Konrad Witz, pintor magistral de l’aigua

Rottweil (Alemanya), vers 1400–Basilea o Ginebra (Suïssa), 1546?

Activitat: Pintura            

Àrea: Sacre Imperi Romanogermànic. Confederació Suïssa

 

Migrar

Originari de la regió alemanya de Suàbia, Witz s’establí com a pintor a Basilea el 1434, segurament atret per la celebració d’un concili ecumènic en aquella ciutat i les oportunitats de negoci que això generava. Un any més tard va adquirir la ciutadania de Basilea i és possible que fos aleshores quan es casés amb Ursula Treyger, neboda d’un altre pintor. El 1443 es comprà una casa a Basilea, la qual cosa sembla confirmar l’èxit professional de Witz.

Estil

La seva pintura es caracteritza per les formes vigoroses i estàtiques, que emfatitzen el volum de les figures, amb rics drapejats i de colors simples i vius. Un element distintiu és el tractament de l’aigua en rius i llacs on aconsegueix uns efectes de transparència molt reeixits i innovadors. La falta de dramatisme en les seves composicions va fer oblidar la seva obra que no fou reivindicada fins a principis del segle XX.

Sant Cristòfor

Tria d’obres

Salomó i la reina de Saba (1435?, Pinacoteca de Berlin), fragment del Políptic del mirall de la salvació, retaule pintat presumiblement per a l’església de Sant Leonard de Basilea; Sant Cristòfor (1435-1440?, Museu d’Art de Basilea), imatge del sant carregant l’infant Jesús en un riu, plasmant de manera realista les ones de l’aigua; i Santes Maria Magdalena i Caterina d’Alexandria, assegudes en una església i exhibint els complicats plecs dels vestits (1440-1443?, Museu de l’Obra de la Catedral, Estrasburg).

Un fet destacat, La pesca miraculosa

La pesca miraculosa (Museu d’art i història de Ginebra)

Aquesta escena evangèlica, signada per l’autor el 1444, fou encarregada pel bisbe de Ginebra. Pertanyia al retaule de sant Pere, que es conserva parcialment a la catedral. Figuren Jesús, mig d’esquena, amb capa vermella, surant sobre les aigües, i la barca amb els apòstols que feinegen, reflectits al llac i pintats com a gent corrent. L’escena, ambientada en el llac de Ginebra amb la silueta característica del pic de La Dôle, constitueix un dels primers paisatges realistes a l’àrea germànica.

L’anècdota

La major part de la producció de Witz ha perviscut de manera fragmentària. Els grans retaules per esglésies de Basilea i Ginebra van ser desmantellats arran de la onada d’iconoclàstia a la Suïssa del segle XVI. Fins i tot, les anàlisis de La pesca miraculosa han demostrat que els rostres dels personatges es van refer, potser després d’atacs contra les imatges religioses.

Santes Maria Magdalena i Caterina d’Alexandria

Anuncis

Pedro Berruguete, introduint el Renaixement italià a Castella

Paredes de Nava (Palència), vers 1450–Madrid?, 1503

Activitat: Pintura               

Àrea: Regne de Castella. Urbino

 

Gentilhome

Es coneixen poques dades amb certesa de Pedro Berruguete. De família de “hidalgos”, és a dir, de membres de l’estrat inferior de la noblesa, es creu que la seva formació inicial com a pintor es produí en algun taller del nord de Castella, dins de l’estil dominant del gòtic flamenc.

A Itàlia

Bona part dels experts defensen que Berruguete va estar-se uns anys a Itàlia, concretament a Urbino arran de la presència documentada el 1477 d’un artista dit “Perus Spagnuolus”, que vivia al palau ducal on treballava per Federico de Montefeltro, juntament amb el pintor flamenc Just de Gant. Les similituds estilístiques entre pintures d’Urbino i les posteriors de Berruguete fan plausible aquesta teoria.

Eclesiàstics

Quan torna a Espanya, probablement el 1484, l’activitat principal rau primer a Toledo, i després a Àvila, on pinta per a les catedrals, si bé la majoria dels treballs toledans s’han perdut. També va tenir com a clients destacats els dominics, sobretot el convent de Sant Tomàs, a Àvila, per qui va elaborar tres retaules i altres obres, gràcies a la relació amb el gran inquisidor Tomás de Torquemada.

pedroberruguete-sagradafamilia-fundaciogodia

La Sagrada Família (Fundació Godia, Barcelona)

Tria d’obres

Federico de Montefeltro i el seu fill (1476-1477?, Palau d’Urbino), retrat de la seva època italiana; L’anunciació, d’influència flamenca (posterior a 1495, cartoixa de Miraflores, Burgos); La Sagrada Família (vers 1500, Fundació Godia, Barcelona); Sis reis i profetes d’Israel, del cos inferior del retaule major de l’església de Santa Eulàlia (1490, Paredes de Nava).

L’estil

Berruguete és un artista que combina el gòtic hispanoflamenc amb elements renaixentistes italians, com ara el domini en la representació del cos humà en moviment, mantenint els fons daurats de la tradició castellana. Un tret que el caracteritza és el sentit narratiu, que li permet reexir en escenes complexes amb nombrosos personatges.

Un fet destacat, Acte de fe presidit per sant Domènec

Entre 1493 i 1499 Berruguete va pintar aquest quadre per al convent de Sant Tomàs, d’Àvila, actualment al Museo del Prado. Apareix el fundador dels dominics com a jutge inquisidor que commuta la pena d’un heretge que s’ha retractat mentre uns cremen a la foguera i altres esperen el mateix destí. Malgrat Domènec visqué centúries abans, l’escena reprodueix els actes de fe de la Castella del segle XV, si bé el pintor ha unit els actes de la sentència i la pena, quan en realitat es realitzaven en llocs diferents.

pedroberruguete-actedefepresiditpersantdomenec

Acte de fe presidit per sant Domènec (Museo del Prado)

L’anècdota

Alonso, fill de Pedro Berruguete, excel·lí també com a artista, però en l’escultura. Probablemente seguint els consells i l’exemple del progenitor, va residir uns anys de formació a Itàlia, en el seu cas a Florència, tornant també a terres castellanes per difondre allò après.

Giovanni Pico della Mirandola, propugnant la concòrdia intel•lectual

Mirandola (Itàlia), 1463–Florència (Itàlia), 1494

Activitat: Filosofia    

Àrea: Florència

 

Temps formatius

De la nissaga dels senyors de Mirandola i comtes de Concordia, va ser destinat a la carrera eclesiàstica. Va estudiar dret canònic a Bolonya, però a la mort de la mare (1478) se centrà en la filosofia, en diverses ciutats italianes —Ferrara, Pàdua, Florència… — i a París (1485). Estudiant prodigiós, a banda de l’escolàstica tradicional, també aprofundí en el platonisme, l’estudi de la Càbala jueva i altres doctrines antigues.

L’anècdota

A Arezzo, va tenir una aventura sentimental amb la dona del noble Giuliano di Mariotto de Mèdici, i els dos amants van fugir de la ciutat. El marit enganyat els perseguí, va donar mort a l’escorta de Pico, i el malferí. El jove aconseguí escapar i va trobar refugi al castell de Marciano, prop de Perusa, on es recuperaria del tràngol. L’esdeveniment tindria gran ressó.

Un fet destacat, Les nou-centes tesis (Conclusiones nongentae)

Amb 24 anys desenvolupa un projecte filosòfic molt ambiciós: l’elaboració d’un recull de 900 tesis amb els punts de convergència entre totes les escoles filosòfiques cristianes i paganes, tant de la cultura grecollatina com àrab i hebrea. L’autor volia que aquesta obra fos objecte d’un gran debat públic a Roma, amb els savis de més renom internacional. Les conclusions haurien de servir per al progrés de l’home.

Persecució i empara

El papa Innocenci VIII va refusar el debat obert i va sotmetre el text a una comissió que va condemnar-ne tretze tesis. Malgrat l’Apologia que va escriure, el papa decretà la seva detenció. Pico fugí, però fou empresonat uns mesos (1488) a Vincennes (França). Després s’instal·là a Florència perquè Llorenç de Mèdici, el Magnífic, senyor de la ciutat, li oferí protecció. Allà es dedicà a la redacció de nous llibres, defugint la vida pública. Finalment, el 1493 el papa Alexandre VI va absoldre’l d’heretgia.

Humanisme

Pico és un filòsof cristià de caire eclèctic. Reconeix la validesa d’alguns principis d’altres filosofies i religions, que adopta per fonamentar la fe cristiana. Per a ell, l’home és un ésser prodigiós, dotat de potencialitats extraordinàries amb un element que el diferencia i l’eleva respecte les altres criatures, la llibertat plena, que li permet rebutjar o col·laborar creativament en el pla de Déu. La producció de Pico no és extensa. Va morir enverinat als 31 anys.

Tria d’obres

Discurs sobre la dignitat de l’home (Oratio de hominis dignitate, 1486), manifest de l’humanisme ; Heptaplus (1489), obra de cosmologia comentant el Gènesi; Sobre l’ésser i l’u (De ente et uno, 1491), intent d’harmonitzar la metafísica de Plató i Aristòtil; i Discusions contra l’astrologia com a art endevinatòria (Disputationes adversus astrologiam divinatricem, 1494).

 

Per saber-ne més:

Giovanni Pico della Mirandola. Discurs sobre la dignitat de l’home. Nou-centes tesis. Traducció i edició de Joan Carbonell. Barcelona: Edicions 62, 2001

Rogier van der Weyden, pintures d’equilibri i dramatisme

Tournai (Bèlgica), 1399 o 1400–Brussel·les, 1464

Activitat: Pintura         

Àrea: Lovaina i Brussel·les

 

Canvis onomàstics

Figura senyera de la pintura flamenca del seu temps i digne successor de Jan van Eyck. Fou deixeble de Robert Campin a la ciutat natal. Fill d’un ganiveter, el seu nom real era Rogier de la Pasture. Es canvià el seu cognom ja adult, quan s’establí a Brussel·les (1435), traduint-lo a l’idioma flamenc.

El Davallament

Un fet destacat, El Davallament (1435)

Obra encomanada pel gremi de ballesters de Lovaina (Bèlgica), de la qual només es conserva la taula central del retaule, actualment al Museo del Prado. Les figures omplen gairebé tot l’espai disponible de manera coherent, amb els personatges individualitzats, tant pels gestos com pels colors de les túniques, combinats acuradament. L’artista remarca Maria com a seguidora perfecta de Crist en imitar la seva posició corbada la del Crist difunt.

L’anècdota

Va viatjar a Itàlia el 1450 si bé no imita les formes artístiques del país. En qualsevol cas, la seva producció és coneguda i apreciada a Itàlia, com ho demostra la noble Bianca Maria Sforza que va enviar el seu pintor de cambra Zanetto Bugatto a Flandes (1460) per tal que aprengués l’estil de Van der Weyden.

Triomfant

Des de 1436 és el pintor oficial de la ciutat de Brussel·les i, com a tal, executa obres de tema civil per a l‘ajuntament, com Les Justícies de Herkenband i Trajà, destruïda al segle XVII. Les comandes d’obres religioses per a clients il·lustres, fins i tot el duc de Borgonya o el rei de Castella, augmenten el prestigi i la fortuna del pintor, que l’enlaira fins al més granat de la societat de Brussel·les, com ho testimonia l’ingrés a la confraria de la Santa Creu (1462), la més selecta de la ciutat.

 

rogiervanderweyden-retrat desantacoloma-altepinakothek,munic

Retaule de santa Coloma

Estil pictòric

Les seves obres es caracteritzen pel domini de la composició, l’harmonia de colors vius, el detallisme i la plasticitat de les figures, amb rics drapejats, que accentuen el seu volum. Això es combina amb els rostres i els moviments expressius dels personatges que doten les escenes d’intensitat dramàtica, sobretot les referides a la Passió de Jesucrist.

Tria d’obres

Retrat de dona (National Gallery of Art, Washington)

El Tríptic dels set sagraments (1450?, Koningklijk Museum, Anvers); El Judici Final (1451?, Musée de l’Hôtel-Dieu, Beaune), de grans dimensions, influït per Van Eyck;  Tríptic de santa Coloma (1455?, Alte Pinakothek, Munic), amb l’adoració dels Reis en el panell central; i Retrat de dama (1460, National Gallery of Art, Washington), exemple de la retratística de Van der Weyden: imatges fins a mig cos i perfil de tres quarts, ensenyant les mans, amb rostres seriosos i parcialment idealitzats.

Perugino, dolcesa i encís pictòrics

Città della Pieve (Itàlia), vers 1450–Fontignano (Itàlia), 1523

Activitat: Pintura                                                               

Àrea: Perusa, Florència, Estats Pontificis

 

Inicis

Retrat de Perugino, per Rafael

Pietro Vanucci és conegut amb el nom de Perugino ja que els inicis de la seva carrera artística se situen a Perusa. A més a més, cap al 1499, ja pintor consagrat, també va centrar la seva producció artística en aquesta ciutat.

Florència

Va concloure la formació com a pintor a Florència, en contacte amb Piero della Francesa, Andrea del Verrochio o Sandro Botticelli. Fruit del seu renom artístic, el papa Sixt IV el va cridar a Roma per pintar la capella de la Concepció, a l’antiga basílica de Sant Pere del Vaticà  (1478) i la decoració de la part inferior de la Capella Sixtina (1481-1482).

Un fet destacat, El lliurament de les claus a sant Pere (Capella Sixtina, Roma)

Aquesta pintura constitueix una de les obres mestres de Perugino. És lògica la representació d’aquesta escena a les estances vaticanes perquè és quan Jesús confereix  a l’apòstol Pere la seva autoritat, fonament del poder pontifici. Equilibri i simetria en la imatge, tant en el primer pla, amb els apòstols, de ric drapejat i postures afectades, a banda i banda de les figures principals, com també en el fons obert i lluminós, amb un temple al mig i dos arcs de triomf ideals als extrems.

Lliurament de les claus a sant Pere

Estil pictòric

Es caracteritza la seva obra per l’harmonia i la dolçor de les imatges, que transmeten un cert aire melancòlic i serè. Les escenes, absents de dramatisme, amb cromatismes delicats, s’emmarquen en paisatges idíl·lics i amplis. L’èxit de les seves composicions, que el van permetre durant anys mantenir dos grans tallers a Florència i Perusa, va derivar en la reiteració dels mateixos esquemes, perdent creativitat.  Rafael, un dels artistes màxims del Renaixement, fou deixeble seu.

L’anècdota

Segons Giorgio Vasari, historiador del segle XVI, Miquel Àngel el va titllar d’artista matusser. Perugino el va dur als tribunals per infàmia, però el cas es va desestimar. Potser la desqualificació de Miquel Àngel influí en què el papa ordenés la supressió d’alguns frescos de la Capella Sixtina —alguns de Perugino— substituïts pel Judici Final de  Miquel Àngel.

Tria d’obres

Visió de sant Bernat (1473-1475, Pinacoteca de Munic); frescos del Collegio del Cambio  (1496-1500, Perusa), que combinen elements de l’antiguitat grecollatina amb altres de la fe cristiana; Crucifixió (1496, Sala capitular de Santa Maria Magdalena de Pazzi, Florència); i retrat de Francesco delle Opere  (1494, Galleria degli Uffizi, Florència).

Fresc de Santa Maria Magdalena de Pazzi

Andrea del Verrocchio, entre Donatello i Miquel Àngel

Florència, entre 1434 i 1437–Venècia, 1488 

Activitat: Escultura. Pintura

Àrea: Florència, Venècia

 

David (Museo del Bargello, Florència)

Mestres

Andrea di Michele di Francesco de Cione va prendre el nom d’Andrea del Verrocchio, adoptant, sembla ser, el cognom d’un primer mestre en la seva formació artística, Giovanni Verrocchi, que l’hauria introduït en l’orfebreria. Més tard, es va formar també en escultura i pintura, tot i que el mestratge de Donatello en escultura que alguns defensen no es corrobora documentalment ni tampoc en similituds d’estil, menys dramàtic i més preciosista el de Verrocchio. 

Amb els senyors de Florència

A la mort de Donatello (1466), Verrocchio, que també excel·lí com a escultor,  el substituí com a artista predilecte de la poderosa família dels Mèdici. Per a ells projectà tombes, escolpí retrats i figuretes per a fonts ornamentals, però també dissenyà armadures i vestits luxosos o muntatges per a festes i cerimònies oficials.   

L’anècdota

Verrocchio va tenir un taller molt important, on es formaren artistes eminents, entre ells Lorenzo di Credi, Perugino i Leonardo da Vinci. Per bé que se li atribueixen retaules i frescos, de la seva obra pictòrica no es tenen dades prou fiables. Una història poc versemblant explica que, comprovats els progressos del seu deixeble Leonardo, Verrocchio decidí no pintar mai més perquè seria incapaç de superar els quadres del seu deixeble.

Un fet destacat, La incredulitat de sant Tomàs (1476-1483)

Verrochio crea per al Tribunale della Mercanzia un grup escultòric de Crist i sant Tomàs, que contrasta amb les imatges individuals de patrons d’altres entitats florentines a les façanes de l’església d’Orsanmichele. Les dues figures, de drapejat complex i de gestos expressius, tenen, segons uns crítics, un objectiu precís. L’escena mostra el moment que Tomàs supera el seu dubte i Jesús ho revela elevant un braç per beneir-lo. Aquesta benedicció valida també les activitats del Tribunal del qual sant Tomàs és el patró.

La incredulitat de sant Tomàs, a Orsanmichele (Florència)

Tria d’obres

David (vers 1465?, Museu del Bargello, Florència), estàtua de bronze; Sepulcre de Piero i Giuliano de Mèdici (1469-1472, església de Sant Llorenç, Florència); i Dama del pomell (1475-1480, Museu del Bargello), bust de marbre amb braços, amb què mans i rostre ajuden a expressar el caràcter del personatge.

Un cavall per a Venècia

La seva última obra fou encomanda per la república de Venècia. És una estàtua per honorar al militar Bartolomeo Colleoni, que es representa a cavall, a punt d’entrar en batalla. Verrocchio va modelar la figura amb fang, però va morir abans d’aplicar-hi el bronze. L’estàtua de metall fou enllestida per Alessandro Leopardi i instal·lada en una plaça veneciana el 1496.

Estàtua eqüestre de Bartolomeo Colleoni (Venècia)

Hug Roger III de Pallars, contra el rei

Sort? (Pallars Sobirà), vers 1435–Xàtiva, 1508

Activitat: Política

Àrea: Corona d’Aragó

 

Un comte arruïnat

Heretà el títol comtal a la mort del seu pare Arnau Roger IV, el 1451, per bé que la situació econòmica dels seus estats era desastrosa. La seva mare era Joana de Cardona, però tot i estar vinculat directament a aquest poderós llinatge, les relacions foren tibants i a la llarga els Cardona esdevingueren els pitjors enemics d’Hug Roger. 

Escut dels comtes de Pallars

Conestable

En la guerra civil que s’inicia a Catalunya el 1462 entre el rei Joan II i la Generalitat, Hug Roger comanda les tropes de l’entitat catalana. Posa setge a la ciutat de Girona, on s’havien refugiat la reina i el príncep hereu, però no aconsegueix ocupar-la. Malgrat el fracàs, segueix participant activament en el conflicte. El 1465 és captiu a Cardona durant cinc anys, però un cop lliure, trenca el pacte fet amb els seus carcellers de no enfrontar-se a Joan II, i es reincorpora al bàndol enemic durant la resta de la guerra.      

 

 

Un fet destacat, la pèrdua del comtat de Pallars

Per la capitulació de Pedralbes (1472), que suposa la fi de la guerra, Hug Roger va restar exclòs de l’amnistia general concedida pel rei. El 1480 Ferran II, el següent monarca, li atorgà el perdó el 1480. Tanmateix, les mesures reials que afavoriren als Cardona per la seva fidelitat durant la guerra civil, en greu perjudici d’Hug Roger, provocaren la rebel·lió d’aquest, que desembocaria en la guerra de conquesta del Pallars (1484-1487) pel duc de Cardona, obeint el rei, que li atorgà el comtat pallarès. 

Exili

Hug Roger, sense comtat i exiliat en terres franceses, vassall del rei Carles VIII de França, pretén la recuperació dels seus dominis sense obtenir cap èxit. Entre 1494 i 1497 intervé en l’expedició a Itàlia de Carles VIII, i més tard hi torna, sempre en les files franceses.     

L’anècdota

Després de la conquesta de Nàpols per tropes espanyoles, Hug Roger de Pallars fou capturat i conduït a Barcelona. Se li commutà la pena de mort per reclusió perpètua al castell de Xàtiva el 1503, on expiraria cinc anys més tard. Aquella presó ja havia allotjat un altre famós rebel. Jaume II d’Urgell, que s’havia alçat en armes contra Ferran I, l’avi de Ferran II, va morir-hi el 1433.     

La frase

“Hug Roger fou un cabdill dissortat. Com un veritable heroi de tragèdia grega, topa constantment contra imponderables que l’aboquen al fracàs per aixecar-se després de cada caiguda, amb impetuositat renovada i llançar-se de nou a la luita, sempre contra forces insuperables, sempre vogant contra el corrent, com impel·lit per un destí fatídic” (de l’historiador Santiago Sobrequés i Vidal)

Per saber-ne més:

Hug Roger III, darrer comte de Pallars, de la glòria a l’ocàs. Tremp: Garsineu, 2003

Jaume Sobrequés i Callicó; Ramon Sarobe. Hug Roger III, epistolari de guerra i exili del darrer comte de Pallars (1451-1500). Barcelona: Base, 2008