Pere, el Conestable, un rei portuguès per als catalans

Portugal, 1429–Granollers, 1465

Activitat: Política  Grup5-Història

Àrea: Corona d’Aragó

Ascens i davallada

Mort el rei Eduard I de Portugal (1438), el seu germà Pere va exercir la regència durant la minoria de l’hereu, Alfons. El regent va aprofitar la seva posició per atorgar al seu fill Pere rendes i distincions, com el títol de conestable, un alt càrrec militar. El 1446 el rei Alfons V assumí el poder i s’enfrontà al seu oncle. L’oposició entre els dos va provocar la batalla d’Alfarrobeira (1449), on l’antic regent va morir. El més perjudicat fou Pere, el fill del difunt, que va perdre béns i títols, i obligat a l’exili.

Desterrament literari

Làpida de Pere, el Conestable, Santa Maria del Mar, Barcelona

Làpida de Pere, el Conestable, Santa Maria del Mar, Barcelona

S’establí a Castella. D’aquests anys resten algunes obres escrites en castellà, com la novel·la sentimental La sátira de infelice e felice vida o un poema moral, plant d’una germana difunta, La tragedia de la insigne reina doña Isabel. El 1457 va poder tornar a Portugal.

Un regne a l’abast

A Catalunya, els grups dirigents, que controlaven la Diputació del General i el Consell de Cent, es rebel·laren contra el seu rei, Joan II,i el 1462 n’elegiren un altre, Enric IV de Castella. Un any més tard aquest va renunciar, i les autoritats del país oferiren la corona a Pere, el Conestable, nét de Jaume d’Urgell i besnét del rei Pere, el Cerimoniós. Al gener de 1464 Pere arribava a Barcelona com a nou monarca.

Un fet destacat, Pere encomana el retaule del Conestable (1464)

Home de gran cultura, malgrat la guerra civil, Pere IV de Catalunya no va deixar de banda la promoció de l’art. La mostra més destacada que es conserva és el retaule del Conestable, obra de Jaume Huguet. A l’escena principal s’hi representa l’Epifania, i es conserva en el lloc pel qual fou concebut, la capella reial de Santa Àgata, a Barcelona.

Lluites dins i fora

La guerra contra Joan II va dominar els tres anys del seu regnat, amb un resultat desfavorable perquè els guanys territorials –l’Arboç, la Bisbal d’Empordà…− no van compensar la pèrdua de ciutats com Lleida, Cervera o Vilafranca del Penedès. Fou també derrotat a la batalla de Calaf (1465). La seva política topà amb els privilegis de les oligarquies catalanes. Sovintejaren les disputes d’aquests grups amb els oficials reials, generalment portuguesos. Malaltís, va morir als 36 anys, probablement de tuberculosi.

Espasa de Pere, el Conestable

Espasa de Pere, el Conestable, Museu de la Catedral de Barcelona

La frase

“Paine pour joie” (=”Pena per joia”). Aquesta era la seva divisa que va fer gravar en edificis i objectes personals, com la seva espasa. Potser es refereix als canvis constants de la fortuna, que va patir en pròpia pell.

Per saber-ne més:

J. Ernest Martínez Ferrando. Pere de Portugal, “rei dels catalans”. Barcelona, 1960

Anuncis

Nuno Gonçalves, retratista del poble portuguès

 
Portugal, mort abans de 1492
Activitat: Pintura   Grup4-Art                                                           
Àrea: Regne de Portugal

 

Un artista reconegut

El primer document que fa referència a aquesta artista data de 1450, quan fou nomenat pintor de cambra del rei Alfons V de Portugal, càrrec que mantindria molts anys. Així, al 1470 li fou pagat una pintura sobre l’Esperit Sant per a la capella del palau reial de Sintra. El 1471 va substituir João Eanes com a pintor de les obres de la ciutat de Lisboa. Tot plegat li proporcionà una situació acomodada que li permeté arrendar o comprar diverses cases a la capital.

Un fet destacat, el retaule de sant Vicenç

Tota la fama i el valor de Gonçalves descansen sobre aquesta obra que se li ha atribuït a partir dels comentaris de Francisco de Holanda, un crític d’art del segle XVI. L’obra es compon de sis panells que ―segons la tesi més acceptada― representen sant Vicenç envoltat per una seixantena de personatges:el rei, la cort, monjos, cavallers, pescadors… L’original composició de l’escena i el retrat de les figures fan d’aquesta peça una obra mestra, excepcional en la pintura portuguesa del segle XV.

nunogonçalves1

L’estil

Alguns aventuren que també són obra seva un retrat de la infanta Joana, els cartons dels tapissos de la presa d’Arzila i algunes imatges de sants. No es coneix la seva formació, però el seu estil s’allunya dels pintors del país, amb el gust pels volums, una paleta de colors rica i brillant i el realisme de les figures, clarament individualitzades.

L’anècdota

Malgrat el llarg nombre d’estudis, l’obra  màxima de Gonçalvés és encara objecte de controvèrsia a causa de les poques dades segures sobre la peça. Investigacions amb raigs X han demostrat que la cara del sant del retaule va ser repintada en època posterior. Un text del segle XVI sembla confirmar-ho ja que explica que el rei Joan II de Portugal havi manat refer el rostre de sant Vicenç, reproduint-hi les faccions del seu fill, el príncep Alfons, mort el 1291, als disset anys.

La frase

“És en el retrat on destaca més la seva singularitat, ja que més enllà de les capacitats realistes de representació, tant en retrat físic com social, sorprèn per la profunditat psicològica de cada rostre, que sembla no tenir correspondència directa amb la pintura europea del mateix període” (de la historiadora de l’art Dalila Rodrigues).

Dionís I, consolidant Portugal

Lisboa, 1261-Santarém (Portugal), 1325
Activitat: PolíticaGrup5-Història
Área: Regne de Portugal
 
Després de la conquesta

En temps del seu pare, Alfons III, s’havien conquerit els ultims enclavaments musulmans en territori portuguès. El llarg regnat de Dionís I (1279-1325) seria pacífic, tret de breus campanyes contra Castella resoltes pel tractat d’Alcañices (1297), que fixaria definitivament i de manera avantatjosa per a Portugal els límits entre els dos regnes, gràcies a la feblesa castellana durant la minoria d’edat de Ferran IV.

dionisIdeportugalUn fet destacat, “o rei lavrador”

Fomentà l’economia amb el desenvolupament del comerç, la mineria i sobretot l’agricultura, per la qual cosa fou anomenat “el rei camperol”. Distribuí petites propietats entre pagesos que a canvi pagaven rendes a la corona. Va talar boscos  i dessecà terres pantanoses al Minho, Alentejo o l’Algarve per al conreu. Regulà fires i mercats, així mateix organitzà el comerç exterior. El 1308 signà el primer tractat comercial del país amb Anglaterra. Del seu regnat data també la primera marina portuguesa.

Nobles, templers i prelats

Reforçà la monarquia en perjudici de la noblesa i l’alt clergat, aliat amb les ciutats i protegint les classes populars dels abusos dels poderosos. Pel que fa als ordes religiosos militars establerts a Portugal, aconseguí un major control en trencar la seva dependència dels seus homònims castellans. Quan el papa Climent V va dissoldre els templers (1312), en realitat ell va aprofitar els seus béns i fins i tot els seus membres per crear un nou orde, el de Crist (1319), on els monjos cavallers juraven fidelitat al monarca.

Un home culte

A diferència dels seus predecessors, fou un monarca instruït, va protegir els trobadors i  fins i tot va compondre prop de centenar i mig de cantigas ―poemes cantats― per la qual cosa ha estat conegut amb el sobrenom del rei poeta. Fundà la primera universitat del regne, confirmada pel papa el 1290, universitat que alternà la seva seu entre Lisboa i Coimbra.

Problemes familiars

Durant anys Alfons, el germà petit del monarca, s’hi enfrontà, aliat amb la noblesa. Tanmateix, el conflicte familiar més greu succeí quan era vell. Les preferències de Dionís pel seu fill bord, Afonso Sanches, van provocar des de 1320 la rebel·lió del fill legítim i menystingut, el futur Alfons IV. Només la mediació de la reina va evitar la guerra.

L’anècdota

El 1938 es van analitzar les seves despulles. Va sorprendre comprovar que encara que havia mort als 63 anys, comptava amb la dentadura perfecta. A diferència dels anteriors reis portuguesos, Dionís era ros, cosa que s’explica per la genealogia de la seva mare, vinculada amb la dinastia germànica dels Hohenstaufen i l’anglesa dels Plantagenet.

Bartolomeu Dias, fins a l’extrem d’Àfrica

 
Portugal, ca. 1450-cap de Bona Esperança (Sud-àfrica), 1500
Activitat: ExploracióGrup5-Història
Área: Regne de Portugal
 
 Un passat desconegut

Poques dades es coneixen sobre el seus primers anys, i encara es qüestionen atesa l’existència d’altres homònims contemporanis. Probablement estava al servei del monarca com a superintendent dels magatzems reials. Amb experiència com a mariner, el 1481 havia navegat fins a la Costa de Guinea.

L’aventurabartolomeudias

El 1487 el rei Joan II de Portugal organitzà una empresa marítima formada per tres vaixells, dues caravel·les –São Cristóvão i São Pantaleão– i un vaixell d’aprovisionament. Fou encomanada a Dias amb la missió de vorejar Àfrica fins al seu extrem meridional. Salpà l’agost i el desembre va superar el cap Cross, a Namíbia, límit fins aleshores de les exploracions portugueses. Els vaixells enfilaren cap al sud, seguint el litoral.

Un fet destacat, el descobriment del Cap de Bona Esperança 

Al gener de 1488, a causa de les tempestes, els vaixells van haver de navegar mar endins durant dies per la qual cosa no s’adonaren que havien passat l’extrem meridional del continent. Amb la bonança van cercar altre cop la costa i el 8 de febrer desembarcaren a Sud-àfrica, a Mossel Bay. Després continuaren navegant cap a l’est per aigües de l’oceà Índic fins a l’actual Kwaaihoek, on van erigir un padrao, un pilar de pedra per testimoniar-ho. De tornada, Dias contemplà, ara sí, el cap de Bona Esperança, que va batejar com cabo das Tormentas, que obria la ruta envers l’Índia.

Amb Vasco de Gama

L’expedició de Dias va arribar a Lisboa el desembre de 1488, però tot i l’èxit de la missió, el navegant no va ser recompensat ni tampoc dirigí noves empreses marítimes. El 1497 va  participar en la primera part del viatge de Vasco de Gama, fins a l’arxipèlag de Cap Verd, que concluiria en la ciutat índia de Calicut.

L’anècdota

El seu darrer periple fou un altra expedició cap a Orient, ara liderada per Pedro Alvares Cabral que, internant-se per l’oceà, descobrí el Brasil. Referen el camí, però en les aigües sud-africanes una tempesta va enfonsar la nau de Dias. Així, l’explorador va morir travessant el cabo das Tormentas–nom ben justificat- que ell havia descobert dotze anys abans.

Fernão Lopes, un historiador portuguès modern

 
Lisboa, entre 1380 i 1390-Lisboa, 1460?
Activitat: Història
Área: Regne de Portugal
 
L’arxiver del regne

Malgrat ser de famíilia de menestrals, va rebre certa formació a Lisboa. Fruit d’això, el 1418 era “guarda-mor de la Torre del Tombo”, és a dir, conservador de l’arxiu general del regne, càrrec que mantindria al llarg de 36 anys. Aquest fet facilità la seva obra historiogràfica.

Més oficis, més béns, més honors

A més d’arxiver, Lopes fou secretari i home de confiança de l’infant Ferran i més tard escrivà del rei Eduard que, el 1434, li encomanà la crònica del seu pare Joan I. Fou recompensat amb generositat. Eduard li atorgà carta de noblesa i una renda de 14.000 reis a l’any que el seu successor Alfons V augmentà fins els 20.000.

Un fet destacat, la Crònica de Joan I de Portugal (Crónica de D. João I)

És la seva obra cabdal, on palesa la voluntat de ser imparcial, l’examen crític de les fonts documentals, l’anàlisi de les causes dels fets i on reivindica la importància del poble en la història. La seva prosa -clara i d’arrel popular, relatant els fets com si el cronista en fos testimoni directe- és considerada la més reeixida de la literatura portuguesa medieval.

Tria d’obres

Crónica de D. Pedro; Crónica de D. Fernando. A banda de les tres cròniques inqüestionades, hi ha altres obres que alguns experts li atribueixen, entre elles, Crónica dos sete primeiros reis de Portugal;  i Crónica de D. Duarte.

L’anècdota

El 1236, va tenir un fill, Martinho, qui esdevingué metge de l’infant Ferran. En la campanya contra la ciutat de Tànger (1437), l’infant fou fet presoner pels musulmans i Martinho, al seu servei, també va morir captiu anys més tard. En 1459, en l’últim document que conservem sobre el cronista, aquest no reconeix Nuno Martins, fill bastard de Martinho, a qui deshereta.

La frase

“Si per ventura algú busca en aquest text bellesa o noves paraules, i no la veritat de les històries, li desplauran els nostres raonaments”  (extret del Pròleg de la Crònica de Joan I de Portugal)

“No hi ha només història en les cròniques de Fernao Lopes, hi ha també poesia i drama, hi ha l’edat mitjana amb la seva fe, el seu entusiame i el seu deler de glòria“ (de l’historiador portuguès Alexandre Herculano)