Ibn Battuta, el viatger infatigable

Tànger (Marroc), 1304–Anfa? (Marroc), entre 1368 i 1377

Activitat: Exploració                                                 

Àrea: Sultanat benimerí, sultanat de Delhi

 

Qadis

Xams al-Din Abu Abd Al·la Muhammad, conegut com Ibn Battuta (que significa “fill de l’aneguet”) pertanyia a una família culta marroquina. El pare era qadi, és a dir, jutge. La instrucció d’Ibn Battuta s’encaminaria cap aquest mateix destí. A fi de completar la seva formació en dret a l’Orient i desitjant complir el precepte islàmic del pelegrinatge a La Meca, als 21 anys deixa el seu país per emprendre el seu primer llarg viatge.

Primers itineraris

Travessà el nord d’Àfrica fins Egipte, després seguí per Palestina i  Síria. Des de Damasc viatjaria a La Meca i Medina. Un cop complert el precepte religiós, es va unir a uns pelegrins perses que tornaven al seu país, per visitar Iran i Iraq. Més tard regressà a La Meca, on va viure 3 anys. Posteriorment va anar al Iemen i recorregué la costa oriental africana fins Zanzíbar i l’illa de Kilwa (Tanzània), passant per Oman de retorn a La Meca.

Cap a l’Índia i derivades

Un nou periple el duria per l’actual Turquia, la mar Negra, Àsia Central i l’Índia. Allà s’estaria set anys a la cort sumptuosa del sultà de Delhi com a jutge, etapa que va concloure quan el sobirà indi l’envià d’ambaixador a la Xina. Un seguit d’infortunis arruinaren l’expedició i ell sojornà a les illes Maldives, exercint altre cop de cadi. Més tard navegà a Sri Lanka i Indonèsia per arribar finalment a la Xina, en una estada de 4 mesos. Inicia, llavors, el regrés cap al Marroc, via Índia, Orient Mitjà i Egipte.

Occident

Arribat a la terra natal, no acaba la vida itinerant d’Ibn Battuta. El 1350 visita el regne de Granada, i dos anys més tard, per ordre del sultà marroquí, l’imperi de Mali a l’Àfrica subsahariana. Tornà definitivament al Marroc a principis de 1354. Sembla  que el sultà el recompensà, nomenant-lo cadi d’Anfa, al centre del país.

Un fet destacat, Rihla (Viatges)

A instàncies del seu sobirà, Ibn Battuta va dictar les memòries dels seus trenta anys de viatges, en un recorregut de més de 120.000 km. L’escriptor Ibn Juzay al-Kalbi va embellir el text, afegint-hi també poemes. Aquest llibre de viatges, acabat el 1356,  descriu amb vivesa les terres, la història i els costums  dels pobles que visita, a voltes, de manera fantasiosa i d’altres, amb precisió i realisme, inserint també les seves aventures.

La frase

“Són cavalls de riu que han sortit a pasturar pels marges. Fixa’t: tenen el cap d’un cavall normal, així com la crinera i la cua, però les potes són com les d’un elefant” (la descripció dels hipopòtams, d’Ibn Battuta)

 

Per saber-ne més:

Ibn Battuta. Els viatges. Traducció de Margarida Castells i Manuel Forcano. Barcelona : Proa, 2005

 

Xajar al-Durr, la perla d’Egipte

m. El Caire, 1257

Activitat: Política   

Àrea: Sultanat d’Egipte

 

Favorita

Es desconeix el seu nom real. Ha passat a la història com Xajar (o Shajar) al-Durr, que vol dir “collaret de perles“, al·ludint probablement a la seva bellesa. Esclava, potser turca, la va comprar el sultà egipci as-Salih Ayyub. Més endavant  li concedí la llibertat i s’hi va casar. L’únic fill no va viure gaire temps.

La VII Croada

El 1249 una expedició cristiana liderada per Lluís IX de França va envair Egipte i s’apoderà del port de Damieta. Xajar governava mentre el seu marit era de campanya a Síria. Tornat al país, el sultà va morir, però Xajar, juntament amb alts caps, ho mantingué en secret en aquells moments crítics, fins l’arribada d’un fill del sultà, Turan Xa, que era a Turquia. Turan volgué reduir el poder de la vídua. Ella, en canvi, aconseguí el suport dels generals que, revoltats, van matar el nou sultà (1250).

Un fet destacat, el sultanat femení

Així, amb l’ajut de caps militars d’origen esclau anomenats mamelucs, Xajar va cenyir la corona. Fins i tot encunyà moneda amb el seu propi nom. La proclamació de la sultana suscità el fort rebuig del emirs aiúbides de Síria i sobretot del califa de Bagdad, font de legitimitat, que no la reconegueren atès que era una dona. Finalment Xajar es va casar amb un general mameluc, Aybak, el nou home fort. La sultana va abdicar després d’un regnat de tres mesos, però mantingué part de la seva influència a palau.

L’anècdota

A fi de consolidar-se en el tron, el sultà Aybak, el 1257, decidí casar-se novament, ara amb la filla de l’emir de Mossul. Xajar s’hi va oposar i, seguint les seves ordres, esclaus palatins van matar Aybak mentre prenia un bany. Sota tortura, els criats van confessar la culpabilitat de la sultana, i Xajar fou morta poc després.

Tomba de Xajar al-Durr, El Caire

 

al-Idrisi, el brillant geògraf medieval

Ceuta (Espanya), 1100?-Palerm? (Itàlia), 1166?

Activitat: Geografia. Cartografia

Àrea: Regne de Sicília

 

Orígens nobles

De nissaga noble àrab, al-Idrisi feia remuntar els seus ancestres a la família de Mahoma. Avantpassats seus havien regnat sobre la zona de Màlaga, i un cop destronats van establir-se al nord d’Àfrica.

Viatger

Se’n tenen poques dades biogràfiques. Sembla que de jove havia viatjat molt per la Mediterrània, fins a la ribera asiàtica. De la seva obra es dedueix que havia recorregut també el sud de la península Ibèrica. De fet, es creu que va estudiar a Còrdova, el principal centre cultural d’aquella zona.

Un rei inquiet

L’illa de Sicília era governada pel rei normand Roger II, que s’envolta d’erudits jueus, cristians i musulmans. Vers el 1139 aquest monarca li encomana una gran projecte geogràfic, tasca a la qual es consagrà durant una quinzena d’anys, avaluant tractats de savis cristians i musulmans: Ptolemeu, Orosi, al-Yaqubi, al-Masudi…, i adquirint noves dades de manera directa, viatjant ell i els seus delegats, o bé consultant als mariners arribats a Sicília. 

Un fet destacat, El llibre de Roger (Kitab Rujir)

El 1154 va presentar al rei un mapamundi gravat en plata, desaparegut poc després, i el Llibre de Roger, un text en àrab, compendi de geografia descriptiva de les Canàries a la Xina, i de l’Àfrica equatorial a Escandinàvia, dividit en 70 seccions. De cada secció, s’indiquen accidents geogràfics, ciutats, distàncies, notes d’economia, política i cultura… L’acompanya un atles amb una setantena de mapes. El llibre constitueix l’obra geogràfica d’abast mundial més completa i detallada feta fins aleshores.

L’anècdota

En una labor amb un propòsit tan ambiciós, s’hi descobreixen errades. Una d’elles afecta les poblacions catalanes de Barcelona i Girona, que se situen a l’altra banda del Pirineu, prop de la ciutat de Narbona.

Renovacions

Mort el monarca el 1154, al-Idrisi seguí treballant pel succesor Guillem II en una nova versió corregida i ampliada del seu compendi geogràfic. Les mancances d’aquests treballs no invaliden la seva importància, vist que durant segles no es produiren obres cristianes o islàmiques equiparables. 

La frase

“La Terra és rodona com una esfera, i les aigües s’hi adhereixen i s’hi mantenen gràcies a un equilibri natural invariable” (extret del Llibre de Roger).

Al-Maarri, el poeta cec

Maarrat al-Numan (Síria), 979–Maarrat al-Numan, 1058

Activitat:Literatura 

Àrea: Emirat d’Alep, Califat fatimita

 

Primers anys

Abu al-Ala Ahmad ibn Abd Allah, conegut com al-Maarri, sobrenom derivat del lloc de naixement, pertanyia a una família síria distingida, d’origen àrab. Als quatre anys quedà pràcticament cec per culpa de la verola. Això no impedí la seva formació, predominantment literària, impartida primer pel pare i més tard completada a Alep. El primer recull de poemes, L’espurna de l’encenedor (Saqt al zand), de refinament formal, mostra la influència del gran poeta al-Mutanabbi.

Bagdad

Els anys 1009 s’instal·à a Bagdad. Allà va relacionar-se amb els cercles intel·lectuals i literaris, participà en debats i va recitar els seus poemes. Tanmateix, l’any següent abandonà aquella ciutat. Potser el motiu fos la manca de diners, després de negar-se a ser un poeta cortesà, dedicat a escriure panegírics en honor dels potentats.

Reclusió

Al-Maarri es retirà a la població natal, vivint de manera  austera, centrat en l’escriptura. Aquest allunyament dels centres literaris no comportà l’oblit; s’intensificaren els intercanvis epistolars i s’aplegaren al seu voltant deixebles vinguts d’arreu del món islàmic.

Un fet destacat,  Obligacions més enllà del deure (Luzum ma la yalzam)

Aquest recull poètic agrupa poesies compostes durant la maduresa. El títol al·ludeix a les regles mètriques que s’autoimposa, més exigents que les usades correntment pels autors, cosa que evidencia el seu virtuosisme. Aquestes composicions breus són de caràcter filosòfic i religiós. L’autor es manifesta profundament pessimista i escèptic sobre el món i l’home, i crític contra les religions alhora que mostra un alt sentit moral.

Un viatger com Dant

Una de les obres més famoses d’al-Maari és L’epístola del perdó (Risalat al-ghufran), escrita el 1033. De caire satíric, retrata una viatge a ultratomba, retratant el paradís i l’avern, amb les criatures i els homes que hi habiten.

La frase

“No podem escollir néixer ni envellir,

ni viure, ¿Què ens queda per triar?”

 

“La religió, comerç de morts.

Per tant, objecte que no es pot vendre

entre els vius”

 

“La gent voldria que un imam s’aixequés

i prediqués des de la trona a la multitud silenciosa.

Il·lusió tramposa! No hi ha més imam que la raó,

la nostra guia de nit i de dia”

Utman, el tercer califa

Medina (Aràbia Saudita), mort 656

Activitat: Política

Àrea: Primer califat

 

El primer aristòcrata

Ric mercader, pertanyia al clan dels omeies, el més poderós de La Meca. Malgrat l’hostilitat omeia davant la predicació de Mahoma, Utman ibn Affan es convertí vers el 620, en el primer del grup dirigent de la ciutat a abraçar la fe islàmica. Amb tot, el paper polític d’Utman durant aquesta primera etapa no fou gaire significatiu.

L’anècdota

Un dels sobrenoms amb què es coneix aquest califa és “el de les dues llums”. Aquest apel·latiu fa referència al seu matrimoni amb dues filles de Mahoma. Agraït per la seva conversió, el Profeta va casar-lo primer amb Ruqayya i quan va morir el 623, amb Umm Kulthum.

Conquestes

Ja era vell quan fou elegit califa a la mort Umar I (644) i mantingué els primers anys l’expansió de l’imperi islàmic. Consolidà Egipte i des d’allà conquerí al sud Núbia i a l’est Tripolitània, i assegurà definitivament Pèrsia, després de la mort del rei sassànida Yezdegerd III (651). Un tret diferenciador d’aquest califat és l’enfortiment del poder naval, que es tradueix en l’ocupació temporal d’illes com Xipre i Rodes.

Un fet destacat, la codificació de l’Alcorà

Utman encarregà la redacció de la primera versió oficial del llibre sagrat que fins aleshores s’havia transmès sobretot oralment. Zayd ibn Tabit, antic secretari del Profeta, se n’ocupà, recollint i comparant les diverses fonts. Va ordenar el text per sures (capítols) d’extensió en ordre creixent. Vers el 653, el califa va establir la  revisió definitiva i ordenà que es cremessin les altres variants. Aquell text canònic, que assegurà la unitat de l’Islam, és el que ha arribat fins als nostres dies.

Entre parents

Prosseguí la política interior d’Umar I encaminada a constituir un poder central fort per mantenir la unitat de l’imperi. Així, per garantir la fidelitat dels territoris més allunyats, substituí governadors provincials per membres del clan omeia, com Muawiya, nou governador de Síria, als quals beneficia amb escreix.

Mort

A partir del 650 esclataren revoltes a l’imperi, sobretot a Egipte i l’Iraq, fruit del seu nepotisme i la corrupció dels seus parents així com de les rivalitats amb altres clans àrabs i l’oposició de familiars del Profeta, com ara la vídua Aixa o el cosí Alí ibn Talib, que l’acusaren d’haver alterat l’Alcorà. El 656 fou assassinat a Medina.

 

 

Khalid ibn al-Walid, la primera espasa de l’Islam

La Meca (Aràbia Saudita), 584–Homs (Síria), 642

Activitat: Guerra    

Àrea: Primer califat

 

Antagonista

De la tribu dels Quraix, ciutadà de La Meca, era, per tant, compatriota de Mahoma. Quan va començar a predicar la nova fe, Khalid ibn al-Walid s’hi mostra contrari. Emigrat Mahoma a Medina, Khalid participa en les lluites entre aquesta ciutat partidària del profeta i La Meca. Destre en el combat i com a genet, revela les seves dots tàctiques en el combat d’Uhud (625), victòria de les forces de La Meca sobre les musulmanes.

Salvador del nou règim

Khalid es converteix a la fe islàmica vers el 628. Es presenta a Mahoma a Medina i ingressa en les seves tropes. Pren part en l’ocupació de La Meca (629). El decés del profeta (632)  va posar en perill el recent estat islàmic. Tribus de l’Aràbia central i del sud es revoltaren i el successor de Mahoma, el califa Abu Bakr, confia l’exèrcit a Khalid que sufoca les rebelions amb rapidesa, amb accions com la batalla d’Aqraba (633).

L’anècdota

Mesquita Khalid ibn al-Walid (Homs, Síria)

D’acord amb la tradició, fruit d’una primera victòria contra tropes bizantines a Muta (Jordània), Mahoma felicità Khalid, anomenant-lo “saifullah”, això és, “l’espasa de Déu”. En realitat, aquesta història no és versemblant: el sobrenom de Khalid no s’esmenta a les cròniques àrabs fins tres segles més tard.

Contra els perses

El 633, el califa Abu Bakr envia Khalid ibn al-Walid a la conquesta de l’Iraq. Aquest país formava part de l’imperi persa sassànida, un estat en decadència. Khalid segueix el curs del riu Eufrates d’est a oest, obtenint grans victòries, amb la qual cosa domina la Mesopotàmia meridional. Pren les ciutats de Hira, Anbar i Firaz, aquesta última després de combatre contra perses i bizantins.

A Síria

Seguint les ordres califals, el 634 Khalid es trasllada a Síria per continuar l’expansió en l’imperi bizantí, on conquesta Damasc. Mort  Abu Bakr (634), el nou califa Umar I el relleva de cap de l’exèrcit. De fet, però, Khalid continua jugant un paper destacat en les campanyes de Síria i Palestina. La mobilitat, la rapidesa i l’adaptació al terreny són trets del geni militar de Khalid, un general invicte.

Un fet destacat, la batalla del riu Yarmuk

Arran d’una contraofensiva bizantina, l’exèrcit àrab es retira fins Jordània, al riu Yarmuk. Malgrat la inferioritat numèrica, Khalid venç gràcies a maniobra de flanc que envolta les forces enemigues. El triomf decisiu assegura el domini de Palestina i Síria per al califat. El 638, després de ser acusat de robar botí de guerra, Khalid abandona l’exèrcit i viu els últims anys a Síria.

Al-Khansa, la poetessa beduïna

Aràbia Saudita, últim quart del segle VI-després de 644?

Activitat: Literatura    

Àrea: Medina

 

Desert

al-Khansa, de Khalil Gibran

Tumadir bint Amr és coneguda amb el sobrenom d’al-Khansa, que significa “de nas xato” o bé “gasel·la”. Pertanyia a la tribu dels Sulaim, que vivien al desert, al Najd, al centre d’Aràbia, nascuda dins d’una família il·lustre i rica, de la qual procedien diversos caps tribals.

Un fet destacat, les elegies fúnebres per als germans

Sovint enfrontades les tribus àrabs del desert, Sakhr i Muawiyya, germans d’al-Khansa van morir en aquests combats tribals. Tradicionalment les dones eren les encarregades de plànyer els morts, i al-Khansa crea poemes per honorar els germans i el pare difunts, que assoliran gran difusió.

La frase

“Érem com dues branques nascudes del mateix tronc,

on creixia la vegetació amb gran ufana.

Però quan un se sorprèn de les arrels profundes,

i del brancatge dens, carregat de fruits,

un destí cruel arrenca una de les branques.

El temps no respecta res, no perdona res”

Una nova fe

Probablement el 629 una delegació de la tribu dels Sulaim, es trasllada a Medina i allà, en presència de Mahoma, es converteixen a la nova fe. Segons la tradició, al-Khansa, hi participà, vestida amb les robes de dol que sempre duia, i el Profeta va celebrar els seus versos. Els fills d’al-Khansa van participar en les guerres per expandir la nova religió. Quatre d’ells moriren a la batalla de Qadisiyya (636), per la qual cosa el califa Umar hauria concedit una pensió a la mare.

Fama

L’alta reputació dels poemes d’al-Khansa s’ha mantingut al llarg dels segles. Van ser aplegats al segle IX, formant un recull d’uns mil versos. Les seves composicions, totes de caire elegíac (“marthiya”), generalment breus, mostren una alta càrrega emotiva amb una expressió rica, plena d’imatges innovadores, dotades de tendresa o de força i violència. Hi és present el lament i la pena inconsolable davant la mort.

Guardar

Guardar