Cosroes I de Pèrsia, el sobirà legendari

mort a Ctesifont? (Iraq), 579

Activitat: Política   

Àrea: Imperi sassànida

 

Afanys

Poc se sap dels seus primers anys, que coincidiren amb la greu crisi social que va patir l’imperi persa sassànida a causa del sorgiment dels mazdakistes, dissidents de la religió oficial, el zoroastrisme. Després del traspàs del seu pare, l’emperador Kavadh I, no el succeí en el tron, va haver de batallar i matar altres germans abans de cenyir la corona (531).

Un fet destacat, la reforma fiscal

Cosroes I estableix un nou sistema fiscal, unit a una reforma agrària. Els impostos, que abans es basaven en el rendiment irregular de les terres; ara consistirien en una contribució prefixada, d’acord amb la mida dels camps i els tipus de conreus. També reorganitza l’administració pública, dirigida per un primer ministre, càrrec ocupat molt temps per Bozorgmehr, polític competent. Cosroes enforteix el poder de l’emperador, ajudat per la petita noblesa (els dihqans), en perjudici dels grans prínceps territorials.

Ciències i lletres

Cosroes va endegar nombroses iniciatives de caire cultural, com ara l’acollida de filòsofs grecs vinguts de l’Acadèmia d’Atenes quan fou clausurada el 529, o bé la fundació de l’escola mèdica de Gondesapor (Iran). També alguns experts daten d’aquest regnat la codificació de l’Avesta, el llibre sagrat del zoroastrisme, mentre Cosroes perseguia durament els heretges mazdakistes.

Campanyes

L’exèrcit, ara professionalitzat, depèn directament del monarca i no dels grans nobles. A l’oest Cosroes s’enfrontà amb l’imperi bizantí de Justinià I, amb èxits com l’ocupació temporal d’Antioquia (540), abans de signar la “pau perpètua” (532). El seu enemic més perillós van ser els huns heftalites, a l’est, que aconseguiria vèncer gràcies als turcs de l’Àsia central, amb la qual cosa avançaria la frontera oriental fins el riu Amudarja (Uzbekistan). Durant el seu govern, els sassànides conquestaren el Iemen (570).

L’anècdota

Fruit del seu alt prestigi, s’atribuirien a Cosroes I moltes gestes succeïdes a Pèrsia en temps preislàmics. L’esplendor del regnat d’aquest emperador van subministrar models per altres governants. Tant és així que Cosroes I —malgrat ser un infidel— fou honrat com a sobirà digne de ser emulat pels califes de Bagdad de segles posteriors.

Ivan II Asen de Bulgària, un tsar entre grecs i llatins

Bulgària?, 1190–Veliko Tarnovo (Bulgària), 1241

Activitat: Política      

Àrea: Imperi búlgar

 

Tribulacions

El 1196, encara infant, va quedar orfe després de l’assassinat del seu pare Ivan I Asen, i onze anys més tard, el 1207, també va ser mort el següent monarca, l’oncle Kaloyan (1207). Boril I va usurpar el tron i el príncep Ivan Asen va abandonar Bulgària. Tornat de l’exili el 1217, amb l’ajut de mercenaris russos, destronà Boril i esdevingué el tsar de l’imperi búlgar que governaria entre 1218 i 1241.

Balcans

La situació política als Balcans i Anatòlia era complexa, zones dividides en petits estats, uns governats per eslaus, com l’imperi búlgar; altres per grecs, com el despotat de l’Epir (Albània-Grècia) i l’imperi de Nicea (Turquia) o bé llatins, bàsicament francesos i italians, que havien ocupat Constantinoble i territoris occidentals de l’antic imperi bizantí. L’objectiu d’Ivan II seria l’engrandiment del seu imperi, que s’estendria del Danubi al mar Egeu i de la costa adriàtica al mar Negre.

Casaments

Ivan II no mena una política obertament bel·licista, sinó que aprofita la diplomàcia i els matrimonis per augmentar el seu poder. Aprofitant la tornada d’Andreu II d’Hongria de Terra Santa, Ivan es casaria amb la princesa Anna, que aportava com a dot el territori de Belgrad. D’igual manera es va aliar amb Teodor de l’Epir, i com a garantia del pacte una filla d’Ivan va maridar-se amb el germà de Teodor.

Un fet destacat, la batalla de Klokotnitsa

Trencant l’aliança, Teodor de l’Epir va envair Bulgària el 1230, i els seus exèrcits s’enfrontaren a Klokonitsa. El búlgar obtingué una gran victòria, cosa que ampliaria el seu imperi per zones com Macedònia del Nord i Grècia septentrional, assegurant-ne el domini la seva política conciliadora amb la població grega.

Cim

Amb Ivan II Asen el segon imperi búlgar arriba al seu apogeu convertida en gran potència dels Balcans, amb una economia florent. En són mostres el pacte comercial amb Dubrovnik (Croàcia), l’encunyament de monedes d’or i també la construcció d’edificis com l’església dels Quaranta Màrtirs, a Veliko Tarnovo (Bulgària), la capital. En l’àmbit religiós, el 1235 trenca amb el papa i es constitueix l’Església búlgara independent.

Constantinoble

Ivan havia negociat el matrimoni d’una filla amb Balduí II de Constantinoble, menor d’edat, ocupant ell la regència d’aquell estat, però finalment els llatins rebutjaren l’acord. En 1235 i 1236 va assetjar Constantinoble sense èxit. Els seus últims anys van ser enterbolits pels atacs dels cumans, poble de les estepes.

La frase

“Un home que excel·lí entre els bàrbars, no només respecte a la seva gent sinó també envers els estrangers” (de l’historiador bizantí Akropolites)

Koken, una hàbil emperadriu del Japó

Nara (Japó), 718-Nara, 770

Activitat: Política         

Àrea: Imperi del Japó

 

Un fet destacat, la popularització del budisme al Japó

Quan l’emperador Shomu abdicà el 749, només comptava amb una filla soltera, que va succeir-lo en el tron, amb el nom de Koken. Budista devota com el pare, va fomentar la seva propagació per tot el país. L’anterior emperador havia generat un greu conflicte entre el culte tradicional xintoista i aquella nova religió en promoure la construcció del gran temple budista Todai-ji i l’erecció d’una imatge gegantina del Buda. Koken va poder completar el projecte (752) i inaugurar-lo amb una cerimònia esplèndida.

Renúncia imperial

Per bé que el seu progenitor li havia indicat quin havia de ser el seu successor imperial, Koken no en va fer cas. Nou anys després de l’entronització de Koken, el 758, l’emperadriu va renunciar a la corona després d’escollir com a nou sobirà un cosí llunyà, que va prendre el nom de Jimmu. S’ignoren els motius de l’abdicació. Amb tot, Koken no es va recloure, allunyada del món.

Un se’n va i una altra torna

Vers el 761 Koken coneix el monjo budista Dokyo a Nara, que esdevé el seu conseller religiós i polític. Koken pretén recuperar el poder en contra de l’emperador Jimmu i del seu primer ministre Nakamaro Fujiwara. Finalment, el 764, esclata l’enfrontament entre els dos bàndols. La victòria militar dels partidaris de Koken suposa la mort del ministre Nakamaro i l’abdicació i l’exili de Junnin. Koken torna a seure al tron, ara amb el nom de Shotoku.

Temple Saidai-ji

Un monjo promocionat

Durant el segon govern (764-770), l’emperadriu manté el seu favor pel budisme, erigint el gran temple de Saidai-ji (765) i afavorint econòmicament els seus monestirs. A palau, promociona el monjo Dokyo fins els càrrecs més alts de govern en contra d’altres cortesans aristòcrates. Sembla que a la mort de Shotoku (740), Dokyo pretenia succeir-la com a nou sobirà del Japó, però no hi reeixí, i va patir l’exili.

L’anècdota

El regnat de l’emperadriu Koken no és un fet excepcional. Al llarg dels segles VII i VIII ocupen el tron del Japó sis sobiranes, també una d’elles —Kogyoku— dues vegades. El cert és que Koken fou l’última d’aquella època, i que passarien més de 800 anys abans que una altra dona fos l’emperadriu governant.

Haakon IV de Noruega, un emperador nord-atlàntic

Noruega, 1204–Kirkwall (Regne Unit),1263

Activitat: Política   

Àrea: Regne de Noruega

 

L’anècdota

Bastard del rei Haakon III de Noruega i nat després de morir el progenitor, la mare Inga de Varteig va reclamar els drets al tron per al seu fill. Estava en perill de mort, en un lloc controlat pels enemics del rei difunt. El 1206 partidaris del rei Inge II, germà de Haakon II, del bàndol dels Birkebeiner, escortaren el petit Haakon cap a Trondheim, però toparen amb una tempesta de neu. Dos guerrers, amb esquís, el carregaren per dur-lo sa i estalvi fins al seu destí. Una cursa d’esquí noruega, la Birkebeinerrennet, recorda el fet.

Oncles

El rei Inge II va protegir el nebot per tal que en fos l’hereu. Després del seu traspàs (1217), Haakon el succeí en el tron, però la seva posició no estava consolidada a causa de l’edat ─tenia 13 anys─ i l’origen il·legítim. Un altre oncle, Skuli, cogovernà el país, però progressivament s’agreujà el conflicte entre Haakon i Skuli. Malgrat el casament de Haakon amb la filla d’Skuli (1225), finalment el sogre s’autoproclamà rei (1239). L’any següent Skuli fou derrotat i mort. Des d’aleshores Haakon regiria tota Noruega.

Pau duradora i lleis

El govern únic de Haakon IV posa fi a un segle de guerres civils i inicia l’anomenada edat d’or de la Noruega medieval. El monarca reforma el corpus legal per augmentar l’autoritat reial així com per fixar la successió al tron, reservada ara només als fills legítims dels sobirans i aprovada per l’Església. Ell mateix fou coronat per un cardenal el 1247. Haakon IV centralitza també l’administració, establint una cancelleria a Bergen, que esdevé la capital del reialme.

Sala Haakon, Bergen

Tractats i romanços

Haakon intervé en política internacional. Signa un primer tractat comercial amb Anglaterra (1217) i amb la ciutat de Lübeck (Alemanya, 1250), així mateix acorda diplomàticament les fronteres meridionals del regne amb el principat rus de Novgorod (1251). Seguint les modes d’altres corts europees, patrocina la traducció de literatura cavalleresca francesa, com ara el romanç de Tristany i Isolda, al noruec antic. També projecta grans edificis de pedra a Noruega, com la gran sala Haakon a Bergen, que perviu.

Un fet destacat, Grenlàndia i Islàndia sota sobirania noruega

A l’altra banda de l’Atlàntic, els colons escandinaus de Grenlàndia es declaren vassalls del rei Haakon IV el 1261. Un any més tard els imiten els pobladors d’Islàndia. Es comprometen al pagament d’un tribut anual a fi de sufragar el personal administratiu i militar dels territoris. Noruega ateny així la seva màxima expansió territorial. També compta, prop d’Escòcia, amb l’illa de Man, les Hèbrides i les Òrcades. El 1263 Haakon va morir durant una campanya contra Escòcia pel domini de les Hèbrides.

Guillem I, el conqueridor d’Anglaterra

Falaise (França), vers 1028–Rouen (França), 1087

Activitat: Política               

Àrea: Ducat de Normandia, regne d’Anglaterra

 

Canvis

Bastard de Robert I, duc de Normandia, el pare va reconèixer Guillem, quan era infant, com a hereu dels seus dominis. El succeí (1039), encara menor d’edat, i Normandia visqué anys d’anarquia, amb lluites entre barons. Amb l’ajut del rei Enric I de França, s’imposà a la noblesa a la batalla de Val-ès-Dunes (1047). Se succeeixen els èxits polítics: el casament amb la filla del comte de Flandes; el triomf sobre el rei francès, ara enemic, a Varaville (1057); i la incorporació del comtat veí de Maine.

Un fet destacat, la batalla de Hastings (1066)

Cosí del rei anglès Eduard, el Confessor, quan va morir sense fills (1066), va reclamar la corona, mentre els barons anglesos proclamaven rei el comte Harold de Wessex. Guillem desembarca sense oposició a Anglaterra. El 14 d’octubre té lloc la batalla a Hastings contra les tropes anglosaxones que tornaven del nord després d’haver derrotat un altre exèrcit invasor noruec. Aquí, en canvi, Guillem obté la victòria i el rei Harold és mort en el combat. El Nadal de 1066 és coronat rei d’Anglaterra a Westminster.

Tapís de Bayeux, amb imatges de la batalla de Hastings

Consolidació

Malgrat la resistència del grups dirigents anglosaxons, Guillem conquesta la resta del reialme, més difícil al nord que al sud del país. Va avortar als alçaments no coordinats de la noblesa indígena així com les invasions escoceses i daneses. Confisca les propietats dels caps rebels i així, vers el 1071, havia substituït la majoria de l’alta noblesa i de la jerarquia eclesiàstica per normands, alhora que remodela la societat anglesa amb la implantació del sistema feudal, bastint castells per al control del territori.

Fiscalitzant

Enforteix l’autoritat del rei, evitant crear dominis senyorials enormes i introduint en cada comtat un delegat reial, el “sheriff”. També ordenà la redacció d’un cens-cadastre que abasta tot el regne, el Domesday Book (1085) per conèixer els recursos humans i materials del país. El 1086 en l’assemblea de Salisbury la noblesa va haver de jurar-li fidelitat. Tot plegat, no evita noves revoltes a Anglaterra o Normandia, fins i tot dirigides pels parents. Va morir en una d’elles, per les ferides en caure del cavall.

L’anècdota

Actualment se’l coneix com a Guillem, el Conqueridor, però aquest sobrenom no va ser aplicat fins uns trenta anys després de mort i no s’imposà fins al segle XIII. Monarca controvertit, els seus partidaris l’anomenaven “el Gran” mentre els detractors l’apel·laven “Guillem, el Bastard”.

Ladislau II de Polònia, rei d’un estat nou

mort a Horodok (Ucraïna), 1434

Activitat: Política                                                     

Àrea: Gran ducat de Lituània, regne de Polònia

 

Paganisme

Jogaila era un dels dotze fills d’Algirdas, gran duc de Lituània. A la mort del progenitor (1377), es disputà el tron amb altres parents, com l’oncle Kestutis, a qui feu matar (1382) abans d’imposar-se finalment. Els seus dominis eren molt extensos, ocupant bàsicament territoris de les actuals Lituània, Bielorússia i Ucraïna. Com el seu poble i els seus predecessors, Jogaila practicava els cultes pagans ancestrals. 

Segell reial de Ladislau II de Polònia

Fe i corona

Pel tractat de Kreva (1385), el gran duc Jogaila va acceptar l’oferta dels barons polonesos de ser el nou sobirà de Polònia. Per això el 1386 es va casar amb Eduvigis, pubilla del difunt rei Lluís I, després d’haver-se batejat i amb la promesa de convertir els lituans a la fe catòlica. El mateix any fou coronat, adoptant el nom de Ladislau II de Polònia, i instaurant la dinastia dels Jagelló.

Un fet destacat, la batalla de Grunwald (o de Tannenberg)

Concentrat en els afers polonesos, a Lituània va haver de nomenar Vytautas, fill del seu oncle Kestutis, com a nou gran duc (1392), que governà amb gran autonomia, si bé sota la seva sobirania. La política hàbil del rei va permetre que, vidu d’Eduvigis (1399), conservés el tron de Polònia. El principal enemic, l’Orde Teutònic, un estat germànic a Prússia i la costa bàltica, fou vençut pels exèrcits polonesos i lituans a Grunwald (1410), que suposà la seva davallada militar i la fi de l’expansionisme germànic.   

Èxits polítics i culturals

Malgrat les diferències culturals significatives, la unió dels dos estats de Polònia i Lituània es mantindria durant segles. Ladislau va enfortir la seva posició, aprofitant l’afebliment de russos i tàtars a l’est, recuperà territoris d’Hongria i estengué la seva influència al sud-oest, amb el príncep de Moldàvia com a vassall. La fita cultural més important fou el restabliment de la universitat de Cracòvia el 1400.

L’anècdota

Els últims anys de regnat s’enterboliren pels conflictes amb el successor de Vytautas a Lituània, encara que va continuar la unió amb Polònia. El 1424, obtingué del seu quart matrimoni el príncep hereu que assegurava la pervivència de la dinastia. Ladislau II va morir de vell el 1434. Segons algun cronista, per culpa d’enfredorir-se una nit en una llarga passejada nocturna. S’hauria quedat massa al ras, escoltant embadalit el cant d’un rossinyol.   

Basili I de Bizanci, de pagès a emperador

Edirne?(Turquia), vers 830?–Constantinoble, 886

Activitat: Política      

Àrea: Imperi bizantí

 

Grimpant

Provinent d’una família de pagesos pobres d’ascendència armènia, Basili s’instal·la a Constantinoble en busca de fortuna. De bona planta i força hercúlia, va entrar al servei de gent poderosa, cortesans i vídues riques. La fama com a lluitador o en la doma de cavalls, va introduir-lo a la cort. La seva ascensió fou meteòrica gràcies al favor imperial: palafrener, mestre d’estables, camarlenc… El 865 es casa amb l’amant de l’emperador (865), gaudint de la confiança plena del sobirà.

Un fet destacat, l’entronització de la dinastia macedònica

Basili participa en l’assassinat de Cèsar Bardas, oncle de l’emperador i principal figura  de govern (865). El monarca el nomena corregent (866).  Un any més tard, Basili va fer matar l’emperador Miquel III i s’emparà del tron sense grans resistències. El seu govern suposa l’arribada de la dinastia “macedònica” —dita així pel nom de la seva província natal— que governarà l’imperi bizantí durant dos segles i que constitueix un període de florida cultural esplèndida, de puixança política i expansió territorial.

L’anècdota

Com altres usurpadors, durant el regnat s’escriuen textos per justificar les seves accions, com a instrument diví per posar fi a un règim corrupte. També es creen llegendes sobre els seus orígens. Així, quan era nadó, els pares el van dur al camp de blat on treballaven, i una àliga va baixar del cel per protegir-lo del sol amb les ales. Els pares van voler espantar-la, però l’àliga continuà fent-li ombra, i entengueren que era un senyal premonitori del seu destí imperial.

Campanyes

El balanç militar del regnat de Basili I és positiu. A Itàlia, perd Sicília després de la caiguda de Siracusa davant dels àrabs (878), però recupera Bari (876) i consolida la seva posició al sud d’Itàlia així com a la costa dàlmata. A orient, esclafa l’oposició dels paulicians, grup cristià dissident i aliat amb els sarraïns. El 872 els derrota i conquesta la seva capital, Divrigi (Turquia).

Est i oest

Després del cisma entre el papat de Roma i el patriarcat de Constantinoble (863), Basili I restableix la unitat religiosa i la relació amb el papa, en accedir al tron (867). De tota manera, l’emperador bizantí, que promou l’evangelització dels eslaus, situa el poble búlgar sota la dependència del patriarca de Constantinoble, no de Roma (870).

De lleis i edificis

En matèria legislativa, Basili I emprèn la reforma del codi de Justinià, que culminaria el seu successor Lleó VI. En temps de Basili, es publiquen altres obres de lleis, com el Procheiros nomos, un manual de dret per a jutges i advocats, i l’Epanagoge. En el camp artístic, afavorí la construcció d’edificis monumentals, com ara l’Església Nova i el palau de Kenurgion, a Constantinoble.