Guillem de Berguedà, el trobador català més gran

Berguedà?, 1138?–Catalunya?, 1196?

Activitat: Literatura   

Àrea: Comtats catalans

 

Baró ardit

De la noblesa mitjana, era fill primogènit del vescomte del Berguedà, i heretaria cinc castells a la zona. La primera menció documental data de 1138, al costat dels seus pares. Com a membre de l’elit dirigent, participa activament en les lluites polítiques. S’enfronta durament als seus enemics, també els més poderosos, com Arnau de Preixens, bisbe d’Urgell, o el vescomte Ramon Folc de Cardona, a qui mata el 1175 a Colltort (Sant Feliu de Pallarols, Garrotxa).

De Galícia a Occitània

Després del crim el protegeix el vescomte de Castellbó i s’amaga o bé marxa del país. Fa el pelegrinatge a Santiago de Compostel·la i el 1182 torna a Catalunya. A la mort del pare, no conserva el títol de vescomte. En la relació amb el rei Alfons, el Cast, alterna els períodes d’entesa i rebel·lió, obligat a viure a Occitània o a Castella. Fou assassinat per un soldat, probablement pagat per algun dels seus molts enemics.

L’eina del vers

Senyor feudal culte, utilitza la poesia com a mitjà de propaganda i d’atac contra els adversaris. Per això, predominen en seva producció literària, tota escrita en provençal, els sirventesos, poemes polítics on satiritza amb cruesa els rivals per denigrar-los. Altres versos, en canvi, són de caire amorós, elegants i delicats. La seva obra palesa enginy, vivesa i originalitat.

Un fet destacat, els poemes a Ponç de Mataplana 

Un dels personatges a qui dirigeix els versos és el noble Ponç de Mataplana. En cinc composicions el caricaturitza i en fa burla agra, tant de l’aspecte físic com de la seva conducta moral. Tanmateix, quan mor al camp de batalla, Berguedà li escriu un plany commovedor, on es retracta de tot allò que li havia dit.

La frase

Vostre braç, pobreta biga,
té menys força que una figa
i el teniu bastant malmès;
si li feu fregues d’ortiga
el podreu tornar a dur estès.
Ai, Marquès, Marquès, Marquès
que d’engany sou ple i obès.

De vós, Marquès, qui es refia
no té amor ni companyia;
i ha de tenir ben après
que amb vos pot anar de dia,
prô de nit, ai!, res de res.
Ai, Marquès, Marquès, Marquès
que d’engany sou ple i obès.

 

Marquès, si mai sense raó,
amb motius indignes us he ofès,
errors i faltes he comès;
d’encà que Déu feu Mataplana,
ningú com vos tan compromès,
ni digne de mereixements
ni encimbellat amb tant honors,
bo i vostres grans antecessors;
i no us faig cap lloança vana.

(fragments del sirventès Cansoneta leu e plana i del plany Consiros cant e plor, versions catalanes de Francesc Ribera)

“És Guillem de Berguedà el més notable dels trobadors nascuts a Catalunya i un dels poetes catalans de major personalitat” (del filòleg Martí de Riquer)

 Per saber-ne més:

Les poesies del trobador Guillem de Berguedà, a cura de Martí de Riquer. Barcelona: Edicions dels Quaderns Crema, 1996

https://www.escriptors.cat/autors/deberguedag (web de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana)

 

Pere Sanglada, escultor per a la catedral i el Consell de Cent

Catalunya, segle XIV-Barcelona, 1408

Activitat: Escultura   

Àrea: Corona d’Aragó

 

Imaginaire

Es desconeix el naixement i la formació de Pere Sanglada. Als anys 80 del segle XIV Sanglada ja treballava com a escultor a Barcelona, tal com es desprèn d’algun testament on se l’identifica com a “imaginaire”. S’ignora la seva obra anterior al 1394, però de segur ja era un artista ben acreditat; altrament, la catedral barcelonina no hagués signat aquell any un important contracte amb ell.

Detall de la trona del cor de la catedral de Barcelona

Un fet destacat, el cadirat i la trona del cor de la Seu barcelonina

Sanglada treballa en l’obra en fusta del cadirat del nou cor de la seu de Barcelona entre 1394 i 1399. Abans va viatjar a França i Flandes, per conèixer altres cors catedralicis i comprar a Bruges (Bèlgica) la fusta de roure necessària. Va realitzar l’encàrrec com a director de l’obra, rodejat d’altres escultors: Antoni Canet, Pere Oller, etc. Es bastí el cadirat alt, destinat als canonges, i la trona hexagonal, amb 5 cares visibles, cadascuna amb 3 imatges de fusta, amb figures divines, àngels, sants i eclesiàstics.

L’anècdota

El nombre significatiu de cadires del cor permet a l’escultor adornar-les amb motius figuratius molt variats, sobretot en el revers de la part inferior de les cadires abatibles, que només són visibles quan els seients estan aixecats. Entre les escenes representades predominen les d’animals. N’hi ha d’altres sobre els costums de l’època, com ara dues dedicades als “esports”: una escena sobre un joc similar a l’hoquei, i una altra que recorda el tennis.

Sant Oleguer

Sant Oleguer

El 1406 els canonges de la catedral de Barcelona li encomanen la figura jacent de sant Oleguer per al sepulcre gòtic fet el 1372. La imatge de Sanglada és l’única resta d’aquell sepulcre medieval substituït per un altre de barroc al segle XVII. Obra en alabastre, presenta el sant abillat amb les vestidures episcopals. Destaca la decoració vegetal de la casulla i la mitra, i el rostre sense la idealització típica d’altres tombes.

Obres municipals

Bona part de la seva producció per al consistori barceloní ha desaparegut. Es creu, vista les coincidències d’estil, que l’arcàngel Rafael de la façana gòtica de l’Ajuntament de Barcelona, de pedra, és fet per ell, igual que les ales amb plomatge i de bronze daurat que són obra seva segura.

Sant Rafael

L’estil

Aquest escultor introdueix el gòtic internacional a Catalunya, estil elegant i preciosista, amb el gust per la vida quotidiana i l’anècdota. Les figures plenes de Sanglada es caracteritzen pels rostres rodons, boques petites i ulls ametllats, amb drapejats suaus i amb una certa voluntat realista.

Per saber-ne més:

Maria Rosa Terés i Tomàs. “Pere Sanglada i l’arribada del gòtic internacional a Barcelona”. L’art gòtic a Catalunya. Escultura II. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 2007

Ramon Berenguer IV, creador de l’estat catalanoaragonès

Catalunya?, 1113?–Borgo San Dalmazzo (Itàlia), 1162

Activitat: Política    

Àrea: Corona d’Aragó

 

Territoris

Quan va morir Ramon Berenguer III de Barcelona (1130), el fill gran, Ramon Berenguer IV, governaria els comtats de Barcelona, Girona, Osona, Besalú i Cerdanya, mentre que el seu germà Berenguer Ramon es convertia en comte de Provença. Ramon Berenguer augmentaria els seus estats gràcies a la crisi que patí l’Aragó a la mort del rei Alfons I (1134), que havia declarat com hereus els ordes militars de Jerusalem i que refusaren els magnats aragonesos.

Un fet destacat, la cessió del regne d’Aragó a Ramon Berenguer IV

Per resoldre l’embolic polític, el rei Ramir II d’Aragó, abans monjo, va donar el domini efectiu d’aquest regne a Ramon Berenguer després de concertar el casament del català amb la seva filla Peronella (1137), encara nena, que no se celebraria fins 1150. Malgrat governar Aragó, el comte català no es proclamà mai rei, títol que conservaren Ramir II i Peronella, i va beneficiar amb donacions territorials els ordes militars per compensar la seva renúncia als drets successoris sobre Aragó.

Esposalles de Ramon Berenguer IV i Peronella a Barbastre, de Claudi Lorenzale

Castella-Lleó

Pel tractat de Carrión (1140) Ramon Berenguer es va reconèixer vassall d’Alfons VII de Castella pel domini de Saragossa a canvi de la retirada de les seves tropes de la zona occidental d’Aragó. Posteriorment hi col·laboraria en la conquesta d’Almeria als sarraïns (1147) i hi establiria el tractat de Tudillén (1151) que reservava per a Aragó la conquesta dels regnes islàmics de València, Dènia i Múrcia.

Més enllà dels Pirineus

Traspassat el seu germà (1144), Ramon Berenguer controla el comtat de Provença a causa de la minoria del nebot i posa fi a la revolta dels Baus, nobles que ambicionaven Provença. El comte de Tolosa és el gran rival a Occitània, però Ramon Berenguer aferma la seva posició a la zona: el vescomte de Carcassona li ret vassallatge (1150) i esdevé protector de Bearn (1154).

L’expansió per Catalunya

El 1148 conquereix el regne musulmà de Tortosa, i el 1149 cau l’estat islàmic de Lleida després de prendre aquesta ciutat, Fraga i Mequinensa. Ocupats Miravet (1152) i Siurana (1153), Ramon Berenguer acaba la conquesta cristiana de la Catalunya sarraïna, seguida de la promulgació de cartes de poblament en aquests dominis i a l’Aragó (Daroca, Alcanyís…), fomentant la pervivència dels musulmans autòctons per assegurar la demografia i l’economia d’aquestes àrees.

L’anècdota

Ramon Berenguer s’alia amb Enric II, rei d’Anglaterra i duc d’Aquitània, contra l’enemic comú, el comte de Tolosa. El 1159, amb l’anglès assetgen la ciutat tolosana sense èxit, i el 1160 acorden el futur matrimoni dels seus descendents. Elionor, filla de Ramon Berenguer, s’havia de casar amb Ricard, el futur Ricard Cor de Lleó, però finalment aquell pacte no va arribar a bon terme. El comte mor camí de Torí, on s’havia d’entrevistar amb l’emperador Frederic I.

Per saber-ne més:

Josep-David Garrido. Ramon Berenguer IV. Barcelona: Rafael Dalmau, 2014

Jordi de Sant Jordi, el poeta jove eminent

País Valencià, últims anys del segle XIV? –?, 1424

Activitat: Literatura 

Àrea: Corona d’Aragó

 

Primeres informacions

Es creu que havia nascut molt a les darreries del segle XIV. Les dades més antigues sobre Jordi de Sant Jordi provenen de cartes de la cancelleria de la Corona d’Aragó, datades de 1416,  on s’esmenta que pertanyia a la cort d’Alfons, el Magnànim, ocupant el càrrec de cambrer reial i duent a terme també missions a l’estranger. La documentació sembla revelar que era de família de moriscs convertits al cristianisme i al servei del monarca.

Cortesà

Protegit i beneficiat generosament pel rei amb diners i privilegis, Jordi de Sant Jordi és un jove hàbil amb les armes i les lletres. Als ambients cortesans es relaciona amb altres escriptors, com Andreu Febrer i Ausiàs March, i  fins i tot amb autors castellans, com el marquès de Santillana, gràcies al qual se sap que Jordi de Sant Jordi era un músic excel·lent, que componia també la música dels seus versos, fet poc habitual en aquest període.

Castell Nou (Nàpols)

En terres italianes

El poeta acompanya el rei en la seva expedició italiana de 1420 a Sardenya i Còrsega. En l’última illa participa en la conquesta de Calvi i en el setge fracassat de la vila de Bonifacio. Probablement és aleshores quan és armat cavaller i el monarca el premia amb el domini del castell de la Vall d’Uixó, al País Valencià.  Segueix el rei a Nàpols, on és fet presoner pel cabdill Francesco Sforza (1423). El captiveri dura només unes setmanes. L’any següent va morir, però no se’n saben les causes ni el lloc del traspàs.

Un fet destacat, el Cançoner

La seva obra consta de divuit poemes, adoptant diferents gèneres i temàtiques, si bé prevalen els versos amorosos. La llengua que utilitza, seguint la tradició poètica catalana, manté molts provençalismes així com els models de l’antiga literatura trobadoresca occitana, per bé que no els assumeix de manera mecànica sinó que hi experimenta per renovar-los i reflectir millor allò que vol expressar. Una certa melangia domina la seva poesia lírica.

La frase

Deserts d’amichs, de bens e de senyor,

en estrany loch y en stranya contrada,

luny de tot be, fart d’enuig e tristor,

ma voluntat e pensa caytivada,

me trop del tot en mal poder sotsmes;

no vey algu que de me s’aja cura,

e soy guardats, enclos, ferrats e pres,

de que’n fau grat a ma trista ventura  (fragment del poema Presoner)

 

Per saber-ne més:

https://www.escriptors.cat/autors/santjordij (web de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana)

Jordi de Sant Jordi. Les poesies de Jordi de Sant Jordi, cavaller valencià del segle XV. Edició de Martí de Riquer i Lola Badia. València: Tres i Quatre, 1984

Jordi de Sant Jordi. Poesies. Edició critica d’Aniello Fratta. Barcelona: Barcino, 2005

 

Bonastruc de Porta, el rabí de confiança

Girona, 1194-Acre (Israel), 1270

Activitat: Filosofia         

Àrea: Corona d’Aragó, sultanat mameluc d’Egipte

 

Curant i ensenyant

De família establerta a Girona, Bonastruc s’hi va guanyar la vida fent de metge, tal com ho afirma el seu deixeble Salomó ben Adret. En realitat, però, la seva importància no rau en la medicina sinó en l’estudi de la Bíblia i el Talmud, és a dir, el recull de comentaris sobre la llei jueva. Així, el Comentari del Pentateuc (els 5 primers llibres de la Bíblia) és una de les seves obres insignes. Fruit del seu alt prestigi intel·lectual, probablement actuaria com a gran rabí de Catalunya a partir de 1264.

La controvèrsia de Maimònides

Aquest rabí viu la polèmica que generen els grups jueus del nord de França contra els de Provença i Espanya arran de les obres del jueu Maimònides, perquè el racionalisme d’aquest pensador topava amb les seves visions més tradicionalistes. Bonastruc defensa l’ortodòxia del savi jueu i promou un programa d’estudis de filosofia i ciències per als estudiants jueus que variés en funció de l’edat i la regió on s’impartís, a fi d’adaptar-se al tarannà de cada comunitat jueva. La seva proposta no va reeixir.

Call de Girona

Un fet destacat, la Disputa de Barcelona de 1263

A instàncies del rei Jaume I, va participar en una disputa teològica pública amb el frare dominic Pere Cristià, antic jueu convertit. L’acte se celebrà a Barcelona en presència del monarca. Els dos bàndols s’atribuïren la victòria. El 1265 els dominics iniciaren un plet contra Bonastruc, acusat de blasfèmia, però aquest procés va ser aturat per Jaume I. El papa Climent IV intervingué sol·licitant el seu càstig de Bonastruc per haver escrit un llibre amb els seus arguments a la disputa de 1263.

Terra Santa

El 1267 Bonastruc va marxar en pelegrinatge a Terra Santa. Va desembarcar a Acre i s’establí a Jerusalem, devastada per l’atac mongol de 1260, on reorganitzà la comunitat jueva i erigí una sinagoga. El 1268 va passar a viure a Acre, com a cap espiritual dels jueus de la ciutat.

L’anècdota

Són prou nombrosos els escriptors jueus catalans que eren coneguts amb un doble nom: el litúrgic i el quotidià, però aquest fet augmenta en el cas del nostre autor. El seu nom quotidià era Bonastruc de Porta, i el litúrgic, Moixe ben Nahman, del qual deriva l’acrònim (precedit el nom pel títol de rabí) de RaMBaN. Tot i així, els investigadors actuals solen anomenar-lo Nahmanides.

La frase

“Fou un home eruditíssim, els mots del qual eren com brases ardents; d’ell ens refiem arreu de Catalunya, com si hagués parlat Moisès en nom de Déu” (d’Isaac ben Sesset, jueu medieval)

Bartolomé Bermejo, un gran pintor erràtic

Còrdova, vers 1445–Barcelona, vers 1501

Activitat: Pintura          

Àrea: Corona d’Aragó

 

Incògnites

Dels primers anys d’aquest artista només se sap que era cordovès, tal com ell ho indica en una de les seves pintures. Referent a la formació, és evident que va dominar la tècnica nova de la pintura a l’oli, per la qual cosa o bé va viatjar a Flandes per aprendre-la dels mestres que l’havien inventada, o bé va estudiar-la en una zona pròxima on s’aplicava, com València.

L’anècdota

El nom real del pintor era Bartolomé de Cárdenas, però en algunes obres signa com “Bermejo”, potser en relació amb algun tret físic. Si a Itàlia sovintejaven els àlies dels artistes, a la península Ibèrica, en canvi, eren estranys. Aquest tret diferent va en consonància amb el caràcter inconformista i poc convencional de Bermejo, que du una existència nòmada i amb fama d’incomplir els encàrrecs contractats, que el durien fins i tot a ser excomunicat quan no acabà un retaule a Daroca (Saragossa).

Taula central del tríptic de la Mare de Déu de Montserrat

Amb prevenció i reconeixement

Entre 1468 i 1486 resideix successivament a València, Daroca, Saragossa i Barcelona. Uns defensen que era jueu convers, sempre sospitós, i això explicaria aquesta vida itinerant; de fet, a Daroca s’envolta de jueus convertits i la seva dona fou condemnada per la Inquisició. Generalment treballa associat a altres pintors locals —Martín Bernat a Saragossa, els Osona a València…— potser per evitar conflictes gremials com a nouvingut. Altres artistes imitaren les seves composicions.

Un nou estil

Bermejo, mestre consumat de la pintura a l’oli, obté en les seves figures efectes reeixits de profunditat, brillantor i transparència alhora que fa gala d’una rica gama de colors. Pintura realista, de vigoria plàstica, representant els temes religiosos tradicionals amb reinterpretacions creatives.

Tria d’obres

Sant Miquel (1468, National Gallery, Londres), pintat per a l’església de Tous (Ribera Alta); Taula central del retaule de Sant Domènec de Silos entronitzat, per a la parròquia homònima de Daroca (1474-1477, Museo del Prado); Taula central del tríptic de la Mare de Déu de Montserrat (catedral d’Acqui Terme, Itàlia), encarregada per un mercader italià establert a València.

Un fet destacat, La Pietat Desplà (Museu de la catedral de Barcelona)

El 1490 va concloure la Pietat Desplà, la seva obra cabdal. Encomanada per Lluís Desplà, ardiaca de la catedral barcelonina i humanista. El tema de la Pietat, això és, Jesucrist mort a la falda de Maria, acompanyats aquí per sant Jeroni i el mateix Desplà, agenollat. Els envolta un magnífic paisatge detalladíssim, abundós de plantes i animals, amb una ciutat al fons.

Pietat Desplà

Per saber-ne més:

Judith Berg-Sobré.“Bartolomé de Cárdenas, el Bermejo”. L’art gòtic a Catalunya. Pintura III. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 2006

Sant Miquel (National Gallery, Londres)

Galceran de Requesens, contra l’oligarquia barcelonina

mort a València, 1465

Activitat: Política   

Àrea: Corona d’Aragó

 

Noble ambiciós

Com el seu pare Lluís de Requesens, va servir el rei Alfons, el Magnànim. Format a la cort i en un principi patge del monarca, Galceran va anar ocupant càrrecs públics cada vegada més importants. Ja era un alt funcionari el 1435, quan fou nomenat batlle general de Catalunya, encarregat d’administrar el patrimoni reial del Principat.

De Barcelona a Menorca

S’enfrontà repetidament als magnats de Barcelona, que dirigien el Consell de Cent. Aquests, arran d’un conflicte jurisdiccional, el van fer detenir, malgrat el seu càrrec, i l’empresonaren (1536). Tres anys més tard, Requesens, com a governador de l’illa de Menorca, va dur-hi a terme una reforma política, canviant el sistema d’elecció dels representants municipals, a fi de solucionar les pugnes entre els habitants de Ciutadella i els d’altres poblacions, com Maó i Alaior.

Preparatius

Tornat a Barcelona, Requesens, defensor de l’autoritarisme reial en perjudici del patriciat urbà —anomenat la Biga— que monopolitzava el Consell de Cent, intervingué en la constitució de la Busca, el partit que agrupava els ciutadans contraris a les grans famílies barcelonines. El 1452 es va reconèixer oficialment el Sindicat dels Tres Estaments i Poble de Barcelona, compost per un centenar de mercaders, menestrals i artistes (notaris, cirurgians, apotecaris…), molts d’ells buscaires.

Un fet destacat, la lloctinència general de Catalunya (1453-1454)

El 1453 era lloctinent general de Catalunya, càrrec fins aleshores només exercit per membres del llinatge reial. Aquell any va arrabassar il·legalment el poder municipal a la Biga per donar-lo a la petita burgesia i l’artesanat urbans, més favorables al sobirà. El govern de la ciutat pels buscaires fou combatut pel patriciat, que el recuperaria pocs anys més tard. Aquests enfrontaments municipals serien una de les causes de la guerra posterior entre el rei Joan II i les oligarquies de la Generalitat i el Consell de Cent barceloní.

Palau Requesens (abans Palau Reial Menor), seu actual de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona

Últims anys

El 1458 Requesens fou ennoblit pel monarca, si bé això no va impedir el seu empresonament, per ordre de la Biga, el 1461. Després d’un centenar de dies a la presó, fou condemnat a l’exili. Es va retirar a València, i en la guerra civil catalana va continuar, com era lògic, en el bàndol del monarca.

L’anècdota

Galceran de Requesens va comptar amb un ric patrimoni, format pels béns heretats, com la baronia d’Altafulla, i altres obtinguts per concessió reial, com la baronia de Molins de Rei i la parròquia de Santa Creu d’Olorda (1430), o l’antic Palau Reial Menor de Barcelona, una de les residències més importants de la ciutat. També incrementà la seva fortuna amb accions piràtiques a la Mediterrània occidental.

Sant Ermengol, bisbe reformador d’Urgell

Aiguatèbia (Conflent, França), vers 979-Pont de Bar (Alt Urgell), 1035

Activitat: Religió

Área: Comtats catalans

 

Del Conflent

La família d’Ermengol procedia del Conflent, a la banda nord del Pirineu. Pertanyia a l’alta noblesa, Ermengol era fill de Bernat, vescomte de Conflent i de Guisla, i a més, un oncle, Sal·la, governava la diòcesi d’Urgell. Destinat a la carrera eclesiàstica, va formar-se a la Seu d’Urgell, sota el guiatge del seu parent. El 1003 ja figura als documents com a ardiaca d’Urgell, i per tant, com a principal auxiliar del bisbe, al qual succeí en el càrrec quan va morir (1010).

Un fet destacat, la renovació de la canònica de la catedral d’Urgell (1010)

Ermengol va inaugurar el seu govern amb la restauració de la canònica de Santa Maria d’Urgell. Els eclesiàstics vinculats directament a la catedral viuran ara en comunitat, compartint menjador i dormitori, i es dedicaran principalment a la pregària, el culte i l’atenció als feligresos de la seu, seguint la regla d’Aquisgrà, menys austera que la dels benedictins. Per garantir la pervivència de la canònica, el bisbe, a més de l’aprovació de comtes catalans, va viatjar a Roma (1011) per obtenir la confirmació papal.

Urgell i Ribagorça

L’episcopat d’Ermengol coincidí amb la minoria d’edat del comte d’Urgell, per la qual cosa el bisbe exercí altes funcions de govern, liderant la comquesta cristiana de Guissona. En l’àmbit eclesiàstic afavorí també la implantació dels benedictins al bisbat, al monestir de Sant Llorenç de Morunys (1019). El prestigi d’Ermengol feu possible que el bisbat de Roda, a la Ribagorça, acceptés la subordinació jeràrquica al d’Urgell, si bé això fou temporal, fins el domini de les terres ribagorçanes pel rei navarrès Sanc III.

Dins i fora

Coetani de l’abat Oliba, Ermengol l’ajudaria en l’establiment als comtats catalans de la Pau i Treva de Déu, per pacificar el territori. Testimoni d’això, al costat d’Oliba, va participar en el concili de Narbona de 1031-1032. Bisbe viatger, acudí dos o tres cops a Roma i sembla que va pelegrinar a Santiago de Compostel·la.

L’anècdota

A fi de millorar les comunicacions de les terres urgellenques, el bisbe va bastir diversos ponts. Fou en el transcurs de la construcció del pont de Bar sobre el riu Segre per facilitar el trànsit entre l’Alt Urgell i la Cerdanya, que el prelat va morir. Inspeccionant les obres, va estimbar-se. La vida virtuosa i la mort accidentada acceleraren el seu culte com a sant. Uns deu anys més tard ja se celebrava la seva festivitat a la Seu d’Urgell.

 

Per saber-ne més:

Bertran, Prim [et al.] “Sant Ermengol, bisbe d’Urgell (1010-1035): Història, art, culte i devocions. Seu d’Urgell: Bisbat d’Urgell, 2010

Jaume I, conqueridor i creador de regnes

Montpeller (França), 1208-València, 1276

Activitat: Política   

Àrea: Corona d’Aragó

 

L’anècdota

La concepció de Jaume, hereu del tron catalanoaragonès, no fou fàcil. Va néixer malgrat l’animadversió del rei Pere, el Catòlic cap a la consort, Maria de Montpeller. El monarca potser s’hi hauria allitat fruit d’un engany, fent-li creure que s’ajauria a les fosques amb una dona molt bella.

Trasbalsos

Als tres anys Jaume fou entregat a Simó de Montfort, enemic del seu pare, en el context de negociacions politiques. El 1213, van morir els progenitors, el rei Pere, a la batalla de Muret (França), combatent contra Montfort. Per intercessió papal, el nen va tornar als seus estats, instruït pels templers al castell de Montsó (Osca). La minoria d’edat i la joventut del rei fou turbulenta a causa de les revoltes nobiliàries.

Mallorca catalana

L’acord d’Alcalá del Obispo (1227) significà la fi dels alçaments i la consolidació de la monarquia. Jaume I emprengué una política expansionista cap a territoris islàmics veïns. El primer objectiu fou Mallorca. El 1229 va salpar una expedició des dels ports de Tarragona, Salou i Cambrils, liderada pel mateix rei. Després de la victòria de Portopí, s’assetjà Palma, que va caure l’últim dia de 1229. El cap sarraí de Menorca es declarà vassall de Jaume I, i Eivissa i Formentera es conqueriren el 1235.

Un fet destacat, la conquesta del regne de València

Jaume I prosseguí les conquestes a l’emirat valencià, de nord a sud: Morella (1232), Borriana i Peníscola (1233)… La batalla del Puig afermà la seva posició prop de València, i el setge va concloure amb la capitulació de la ciutat i l’entrada del rei (9-10-1238). L’expansió meridional es va delimitar amb Castella pel tractat d’Almirra (1244), que li assegurava els dominis fins a Biar (1245), integrant-s’hi poblacions com Xàtiva i Dénia. Fidel al pacte, el 1266 conquerí i tornà la Múrcia islàmica revoltada a Alfons X de Castella.

Ordre i horitzons

Jaume I organitzà els nou dominis no com a prolongacions d’Aragó i Catalunya, sinó que els constituí en regnes autònoms, confederats en la Corona d’Aragó, sota el mateix sobirà. N’afavorí el poblament cristià i el seu desenvolupament, promulgant cartes de franquesa i furs. Amb tot, la pacificació del regne valencià fou incompleta fins sotmetre el cabdill local al-Azraq (1258). Aquell mateix any, pel tractat de Corbeil, Jaume renuncià a la política tradicional del casal de Barcelona per Occitània, vist l’èxit de l’expansió francesa.

Últims anys

L’última etapa del regnat va ser complicada, pel rebrot de rebel·lions de nobles aragonesos, les insurreccions sarraïnes a València, les fortes dissensions entre els descendents del rei… Jaume I dividí els seus estats entre dos fills: Pere governaria Catalunya, Aragó i València; i Jaume, Mallorca i Rosselló. Testimoni del seu regnat és el Llibre dels Feits, dictat o inspirat pel monarca.

Per saber-ne més:

Ferran Soldevila. Vida de Jaume I, el Conqueridor. Barcelona: Aedos, 1958

Ernest Belenguer. Jaume I i el seu regnat. Lleida: Pagès, 2007

Felip de Malla, un teòleg a la Generalitat

Barcelona, vers 1378–Barcelona, 1431

Activitat: Teologia. Política    

Àrea: Corona d’Aragó, Constança

 

Universitari

D’antiga família barcelonina, fou destinat a la carrera eclesiàstica. Culminaria la seva formació a París, com a mestre de teologia. Allà estudià els clàssics llatins, cosa que el duria el 1423, a promoure la reforma dels estudis de gramática i arts a Barcelona, introduint-hi aquests autors.

Beneficiat

Al Cisma d’Occident, quan es disputen l’Església Catòlica dos o tres papes, primerament és partidari del papa d’Avinyó, Benet XIII. Aquest pontífex li concedeix beneficis eclesiàstics, com ara una canongia a Barcelona (1403) o l’ardiaconat del Penedès (1409).

Amb Ferran I

Mort el rei Martí, l’Humà, es decanta pel castellà Ferran de Trastàmara, que és reconegut com a rei de la Corona d’Aragó després del Compromís de Casp (1412). Home de confiança del nou règim, és ambaixador a Anglaterra (1415) i davant l’emperador germànic. Quan Ferran I trenca amb Benet XIII, Malla es manté fidel al rei i col·labora obertament en el canvi de posició del clergat del país, justificant-la teològicament.

Unió eclesial

El 1417 Malla és delegat de la Corona d’Aragó al concili de Constança (Suïssa) per elegir un nou pontífex que reunifiqués l’Església Catòlica. Predica davant l’assemblea i assisteix al conclave que escolliria Martí V. La seva promoció es trunca a causa de l’enemistat amb el rei Alfons, el Magnànim, successor de Ferran I, ja que Malla no renuncià a rendes eclesiàstiques a favor de cortesans reials.

Edifici de Constança on es va celebrar el conclave

L’anècdota

Malla no era cardenal, però va participar en el conclave de 1417 perquè el concili determinà que, a més del col·legi cardenalici, hi intervinguessin una trentena d’eclesiàstics en representació dels diversos països. D’ell és l’informe més extens i ajustat del conclave, que va enviar al rei Alfons el novembre de 1417.

President de la Generalitat

Davant l’absentisme reial envers els afers ibèrics, va prendre part en una ambaixada a Nàpols per demanar al rei Alfons que tornés al Principat, sense èxit. Els anys 1425-1428 presidí la Diputació del General de Catalunya, des d’on defensà els interessos del país. Així va replicar al rei per la cessió de Cervera al seu germà Pere, al·legant que les constitucions catalanes declaraven que aquella ciutat no podria ser sostreta del patrimoni reial i perdre els seus privilegis.

Un fet destacat, Memorial del pecador remut

A banda de les prèdiques, l’obra teològica més important és el Memorial del pecador remut, tractat sobre la redempció de Jesucrist. A diferència d’altres treballs coetanis que hi incideixen des de la teologia especulativa, ell l’aborda sobretot des de l’examen dels textos bíblics.

Per saber-ne més:

Josep Perarnau. “L’home Felip de Malla”, Felip de Malla, correspondència política. Barcelona: Barcino, 1978