Zara Yaqob, emperador d’Etiòpia

Telq? (Etiòpia), 1399–Dabra Berhan (Etiòpia), 1468

Activitat: Política    Grup5-Història

Àrea: Imperi d’Etiòpia

El benjamí

Zara Yaqob pertanyia a la nissaga reial etíop, però no n’era el príncep hereu. Com que no semblava destinat a governar, va ser instruït en un monestir. Mort el seu pare, l’emperador David, va passar la corona successivament als seus dos germans grans abans d’accedir-hi ell mateix el 1434, amb el nom reial de Constantí I. El 1436, renovà l’antic costum dels sobirans de coronar-se a Axum, la capital històrica d’Etiòpia.

Sense treva

Països islàmics o animistes envolten Etiòpia, estat cristià des de l’antiguitat. Zara Yaqob actua enèrgicament, de vegades amb ferocitat, contra els múltiples enemics, fins i tot executant parents, per afermar el seu poder. Centralitza el país, combat el separatisme de les províncies amb l’establiment de regiments de soldats professionals, els “çawa”,  i de monestirs a les fronteres. En lluita contra l’Islam, pretén l’aliança amb l’Europa occidental i envia delegats al concili de Florència (Itàlia) de 1441, sense èxit.

Un fet destacat, la batalla de Gomit

El 1445, Zara Yaqob, liderant les seves tropes, obtingué una gran victòria a la batalla de Gomit, on va morir el sultà Ahmad Badlay. Després del seu triomf, el sultanat d’Adal, el més poderós dels regnes islàmics del sud, va passar a ser un estat vassall de l’imperi etíop, i els seus sobirans li pagaren tribut fins 1473.

L’anècdota

Zara Yaqob va fundar, el 1456, la població de Debre Barhan, on bastí una església i un palau reial que seria la seva residència principal durant els últims anys del regnat. Segons la llegenda, la creació d’aquest lloc fou provocada per l’aparició d’una llum extraordinària al cel, que alguns han relacionat amb el cometa Halley, i que ell interpretà com un senyal diví.

zarayaqob-marededeuetiop

Mare de Déu etíop

Religió

El sobirà unifica l’Església etiòpica i la subordina a l’autoritat imperial, reprimint amb duresa les heretgies. Evangelitza de manera intensa les zones poc cristianitzades, edifica moltes esglésies per tot el país i imposa un cristianisme més ortodox, depurant-lo de pràctiques paganes, difonent el culte de la Mare de Déu i reformant el calendari litúrgic. El més reeixit dels monarques etíops medievals també va escriure algunes obres de teologia.

Jeroni Pau, un humanista català a Itàlia

Barcelona, primera meitat del s. XV? –Barcelona, 1497

Activitat: Literatura Grup3-Lletres                                                 

Àrea: Corona d’Aragó. Estats Pontificis

 

Primeres informacions

Els Pau pertanyien a l’elit dirigent de Barcelona. El pare de Jeroni era un jurista de prestigi i també conseller reial. Seguint la carrera jurídica del progenitor, va fer estudis universitaris en diverses ciutats italianes i va doctorar-se en dret. Així mateix va formar-se com a capellà, de tal manera que esdevindria canonge de Vic, i més tard, de Barcelona.

Sota el cardenal

Des de 1475 viu a Roma on, gràcies a la protecció del cardenal valencià Roderic de Borja, futur papa Alexandre VI, s’incorpora a la cúria administrativa papal. A banda dels afers professionals, es relaciona assíduament amb altres humanistes, fent gala de la seva erudició. Tota la seva producció és en llatí, tractant de dret, història, filologia… i seguint en els textos poètics els models dels clàssics romans. Tornat a Barcelona el 1492, ajuda Pere Miquel Carbonell en la redacció de les seves Cròniques d’Espanya.

Tria d’obres

Dels rius i les muntanyes de les Espanyes (De fluminibus et montibus Hispaniarum,  1475?), text de geografia descriptiva; i Practica de la cancelleria apostòlica (Practica cancellariae apostolicae), la seva obra capital, el primer manual sobre els procediments de la cancelleria pontifícia.

jeroni pau

Barcino, de Jeroni Pau. Exemplar de la Biblioteca de Catalunya

Un fet destacat, Barcino

Aquesta obra de Jeroni Pau constitueix un dels primers treballs històrics sobre la ciutat de Barcelona. Malgrat que Pau vivia encara a Roma, va ser publicada a Barcelona el 1491. Nega que la ciutat fos fundada per Hèrcules i la relaciona amb la família cartaginesa dels Barca. La breu panoràmica històrica va acompanyada de notes sobre l’economia, la població, els monuments i les personalitats més rellevants de temps antics, esmentant, entre altres, santa Eulàlia, el bisbe Pacià o el cònsol Luci Licini Sura.

La frase

“I si prescindim de les bellíssimes però gèlides ciutats de la nació germànica, és just dubtar profundament si Barcelona venç en bellesa i en netedat la nobilíssima ciutat de Florència, a Etrúria. Que la situació de Barcelona és en tots els aspectes més excel·lent, pel seu litoral i la bonesa del seu clima, ningú no gosarà de negar-ho”   (fragment de Barcino)

Per saber-ne més:

Jeroni Pau. Obres. Edició a cura de Mariàngela Vilallonga. Barcelona: Curial, 1986

 

 

 

Michael Pacher, un artista tirolès

 

Bruneck? (Itàlia), vers 1435–Salzburg (Àustria), 1498

Activitat: Pintura. Escultura      Grup4-Art                                                    

Àrea: Comtat del Tirol

 

Amalgama

Nascut al Tirol meridional, en zona de frontera, la seva producció el vincula amb els artistes de l’Alt Rin i  també amb els de l’àrea flamenca. Alguns investigadors aventuren que hauria viatjat a Flandes; el que sembla segur és la seva estada al nord d’Itàlia, a Pàdua i Venècia, que explica la influència dels pintors Andrea Mantegna i Giovanni Bellini. Polifacètic, Pacher treballa tant la pintura com l’escultura.     

Entre muntanyes

A partir de 1467 està registrat com a mestre pintor i ciutadà de Bruneck, on va residir-hi generalment des d’aleshores fins al 1496. De Bruneck la seva fama s’escampa i augmenten els clients eclesiàstics per les zones veïnes fins a l’arquebisbat de Salzburg, on moriria mentre realitzava un nou encàrrec. L’obra més característica de l’activitat de Pacher són els retaules articulats.      

Un fet destacat,  El retaule de sant Wolfgang

El 1471 l’abat de Mondsee li encomana el retaule per a l’església del poble austríac de S. Wolfgang in Salzkammergut, que acabaria 10 anys més tard. Aquest retaule monumental (12 x 6 m) és l’únic conjunt de Pacher que es conserva complet i en el lloc pel qual fou creat. Combina escultures gòtiques en fusta policroma, detallistes i intricades, de la crucifixió a la part superior o de la coronació de la Mare de Déu, al centre, amb pintures sobre Jesucrist i la Verge Maria, amb elements renaixentistes, als laterals.

michaelpacher-retauledesantwolfgang2

Retaule de sant Wolfgang, amb la imatge de la coronació de la Mare de Déu

L’anècdota

Un avantatge dels retaules articulats és que permeten oferir diferents programes iconogràfics als fidels, només tancant-lo o obrint-lo. En Sant Wolfgang, es podien alternar 3 grups d’imatges perquè compta amb dos jocs de plafons laterals. Els dies ordinaris, el retaule tancat mostrava pintures de la vida del sant patró, flanquejades per les escultures dels sants Jordi i Florià; els diumenges ensenyava escenes de la vida de Jesús; i en les solemnitats exhibia pintures de la Mare de Déu i la talla de la seva coronació.

St. Wolfgang kath. Pfarrkirche Pacher-Altar Sonntagsseite 01

Retaule de sant Wolfgang, amb les escenes de la vida de Jesús

Els quatre doctors de l’Església  

El 1483 i 1484 treballa en el retaule del monestir agustinià de Neustift (Itàlia). Perviuen els quatre panells centrals que representen els quatre pares i doctors de l’Església llatina: els sants Jeroni, Agustí d’Hipona, Gregori I papa, i Ambròs. Les figures clarament individualitzades, pintades amb colors brillants i maneres sumptuoses, amb coloms volant entre ells, simbolitzant l’Esperit Sant que els va inspirar. 

michaelpacher-els4doctorsdelesglesia

Els quatre doctors de l’Església (Alte Pinakothek, Munic)

Estil

Autor de transició, que manifesta més els trets gòtics de minuciositat i exuberància decorativa en l’escultura mentre que en pintura imita la perspectiva i la composició renaixentistes. Pinta figures, de colors vius, amb jocs de llums i ombres, reforçant el seus volums i dotant-les d’expressivitat i dinamisme.

 

Sant Vicent Ferrer, el predicador que impressionava

València, 1350–Gwened (Vannes, França), 1419

Activitat: Religió   Grup2-Raó                                                   

Àrea: Corona d’Aragó, Avinyó, regne de França

 

Religiós

Valencià, fill de notari, ingressa als dominics el 1367, en la seva ciutat natal. Posteriorment estudia filosofia i teologia a Barcelona i Tolosa de Llenguadoc (França). Ja sacerdot, entre 1379 i 1380, és elegit prior a fi de dirigir el convent de Sant Domènec de València.   

De València a Avinyó

Creix el seu prestigi a València com a  professor de teologia a la catedral i per les seves dots com a home de pau en les lluites entre la noblesa urbana. Es relaciona amb la família reial i n’esdevé predicador i conseller. La cristiandat viu en aquest període el Cisma d’Occident, quan papes enfrontats es disputen l’Església. A favor dels papes d’Avinyó, fou cridat el 1396 a aquesta ciutat francesa pel pontífex Benet XIII per exercir altes funcions de teòleg i predicador pontifici.

L’anècdota

El 1398, segons ell mateix ho testimonia, estava malalt quan va tenir una visió tot dormint. Se li aparegueren Jesucrist i els sants Domènec i Francesc d’Assís. El primer li encomana l’evangelització del món per salvar-lo de l’Anticrist. Davant aquella missió divina, Vicent obté de Benet XIII l’autorització excepcional per poder predicar arreu, sense intromissions dels prelats locals.  

Travessant el continent

vicentferrer-retauledevf,migueldelprado-xvi

Retaule de Sant Vicent Ferrer, de Miguel del Prado (s. XVI)

A partir de 1399 i durant vint anys Vicent Ferrer visita gran nombre de pobles i ciutats des d’Itàlia a Flandes, i de Castella a França i Suïssa. També recorre poblacions d’Aragó, Catalunya i el País Valencià. Rebut per multituds, oficiava la missa i predicava durant hores entre fidels enfervorits. 

Un fet destacat, els Sermons

El frare valencià fou un orador prodigiós, de gran eloqüència i amb dots d’actor, capaç d’atraure multituds de manera persistent. Els resums dels sermons predicats, en català, sovint de caire apocalíptic, barregen el rigor intel·lectual amb exemples de la cultura popular, realistes, a voltes satírics, amb ànim moralitzador, i manifesten un discurs argumentat, comunicat amb convicció, abrandament i dramatisme que commovia les masses.

Casp i Perpinyà

Gràcies a la seva fama, participa en els principals afers de l’època. La mort del rei Martí I, sense hereus directes legals es resol amb el Compromís de Casp (1412), on delegats de les corts d’Aragó, Catalunya i València escullen un nou rei. Vicent hi intervé, promovent el candidat vencedor, Ferran d’Antequera. El 1414, unit amb alguns monarques, tracta de persuadir Benet XIII que renunciï al papat per tancar el Cisma d’Occident. El pontífex s’hi nega i Vicent fa costat al rei Ferran que retira la seva obediència a Benet XIII, l’antic protector.

Per saber-ne més:

https://www.escriptors.cat/autors/ferrerv/portic (web de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana)

Joan F. Mira. Sant Vicent Ferrer, vida i llegenda d’un predicador. Alzira: Bromera, 2002

Álvaro de Luna, el favorit del rei

Cañete (Conca),  vers 1390–Valladolid), 1453

Activitat: Política       

Àrea: Regne de Castella

Il·lustre i il·legítim

Álvaro de Luna era fill bastard d’un noble que havia servit al rei Enric III de Castella pertanyent a la poderosa nissaga dels Luna. Un oncle, Pedro de Luna, arquebisbe de Toledo, va presentar-lo a la cort. Des de 1410 fou patge del rei Joan II de Castella, cosa que aprofitaria per guanyar-se la seva confiança i estimació, i escalar posicions a la cort.

Un fet destacat, el nomenament com a conestable  

El 1419 Joan II fou proclamat major d’edat amb 14 anys i Luna va desfer les intrigues d’Enric d’Aragó, cosí del rei, que havia segrestat el monarca per controlar el regne. Luna allibera el rei a Talavera i el defensa a Montalbán (1420), per la qual cosa rebria l’alt càrrec militar  de conestable de Castella (1422), i el comtat de Santisteban (1423). Així Luna esdevé la figura central de la política castellana del seu temps.

Exilis i revifades

La trajectòria política de Luna repeteix una dinàmica: Usant el seu capital polític, treballa enèrgicament per restablir l’autoritat reial a Castella (de fet, treballa per a ell mateix perquè  el rei delega en ell el govern), però aquesta  temptativa fracassa pel rebuig frontal de l’alta noblesa, que aconsegueix el seu exili fins que el rei el torna  a cridar al seu costat, i comença altra vegada el mateix procés. Luna fou exiliat dues vegades, el 1427 i el 1429.

Del triomf al patíbul

El favorit obtingué grans èxits, com la victòria de La Higueruela (1431) contra  Muhammad IX de Granada, o la victòria d’Olmedo (1445) que suposaria la fi de la facció aragonesa de Castella. Malgrat ser nomenat mestre de l’orde de Santiago o senyor de la vila de Montalbán, un nou corrent opositor dirigit per la nova reina i el príncep hereu castellans va provocar la seva caiguda. Finalment, el 1453, Joan II va ordenar la seva detenció i empresonament.

L’anècdota

El procés judicial d’Álvaro de Luna fou molt ràpid i irregular. Se’l condemna a mort per usurpació de funcions reials. Fou degollat a Valladolid. Els grans escriptors coetanis escriurien sobre la glòria i la davallada meteòrica de Luna: Juan de Mena l’admira, en canvi el marquès de Santillana el vitupera, creant una obra on posa en boca del seu enemic la confessió d’una llarga llista d’abusos i pecats.

Álvaro de Luna en el patíbulo, de F. Madrazo (1841)

Margery Kempe, una mística viatgera

King’s Lynn (Regne Unit), vers 1373- King’s Lynn?, després de 1439

Activitat: Religió

Àrea: Regne d’Anglaterra

 

Filla de l’alcalde

Nascuda en una família burgesa de la ciutat portuària de Lynn, el seu pare, John Brunham, va ser alcalde d’aquesta població cinc vegades, i fou diputat al Parlament anglès en sis ocasions. Quan tenia uns vint anys Margery va casar-se amb John Kempe, un altre burgès benestant de Lynn, amb qui tindria catorze fills.

El desencadenant

En el postpart del seu primer fill sent la necessitat de confessar un greu pecat comès fa anys. Per això demana un capellà, però el tracte dur del clergue li impedí d’explicar-li el pecat i va generar-li una crisi nerviosa, amb estats de violència cap als servents i familiars, que duraria mig any. Aquest mal conclouria amb l’experiència mística de la visió del Crist, amb qui enceta un diàleg que es mantindria fins a la mort.

Pelegrinatges i polèmiques

Dona de negocis, propietària d’una fàbrica de cervesa i un molí que no prosperaren, va viatjar, a banda d’altres destins més propers, als grans llocs de pelegrinatge del seu temps: Terra Santa, Assís, Roma i Santiago de Compostel·la.  La llibertat d’acció i les seves meditacions, sentiments i plors arran de les visions provoquen crítiques i acusacions d’heretgia, però els diferents tribunals eclesiàstics que la jutgen reconeixen l’ortodòxia de la seva fe.

Un fet destacat, El llibre de Margery Kempe

Manuscrit del Llibre de Kempe, British Library

Analfabeta, Kempe dicta una autobiografia espiritual. Escrita en tercera persona i en anglès, quan ella ja era gran, explica les seves experiències místiques des que fou mare per primer cop, i la seva vida pietosa, afegint-hi també altres informacions, sobretot dels seus últims viatges a Alemanya i el Bàltic. El llibre manifesta la seva consciència com a dona que ha rebut favors especials de Déu i que, a pesar de la forta oposició, no renuncia a aquestes conviccions.

L’anècdota

Kempe explicita públicament la seva vivència espiritual. Comenta en el seu llibre que un cop un clergue va increpar-la, recordant que d’acord amb sant Pau, cap dona havia de predicar. Ella va respondre-li: “Jo no predico, senyor, no pujo al púlpit. Només utilitzo la conversa i les bones paraules, i ho faré mentre visqui”.

Per saber-ne més:

Aránzazu Usandizaga. “L’autobiografia de Margery Kempe”. D’unes veus no previstes: pensadores del XIII al XVII. Barcelona: Columna, 1997

Carles d’Orleans, ploma en captiveri

París, 1394–Amboise (França), 1465

Activitat: Literatura     

Àrea: Regne de França, regne d’Anglaterra

 

Orfe i vidu

Membre de l’alta noblesa francesa, nebot del rei Carles VI de França, Carles era fill de Lluís d’Orleans i de Valentina Visconti. Va rebre una educació refinada, incidint en les lletres. El 1407 va ser assassinat el seu pare per ordre del seu gran enemic, el duc de Borgonya. Les desgràcies seguiren: un any més tard va finar la mare, i el 1408, va morir de part la seva primera dona, Isabel de França. Bona d’Armagnac, la segona muller, el vinculà amb una altre llinatge poderós per enfrontar-se als borgonyons.

El preu de la sang

A banda de les lluites entre faccions nobiliàries, França està en guerra contra Anglaterra. Carles d’Orleans participa a la batalla d’Azincourt (1415), que suposa una greu derrota per als francesos. Carles sobreviu, però és fet presoner i traslladat a Anglaterra. Allà viurà 25 anys en diversos castells, de manera còmoda, d’acord amb la seva classe social, però sense poder tornar al continent. Sense funcions polítiques i rectores, conrea la poesia de manera freqüent.

Un fet destacat, l’obra poètica

Carles d’Orleans és autor d’una producció literària abundant, bàsicament composta de poemes breus (balades, cançons, rondeaux…). Les seves composicions, sorgides dins la tradició de la literatura cortesana, sovint tenen un caire líric, sobri i elegant. No són mers exercicis d’estil, canten l’amor, la natura, el temps…, reflectint la malenconia del seu exili, o la passió o el tedi del poeta.

La frase

El temps ha deixat el seu mantell,carlesd'orleans

de fred, de vent i de pluja.

I s’ha vestit de brodats,

de sol lluent, clar i bell.

 

No existeix bestiola ni ocell,

que en son parlar, no canti o cridi,

el temps ha deixat el seu mantell.

 

Rius, fontanes i rierols,

porten en la seva casaca,

d’orfebreria, gotes de plata;

cadascú s’abilla novament,

el temps ha deixat el seu mantell.

Regrés

Va tornar el 1440 a França. Després del fracàs del seu viatge a Itàlia per obtenir el comtat d’Asti, reivindicant els drets materns, Carles visqué sobretot als seus dominis, a Blois (França), dedicat a la literatura i la bibliofília, fent de mecenes d’artistes i escriptors. Ja difunt, un fill seu, fruit del tercer matrimoni, esdevindria rei com a Lluís XII de França des de 1498.

Maria de Castella, la reina solitària

Segòvia, 1401-València, 1458

Activitat: Política      

Àrea: Corona d’Aragó

 

Trastámara

Primogènita del rei Enric III de Castella i Caterina de Lancaster, Maria de Castella era, doncs, de la dinastia Trastámara. A fi d’afavorir les bones relacions amb els monarques de la mateixa família que governaven la Corona d’Aragó, Maria es va casar amb un cosí, l’hereu del tron aragonès, el futur Alfons, el Magnànim, a València el 1415. 

Un fet destacat, la lloctinència general de Catalunya

Malgrat que la relació de la parella reial fou freda, Alfons va confiar en la consort com a governant. Per això, quan va marxar a Itàlia entre 1420-1423, elegí Maria de Castella com a lloctinent general de la Corona d’Aragó, el màxim càrrec polític en absència del monarca. Durant la segona estada italiana del rei (1432-1458), Maria va exercir aquell càrrec només a Catalunya. Com a tal, va presidir una desena de corts generals, defensant la resolució pacífica dels conflictes a través de la negociació i el pacte.

Mitjancera

Com a delegada reial amb grans poders, afronta la greu situació general de lluites entre les oligarquies i altres grups socials, ja fos al camp, entre remences i senyors; a Mallorca, entre ciutadans i forans; o a Barcelona entre els grups municipals de la Biga i la Busca. Per pal·liar la crisi econòmica, promou mesures proteccionistes, com la promulgació de la constitució Havents a cor, que prohibia la importació de draps estrangers. Així mateix, convoca corts per obtenir diners per a les empreses italianes del rei.

L’anècdota

Segons la crònica medieval de Joan II, el 1429, quan va esclatar una guerra entre els regnes de Castella i la Corona d’Aragó, aquesta reina es va desplaçar al regne castellà per tractar d’aturar el conflicte entre sobirans de la mateixa nissaga. Per això, arribada al lloc on s’havia d’entaular el combat, va demanar a Álvaro de Luna, favorit del rei castellà, una tenda, i la va fer muntar enmig del futur camp de batalla. Els exèrcits dels dos bàndols es van retirar.

Devota

Com a màxima autoritat pública a Catalunya, intervingué en la construcció d’edificis civils com l’hospital de Lleida (1453); de tota manera, la seva actuació fou més important en l’àmbit religiós. Ella fou la fundadora del monestir de la Santíssima Trinitat a la ciutat de València, de monges clarisses, monestir on volgué ser enterrada amb l’hàbit de religiosa.

 

Hugo van der Goes, el pintor del desequilibri

Gant? (Bèlgica), vers 1440?–Auderghem (Bèlgica), 1482

Activitat: Pintura       

Àrea: Gant, Bruges i Brussel·les

 

Pintor de moda

S’ignoren els orígens i la formació d’aquest artista flamenc. La primera dada documental és de 1467, quan ingressa al gremi d’artistes de Gant. Hi va tenir un paper rellevant ja que en fou elegit degà diverses vegades i fou un pintor reclamat tant a les ciutats de Gant i Bruges  com a la cort dels ducs de Borgonya, intervenint en la decoració per a les festes del matrimoni del duc Carles a Bruges (1468) i pels funerals del mateix duc, el 1473.

Canvi

Tot i l’èxit professional, el 1477, potser per una crisi espiritual, va abandonar Gant per ingressar al Claustre Vermell (Rood-Klooster), un priorat prop de Brussel·les, com a monjo llec. Amb tot, vista la seva fama, se li concediren privilegis, com ara seguir pintant, atendre visites de gent distingida i fins i tot viatjar. Així, va estar-se a Lovaina per completar obres del pintor difunt Dirk Bouts, i va anar a Colònia el 1481. Patia algun desordre psíquic que s’agreujà amb un intent de suïcidi. Tornat al monestir, morí poc després.

L’anècdota

La informació sobre els últims anys de l’artista prové de Gaspar Ofhuys, un monjo del seu convent, que parla de la seva inestabilitat i la feblesa d’ànim que li impedia acabar els encàrrecs, i assegura que abusava de l’alcohol, que podia prendre amb els visitants. Alguns comentaris d’Ofhuys denoten un ressentiment cap a l’artista.

Estil pictòric

Goes, pintor detallista i amb una paleta de colors brillants, manifesta una evolució des de les composicions ordenades i serenes de les primeres obres cap a treballs més dramàtics, de major individualització dels personatges i de tensió emotiva, amb ambients discontinus, on no es respecten les regles de proporció, dibuixant figures pròximes de mides diverses. Uns hi ha vist el reflex de la seva psicologia turmentada, altres la voluntat de reflectir el contrast entre l’espai religiós i la realitat mundana.

Hugo_van_der_Goes_004

Tríptic Portinari (Galeria dels Uffizi, Florència)

Un fet destacat, el Tríptic Portinari (1475-1477)

És l’única obra documentada de Goes. Fou encarregada per Tommaso Portinari, delegat dels Mèdici a Bruges, per a l’església de l’Hospital de Santa Maria Nova, de Florència, on va arribar el 1483. S’hi representa la Nativitat amb l’adoració dels pastors, pintats de manera realista. Als laterals, la família Portinari protegits pels seus sants patrons. Aquest tríptic constituí una obra molt influent en la pintura italiana, admirada per artistes com Leonardo, i imitada per Ghirlandaio.

Tríptic del Calvari

Tria d’obres

Entre les obres atribuïdes a Goes, s’esmenten el Tríptic del Calvari (vers 1468, catedral de Gant);  L’adoració del Reis, taula central d’un retaule incomplet de Monforte de Lemos (vers 1470, Gemäldegalerie, Berlin); i La dormició de la Mare de Déu (vers 1480, Museu Groeninge, Bruges).

La dormició de la Mare de Déu

Maties I Corví d’Hongria , el rei bibliòfil

Cluj-Napoca (Romania), 1440–Viena, 1490

Activitat: Política      

Àrea: Regne d’Hongria

 

Fortuna

János Hunyadi, heroi militar, havia mort el 1456, amb extensos dominis i un gran poder a Hongria. El rei magiar Ladislau V, davant l’amenaça que representaven els Hunyadi, va empresonar els seus fills Ladislau i Maties, i feu executar el primer (1457). La mort sobtada del monarca, sense descendència, obligà a convocar el parlament per elegir un successor. Van triar Maties, el fill petit, que va passar de la masmorra a palau. El 1458 fou proclamat rei d’Hongria.

Afers interns

Maties manté l’autoritat reial, sense les ingerències de l’alta noblesa. Promou una administració més eficient, reforma la justícia, redueix el poder dels barons i imposa una política fiscal feixuga, acabant amb les exempcions dels terratinents, que li permet fornir l’Exèrcit Negre, un dels primers exèrcits professionals d’Europa. Algunes mesures generen revoltes populars o dels magnats, que reprimeix amb rapidesa.

Turcs

Els turcs conqueriren Sèrbia abans de ser aturats per l’exèrcit de Maties el 1464 a Bòsnia. De tota manera, privat de l’ajut d’altres monarques cristians, no va prosseguir l’ofensiva. Després basteix un sistema defensiu de fortaleses a la frontera meridional contra el perill turc.

La Gran Hongria

Maties va menar una política expansionista prou reeixida, amb l’engrandiment dels seus dominis pel nord i oest. En guerra contra Bohèmia i Polònia, per la pau d’Olomouc (1478) va renunciar al tron bohemi a canvi de Moràvia, Lusàcia i Silèsia. Més tard, lluitant amb l’emperador Frederic III, li arrabassà Viena el 1485 i es convertí en el sobirà més important de l’Europa central.

Un home cultivat

Home molt instruït, parlava sis llengües, és el primer monarca no italià educat en la tradició humanista. Patrocina la cultura generosament, funda la universitat de Bratislava (1465) i introdueix el renaixement a la cort gràcies sobretot a la seva dona, la reina Beatriu de Nàpols, amb qui vingueren humanistes i artistes italians, alguns de primera  fila com Andrea Mantegna.

Un fet destacat, la biblioteca Corvina

La creació de la biblioteca Corvina constitueix la fita cultural més brillant del seu regnat. Va aplegar uns dos mil volums manuscrits, xifra extraordinària a l’època quan encara no s’havia generalitzat la impremta. Al continent només la superava la Biblioteca Vaticana. Tenia un abast pluridisciplinari, per reunir el saber antic i modern, amb còpies dels clàssics grecs i llatins, del món medieval i humanista. Encara avui es conserven arreu del món uns dos-cents volums provinents d’aquella biblioteca mítica.

La frase

“Maties és mort, s’ha acabat la justícia”  (una dita hongaresa)