Sant Ermengol, bisbe reformador d’Urgell

Aiguatèbia (Conflent, França), vers 979-Pont de Bar (Alt Urgell), 1035

Activitat: Religió

Área: Comtats catalans

 

Del Conflent

La família d’Ermengol procedia del Conflent, a la banda nord del Pirineu. Pertanyia a l’alta noblesa, Ermengol era fill de Bernat, vescomte de Conflent i de Guisla, i a més, un oncle, Sal·la, governava la diòcesi d’Urgell. Destinat a la carrera eclesiàstica, va formar-se a la Seu d’Urgell, sota el guiatge del seu parent. El 1003 ja figura als documents com a ardiaca d’Urgell, i per tant, com a principal auxiliar del bisbe, al qual succeí en el càrrec quan va morir (1010).

Un fet destacat, la renovació de la canònica de la catedral d’Urgell (1010)

Ermengol va inaugurar el seu govern amb la restauració de la canònica de Santa Maria d’Urgell. Els eclesiàstics vinculats directament a la catedral viuran ara en comunitat, compartint menjador i dormitori, i es dedicaran principalment a la pregària, el culte i l’atenció als feligresos de la seu, seguint la regla d’Aquisgrà, menys austera que la dels benedictins. Per garantir la pervivència de la canònica, el bisbe, a més de l’aprovació de comtes catalans, va viatjar a Roma (1011) per obtenir la confirmació papal.

Urgell i Ribagorça

L’episcopat d’Ermengol coincidí amb la minoria d’edat del comte d’Urgell, per la qual cosa el bisbe exercí altes funcions de govern, liderant la comquesta cristiana de Guissona. En l’àmbit eclesiàstic afavorí també la implantació dels benedictins al bisbat, al monestir de Sant Llorenç de Morunys (1019). El prestigi d’Ermengol feu possible que el bisbat de Roda, a la Ribagorça, acceptés la subordinació jeràrquica al d’Urgell, si bé això fou temporal, fins el domini de les terres ribagorçanes pel rei navarrès Sanc III.

Dins i fora

Coetani de l’abat Oliba, Ermengol l’ajudaria en l’establiment als comtats catalans de la Pau i Treva de Déu, per pacificar el territori. Testimoni d’això, al costat d’Oliba, va participar en el concili de Narbona de 1031-1032. Bisbe viatger, acudí dos o tres cops a Roma i sembla que va pelegrinar a Santiago de Compostel·la.

L’anècdota

A fi de millorar les comunicacions de les terres urgellenques, el bisbe va bastir diversos ponts. Fou en el transcurs de la construcció del pont de Bar sobre el riu Segre per facilitar el trànsit entre l’Alt Urgell i la Cerdanya, que el prelat va morir. Inspeccionant les obres, va estimbar-se. La vida virtuosa i la mort accidentada acceleraren el seu culte com a sant. Uns deu anys més tard ja se celebrava la seva festivitat a la Seu d’Urgell.

 

Per saber-ne més:

Bertran, Prim [et al.] “Sant Ermengol, bisbe d’Urgell (1010-1035): Història, art, culte i devocions. Seu d’Urgell: Bisbat d’Urgell, 2010

Anuncis

Jaume I, conqueridor i creador de regnes

Montpeller (França), 1208-València, 1276

Activitat: Política   

Àrea: Corona d’Aragó

 

L’anècdota

La concepció de Jaume, hereu del tron catalanoaragonès, no fou fàcil. Va néixer malgrat l’animadversió del rei Pere, el Catòlic cap a la consort, Maria de Montpeller. El monarca potser s’hi hauria allitat fruit d’un engany, fent-li creure que s’ajauria a les fosques amb una dona molt bella.

Trasbalsos

Als tres anys Jaume fou entregat a Simó de Montfort, enemic del seu pare, en el context de negociacions politiques. El 1213, van morir els progenitors, el rei Pere, a la batalla de Muret (França), combatent contra Montfort. Per intercessió papal, el nen va tornar als seus estats, instruït pels templers al castell de Montsó (Osca). La minoria d’edat i la joventut del rei fou turbulenta a causa de les revoltes nobiliàries.

Mallorca catalana

L’acord d’Alcalá del Obispo (1227) significà la fi dels alçaments i la consolidació de la monarquia. Jaume I emprengué una política expansionista cap a territoris islàmics veïns. El primer objectiu fou Mallorca. El 1229 va salpar una expedició des dels ports de Tarragona, Salou i Cambrils, liderada pel mateix rei. Després de la victòria de Portopí, s’assetjà Palma, que va caure l’últim dia de 1229. El cap sarraí de Menorca es declarà vassall de Jaume I, i Eivissa i Formentera es conqueriren el 1235.

Un fet destacat, la conquesta del regne de València

Jaume I prosseguí les conquestes a l’emirat valencià, de nord a sud: Morella (1232), Borriana i Peníscola (1233)… La batalla del Puig afermà la seva posició prop de València, i el setge va concloure amb la capitulació de la ciutat i l’entrada del rei (9-10-1238). L’expansió meridional es va delimitar amb Castella pel tractat d’Almirra (1244), que li assegurava els dominis fins a Biar (1245), integrant-s’hi poblacions com Xàtiva i Dénia. Fidel al pacte, el 1266 conquerí i tornà la Múrcia islàmica revoltada a Alfons X de Castella.

Ordre i horitzons

Jaume I organitzà els nou dominis no com a prolongacions d’Aragó i Catalunya, sinó que els constituí en regnes autònoms, confederats en la Corona d’Aragó, sota el mateix sobirà. N’afavorí el poblament cristià i el seu desenvolupament, promulgant cartes de franquesa i furs. Amb tot, la pacificació del regne valencià fou incompleta fins sotmetre el cabdill local al-Azraq (1258). Aquell mateix any, pel tractat de Corbeil, Jaume renuncià a la política tradicional del casal de Barcelona per Occitània, vist l’èxit de l’expansió francesa.

Últims anys

L’última etapa del regnat va ser complicada, pel rebrot de rebel·lions de nobles aragonesos, les insurreccions sarraïnes a València, les fortes dissensions entre els descendents del rei… Jaume I dividí els seus estats entre dos fills: Pere governaria Catalunya, Aragó i València; i Jaume, Mallorca i Rosselló. Testimoni del seu regnat és el Llibre dels Feits, dictat o inspirat pel monarca.

Per saber-ne més:

Ferran Soldevila. Vida de Jaume I, el Conqueridor. Barcelona: Aedos, 1958

Ernest Belenguer. Jaume I i el seu regnat. Lleida: Pagès, 2007

Felip de Malla, un teòleg a la Generalitat

Barcelona, vers 1378–Barcelona, 1431

Activitat: Teologia. Política    

Àrea: Corona d’Aragó, Constança

 

Universitari

D’antiga família barcelonina, fou destinat a la carrera eclesiàstica. Culminaria la seva formació a París, com a mestre de teologia. Allà estudià els clàssics llatins, cosa que el duria el 1423, a promoure la reforma dels estudis de gramática i arts a Barcelona, introduint-hi aquests autors.

Beneficiat

Al Cisma d’Occident, quan es disputen l’Església Catòlica dos o tres papes, primerament és partidari del papa d’Avinyó, Benet XIII. Aquest pontífex li concedeix beneficis eclesiàstics, com ara una canongia a Barcelona (1403) o l’ardiaconat del Penedès (1409).

Amb Ferran I

Mort el rei Martí, l’Humà, es decanta pel castellà Ferran de Trastàmara, que és reconegut com a rei de la Corona d’Aragó després del Compromís de Casp (1412). Home de confiança del nou règim, és ambaixador a Anglaterra (1415) i davant l’emperador germànic. Quan Ferran I trenca amb Benet XIII, Malla es manté fidel al rei i col·labora obertament en el canvi de posició del clergat del país, justificant-la teològicament.

Unió eclesial

El 1417 Malla és delegat de la Corona d’Aragó al concili de Constança (Suïssa) per elegir un nou pontífex que reunifiqués l’Església Catòlica. Predica davant l’assemblea i assisteix al conclave que escolliria Martí V. La seva promoció es trunca a causa de l’enemistat amb el rei Alfons, el Magnànim, successor de Ferran I, ja que Malla no renuncià a rendes eclesiàstiques a favor de cortesans reials.

Edifici de Constança on es va celebrar el conclave

L’anècdota

Malla no era cardenal, però va participar en el conclave de 1417 perquè el concili determinà que, a més del col·legi cardenalici, hi intervinguessin una trentena d’eclesiàstics en representació dels diversos països. D’ell és l’informe més extens i ajustat del conclave, que va enviar al rei Alfons el novembre de 1417.

President de la Generalitat

Davant l’absentisme reial envers els afers ibèrics, va prendre part en una ambaixada a Nàpols per demanar al rei Alfons que tornés al Principat, sense èxit. Els anys 1425-1428 presidí la Diputació del General de Catalunya, des d’on defensà els interessos del país. Així va replicar al rei per la cessió de Cervera al seu germà Pere, al·legant que les constitucions catalanes declaraven que aquella ciutat no podria ser sostreta del patrimoni reial i perdre els seus privilegis.

Un fet destacat, Memorial del pecador remut

A banda de les prèdiques, l’obra teològica més important és el Memorial del pecador remut, tractat sobre la redempció de Jesucrist. A diferència d’altres treballs coetanis que hi incideixen des de la teologia especulativa, ell l’aborda sobretot des de l’examen dels textos bíblics.

Per saber-ne més:

Josep Perarnau. “L’home Felip de Malla”, Felip de Malla, correspondència política. Barcelona: Barcino, 1978

 

Ermessenda de Carcassona, la comtessa perdurable

Carcassona? (França), vers 975?-Sant Quirze de Besora  (Osona), 1058

Activitat: Política

Àrea: Comtats catalans

 

Consort

Ermessenda, filla del comte Roger I de Carcassona, va casar-se amb el comte Ramon Borrell de Barcelona vers el 992. Matrimoni ben avingut, ella participaria activament en el govern, tal com reflecteix la documentació, on figura gairebé sempre al costat del marit. Fins i tot Ermessenda l’acompanya en una campanya militar per terres del Segre (1015).

Un fet destacat, el testament del comte Ramon Borrell 

Després del traspàs de Ramon Borrell (1017), les seves últimes voluntats estipulaven que la vídua exercís la tutela del seu fill, encara infant, i també el condomini dels comtats i bisbats de Barcelona, Girona i Osona per al fill i la vídua sempre i quan no es tornés a casar. La longevitat d’Ermessenda garantí un govern enèrgic durant la minoria d’edat dels futurs comtes, però també va complicar la situació política quan els descendents arribaren a l’edat adulta.

Regent del fill

El 1017 Berenguer Ramon era menor i Ermessenda va governar els comtats, tenint. entre els seus col·laboradors l’abat Oliba, el jutge Pere Bonfill Marc i el noble Gombau de Besora. Menà una política de pacificació i de repoblació, i aturà els atacs piràtics del rei de Dènia contra la costa catalana gràcies al cabdill normand Roger de Toëny. El 1023 Berenguer Ramon I assumí el govern, si bé Ermessenda no abandonà la vida política. 

Regent del net

El 1035 va morir Berenguer Ramon I i la situació viscuda divuit anys abans es repetí, agreujada ja que el comte havia repartit els dominis entre els tres fills. Ermessenda, en canvi, manté els seus drets sobre els tres comtats. S’ocupa altre cop del govern, però des de 1039 es produeixen tibantors amb el net primogènit, Ramon Berenguer I de Barcelona, ja major d’edat. El 1043 net i àvia pacten un acord pel qual Ermessenda restringeix la seva actuació al comtat de Girona i li promet fidelitat.

ermessendadecarcassona-tomba

Tomba d’Ermessenda de Carcassona, catedral de Girona

Crisi i resolució

Després del casament de Ramon Berenguer I amb Almodis de la Marca (1052), es renova el conflicte, ara més enverinat, entre Ermessenda i el net, potser perquè aquest reclama els drets sobre els comtats catalans de l’àvia. Ermessenda obté del papa Víctor II l’excomunió de Ramon Berenguer i Almodis. La greu crisi política es va resoldre finalment el 1057, quan Ermessenda, ja en la vuitantena, va vendre tots els drets comtals al seu net. 

La frase

“Ermessenda no és una comtessa corrent, sinó la cotmessa barcelonina per excel·lència, car cap altra dona ha tingut tanta influència ni tanta responsabilitat en els destins del país”, de l’historiador Antoni Pladevall.

 

Per saber-ne més:

Antoni Pladevall. Ermessenda de Carcassona, comtessa de Barcelona, Girona i Osona. Barcelona, 1975

Elisenda Albertí. “Ermessenda de Carcassona, dona d’estat”. Dames, reines, abadesses. Barcelona: Albertí, 2007

Hug Roger III de Pallars, contra el rei

Sort? (Pallars Sobirà), vers 1435–Xàtiva, 1508

Activitat: Política

Àrea: Corona d’Aragó

 

Un comte arruïnat

Heretà el títol comtal a la mort del seu pare Arnau Roger IV, el 1451, per bé que la situació econòmica dels seus estats era desastrosa. La seva mare era Joana de Cardona, però tot i estar vinculat directament a aquest poderós llinatge, les relacions foren tibants i a la llarga els Cardona esdevingueren els pitjors enemics d’Hug Roger. 

Escut dels comtes de Pallars

Conestable

En la guerra civil que s’inicia a Catalunya el 1462 entre el rei Joan II i la Generalitat, Hug Roger comanda les tropes de l’entitat catalana. Posa setge a la ciutat de Girona, on s’havien refugiat la reina i el príncep hereu, però no aconsegueix ocupar-la. Malgrat el fracàs, segueix participant activament en el conflicte. El 1465 és captiu a Cardona durant cinc anys, però un cop lliure, trenca el pacte fet amb els seus carcellers de no enfrontar-se a Joan II, i es reincorpora al bàndol enemic durant la resta de la guerra.      

 

 

Un fet destacat, la pèrdua del comtat de Pallars

Per la capitulació de Pedralbes (1472), que suposa la fi de la guerra, Hug Roger va restar exclòs de l’amnistia general concedida pel rei. El 1480 Ferran II, el següent monarca, li atorgà el perdó el 1480. Tanmateix, les mesures reials que afavoriren als Cardona per la seva fidelitat durant la guerra civil, en greu perjudici d’Hug Roger, provocaren la rebel·lió d’aquest, que desembocaria en la guerra de conquesta del Pallars (1484-1487) pel duc de Cardona, obeint el rei, que li atorgà el comtat pallarès. 

Exili

Hug Roger, sense comtat i exiliat en terres franceses, vassall del rei Carles VIII de França, pretén la recuperació dels seus dominis sense obtenir cap èxit. Entre 1494 i 1497 intervé en l’expedició a Itàlia de Carles VIII, i més tard hi torna, sempre en les files franceses.     

L’anècdota

Després de la conquesta de Nàpols per tropes espanyoles, Hug Roger de Pallars fou capturat i conduït a Barcelona. Se li commutà la pena de mort per reclusió perpètua al castell de Xàtiva el 1503, on expiraria cinc anys més tard. Aquella presó ja havia allotjat un altre famós rebel. Jaume II d’Urgell, que s’havia alçat en armes contra Ferran I, l’avi de Ferran II, va morir-hi el 1433.     

La frase

“Hug Roger fou un cabdill dissortat. Com un veritable heroi de tragèdia grega, topa constantment contra imponderables que l’aboquen al fracàs per aixecar-se després de cada caiguda, amb impetuositat renovada i llançar-se de nou a la luita, sempre contra forces insuperables, sempre vogant contra el corrent, com impel·lit per un destí fatídic” (de l’historiador Santiago Sobrequés i Vidal)

Per saber-ne més:

Hug Roger III, darrer comte de Pallars, de la glòria a l’ocàs. Tremp: Garsineu, 2003

Jaume Sobrequés i Callicó; Ramon Sarobe. Hug Roger III, epistolari de guerra i exili del darrer comte de Pallars (1451-1500). Barcelona: Base, 2008 

Jaume Roig, l’escriptor misogin

València, vers 1400–Benimàmet (Horta), 1478

Activitat: Literatura 

Àrea: Corona d’Aragó

 

De bona família

Els Roig eren una familia benestant de València, ben relacionada amb els grups dirigents de la ciutat. Com el seu pare, Jaume Roig exercí la medicina, si bé s’ignora la universitat on va estudiar. La primera referencia documental data de 1434, quan és l’encarregat municipal que ha de revisar i facultar l’exercici de la medicina d’aquells professionals formats fora de la universitat, feina que duria a terme, de manera discontínua, fins 1477.  

Pràctica mèdica

Ciutadà de València, visqué sempre a la ciutat i rodalia, on feia de metge. Va casar-s’hi amb Isabel Pellisser i va treballar als hospitals d’en Clapers, dels Innocents i d’en Bou, alhora que s’ocupava d’atendre diversos monestirs. Fins i tot fou metge de la reina Maria de Castella, dona d’Alfons, el Magnànim, que residia a València, i més tard, serví al rei Joan II. Fruit del prestigi adquirit, Jaume Roig assolí una riquesa considerable, amb quatre cases a la ciutat i un seguit de camps i vinyes a l’Horta de València.

Un fet destacat, Espill

Roig ha passat a la posteritat no pas per la seva activitat mèdica, sinó pel llibre que va escriure cap al 1460. L’Espill és una obra composta per més de 16.000 versos apariats que narra les desventures constants que pateix un home a causa de les dones, vistes com a font de tots els mals. Malgrat el vers, aquest al·legat antifemení constitueix un precedent de la novel·la picaresca castellana. Amb desimboltura retrata la cultura i la societat medievals, emprant un català popular, gens afectat.  

L’anècdota

Una de les filles de Jaume Roig, Violant, ingressà en el convent de la Trinitat, de València. Durant el seu temps de monja fou abadessa Isabel de Villena, l’autora de Vita Christi, un text literari que constitueix una reivindicació de la importància de les dones en la vida de Jesucrit; probablement redactat com a rèplica a l’Espill de l’autor valencià, qui fou, a més, metge d’aquest monestir.

Per saber-ne més:

https://www.escriptors.cat/autors/roigj/pagina.php?id_sec=3688 (web de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana) 

Jaume Roig. Espill. Edició, traducció i comentaris d’Antònia Carré. Barcelona: Quaderns Crema, 2006 

Abraham bar Hiyya, el jueu barceloní que calculava

Barcelona, entre 1065 i 1070?–Barcelona, 1136?

Activitat: Matemàtica. Astronomia

Àrea: Comtat de Barcelona

 

Veïns i títols

El nom complet és Abraham bar Hiyya ha-Bargeloni, l’últim mot indica que era de Barcelona. Probablement no hi visqué sempre. Alguns creuen que s’hauria format en ciència àrab a Saragossa o Osca. En aquestes corts musulmanes hauria compaginat l’estudi amb càrrecs administratius importants, com el de “Sahib al-Xorta“, d’on derivaria el nom de Savasorda pel qual també se’l coneix. Des de Barcelona també establí relacions amb comunitats jueves de la Provença, on potser també hi visqué.

Dos vessants

És el primer autor jueu medieval que escriu de manera destacada sobre ciència. La seva producció contempla la creació d’obres originals, en hebreu, sobre matemática, filosofia, astronomia o astrologia. No acaba aquí la seva activitat intel·lectual: tradueix tractats d’altres autors, de l’àrab al llatí, com ara dels astrònoms Claudi Ptolemeu i al-Battani. En aquesta segona faceta, treballa sovint amb l’italià Plató de Tívoli.   

 

L’anècdota

Coetani del rabí Judà ben Barcillai, mantingué amb ell una sonada polèmica. Ben Hiyya volia retardar el casament d’un estudiant jueu perquè els astres eren desfavorables, i el rabí s’hi oposà obertament, considerant-ho un acte d’idolatria. Finalment, malgrat el prestigi de Bar Hiyya, que havia rebut el títol honorífic de Nasi (príncep), la cerimònia se celebrà a l’hora prevista. Es conserva la carta de Bar Hiyya sobre aquest afer, on defensa l’astrologia.

Un fet destacat, Tractat de mesurament i càlcul  (Hibbur ha-meixiha ve-ha-tixboret)

Aquest tractat d’Abraham bar Hiyya, que també rep el nom de Llibre de geometria, s’adreça als jueus de França. Comprèn aquesta matèria però, sense descuidar la teoria, aborda sobretot l’aplicació pràctica en el mesurament de terres. El seu estil didàctic i clar propicià que fos traduït al llatí el 1145 amb el títol de Liber embadorum, i tingués un paper rellevant com a llibre de text en la transmissió de la matemática àrab a l’Occident cristià.

 

Tria d’obres

Els fonaments de la raó i la torre de la fe (Yesode ha-tebuna umigdal ha-emuna), una enciclopèdia científica, que ens ha arribat incompleta; Meditació de l’ànima (Hegyon ha-nefeix), tractat de moral; Llibre revelador (Meguil·lat ha-megal·le), obra astrològica i sobre la fi dels temps, que situa al segle XV; i El llibre de la intercalació (Sefer ha-ibbus, 1124), estudi sobre els calendaris jueu, àrab i cristià, que el savi Maimònides qualificà del millor en el seu gènere. 

 

Per saber-ne més:

Abraham bar Hiyya. Llibre de geometria. Traducció de J. Millàs i Vallicrosa. Barcelona : Alpha, 1931