Haakon IV de Noruega, un emperador nord-atlàntic

Noruega, 1204–Kirkwall (Regne Unit),1263

Activitat: Política   

Àrea: Regne de Noruega

 

L’anècdota

Bastard del rei Haakon III de Noruega i nat després de morir el progenitor, la mare Inga de Varteig va reclamar els drets al tron per al seu fill. Estava en perill de mort, en un lloc controlat pels enemics del rei difunt. El 1206 partidaris del rei Inge II, germà de Haakon II, del bàndol dels Birkebeiner, escortaren el petit Haakon cap a Trondheim, però toparen amb una tempesta de neu. Dos guerrers, amb esquís, el carregaren per dur-lo sa i estalvi fins al seu destí. Una cursa d’esquí noruega, la Birkebeinerrennet, recorda el fet.

Oncles

El rei Inge II va protegir el nebot per tal que en fos l’hereu. Després del seu traspàs (1217), Haakon el succeí en el tron, però la seva posició no estava consolidada a causa de l’edat ─tenia 13 anys─ i l’origen il·legítim. Un altre oncle, Skuli, cogovernà el país, però progressivament s’agreujà el conflicte entre Haakon i Skuli. Malgrat el casament de Haakon amb la filla d’Skuli (1225), finalment el sogre s’autoproclamà rei (1239). L’any següent Skuli fou derrotat i mort. Des d’aleshores Haakon regiria tota Noruega.

Pau duradora i lleis

El govern únic de Haakon IV posa fi a un segle de guerres civils i inicia l’anomenada edat d’or de la Noruega medieval. El monarca reforma el corpus legal per augmentar l’autoritat reial així com per fixar la successió al tron, reservada ara només als fills legítims dels sobirans i aprovada per l’Església. Ell mateix fou coronat per un cardenal el 1247. Haakon IV centralitza també l’administració, establint una cancelleria a Bergen, que esdevé la capital del reialme.

Sala Haakon, Bergen

Tractats i romanços

Haakon intervé en política internacional. Signa un primer tractat comercial amb Anglaterra (1217) i amb la ciutat de Lübeck (Alemanya, 1250), així mateix acorda diplomàticament les fronteres meridionals del regne amb el principat rus de Novgorod (1251). Seguint les modes d’altres corts europees, patrocina la traducció de literatura cavalleresca francesa, com ara el romanç de Tristany i Isolda, al noruec antic. També projecta grans edificis de pedra a Noruega, com la gran sala Haakon a Bergen, que perviu.

Un fet destacat, Grenlàndia i Islàndia sota sobirania noruega

A l’altra banda de l’Atlàntic, els colons escandinaus de Grenlàndia es declaren vassalls del rei Haakon IV el 1261. Un any més tard els imiten els pobladors d’Islàndia. Es comprometen al pagament d’un tribut anual a fi de sufragar el personal administratiu i militar dels territoris. Noruega ateny així la seva màxima expansió territorial. També compta, prop d’Escòcia, amb l’illa de Man, les Hèbrides i les Òrcades. El 1263 Haakon va morir durant una campanya contra Escòcia pel domini de les Hèbrides.

Anuncis

Guillem I, el conqueridor d’Anglaterra

Falaise (França), vers 1028–Rouen (França), 1087

Activitat: Política               

Àrea: Ducat de Normandia, regne d’Anglaterra

 

Canvis

Bastard de Robert I, duc de Normandia, el pare va reconèixer Guillem, quan era infant, com a hereu dels seus dominis. El succeí (1039), encara menor d’edat, i Normandia visqué anys d’anarquia, amb lluites entre barons. Amb l’ajut del rei Enric I de França, s’imposà a la noblesa a la batalla de Val-ès-Dunes (1047). Se succeeixen els èxits polítics: el casament amb la filla del comte de Flandes; el triomf sobre el rei francès, ara enemic, a Varaville (1057); i la incorporació del comtat veí de Maine.

Un fet destacat, la batalla de Hastings (1066)

Cosí del rei anglès Eduard, el Confessor, quan va morir sense fills (1066), va reclamar la corona, mentre els barons anglesos proclamaven rei el comte Harold de Wessex. Guillem desembarca sense oposició a Anglaterra. El 14 d’octubre té lloc la batalla a Hastings contra les tropes anglosaxones que tornaven del nord després d’haver derrotat un altre exèrcit invasor noruec. Aquí, en canvi, Guillem obté la victòria i el rei Harold és mort en el combat. El Nadal de 1066 és coronat rei d’Anglaterra a Westminster.

Tapís de Bayeux, amb imatges de la batalla de Hastings

Consolidació

Malgrat la resistència del grups dirigents anglosaxons, Guillem conquesta la resta del reialme, més difícil al nord que al sud del país. Va avortar als alçaments no coordinats de la noblesa indígena així com les invasions escoceses i daneses. Confisca les propietats dels caps rebels i així, vers el 1071, havia substituït la majoria de l’alta noblesa i de la jerarquia eclesiàstica per normands, alhora que remodela la societat anglesa amb la implantació del sistema feudal, bastint castells per al control del territori.

Fiscalitzant

Enforteix l’autoritat del rei, evitant crear dominis senyorials enormes i introduint en cada comtat un delegat reial, el “sheriff”. També ordenà la redacció d’un cens-cadastre que abasta tot el regne, el Domesday Book (1085) per conèixer els recursos humans i materials del país. El 1086 en l’assemblea de Salisbury la noblesa va haver de jurar-li fidelitat. Tot plegat, no evita noves revoltes a Anglaterra o Normandia, fins i tot dirigides pels parents. Va morir en una d’elles, per les ferides en caure del cavall.

L’anècdota

Actualment se’l coneix com a Guillem, el Conqueridor, però aquest sobrenom no va ser aplicat fins uns trenta anys després de mort i no s’imposà fins al segle XIII. Monarca controvertit, els seus partidaris l’anomenaven “el Gran” mentre els detractors l’apel·laven “Guillem, el Bastard”.

Ladislau II de Polònia, rei d’un estat nou

mort a Horodok (Ucraïna), 1434

Activitat: Política                                                     

Àrea: Gran ducat de Lituània, regne de Polònia

 

Paganisme

Jogaila era un dels dotze fills d’Algirdas, gran duc de Lituània. A la mort del progenitor (1377), es disputà el tron amb altres parents, com l’oncle Kestutis, a qui feu matar (1382) abans d’imposar-se finalment. Els seus dominis eren molt extensos, ocupant bàsicament territoris de les actuals Lituània, Bielorússia i Ucraïna. Com el seu poble i els seus predecessors, Jogaila practicava els cultes pagans ancestrals. 

Segell reial de Ladislau II de Polònia

Fe i corona

Pel tractat de Kreva (1385), el gran duc Jogaila va acceptar l’oferta dels barons polonesos de ser el nou sobirà de Polònia. Per això el 1386 es va casar amb Eduvigis, pubilla del difunt rei Lluís I, després d’haver-se batejat i amb la promesa de convertir els lituans a la fe catòlica. El mateix any fou coronat, adoptant el nom de Ladislau II de Polònia, i instaurant la dinastia dels Jagelló.

Un fet destacat, la batalla de Grunwald (o de Tannenberg)

Concentrat en els afers polonesos, a Lituània va haver de nomenar Vytautas, fill del seu oncle Kestutis, com a nou gran duc (1392), que governà amb gran autonomia, si bé sota la seva sobirania. La política hàbil del rei va permetre que, vidu d’Eduvigis (1399), conservés el tron de Polònia. El principal enemic, l’Orde Teutònic, un estat germànic a Prússia i la costa bàltica, fou vençut pels exèrcits polonesos i lituans a Grunwald (1410), que suposà la seva davallada militar i la fi de l’expansionisme germànic.   

Èxits polítics i culturals

Malgrat les diferències culturals significatives, la unió dels dos estats de Polònia i Lituània es mantindria durant segles. Ladislau va enfortir la seva posició, aprofitant l’afebliment de russos i tàtars a l’est, recuperà territoris d’Hongria i estengué la seva influència al sud-oest, amb el príncep de Moldàvia com a vassall. La fita cultural més important fou el restabliment de la universitat de Cracòvia el 1400.

L’anècdota

Els últims anys de regnat s’enterboliren pels conflictes amb el successor de Vytautas a Lituània, encara que va continuar la unió amb Polònia. El 1424, obtingué del seu quart matrimoni el príncep hereu que assegurava la pervivència de la dinastia. Ladislau II va morir de vell el 1434. Segons algun cronista, per culpa d’enfredorir-se una nit en una llarga passejada nocturna. S’hauria quedat massa al ras, escoltant embadalit el cant d’un rossinyol.   

Basili I de Bizanci, de pagès a emperador

Edirne?(Turquia), vers 830?–Constantinoble, 886

Activitat: Política      

Àrea: Imperi bizantí

 

Grimpant

Provinent d’una família de pagesos pobres d’ascendència armènia, Basili s’instal·la a Constantinoble en busca de fortuna. De bona planta i força hercúlia, va entrar al servei de gent poderosa, cortesans i vídues riques. La fama com a lluitador o en la doma de cavalls, va introduir-lo a la cort. La seva ascensió fou meteòrica gràcies al favor imperial: palafrener, mestre d’estables, camarlenc… El 865 es casa amb l’amant de l’emperador (865), gaudint de la confiança plena del sobirà.

Un fet destacat, l’entronització de la dinastia macedònica

Basili participa en l’assassinat de Cèsar Bardas, oncle de l’emperador i principal figura  de govern (865). El monarca el nomena corregent (866).  Un any més tard, Basili va fer matar l’emperador Miquel III i s’emparà del tron sense grans resistències. El seu govern suposa l’arribada de la dinastia “macedònica” —dita així pel nom de la seva província natal— que governarà l’imperi bizantí durant dos segles i que constitueix un període de florida cultural esplèndida, de puixança política i expansió territorial.

L’anècdota

Com altres usurpadors, durant el regnat s’escriuen textos per justificar les seves accions, com a instrument diví per posar fi a un règim corrupte. També es creen llegendes sobre els seus orígens. Així, quan era nadó, els pares el van dur al camp de blat on treballaven, i una àliga va baixar del cel per protegir-lo del sol amb les ales. Els pares van voler espantar-la, però l’àliga continuà fent-li ombra, i entengueren que era un senyal premonitori del seu destí imperial.

Campanyes

El balanç militar del regnat de Basili I és positiu. A Itàlia, perd Sicília després de la caiguda de Siracusa davant dels àrabs (878), però recupera Bari (876) i consolida la seva posició al sud d’Itàlia així com a la costa dàlmata. A orient, esclafa l’oposició dels paulicians, grup cristià dissident i aliat amb els sarraïns. El 872 els derrota i conquesta la seva capital, Divrigi (Turquia).

Est i oest

Després del cisma entre el papat de Roma i el patriarcat de Constantinoble (863), Basili I restableix la unitat religiosa i la relació amb el papa, en accedir al tron (867). De tota manera, l’emperador bizantí, que promou l’evangelització dels eslaus, situa el poble búlgar sota la dependència del patriarca de Constantinoble, no de Roma (870).

De lleis i edificis

En matèria legislativa, Basili I emprèn la reforma del codi de Justinià, que culminaria el seu successor Lleó VI. En temps de Basili, es publiquen altres obres de lleis, com el Procheiros nomos, un manual de dret per a jutges i advocats, i l’Epanagoge. En el camp artístic, afavorí la construcció d’edificis monumentals, com ara l’Església Nova i el palau de Kenurgion, a Constantinoble.

Diogo Cão, explorant l’Àfrica negra

Vila Real? (Portugal), segle XV–Cap Cross (Namíbia),1486?

Activitat: Exploració  

Àrea: Regne de Portugal

 

Un passat desconegut

La primera menció documentada de Diogo Cão data de 1480 i el situa a la costa de l’Àfrica occidental, al golf de Guinea. Com a capità de vaixell d’una flota portuguesa, va participar en la captura de la nau del flamenc mercader Eustache Delafosse que comerciava en aquelles terres que Portugal considerava de la seva propietat.

Un fet destacat, el descobriment de la desembocadura del riu Congo

Entre l’estiu de 1482 i l’hivern de 1484, el mariner portuguès va viatjar per la ribera africana de l’Atlàntic, més enllà de les terres visitades pels seus compatriotes, i descobrí l’estuari del riu Congo. Per senyalar el territori nou on havia arribat i reclamar-ne la sobirania portuguesa, Cão planta el primer padrão, un pilar de pedra amb text inscrit, escut de Portugal i creu. Contacta amb indígenes del regne del Congo abans de seguir el viatge marítim cap al sud. Al cap de Santa Maria (Angola) va alçar un segon padrão.

Recompenses

Diogo Cão aixecant un padrão (Monument dels Descobriments, Lisboa)

Tornat del seu viatge (1484), el rei Joan II de Portugal el va ennoblir. Aquell mateix any, Cão, que era escuder reial, fou nomenat cavaller, amb un escut d’armes que incorporava dues columnes, en record dels dos padrões que havia bastit a l’Àfrica. El monarca li va atorgar també una pensió anual de 10.000 reals.

El segon viatge

Cão va encapçalar una segona expedició marítima. Va durar vora un any, entre les tardors de 1485 i 1486. Va remuntar el riu Congo 150 km fins a les cataractes de Yellala, on deixaria una inscripció sobre pedra. Més tard, baixaria, seguint la costa africana atlàntica, i ultrapassant la seva anterior fita. En són testimonis els padrões trobats a l’actual Tombua (Angola) i al cap Cross (Namíbia). És probable que morís allà i l’expedició enfilés ja cap a Portugal. Cão havia explorat uns 2.500 km de costa.    

L’anècdota

Els quatre “padroes” que aquest explorador va aixecar al continent africà van tenir una sort diferent. El primer es va perdre, segons uns per obra dels neerlandesos, segons altres per mariners anglesos, al segle XVII o XIX, respectivament. En canvi, els dos pilars de pedra alçats a Angola es van traslladar el 1859 a Portugal, a la Societat Geogràfica de Lisboa, i l’últim, el de Namíbia, que al segle XIX fou una colònia alemanya, rau en un museu de Berlín.

Leovigild, el millor dels visigots

mort a Toledo, 586

Activitat: Política                 

Àrea: Regne dels visigots

 

Germans

Després de la mort del rei visigot Atanagild, els nobles elegiren Liuva I com a monarca el 567, però l’any següent, aquest vincula al tron el seu germà Leovigild. El primer governava la Septimània, la província que s’estenia per la França mediterrània, mentre Leovigild regia bona part de la península Ibèrica. Vers el 572, mort Liuva I, Leovigild esdevingué l’únic sobirà, considerat pels historiadors el més gran dels reis visigots d’Espanya.

Protocol i lleis

El nou monarca va incorporar un cerimonial majestàtic, ric i ampul·lòs, imitant els models bizantins, per subratllar la diferència entre el monarca i els seus súbdits, també els nobles. Pel que fa a la legislació, promulga l’anomenat Codex revisus, que permet el matrimoni mixt entre la població hispanoromana i l’elit germànica. Per tal d’afavorir la monarquia hereditària, en contra de la reialesa electiva dels visigots, associa al tron els seu dos fills, Ermenegild i Recared (573).

Guerres als quatre punts cardinals

Leovigild s’enfronta amb èxit a la principal amenaça exterior, l’imperi bizantí, que dominava el sud-est peninsular, recuperant Sidonia i Màlaga (571). Al nord sotmet els càntabres i vascons (574) i el rei sueu Miro I, que domina Galícia, reconeix la seva autoritat i li paga tribut (576). L’ofensiva franca del rei Gontram contra la Septimània no prospera i després de la batalla de Carcassona, els visigots fins i tot obtenen guanys territorials (585).

La revolta d’Ermenegild

La població hispanoromana del regne era catòlica mentre que els visigots seguien l’arrianisme, una heretgia segons l’Església Catòlica. El rei procura la conversió massiva dels hispanoromans a la fe arriana sense gaire èxit. Ans al contrari, el seu fill Ermenegild es convertí al catolicisme i va rebel·lar-se contra el rei (579). Leovigild aconseguí sufocar la revolta després de prendre Sevilla (583) i Còrdova (584). El fill, empresonat a Tarragona, fou mort el 585.

Un fet destacat, l’annexió del reialme dels sueus

L’èxit polític i militar més durador del regnat de Leovigild fou la conquesta del regne dels sueus, situat a Galícia i nord de Portugal. El rei visigot va aprofitar la usurpació d’Audeca del tron sueu (584) en perjudici d’Eboric, fill i successor del rei Miro, per envair aquest reialme el 585. Ràpidament va vèncer l’usurpador, però no tornà el regne a Eboric, l’incorporà a l’estat visigot, assegurant la conquesta amb guarnicions militars i bisbes visigots en les principals ciutats sueves.

La frase

“El regne got que Leovigild llegava al seu fill Recared era tan extens, coherent i centralitzat como mai abans ho havia estat en el segle i mig llarg d’existència” (de l’historiador Luis Agustín García Moreno).

 

Pere, l’Ermità, el predicador de la Croada

Amiens? (França), vers 1050?-Huy? (Bèlgica), vers 1115?

Activitat: Política. Religió  

Àrea: Regne de França. Regne de Jerusalem

 

L’anècdota

Com altres personatges medievals, les dades reals s’encavalquen amb les llegendes. Alguna crònica aventura una biografia dubtosa de Pere abans dels fets històrics contrastats, segons la qual s’hauria casat, i poc temps després enviduaria. Primer ordenat sacerdot i retirat a una ermita, després viatjaria com a pelegrí a Terra Santa, on hauria vist com els musulmans perseguien els pelegrins cristians. De tornada a Europa, hauria estat ell qui reclamés al papa una crida general per recuperar aquella zona per a la cristiandat.

Pregó

Els experts no es posen d’acord sobre els orígens de Pere, l’Ermità; per a alguns, de la noblesa, per d’altres, d’origen humil. Després del concili de Clarmont d’Alvèrnia (1095), seguint la convocatòria del papa Urbà II a una primera croada per conquerir els llocs on havia viscut Jesús, Pere s’hi aplicà com a pregoner. El seus sermons per terres franceses i germàniques van acréixer el nombre de seguidors decidits a marxar, de manera espontània, sense gaires preparatius, cap a Terra Santa.

Un fet destacat, la Croada popular

A la primavera de 1096, Pere, juntament amb el cavaller Gautier Sans-Avoir va conduir uns 12.000 homes, dones i nens, gent senzilla d’arreu, cap a Terra Santa, avançant-se a les expedicions militars que estaven organitzant els barons. Aquest grup es coneix com la Croada popular. La desorganització, la indisciplina, la manca de queviures i l’antisemitisme provocaren atacs i saquejos d’alguna ciutat de camí, com ara Belgrad. Per això, un cop arribats a Constantinoble, l’emperador els va treure aviat de la capital.

Seguint els barons cristians

Aquest exèrcit sense veritables cabdills fou massacrat pels sarraïns a Civitot (Turquia). Les restes d’aquella expedició —uns 3.000— tornaren a Constantinoble. Allà engrossiren mesos més tard la primera croada de cavallers. En aquesta, Pere participà a la conquesta d’Antioquia (1097), encara que va desertar durant el llarg setge i els cabdills croats el forçaren a reenganxar-s’hi per evitar la desmoralització general. Intervingué també a la presa de Jerusalem (1099), sempre enardint les tropes amb la seva oratòria.

Regrés a Europa

Un cop assolits els objectius, amb la constitució d’estats cristians al Pròxim Orient, el seu rastre no és clar. Segons una tradició, Pere, l’Ermità no s’hauria establert en aquells nous regnes, sinó que hauria retornat al continent europeu per fundar el monestir flamenc de Neufmoustier, prop de Huy, on moriria de prior.