Pius II, el papa de les dues vides

Corsignano (ara Pienza, Itàlia), 1405–Ancona (Itàlia), 1464

Activitat: Religió. Política

Àrea: Estats Pontificis

 

De Siena a Basilea

De família noble vinguda a menys, Enea Silvio Piccolomini estudià a Siena, on va despertar el seu gust per la literatura llatina antiga. Visità el nord d’Itàlia i conegué humanistes com Leonardo Bruni o Poggio Bracciolini. El 1431 s’afegí al seguici del bisbe de Fermo, de camí a Basilea on se celebrava un concili ecumènic.

Alt secretari 

Progressa exercint de secretari per a patrons cada cop més poderosos. El 1435 el cardenal Albergati li encomanà una missió diplomàtica a Escòcia i més endavant Piccolomini, malgrat ser laic, es distingí al concili de Basilea. Es manifestà partidari dels que defensaven la primacia del concili en el govern de l’Església. El 1440 fou elegit pels pares conciliars un nou papa, Fèlix V, en contra del pontífex romà Eugeni IV, i Piccolomini es convertí en secretari del primer.  

Retrat de Pius II, Biblioteca Piccolomini (Siena), de Pinturicchio

Transformacions

A partir de 1442 passà al servei del rei Frederic III d’Alemanya, actuant com a diplomàtic, i tres anys més tard, sorprenentment, es va reconciliar amb Eugeni IV, i afavorí l’entesa entre els dos sobirans. Deixà llavors la vida seglar i va endegar una carrera eclesiàstica meteòrica: capellà (1446), bisbe de Triestre (1447), bisbe de Siena (1450) i cardenal (1456).    

Un papa clàssic

El 1458 fou proclamat papa, i va adoptar el nom de Pius II, en record del protagonista mític de l’Eneida, designat pel poeta Virgili com “Pius Aeneas”. Cenyint la tiara, Pius II va enfortir l’autoritat pontifícia. La butlla papal Execrabilis (1460) referma la superioritat del papa davant els concilis, en contradicció, doncs, amb els seus anys a Basilea.

L’anècdota

Pius II va remodelar la seva població natal, Corsignano, prop de Siena, que rebatejà el 1462 amb el seu nom, Pienza. La convertí en seu episcopal i es convertí en la primera ciutat planificada d’acord amb els models arquitectònics renaixentistes. Destaca la plaça major amb la catedral, el palau dels Piccolomini i l’ajuntament.

Un fet destacat, Commentarii rerum memorabilium (Comentaris sobre els afers memorables)

Aquesta obra és la més significativa de la seva producció, que abasta des de novel·les amoroses i poemes, a drames, cartes i obres historiogràfiques. Els Comentaris constitueixen la primera autobiografia d’un papa. Fou escrita per justificar la seva trajectòria vital, a voltes contradictòria, i la política del seu pontificat, redactada amb clara voluntat d’estil, emprant un llatí clar i concís.   

Aires de croada?

Pius II va promoure una croada contra els turcs per recuperar Constantinoble, però sense fortuna. Primerament convocà una assemblea amb les potències cristianes per organitzar l’empresa, poc fructífera. Al final, el papa va tractar d’animar els sobirans amb l’exemple. Viatjà fins a Ancona per anar cap a Orient com a croat. Allà morí, esperant inútilment l’arribada de grans exèrcits cristians que fessin possible la croada.  

Anuncis

Nicolau V, el primer papa del Renaixement

Sarzana (Itàlia), 1397–Roma, 1455

Activitat: Religió. Política    

Àrea: Estats Pontificis

Orígens humils

De jove, Tommaso Parentucelli treballà com a preceptor de famílies riques a Florència. Va estudiar teologia a la universitat de Bolonya, ciutat on va relacionar-se amb el bisbe Niccolò Albergati que, quan fou elegit cardenal, l’incorporà al seu servei, amb la qual coneixeria les elits polítiques i intel·lectuals.

Cap a la tiara

A la mort d’Albergati (1443), Parentucelli el succeeix com a bisbe de Bolonya. Destaca a la cúria i després de reeixir en missions a Alemanya és recompensat amb el títol de cardenal (1446). Difunt Eugeni IV, el conclave l’escull papa el 1447. Pren el nom de Nicolau, en honor del seu antic protector.

Sense rivals

El nou pontífex posa fi a l’amenaça de l’antipapa Fèlix V, que disputava el tron de sant Pere ja en temps del seu predecessor. Hàbil negociador, priva Fèlix V de l’ajut germànic amb el concordat de Viena (1448) establert amb el rei Frederic III d’Alemanya, a qui corona d’emperador el 1452. L’antipapa renuncia el 1449 i el papa l’admet com a cardenal.

Un fet destacat, la Biblioteca Vaticana

Amb Nicolau V, la col·lecció papal de còdexs manuscrits llatins i grecs triplica el seu nombre. Decideix permetre la consulta i estudi d’aquests textos als intel·lectuals, habilitant diverses sales de lectura. Abans de morir només s’hauria conclòs la sala grega, i no fou fins el pontificat de Sixt IV (1471-1484), que s’organitza la institució i es nomena un bibliotecari. Amb els segles, els seus fons augmentaran massivament fins esdevenir una de les biblioteques històriques més importants del món.

Niu d’artistes

Humanista i entusiasta dels nous corrents culturals, vol restaurar l’esplendor de Roma, renovant tant les estructures urbanes i els edificis vaticans com el dinamisme cultural. Per tant, convida artistes i escriptors a la ciutat, interessat sobretot en l’antiguitat clàssica. Incorpora al col·legi cardenalici intel·lectuals il·lustres, com Nicolau de Cusa. El pintor fra Angelico decora la capella privada del papa, però els projectes d’una nova basílica de Sant Pere no arribaran a bon port fins mig segle més tard.

L’anècdota

Un escriptor es negava a acceptar els diners amb què el papa volia premiar la seva obra, i el pontífex li respongué: “No ho refusis, no sempre tindràs un Nicolau prop teu”.

Adversitats finals

En política exterior juga un paper cabdal en el manteniment de la pau entre els grans estats italians. A la mateixa Roma, en canvi, sufoca una conxorxa per assassinar-lo  dirigida per Stefano Porcai, un humanista d’idees republicanes. A l’Orient, el sultà turc pren Constantinoble, la capital de l’imperi bizantí, el 1453; Nicolau V promou la croada contra els turcs sense èxit.

Gregori IX, un papa de lleis

Anagni?  (Itàlia), vers 1170–Roma, 1241

Activitat: Religió. Política   Grup5-Història

Àrea: Estats Pontificis

 

Parents

Ugolino di Segni, de família noble, va estudiar dret a Bolonya i teologia a París. Nebot del papa Innocent III, cardenal el 1198 i bisbe d’Ostia el 1206, es distinguí com a diplomàtic en terres italianes i germàniques durant el pontificat del seu oncle i d’Honori III. A la mort d’aquest, fou elegit papa el 1227.

Contra l’emperador

El màxim oponent de Gregori IX fou l’emperador Frederic II, rei també de Sicília, amb qui s’enfrontà al llarg del seu govern. Mentre un defensava la supremacia pontifícia, l’altra pretenia una Església sotmesa al poder laic. El papa l’excomunicà el 1228 i altre cop el 1239, sense aconseguir la revolta generalitzada dels seus vassalls. Gregori IX va convocar un concili contra l’emperador el 1241, però Frederic II avortà l’intent quan va capturar un centenar de prelats de camí a Roma.

Estudis universitaris

Els mestres de la universitat de París van deixar de fer classes entre 1229 i 1231. Van reprendre l’activitat després de la intervenció directa del papa, quan publica la butlla  Parens scientiarum, que reconeix l’autonomia de la universitat enfront el bisbe de París. Entre altres mesures, es crea una comissió per revisar l’ortodòxia dels textos de filosofia natural d’Aristòtil, prohibits anys abans. Acceptats finalment, l’aristotelisme esdevindrà una de les bases de la universitat medieval.

Un fet destacat, les DecretalsgregoriIX

Versat en lleis, Gregori IX va posar fi al desordre legislatiu dels papes. Encomanà al dominic Ramon de Penyafort la unificació dels decrets de pontífexs i concilis en una sola compilació sistemàtica. El 5 de setembre de 1634 es publicà el llibre de les Decretals (Liber Decretalium extra discretum vagantium), vigent fins a principis del segle XX.

Ordes mendicants

Amic de sant Francesc d’Assís, Gregori IX protegí els franciscans des que era cardenal. En morir el fundador, intervingué en les picabaralles entre aquests frares, negant l’obligació de la pobresa absoluta dels seus membres, malgrat el testament espiritual de sant Francesc, que el pontífex valorava només com a recomanació. Durant el seu pontificat, afavorí franciscans i dominics, i a aquests últims els confià els processos inquisitorials contra els càtars i altres heretges a partir del 1232.

L’anècdota

L’estima de Gregori IX per aquests nous corrents eclesials reformadors es palesa en les canonitzacions del seu pontificat. Dels cinc sants nous que proclama quatre corresponen als ordes religiosos novells: Francesc d’Assís (1226), Antoni de Pàdua (1232), Domènec (1234) i Elisabet d’Hongria (1235).

Guardar

Nicolau I, creix el poder del papa

Roma, entre 819 i 882-Roma, 867

Activitat: Religió. PolíticaGrup5-Història

Área: Estats Pontificis

Autoritat

D’ascendència noble, va treballar uns quinze anys en la cúria pontifícia abans de ser elegit papa el 857, succeint Benet III. Durant els seus nous anys de govern s’enfortí l’autoritat papal i fou el precedent remot dels grans pontífexs medievals sorgits segles més tard. Com ells, Nicolau concep la dignitat papal com un poder únic a la cristiandat, superior a qualsevol altre, secular o religiós, que ha ser obeït en tot allò referit a la fe i la moral.

Nicolai I amb l'emperador Lluís II

Nicolau I amb l’emperador Lluís II

Entre prelats

Quan l’arquebisbe de Ravenna va qüestionar la seva supremacia, Nicolau va actuar enèrgicament. L’excomunicà el 861 i va aconseguir sotmetre’l. També va intervenir en les disputes entre els metropolitans i els seus bisbes subordinats. Així, quan el 862 l’arquebisbe Hincmar de Reims va deposar el bisbe Rothad de Soissons i aquest va apel·lar a Roma, Nicolau va prendre-hi part i va obligar l’arquebisbe a restituir-lo en la seva diòcesi.

Un fet destacat, l’afer conjugal del rei Lotari II

El papa intervingué en el cas matrimonial del rei Lotari II de Lotaríngia. El sobirà va repudiar la seva dona Teutberga que no li havia donat fills i volia tornar-se a casar amb la seva amant Waldrada, de qui ja tenia descendència. Un sínode provincial va aprovar-ho i el rei es va casar amb Waldrada el 862, però el papa s’hi enfrontà obertament. Decretà nul el nou casament i va deposar els arquebisbes de Colònia i Trèveris que hi donaven suport (863). Malgrat la pressió del rei, el papa no cedí.

Enfrontaments orientals

Al llarg d’aquest pontificat la relació amb el cristianisme oriental fou conflictiva. El 858 l’emperador bizantí Miquel III va deposar el patriarca Ignasi, que substituí per Foci. La intromissió de Nicolau defensant Ignasi i l’enviament de missioners de Roma al regne de Bulgària, territori considerat pels bizantins sota la seva jurisdicció, van agreujar el problema. Nicolau i Foci s’excomunicaren mútuament, però Nicolau va morir abans de rebre’n la notificació. El 1630 fou canonitzat pel papa Urbà VIII.

La frase

“Pel que fa a la gent que rebutja el do de la fe cristiana, que sacrifica als ídols i que es prosterna davant d’ells, només us podem escriure que els conduïu a la veritable fe mitjançant exhortacions, recomanacions i la raó, més que per la força, provant que allò que coneixen és equivocat” (de la carta del papa Nicolau I als búlgars (866)).

Benet XIII, el papa insubmís

 
Illueca (Aragó), 1328?-Peníscola (País Valencià), 1423
Activitat: Religió. PolíticaGrup5-Història
Àrea: Estats Pontificis (Avinyó). Corona d’Aragó
 

Entre lleis

Pedro Martínez de Luna, noble aragonès, va estudiar lleis a Montpeller, on es doctorà i exercí de professor de dret canònic. El 1375 Gregori XI el va nomenar cardenal.

El Cisma d’Occident

Després de dècades de viure els papes a Avinyó (França), Gregori XI tornà a Roma el 1377. Morí poc després i durant el conclave, de majoria francesa, el poble romà s’amotinà exigint l’elecció d’un pontífex italià. El 1378 fou escollit Urbà VI, un prelat italià; però molts cardenals l’abandonaren —entre ells Luna— per escollir-ne un de francès, Climent VII, al·legant que la primera el·lecció era invàlida, feta sota intimidació. Comença el Cisma d’Occident: dos papes, un a Roma i l’altre a Avinyó, es disputen l’Europa cristiana.

benetXIIIPromocionat

Luna, bon diplomàtic, va aconseguir el reconeixement del papa d’Avinyó per part de Castella, la Corona d’Aragó i Navarra. El 1394 va morir Climent VII i els cardenals el triaren com a nou papa avinyonès. Adoptà el nom de Benet XIII, per bé que l’Església Catòlica actual no el reconeix com a vàlid i l’inclou entre els antipapes.

Un fet destacat, la “via conventionis”

Malgrat les pressions per tal que abdiqués, s’hi va negar en rodó. Fins i tot resistí el setge francès de la ciutadella d’Avinyó abans d’escapar-ne disfressat de cartoixà (1403). Benet va promoure una altra solució al cisma: la “via conventionis”, l’entrevista entre els dos pontífexs per acordar qui dels dos tenia més drets al papat. Tanmateix, van ser inútils els seus viatges per Provença i Itàlia: els papes romans que se succeïren entre 1403 i 1407 no acudiren a les cites.

Nous papes i reis

El 1409 el Concili de Pisa elegí un nou papa, Alexandre V, però no fou acceptat per tothom, cosa que agreujà encara més la situació, amb 3 papes en joc. Benet XIII s’havia instal·lat a Catalunya. A la mort del rei Martí I, sense hereu al tron, va donar el seu suport decisiu a Ferran d’Antequera per tal que esdevingués rei (1412), ja que així el papa s’assegurava també la fidelitat de Castella, d’on Ferran era regent.

La frase

“A mi, que et vaig fer rei, m’envies al desert” (resposta de Benet XIII després que Ferran I el traís i li retirés l’obediència de la corona catalonaragonesa (1416)).

Constança

Un nou concili es convocà a Constança el 1415. Aquest cop s’aconseguí la renúncia dels papes de Roma i de Pisa, però Benet XIII no va cedir mai. El 1417 fou declarat heretge i es nomenà un nou papa, Martí V. Benet XIII visqué els últims anys a Peníscola, considerant-se sempre l’únic papa veritable.

Per saber-ne més:

Eufemià Fort i Cogul. Benet XIII: el darrer papa d’Avinyó a Catalunya. Barcelona, 1965

Alexandre III, la diplomàcia papal

 
Siena (Itàlia), entre 1100 i 1105-Civita Castellana (Itàlia), 1181
Activitat: Religió. PolíticaGrup5-Història
Àrea: Estats Pontificis
 

Corregint dades

D’acord amb la tradició, Rolando, fill de Rainucci, pertanyia a la noble família dels Bandineli; en realitat, aquesta filiació il·lustre no queda reflectida en les fonts contemporànies. D’igual manera, investigacions recents han fet palès que els tractats sobre dret canònic i teologia que se li atribuïen corresponen a un altre Rolando. El que és cert és que va ensenyar teologia a Bolonya. Entre 1142 i 1147 fou canonge de la catedral de Pisa, on el va conèixer el papa Eugeni III, qui se’l va endur a Roma.

Un cisma

La seva carrera a la cúria papal fou ràpida: cardenal, el 1150 i canceller, el 1153. Després de morir Adrià IV (1159) fou elegit papa. Obertament contrari a la supeditació de la Santa Seu a l’emperador germànic, un grup de cardenals no l’acceptaren i proclamaren un nou pontífex, Víctor IV, que comptà amb el suport de l’emperador Frederic I. Es produí, doncs, un cisma. Alexandre III va haver d’abandonar Roma, per la qual cosa residí la major part del seu pontificat a França i el sud d’Itàlia.

De pactes i lleis

Hàbil diplomàtic, malgrat el greu conflicte amb l’emperador, obtingué el suport de la major part de reis europeus i mantingué l’aliança amb el regne de Sicília, assolida quan era cardenal. A Anglaterra, va actuar amb tacte en la lluita del rei contra Thomas Becket, arquebisbe de Canterbury. Paradoxalment, l’assassinat del prelat li va permetre refermar l’autoritat eclesial al país. S’ocupà també del dret canònic, fixant el dret processal i establint Roma com a última instància judicial, per damunt dels tribunals dels bisbes, a l’Europa catòlica.

L’anècdota

La pugna amb Frederic I Barba-roja va durar divuit anys, en la qual també participaren les ciutats italianes que defensaven la seva autonomia enfront el poder imperial. El 1176 van obtenir la victòria decisiva de Legnano. L’emperador, vençut, reconegué Alexandre III com a papa, a Venècia (1177). Per tant, amb ell s’enfortí el poder pontifici. Segons una llegenda inversemblant, l’emperador es prostrà davant del papa i aquest li trepitjà el coll mentre recitava un verset del salm 191: “Trepitjaràs lleopards i escurçons, passaràs sobre lleons i serps”.

Frederic I se sotmet al papa Alexandre III (Palau  comunal de Siena)

Frederic I se sotmet al papa Alexandre III (Palau comunal de Siena)

 

Un fet destacat, el Tercer Concili del Laterà (1179)

Cap inqüestionat de l’Església, Alexandre III va convocar un concili ecumènic, el Tercer celebrat a Roma, al Laterà. Entre les disposicions aprovades en destaca una encara vigent: a fi d’evitar nous cismes, es va decidir que l’elecció papal només seria possible si el candidat obtenia una majoria de dos terços en  la votació dels cardenals.

 

Gregori VII, el papa de la reforma

 
Soana (Itàlia),ca. 1020–Salern (Itàlia), 1085
Activitat: Política. Religió   Grup5-Història                                                          
Àrea: Estats Pontificis
 

gregoriVIICarrera ascendent

Hildebrand va ser educat a Roma. Un mestre seu fou el futur papa Gregori VI, a qui acompanyà a Colònia quan l’emperador Enric III el va deposar. El 1049 Hildebrand va tornar a Roma amb el papa Lleó IX. Des d’aleshores i durant els pontificats successius de Víctor II, Esteve IX, Nicolau II i Alexandre II exercí funcions d’importància creixent, bé representant el papa com a llegat a França i el Sacre Imperi, bé ocupant càrrecs a la cúria fins esdevenir canceller.

L’anècdota

L’elecció papal de Gregori VII fou irregular. Durant el funeral d’Alexandre II, la multitud cridava, aclamant Hildebrand com a papa. Aquell mateix dia, reunits els cardenals,  confirmaren la decisió del poble. Hildebrand era diaca, poc temps després l’ordenaren sacerdot i fou consagrat bisbe.

Una Església purificada

Malgrat el nom de “reforma gregoriana” que rep el moviment de renovació eclesiàstica del segle XI, Gregori VII no en fou l’iniciador sinó el seu representant més destacat. Va combatre decididament la simonia, la compra de béns eclesiàstics. D’igual manera, en aquest període part dels clergues convivien amb dones i, per tant, no complien el celibat. El papa prohibí aquestes relacions de concubinatge.

Un fet destacat, el Dictatus Papae

El títol–el dictat del papa- resumeix el seu obtingut: són un conjunt de vint-i-set articles on el pontífex propugna la primacia papal per damunt de qualsevol altra autoritat, fins i tot la de l’emperador. En l’àmbit eclesiàstic, promou el centralisme de Roma. Actualment alguns especialistes consideren que el Dictatus Papae no fou redactat el 1075, sinó mort Gregori VII, vers el 1087; en qualsevol cas, els punts del document reflecteixen clarament la política d’aquest papa.

Contra les investidures

A l’Imperi germànic el sobirà triava els prelats de les diòcesis ja que esdevenien els seus delegats administratius. Gregori VII s’hi enfrontà, reivindicant que l’elecció dels bisbes era potestat papal. Finalment l’emperador Enric IV va deposar el pontífex (1076), i aquest reaccionà amb una mesura insòlita, l’excomunió, això és, decretà que l’emperador quedava parcialment exclòs de la comunitat cristiana, i per tant, es trencaven els vincles de fidelitat amb els súbdits. Aleshores diversos prínceps es rebel·laren. Davant la greu crisi, Enric IV va viatjar a Itàlia a fi que li aixequés la pena.

De Canossa a l’exili

A Canossa, l’emperador, de penitent, va esperar tres dies fins que el papa va voler rebre’l. S’hi va sotmetre i l’absolgué (1077). Malgrat això, un i altre mantingueren les mateixes polítiques. Enric IV fou excomunicat altre cop (1080), però ara sense gaire oposició invadí Itàlia i va prendre Roma, on nomenà un antipapa, Climent III. Gregori VII es refugià al castell de Sant’Angelo, d’on fou alliberat gràcies als normands del sud d’Itàlia; paradoxalment, però, li calgué fugir de Roma per l’hostilitat popular a causa del saqueig de la ciutat (1084) pels “salvadors” normands.