Sant Albert, el Gran, el mestre de Tomàs d’Aquino

Lauingen (Alemanya), 1206?–Colòna (Alemanya), 1280

Activitat: Filosofia. Teologia 

Àrea: Sacre Imperi Romanogermànic

 

Entre religiosos

Primogènit del comte de Bollstädt, Albert es va traslladar a Itàlia per estudiar les arts liberals, però la seva estada a Pàdua capgira aquesta decisió. En contacte amb els dominics, vers el 1223, ingressà amb el seu germà Enric en aquest orde religiós incipient a pesar de la forta oposició dels seus familiars.

Professor 

Va cursar els estudis de filosofia i teologia en terres germàniques, i el 1228 endegà la seva activitat docent en diversos convents dominics. S’instal·là cap al 1241 a París i el 1245 va rebre el títol universitari de mestre de teologia. És aquí on es desvetlla com a intel·lectual prolífic i profund, que s’interessa tant per la teologia com per altres camps del coneixement. A les seves classes acudí Tomàs d’Aquino, qui el seguiria el 1248 a Colònia, on Albert dirigiria els estudis superiors dels dominics.  

L’anècdota

D’acord amb una llegenda, quan estudiava Tomàs d’Aquino sota el mestratge d’Albert, els altres alumnes se’n burlaven perquè era taciturn i per la seva corpulència l’anomenaven “el bou mut”. Albert els advertí que no l’escarnissin, que aquell bou un dia faria uns bramuls que serien escoltats amb respecte arreu.

albertelgran-tommasodamodena,1352

Albert, el Gran, de Tommaso da Modena (1352)

Funcions

El renom d’Albert comportà que hagués de reduir la seva feina intel·lectual davant les noves tasques administratives que li encomanaren els dominics o el mateix papa. Així, el 1254 fou elegit superior provincial d’Alemanya i el 1260 fou nomenat bisbe de Regensburg. Més tard renuncià a l’episcopat, però el pontífex li encarregà altres missions, com ara la predicació de la croada (1263) o la participació al II Concili de Lió, el 1274.  

Fe i raó

Malgrat l’oposició de pensadors coetanis, Albert promou la difusió dels textos d’Aristòtil, arribats a occident a partir de les versions àrabs. El pensament de sant Albert defensa l’harmonia entre la filosofia i la teologia. No subordina la primera a la segona, sinó que estableix àmbits d’actuació diferents. En el camp de la religió, la fe té l’última paraula, però en allò referent a la filosofia, la raó passa al davant. Reconeix, doncs, l’autonomia del pensament filosòfic i científic.

Un fet destacat, Sobre els minerals (De mineralibus)

Pioner de la mineralogia, el llibre tracta amb detall i classifica més d’un centenar de pedres i minerals. En la seva producció sobre historia natural, Albert propaga el coneixement d’Aristòtil i altres mestres, però hi afegeix també els coneixements que obté mitjançat l’observació directa de la natura, cosa insòlita en el seu temps. Així, en els escrits usa sovint la frase “Fuit et vidi experiri” (Jo era allà i ho vaig observar”). Canonitzat el 1931, deu anys més tard fou proclamat per Pius XII patró dels científics.

 

Anuncis