pequín, 1294

Activitat: PolíticaGrup5-Història

Àrea: Imperi mongol, imperi xinès Yuan

Descendent del gran conqueridor

Net de Genguis Kan i fill de Tului, Khublai (o Kubilai) és, doncs, membre de l’elit privilegiada que governa l’imperi mongol. El 1251 Mongke Kan li confia el comandament de la Xina septentrional. A la mort de Mongke (1260), el succeeix com a gran kan. Tanmateix, ha de sufocar la revolta del seu germà Ariq Boke (1264) i altres sublevacions d’altres parents al Turquestan (1267) i Manxúria (1277). En realitat, quan governa l’imperi mongol, en bona mesura està desmembrat en kanats independents a l’Iran, Rússia…

Un fet destacat, la conquesta de la Xina

Khublai governa directament Mongòlia i la Xina septentrional, i des d’aquests territoris envaeix l’imperi xinès dels Song del Sud el 1267. Desenvolupa la guerra de setge i una marina fluvial per controlar la vall del riu Yangtze. El 1273 pren la ciutat de Xiangyang i el 1279 conclou l’ocupació amb la victòria naval de Yamen. Khublai esdevé un emperador xinès, fundant la dinastia Yuan, administrant el nou estat segons els models burocràtics xinesos i establint la capital a Cambaluc, l’actual Pequín.

AAM Emperors Treasures Kublai Khan EX2016.3.24

Expedicions

El nou sobirà xinès emprén ofensives militars contra els regnes veïns de Vietnam (1257 i 1285-1288), Birmània, el Japó (1274 i 1281) o l’illa de Java (1292-1293), si bé en la majoria dels casos aquestes operacions fracassen de bon començament o bé tenen triomfs efímers. Amb Khublai l’expansió mongola arriba al seu topall.

Societat, comerç i religió

Prospera el comerç amb la creació o ampliació de la xarxa de camins i canals, i augmenta l’ús del paper moneda com a sistema de pagament. El grup dominant és la minoria mongola; el nivell social més baix l’ocupen les classes populars de la Xina meridional. Khublai es mostra tolerant amb religions ben diferents, des del confucianisme al budisme lamaista o el cristianisme nestorià. En aquest regnat Marco Polo viatjà a la Xina i va estar-s’hi molts anys, servint l’ emperador.

La frase

“Aquest gran kan és l’home més poderós pel que fa a gent, terres i tresors com mai no ho ha estat abans ningú més al món des d’Adam, el nostre primer pare, fins avui. I la seva gent es manté sota la seva autoritat amb una obediència mai abans no vista sota qualsevol altre rei anterior a ell” (del Llibre de les Meravelles, de Marco Polo).

Avicebró, filòsof i poeta jueu

Màlaga, 1150?-València?, vers 1180?

Activitat: Filosofia. LiteraturaGrup2-Raó               

Àrea: Taifa de Saragossa, taifa de Granada

Precarietat

Nascut dins d’una família jueva que havia fugit de Còrdova en temps convulsos provocats per l’esfondrament del califat cordovès, el seu destí definitiu fou el regne musulmà de Saragossa. Orfe quan encara era menor, Salomó ibn Gabirol, més conegut com Avicebró, va sortir de la pobresa gràcies al seu talent literari precoç.

Visirsavicebro

Yekutiel, visir jueu del sobirà de Saragossa, el protegí i va fer-li de mecenes. Avicebró es revela com un dels millors poetes jueus medievals, tant en composicions seculars, on adopta motius i mètriques de la lírica àrab, com sobretot en la poesia religiosa. En la seva obra combina estrofes de profunda espiritualitat amb versos virulents adreçats a cortesans. Aquella vida despreocupada acaba abruptament el 1039, amb l’assassinat del visir Yekutiel quan un nou cap usurpa el tron.

L’anècdota

S’instal·la a Granada gràcies al patrocini de Samuel ibn Nagrela, intel·lectual il·lustre i visir del rei granadí, fins al traspàs d’aquest prohom (1056). Es creu que Avicebró va morir pocs anys després a València. Una llegenda explica que el va matar un home gelós de la seva saviesa, al costat d’una figuera. Mesos després, la collita de l’arbre fou extraordinària en quantitat i dolçor. Sorpresos del fet, els veïns descobriren el cadàver d’Avicebró entre les arrels de l’arbre. L’assassí fou mort, penjat de la mateixa figuera. 

Un fet destacat, La font de la vida (Fons vitae)

Aquest tractat filosòfic és conserva sencer en la seva traducció llatina. Els comentaristes medievals cregueren que Avicebró era cristià i la seva filiació jueva no s’aclarí fins el segle XIX. Avicebró és el principal exponent del neoplatonisme jueu. Sobre l’origen i composició del món, defensa l’existència d’una Essència Primera, identificable amb Déu, de la qual prové tot. Totes les substàncies creades, corpòries o espirituals, tenen matèria i forma, i la seva diferenciació rau en la diferent combinació d’aquests dos elements. 

Tria d’obres

Avicebró escriu l’obra filosòfica en àrab; la poesia, en hebreu: Llibre de la correcció dels caràcters (Kitab islah al-akhlaq), manual d’ètica; Tria de perles (Mukhtar al-jawahir), recull de sentències morals; i Corona reial (Keter malkut), meditació en prosa poètica sobre la petitesa de l’home davant de Déu.

Giovanni Pisano, escolpint des de la trona

Pisa (Itàlia)?, vers 1250–Siena? (Itàlia), 1314?

Activitat: Escultura       

Àrea: Pisa, Siena, Piacenza

Família

Giovanni, fill de l’escultor Nicola Pisano, probablement s’introduí en l’escultura en el taller patern, on aprendria elements de la tradició clàssica. El 1265 és llistat com a assistent del seu progenitor en el contracte per a la creació del púlpit de la catedral de Siena. També col·laboraria amb Nicola en la font major de Perusa (Itàlia), acabada el 1278.

Siena

La seva activitat a Siena, ja en solitari, se situa en els anys 80 i 90 del segle XIII, quan com a arquitecte en cap de la seu, s’encarrega de la decoració escultòrica de la part inferior de la façana de la catedral. Crea estàtues monumentals i elegants de profetes de la Bíblia, amb gran diversitat de postures i expressions.

La matança dels Innocents, relleu del Púlpit de Sant Andreu (Pistoia)

Un fet destacat,  el púlpit de Sant Andreu, de Pistoia

Pels volts de 1297 comença l’obra més reeixida, el púlpit marbrat de l’església de Sant Andreu, a Pistoia (Itàlia), que acabaria el 1301. Aquesta trona és hexagonal sostinguda per columnes i arcs ogivals. Els cins panells mostren escenes bíbliques de Crist, de l’Anunciació al Judici Final. Respecte a l’estil patern, manifesten un estil més nerviós i dinàmic, de marcat dramatisme, amb jocs de llum i obres, creats a partir de diferents modelats.

Púlpit de la catedral de Pisa

Trona pisana i altres obres

Entre 1302 i 1310 realitza el púlpit en marbre de la catedral de Pisa. Aquest compta amb nou relleus amb imatges del Nou Testament. L’ última gran obra és el sepulcre de Margarida de Brabant, consort de l’emperador Enric VII, a Gènova, del qual només es conserven algunes restes. Al llarg de la seva vida, esculpí diverses imatges de la Mare de Déu amb el Nen, inspirades en el gòtic francès, però dotades de major humanitat.

Mare de Déu amb Nen, de la capella dels Scrovegni (Pàdua)

La frase

“Si hagués d’escollir els deu artistes més grans de la història d’Europa, Giovanni Pisano estaria entre ells per la seva percepció de la vida i de la gent” (de l’escultor Henry Moore).

Baybars, un Napoleó egipci

Ucraïna, 1223?-El Caire, 1277

Activitat: Política       

Àrea: Sultanat d’Egipte

 

Esclau

Turc del nord de la mar Negra, fou esclavitzat després de la invasió mongola del seu país. Comprat pel sultà egipci i enviat a Egipte, fou instruït com a soldat i esdevingué mameluc, militar d’elit d’origen esclau. El 1250, la greu crisi provocada per la invasió d’Egipte per part dels croats dirigits pel rei Lluís IX de França, que va fracassar, provocà l’ascens al poder dels generals mamelucs. Baybars es va distingir en aquest conflicte, especialment a la batalla de Mansura.

Un fet destacat,  la batalla d’Ain Jalut  

A més dels croats, els mongols amenaçaven Síria i Egipte. El 1256 Hulagu Kan havia conquerit Pèrsia i dos anys més tard havia pres Bagdad. El 1260, el sultà mamleuc Qutuz envia les tropes encapçalades per Baybars contra els mongols a Ain Jalut (Palestina). El seu triomf assegura la pervivència d’Egipte, Palestina i Síria en mans islàmiques. Poc després  Qutuz és assassinat per ordre de Baybars, i aquest el suplanta com a nou sultà.

Terra Santa

Baybars dirigeix nombroses campanyes contra els estats cristians de Síria i Palestina i els mongols de Pèrsia. Va afeblir molt els dominis croats, conquerint llocs, com el port de Jaffa, Antioquia (1268) i la fortalesa del Krak dels Cavallers (1271), fins reduir els dominis croats a una estreta franja costanera mediterrània. A diferència del gran Saladí, no fou clement amb els vençuts i així tota la població cristiana d’Antioquia va ser morta o esclavitzada en prendre la ciutat.

En edificis construïts per Baybars apareix l’escultura d’un lleó, distintiu d’aquest sobirà.

Reformador

Baybars va consolidar el sultanat dels mamelucs, que dominarien Egipte fins al segle XVI. Reformà l’exèrcit, construí canals, reconstruí les fortaleses, millorà els ports i establí un servei de correu de posta, seguint el model mongol, entre El Caire i Damasc. Va fomentar també les relacions diplomàtiques i comercials amb l’imperi bizantí,  Sicília i la Corona d’Aragó, així com el kan del sud de Rússia, enfrontat al kan de Pèrsia, enemic d’Egipte.

Titelles

Alguns historiadors l’han qualificat com un Napoleó egipci, sobretot per la seva capacitat militar i per haver salvat el país dels invasors, però també perquè es va servir del cap espiritual per als seus propòsits. Si Napoleó utilitzà el papa, Baybars va acollir a la cort un membre de la família abbàssida després de l’execució del califa a Bagdad pel mongols. D’aquesta manera el seu règim es legitimava i augmentava el seu prestigi amb la presència del califa a Egipte, qui no comptava amb poder polític efectiu.

La frase

“A través teu, Déu ha protegit les muralles de l’Islam i les ha preservat de les profanacions de l’enemic” (de Fakr al-Din ibn Luqman, historiador del segle XIII).

Esclarmonda de Foix, la càtara

Occitània (França), després de 1151–Occitània, vers 1215?

Activitat:Religió    

Àrea: Comtat de Foix

 

Esclarmondes

Sota el nom d’Esclarmonda de Foix, alguns estudiosos han agrupat les dades de diferents personatges històrics homònims. La més coneguda de totes, que alguns han anomenat Esclarmonda, la Gran, era filla del comte Roger Bernat de Foix i Cecília Trencavel, de la nissaga dels vescomtes d’Albi i Carcassona. Pertanyia, doncs, a l’alta aristocràcia de les terres occitanes. Va casar-se amb el noble Jordan de L’Isla, de qui va tenir descendència, però, mort el marit el 1200, va tornar al comtat de Foix.

Una construcció moderna

La fama d’Esclarmonda rau en la seva adopció de la fe càtara. El catarisme és un moviment religiós cristià, contrari a l’Església Catòlica. Creu en un dualisme, el bé i el mal, representats per Déu i el dimoni, creador de la matèria. En bona mesura, el paper destacat que s’ha atribuït a Esclarmonda en el catarisme és fruit de l’obra de Napoléon Peyrat, un historiador del segle XIX, que idealitza la seva figura per contraposar-la a la de Joana d’Arc, reivindicada dins dels sectors conservadors i nacionalistes francesos.

Un fet destacat, el consolament de Fanjaus (o Fanjeaux)

El 1204 Esclarmonda renuncia als seus béns i en una cerimònia pública, davant  del seu germà, el comte Ramon Roger de Foix, i una cinquantena de nobles, rep el “consolamentum”, el sagrament càtar pel qual passa a ser perfecta. Els càtars es dividien en creients i perfectes, aquests últims vivien la seva fe de manera més estricta. Així doncs, manifesta obertament el seu catarisme i s’instal·la a Pàmies (o Pamiers), amb altres dames càtares, acollint noies i formant-les en aquesta doctrina.

Temps intolerants

A Pàmies, el 1207, se celebra l’última reunió entre catòlics i càtars per debatre sobre els seus principis religiosos. Esclarmonda forma part de la delegació càtara, debatent amb bisbes i altres eclesiàstics catòlics, entre ells sant Domènec. El col·loqui no dona fruits i posteriorment s’imposarà la via de la força amb la croada i la persecució a matadegolla contra els càtars. No es tenen més dades segures sobre Esclarmonda.

esclarmonda de foix-colom de la llum,de jlseverac, a l'estela de minerva, 1982

Monument als càtars, de J.L. Severac a Minerva, 1982

L’anècdota

Segons el cronista medieval Guilhèm de Puèglaurenç, durant el col·loqui de Pàmies (1207), un monjo cistercenc va rebutjar els parlaments d’Esclarmonda, tot demanant-li que es dediqués a filar perquè no corresponia a les dones participar en una reunió d’aquelles característiques.

Maria de Molina, la triple reina de Castella

Castella?,  vers 1260–Valladolid, 1321

Activitat: Política       

Àrea: Regne de Castella

 

Parents

Cosina germana d’Alfons X de Castella, es casa amb el fill segon d’aquest monarca, el futur Sanç IV, enllaç rebutjat pel papa per la relació consanguínia entre ells. El 1284, mort Alfons X, esdevenen reis Sanç i Maria, apartant del tron els infants de la Cerda, fills encara petits de Ferran, el primogènit difunt de l’anterior monarca. Durant el regnat, Maria imposa la seva política pro-francesa en contra dels favorits del rei.

La regent

Després del traspàs del rei (1295), Maria exerceix la regència del seu fill Ferran IV. Amb la monarquia dèbil, se succeeixen les lluites contra els partidaris de Joan, germà del rei difunt, i d’Alfons de la Cerda, que es proclamen sobirans de Lleó i Castella, respectivament. També els regnes veïns li declaren la guerra. Negociadora hàbil, lentament va afermant la seva posició. Signa la pau amb Portugal a Alcañices, acordant el matrimoni dels seu fills (1297).

Un fet destacat, les Corts de Valladolid (1300) i Burgos (1301)

Maria de Molina afavoreix els consells de les ciutats de Castella i Lleó que, en correspondència, li donen suport polític i financer. En les Corts de Valladolid de 1300 el seu cunyat Joan renuncia al tron de Lleó a favor del rei Ferran IV, i en les corts de Burgos, l’any següent, Maria obté fons per tal que el papa Bonifaci VIII atorgui la butlla que aprova el seu matrimoni amb Sanç IV i la legitimitat dels fills, cosa que enrobusteix la posició de Ferran IV.

Vaivens

La reina mare pacta la pau amb la Corona d’Aragó a Torrellas (Saragossa), el 1304, després d’acceptar la pèrdua castellana de la zona d’Alacant i d’obtenir la renúncia d’Alfons de la Cerda a la corona de Castella. Malgrat els seus èxits, quan Ferran IV arriba a la majoria d’edat, Maria de Molina perd temporalment l’ascendent sobre el fill, desbancada per altres nobles, que recobra més endavant.

Detall del sepulcre de Maria de Molina,a al monestir de las Huelgas, de Valladolid

Altre cop

La mort de Ferran IV (1312) obre un nou conflicte civil durant la minoria del seu net, Alfons XI, que tenia només 2 anys. Maria hi juga un paper polític clau. És l’únic membre present en tots els consells de regència que es constitueixen fins a la seva defunció. Fou ella qui va assegurar que la corona de Castella continués en mans del seus descendents.

La frase

“Just és que l’anomenem dona forta, provada en tres regnats replets de turbulències, golfs de tempestes contínues, vaixells agitats per borrasques, però lliures del naufragi pel braç d’una dona” (d’Enrique Flórez, historiador del segle XVIII).

Rashid al-Din, l’historiador poderós…

Hamadan (Iran), 1247-Sultaniyya (Iran), 1318

Activitat: Història. Política          

Àrea: Ilkanat

 

Guaridors

Nascut d’una família jueva establerta a Pèrsia, el seu pare era apotecari, i Rashid (o Raixid) va estudiar medicina. No conservà la religió dels seus pares, quan tenia uns trenta anys es va convertir a la fe islàmica. Va exercir la medicina a la cort dels ilkans, els sobirans mongols que governaven Pèrsia.

Cim i fossa

Iniciada la seva vida a palau en temps de l’ilkan Abaqa, que regnà entre 1265 i 1282, esdevingué visir en temps de Mahmud Ghazan, el 1298, títol que va conservar durant el seu successor Öljeitu, cosa que li va permetre emprendre reformes administratives i alhora acumular una gran fortuna. Tanmateix, després del traspàs d’Öljeitu (1316), els enemics de Rashid al-Din van acusar-lo d’haver enverinat el monarca. Abu Said, el nou ilkan, decretà que fos desposseït de tots els seus honors i executat.

Jami al-Tawarikh

Un fet destacat,  El recull de cròniques  (Jami al-Tawarikh)

Unit a la seva activitat d’estadista, Rashid va escriure Jami al-Tawarikh, una crònica mundial. Descriu pobles i els principals esdeveniments de la història de la Xina a Europa, començant pels relats bíblics i donant importància als mongols des dels seus orígens tribals fins a la creació del gran imperi. L’obra es redacta en tres llengües: persa, àrab i mongol. El projecte exigí una gran nombre de copistes i miniaturistes ja que cada any es volien produir dues còpies per distribuir-les per Pèrsia i zones veïnes.

Pluralitat

Aquesta història mundial pretén un coneixement fidedigne d’altres pobles. Per aquesta raó, utilitza informants nadius per a les zones llunyanes: alts funcionaris mongols per a la Xina i Mongòlia, un budista del Kaixmir per a l’Índia, un monjo catòlic per a l’Europa occidental…  A més, l’autor rebutja l’avaluació d’aquests països en funció de la proximitat o llunyania dels costums i les creences islàmiques.

L’anècdota

El 1980, un còdex manuscrit del Jami al-Tawarikh, en àrab i il·lustrat amb miniatures, va ser venut a la casa de subhastes Sotheby’s per 850.000 lliures, el preu més alt pagat per un manuscrit àrab fins aleshores, que testimonia la qualitat i el prestigi d’aquest llibre.