Ibn Battuta, el viatger infatigable

Tànger (Marroc), 1304–Anfa? (Marroc), entre 1368 i 1377

Activitat: Exploració                                                 

Àrea: Sultanat benimerí, sultanat de Delhi

 

Qadis

Xams al-Din Abu Abd Al·la Muhammad, conegut com Ibn Battuta (que significa “fill de l’aneguet”) pertanyia a una família culta marroquina. El pare era qadi, és a dir, jutge. La instrucció d’Ibn Battuta s’encaminaria cap aquest mateix destí. A fi de completar la seva formació en dret a l’Orient i desitjant complir el precepte islàmic del pelegrinatge a La Meca, als 21 anys deixa el seu país per emprendre el seu primer llarg viatge.

Primers itineraris

Travessà el nord d’Àfrica fins Egipte, després seguí per Palestina i  Síria. Des de Damasc viatjaria a La Meca i Medina. Un cop complert el precepte religiós, es va unir a uns pelegrins perses que tornaven al seu país, per visitar Iran i Iraq. Més tard regressà a La Meca, on va viure 3 anys. Posteriorment va anar al Iemen i recorregué la costa oriental africana fins Zanzíbar i l’illa de Kilwa (Tanzània), passant per Oman de retorn a La Meca.

Cap a l’Índia i derivades

Un nou periple el duria per l’actual Turquia, la mar Negra, Àsia Central i l’Índia. Allà s’estaria set anys a la cort sumptuosa del sultà de Delhi com a jutge, etapa que va concloure quan el sobirà indi l’envià d’ambaixador a la Xina. Un seguit d’infortunis arruinaren l’expedició i ell sojornà a les illes Maldives, exercint altre cop de cadi. Més tard navegà a Sri Lanka i Indonèsia per arribar finalment a la Xina, en una estada de 4 mesos. Inicia, llavors, el regrés cap al Marroc, via Índia, Orient Mitjà i Egipte.

Occident

Arribat a la terra natal, no acaba la vida itinerant d’Ibn Battuta. El 1350 visita el regne de Granada, i dos anys més tard, per ordre del sultà marroquí, l’imperi de Mali a l’Àfrica subsahariana. Tornà definitivament al Marroc a principis de 1354. Sembla  que el sultà el recompensà, nomenant-lo cadi d’Anfa, al centre del país.

Un fet destacat, Rihla (Viatges)

A instàncies del seu sobirà, Ibn Battuta va dictar les memòries dels seus trenta anys de viatges, en un recorregut de més de 120.000 km. L’escriptor Ibn Juzay al-Kalbi va embellir el text, afegint-hi també poemes. Aquest llibre de viatges, acabat el 1356,  descriu amb vivesa les terres, la història i els costums  dels pobles que visita, a voltes, de manera fantasiosa i d’altres, amb precisió i realisme, inserint també les seves aventures.

La frase

“Són cavalls de riu que han sortit a pasturar pels marges. Fixa’t: tenen el cap d’un cavall normal, així com la crinera i la cua, però les potes són com les d’un elefant” (la descripció dels hipopòtams, d’Ibn Battuta)

 

Per saber-ne més:

Ibn Battuta. Els viatges. Traducció de Margarida Castells i Manuel Forcano. Barcelona : Proa, 2005

 

Xajar al-Durr, la perla d’Egipte

m. El Caire, 1257

Activitat: Política   

Àrea: Sultanat d’Egipte

 

Favorita

Es desconeix el seu nom real. Ha passat a la història com Xajar (o Shajar) al-Durr, que vol dir “collaret de perles“, al·ludint probablement a la seva bellesa. Esclava, potser turca, la va comprar el sultà egipci as-Salih Ayyub. Més endavant  li concedí la llibertat i s’hi va casar. L’únic fill no va viure gaire temps.

La VII Croada

El 1249 una expedició cristiana liderada per Lluís IX de França va envair Egipte i s’apoderà del port de Damieta. Xajar governava mentre el seu marit era de campanya a Síria. Tornat al país, el sultà va morir, però Xajar, juntament amb alts caps, ho mantingué en secret en aquells moments crítics, fins l’arribada d’un fill del sultà, Turan Xa, que era a Turquia. Turan volgué reduir el poder de la vídua. Ella, en canvi, aconseguí el suport dels generals que, revoltats, van matar el nou sultà (1250).

Un fet destacat, el sultanat femení

Així, amb l’ajut de caps militars d’origen esclau anomenats mamelucs, Xajar va cenyir la corona. Fins i tot encunyà moneda amb el seu propi nom. La proclamació de la sultana suscità el fort rebuig del emirs aiúbides de Síria i sobretot del califa de Bagdad, font de legitimitat, que no la reconegueren atès que era una dona. Finalment Xajar es va casar amb un general mameluc, Aybak, el nou home fort. La sultana va abdicar després d’un regnat de tres mesos, però mantingué part de la seva influència a palau.

L’anècdota

A fi de consolidar-se en el tron, el sultà Aybak, el 1257, decidí casar-se novament, ara amb la filla de l’emir de Mossul. Xajar s’hi va oposar i, seguint les seves ordres, esclaus palatins van matar Aybak mentre prenia un bany. Sota tortura, els criats van confessar la culpabilitat de la sultana, i Xajar fou morta poc després.

Tomba de Xajar al-Durr, El Caire

 

Nizam al-Mulk, el ministre persa totpoderós

Radkan (Iran), 1018–Nahavand? (Iran), 1092

Activitat: Política

Àrea: Sultanat seljúcida

 

Dihqans

Malgrat es deia Abu Ali Hasan ibn Ali, ha passat a la història pel seu sobrenom honorífic de “Nizam al-Mulk” (l‘ordenador del regne). Pertanyia als “dihqans”, nobles terratinents perses que després de la invasió islámica del segle VII havien entrat a l’administració provincial. Com el seu progenitor, serví als sobirans gaznàvides. Quan la regió de Khorasan fou capturada pels turcs seljúcides, Nazim al-Mulk treballà per als conqueridors.     

Visir

Mort el sultà Toghril Beg (1063), es disputaren el tron els seus nebots. Nizam al-Mulk, visir del Khorasan, va auxiliar el seu senyor Alp Arslan, que esdevendria el nou monarca de l’imperi seljúcida. Nizam fou nomenat visir, una mena de primer ministre, que dirigí l’administració civil amb gran llibertat de moviments davant el desinterès del sultà. Exercí el càrrec durant gairebé trenta anys, entre 1063 i 1092, sota els regnats d’Alp Arslan i Malik Xa, época culminant de l’estat seljúcida.

Política i mecenatge

Igual que els sultans, Nizam era musulmà sunnita i va combatre els corrents islàmics xiïtes, propugnats pels seus enemics, el califat fatimita d’Egipte i la secta dels assassins establerta al Càucas. Nizam fundà  un seguit de madrasses, escoles d’ensenyament superior, en les principals ciutats de l’imperi, amb un doble propòsit: combatre la propaganda xiïta i disposar d’alts funcionaris capaços i adeptes al nou règim. També va protegir grans intel·lectuals, entre ells Umar Khayyam i Algatzell. 

Un fet destacat, el Siyasat Nama (Llibre del govern)

Escrit vers el 1090, el Siyasat Nama pertany al gènere que tracta de l‘educació de prínceps. Amb estil clar i concís, de manera ordenada, Nizam exposa els principis del bon governant, inspirats en la práctica política, que han de pivotar entre l’exercici del poder autoritari i l’administració de la justícia envers els súbdits.

L’anècdota

En una campaña a l’Àsia central, les tropes seljúcides necessitaren travessar un gran riu. A canvi de l’ajut dels pescadors de la zona, Nazim els donà documents de pagament fets a Antioquia (Turquia). Els pescadors es queixaren al sultà perquè no podien recòrrer l’enorme distància per cobrar el deute. El visir els va asegurar que no els calia anar-hi, podien bescanviar els documents per or en qualsevol ciutat seljúcida. Així ressaltava l’extensió de l’imperi i, sobretot, en demostrava la seva estabilitat i eficiència.

Tomba de Nizam al-Mulk, Isfahan (Iran)

Magnicidi obert

El gran poder del visir suscità la desconfiança de Malik Xa, atiada sobretot per la dona favorita del sultà, Terken Khatun, perquè Nazim rebutjava el seu fill com a hereu al tron. Finalment Nizam va haver de deixar el seu càrrec, però seguí a la cort. En un viatge d’Isfahan a Bagdad sembla que fou mort per un membre de la secta dels assassins. Potser la favorita o el mateix sultà propiciaren l’assassinat. 

Yusuf ibn Taixfin, un imperi del Sàhara al Tajo

Marroc, vers 1015?–Marràqueix (Marroc), 1062

Activitat: Govern

Àrea: Imperi almoràvit

 

De l’altra banda del gran desert

A mitjans del segle XI la tribu nòmada berber dels lamtuna seguia els ensenyaments rigoristes d’Ibn Yasin, un mestre espiritual musulmà que pretenia imposar-los per la força a les tribus veïnes del Marroc i Mauritània. Sota el comandament militar de’Abu Bakr ibn Umar se succeïren les victòries i l’expansió territorial, tenint un paper brillant Yusuf ibn Taixfin, cosí d’Abu Bakr.

Deslleialtat

Quan Abu Bakr marxà a sufocar una revolta (1070), nomenà com a lloctinent a la zona nord el seu cosí, que aprofità l’avinentesa per consolidar el seu poder. Quan tornà dos anys més tard, Yusuf no el reconegué com a cap, però aconseguí que Abu Bakr renunciés a disputar-li el poder, i se’n tornés a Mauritània. Mort Abu Bakr (1087), totes les terres almoràvides van ser governades per Yusuf. Aquest, des de Marràqueix, la capital, continuà les conquestes, ocupant tot el Marroc i arribant fins Alger (1084).

Un fet destacat, la batalla de Sagrajas 

Després de la conquesta de Toledo (1085) per Alfons VI de Castellà, els altres nombrosos regnes amb què estava dividida l’Espanya musulmana demanaren l’auxili de Yusuf ibn Taixfin. El 1086 l’exèrcit almoràvit, liderat pel mateix Yusuf s’enfrontà al rei castellà a la batalla de Sagrajas (Badajoz). La victòria islàmica aturà l’expansionisme castellà, però sense recuperar Toledo. Yusuf va haver de tornar precipitadament a Àfrica davant la mort sobtada del seu hereu.

La unificació d’al-Andalus

Yusuf s’alià amb els juristes de l’escola malikí de l’Espanya musulmana, que el convidaren a prendre el domini d’aquella zona, destronant els governants per restaurar l’ortodòxia religiosa i suprimir els tributs ilegals. En una nova expedició a al-Andalus, va anar conquerint els regnes de Granada i Màlaga (1090), Sevilla (1091), Badajoz (1094)… També va caure València el 1102, i així la majoria d’aquells petits estats s’integraren a l’imperi almoràvit, que defensava un Islam tradicionalista i combatiu.

L’anècdota

Yusuf ibn Taixfin parlava amb amazic i el seus coneixements de llengua àrab eren molt rudimentaris. Es vestia sempre amb túniques de llana i menjava dàtils, llet, carn de cabrit i de camell. Malgrat el gran poder adquirit, Yusuf ibn Taixfin no en feia ostentació i va mantenir sempre les formes de vida austeres pròpies de la gent del desert.

 

Utman, el tercer califa

Medina (Aràbia Saudita), mort 656

Activitat: Política

Àrea: Primer califat

 

El primer aristòcrata

Ric mercader, pertanyia al clan dels omeies, el més poderós de La Meca. Malgrat l’hostilitat omeia davant la predicació de Mahoma, Utman ibn Affan es convertí vers el 620, en el primer del grup dirigent de la ciutat a abraçar la fe islàmica. Amb tot, el paper polític d’Utman durant aquesta primera etapa no fou gaire significatiu.

L’anècdota

Un dels sobrenoms amb què es coneix aquest califa és “el de les dues llums”. Aquest apel·latiu fa referència al seu matrimoni amb dues filles de Mahoma. Agraït per la seva conversió, el Profeta va casar-lo primer amb Ruqayya i quan va morir el 623, amb Umm Kulthum.

Conquestes

Ja era vell quan fou elegit califa a la mort Umar I (644) i mantingué els primers anys l’expansió de l’imperi islàmic. Consolidà Egipte i des d’allà conquerí al sud Núbia i a l’est Tripolitània, i assegurà definitivament Pèrsia, després de la mort del rei sassànida Yezdegerd III (651). Un tret diferenciador d’aquest califat és l’enfortiment del poder naval, que es tradueix en l’ocupació temporal d’illes com Xipre i Rodes.

Un fet destacat, la codificació de l’Alcorà

Utman encarregà la redacció de la primera versió oficial del llibre sagrat que fins aleshores s’havia transmès sobretot oralment. Zayd ibn Tabit, antic secretari del Profeta, se n’ocupà, recollint i comparant les diverses fonts. Va ordenar el text per sures (capítols) d’extensió en ordre creixent. Vers el 653, el califa va establir la  revisió definitiva i ordenà que es cremessin les altres variants. Aquell text canònic, que assegurà la unitat de l’Islam, és el que ha arribat fins als nostres dies.

Entre parents

Prosseguí la política interior d’Umar I encaminada a constituir un poder central fort per mantenir la unitat de l’imperi. Així, per garantir la fidelitat dels territoris més allunyats, substituí governadors provincials per membres del clan omeia, com Muawiya, nou governador de Síria, als quals beneficia amb escreix.

Mort

A partir del 650 esclataren revoltes a l’imperi, sobretot a Egipte i l’Iraq, fruit del seu nepotisme i la corrupció dels seus parents així com de les rivalitats amb altres clans àrabs i l’oposició de familiars del Profeta, com ara la vídua Aixa o el cosí Alí ibn Talib, que l’acusaren d’haver alterat l’Alcorà. El 656 fou assassinat a Medina.

 

 

Khalid ibn al-Walid, la primera espasa de l’Islam

La Meca (Aràbia Saudita), 584–Homs (Síria), 642

Activitat: Guerra    

Àrea: Primer califat

 

Antagonista

De la tribu dels Quraix, ciutadà de La Meca, era, per tant, compatriota de Mahoma. Quan va començar a predicar la nova fe, Khalid ibn al-Walid s’hi mostra contrari. Emigrat Mahoma a Medina, Khalid participa en les lluites entre aquesta ciutat partidària del profeta i La Meca. Destre en el combat i com a genet, revela les seves dots tàctiques en el combat d’Uhud (625), victòria de les forces de La Meca sobre les musulmanes.

Salvador del nou règim

Khalid es converteix a la fe islàmica vers el 628. Es presenta a Mahoma a Medina i ingressa en les seves tropes. Pren part en l’ocupació de La Meca (629). El decés del profeta (632)  va posar en perill el recent estat islàmic. Tribus de l’Aràbia central i del sud es revoltaren i el successor de Mahoma, el califa Abu Bakr, confia l’exèrcit a Khalid que sufoca les rebelions amb rapidesa, amb accions com la batalla d’Aqraba (633).

L’anècdota

Mesquita Khalid ibn al-Walid (Homs, Síria)

D’acord amb la tradició, fruit d’una primera victòria contra tropes bizantines a Muta (Jordània), Mahoma felicità Khalid, anomenant-lo “saifullah”, això és, “l’espasa de Déu”. En realitat, aquesta història no és versemblant: el sobrenom de Khalid no s’esmenta a les cròniques àrabs fins tres segles més tard.

Contra els perses

El 633, el califa Abu Bakr envia Khalid ibn al-Walid a la conquesta de l’Iraq. Aquest país formava part de l’imperi persa sassànida, un estat en decadència. Khalid segueix el curs del riu Eufrates d’est a oest, obtenint grans victòries, amb la qual cosa domina la Mesopotàmia meridional. Pren les ciutats de Hira, Anbar i Firaz, aquesta última després de combatre contra perses i bizantins.

A Síria

Seguint les ordres califals, el 634 Khalid es trasllada a Síria per continuar l’expansió en l’imperi bizantí, on conquesta Damasc. Mort  Abu Bakr (634), el nou califa Umar I el relleva de cap de l’exèrcit. De fet, però, Khalid continua jugant un paper destacat en les campanyes de Síria i Palestina. La mobilitat, la rapidesa i l’adaptació al terreny són trets del geni militar de Khalid, un general invicte.

Un fet destacat, la batalla del riu Yarmuk

Arran d’una contraofensiva bizantina, l’exèrcit àrab es retira fins Jordània, al riu Yarmuk. Malgrat la inferioritat numèrica, Khalid venç gràcies a maniobra de flanc que envolta les forces enemigues. El triomf decisiu assegura el domini de Palestina i Síria per al califat. El 638, després de ser acusat de robar botí de guerra, Khalid abandona l’exèrcit i viu els últims anys a Síria.

al-Hakam II, l’esplendor de Còrdova

Còrdova, 915–Còrdova, 976

Activitat: Política      

Àrea: Califat de Còrdova

 

Format i madur

Encara infant, el seu pare, el califa de Còrdova Abd al-Rahman III el designà com a successor al tron. Tanmateix no esdevingué califa fins el 961. Fins aleshores, al-Hakam II havia participat activament en l’administració del califat i en campanyes militars, i per tant, el nou sobirà, ja en la quarantena, tenia solvència en afers de govern.

Pau interior

Segueix a grans trets la política del seu pare. Manté la integritat del califat cordovès i durant el seu govern el regne viu una etapa de pau i prosperitat. L’única amenaça exterior, les incursions normandes dels anys 966 i 971 a la costa portuguesa, van ser avortades amb rapidesa.

Hegemonia cordovesa

El califa delega funcions polítiques en consellers i generals capaços, que no amenaçen el tron. El seu estat és hegemònic a la península Ibèrica, es consoliden les fronteres amb els regnes cristians mitjançant una política intervencionista i arbitra en les disputes entre ells. Prima la diplomàcia, pero al-Hakam no defuig la guerra, com quan pren San Esteban de Gormaz, Atienza i Calahorra (963), per trencar una aliança dels altres monarques ibèrics contra Còrdova. Al sud, controla bona part del Marroc.

Mecenes

El sobirà transforma Còrdova en un dels principals centres culturals de l’Islam, protegint intel·lectuals, homes de lletres i artistes. Crea 27 escoles públiques per a la formació d’orfes i nens pobres. Recopila llibres de tota classe, també obres d’autors no musulmans, com tractats de l’antiguitat grecollatina o el Talmud jueu, del qual ordena la traducció a l’àrab.

Mesquita de Còrdova

Un fet destacat, l’ampliació de la  mesquita de Còrdova

Entre els anys 961 i 965, per ordre d’al-Hakam II, s’engrandeix la mesquita principal de Còrdova, ampliant-se les onze naus del temple cap al sud. Aquesta reforma de la mesquita fou la més important, tant per la introducció  de nous elements estructurals com per la decoració sumptuosa: voltes califals, arcs polilobulats, mosaics bizantins…

L’anècdota

Apassionat bibliòfil, els cronistes afirmen que tenia una biblioteca d’uns 400.000 volums, sens dubte una de les més grans del seu temps. A banda de copistes que augmentaven la col·lecció de manuscrits, disposava d’agents en metròpolis islàmiques atents als nous llibres. Així, quan l’escriptor Abu al-Faraj al-Isfahani va escriure a Síria el Llibre de les cançons, ben aviat un emissari del califa en comprà una còpia esplèndidament.

Acaballes

Malatís de mena, va patir un atac d’hemiplegia el 974. Mesos abans de morir, nomenà el seu únic fill, Hixam, com a hereu al tron, si bé amb una situació molt diferent a la que havia viscut ell: el nou califa només tindria onze anys.

Guardar