Masaccio, revolució en la pintura

San Giovanni Valdarno (Itàlia), 1401–Roma, 1428

Activitat: Pintura     

Àrea: Florència, Pisa, Estats Pontificis

 

Apel·latius

L’artista Tommaso di Ser Giovanni di Mone és molt més conegut amb el sobrenom de Masaccio. Segons els biògrafs, aquest àlies tenia originàriament un to pejoratiu: al·ludia al seu caràcter abstret, interessat només en el món de l’art, que el feia sempre anar brut i malgirbat. El jove, fill d’un notari, va deixar el poble  per establir-se a Florència als setze anys.

Expulsió del Paradís (capella Brancacci)

Autonomia

S’ignora la formació de Masaccio, que desenvolupa un estil allunyat del gòtic dominant. Freqüenta Brunelleschi i Donatello, exponents de les formes renaixentistes en l’arquitectura i l’escultura, respectivament. Ben aviat, el 1422 ingressa al gremi de metges i especiers, on s’integraven els pintors de Florència, cosa que demostra que treballa ja sense tuteles d’altres mestres.

Paisans

El 1424 s’associa a Florència amb Masolino, un altre pintor del seu poble. Van col·laborar en diverses obres, si bé l’art de Masolino és més goticitzant i menys innovador. L’obra conjunta més important són els frescos de la capella Brancacci, a  l’església dels carmelites de Florència (1424-1428?), que constitueix el primer gran cicle mural de la pintura renaixentista. Escenes del Gènesi i de la vida de sant Pere decoren la capella.

Un fet destacat, La Trinitat  (Església de Santa Maria Novella, Florència, 1427?)

Per primera vegada en la història, Masaccio aplica la perspectiva lineal en la pintura. Situa la triple manifestació de Déu, sense grans esplendors, en un espai sobri, dins d’un marc arquitectònic de factura realista, aparentment de grans dimensions mitjançant la projecció de la volta. També hi ha la Mare de Déu, sant Joan i dos donants agenollats; a la part inferior s’hi representa un esquelet, símbol de la caducitat terrenal.

La Trinitat

Estil pictòric

A diferència dels coetanis, Masaccio defuig el decorativisme i la gracilitat gòtica. Plasma figures corpòries, massisses i naturals, representades amb faccions i gestos expressius, i que ocupen un espai versemblant gràcies als contrastos de llum i la perspectiva, sovint configurada a partir d’elements arquitectònics.

Un jove mor

Entre 1427 i 1428 visqué a Roma. Allà va morir sobtadament, amb només 26 anys. La seva producció va tenir poc impacte immediat, però posteriorment la seva influència seria enorme. Genis com Leonardo, Rafael i Miquel Àngel van visitar i estudiar els seus frescos de la Capella Brancacci.

La frase

“Va realitzar per si sol la revolució més gran que la pintura hagi conegut” (del pintor Eugène Delacroix, a Revue de Paris, 1830)

Tria d’obres

Mare de Déu amb l’Infant i santa Anna (vers 1424, Galleria degli Uffizi, Florència); Políptic de Pisa (1426), obra pintada per a l’església dels carmelites de Pisa, ara repartida entre diferents museus; L’expulsió del Paradís  i El tribut de la moneda (entre 1424 i 1427?), ambdós frescos de la capella Brancacci, Florència).

El tribut de la moneda (capella Brancacci)

Bartolomé Bermejo, un gran pintor erràtic

Còrdova, vers 1445–Barcelona, vers 1501

Activitat: Pintura          

Àrea: Corona d’Aragó

 

Incògnites

Dels primers anys d’aquest artista només se sap que era cordovès, tal com ell ho indica en una de les seves pintures. Referent a la formació, és evident que va dominar la tècnica nova de la pintura a l’oli, per la qual cosa o bé va viatjar a Flandes per aprendre-la dels mestres que l’havien inventada, o bé va estudiar-la en una zona pròxima on s’aplicava, com València.

L’anècdota

El nom real del pintor era Bartolomé de Cárdenas, però en algunes obres signa com “Bermejo”, potser en relació amb algun tret físic. Si a Itàlia sovintejaven els àlies dels artistes, a la península Ibèrica, en canvi, eren estranys. Aquest tret diferent va en consonància amb el caràcter inconformista i poc convencional de Bermejo, que du una existència nòmada i amb fama d’incomplir els encàrrecs contractats, que el durien fins i tot a ser excomunicat quan no acabà un retaule a Daroca (Saragossa).

Taula central del tríptic de la Mare de Déu de Montserrat

Amb prevenció i reconeixement

Entre 1468 i 1486 resideix successivament a València, Daroca, Saragossa i Barcelona. Uns defensen que era jueu convers, sempre sospitós, i això explicaria aquesta vida itinerant; de fet, a Daroca s’envolta de jueus convertits i la seva dona fou condemnada per la Inquisició. Generalment treballa associat a altres pintors locals —Martín Bernat a Saragossa, els Osona a València…— potser per evitar conflictes gremials com a nouvingut. Altres artistes imitaren les seves composicions.

Un nou estil

Bermejo, mestre consumat de la pintura a l’oli, obté en les seves figures efectes reeixits de profunditat, brillantor i transparència alhora que fa gala d’una rica gama de colors. Pintura realista, de vigoria plàstica, representant els temes religiosos tradicionals amb reinterpretacions creatives.

Tria d’obres

Sant Miquel (1468, National Gallery, Londres), pintat per a l’església de Tous (Ribera Alta); Taula central del retaule de Sant Domènec de Silos entronitzat, per a la parròquia homònima de Daroca (1474-1477, Museo del Prado); Taula central del tríptic de la Mare de Déu de Montserrat (catedral d’Acqui Terme, Itàlia), encarregada per un mercader italià establert a València.

Un fet destacat, La Pietat Desplà (Museu de la catedral de Barcelona)

El 1490 va concloure la Pietat Desplà, la seva obra cabdal. Encomanada per Lluís Desplà, ardiaca de la catedral barcelonina i humanista. El tema de la Pietat, això és, Jesucrist mort a la falda de Maria, acompanyats aquí per sant Jeroni i el mateix Desplà, agenollat. Els envolta un magnífic paisatge detalladíssim, abundós de plantes i animals, amb una ciutat al fons.

Pietat Desplà

Per saber-ne més:

Judith Berg-Sobré.“Bartolomé de Cárdenas, el Bermejo”. L’art gòtic a Catalunya. Pintura III. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 2006

Sant Miquel (National Gallery, Londres)

Ma Yuan, el pintor d’una cantonada

Hangzhou (Xina), vers 1160?-Xina, després de 1225

Activitat: Pintura

Área: Regne xinès Song del Sud

 

Nissaga d’artistes

Els avantpassats de Ma Yuan, des del temps del seu besavi, havien treballat com a pintors cortesans de la dinastia Song. Ell va exercir aquell ofici a Hangzhou (Xina), la capital del regne, durant els governs dels emperadors Guangzong, Ningzong i Lizong. Sembla que es va dedicar exclusivament a la pintura, sense fer carrera política, rebent de Ningzong el cinturó d’or, una distinció honorífica de gran prestigi.

L’anècdota

Són nombroses les pintures atribuïdes a Ma Yuan que compten amb inscripcions o segells d’antics personatges de renom. Els senyals més nombrosos pertanyen a Yang, consort de l’emperador Ningzong i mecenes, però n’hi ha d’altres. A l’obra Dotze escenes d’aigua (Museu del Palau, Pequín) s’indica que va ser presentada als dos càrrecs més alts de l’administració civil i militar, cosa que demostra l’alta reputació de Ma Yuan a la cort imperial.

Escoles

Lògicament la seva pintura derivaria probablement de la tradició familiar, encara que mostra també la influència del pintor Li Tang, l’artista que enllaça l’escola pictòrica del Nord, caracteritzada pel monumentalisme dels paisatges, amb la meridional, que té un enfocament més intimista. Al Sud, Ma Yuan i Xia Gui són els màxims representants de l’escola Ma Xia Jia, de caire més líric.

Estil

Les pintures de Ma Yuan són de petit format, amb simplicitat d’elements i composicions enginyoses en diagonal, sovint gens simètriques. S’amunteguen les figures en una de les cantonades inferiors, generant contrastos acusats amb les zones no pintades, accentuant-ho amb la combinació de la pinzellada fina i precisa dels contorns amb els efectes vaporosos i delicats de l’aiguada. Tot plegat, paisatges serens, més evocats que descrits.

Passeig per la sendera d’una muntanya a la primavera

Un fet destacat, Passeig per la sendera d’una muntanya a la primavera (Museu del Palau Nacional, Taipei)

Obra ben definidora del seu estil: no dibuixa una gran panoràmica sinó una petita escena, gairebé concentrant els pocs elements figuratius en la cantonada inferior esquerre de la composició. S’hi representa un home ben vestit, seguit del seu criat que du una cítara, prop de la soca d’un arbre de branques llargues i més lluny, dos ocells. S’ha suprimit el fons de paisatge, i domina l’espai buit, o gairebé, a la resta del quadre. A l’esquerra, dos versos de l’emperador Ningzong sobre flors i ocells.

Tria d’obres

Erudit que mira un salt d’aigua (Metropolitan Museum of Art, Nova York); Els quatre savis del mont Shang (Museu d’Art, Cincinnati); Albercoc (Museu del Palau Nacional, Taipei), una mostra de la seva pintura de flors; i Pagesos tornant de la feina, cantant i ballant (Museu del Palau, Pequín).

Pagesos tornant de la feina, cantant i ballant

Konrad Witz, pintor magistral de l’aigua

Rottweil (Alemanya), vers 1400–Basilea o Ginebra (Suïssa), 1546?

Activitat: Pintura            

Àrea: Sacre Imperi Romanogermànic. Confederació Suïssa

 

Migrar

Originari de la regió alemanya de Suàbia, Witz s’establí com a pintor a Basilea el 1434, segurament atret per la celebració d’un concili ecumènic en aquella ciutat i les oportunitats de negoci que això generava. Un any més tard va adquirir la ciutadania de Basilea i és possible que fos aleshores quan es casés amb Ursula Treyger, neboda d’un altre pintor. El 1443 es comprà una casa a Basilea, la qual cosa sembla confirmar l’èxit professional de Witz.

Estil

La seva pintura es caracteritza per les formes vigoroses i estàtiques, que emfatitzen el volum de les figures, amb rics drapejats i de colors simples i vius. Un element distintiu és el tractament de l’aigua en rius i llacs on aconsegueix uns efectes de transparència molt reeixits i innovadors. La falta de dramatisme en les seves composicions va fer oblidar la seva obra que no fou reivindicada fins a principis del segle XX.

Sant Cristòfor

Tria d’obres

Salomó i la reina de Saba (1435?, Pinacoteca de Berlin), fragment del Políptic del mirall de la salvació, retaule pintat presumiblement per a l’església de Sant Leonard de Basilea; Sant Cristòfor (1435-1440?, Museu d’Art de Basilea), imatge del sant carregant l’infant Jesús en un riu, plasmant de manera realista les ones de l’aigua; i Santes Maria Magdalena i Caterina d’Alexandria, assegudes en una església i exhibint els complicats plecs dels vestits (1440-1443?, Museu de l’Obra de la Catedral, Estrasburg).

Un fet destacat, La pesca miraculosa

La pesca miraculosa (Museu d’art i història de Ginebra)

Aquesta escena evangèlica, signada per l’autor el 1444, fou encarregada pel bisbe de Ginebra. Pertanyia al retaule de sant Pere, que es conserva parcialment a la catedral. Figuren Jesús, mig d’esquena, amb capa vermella, surant sobre les aigües, i la barca amb els apòstols que feinegen, reflectits al llac i pintats com a gent corrent. L’escena, ambientada en el llac de Ginebra amb la silueta característica del pic de La Dôle, constitueix un dels primers paisatges realistes a l’àrea germànica.

L’anècdota

La major part de la producció de Witz ha perviscut de manera fragmentària. Els grans retaules per esglésies de Basilea i Ginebra van ser desmantellats arran de la onada d’iconoclàstia a la Suïssa del segle XVI. Fins i tot, les anàlisis de La pesca miraculosa han demostrat que els rostres dels personatges es van refer, potser després d’atacs contra les imatges religioses.

Santes Maria Magdalena i Caterina d’Alexandria

Wang Wei, dominador de les lletres i les arts

Taiyuan (Xina), 699 o 700–Xian (Xina), 761

Activitat: Literatura. Pintura                                                

Àrea: Imperi xinès Tang

 

Opositor

Provinent d’una família aristocràtica vinculada a l’administració pública, tant ell com algun dels seus germans van rebre una educació acurada  i van presentar-se a les oposicions a fi d’accedir al funcionariat imperial. Al 721 reeixí en els exàmens superiors a Xian, la capital, i el seu primer destí fou un important càrrec com a secretari assistent de música.

Fortuna i infortunis

Pocs anys després va ser remogut d’aquesta plaça per ocupar una càrrec menor a la província de Shantung. Vers el 730 va morir la seva dona i, malgrat la seva edat i de no tenir fills, Wang Wei no es va tornar mai a casar. El 734, gràcies als seus contactes, va tornar a Xian per exercir alts càrrecs a a cort. Vint anys més tard, la greu revolta del general An Lushan feu trontollar l’imperi. El 756 els rebels ocuparen la ciutat, Wang Wei fou capturat i dut a Luoyang, la capital rebel, on exercí funcions administratives.

Recuperació

Les tropes imperials van reconquerir Xian i Luoyang dos anys després. Wan Wei fou acusat de traïdor, però la intercessió del seu germà Wang Jin, alt càrrec imperial, el va salvar i es reincorporà a l’alt funcionariat. Alterna la seva vida pública amb estades de retir en una propietat al camp, a Wangchuan, a uns cinquanta km. de la capital.  Seguint l’exemple de la seva mare, practicà el budisme.

Un fet destacat, Poemes del riu Wang

La fama de Wang Wei no rau en la seva faceta política, se’l valora unànimement com un dels gran poetes de la dinastia Tang. La seva obra més celebrada és un recull que comprèn una vintena de poemes de quatre versos, de cinc caràcters cadascun, inspirats en les vistes al riu Wang, pròxim a la seva casa rural de Wangchuan. La contemplació lírica, meditada i serena de la natura és el tema principal.

Neu a la riba del riu

Pintura

En un temps que la gent d’alt llinatge no solia pintar, ell conrea aquest art i, segles més tard, se’l considera el fundador de l’escola del paisatge del Sud. N’és un dels primers a tractar els paisatges com a tema central, generalment amb pintures monocromes. Es coneix indirectament la seva producció pels comentaris d’autors o bé per les còpies fetes per altres artistes. Se li atribueixen, entre altres, Neu  a la riba del riu, un paisatge d’hivern, i el retrat Fu Sheng transmetent els clàssics.

La frase

“Restem en silenci mentre cauen flors de càssia.

La nit de primavera s’encalma a la serra deserta.

Surt la lluna i els ocells s’espanten.

Piuladissa sobtada al congost”.

 

“M’assec sol a l’obaga dels bambús.

Passo les hores xiulant i tocant la cítara.

Ningú em sent al fons d’aquest bosc:

només la lluna que m’il·lumina”.

 

Per saber-ne més:

Pedra i pinzell, antologia de la poesia xinesa clàssica. Tria i traducció de Manuel Ollé. Barcelona: Alpha, 2012

Pedro Berruguete, introduint el Renaixement italià a Castella

Paredes de Nava (Palència), vers 1450–Madrid?, 1503

Activitat: Pintura               

Àrea: Regne de Castella. Urbino

 

Gentilhome

Es coneixen poques dades amb certesa de Pedro Berruguete. De família de “hidalgos”, és a dir, de membres de l’estrat inferior de la noblesa, es creu que la seva formació inicial com a pintor es produí en algun taller del nord de Castella, dins de l’estil dominant del gòtic flamenc.

A Itàlia

Bona part dels experts defensen que Berruguete va estar-se uns anys a Itàlia, concretament a Urbino arran de la presència documentada el 1477 d’un artista dit “Perus Spagnuolus”, que vivia al palau ducal on treballava per Federico de Montefeltro, juntament amb el pintor flamenc Just de Gant. Les similituds estilístiques entre pintures d’Urbino i les posteriors de Berruguete fan plausible aquesta teoria.

Eclesiàstics

Quan torna a Espanya, probablement el 1484, l’activitat principal rau primer a Toledo, i després a Àvila, on pinta per a les catedrals, si bé la majoria dels treballs toledans s’han perdut. També va tenir com a clients destacats els dominics, sobretot el convent de Sant Tomàs, a Àvila, per qui va elaborar tres retaules i altres obres, gràcies a la relació amb el gran inquisidor Tomás de Torquemada.

pedroberruguete-sagradafamilia-fundaciogodia

La Sagrada Família (Fundació Godia, Barcelona)

Tria d’obres

Federico de Montefeltro i el seu fill (1476-1477?, Palau d’Urbino), retrat de la seva època italiana; L’anunciació, d’influència flamenca (posterior a 1495, cartoixa de Miraflores, Burgos); La Sagrada Família (vers 1500, Fundació Godia, Barcelona); Sis reis i profetes d’Israel, del cos inferior del retaule major de l’església de Santa Eulàlia (1490, Paredes de Nava).

L’estil

Berruguete és un artista que combina el gòtic hispanoflamenc amb elements renaixentistes italians, com ara el domini en la representació del cos humà en moviment, mantenint els fons daurats de la tradició castellana. Un tret que el caracteritza és el sentit narratiu, que li permet reexir en escenes complexes amb nombrosos personatges.

Un fet destacat, Acte de fe presidit per sant Domènec

Entre 1493 i 1499 Berruguete va pintar aquest quadre per al convent de Sant Tomàs, d’Àvila, actualment al Museo del Prado. Apareix el fundador dels dominics com a jutge inquisidor que commuta la pena d’un heretge que s’ha retractat mentre uns cremen a la foguera i altres esperen el mateix destí. Malgrat Domènec visqué centúries abans, l’escena reprodueix els actes de fe de la Castella del segle XV, si bé el pintor ha unit els actes de la sentència i la pena, quan en realitat es realitzaven en llocs diferents.

pedroberruguete-actedefepresiditpersantdomenec

Acte de fe presidit per sant Domènec (Museo del Prado)

L’anècdota

Alonso, fill de Pedro Berruguete, excel·lí també com a artista, però en l’escultura. Probablemente seguint els consells i l’exemple del progenitor, va residir uns anys de formació a Itàlia, en el seu cas a Florència, tornant també a terres castellanes per difondre allò après.

Rogier van der Weyden, pintures d’equilibri i dramatisme

Tournai (Bèlgica), 1399 o 1400–Brussel·les, 1464

Activitat: Pintura         

Àrea: Lovaina i Brussel·les

 

Canvis onomàstics

Figura senyera de la pintura flamenca del seu temps i digne successor de Jan van Eyck. Fou deixeble de Robert Campin a la ciutat natal. Fill d’un ganiveter, el seu nom real era Rogier de la Pasture. Es canvià el seu cognom ja adult, quan s’establí a Brussel·les (1435), traduint-lo a l’idioma flamenc.

El Davallament

Un fet destacat, El Davallament (1435)

Obra encomanada pel gremi de ballesters de Lovaina (Bèlgica), de la qual només es conserva la taula central del retaule, actualment al Museo del Prado. Les figures omplen gairebé tot l’espai disponible de manera coherent, amb els personatges individualitzats, tant pels gestos com pels colors de les túniques, combinats acuradament. L’artista remarca Maria com a seguidora perfecta de Crist en imitar la seva posició corbada la del Crist difunt.

L’anècdota

Va viatjar a Itàlia el 1450 si bé no imita les formes artístiques del país. En qualsevol cas, la seva producció és coneguda i apreciada a Itàlia, com ho demostra la noble Bianca Maria Sforza que va enviar el seu pintor de cambra Zanetto Bugatto a Flandes (1460) per tal que aprengués l’estil de Van der Weyden.

Triomfant

Des de 1436 és el pintor oficial de la ciutat de Brussel·les i, com a tal, executa obres de tema civil per a l‘ajuntament, com Les Justícies de Herkenband i Trajà, destruïda al segle XVII. Les comandes d’obres religioses per a clients il·lustres, fins i tot el duc de Borgonya o el rei de Castella, augmenten el prestigi i la fortuna del pintor, que l’enlaira fins al més granat de la societat de Brussel·les, com ho testimonia l’ingrés a la confraria de la Santa Creu (1462), la més selecta de la ciutat.

 

rogiervanderweyden-retrat desantacoloma-altepinakothek,munic

Retaule de santa Coloma

Estil pictòric

Les seves obres es caracteritzen pel domini de la composició, l’harmonia de colors vius, el detallisme i la plasticitat de les figures, amb rics drapejats, que accentuen el seu volum. Això es combina amb els rostres i els moviments expressius dels personatges que doten les escenes d’intensitat dramàtica, sobretot les referides a la Passió de Jesucrist.

Tria d’obres

Retrat de dona (National Gallery of Art, Washington)

El Tríptic dels set sagraments (1450?, Koningklijk Museum, Anvers); El Judici Final (1451?, Musée de l’Hôtel-Dieu, Beaune), de grans dimensions, influït per Van Eyck;  Tríptic de santa Coloma (1455?, Alte Pinakothek, Munic), amb l’adoració dels Reis en el panell central; i Retrat de dama (1460, National Gallery of Art, Washington), exemple de la retratística de Van der Weyden: imatges fins a mig cos i perfil de tres quarts, ensenyant les mans, amb rostres seriosos i parcialment idealitzats.