Mehmet II, el botxí turc de l’imperi bizantí

Edirne (Turquia), 1432–Tekfur Cayiri (Turquia), 1481

Activitat: Política    Grup5-Història

Àrea: Imperi otomà

Sultà, ara sí, ara no

El sultà turc Murad II va entronitzar el seu fill Mehmet II molt jove, el 1444, mentre ell s’enfrontava a una croada cristiana que va vèncer a Varna (Bulgària). Malgrat el triomf, deixà el tron al seu fill durant dos anys. Després, davant la impopularitat i inexpertesa de Mehmet II, recuperà el poder que exerciria fins a la mort (1451). Mehmet el succeí sense entrebancs.

Un fet destacat, la conquesta de Constantinoble

El jove soldà, amb un setge de poc menys de dos mesos, el 29 de maig de 1453 va prendre Constantinoble, la capital de l’imperi bizantí, després de controlar tots els accessos terrestres i marins, que n’impedien l’aprovisionament. Comptava amb un exèrcit molt nombrós enfront les tropes bizantines reduïdes a uns 6000 homes encapçalats per Constantí XI, que morí defensant la ciutat. Fruit del fort impacte a l’Europa cristiana, els cronistes usaren aquest esdeveniment per senyalar l’acabament de l’edat mitjana.

Mehmet II entrant a Constantinoble, de Fausto Zonaro

Mehmet II entrant a Constantinoble, de Fausto Zonaro

Refent una capital

Quan els turcs van ocupar Constantinoble, era una ciutat decadent i despoblada. No obstant això, Mehmet l’escollí com a nova capital, que substituí Edirne. Reconstruí barris sencers, transformà la basílica de Santa Sofia en mesquita, bastí grans edificis, com el palau de Topkapi, residència del sobirà. Repoblà la ciutat, ara dita Istambul, amb turcs, però sense foragitar cristians ni jueus, lliures de professar les seves religions. Signe d’aquesta tolerància, el sultà protegí el patriarca ortodox de Constantinoble.

Al-Fatih

El sobrenom d’al-Fatih (el Conqueridor) amb què es coneix Mehmet II, és apropiat perquè l’estat turc s’expandí fins convertir-se en una potència de primer rengle. Destruí els principats grecs d’Anatòlia i del Peloponès (1460-1461). A l’est sotmeté el kan de Crimea i derrotà els turcmans de Pèrsia. A occident, conquerí possessions venecianes a Grècia, com l’illa d’Eubea, i s’estengué per Bòsnia, Albània, Valàquia (Romania meridional) i Sèrbia; fins i tot el 1480 va prendre Òtranto, al taló de la península itàlica.

L’anècdota

El sultà turc s’interessà per la cultura i les arts de la cristiandat occidental. Després de signar la pau amb Venècia el 1479, va encomanar a aquesta república italiana que li enviés un pintor. L’escollit fou Gentile Bellini, que en la seva estada a Istambul, entre altres obres, va fer un retrat del sobirà el 1480; satisfet Mehmet II, el recompensà generosament.

Mehmet II, de Gentile Bellini, 1480

Mehmet II, de Gentile Bellini, 1480

Anuncis

Alp Arslan, el lleó turc

n. 1030?–m. 1072?

Activitat: Política Grup5-Història

Àrea: Sultanat seljúcida

 

Ben situat

Muhammad ibn Daud, conegut amb el sobrenom d’Alp Arslan, que significa “Lleó valent” a causa del seu talent militar, era un turc de la nissaga de Seljuq, cap de la tribu que havia emigrat des de l’Àsia central cap a l’oest. Els seus successors havien constituït un imperi a l’Orient mitjà, en els territoris de l’Iran i l’Iraq actuals. Chagri Beg, pare d’Alp Arslan, controlava la part oriental, i quan va morir, va succeir-lo en el govern del Khorasan, la regió del nordest.

Un imperi seljúcida

A la mort de Toghril Beg (1063), que regnava sobre la part occidental dominada pels turcs seljúcides, Alp Arslan, nebot del difunt, es va imposar als altres pretendents al tron. Amb ell, es crea un imperi unificat. Més interessat en els afers militars, va confiar l’administració del  sultanat seljuquí  en el visir Nizam al-Mulk, que mantindria el càrrec amb el següent sultà, Malik Xa, fill d’Alp Arslan.

Defensor de la fe sunnita

Els seljúcides, musulmans sunnites, reconeixen l’autoritat religiosa del califa de Bagdad, però el domini polític de l’Iraq en realitat estava en mans d’Alp Arslan. A banda dels cristians, un dels enemics islàmics més poderosos del soldà era el califa fatimita, de fe xiita, que, des d’Egipte, disputava al califa de Bagdad el poder religiós del món islàmic.

Contra els sobirans cristians d’Àsia

A l’oest, Alp Arslan va concentrar els seus atacs al Càucas i a la península d’Anatòlia, contra els regnes d’Armènia, Geòrgia i l’Imperi bizantí. El 1064 va ocupar Ani, la capital armènia i els seus raids en terres bizantines van arribar fins a la mar Egea. L’emperador bizantí Romà IV Diògenes va combatre el perill turc amb una ofensiva que va dirigir ell mateix.

Batalla de Manzikert

Batalla de Manzikert

Un fet destacat, la batalla de Manzikert

El 1071 l’exèrcit grec va enfrontar-se amb el turc prop del llac Van, a Manzikert (actual Malazgirt, Turquia). Alp Arslan, que liderava les seves tropes, va vèncer , i en conseqüència, per primera vegada, un emperador bizantí era presoner d’un sobirà musulmà. La victòria va afavorir l’entrada progressiva de població turca a Anatòlia i la lenta desaparició dels habitants grecs cristians, principal base demogràfica de l’imperi bizantí.

L’anècdota

L’emperador Romà IV no va ser executat; ans al contrari. Alp Arslan el va deixar de lliure després de prometre-li un tribut i la signatura de d’un tractat favorable als seljúcides. Tanmateix, Romà IV fou deposat pels seus rivals bizantins i va morir el 1072. Alp Arslan no el va sobreviure gaire temps. També aquell any, durant un campanya a l’est, va morir a causa de l’atac d’un captiu.

Ulugh Beg, el nét de Tamerlà que mirava els estels

 
Sultaniyya (Iran), 1394-Begum, Samarcanda (Uzbekistan), 1449
Activitat: AstronomiaGrup2-Raó
Àrea: Transoxiana
 

La nissaga

En morir Tamerlà, sanguinari constructor d’un imperi a l’Àsia central, un del seus fills, Xa-Ruh, pare d’Ulugh, s’imposà als seus germans i va conservar bona part de l’estat timúrida. Muhammad Taragay –el nom real d’Ulugh Beg, que significa “gran príncep”- als setze anys fou designat governador de la Transoxiana, la regió amb capital a Samarcanda. Governà la zona durant més de trenta anys i transformà aquella ciutat en un important centre cultural.

El rei savi

Amant de l’estudi i les lletres, va crear una madrassa, una escola d’ensenyament superior, on va donar gran importància a les matemàtiques i l’astronomia. El sobirà no només en fou el creador sinó que hi participà activament, revelant els seus grans coneixements científics. L’escola aplegà una seixantena d’intel·lectuals vinguts d’arreu del món islàmic.ulughbeg

Un fet destacat, l’observatori astronòmic de Samarcanda

L’interès principal d’Ulugh era l’astronomia i per això, el 1420, va bastir un gran observatori que comptava amb instruments colossals -com un sextant de més de 40 m. de radi- que permetien una major precisió en els càlculs astronòmics.

Un catàleg estel·lar

Les seves investigacions es recolliren en el Zij d’Ulugh Beg (dit també Zij i-Gurgani o Zij-i Sultani), publicat el 1437, una obra que comprèn un catàleg d’estrelles fonamentat en l’observació directa que verificava i corregia la posició d’un miler d’estels d’obres precedents. Altres resultats com les seves taules de sinus i tangents  sorprenen per la seva exactitud ja que coincideixen els vuit primers decimals amb els valors actuals.

Soldà efímer

En morir el seu pare el 1447, esdevingué el nou monarca. Es succeiren les revoltes i finalment el va destronar el seu fill Abd al-Latif. Privat del poder decidí pelegrinar a la Meca, però en la primera etapa del viatge, fou mort per ordre del nou sobirà.

L’anècdota

Una expedició científica russa va descobrir la tomba a Samarcanda el 1941. El seu cadáver mostrava signes evidents d’una mort violenta: la tercera vèrtebra cervical havia estat tallada així com la seva mandíbula inferior. La crònica tradicional sobre el seu traspàs no anava desencaminada.