Jaume I, conqueridor i creador de regnes

Montpeller (França), 1208-València, 1276

Activitat: Política   

Àrea: Corona d’Aragó

 

L’anècdota

La concepció de Jaume, hereu del tron catalanoaragonès, no fou fàcil. Va néixer malgrat l’animadversió del rei Pere, el Catòlic cap a la consort, Maria de Montpeller. El monarca potser s’hi hauria allitat fruit d’un engany, fent-li creure que s’ajauria a les fosques amb una dona molt bella.

Trasbalsos

Als tres anys Jaume fou entregat a Simó de Montfort, enemic del seu pare, en el context de negociacions politiques. El 1213, van morir els progenitors, el rei Pere, a la batalla de Muret (França), combatent contra Montfort. Per intercessió papal, el nen va tornar als seus estats, instruït pels templers al castell de Montsó (Osca). La minoria d’edat i la joventut del rei fou turbulenta a causa de les revoltes nobiliàries.

Mallorca catalana

L’acord d’Alcalá del Obispo (1227) significà la fi dels alçaments i la consolidació de la monarquia. Jaume I emprengué una política expansionista cap a territoris islàmics veïns. El primer objectiu fou Mallorca. El 1229 va salpar una expedició des dels ports de Tarragona, Salou i Cambrils, liderada pel mateix rei. Després de la victòria de Portopí, s’assetjà Palma, que va caure l’últim dia de 1229. El cap sarraí de Menorca es declarà vassall de Jaume I, i Eivissa i Formentera es conqueriren el 1235.

Un fet destacat, la conquesta del regne de València

Jaume I prosseguí les conquestes a l’emirat valencià, de nord a sud: Morella (1232), Borriana i Peníscola (1233)… La batalla del Puig afermà la seva posició prop de València, i el setge va concloure amb la capitulació de la ciutat i l’entrada del rei (9-10-1238). L’expansió meridional es va delimitar amb Castella pel tractat d’Almirra (1244), que li assegurava els dominis fins a Biar (1245), integrant-s’hi poblacions com Xàtiva i Dénia. Fidel al pacte, el 1266 conquerí i tornà la Múrcia islàmica revoltada a Alfons X de Castella.

Ordre i horitzons

Jaume I organitzà els nou dominis no com a prolongacions d’Aragó i Catalunya, sinó que els constituí en regnes autònoms, confederats en la Corona d’Aragó, sota el mateix sobirà. N’afavorí el poblament cristià i el seu desenvolupament, promulgant cartes de franquesa i furs. Amb tot, la pacificació del regne valencià fou incompleta fins sotmetre el cabdill local al-Azraq (1258). Aquell mateix any, pel tractat de Corbeil, Jaume renuncià a la política tradicional del casal de Barcelona per Occitània, vist l’èxit de l’expansió francesa.

Últims anys

L’última etapa del regnat va ser complicada, pel rebrot de rebel·lions de nobles aragonesos, les insurreccions sarraïnes a València, les fortes dissensions entre els descendents del rei… Jaume I dividí els seus estats entre dos fills: Pere governaria Catalunya, Aragó i València; i Jaume, Mallorca i Rosselló. Testimoni del seu regnat és el Llibre dels Feits, dictat o inspirat pel monarca.

Per saber-ne més:

Ferran Soldevila. Vida de Jaume I, el Conqueridor. Barcelona: Aedos, 1958

Ernest Belenguer. Jaume I i el seu regnat. Lleida: Pagès, 2007

Anuncis

Xajar al-Durr, la perla d’Egipte

m. El Caire, 1257

Activitat: Política   

Àrea: Sultanat d’Egipte

 

Favorita

Es desconeix el seu nom real. Ha passat a la història com Xajar (o Shajar) al-Durr, que vol dir “collaret de perles“, al·ludint probablement a la seva bellesa. Esclava, potser turca, la va comprar el sultà egipci as-Salih Ayyub. Més endavant  li concedí la llibertat i s’hi va casar. L’únic fill no va viure gaire temps.

La VII Croada

El 1249 una expedició cristiana liderada per Lluís IX de França va envair Egipte i s’apoderà del port de Damieta. Xajar governava mentre el seu marit era de campanya a Síria. Tornat al país, el sultà va morir, però Xajar, juntament amb alts caps, ho mantingué en secret en aquells moments crítics, fins l’arribada d’un fill del sultà, Turan Xa, que era a Turquia. Turan volgué reduir el poder de la vídua. Ella, en canvi, aconseguí el suport dels generals que, revoltats, van matar el nou sultà (1250).

Un fet destacat, el sultanat femení

Així, amb l’ajut de caps militars d’origen esclau anomenats mamelucs, Xajar va cenyir la corona. Fins i tot encunyà moneda amb el seu propi nom. La proclamació de la sultana suscità el fort rebuig del emirs aiúbides de Síria i sobretot del califa de Bagdad, font de legitimitat, que no la reconegueren atès que era una dona. Finalment Xajar es va casar amb un general mameluc, Aybak, el nou home fort. La sultana va abdicar després d’un regnat de tres mesos, però mantingué part de la seva influència a palau.

L’anècdota

A fi de consolidar-se en el tron, el sultà Aybak, el 1257, decidí casar-se novament, ara amb la filla de l’emir de Mossul. Xajar s’hi va oposar i, seguint les seves ordres, esclaus palatins van matar Aybak mentre prenia un bany. Sota tortura, els criats van confessar la culpabilitat de la sultana, i Xajar fou morta poc després.

Tomba de Xajar al-Durr, El Caire

 

Alfons VIII de Castella, en lluita contra els almohades

Sòria, 1155 – Gutierre-Muñoz (Àvila), 1214

Activitat: Política     

Àrea: Regne de Castella

Minoria turbulenta

A la mort del seu pare, Sanç III de Castella (1158), Alfons només tenia tres anys, la qual cosa va generar un període convuls, protagonitzat per les lluites entre els grans llinatges dels Lara i els Castro, que es disputaven la tutela del príncep i el govern del regne. Alhora, els reis Ferran II de Lleó i Sanç VI de Navarra aprofitaren la debilitat castellana per engrandir els seus dominis respectius.

Amics i enemics

L’Espanya cristiana estava dividida en cinc regnes que s’aliaven o combatien uns contra els altres de manera intermitent. Castella s’enfronta a Lleó i Navarra per recuperar viles perdudes durant la minoria d’edat. Amb Aragó, pel tractat de Cazorla (1178) s’estableix un futur repartiment de l’Espanya islàmica, deixant pels catalanoaragonesos l’àrea mediterrània fins al nord d’Alacant. Un any abans, Alfons VIII va prendre Conca als sarraïns i hi establí uns furs, model per a les lleis d’altres ciutats conquerides.

L’anècdota

El 1170 el rei castellà es va casar amb la princesa Elionor Plantagenet. Amb aquell matrimoni Alfons VIII buscava l’ajut anglès per recuperar part de la Rioja, disputada amb Navarra. El 1179, aquella zona va passar definitivament a Castella,  fruit de l’arbitratge del rei anglès, sogre d’Alfons. Anys més tard, també va incorporar les senyories basques de Biscaia i Guipúscoa, abans navarreses. Tot i això, Alfons no obtingué mai el domini de la Gascunya (França), dot de la seva dona, que continuà sota domini anglès.

Batalla de las Navas de Tolosa, de F. van Halen (1864)

Un fet destacat, la batalla de las Navas de Tolosa

Les incursions per zona sarraïna provocaren la intervenció del califa almohade, senyor d’un imperi hispano-marroquí, que va vèncer al rei castellà a la batalla d’Alarcos (1195). Posteriorment Alfons, unit als reis d’Aragó i Navarra, liderà una ofensiva contra els invasors, anunciada pel papa com a croada. L’enfrontament decisiu es produí a las Navas de Tolosa (1212), amb victòria dels cristians, que afebliria l’imperi almohade i permetria dècades més tard la expansió definitiva per les valls del Guadiana i Guadalquivir.

Clodoveu I, rei dels francs, un altre Constantí

Tournai? (Bèlgica), vers 466–París, 511

Activitat: Política         

Àrea: Regne dels francs

 

Cap dels francs salis

Vers el 481 Clodoveu succeí Khilderic I com a cabdill de la tribu germànica dels francs salis establerta a la regió de Tournai. Per ampliar els seus dominis, s’enfrontà el 486 amb Siagri, general romà que controlava part de la Gàl·lia septentrional. Clodoveu el va vèncer a la batalla de Soissons (486), s’apoderà del seus territoris, i seguidament s’imposà sobre altres caps francs, usant tots els recursos al seu abast, sense escrúpols, per esdevenir el senyor més poderós de la Gàl·lia al nord del Loira.

L’anècdota

Gregori de Tours, l’historiador del qual provenen la majoria de dades sobre Clodoveu, l’equipara amb l’emperador romà Constantí I, que va adoptar la fe cristiana després de la victòria del Pont Milvi. Com ell, hauria abjurat dels déus pagans després d’un triomf militar. A la batalla de Tolbiac (o Zülpich, 493) contra el poble dels alamans, el rei franc, veient durant el combat que els precs als déus germànics eren inútils, finalment hauria pregat a Jesucrist, que li va concedir el triomf.

Bateig de Clodoveu, ivori de Reims, s. IX

Un fet destacat, el bateig de Clodoveu

Un Nadal, entre el 496 i el 498, el rei franc Clodoveu I, de la dinastia merovíngia, va rebre el baptisme a Reims. Sembla que hi influí la seva dona, la reina burgúndia Clotilde, que ja era catòlica. El bateig de Clodoveu l’assimilava, pel que fa a la religió, amb la majoria de la població gal·loromana i el convertia en el defensor de l’Església Catòlica, inaugurant l’aliança dels francs amb el papat, que es mantindria al llarg de segles.

Vouillé

Els visigots, que eren cristians arrians, dominaven un poderós reialme des del sud del Loira fins a Espanya. Clodoveu es va enfrontar amb el rei visigot Alaric II a Voillé (França, 507). La victòria dels francs va comportar el control de la Gàl·lia meridional llevat de la Septimània i la Provença, les zones costaneres de la Mediterrània. Fruit d’això, Clodoveu va rebre el reconeixement oficial d’Anastasi I, emperador romà d’orient, que li atorgà el títol honorífic de cònsol.

Consolidació

El nou regne franc va mantenir els models administratius romans. Clodoveu va compilar una primera versió de la llei sàlica per a la població franca alhora que mantenia el codi d’Alaric II, de tradició llatina, per als súbdits gal·loromans. El 511 Clodoveu presideix el I concili general dels bisbes del regne a Orleáns (França), que palesa l’aliança de l’elit militar germànica amb l’episcopat i la classe dirigent gal·loromana.

Vladimir I de Kíev, cristianitzador

Kíev?, vers 956, -Berestova (Ucraïna), 1015

Activitat: Política

Àrea: Gran Principat de Kíev

 

Com el pare

Malgrat ser net d’Olga de Kíev, que s’havia convertit a la fe cristiana, Vladimir I va imitar el seu pare Sviatoslav i continuà adorant els déus pagans. A la mort de Sviatoslav (972), Vladimir va perdre Novgorod que governava, per culpa del seu germanastre Iaropolk, que pretenia regnar sobre tots els antics dominis del progenitor. Vladimir s’exilià a Escandinàvia, des d’on recuperaria la ciutat de Novgorod i després conqueriria Kíev. L’assassinat de Iaropolk (980) afermà el poder de Vladimir.

Campanyes

Nou gran príncep de Kíev, Vladimir I mantingué la política expansionista del seu predecessor. Eixamplà els seus territoris a l’est, ocupant poblacions poloneses orientals, i al nord, la zona superior del riu Niemen per millorar l’accés a la mar Bàltica. A l’interior dels seus estats, va sotmetre les últimes tribus independents, com ara els viatitxis.

Baptisme de Vladimir I, de Víktor Vasnetsov

Un fet destacat, el baptisme de Vladimir I

Al sud de Kíev, en l’imperi bizantí, la revolta de Bardas Focas va amenaçar el tron de Basili II. Aquest demanà l’ajut de Vladimir I, que li proporcionà tropes per esclafar els rebels. L’aliança entre els dos estats s’afermà amb el matrimoni d’Anna, germana de Basili II, amb Vladimir, però aquest abans va haver de fer-se cristià. Un cop batejat (988?), va imposar la conversió massiva dels habitants de Kíev i d’altres ciutats al cristianisme.

L’anècdota

Segons la llegenda, Vladimir, insatisfet amb el paganisme, havia decidit convertir-se a una nova fe. Per tal de triar la més idònia, va enviar delegats als pobles veïns per tal que l’informessin de les diverses religions que practicaven. Ni el judaisme, ni l’islamisme, ni el cristianisme occidental el satisferen; la religió ideal era el cristianisme grec propi de l’imperi bizantí, amb una litúrgia solemne de bellesa esplèndida que semblava talment que Déu era entre ells.

Evangelització

Al llarg del seu regnat, Vladimir I es mantingué fidel a les noves creences. Feu destruir santuaris, temples i ídols pagans mentre bastia esglésies i monestirs, facilitant la vinguda de clergues cristians ortodoxos per difondre la nova doctrina. Morta la seva dona (1011), sembla que es va casar amb una neta de l’emperador germànic Otó I, si bé no substituí el ritu ortodox per l’obediència religiosa al papa de Roma.

 

Ermessenda de Carcassona, la comtessa perdurable

Carcassona? (França), vers 975?-Sant Quirze de Besora  (Osona), 1058

Activitat: Política

Àrea: Comtats catalans

 

Consort

Ermessenda, filla del comte Roger I de Carcassona, va casar-se amb el comte Ramon Borrell de Barcelona vers el 992. Matrimoni ben avingut, ella participaria activament en el govern, tal com reflecteix la documentació, on figura gairebé sempre al costat del marit. Fins i tot Ermessenda l’acompanya en una campanya militar per terres del Segre (1015).

Un fet destacat, el testament del comte Ramon Borrell 

Després del traspàs de Ramon Borrell (1017), les seves últimes voluntats estipulaven que la vídua exercís la tutela del seu fill, encara infant, i també el condomini dels comtats i bisbats de Barcelona, Girona i Osona per al fill i la vídua sempre i quan no es tornés a casar. La longevitat d’Ermessenda garantí un govern enèrgic durant la minoria d’edat dels futurs comtes, però també va complicar la situació política quan els descendents arribaren a l’edat adulta.

Regent del fill

El 1017 Berenguer Ramon era menor i Ermessenda va governar els comtats, tenint. entre els seus col·laboradors l’abat Oliba, el jutge Pere Bonfill Marc i el noble Gombau de Besora. Menà una política de pacificació i de repoblació, i aturà els atacs piràtics del rei de Dènia contra la costa catalana gràcies al cabdill normand Roger de Toëny. El 1023 Berenguer Ramon I assumí el govern, si bé Ermessenda no abandonà la vida política. 

Regent del net

El 1035 va morir Berenguer Ramon I i la situació viscuda divuit anys abans es repetí, agreujada ja que el comte havia repartit els dominis entre els tres fills. Ermessenda, en canvi, manté els seus drets sobre els tres comtats. S’ocupa altre cop del govern, però des de 1039 es produeixen tibantors amb el net primogènit, Ramon Berenguer I de Barcelona, ja major d’edat. El 1043 net i àvia pacten un acord pel qual Ermessenda restringeix la seva actuació al comtat de Girona i li promet fidelitat.

ermessendadecarcassona-tomba

Tomba d’Ermessenda de Carcassona, catedral de Girona

Crisi i resolució

Després del casament de Ramon Berenguer I amb Almodis de la Marca (1052), es renova el conflicte, ara més enverinat, entre Ermessenda i el net, potser perquè aquest reclama els drets sobre els comtats catalans de l’àvia. Ermessenda obté del papa Víctor II l’excomunió de Ramon Berenguer i Almodis. La greu crisi política es va resoldre finalment el 1057, quan Ermessenda, ja en la vuitantena, va vendre tots els drets comtals al seu net. 

La frase

“Ermessenda no és una comtessa corrent, sinó la cotmessa barcelonina per excel·lència, car cap altra dona ha tingut tanta influència ni tanta responsabilitat en els destins del país”, de l’historiador Antoni Pladevall.

 

Per saber-ne més:

Antoni Pladevall. Ermessenda de Carcassona, comtessa de Barcelona, Girona i Osona. Barcelona, 1975

Elisenda Albertí. “Ermessenda de Carcassona, dona d’estat”. Dames, reines, abadesses. Barcelona: Albertí, 2007

Cosroes II de Pèrsia, guanyar i perdre-ho tot

Iran?, vers 570-Ctesifont (Iraq), 628

Activitat: Política  

Àrea: Imperi sassànida

 

Favors de l’enemic

Hereu de l’emperador sassànida Ormazd IV, el succeeix el 590, però perd el tron per obra d’un general que pren el nom de Bahram VI. Cosroes fuig a l’imperi bizantí, que estava en guerra amb els perses sassànides, i l’emperador Maurici I li concedeix l’ajut militar per recuperar la corona a canvis d’importants guanys territorials i el control del regne d’Armènia. Després de la batlla de Blarathon (591), Cosroes II torna a ser el sobirà efectiu de l’imperi sassànida i concerta la pau amb els bizantins.

L’anècdota

Les bones relacions entre els dos imperis s’estronquen quan Maurici I és destronat i mort pel general Focas el 602. Des d’aleshores, Cosroes II compta amb el pretext ideal per trencar el pacte establert amb el seu antic benefactor i així envair els territoris perses cedits abans. El 604 ocupa, entre altres ciutats, Edessa (Turquia) i Alep (Síria).

Un fet destacat, la conquesta persa de Síria, Palestina i Egipte

Amb una segona gran ofensiva militar entre el 611 i el 618 l’imperi sassànida assoleix la seva extensió màxima a costa de l’imperi bizantí. Els exèrcits de Cosroes II van conquerir-hi vastes àrees, amb algunes de les ciutats més importants, com ara Antioquia (Turquia), Damasc, Jerusalem i Alexandria (Egipte), però no aconseguiren expugnar Constantinoble (626). A Jerusalem, els sassànides van destruir l’església del Sant Sepulcre i es van endur la Vera Creu a Ctesifont, la capital persa.

Mecenatge

La política centralitzadora de Cosroes afebleix el poder de la noblesa local i afavoreix també l’auge de les arts a la cort imperial. Cosroes manifesta la seva opulència amb els relleus escultòrics de grans caceres reials a les roques de Taq i-Bustan o el desenvolupament de l’orfebreria i l’elaboració de catifes. L’historiador àrab al-Tabarii fa esment del seu fastuós tron d’or amb potes encastades de robins.

La reacció bizantina

L’emperador bizantí Heracli I, que havia usurpat el tron a Focas el 610, remuntarà la greu crisi de l’imperi entre el 622 i el 627. Fruit de campanyes militars reeeixides, recupera la iniciativa davant dels perses i el 627, internant-se en territori enemic, després de la batalla de Nínive, venç l’imperi sassànida. Una revolta palatina posa fi al govern de Cosroes II, suplantat i mort per ordre del seu fill Kavad II, que signa la pau. L’imperi sassànida havia passat del cimal de la glòria a l’ocàs definitu en pocs anys.