Song Taizu, un fundador diferent

Luoyang (Xina), 927-Kaifeng (Xina), 976

Activitat: Política

Àrea: Imperi xinès Song

 

Posició d’arrencada

La Xina de la primera meitat del segle IX estava dividida en una sèrie de regnes després de la desfeta de l’imperi dels Tang. Al nord, cinc dinasties es disputaven el territori i se succeïen amb rapidesa, mentre que al sud una desena d’estats enfrontats es repartien el país. Zhao Guangyin provenia d’una família modesta de funcionaris de la Xina meridional. Fent carrera a l’exèrcit, esdevé el general més brillant del reialme de Zhao, que transforma, amb les seves victòries, en el més extens dels regnes del sud.

Guant de seda

A la mort de Shizong, rei de Zhao, (960), aprofitant que el successor és un nen, el general Zhao Guangyin pren el poder i es titula Song Taizu. En qualsevol cas, a diferència de la majoria de canvis de règim, el procés no fou un devessall de sang. El fundador de l’imperi Song va respectar l’antiga família regnant i els seus consellers, fet que generalment es repetiria quan es va annexar altres reialmes xinesos, oferint als vençuts càrrecs i honors a la cort. Song Taizu estableix la seva capital a Kaifeng.

L’anècdota

Les cròniques retraten aquest emperador amb uns trets no gaire comuns entre els sobirans. Valorava l’opinió crítica dels seus subordinats, no es tancava en els fastos de palau, sinó que li agradava disfressar-se i anar d’incògnit per conèixer la vida de la gent, o bé presentar-se a casa dels alts funcionaris per comentar els afers sense les rigideses de la cort.

Un fet destacat,  la primacia del poder civil a l’imperi Song  

Tot i ser soldat, l’imperi afebleix el poder dels generals en favor dels funcionaris civils, creant un exèrcit professional a sou de l’emperador per no dependre de forces militars autònomes. Renuncia a una política expansiva fora de l’àrea cultural xinesa, preferint la diplomàcia a la guerra. Mitjançant els exàmens imperials, es proveeix de funcionaris, escollits pels mèrits, no per l’origen ni per clientelisme. L’estat es centralitza, amb organismes col·legiats i de control per evitar la corrupció i càrrecs amb massa poder.

Estable i pròsper

La vasta estructura estatal de l’imperi Song exigeix alts costos econòmics, però l’imperi viu un temps de prosperitat, acompanyada de pau interna i un clima reformista que afavoreix la innovació en molts camps. Taizu fomenta el comerç i l’aparició d’una burgesia mercantil rellevant. La seva política pràctica recupera els models confucianistes, i per tant, en el camp cultural promou el confucianisme en perjudici del budisme, que mantindran els seus successors.

Baybars, un Napoleó egipci

Ucraïna, 1223?-El Caire, 1277

Activitat: Política       

Àrea: Sultanat d’Egipte

 

Esclau

Turc del nord de la mar Negra, fou esclavitzat després de la invasió mongola del seu país. Comprat pel sultà egipci i enviat a Egipte, fou instruït com a soldat i esdevingué mameluc, militar d’elit d’origen esclau. El 1250, la greu crisi provocada per la invasió d’Egipte per part dels croats dirigits pel rei Lluís IX de França, que va fracassar, provocà l’ascens al poder dels generals mamelucs. Baybars es va distingir en aquest conflicte, especialment a la batalla de Mansura.

Un fet destacat,  la batalla d’Ain Jalut  

A més dels croats, els mongols amenaçaven Síria i Egipte. El 1256 Hulagu Kan havia conquerit Pèrsia i dos anys més tard havia pres Bagdad. El 1260, el sultà mamleuc Qutuz envia les tropes encapçalades per Baybars contra els mongols a Ain Jalut (Palestina). El seu triomf assegura la pervivència d’Egipte, Palestina i Síria en mans islàmiques. Poc després  Qutuz és assassinat per ordre de Baybars, i aquest el suplanta com a nou sultà.

Terra Santa

Baybars dirigeix nombroses campanyes contra els estats cristians de Síria i Palestina i els mongols de Pèrsia. Va afeblir molt els dominis croats, conquerint llocs, com el port de Jaffa, Antioquia (1268) i la fortalesa del Krak dels Cavallers (1271), fins reduir els dominis croats a una estreta franja costanera mediterrània. A diferència del gran Saladí, no fou clement amb els vençuts i així tota la població cristiana d’Antioquia va ser morta o esclavitzada en prendre la ciutat.

En edificis construïts per Baybars apareix l’escultura d’un lleó, distintiu d’aquest sobirà.

Reformador

Baybars va consolidar el sultanat dels mamelucs, que dominarien Egipte fins al segle XVI. Reformà l’exèrcit, construí canals, reconstruí les fortaleses, millorà els ports i establí un servei de correu de posta, seguint el model mongol, entre El Caire i Damasc. Va fomentar també les relacions diplomàtiques i comercials amb l’imperi bizantí,  Sicília i la Corona d’Aragó, així com el kan del sud de Rússia, enfrontat al kan de Pèrsia, enemic d’Egipte.

Titelles

Alguns historiadors l’han qualificat com un Napoleó egipci, sobretot per la seva capacitat militar i per haver salvat el país dels invasors, però també perquè es va servir del cap espiritual per als seus propòsits. Si Napoleó utilitzà el papa, Baybars va acollir a la cort un membre de la família abbàssida després de l’execució del califa a Bagdad pel mongols. D’aquesta manera el seu règim es legitimava i augmentava el seu prestigi amb la presència del califa a Egipte, qui no comptava amb poder polític efectiu.

La frase

“A través teu, Déu ha protegit les muralles de l’Islam i les ha preservat de les profanacions de l’enemic” (de Fakr al-Din ibn Luqman, historiador del segle XIII).

Maties I Corví d’Hongria , el rei bibliòfil

Cluj-Napoca (Romania), 1440–Viena, 1490

Activitat: Política      

Àrea: Regne d’Hongria

 

Fortuna

János Hunyadi, heroi militar, havia mort el 1456, amb extensos dominis i un gran poder a Hongria. El rei magiar Ladislau V, davant l’amenaça que representaven els Hunyadi, va empresonar els seus fills Ladislau i Maties, i feu executar el primer (1457). La mort sobtada del monarca, sense descendència, obligà a convocar el parlament per elegir un successor. Van triar Maties, el fill petit, que va passar de la masmorra a palau. El 1458 fou proclamat rei d’Hongria.

Afers interns

Maties manté l’autoritat reial, sense les ingerències de l’alta noblesa. Promou una administració més eficient, reforma la justícia, redueix el poder dels barons i imposa una política fiscal feixuga, acabant amb les exempcions dels terratinents, que li permet fornir l’Exèrcit Negre, un dels primers exèrcits professionals d’Europa. Algunes mesures generen revoltes populars o dels magnats, que reprimeix amb rapidesa.

Turcs

Els turcs conqueriren Sèrbia abans de ser aturats per l’exèrcit de Maties el 1464 a Bòsnia. De tota manera, privat de l’ajut d’altres monarques cristians, no va prosseguir l’ofensiva. Després basteix un sistema defensiu de fortaleses a la frontera meridional contra el perill turc.

La Gran Hongria

Maties va menar una política expansionista prou reeixida, amb l’engrandiment dels seus dominis pel nord i oest. En guerra contra Bohèmia i Polònia, per la pau d’Olomouc (1478) va renunciar al tron bohemi a canvi de Moràvia, Lusàcia i Silèsia. Més tard, lluitant amb l’emperador Frederic III, li arrabassà Viena el 1485 i es convertí en el sobirà més important de l’Europa central.

Un home cultivat

Home molt instruït, parlava sis llengües, és el primer monarca no italià educat en la tradició humanista. Patrocina la cultura generosament, funda la universitat de Bratislava (1465) i introdueix el renaixement a la cort gràcies sobretot a la seva dona, la reina Beatriu de Nàpols, amb qui vingueren humanistes i artistes italians, alguns de primera  fila com Andrea Mantegna.

Un fet destacat, la biblioteca Corvina

La creació de la biblioteca Corvina constitueix la fita cultural més brillant del seu regnat. Va aplegar uns dos mil volums manuscrits, xifra extraordinària a l’època quan encara no s’havia generalitzat la impremta. Al continent només la superava la Biblioteca Vaticana. Tenia un abast pluridisciplinari, per reunir el saber antic i modern, amb còpies dels clàssics grecs i llatins, del món medieval i humanista. Encara avui es conserven arreu del món uns dos-cents volums provinents d’aquella biblioteca mítica.

La frase

“Maties és mort, s’ha acabat la justícia”  (una dita hongaresa)

Abd al-Rahman II, l’emir de la lluna de mel

Toledo, 792–Còrdova, 852

Activitat: Política 

Àrea: Emirat de Còrdova

 

Conflictes

El 822, Abd al-Rahman II, fill menor i predilecte del seu pare al-Hakam I, el succeí com a emir de Còrdova. Durant el seu govern va haver d’enfrontar-se a revoltes en la perifèria dels seus dominis, com ara Mérida, Toledo i Tudela, que no afectaren la prosperitat del reialme. Per això pogué endegar expedicions militars contra els regnes cristians del nord. Així, el 828 va fracassar en el seu intent de prendre les ciutats de Barcelona i Girona i, en canvi, el 846 va cremar la ciutat de Lleó.

Arts i lletres

Constructor diligent, amplià la mesquita major de Còrdova, va crear l’alcassaba de Mèrida, les drassanes de Sevilla i fundà la ciutat de Múrcia. Convidà a la cort intel·lectuals, literats i artistes arribats d’altres llocs del món musulmà, i la capital, Còrdova, esdevingué un pol cultural de l’Islam i d’Europa. Els cronistes medievals àrabs consideren el regnat d’Abd al-Rahman II com el més feliç i pròsper de l’emirat cordovès, qualificant-lo alguns, fins i tot, com de temps de lluna de mel.

Un fet destacat, l’orientalització de l’emirat cordovès

Durant el seu govern, l’administració central copia l’organització del califat abbàssida de Bagdad, molt centralitzada i jeràrquica, que s’estructura en dos grans cossos: la cancelleria i el fisc. La influència oriental a la cort s’observa també en els costums, la moda i la cultura, afavorida per l’arribada de Ziryab, un músic i poeta persa. El 840 l’emirat de Còrdova estableix relacions diplomàtiques amb l’imperi bizantí.

abdalrahmanII

L’anècdota

L’any 844 els vikings van fer incursions a la península ibèrica. En terres islàmiques, van atacar Lisboa, i més tard remuntaren el Guadalquivir fins Coria del Río i Sevilla, ciutats que devastaren. Les tropes d’Abd al-Rahman els van vèncer a Tablada (Sevilla), després els normands es retiraren. L’emir ordenà l’emmurallament de ciutats costaneres i de Sevilla, així com la distribució de tropes per vigilar la costa i la creació d’una flota de guerra per evitar nous atacs.

Mossàrabs

Vers el 850, fruit potser de la islamització creixent, es produïren entre els mossàrabs, és a dir la població cristiana de l’emirat, bàsicament a Còrdova, una cinquantena de martiris voluntaris. Mossàrabs blasfemaven públicament contra Mahoma, sabent que la pena era la mort. L’emir convocà un concili dels bisbes andalusos, presidit pel de Sevilla el 852, que condemnà aquesta pràctica, vista com un suïcidi. Malgrat això, els martiris es mantingueren durant uns anys, defensats per Eulogi o Saül, bisbe cordovès.

Maria de Molina, la triple reina de Castella

Castella?,  vers 1260–Valladolid, 1321

Activitat: Política       

Àrea: Regne de Castella

 

Parents

Cosina germana d’Alfons X de Castella, es casa amb el fill segon d’aquest monarca, el futur Sanç IV, enllaç rebutjat pel papa per la relació consanguínia entre ells. El 1284, mort Alfons X, esdevenen reis Sanç i Maria, apartant del tron els infants de la Cerda, fills encara petits de Ferran, el primogènit difunt de l’anterior monarca. Durant el regnat, Maria imposa la seva política pro-francesa en contra dels favorits del rei.

La regent

Després del traspàs del rei (1295), Maria exerceix la regència del seu fill Ferran IV. Amb la monarquia dèbil, se succeeixen les lluites contra els partidaris de Joan, germà del rei difunt, i d’Alfons de la Cerda, que es proclamen sobirans de Lleó i Castella, respectivament. També els regnes veïns li declaren la guerra. Negociadora hàbil, lentament va afermant la seva posició. Signa la pau amb Portugal a Alcañices, acordant el matrimoni dels seu fills (1297).

Un fet destacat, les Corts de Valladolid (1300) i Burgos (1301)

Maria de Molina afavoreix els consells de les ciutats de Castella i Lleó que, en correspondència, li donen suport polític i financer. En les Corts de Valladolid de 1300 el seu cunyat Joan renuncia al tron de Lleó a favor del rei Ferran IV, i en les corts de Burgos, l’any següent, Maria obté fons per tal que el papa Bonifaci VIII atorgui la butlla que aprova el seu matrimoni amb Sanç IV i la legitimitat dels fills, cosa que enrobusteix la posició de Ferran IV.

Vaivens

La reina mare pacta la pau amb la Corona d’Aragó a Torrellas (Saragossa), el 1304, després d’acceptar la pèrdua castellana de la zona d’Alacant i d’obtenir la renúncia d’Alfons de la Cerda a la corona de Castella. Malgrat els seus èxits, quan Ferran IV arriba a la majoria d’edat, Maria de Molina perd temporalment l’ascendent sobre el fill, desbancada per altres nobles, que recobra més endavant.

Detall del sepulcre de Maria de Molina,a al monestir de las Huelgas, de Valladolid

Altre cop

La mort de Ferran IV (1312) obre un nou conflicte civil durant la minoria del seu net, Alfons XI, que tenia només 2 anys. Maria hi juga un paper polític clau. És l’únic membre present en tots els consells de regència que es constitueixen fins a la seva defunció. Fou ella qui va assegurar que la corona de Castella continués en mans del seus descendents.

La frase

“Just és que l’anomenem dona forta, provada en tres regnats replets de turbulències, golfs de tempestes contínues, vaixells agitats per borrasques, però lliures del naufragi pel braç d’una dona” (d’Enrique Flórez, historiador del segle XVIII).

Eduard III d’Anglaterra, començant la Guerra dels Cent Anys

Windsor (Gran Bretanya), 1312–Sheen (Gran Bretanya), 1377

Activitat: Política 

Àrea: Regne d’Anglaterra

 

Cops d’estat

Primogènit d’Eduard II d’Anglaterra, les derrotes a Escòcia i el govern dels Despenser, favorits del rei, provocaren l’enfrontament dels seus pares. La reina, Isabel de França, i Mortimer, el seu amant, liderant un exèrcit, forçaren Eduard II a abdicar en el fill (1327) i morí poc després. Isabel i Mortimer governaren el país fins el 1330, quan Eduard III prengué el poder. Mortimer seria executat i Isabel, apartada de la política.

Escòcia

El nou rei intervé a Escòcia, aprofitant la minoria d’edat de David II, a favor d’Eduard Balliol, pretendent al tron. A pesar de la victòria anglesa de Halidon Hill (1333), Balliol no aconsegueix el domini d’Escòcia. El 1346, Eduard III venç David II a Neville’s Cross, però el regne escocès conserva la seva independència.

Un llarg conflicte

Mort Carles IV de França (1328) sense descendència, Eduard III reivindica aquell tron com a nebot del difunt, però els magnats del regne de França proclamen rei Felip VI, un cosí francès del monarca. L’enemistat entre els dos sobirans s’agreuja pels enfrontaments a Aquitània i Flandes i desemboca el 1337 en la Guerra dels Cents Anys, denominació que agrupa un seguit de lluites i treves que es prolonguen durant 116 anys entre França i Anglaterra.

Un fet destacat, la batalla de Crécy (1346)

El 1340 els anglesos obtenen la victòria naval de Sluis (Bèlgica), que garanteix el domini marítim. El 1346, els exèrcits respectius, liderats pels reis, s’enfronten a Crécy (França). Els anglesos, inferiors en nombre, obtingueren una gran victòria basada en els arquers d’arc llarg que massacraren la cavalleria pesada francesa. L’any següent Eduard III va prendre Calais, ciutat en poder dels anglesos fins 1558.

Guanyar i perdre

Un altre triomf anglès a Poitiers (1356), va comportar el tractat de Brétigny-Calais (1360), pel qual Eduard III renunciava als drets a la corona francesa a canvi de bona part de la França del sud-oest i Calais. Tanmateix, el rei Carles V de França va recuperar la major part de territoris perduts entre 1369 i 1375. Eduard III només conserva Calais, Bordeus, Baiona, Brest i Cherbourg. Als últims anys del seu regnat esclaten a Anglaterra revoltes pageses i religioses, fruit de la Pesta Negra.

L’anècdota

El rei crea l’orde de la Garrotera, l’orde de cavalleria anglès més il·lustre fins als nostres dies. Creat com a remembrança del rei Artús i els cavallers de la Taula Rodona, el senyal característic és una lligacama amb el lema “honni soit qui mal y pense” (Que s’avergonyeixi qui malpensi d’això). Segons la llegenda, una dama ballava amb el rei quan li va caure la lligacama. Davant la vergonya de la noia i la maledicència dels cortesans, el sobirà pronuncià aquells mots, posant-se la lliga a la cama.

Harsa de Kannauj, un record de l’imperi gupta

Índia, vers 590-Índia, vers 647

Activitat: Política

Àrea: Imperi de Kannauj

 

Reaccions familiars

Membre de la dinastia regnant a Thanesar, al nord de l’Índia, Harsa (o Harsha), als 16 anys, va succeir el seu germà Rajya, assassinat pel rei de Bengala. Aquest i el rei de Malwa, prèviament havien envaït el reialme de Kannauj i mort el seu sobirà i empresonat la reina vídua, germana de Harsa. Ell va rescatar-la i va lluitar contra el bengalí, que es retirà de Kannauj (Índia). Anys més tard, quan afermà la seva posició, Harsa va proclamar-se també sobirà de Kannauj i establí la capital en aquesta ciutat.

Expansió

Al segle V s’havia esfondrat el gran imperi gupta, i l’Índia s’havia dividit en un gran nombre d’estats. Mitjançant les guerres i la diplomàcia Harsa va reunir part d’aquests regnes de la Índia septentrional, sobretot de la conca del Ganges. Amb tot, Harsa no bastí un imperi centralitzat com el gupta, sinó que va deixar que governessin els regnes sotmesos els seus antics sobirans, exigint-los només vassallatge i tributs.

Un fet destacat, la batalla del riu  Narmada

Harsa desitjava eixamplar el seu imperi cap a la part central i sud de l’Índia. Comptava amb grans forces militars, però l’enfrontament amb el rei chalukya Pulakecin II, al riu Narmada, vers el 620, va suposar la derrota de Harsa i la fi dels seus projectes de domini de tota l’Índia. Des d’aleshores el riu Narmada constituiria el límit meridional del seu imperi.

Religions

De jove, seguidor hinduista de Xiva, posteriorment es convertiria al budisme, però mantenint sempre una actitud respectuosa cap a les altres religions. El monjo xinès Xuanzang, que es va estar vuit anys a l’Índia, el descriu com un budista fervent i un sobirà just, benvolent i enèrgic, preocupat pel benestar dels súbdits. Les bones relacions amb Xuanzang donarien lloc a l’intercanvi d’ambaixades amb l’imperi xinès.

La frase

“En els camins principals de pobles i ciutats, Harsa va erigir hospitals, amb metges que administraven aliments i medicines de franc als viatgers i a la gent pobra” (del pelegrí Xuanzang)

Lletres

Durant l’Imperi gupta la cultura índia havia gaudit d’una edat d’or. En temps de Harsa es potencien altre cop les arts, el pensament i les lletres. Es desenvolupa el monestir-universitat de Nalanda i el sobirà patrocina intel·lectuals, com el cronista Bhana i el poeta Mayura. Ell mateix és autor de tres drames en sànscrit, Nagananda, Ratnavali i Priyadarsika. Malauradament, la mort de Harsa suposà la decadència del seu regne i la fi d’aquesta revifada cultural.

Ramon Berenguer IV, creador de l’estat catalanoaragonès

Catalunya?, 1113?–Borgo San Dalmazzo (Itàlia), 1162

Activitat: Política    

Àrea: Corona d’Aragó

 

Territoris

Quan va morir Ramon Berenguer III de Barcelona (1130), el fill gran, Ramon Berenguer IV, governaria els comtats de Barcelona, Girona, Osona, Besalú i Cerdanya, mentre que el seu germà Berenguer Ramon es convertia en comte de Provença. Ramon Berenguer augmentaria els seus estats gràcies a la crisi que patí l’Aragó a la mort del rei Alfons I (1134), que havia declarat com hereus els ordes militars de Jerusalem i que refusaren els magnats aragonesos.

Un fet destacat, la cessió del regne d’Aragó a Ramon Berenguer IV

Per resoldre l’embolic polític, el rei Ramir II d’Aragó, abans monjo, va donar el domini efectiu d’aquest regne a Ramon Berenguer després de concertar el casament del català amb la seva filla Peronella (1137), encara nena, que no se celebraria fins 1150. Malgrat governar Aragó, el comte català no es proclamà mai rei, títol que conservaren Ramir II i Peronella, i va beneficiar amb donacions territorials els ordes militars per compensar la seva renúncia als drets successoris sobre Aragó.

Esposalles de Ramon Berenguer IV i Peronella a Barbastre, de Claudi Lorenzale

Castella-Lleó

Pel tractat de Carrión (1140) Ramon Berenguer es va reconèixer vassall d’Alfons VII de Castella pel domini de Saragossa a canvi de la retirada de les seves tropes de la zona occidental d’Aragó. Posteriorment hi col·laboraria en la conquesta d’Almeria als sarraïns (1147) i hi establiria el tractat de Tudillén (1151) que reservava per a Aragó la conquesta dels regnes islàmics de València, Dènia i Múrcia.

Més enllà dels Pirineus

Traspassat el seu germà (1144), Ramon Berenguer controla el comtat de Provença a causa de la minoria del nebot i posa fi a la revolta dels Baus, nobles que ambicionaven Provença. El comte de Tolosa és el gran rival a Occitània, però Ramon Berenguer aferma la seva posició a la zona: el vescomte de Carcassona li ret vassallatge (1150) i esdevé protector de Bearn (1154).

L’expansió per Catalunya

El 1148 conquereix el regne musulmà de Tortosa, i el 1149 cau l’estat islàmic de Lleida després de prendre aquesta ciutat, Fraga i Mequinensa. Ocupats Miravet (1152) i Siurana (1153), Ramon Berenguer acaba la conquesta cristiana de la Catalunya sarraïna, seguida de la promulgació de cartes de poblament en aquests dominis i a l’Aragó (Daroca, Alcanyís…), fomentant la pervivència dels musulmans autòctons per assegurar la demografia i l’economia d’aquestes àrees.

L’anècdota

Ramon Berenguer s’alia amb Enric II, rei d’Anglaterra i duc d’Aquitània, contra l’enemic comú, el comte de Tolosa. El 1159, amb l’anglès assetgen la ciutat tolosana sense èxit, i el 1160 acorden el futur matrimoni dels seus descendents. Elionor, filla de Ramon Berenguer, s’havia de casar amb Ricard, el futur Ricard Cor de Lleó, però finalment aquell pacte no va arribar a bon terme. El comte mor camí de Torí, on s’havia d’entrevistar amb l’emperador Frederic I.

Per saber-ne més:

Josep-David Garrido. Ramon Berenguer IV. Barcelona: Rafael Dalmau, 2014

Murat II, un sultà turc en dos temps

Amasya (Turquia), vers 1403– Edirne (Turquia), 1451

Activitat: Política     

Àrea: Imperi otomà

 

Anys complicats

A la mort del sultà turc Mehmet I (1421), el succeí el seu fill Murat II. Tot i que s’havia mantingut en secret la defunció del sobirà abans que arribés l’hereu a la capital, Murat va haver de lluitar contra diferents pretendents al tron, alguns ajudats per l’emperador bizantí. De tota manera, el 1425 havia eliminat els rivals, havia restablert el control sobre els principats turcs d’Anatòlia occidental i havia forçat l’emperador bizantí a pagar-li altre cop tribut.

Triomfs i fracassos

El sultà va eixamplar els seus territoris als Balcans. El 1430 va prendre Tessalònica (Grècia) als venecians i obtingué altres victòries contra els exèrcits cristians d’Hongria i Sèrbia. Tanmateix, després de 1441, quan va haver de combatre contra l’aliança anterior augmentada amb contingents germànics, polonesos i albanesos, va perdre les ciutats de Nis (Bulgària) i Sofia. Derrotat a Jalowaz (1444), va signar la pau a Edirne.

Recuperació

El 1444 el sultà va abdicar en el seu fill Mehmet II, que tenia dotze anys. La greu crisi provocada per l’incompliment del tractat de pau per Hongria i Polònia, que organitzaren una nova croada, va treure Murad II del seu retir per enfrontar-se als croats. Obtingué la victòria de Varna (1444, Bulgària), on va morir el rei Ladislau III de Polònia.

Un fet destacat, la segona batalla de Kosovo

A pesar del seu èxit, Murat II no reassumí el sultanat fins dos anys més tard, el 1446, a causa del govern maldestre del seu fill. El 1448, una nova ofensiva magiar fou altre cop vençuda per les tropes de Murad II a la Segona batalla de Kosovo. Després d’aquest triomf, Hongria ja no comptava amb capacitat militar per fer retrocedir els turcs d’Europa. Murat II seguí governant, sense noves amenaces occidentals, fins al seu traspàs (1451), quan va recuperar el tron el fill Mehmet II.

L’anècdota

Fou el primer sultà turc a fer de la seva cort un brillant centre cultural, amb homes de lletres i savis vinguts d’altres terres, fet reconegut en les cròniques dels estrangers. Entre aquestes destaca Tractatus de moribus conditionibus et nequitia Turcorum,  escrita probablement per un frare hongarès de Transilvània, antic presoner dels turcs,  després de tornar al seu país, amb una descripció prou objectiva sobre els costums d’aquell poble musulmà.

Carles d’Anjou, l’ambició estroncada

França, 1226-Foggia (Itàlia), 1285

Activitat: Política    

Àrea: Comtat de Provença, regne de Sicília

 

Ben situat

Benjamí del rei Lluís VIII de França i Blanca de Castella, el 1246 va casar-se amb la comtessa Beatriu, per la qual cosa esdevingué comte de Provença. Afegí també els comtats d’Anjou i Maine, donats per Lluís IX de França, germà seu. El 1248 acompanyà el monarca en una croada contra Egipte, una expedició desastrosa on els germans, capturats, van pagar un rescat generós.

De Provença a Itàlia

Tornat a França el 1250, intervingué a Flandes amb poca fortuna. Al sud, en canvi, va sotmetre les ciutats provençals revoltades d’Arle, Avinyó i Marsella (1257), que van perdre la seva autonomia política, i estengué la seva autoritat a alguns territoris del nord d’Itàlia. El 1263 el papa Urbà IV li oferí el regne de Sicília, en mans de Manfred, fill il·legítim de l’arxienemic del papat, l’emperador Frederic II, ja difunt.

Un fet destacat, la batalla de Benevent (1266)  

El 1265 Carles entra a Itàlia, el papa l’investeix com a rei de Sicília, i en la lluita contra l’oponent obté la victòria de Benevent, on mor Manfred, cosa que li proporciona  el domini sobre el regne sicilià sense gaire resistència. Dos anys més tard, també va derrotar l’últim descendent de Frederic II, Conradí, a la batalla de Tagliacozzo, a qui feu executar. Rei indiscutible del sud d’Itàlia, esdevé l’home fort de tota la península durant uns anys, imposant a Sicília grans tributs i beneficiant la minoria francesa.

Cap a Orient

Carles d’Anjou, d’Arnolfo di Cambio (1277)

Orienta la seva política cap a la Mediterrània oriental, ambicionant Constantinoble, en poder del bizantí Miquel VIII. Aconsegueix pel tractat de Viterbo (1267) la senyoria d’Acaia (Grècia), anys més tard ocupa Durrës, proclamant-se rei d’Albània (1272), i conquesta Acre (Israel) el 1277. Té també revessos: perd el Piemont (Itàlia) en la batalla de Roccavione (1275), i a Albània fracassa en el setge de la ciutat bizantina de Berat (1281).

Vespres Sicilianes

El 1282, el sorprèn una revolta que, començada a Palerm, s’estén amb èxit per tota l’illa, que dona el tron a Pere el Gran, rei de la Corona d’Aragó, gendre del difunt Manfred. Així, el regne de Sicília es divideix en dos: Nàpols, sota els Anjou; i l’illa, per al casal de Barcelona. Carles impulsa una expedició francesa contra Catalunya, amb l’aprovació papal, que fracassarà, alhora que és vençut al mar repetidament pel rei Pere i, fins i tot, el seu hereu és pres a la batalla del golf de Nàpols (1284).

La frase

”Brillant, somiador, impetuós i enèrgic, va estendre les seves mans sobre Itàlia, els Balcans i la península Ibèrica. Els seus projectes s’esfondraren per la seva amplitud, i a més, perquè li mancaren constància i tenacitat, i li sobraren violència, arrogància i orgull” (de l’historiador Jaume Vicens Vives).