The WordPress.com stats helper monkeys prepared a 2015 annual report for this blog.
Here’s an excerpt:
A New York City subway train holds 1,200 people. This blog was viewed about 4,200 times in 2015. If it were a NYC subway train, it would take about 4 trips to carry that many people.
Click here to see the complete report.
n. Bagdad, vers 895-Fustat, El Caire, 956 o 957
Activitat: Història. Geografia 
Àrea: Imperi abbàssida
Bons orígens
Poques dades es coneixen de la vida d’Abul Hasan Ali ibn Husain ibn Ali al-Masudi, extretes bàsicament de les seves obres. Tenia avantpassats que havien format part dels anomenats companys de Mahoma, és a dir, els primers que havien abraçat la fe musulmana. Més tard la seva família s’havia instal·lat a Bagdad, on probablement fou educat.
Recórrer món
Al-Masudi fou un gran viatger, per bé que se n’ignora l’abast real dels seus viatges. Recull dades de molts llocs i societats, però es fa difícil destriar el que sap per experiència directa del que coneix a través de fonts de segona mà. L’àrea geogràfica descrita es vastíssima: Pèrsia, Síria, Armènia, les ribes de la mar Càspia, Egipte, Palestina, la península aràbiga, la costa oriental africana, Madagascar, Índia, Sri Lanka, la Xina…
Un fet destacat, Els prats d’or (Muruj al-dahab)
És l’obra mestra d’al-Masudi, un estudi de geografia i d’història del món, des de la Creació fins el 947, probablement l’any en què va acabar el llibre. No limita les dades a fets militars i polítics, també descriu els costums, l’economia i les religions dels pobles, presentant els fets de manera amena, a través de narracions i d’anècdotes.
Els prats d’or
Talents
En els seus escrits demostra una ment inquisitiva i oberta. No repeteix acríticament la tradició històrica anterior, sinó que analitza les fonts i els esdeveniments històrics, afegint-hi els coneixements obtinguts dels seus viatges. Destaca també per l’atenció cap als pobles no islamitzats, com Grècia, Roma i la Índia, que tracta amb relativa imparcialitat. Els seus comentaris sobre el cristianisme o l’hinduisme palesen la seva curiositat intel·lectual i alhora la seva manca de prejudicis.
La frase
“El qui mai no ha deixat la llar i ha mantingut les seves recerques en l’àmbit restringit de la història de la seva pàtria, no és comparable al viatger valent que ha passat la vida explorant el món i cada dia ha afrontat perills excavant les mines del coneixement i rescatant de l’oblit fragments valuosos del passat” (extret d’Els prats de l’or).
Àrea: Regne de França
Un jove noble
Aristòcrata, va ser educat a la cort del duc Guillem I d’Aquitània. Als dinou anys fou nomenat canonge de Sant Martí de Tours. Després visqué uns anys a París a fi de completar la seva formació; tanmateix, tornat a Tours, va renunciar a la canongia per fer-se monjo benedictí el 909 a Baume-les-Messieurs, on s’encarregaria de l’escola monacal.
L’anècdota
L’abat Bernó, que l’havia instruït en la vida religiosa, abans de morir (927) repartí els monestirs que dirigia entre el seu nebot i Ot. El segon es quedava amb els de Massay, Déols i Cluny. Algun expert sosté que la partició fou necessària perquè alguns convents rebutjaven Ot per la seva excessiva severitat. De fet, el de Baume, on s’hi havia estat, va ser donat al nebot de Bernó.
Corrent reformista
Ot (o Odó) fou l’abat de Cluny entre el 927 i el 942, quan esdevingué ja un monestir rellevant. Cluny impulsa la reforma dels costums monacals, d’acord amb l’observància estricta de la regla de sant Benet de Núrsia. En realitat, el seu programa no restaura la regla original, sinó l’adaptació de Benet d’Aniana del segle VIII amb alguns canvis, com una pràctica més rigorosa del silenci en la vida quotidiana dels monjos i l’augment del temps de pregària i de la salmòdia.
La frase
“Els cantors litúrgics, amb les seves modulacions, expulsen tots els desitjos diabòlics dels que els escolten” (extret de Conferències).
Un fet destacat, la confirmació papal dels privilegis de Cluny
Ot va garantir l’estatus dels seus centres gràcies als privilegis obtinguts dels reis francesos i sobretot dels papes coetanis, com Joan XI qui, el 931, confirma la llibertat d’elecció de l’abat de Cluny, feta pels seus monjos sense intromissions d’altres poders. A més, també li atorga la facultat d’incorporar monjos provinents d’altres abadies que volguessin seguir el model cluniacenc.
Creixement
Aprofitant la fama de santedat d’Ot i les seves connexions familiars, Cluny s’expandeix per Borgonya, Aquitània i nord d’Itàlia. Funda nous monestirs i també introdueix els seus costums reformadors en cenobis antics, com Fleury o el romà de Sant Pau Extramurs, si bé aquests generalment mantenen la seva independència. Odó fou canonitzat un segle més tard per Gregori VII, abans monjo cluniacenc.
Tria d’obres
Conferències (Collationes); Occupatio, un poema de tema bíblic; Vida de sant Gerard d’Orlhac; se li atribueixen també algunes obres musicals.
The WordPress.com stats helper monkeys prepared a 2014 annual report for this blog.
Here’s an excerpt:
A New York City subway train holds 1,200 people. This blog was viewed about 4,100 times in 2014. If it were a NYC subway train, it would take about 3 trips to carry that many people.
Àrea: Regne d’Astúries
De l’occident llunyà
Monjo del monestir de San Martín de Treviso (més tard anomenat, san Toribio de Liébana), es relacionà amb la família reial asturiana. El 875 va assistir a la professió monàstica de la reina vídua Adosinda a Pravia. Destacà com a intel·lectual, fins i tot més enllà de l’àmbit hispànic ja que va mantenir correspondència amb Alcuí de York, mestre i conseller de Carlemany.
Beatus de Girona
Defensor de l’ortodòxia
El religiós va combatre l’heretgia adopcionista difosa per Elipand, arquebisbe de Toledo, i Feliu, bisbe d’Urgell, que negaven la plena naturalesa divina i humana de Crist. Segons ells, Crist, en tant que home, no era Déu per natura sinó per adopció. Beat amb Eteri, bisbe d’Osca, van escriure Apologeticum o Adversus Elipandum, un tractat on refutaven les idees del prelat toledà. Alguns historiadors consideren també d’ell un himne dedicat a sant Jaume titulat O Dei verbum patris ore.
La frase
“Mai no s’ha sentit a dir que un de Liébana hagi ensenyat als de Toledo. Tothom sap que aquesta seu episcopal brilla per les seves santes doctrines des del mateixi inici de la fe, i que no ha estat mai l’origen de cap cisma. I ara una ovella ronyosa pretén ser el nostre mestre” (extret d’una carta d’Elipand de Toledo contra Beat).
Beatus de l’Escorial
Un fet destacat, Comentari de l’Apocalipsi (Commentarius in Apocalypsin)
Aquesta obra atribuïda a Beat de Liébana recull un gran nombre de textos d’autors cristians anteriors que expliquen el significat de llibre de l’Apocalipsi. Alguns experts creuen que el manuscrit original, perdut, contenia il·lustracions; en qualsevol cas, les còpies del text produïdes a partir del segle X, anomenats Beatus es caracteritzen per la gran importància de les imatges de colors vius, d’estil abstracte, pla i antinaturalista, per representar les visions profètiques de sant Joan evangelista.
L’anècdota
En el temps de l’autor es creia que el món havia estat creat 5.200 anys abans de Crist i que la fi del món es produiria en l’any 6000. Per tant, quedaven pocs anys. Aquest és un dels motius que expliquen la redacció del Comentari de l’Apocalipsi, feta en la seva primera versió el 776. Desgràcies com el domini islàmic de la península Ibèrica o l’heretgia d’Elipand semblaven confirmar els textos bíblics.
Beatus d’Urgell
The WordPress.com stats helper monkeys prepared a 2013 annual report for this blog.
Here’s an excerpt:
A San Francisco cable car holds 60 people. This blog was viewed about 3,600 times in 2013. If it were a cable car, it would take about 60 trips to carry that many people.
Era filla de Pere de Montcada, senyor d’Aitona, i d’Elisenda de Pinós. Probablement va conèixer el rei Jaume, el Just, en alguna de les seves estades a Lleida, gràcies al seu germà Ot, majordom i canceller reial. Poc després d’enviduar de Maria de Xipre (setembre de 1322), el monarca demanà dispensa de consanguinitat en tercer o quart grau al papa a fi de poder-s’hi casar. El dia de Nadal del mateix any se celebraren les núpcies a Tarragona.
Consort reial
Aleshores Jaume II, de 55 anys, era un home malalt. No van tenir descendència. Elisenda, de tracte afable i pietosa, gaudí d’ascendent sobre el rei. Amb motiu de l’expedició militar del príncep Alfons a Sardenya, el comte de Prades, germà d’aquest, volia ser declarat successor del rei si Alfons moria durant la campanya. No hi reeixí. La reina s’hi oposà perquè perjudicava al fill d’Alfons, el futur Pere, el Cerimoniós.
Un fet destacat, la fundació del monestir de Pedralbes
Elisenda de Montcada sol·licità al seu espòs l’establiment d’un monestir de clarisses a la vora de Barcelona. El lloc triat fou Pedralbes, una masia de l’almirall Bernat de Sarrià, prop d’una pedrera. S’inicià la construcció el 23 de març de 1326; un any més tard, el 3 de maig de 1327, s’inaugurà amb una petita comunitat de catorze monges. L’edifici no estava conclòs, però la reina volia assegurar-ne la fundació abans que expirés el seu marit.
La reina vídua
Mort el rei el 2 de novembre de 1327, Elisenda abandonà la cort per viure en un palau adjacent al monestir de Pedralbes. Des d’aleshores fou la seva residència, però no professà mai com a clarissa tot i que exercí en el cenobi una autoritat sovint superior a la de l’abadessa. Proseguí la construcció del convent, dictà normes d’organització interna i garantí la seva prosperitat amb la compra de terres i l’obtenció de privilegis, com la protecció perpètua del Consell de Cent de Barcelona (1354). En morir, les seves pertinences es destinaren al manteniment del monestir.
L’anècdota
El sepulcre d’Elisenda de Montcada a Pedralbes presenta una estructura original que resumeix la seva vida. La tomba se situa en un dels murs que separen l’església del claustre, essent visible des dels dos recintes. En la banda de l’església apareix abillada com a reina, amb corona i mantell reial; en la del claustre, en canvi, és representada com a religiosa clarissa.
Per saber-ne més:
Elisenda de Montcada, una reina lleidatana i la fundació del reial monestir de Pedralbes. Lleida, 1997
