Harun al-Raixid, el califa de Les mil i una nits

Rayy (Iran), vers 766-Tus (Iran), 809

Activitat: Política           

Àrea: Califat abbàssida

Morts propícies

Fill del califa abbàssida al-Mahdi i d’una antiga esclava del Iemen, Harun té com a preceptor Yahya el Barmàquida, un cortesà. Després d’una afortunada expedició militar contra Bizanci i les intrigues cortesanes de mare i preceptor, és nomenat segon en la línia del tron (781). Mort el pare (785), son germà gran l’empresona juntament amb el seu preceptor, però l’any següent el califa mor, i puja ell al tron i encomana la direcció de l’administració imperial, com a gran visir, a Yahya el Barmàquida.

Un fet destacat, l’eliminació dels barmàquides

Yahya el Barmàquida i els seus dos fills, també visirs, reben altres importants càrrecs que els generen grans fortunes, que exhibeixen de manera ostentosa. La  seva influència dura 17 anys i acaba de sobte el 803. El califa fa executar un dels fills, Yahya mor a la presó (805), i altres parents i partidaris són també morts o empresonats i confiscats els seus béns. La reacció del califa s’explica probablement pel poder i la riquesa adquirits per aquella família que podia amenaçar el mateix sobirà.

Refinament

El govern del califa no ressalta en el terreny polític i militar, sense ampliar l’imperi que s’estenia del nord d’Àfrica a l’Índia. Victoriós en campanyes contra els bizantins, hi estableix tractats de pau favorables amb la imposició de tributs. Esclaten insurreccions al califat, però sense posar-lo en perill, alhora que viu un temps de gran prosperitat econòmica. Brilla el seu regnat en el camp cultural, afavorint la literatura, la música…  A diferència dels seus successors, es manté fidel a l’ortodòxia islàmica.

L’anècdota

Aquest califa apareix sovint als contes de Les mil i una nits, visitant diferents llocs de l’imperi o a Bagdad de nit, disfressat, ocultant la seva identitat i amb molt pocs acompanyants, a fi de conèixer l’opinió dels súbdits sobre el sobirà i poder resoldre les injustícies dels més desafavorits. Aquesta imatge literària del califa modèlic, allunyada de la real, s’explica pel seu generós mecenatge cap a artistes i escriptors al llarg del regnat.

Muhammad bin Tughluq, un sultà reformista malaurat

Delhi? (Índia), vers 1290?–Sonda? (Pakistan), 1351

Activitat: Política    

Àrea: Sultanat de Delhi

Dots

Obeint el seu pare, el sultà Ghiyath al-Din Tughluq, el 1321 Muhammad lidera una expedició militar contra el rei de Kakatiya, a l’est de l’Índia que conclou amb la conquesta d’aquest estat el 1323. Coneixedor de diverses llengües i amb una cultura enciclopèdica, Muhammad bin Tughluq (o Tughlaq) succeeix el progenitor el 1325. Com a governant promou plans molt ambiciosos i aventurats per a la millora del regne.

Un fet destacat, el canvi de capital del regne

Vers el 1327 Muhammad decideix el trasllat de la capital del sultanat, de Delhi a Daulatabad (Índia), a gairebé 100 km. de distància, en una ciutat més cèntrica, cosa que implica la migració obligatòria de bona part de la població, amb els perjudicis derivats. Segons els historiadors, altres motius foren la major facilitat de defensa de l’amenaça mongola al nord o la consolidació del domini dels nous territoris a l’Índia meridional. El 1335, davant la davallada del regne, restitueix Delhi com a capital.

Expansió

Estén el poder del sultanat de Delhi, que ocupava el nord de l’Índia, cap al sud. Per augmentar els recursos, incrementa la tributació sobre els pagesos de les conques dels rius Ganges i Yamuna, la zona més pròspera del sultanat, però la mesura coincideix amb sequeres, que generen misèria i rebel·lions.  A mesura que avanci el seu regnat ha d’enfrontar nombroses revoltes o bé la independència dels territoris indis que havia annexat al sud, bàsicament els regnes de Madurai (1335) i de Vijayanagara (1336).

Administració

Musulmà tolerant, no limita l’accés al funcionariat als seguidors de Mahoma sinó que l’obre també als hindús. Potencia el poder central en detriment de les elits provincials. Estableix una oficina estatal per als afers agraris, promovent  una millor explotació dels camps i la creació de granges estatals. També reforma el sistema monetari. D’una banda, en perfecciona la fabricació i la puresa del metall i, d’altra, pretén augmentar la circulació monetària amb la introducció de monedes de coure amb el valor nominal de les de plata, cosa que fracassa completament.

La frase

“I així el soldà es va separar del seu poble, i el poble se’n va deslliurar” (de Badauni, un cronista coetani, comentant la mort del sobirà)

Alí, el quart califa

La Meca (Aràbia Saudí), vers 600-Kufa (Iraq), 661

Activitat: Política

Àrea: Primer califat

 

Intimitat

Cosí de Mahoma, Alí hi mantingué sempre una relació estreta. Quan Mahoma va quedar orfe, Abu Talib, el pare d’Alí se’n feu càrrec, i més endavant és Alí qui creix a casa del Profeta, formant part del nucli de la primera comunitat islàmica. Alí exerceix un paper rellevant en la difusió i consolidació de l’islamisme a l’Aràbia, tant en les campanyes militars com en la predicació i —designat per Mahoma com un dels seus escribes— en la versió escrita de l’Alcorà.  

L’anècdota

Davant l’oberta hostilitat dels notables de La Meca, Mahoma decideix marxar de la ciutat secretament. Per enganyar-los i fer-los creure que seguia a casa seva, Ali hi roman, dormint al seu llit. Quan s’hi introdueixen els enemics amb la intenció de matar-lo, descobreixen l’engany. Més tard, Ali es reuneix amb Mahoma a la ciutat de Medina, on s’ha establert, i el Profeta el casa amb la seva única filla, Fàtima.

Sobirà

A la mort d’Utman, el tercer successor de Mahoma al front de l’estat islàmic, Alí és elegit nou califa, el 656. Tanmateix, ha d’enfrontar-se a greus rebel·lions: la de Muawiya, governador de Síria, o la d’Aixa, vídua de Mahoma. Aquesta última és derrotada a la batalla del Camell (656), però Muawiya, després de la batalla de Siffin (657) i les negociacions posteriors, consolida la seva posició i pren Egipte. Alí mor assassinat per un kharigita, musulmà d’un corrent rigorista contrari a Alí i Muawiya.    

Nahj al-balagha

      

Un fet destacat, El cim de l’eloqûència (Nahj al-balagha)

El Cim de l’eloqüència (Nahj al-balaqha) constitueix un recull dels sermons, cartes i altres escrits breus d’Alí, compilat al segle X, i que esdevé un dels llibres més influents del món islàmic, font d’inspiració religiosa i literària, tant per als musulmans sunnites com els xiïtes. Aquests últims consideren Alí com el seu primer imam, el guia legítim de la comunitat islàmica després de Mahoma.     

 

 

Baiazet I, el sultà captiu

Turquia?, vers 1360?–Aksehir (Turquia), 1403

Activitat: Política     

Àrea: Imperi otomà

El llampec

Fill del sultà turc Murat I, n’esdevé un auxiliar efectiu. El seus atacs ràpids i impetuosos a les batalles fan que sigui conegut amb l’apel·latiu de Yildirim, mot turc que significa llampec. Participa en la batalla de Kosovo (1389) contra els serbis, on mor el seu pare. Poc després és proclamat successor com a monarca de l’imperi otomà; igual que altres sobirans turcs, ordena l’assassinat dels germans per assegurar-se el tron.

La batalla de Nicòpolis (1396)

Baiazet I segueix la política expansionista otomana. Als Balcans, conquereix nous territoris, com Tarnovo, la capital búlgara (1393), i Tessalònica (1394). Amb tot,  la derrota de Rovine (1394) contra Valàquia (Romania) no li permet travessar el Danubi. Davant el perill turc, el papa convoca una nova croada per conquerir Nicòpolis (Bulgària). Mentre assetgen la fortalesa, Baiazet acut amb un exèrcit que, davant la descoordinació dels croats, obté una gran victòria que consolida la seva posició als Balcans.

Baiazet, de Cristofano dell’Altissimo

Anatòlia unida

Als territoris asiàtics, Baiazet I imposa la seva sobirania sobre altres caps turcs musulmans que governaven petits estats a l’Anatòlia. Se n’annexiona alguns i derrota el més poderós, l’emirat de Karaman, amb la qual cosa aconsegueix la unificació política d’Anatòlia. Baiazet pretén també la conquesta de Constantinoble. Des de 1391 l’assetja diverses vegades fins 1402, sense èxit.

Un fet destacat, la batalla d’Ankara (1402)

Els seus dominis orientals limiten amb els del gran imperi de Tamerlà, gran conqueridor mongol. Ocupat Baiazet en el setge de Constantinoble, Tamerlà envaeix el seu imperi, i el sobirà turc surt al seu encontre, a marxes forçades, i s’hi enfronta prop d’Ankara. Tamerlà el venç completament i el fa presoner. Una llegenda posa el sultà turc en una gàbia de ferro fins a la fi dels seus dies, mesos més tard. L’imperi otomà es fragmenta i col·lapsa, i Constantinoble perviu 50 anys més.

L’anècdota

La història de Baiazet I i Tamerlà és objecte de gran interès a l’Europa cristiana, que es mantindrà al llarg del temps, no només entre els historiadors. Marlowe, coetani de Shakespeare, escriu l’obra de teatre Tamerlà, el Gran (1587); el francès  Magnon, una altra drama, El gran Tamerlà i Baiazet (1648); i grans compositors com Haendel i Vivaldi també en componen òperes, Tamerlà (1725) i Baiazet (1731), respectivament.

Hasan-i Sabbah, el cap dels assassins

Qom (Iran), mitjans del segle XI?–Daylam (Iran), 1124

Activitat: Política                                                                   

Àrea: Sultanat seljúcida

 

Convers ismaelita

Musulmà nascut a Qom, ben aviat la família de Hasan-i  Sabah es trasllada a Ravy, una altra ciutat persa, on ell creix. Als 17 anys adopta la fe ismaelita, branca de l’Islam xiïta que en defensa una visió menys legalista i més esotèrica, que creu en un coneixement ocult de l’Alcorà només revelat als iniciats. Els ismaelites havien aconseguit el domini d’Egipte, amb la dinastia fatimita, i des d’allà enviaven missioners d’amagat, arreu de l’Islam, sobretot als estats enemics sunnites.

Missioner

Després d’anys d’estudi a Pèrsia, Hasan marxa a Egipte per continuar la seva formació. Hi viu uns tres anys fins esdevenir missioner ismaelita, i per tant, un alt càrrec dins d’aquest moviment religiós. De retorn a Pèrsia, es consagra a convertir fidels a la seva fe, clandestinament, en l’entorn hostil del sultanat seljúcida.  

Alamut

 

Un fet destacat, la captura d’Alamut (1090)

A poc a poc Hasan controla algunes fortaleses perses, de difícil accés i ben emmurallades, entre les que destaca Alamut, a les muntanyes d’Elburz. Els anys anteriors havia anat convertint habitants dels pobles veïns, per infiltrar-los més tard al castell fins dominar-lo. El transforma en el centre del seu petit Estat, format per una vintena d’altres fortaleses ocupades a Pèrsia i l’Iraq que, malgrat la força dels seljúcides, perviu més d’un segle.     

Cabdill nizarita

Enclavat dins del domini seljúcida, no s’hi enfronta obertament, sinó que instrueix fidels fanatitzats per assassinar cabdills enemics, entre ells el visir seljúcida Nizam al-Mulk (1092). Hasan és partidari dels sobirans d’Egipte fins a la mort del califa al-Mustansir (1094). L’elecció com a nou sobirà del fill petit en comptes de Nizar, el primogènit, provoca una escissió dins dels ismaelites. Tot i l’execució de Nizar (1095), Hasan es declara nizarita, dona empara al fill del difunt, i  trenca tot vincle amb els fatimites.       

L’anècdota

Els cronistes medievals, també Marco Polo, expliquen la llegenda de la formació dels assassins. Hasan-i Sabbah adoctrina nois que viuen reclosos als seus dominis, en un jardí de gran ufana, amb tota mena de luxes i plaers, ben nodrits i cuidats. Un dia, en canvi, drogats es desperten fora del paradís, per aprendre que només podran gaudir dels plaers anteriors si obeeixen cegament les ordres de Hasan.     

Almansor, el dictador de Còrdova

(prop d’Algesires, Cadis), vers 939–Medinaceli (Sòria), 1002

Activitat: Política. Guerra                                                    

Àrea: Califat de Còrdova

 

Escalant

Muhammad ibn Abi Amir, conegut amb el nom d’Almansor, provenia d’una família noble àrab establerta a Espanya des de la conquesta islàmica. Format a Còrdova en dret i lletres, la seva primera feina fou d’escrivà públic. Tanmateix, aviat treballa a la cort on, gràcies a Subh, la favorita del califa al-Hakam II, protagonitza una carrera fulgurant, obtenint càrrecs rellevants com el de jutge de Sevilla-Niebla, administrador dels béns del príncep hereu Hixam o inspector financer de l’exèrcit a Àfrica. 

Teòric servidor

A la mort d’al-Hakam II (976), Almansor intervé en la proclamació de Hixam II com a califa, malgrat ser menor d’edat. Ràpidament com a visir esdevé un dels homes forts del règim, només per sota del camarlenc al-Muixafi. Gràcies al suport popular i l’ajut del general Galib, Almansor destitueix al-Muixafi (978) i el succeeix en el càrrec. Almansor governa sense tenir en compte el califa, tot creant prop de Còrdova la ciutat de Madinat al-Zahira, on trasllada l’administració del regne (981).        

Poder absolut

El general Galib, fidel al califa, lluita contra Almansor, però mor en combat el 981 a Torrevicente (Sòria). És aleshores quan utilitza el sobrenom honorífic d’al-Mansur bi-Allah (el victoriós per Déu), del qual deriva el nom d’ Almansor. Des d’aleshores i durant una vintena d’anys, ell esdevé el senyor indiscutible del califat de Còrdova a desgrat d’Hixam II que seguirà essent un sobirà purament honorífic. La posició d’Almansor ben consolidada permetrà que, quan mori, els fills heretin el poder en l’estat andalusí.  

L’anècdota

Reformant l’exèrcit, constituït ara bàsicament per mercenaris, Almansor mena una política exterior agressiva contra els regnes cristians d’Espanya, amb una cinquantena de campanyes victorioses que no busquen l’expansió territorial sinó l’obtenció de guanys econòmics, prestigi i l’hegemonia. Un dels fets amb més ressò fou la destrucció de Santiago de Compostel·la (997). Expliquen les cròniques que es va endur a Còrdova les campanes per fer-les servir de llànties per il·luminar la gran mesquita, que havia ampliat.      

Mesquita de Còrdova

Un fet destacat, el saqueig de Barcelona (985)

Algunes de les expedicions d’Almansor atacaren als comtats catalans, com la de 975, que destruí el castell de Far (Llinars del Vallès) i devastà Òdena. En tot cas,  l’operació militar més important és l’expedició contra Barcelona, el 985. L’u de juliol les tropes sarraïnes arribaren a la ciutat, que va caure el 6 del mateix mes. No van ocupar-la, es limitaren a devastar-la, fer pillatge i presoners per demanar-ne rescat posteriorment.

Muawiya I, el califa del “hilm”

La Meca? (Aràbia Saudita), vers 602–Damasc, 680

Activitat: Política

Àrea: Califat omeia

D’enemic a col·laborador

Muawiya era fill d’Abu Sufyan, del clan dels omeies, ric mercader i membre del grup dirigent de La Meca. Quan va començar a predicar Mahoma la nova fe islàmica a La Meca, Abu Sufyan, defensant la seva posició privilegiada, va foragitar-lo de la ciutat i va organitzar expedicions militars contra el profeta. Quan Mahoma torna victoriós a La Meca com a cap de la ciutat (630), Abu Sufyan i Muawiya es converteixen a l’Islam.

De secretari a governador

Aprofitant la seva cultura, Muawiya passa a treballar com un dels escrivans de Mahoma i mort aquest, s’incorpora a les tropes musulmanes que conquereixen terres sirianes. El 640 el califa Umar I el nomena governador de Síria, càrrec que ocupa una vintena d’anys, que li permet assegurar-ne el domini i la bona gestió. Construeix la primera flota islàmica que obté victòries contra Bizanci, i així saquejar Xipre, Rodes i Sicília, i fer incursions militars regulars per l’Anatòlia bizantina.

Un fet destacat, la batalla de Siffin (657)

L’assassinat del califa Utman I (656), i l’elecció del califa Alí desemboca en una guerra civil. Entre els opositors, Muawiya I, no l’accepta perquè Alí no castiga els assassins d’Utman, parent seu. S’enfronten els exèrcits a Siffin i quan la derrota sembla imparable, Muawiya posa en les llances del seu exèrcit fulls de l’Alcorà que condemnen les lluites fratricides, reclamant la treva i la negociació, que obtenen. Mentre creixen les dissensions entre les forces d’Alí, Muawiya s’apodera d’Egipte. El 661 Alí és assassinat.

Organitzador

Muawiya I és califa des del 661 i governa sense greus problemes, reunificant l’imperi i restaurant la pau interna. Tria Síria com a nucli del califat omeia i estableix una burocràcia incipient, amb departaments de cancelleria i correus, incorporant funcionaris islàmics i cristians. Es diu que Muawiya tenia la virtut àrab del “hilm”: l’ús hàbil de la intel·ligència i la moderació, abans que la violència, per assolir els objectius. Destrament assegurà el tron califal pel seu fill Yazid, amb la qual cosa posà fi a l’anterior sistema electiu.

La frase

“No he fet ús de l’espasa quan amb el fuet era suficient, i tampoc m’he servit del fuet, si amb la llengua n`hi havia prou” (frase atribuïda a Muawiya I)

Tomba de Muawiya I a Damasc

Baybars, un Napoleó egipci

Ucraïna, 1223?-El Caire, 1277

Activitat: Política       

Àrea: Sultanat d’Egipte

 

Esclau

Turc del nord de la mar Negra, fou esclavitzat després de la invasió mongola del seu país. Comprat pel sultà egipci i enviat a Egipte, fou instruït com a soldat i esdevingué mameluc, militar d’elit d’origen esclau. El 1250, la greu crisi provocada per la invasió d’Egipte per part dels croats dirigits pel rei Lluís IX de França, que va fracassar, provocà l’ascens al poder dels generals mamelucs. Baybars es va distingir en aquest conflicte, especialment a la batalla de Mansura.

Un fet destacat,  la batalla d’Ain Jalut  

A més dels croats, els mongols amenaçaven Síria i Egipte. El 1256 Hulagu Kan havia conquerit Pèrsia i dos anys més tard havia pres Bagdad. El 1260, el sultà mamleuc Qutuz envia les tropes encapçalades per Baybars contra els mongols a Ain Jalut (Palestina). El seu triomf assegura la pervivència d’Egipte, Palestina i Síria en mans islàmiques. Poc després  Qutuz és assassinat per ordre de Baybars, i aquest el suplanta com a nou sultà.

Terra Santa

Baybars dirigeix nombroses campanyes contra els estats cristians de Síria i Palestina i els mongols de Pèrsia. Va afeblir molt els dominis croats, conquerint llocs, com el port de Jaffa, Antioquia (1268) i la fortalesa del Krak dels Cavallers (1271), fins reduir els dominis croats a una estreta franja costanera mediterrània. A diferència del gran Saladí, no fou clement amb els vençuts i així tota la població cristiana d’Antioquia va ser morta o esclavitzada en prendre la ciutat.

En edificis construïts per Baybars apareix l’escultura d’un lleó, distintiu d’aquest sobirà.

Reformador

Baybars va consolidar el sultanat dels mamelucs, que dominarien Egipte fins al segle XVI. Reformà l’exèrcit, construí canals, reconstruí les fortaleses, millorà els ports i establí un servei de correu de posta, seguint el model mongol, entre El Caire i Damasc. Va fomentar també les relacions diplomàtiques i comercials amb l’imperi bizantí,  Sicília i la Corona d’Aragó, així com el kan del sud de Rússia, enfrontat al kan de Pèrsia, enemic d’Egipte.

Titelles

Alguns historiadors l’han qualificat com un Napoleó egipci, sobretot per la seva capacitat militar i per haver salvat el país dels invasors, però també perquè es va servir del cap espiritual per als seus propòsits. Si Napoleó utilitzà el papa, Baybars va acollir a la cort un membre de la família abbàssida després de l’execució del califa a Bagdad pel mongols. D’aquesta manera el seu règim es legitimava i augmentava el seu prestigi amb la presència del califa a Egipte, qui no comptava amb poder polític efectiu.

La frase

“A través teu, Déu ha protegit les muralles de l’Islam i les ha preservat de les profanacions de l’enemic” (de Fakr al-Din ibn Luqman, historiador del segle XIII).

Abd al-Rahman II, l’emir de la lluna de mel

Toledo, 792–Còrdova, 852

Activitat: Política 

Àrea: Emirat de Còrdova

Conflictes

El 822, Abd al-Rahman II, fill menor i predilecte del seu pare al-Hakam I, el succeí com a emir de Còrdova. Durant el seu govern va haver d’enfrontar-se a revoltes en la perifèria dels seus dominis, com ara Mérida, Toledo i Tudela, que no afectaren la prosperitat del reialme. Per això pogué endegar expedicions militars contra els regnes cristians del nord. Així, el 828 va fracassar en el seu intent de prendre les ciutats de Barcelona i Girona i, en canvi, el 846 va cremar la ciutat de Lleó.

Arts i lletres

Constructor diligent, amplià la mesquita major de Còrdova, va crear l’alcassaba de Mèrida, les drassanes de Sevilla i fundà la ciutat de Múrcia. Convidà a la cort intel·lectuals, literats i artistes arribats d’altres llocs del món musulmà, i la capital, Còrdova, esdevingué un pol cultural de l’Islam i d’Europa. Els cronistes medievals àrabs consideren el regnat d’Abd al-Rahman II com el més feliç i pròsper de l’emirat cordovès, qualificant-lo alguns, fins i tot, com de temps de lluna de mel.

Un fet destacat, l’orientalització de l’emirat cordovès

Durant el seu govern, l’administració central copia l’organització del califat abbàssida de Bagdad, molt centralitzada i jeràrquica, que s’estructura en dos grans cossos: la cancelleria i el fisc. La influència oriental a la cort s’observa també en els costums, la moda i la cultura, afavorida per l’arribada de Ziryab, un músic i poeta oriental. El 840 l’emirat de Còrdova estableix relacions diplomàtiques amb l’imperi bizantí.

L’anècdota

L’any 844 els vikings van fer incursions a la península ibèrica. En terres islàmiques, van atacar Lisboa, i més tard remuntaren el Guadalquivir fins Coria del Río i Sevilla, ciutats que devastaren. Les tropes d’Abd al-Rahman els van vèncer a Tablada (Sevilla), després els normands es retiraren. L’emir ordenà l’emmurallament de ciutats costaneres i de Sevilla, així com la distribució de tropes per vigilar la costa i la creació d’una flota de guerra per evitar nous atacs.

Mossàrabs

Vers el 850, fruit potser de la islamització creixent, es produïren entre els mossàrabs, és a dir la població cristiana de l’emirat, bàsicament a Còrdova, una cinquantena de martiris voluntaris. Mossàrabs blasfemaven públicament contra Mahoma, sabent que la pena era la mort. L’emir convocà un concili dels bisbes andalusos, presidit pel de Sevilla el 852, que condemnà aquesta pràctica, vista com un suïcidi. Malgrat això, els martiris es mantingueren durant uns anys, defensats per Eulogi o Saül, bisbe cordovès.

Murat II, un sultà turc en dos temps

Amasya (Turquia), vers 1403– Edirne (Turquia), 1451

Activitat: Política     

Àrea: Imperi otomà

 

Anys complicats

A la mort del sultà turc Mehmet I (1421), el succeí el seu fill Murat II. Tot i que s’havia mantingut en secret la defunció del sobirà abans que arribés l’hereu a la capital, Murat va haver de lluitar contra diferents pretendents al tron, alguns ajudats per l’emperador bizantí. De tota manera, el 1425 havia eliminat els rivals, havia restablert el control sobre els principats turcs d’Anatòlia occidental i havia forçat l’emperador bizantí a pagar-li altre cop tribut.

Triomfs i fracassos

El sultà va eixamplar els seus territoris als Balcans. El 1430 va prendre Tessalònica (Grècia) als venecians i obtingué altres victòries contra els exèrcits cristians d’Hongria i Sèrbia. Tanmateix, després de 1441, quan va haver de combatre contra l’aliança anterior augmentada amb contingents germànics, polonesos i albanesos, va perdre les ciutats de Nis (Bulgària) i Sofia. Derrotat a Jalowaz (1444), va signar la pau a Edirne.

Recuperació

El 1444 el sultà va abdicar en el seu fill Mehmet II, que tenia dotze anys. La greu crisi provocada per l’incompliment del tractat de pau per Hongria i Polònia, que organitzaren una nova croada, va treure Murad II del seu retir per enfrontar-se als croats. Obtingué la victòria de Varna (1444, Bulgària), on va morir el rei Ladislau III de Polònia.

Un fet destacat, la segona batalla de Kosovo

A pesar del seu èxit, Murat II no reassumí el sultanat fins dos anys més tard, el 1446, a causa del govern maldestre del seu fill. El 1448, una nova ofensiva magiar fou altre cop vençuda per les tropes de Murad II a la Segona batalla de Kosovo. Després d’aquest triomf, Hongria ja no comptava amb capacitat militar per fer retrocedir els turcs d’Europa. Murat II seguí governant, sense noves amenaces occidentals, fins al seu traspàs (1451), quan va recuperar el tron el fill Mehmet II.

L’anècdota

Fou el primer sultà turc a fer de la seva cort un brillant centre cultural, amb homes de lletres i savis vinguts d’altres terres, fet reconegut en les cròniques dels estrangers. Entre aquestes destaca Tractatus de moribus conditionibus et nequitia Turcorum,  escrita probablement per un frare hongarès de Transilvània, antic presoner dels turcs,  després de tornar al seu país, amb una descripció prou objectiva sobre els costums d’aquell poble musulmà.