Heloïsa, companya d’Abelard

França, vers 1090?–Nogent-sur-Seine (França), 1164

Activitat: Literatura. Filosofia

Àrea: Regne de França

 

Donzella instruïda

Heloïsa era neboda de Fulbert, un canonge de la catedral de París; per tant, de posició social distingida, tal com reflecteix també l’educació selecta que va rebre, que incloïa el coneixement d’autors antics, sobretot Ovidi i sant Jeroni. Fins i tot, el seu oncle contractà Pere Abelard, un dels pensadors més brillants d’aquell temps, com a mestre seu.

Parella

La convivència amb el nou tutor desembocà en una relació amorosa. Es traslladaren un temps de París a Bretanya, la terra natal d’Abelard, on va infantar un nen, batejat amb el nom d’Astralabi. Tornats a París, es casaren en secret, malgrat l’oposició inicial d’Heloïsa. Els parents d’ella, ultratjats per la situació, es venjaren fent castrar Abelard en un assalt nocturn.

Monja

Obeint Abelard, Heloïsa ingressà en el convent d’Argenteuil, on s’havia criat, mentre ell es feia monjo a l’abadia de Saint-Denis. D’aleshores ençà, la seva relació fou exclusivament epistolar, a desgrat d’Heloïsa. Posteriorment ella fou abadesa del convent del Paràclit, que dirigí amb encert, tal com es desprén de les seves reflexions sobre la regla idònia per a monges, que exposa en la seva correspondència.

Un fet destacat, les Cartes a Abelard

Es conserven tres cartes d’Heloïsa a Abelard en llatí, que probablement són textos que sintetitzen moltes altres epístoles. S’hi revela amb franca claredat el conflicte personal, l’amor apassionat i perenne cap a Abelard, el dolor punyent de la separació i l’evolució cap a un equilibri interior, que integra totes les seves vivències, de l’amor humà a la vida monacal.

heloisa-abelard ilasevaalumna-edmund-blair-leighton,1882

Abelard i la seva alumna, d’E.B. Leighton, 1882

L’anècdota

Fou enterrada a l’abadia del Paràclit, a prop del sepulcre de Pere Abelard. Tanmateix, les despulles dels dos amants es van traslladar al segle XIX a París, al cementiri de Père-Lachaise, que concentra un bon nombre de tombes de celebritats.

La frase

“Déu sap que, només que m’ho haguessis manat, jo t’hauria precedit o seguit sense dubtar al sojorn de Vulcà, la meva ànima no era amb mi sinó amb tu. I ara, més que mai, si no és amb tu no és enlloc”

“Enalteixen la meva castedat els que no s’adonen que soc hipòcrita. Relacionen la virtut amb la puresa del cos, quan la virtut no és afer del cos, sinó de l’ànima. Rebo alguna lloança de part dels homes, però no em mereixo cap davant Déu”

“No cerco la corona de la victòria, en tinc prou d’evitar el perill. És més segur evitar un perill que afrontar una guerra. Posant-me en qualsevol racó del cel, Déu hauria fet prou per mi”

Per saber-ne més:

Abel Soler. Lletres d’amor i de consolació. Santa Coloma de Queralt, 2005