Galceran de Requesens, contra l’oligarquia barcelonina

mort a València, 1465

Activitat: Política   

Àrea: Corona d’Aragó

 

Noble ambiciós

Com el seu pare Lluís de Requesens, va servir el rei Alfons, el Magnànim. Format a la cort i en un principi patge del monarca, Galceran va anar ocupant càrrecs públics cada vegada més importants. Ja era un alt funcionari el 1435, quan fou nomenat batlle general de Catalunya, encarregat d’administrar el patrimoni reial del Principat.

De Barcelona a Menorca

S’enfrontà repetidament als magnats de Barcelona, que dirigien el Consell de Cent. Aquests, arran d’un conflicte jurisdiccional, el van fer detenir, malgrat el seu càrrec, i l’empresonaren (1536). Tres anys més tard, Requesens, com a governador de l’illa de Menorca, va dur-hi a terme una reforma política, canviant el sistema d’elecció dels representants municipals, a fi de solucionar les pugnes entre els habitants de Ciutadella i els d’altres poblacions, com Maó i Alaior.

Preparatius

Tornat a Barcelona, Requesens, defensor de l’autoritarisme reial en perjudici del patriciat urbà —anomenat la Biga— que monopolitzava el Consell de Cent, intervingué en la constitució de la Busca, el partit que agrupava els ciutadans contraris a les grans famílies barcelonines. El 1452 es va reconèixer oficialment el Sindicat dels Tres Estaments i Poble de Barcelona, compost per un centenar de mercaders, menestrals i artistes (notaris, cirurgians, apotecaris…), molts d’ells buscaires.

Un fet destacat, la lloctinència general de Catalunya (1453-1454)

El 1453 era lloctinent general de Catalunya, càrrec fins aleshores només exercit per membres del llinatge reial. Aquell any va arrabassar il·legalment el poder municipal a la Biga per donar-lo a la petita burgesia i l’artesanat urbans, més favorables al sobirà. El govern de la ciutat pels buscaires fou combatut pel patriciat, que el recuperaria pocs anys més tard. Aquests enfrontaments municipals serien una de les causes de la guerra posterior entre el rei Joan II i les oligarquies de la Generalitat i el Consell de Cent barceloní.

Palau Requesens (abans Palau Reial Menor), seu actual de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona

Últims anys

El 1458 Requesens fou ennoblit pel monarca, si bé això no va impedir el seu empresonament, per ordre de la Biga, el 1461. Després d’un centenar de dies a la presó, fou condemnat a l’exili. Es va retirar a València, i en la guerra civil catalana va continuar, com era lògic, en el bàndol del monarca.

L’anècdota

Galceran de Requesens va comptar amb un ric patrimoni, format pels béns heretats, com la baronia d’Altafulla, i altres obtinguts per concessió reial, com la baronia de Molins de Rei i la parròquia de Santa Creu d’Olorda (1430), o l’antic Palau Reial Menor de Barcelona, una de les residències més importants de la ciutat. També incrementà la seva fortuna amb accions piràtiques a la Mediterrània occidental.

Anuncis

Jaume I, conqueridor i creador de regnes

Montpeller (França), 1208-València, 1276

Activitat: Política   

Àrea: Corona d’Aragó

 

L’anècdota

La concepció de Jaume, hereu del tron catalanoaragonès, no fou fàcil. Va néixer malgrat l’animadversió del rei Pere, el Catòlic cap a la consort, Maria de Montpeller. El monarca potser s’hi hauria allitat fruit d’un engany, fent-li creure que s’ajauria a les fosques amb una dona molt bella.

Trasbalsos

Als tres anys Jaume fou entregat a Simó de Montfort, enemic del seu pare, en el context de negociacions politiques. El 1213, van morir els progenitors, el rei Pere, a la batalla de Muret (França), combatent contra Montfort. Per intercessió papal, el nen va tornar als seus estats, instruït pels templers al castell de Montsó (Osca). La minoria d’edat i la joventut del rei fou turbulenta a causa de les revoltes nobiliàries.

Mallorca catalana

L’acord d’Alcalá del Obispo (1227) significà la fi dels alçaments i la consolidació de la monarquia. Jaume I emprengué una política expansionista cap a territoris islàmics veïns. El primer objectiu fou Mallorca. El 1229 va salpar una expedició des dels ports de Tarragona, Salou i Cambrils, liderada pel mateix rei. Després de la victòria de Portopí, s’assetjà Palma, que va caure l’últim dia de 1229. El cap sarraí de Menorca es declarà vassall de Jaume I, i Eivissa i Formentera es conqueriren el 1235.

Un fet destacat, la conquesta del regne de València

Jaume I prosseguí les conquestes a l’emirat valencià, de nord a sud: Morella (1232), Borriana i Peníscola (1233)… La batalla del Puig afermà la seva posició prop de València, i el setge va concloure amb la capitulació de la ciutat i l’entrada del rei (9-10-1238). L’expansió meridional es va delimitar amb Castella pel tractat d’Almirra (1244), que li assegurava els dominis fins a Biar (1245), integrant-s’hi poblacions com Xàtiva i Dénia. Fidel al pacte, el 1266 conquerí i tornà la Múrcia islàmica revoltada a Alfons X de Castella.

Ordre i horitzons

Jaume I organitzà els nou dominis no com a prolongacions d’Aragó i Catalunya, sinó que els constituí en regnes autònoms, confederats en la Corona d’Aragó, sota el mateix sobirà. N’afavorí el poblament cristià i el seu desenvolupament, promulgant cartes de franquesa i furs. Amb tot, la pacificació del regne valencià fou incompleta fins sotmetre el cabdill local al-Azraq (1258). Aquell mateix any, pel tractat de Corbeil, Jaume renuncià a la política tradicional del casal de Barcelona per Occitània, vist l’èxit de l’expansió francesa.

Últims anys

L’última etapa del regnat va ser complicada, pel rebrot de rebel·lions de nobles aragonesos, les insurreccions sarraïnes a València, les fortes dissensions entre els descendents del rei… Jaume I dividí els seus estats entre dos fills: Pere governaria Catalunya, Aragó i València; i Jaume, Mallorca i Rosselló. Testimoni del seu regnat és el Llibre dels Feits, dictat o inspirat pel monarca.

Per saber-ne més:

Ferran Soldevila. Vida de Jaume I, el Conqueridor. Barcelona: Aedos, 1958

Ernest Belenguer. Jaume I i el seu regnat. Lleida: Pagès, 2007

Ermessenda de Carcassona, la comtessa perdurable

Carcassona? (França), vers 975?-Sant Quirze de Besora  (Osona), 1058

Activitat: Política

Àrea: Comtats catalans

 

Consort

Ermessenda, filla del comte Roger I de Carcassona, va casar-se amb el comte Ramon Borrell de Barcelona vers el 992. Matrimoni ben avingut, ella participaria activament en el govern, tal com reflecteix la documentació, on figura gairebé sempre al costat del marit. Fins i tot Ermessenda l’acompanya en una campanya militar per terres del Segre (1015).

Un fet destacat, el testament del comte Ramon Borrell 

Després del traspàs de Ramon Borrell (1017), les seves últimes voluntats estipulaven que la vídua exercís la tutela del seu fill, encara infant, i també el condomini dels comtats i bisbats de Barcelona, Girona i Osona per al fill i la vídua sempre i quan no es tornés a casar. La longevitat d’Ermessenda garantí un govern enèrgic durant la minoria d’edat dels futurs comtes, però també va complicar la situació política quan els descendents arribaren a l’edat adulta.

Regent del fill

El 1017 Berenguer Ramon era menor i Ermessenda va governar els comtats, tenint. entre els seus col·laboradors l’abat Oliba, el jutge Pere Bonfill Marc i el noble Gombau de Besora. Menà una política de pacificació i de repoblació, i aturà els atacs piràtics del rei de Dènia contra la costa catalana gràcies al cabdill normand Roger de Toëny. El 1023 Berenguer Ramon I assumí el govern, si bé Ermessenda no abandonà la vida política. 

Regent del net

El 1035 va morir Berenguer Ramon I i la situació viscuda divuit anys abans es repetí, agreujada ja que el comte havia repartit els dominis entre els tres fills. Ermessenda, en canvi, manté els seus drets sobre els tres comtats. S’ocupa altre cop del govern, però des de 1039 es produeixen tibantors amb el net primogènit, Ramon Berenguer I de Barcelona, ja major d’edat. El 1043 net i àvia pacten un acord pel qual Ermessenda restringeix la seva actuació al comtat de Girona i li promet fidelitat.

ermessendadecarcassona-tomba

Tomba d’Ermessenda de Carcassona, catedral de Girona

Crisi i resolució

Després del casament de Ramon Berenguer I amb Almodis de la Marca (1052), es renova el conflicte, ara més enverinat, entre Ermessenda i el net, potser perquè aquest reclama els drets sobre els comtats catalans de l’àvia. Ermessenda obté del papa Víctor II l’excomunió de Ramon Berenguer i Almodis. La greu crisi política es va resoldre finalment el 1057, quan Ermessenda, ja en la vuitantena, va vendre tots els drets comtals al seu net. 

La frase

“Ermessenda no és una comtessa corrent, sinó la cotmessa barcelonina per excel·lència, car cap altra dona ha tingut tanta influència ni tanta responsabilitat en els destins del país”, de l’historiador Antoni Pladevall.

 

Per saber-ne més:

Antoni Pladevall. Ermessenda de Carcassona, comtessa de Barcelona, Girona i Osona. Barcelona, 1975

Elisenda Albertí. “Ermessenda de Carcassona, dona d’estat”. Dames, reines, abadesses. Barcelona: Albertí, 2007

Hug Roger III de Pallars, contra el rei

Sort? (Pallars Sobirà), vers 1435–Xàtiva, 1508

Activitat: Política

Àrea: Corona d’Aragó

 

Un comte arruïnat

Heretà el títol comtal a la mort del seu pare Arnau Roger IV, el 1451, per bé que la situació econòmica dels seus estats era desastrosa. La seva mare era Joana de Cardona, però tot i estar vinculat directament a aquest poderós llinatge, les relacions foren tibants i a la llarga els Cardona esdevingueren els pitjors enemics d’Hug Roger. 

Escut dels comtes de Pallars

Conestable

En la guerra civil que s’inicia a Catalunya el 1462 entre el rei Joan II i la Generalitat, Hug Roger comanda les tropes de l’entitat catalana. Posa setge a la ciutat de Girona, on s’havien refugiat la reina i el príncep hereu, però no aconsegueix ocupar-la. Malgrat el fracàs, segueix participant activament en el conflicte. El 1465 és captiu a Cardona durant cinc anys, però un cop lliure, trenca el pacte fet amb els seus carcellers de no enfrontar-se a Joan II, i es reincorpora al bàndol enemic durant la resta de la guerra.      

 

 

Un fet destacat, la pèrdua del comtat de Pallars

Per la capitulació de Pedralbes (1472), que suposa la fi de la guerra, Hug Roger va restar exclòs de l’amnistia general concedida pel rei. El 1480 Ferran II, el següent monarca, li atorgà el perdó el 1480. Tanmateix, les mesures reials que afavoriren als Cardona per la seva fidelitat durant la guerra civil, en greu perjudici d’Hug Roger, provocaren la rebel·lió d’aquest, que desembocaria en la guerra de conquesta del Pallars (1484-1487) pel duc de Cardona, obeint el rei, que li atorgà el comtat pallarès. 

Exili

Hug Roger, sense comtat i exiliat en terres franceses, vassall del rei Carles VIII de França, pretén la recuperació dels seus dominis sense obtenir cap èxit. Entre 1494 i 1497 intervé en l’expedició a Itàlia de Carles VIII, i més tard hi torna, sempre en les files franceses.     

L’anècdota

Després de la conquesta de Nàpols per tropes espanyoles, Hug Roger de Pallars fou capturat i conduït a Barcelona. Se li commutà la pena de mort per reclusió perpètua al castell de Xàtiva el 1503, on expiraria cinc anys més tard. Aquella presó ja havia allotjat un altre famós rebel. Jaume II d’Urgell, que s’havia alçat en armes contra Ferran I, l’avi de Ferran II, va morir-hi el 1433.     

La frase

“Hug Roger fou un cabdill dissortat. Com un veritable heroi de tragèdia grega, topa constantment contra imponderables que l’aboquen al fracàs per aixecar-se després de cada caiguda, amb impetuositat renovada i llançar-se de nou a la luita, sempre contra forces insuperables, sempre vogant contra el corrent, com impel·lit per un destí fatídic” (de l’historiador Santiago Sobrequés i Vidal)

Per saber-ne més:

Hug Roger III, darrer comte de Pallars, de la glòria a l’ocàs. Tremp: Garsineu, 2003

Jaume Sobrequés i Callicó; Ramon Sarobe. Hug Roger III, epistolari de guerra i exili del darrer comte de Pallars (1451-1500). Barcelona: Base, 2008 

Joan I, un rei català sibarita i caçador

Perpinyà (Rosselló), 1350-Foixà (Baix Empordà), 1396

Activitat: Política

Àrea: Corona d’Aragó

 

Hereu

Al 1351, Joan, primer fill mascle del rei Pere, el Cerimoniós i Elionor de Sicília, rep els títols de duc de Girona i comte de Cervera. El seu pare imita el costum d’altres regnes d’atorgar un títol distintiu a l’hereu del tron. De jove, difunta la seva mare, Joan se’n distancia pel casament del rei amb Sibil·la de Fortià, jove vídua noble (1377). Deu anys més tard Joan hereta el tron, i suprimeix les donacions territorials concedides a Sibil·la i parents.

Orientat a França

Francòfil, es casa amb nobles franceses i la darrera, Violant de Bar, exerceix gran influència en els afers d’estat En política exterior Joan capgira les línies mestres del regnat anterior: trenca amb Anglaterra per aliar-se amb França i abandona la neutralitat en el Cisma d’Occident per abraçar la causa del papa d’Avinyó.

Mediterrània

Perd Atenes i Neopàtria (1388-1390), a Grècia, i ha d’afrontar greus revoltes que amenacen el domini català de Sardenya i Sicília. El 1390 signa un tractat de pau amb Gènova per evitar l’ajuda als sards, i que facilita l’expedició militar contra els rebels sicilians, del 1393. La situació a Sicília es redreça; en canvi, Sardenya es manté durant aquest regnat, en bona part sota el poder d’Elionor d’Arborea, cap dels rebels. 

Mort als jueusl

El 1391, una onada antisemita s’estén per la península Ibèrica. A la Corona d’Aragó les masses populars assolen els calls de les grans ciutats, tret de Saragossa, gràcies probablement a la presència del rei. Joan I fa executar alguns dels responsables, però moltes jueries entren en franca decadència.

Un fet destacat, la instauració del Jocs Florals a Catalunya 

Home culte, bibliòfil, mecenes d’escriptors i músics, i amant del luxe. El 1393 Joan I afavoreix la iniciativa de Jaume March i Lluís d’Averçó d’establir a Barcelona el Consistori de la Gaia Ciència, un concurs literari anual, seguint el model del certamen fundat a Tolosa de Llenguadoc el 1324 per revifar la cultura dels trobadors. La primera celebració segura d’aquests jocs florals, on es conrea el català, data de 1395. 

Sepuldre de Joan I,al monestir de Poblet

L’anècdota

Joan I tenia passió per la caça. En la seva correspondència en són constants les referències. Es passa setmanes senceres, caçant senglars, cèrvols, agrons i altres bèsties. Fins i tot, convalescent d’una greu malaltia, ordena que a l’hort major del palau d’Aljaferia s’hi posin tantes llebres vives com hi càpiguen per seguir caçant. No és estrany, doncs, que morís arran d’un accident de caça.

Per saber-ne més:

Rafael Tasis. Joan I, el rei caçador i músic. Barcelona, 1959 Continua llegint

Ramon Berenguer I de Barcelona, de l’afebliment a l’hegemonia catalana

nat vers 1023-Barcelona, 1076

Activitat: Política

Àrea: Comtats catalans

 

Un fet destacat, la reintegració dels comtats de Barcelona, Girona i Osona

Menor d’edat quan va morir el seu pare Berenguer Ramon I, el Corbat (1035), va exercir la regència l’àvia, Ermessenda de Carcassona. El testament patern disgregava els béns territorials entre els tres fills: Ramon Berenguer conservà els comtats de Barcelona i Girona; Guillem, el d’Osona; i Sanç, la marca del Penedès. Aquesta divisió no prosperà, amb el temps tant Sanç (1049) com Guillem (1054) renunciaren als seus dominis en benefici del seu germà gran, potser a canvi de rendes.

Àvia i net

D’acord amb la llei, Ermessenda tenia el cogovern dels comtats dels seus nets. Aquest fet, des que Ramon Berenguer I començà a exercir com a sobirà efectiu, suscità greus conflictes intermitents amb l’àvia fins el 1057, quan aquesta li cedí tots els seus drets.

L’anècdota

Ramon Berenguer I, d’Eusebi Arnau (1905)

El primer comte feudal

A Catalunya esclaten revoltes nobiliàries que arrabassen drets i béns públics i desafien l’autoritat central. L’oposició a Barcelona l’encapçala Mir Geribert, un magnat del Penedès, que es rebel·la contra el comte. Ramon Berenguer resol la crisi d’acord amb el nou ordre feudal, establint pactes personals de fidelitat amb els barons. Aquests el reconeixen com a sobirà i ell els concedeix béns i drets. També altres comtes catalans li reten homenatge, la qual cosa palesa l’alt prestigi de Ramon Berenguer.

Guerres i pàries

En terres islàmiques alterna la força i la diplomàcia. Pren Camarasa (1050) i la Baixa Ribagorça alhora que repobla zones de la Conca de Barberà i el Camp de Tarragona, com Tamarit. Manté després la pau amb els reis musulmans de Lleida, Tortosa i Saragossa a canvi de la tramesa regular de tributs (pàries), amb què consolida el seu poder. Compra castells, s’assegura l’ajut dels barons i adquireix els comtats de Carcassona i Rasés (1070), que inauguren la expansió ultrapirinenca del casal de Barcelona.

Per saber-ne més:

Santiago Sobrequés Vidal. “Ramon Berenguer I, el Vell”. Els grans comtes de Barcelona. Barcelona, 1961

Sepulcre de Ramon Berenguer I a la catedral de Barcelona

Margarida de Prades, una vida després de reina

Falset? (Priorat), 1387 o 1388-Abadia de Bonrepòs (Morera de Montsant, Priorat), 1429

Activitat: Política         

Àrea: Corona d’Aragó

 

A la cort

Margarida de Prades, membre de l’alta noblesa catalana, va restar òrfena encara nena. La reina Maria de Luna, dona de Martí I, protegí la vídua i les filles, que va incorporar al seu seguici. Margarida serví a la reina fins el seu traspàs, el 1406.

Un fet destacat, el casament amb el rei Martí, l’Humà

El 1409 l’hereu del tron, Martí el Jove, moria sense descendents legítims. Per aquest motiu Martí I l’Humà buscà consort per engendrar un nou successor. Es casà amb Margarida de Prades el 17 de setembre del 1409, però ella no va quedar encinta, malgrat la seva joventut i les mil i una provatures. El matrimoni fou efímer: el 31 de maig de 1410 morí el rei.

Signatura de Margarida de Prades

Amb Ferran d’Antequera

En l’interregne de la Corona d’Aragó, Margarida és partidària de Ferrran d’Antequera, el pretendent castellà al tron, fins i tot contribuí a l’acord entre Ferran i el comte de Foix per impedir l’entrada de mercenaris del rival Jaume II d’Urgell. La reina vídua rep pensions dels nous monarques i durant anys viu en palaus reials, a València, Barcelona o Perpinyà.

Els Vilaragut

Vídua en la vintena, manté una relació amorosa clandestina amb el noble valencià Joan de Vilaragut, a qui fa el seu camarleng, càrrec domèstic que justificava la intimitat amb la reina. Es casen en secret a fi de mantenir les rendes i honors de reina vídua. També amaga un embaràs i el fill nascut, Joan Jeroni, que confia a un mercader, i  que als set anys passa al monestir de Santes Creus. El 1415 Ferran I volgué casar Margarida amb el comte de Foix, però ella lògicament avortà l’operació.

L’anècdota

A palau, Margarida de Prades s’envolta de músics i escriptors. Així, poetes il·lustres li dediquen composicions, com ara el trobador alemany Oswald von Wolkenstein, que la coneix a Perpinyà, i el poeta valencià Jordi de Sant Jordi. També el castellà marquès de Santillana la recorda en un plany, anomenant-la “la mejor entre las mejores”.

Al claustre

El 1422 expirà Joan de Vilaragut, i Margarida va professar com a monja a Valldonzella (Barcelona). Més tard es traslladà al Priorat, al monestir de Bonrepòs, d’on va ser-ne abadessa. Morta Margarida, es féu pública la seva vida privada fruit de la confessió de l’abat de Santes Creus a Joan Jeroni de Vilaragut, qui abandonà el monestir i reivindicà els seus drets.

Per saber-ne més:

Eufemià Fort i Cogul. La llegenda sobre Margarida de Prades. Barcelona, 1970

Núria Silleras-Fernández. “Dues reines per a un rei: Maria de Luna i Margarida de Prades, les mullers de Martí I l’Humà”. Martí l’Humà. Barcelona, 2015