Rumi, el místic ballador

Balkh? (Afganistan), 1207–Konya (Turquia), 1273

Activitat: Literatura. Religió          

Àrea: Balkh, sultanat de Rum

 

Denominacions

Va rebre el nom de Muhammad, al qual posteriorment s’hi afegiren diversos epítets: “Jalal al-Din” (Esplendor de la fe) o “Mawlana” (El nostre mestre)… El nom de “Rumi” amb el qual és més conegut significa “de Roma”. Se’l qualificà així en relació al seu lloc de residència durant mig segle. Malgrat viure en una ciutat turca, la península d’Anatòlia havia estat abans dels bizantins, que s’identificaven com a romans, per la qual cosa encara aquella zona era qualificada com Rum.

Migrant

Descendent d’una nissaga de teòlegs i juristes, la família de Rumi va abandonar la ciutat natal vers el 1210, possiblement davant de l’amenaça dels mongols, que provocarien la destrucció de Balkh anys més tard. Travessant Uzbekistan, Iran, Síria, Aràbia Saudí, aquell grup familiar va concloure el periple a Turquia, a la ciutat de Konya.

Companys

Mort el seu progenitor, Rumi va esdevenir guia espiritual i legal a Konya. La trobada amb el místic Xams de Xiraz, arribat en aquella ciutat el 1244, el colpí profundament. L’estreta vivència espiritual dels dos provocà la gelosia del adeptes de Rumi que obligaren el foraster a abandonar Konya el 1246. Rumi va enviar a buscar-lo i, tornat de Damasc, es reprengué la relació entre ells i també l’hostilitat anterior. Dos anys després Xams desaparegué misteriosament, potser mort pels deixebles.

Dervixos dansaires

Desclosa

La pèrdua de la seva ànima bessona, després del desconsol, va desvetllar la seva vena poètica. També va propiciar, dins del sufisme (la mística islàmica), la fundació d’una nova confraria que té la música i la dansa com a components claus per a l’experiència religiosa. Així, institueix el “sama”, una dansa-meditació on els confrares ballen sobre si mateixos amb els braços oberts com a via mística.

Un fet destacat, El Matnawi

El llibre més conegut i influent de Rumi és de caire didàctic, comenta l’Alcorà a través de contes i anècdotes extretes de la vida quotidiana. Escrit en persa, compta amb més de 20.000 versos, constituint una guia per assolir la unió amorosa amb Déu. La seva altra obra principal és el Divan, col·lecció d’odes i quartets.

La frase

“Tens enveja de la generositat del mar?

Per què et negaries a donar aquest goig a un altre?

Els peixos no conserven el líquid sagrat,

sinó que neden per tota la immensitat d’aquesta llibertat fluïda.”

 

“L’Amat brilla com el sol,

l’enamorat gira com un àtom.

Quan bufa la brisa de la primavera de l’amor,

tota branca que no està seca es posa a dansar.”

 

Per saber-ne més:

El cant del sol, Rumi. Edició d’Eva de Vitray-Meyerovitch i Marie-Pierre Chevrier. Palma de Mallorca: J.J. de Olañeta, 1998

Mausoleu de Rumi, Konya

al-Rakuniyya, la poetessa de Granada

Granada, vers 1135-Marràqueix (Marroc), 1191

Activitat: Literatura  

Àrea: Imperi almohade

 

De casa bona

Hafsa bint al-Hayy, més coneguda amb l’apel·latiu d’al-Rakuniyya, pertanyia a un família d’origen berber, aristocràtica i benestant. Per aquest motiu, va rebre una instrucció molt selecta, i gaudí de popularitat i influència. A més, va comptar amb una gran autonomia, més enllà de l’àmbit familiar, despuntant a la cort de Granada.

Relacions

En els ambients de palau, va conèixer el poeta Abu Jafar ibn Saud, de llinatge noble. Hi manté una relació amorosa de manera pública des de 1154, relació que es complica amb l’aparició del príncep Abu Said Utman, governador de Granada i fill del califa almohade Abd al-Mumin. Primerament rebutjà el governador, però més tard va intimar-hi.

Amor i mort

al-Rakuniyya, de José Luis Muñoz

Malgrat la relació amb el príncep, al-Rakuniyya va continuar veient, de manera furtiva, Ibn Saud. Aquest que havia treballat com a secretari del governador, va enfrontar-s’hi, participant en una revolta contra ell. El governador l’empresonà i finalment el va fer crucificar el 1163 a Màlaga. La seva amant es retirà de la cort i va abandonar la literatura, dedicada a l’ensenyament. El 1184, va acceptar la invitació d’establir-se al Marroc com a mestra de les filles del califa.

Un fet destacat, els seus versos

És l’autora de la qual es conserven més poemes de la literatura andalusina. Les disset poesies estan escrites en un àrab clàssic i culte. Dominen els versos amorosos, encara que també n’hi ha de satírics o elegíacs. Sorprèn la manera clara d’exposar allò que sent, sense circumloquis i a voltes fent servir expressions mordaces o picants.

La frase

“Beneeixo aquells llavis perquè sé el que dic,

i conec per experiència del que parlo,

i els faig justícia, no menteixo davant Déu;

perquè en ells he begut una saliva

més deliciosa que el vi”

 

“Qui et va cantar entre els magraners,

és ara dona d’esbarzers i ortigues,

els seus pits regalimen

llet quallada d’opi.

¡Ai, quina mort tan pesarosa m’has donat!

¡Què serà de mi en les aurores

sense la brasa d’aquesta pell teva

en el sepulcre fred del llit!

Attar, i si Déu fos un ocell?

Nixapur? (Iran), 1145?-Nixapur, 1221?

Activitat: Literatura. Religió

Àrea: Imperi de Khwarezm

 

Entre ungüents i pocions

Són escasses les dades fidedignes sobre Abu Hamid ibn Abu Bakr Ibrahim, poeta que ha passat a la posteritat amb el sobrenom d’Attar. Aquest mot significa apotecari o perfumer, i per això es creu que va exercir aquesta professió, que li hauria estalviat haver d’escriure poemes de circumstàncies, a sou de clients rics. Es creu que de jove havia viatjat molt, des d’Egipte a l’Àsia central i l’Índia, si bé després va establir-se altre cop a la ciutat natal, dedicat a la farmàcia i la literatura.

Sufista

Els escrits d’Attar, en llengua persa, són de caire religiós, emmarcats dins del sufisme, és a dir, de la mística islàmica. Proclama l’amor diví i la necessitat humana de dur una vida honesta i de renunciar als plaers terrenals i purificar-se per tal d’unir-se a Déu ja aquí al món. Attar no lidera cap moviment organitzat del sufisme ni participa de manera significativa en els cercles intel·lectuals. De fet, la fama de l’autor és pòstuma, es redescobreix a partir del segle XV.

attar-conferenciadelsocells,dehabiballa de sava,ms1600

Miniatura de La conferència dels ocells, pintada per Habiballa de Sava (vers 1600)

Un fet destacat, La conferència dels ocells (Mantiq al-tayr)

La seva obra cabdal, un extens poema narratiu, és un al·legoria sobre l’ànima humana que cerca la divinitat. S’hi explica la conversa dels ocells a fi de triar el seu rei i, sobretot, el llarg viatge que emprenen per trobar-lo. Finalment, després de grans penúries, només trenta ocells arribaran a veure l’au escollida, el simorg. El seu nom —“trenta ocells” — és revelador: indica la unitat entre els homes i Déu.

Tria d’obres

El llibre de l’aflicció (Mosibat nama) i El llibre de Déu (Elahi nama), altres dos poemes narratius; El llibre de la tria (Moktar nama), antologia de quartets ordenats temàticament; i Memorial dels sants (Tadhkirat al-awliya), escrit en prosa que recull biografies de místics musulmans.

L’anècdota

Potser va morir durant la conquesta de Genguis Kan. Segons una llegenda, captiu Attar d’un soldat mongol, un va oferir una gran suma de diners per rescatar-lo. El militar ho rebutjà quan Attar va dir-li que podia obtenir encara un millor preu. Més tard, un altre el va voler comprar només amb un sac de palla, que Attar va aprovar, afirmant que era el que ell valia. El mongol, irat, el va matar.

La frase

“Com Attar, sóc dels jardins de Nixapur, però jo en sóc l’espina, ell n’era la rosa”  (de Katibi, poeta del segle XV).

Al-Maarri, el poeta cec

Maarrat al-Numan (Síria), 979–Maarrat al-Numan, 1058

Activitat:Literatura 

Àrea: Emirat d’Alep, Califat fatimita

 

Primers anys

Abu al-Ala Ahmad ibn Abd Allah, conegut com al-Maarri, sobrenom derivat del lloc de naixement, pertanyia a una família síria distingida, d’origen àrab. Als quatre anys quedà pràcticament cec per culpa de la verola. Això no impedí la seva formació, predominantment literària, impartida primer pel pare i més tard completada a Alep. El primer recull de poemes, L’espurna de l’encenedor (Saqt al zand), de refinament formal, mostra la influència del gran poeta al-Mutanabbi.

Bagdad

Els anys 1009 s’instal·à a Bagdad. Allà va relacionar-se amb els cercles intel·lectuals i literaris, participà en debats i va recitar els seus poemes. Tanmateix, l’any següent abandonà aquella ciutat. Potser el motiu fos la manca de diners, després de negar-se a ser un poeta cortesà, dedicat a escriure panegírics en honor dels potentats.

Reclusió

Al-Maarri es retirà a la població natal, vivint de manera  austera, centrat en l’escriptura. Aquest allunyament dels centres literaris no comportà l’oblit; s’intensificaren els intercanvis epistolars i s’aplegaren al seu voltant deixebles vinguts d’arreu del món islàmic.

Un fet destacat,  Obligacions més enllà del deure (Luzum ma la yalzam)

Aquest recull poètic agrupa poesies compostes durant la maduresa. El títol al·ludeix a les regles mètriques que s’autoimposa, més exigents que les usades correntment pels autors, cosa que evidencia el seu virtuosisme. Aquestes composicions breus són de caràcter filosòfic i religiós. L’autor es manifesta profundament pessimista i escèptic sobre el món i l’home, i crític contra les religions alhora que mostra un alt sentit moral.

Un viatger com Dant

Una de les obres més famoses d’al-Maari és L’epístola del perdó (Risalat al-ghufran), escrita el 1033. De caire satíric, retrata una viatge a ultratomba, retratant el paradís i l’avern, amb les criatures i els homes que hi habiten.

La frase

“No podem escollir néixer ni envellir,

ni viure, ¿Què ens queda per triar?”

 

“La religió, comerç de morts.

Per tant, objecte que no es pot vendre

entre els vius”

 

“La gent voldria que un imam s’aixequés

i prediqués des de la trona a la multitud silenciosa.

Il·lusió tramposa! No hi ha més imam que la raó,

la nostra guia de nit i de dia”

Al-Khansa, la poetessa beduïna

Aràbia Saudita, últim quart del segle VI-després de 644?

Activitat: Literatura    

Àrea: Medina

 

Desert

al-Khansa, de Khalil Gibran

Tumadir bint Amr és coneguda amb el sobrenom d’al-Khansa, que significa “de nas xato” o bé “gasel·la”. Pertanyia a la tribu dels Sulaim, que vivien al desert, al Najd, al centre d’Aràbia, nascuda dins d’una família il·lustre i rica, de la qual procedien diversos caps tribals.

Un fet destacat, les elegies fúnebres per als germans

Sovint enfrontades les tribus àrabs del desert, Sakhr i Muawiyya, germans d’al-Khansa van morir en aquests combats tribals. Tradicionalment les dones eren les encarregades de plànyer els morts, i al-Khansa crea poemes per honorar els germans i el pare difunts, que assoliran gran difusió.

La frase

“Érem com dues branques nascudes del mateix tronc,

on creixia la vegetació amb gran ufana.

Però quan un se sorprèn de les arrels profundes,

i del brancatge dens, carregat de fruits,

un destí cruel arrenca una de les branques.

El temps no respecta res, no perdona res”

Una nova fe

Probablement el 629 una delegació de la tribu dels Sulaim, es trasllada a Medina i allà, en presència de Mahoma, es converteixen a la nova fe. Segons la tradició, al-Khansa, hi participà, vestida amb les robes de dol que sempre duia, i el Profeta va celebrar els seus versos. Els fills d’al-Khansa van participar en les guerres per expandir la nova religió. Quatre d’ells moriren a la batalla de Qadisiyya (636), per la qual cosa el califa Umar hauria concedit una pensió a la mare.

Fama

L’alta reputació dels poemes d’al-Khansa s’ha mantingut al llarg dels segles. Van ser aplegats al segle IX, formant un recull d’uns mil versos. Les seves composicions, totes de caire elegíac (“marthiya”), generalment breus, mostren una alta càrrega emotiva amb una expressió rica, plena d’imatges innovadores, dotades de tendresa o de força i violència. Hi és present el lament i la pena inconsolable davant la mort.

Guardar

Guardar

Ibn Ixaq, el biògraf de Mahoma

Medina (Aràbia Saudita), vers 704-Bagdad, vers 767?

Activitat: Història       Grup3-Lletres

Àrea: Imperi omeia. Imperi abbàssida

 

Tradició

Muhammad ibn Ixaq ibn Yassar ibn Khiyar, conegut simplement com Ibn Ixaq (o Ibn Ishaq) era un musulmà de tercera generació. L’avi cristià era un captiu de guerra a l’Iraq, traslladat a Aràbia. Allà havia estat alliberat després de fer-se musulmà. Els  seus fills havien recollit testimonis sobre la vida del fundador de l’Islam i el seu nét Ibn Ixaq seguiria les seves passes.

Recórrer món

Als trenta anys Ibn Ixaq estudia a Egipte, a Alexandria. Torna a Medina, on polemitza amb el jurista Malik ibn Anas —qui posteriorment el qualificarà de mentider i impostor pels seus escrits— i viatja per Iraq abans d’establir-se definitivament a Bagdad, la nova capital. Allà treballa com a historiador al servei del califa al-Mansur.

Un fet destacat, la Vida del missatger d’Al·là (Sirat rasul Allah)

La fama d’Ibn Ixaq es fonamenta en  la seva biografia de Mahoma, el Sirat. Tanmateix, l’obra que es conserva no és el text sencer sinó una versió posterior abreujada i revisada, ja que el llibre original d’Ibn Ixaq era una història universal des d’Adam i Eva que mostrava l’acció salvífica de Déu al llarg de la història, amb la gran fita de Mahoma.

Mahoma i sant Gabriel

Mahoma i sant Gabriel

 L’anècdota

La biografia inclou, al costat de fets històrics, passatges llegendaris, alguns d’origen bíblic, per demostrar les qualitats excepcionals de Mahoma, que superen les dels profetes anteriors. Així, hi ha paral·lelismes clars amb els relats de la infància de Jesús, com l’Anunciació o la presència d’un estel que senyala el naixement del profeta.

Valor

L’obra d’Ibn Ixaq és la primera biografia extensa de Mahoma, amb un clar enfocament cronològic i narratiu. Alguns autors com Malik ibn Anas qüestionen algunes de les seves fonts provinents de jueus i cristians conversos. Amb tot, es convertí en un referent, en el model biogràfic del Profeta seguit per la majoria d’historiadors musulmans.

Guardar

Al-Masudi, l’Heròdot dels àrabs

n. Bagdad, vers 895-Fustat, El Caire, 956 o 957
Activitat: Història. Geografia Grup3-Lletres
Àrea: Imperi abbàssida

 

Bons orígens

Poques dades es coneixen de la vida d’Abul Hasan Ali ibn Husain ibn Ali al-Masudi, extretes bàsicament de les seves obres. Tenia avantpassats que havien format part dels anomenats companys de Mahoma, és a dir, els primers que havien abraçat la fe musulmana. Més tard la seva família s’havia instal·lat a Bagdad, on probablement fou educat.

Recórrer món

Al-Masudi fou un gran viatger, per bé que se n’ignora l’abast real dels seus viatges. Recull dades de molts llocs i societats, però es fa difícil destriar el que sap per experiència directa del que coneix a través de fonts de segona mà. L’àrea geogràfica descrita es vastíssima: Pèrsia, Síria, Armènia, les ribes de la mar Càspia, Egipte, Palestina, la península aràbiga, la costa oriental africana, Madagascar, Índia, Sri Lanka, la Xina…

Un fet destacat, Els prats d’or (Muruj al-dahab)

És l’obra mestra d’al-Masudi, un estudi de geografia i d’història del món, des de la Creació fins el 947, probablement l’any en què va acabar el llibre. No limita les dades a fets militars i polítics, també descriu els costums, l’economia i les religions dels pobles, presentant els fets de manera amena, a través de narracions i d’anècdotes.

al-Masudi

Els prats d’or

Talents

En els seus escrits demostra una ment inquisitiva i oberta. No repeteix acríticament la tradició històrica anterior, sinó que analitza les fonts i els esdeveniments històrics, afegint-hi els coneixements obtinguts dels seus viatges. Destaca també per l’atenció cap als pobles no islamitzats, com Grècia, Roma i la Índia, que tracta amb relativa imparcialitat. Els seus comentaris sobre el cristianisme o l’hinduisme palesen la seva curiositat intel·lectual i alhora la seva manca de prejudicis.

La frase

“El qui mai no ha deixat la llar i ha mantingut les seves recerques en l’àmbit restringit de la història de la seva pàtria, no és comparable al viatger valent que ha passat la vida explorant el món i cada dia ha afrontat perills excavant les mines del coneixement i rescatant de l’oblit fragments valuosos del passat” (extret d’Els prats de l’or).