Ivan II Asen de Bulgària, un tsar entre grecs i llatins

Bulgària?, 1190–Veliko Tarnovo (Bulgària), 1241

Activitat: Política      

Àrea: Imperi búlgar

 

Tribulacions

El 1196, encara infant, va quedar orfe després de l’assassinat del seu pare Ivan I Asen, i onze anys més tard, el 1207, també va ser mort el següent monarca, l’oncle Kaloyan (1207). Boril I va usurpar el tron i el príncep Ivan Asen va abandonar Bulgària. Tornat de l’exili el 1217, amb l’ajut de mercenaris russos, destronà Boril i esdevingué el tsar de l’imperi búlgar que governaria entre 1218 i 1241.

Balcans

La situació política als Balcans i Anatòlia era complexa, zones dividides en petits estats, uns governats per eslaus, com l’imperi búlgar; altres per grecs, com el despotat de l’Epir (Albània-Grècia) i l’imperi de Nicea (Turquia) o bé llatins, bàsicament francesos i italians, que havien ocupat Constantinoble i territoris occidentals de l’antic imperi bizantí. L’objectiu d’Ivan II seria l’engrandiment del seu imperi, que s’estendria del Danubi al mar Egeu i de la costa adriàtica al mar Negre.

Casaments

Ivan II no mena una política obertament bel·licista, sinó que aprofita la diplomàcia i els matrimonis per augmentar el seu poder. Aprofitant la tornada d’Andreu II d’Hongria de Terra Santa, Ivan es casaria amb la princesa Anna, que aportava com a dot el territori de Belgrad. D’igual manera es va aliar amb Teodor de l’Epir, i com a garantia del pacte una filla d’Ivan va maridar-se amb el germà de Teodor.

Un fet destacat, la batalla de Klokotnitsa

Trencant l’aliança, Teodor de l’Epir va envair Bulgària el 1230, i els seus exèrcits s’enfrontaren a Klokonitsa. El búlgar obtingué una gran victòria, cosa que ampliaria el seu imperi per zones com Macedònia del Nord i Grècia septentrional, assegurant-ne el domini la seva política conciliadora amb la població grega.

Cim

Amb Ivan II Asen el segon imperi búlgar arriba al seu apogeu convertida en gran potència dels Balcans, amb una economia florent. En són mostres el pacte comercial amb Dubrovnik (Croàcia), l’encunyament de monedes d’or i també la construcció d’edificis com l’església dels Quaranta Màrtirs, a Veliko Tarnovo (Bulgària), la capital. En l’àmbit religiós, el 1235 trenca amb el papa i es constitueix l’Església búlgara independent.

Constantinoble

Ivan havia negociat el matrimoni d’una filla amb Balduí II de Constantinoble, menor d’edat, ocupant ell la regència d’aquell estat, però finalment els llatins rebutjaren l’acord. En 1235 i 1236 va assetjar Constantinoble sense èxit. Els seus últims anys van ser enterbolits pels atacs dels cumans, poble de les estepes.

La frase

“Un home que excel·lí entre els bàrbars, no només respecte a la seva gent sinó també envers els estrangers” (de l’historiador bizantí Akropolites)

Giovanni Caboto, obrint un nou món als anglesos

Gènova? (Itàlia), vers 1450–oceà Atlàntic,1498?

Activitat: Exploració  

Àrea: Venècia, regne d’Anglaterra

 

Mercader

Establert a Venècia pels volts de 1460, orienta la seva activitat cap al comerç per la Mediterrània i la mar Roja. El 1476 aconsegueix la ciutadania veneciana. En aquella ciutat es casa amb Mattea, i almenys un dels fills del matrimoni —Sebastiano— seguiria la vocació marítima del progenitor.

Aragó, Castella i Portugal

El 1492 vivia a València i és possible que a l’abril de 1493 hagués conegut Colom després del seu primer viatge a Amèrica. Caboto passa més tard a Sevilla i Lisboa, tractant probablement d’endegar una expedició transatlàntica, temptatives que no reeixiren. Davant el fracàs, es trasllada a Anglaterra el 1495.

Sortida dels Caboto en el primer viatge de descoberta d’Amèrica, per E. Board (1906)

Un fet destacat, el descobriment del Canadà 

El 1496 Caboto obté del rei Enric VII d’Anglaterra el permís de descobrir noves terres. Com Colom, pretenia arribar a la Xina per l’oest. Al maig de 1497 salpa de Bristol (Gran Bretanya) el Matthew, vaixell que mana Caboto, i el 24 de juny arriba a les costes canadenques, potser la península del Labrador, o les illes de Terranova o de Cap Bretó. Explora la zona de l’estret de Cabot, però no van veure-hi indígenes a pesar de trobar indicis d’habitatge humà.

El segon viatge

A l’agost de 1497 torna el Matthew altre cop a Bristol. L’alegria de la descoberta entre els mercaders, tot i la manca de tresors, va permetre que l’any següent s’emprengués una segona expedició, ara de cinc naus, de la qual se’n coneix poc. És plausible que Caboto morís en alta mar, durant la travessia, i que el seu fill Sebastià, que l’havia acompanyat en els dos viatges, el succeís com a cap de l’expedició.

L’anècdota

Una de les troballes del primer viatge va ser l’abundància de pesca. Raimondo di Soncino, un contemporani en una carta al duc de Milà repetia els comentaris d’aquells navegants: La zona litoral nord-americana estava a vessar de peixos, tant que no calien xarxes, els cistells submergits s’omplien sense dificultat. I vist això, li asseguraven que el rei anglès ja no hauria de comerciar mai més amb Islàndia pel proveïment de peix.

Haakon IV de Noruega, un emperador nord-atlàntic

Noruega, 1204–Kirkwall (Regne Unit),1263

Activitat: Política   

Àrea: Regne de Noruega

 

L’anècdota

Bastard del rei Haakon III de Noruega i nat després de morir el progenitor, la mare Inga de Varteig va reclamar els drets al tron per al seu fill. Estava en perill de mort, en un lloc controlat pels enemics del rei difunt. El 1206 partidaris del rei Inge II, germà de Haakon II, del bàndol dels Birkebeiner, escortaren el petit Haakon cap a Trondheim, però toparen amb una tempesta de neu. Dos guerrers, amb esquís, el carregaren per dur-lo sa i estalvi fins al seu destí. Una cursa d’esquí noruega, la Birkebeinerrennet, recorda el fet.

Oncles

El rei Inge II va protegir el nebot per tal que en fos l’hereu. Després del seu traspàs (1217), Haakon el succeí en el tron, però la seva posició no estava consolidada a causa de l’edat ─tenia 13 anys─ i l’origen il·legítim. Un altre oncle, Skuli, cogovernà el país, però progressivament s’agreujà el conflicte entre Haakon i Skuli. Malgrat el casament de Haakon amb la filla d’Skuli (1225), finalment el sogre s’autoproclamà rei (1239). L’any següent Skuli fou derrotat i mort. Des d’aleshores Haakon regiria tota Noruega.

Pau duradora i lleis

El govern únic de Haakon IV posa fi a un segle de guerres civils i inicia l’anomenada edat d’or de la Noruega medieval. El monarca reforma el corpus legal per augmentar l’autoritat reial així com per fixar la successió al tron, reservada ara només als fills legítims dels sobirans i aprovada per l’Església. Ell mateix fou coronat per un cardenal el 1247. Haakon IV centralitza també l’administració, establint una cancelleria a Bergen, que esdevé la capital del reialme.

Sala Haakon, Bergen

Tractats i romanços

Haakon intervé en política internacional. Signa un primer tractat comercial amb Anglaterra (1217) i amb la ciutat de Lübeck (Alemanya, 1250), així mateix acorda diplomàticament les fronteres meridionals del regne amb el principat rus de Novgorod (1251). Seguint les modes d’altres corts europees, patrocina la traducció de literatura cavalleresca francesa, com ara el romanç de Tristany i Isolda, al noruec antic. També projecta grans edificis de pedra a Noruega, com la gran sala Haakon a Bergen, que perviu.

Un fet destacat, Grenlàndia i Islàndia sota sobirania noruega

A l’altra banda de l’Atlàntic, els colons escandinaus de Grenlàndia es declaren vassalls del rei Haakon IV el 1261. Un any més tard els imiten els pobladors d’Islàndia. Es comprometen al pagament d’un tribut anual a fi de sufragar el personal administratiu i militar dels territoris. Noruega ateny així la seva màxima expansió territorial. També compta, prop d’Escòcia, amb l’illa de Man, les Hèbrides i les Òrcades. El 1263 Haakon va morir durant una campanya contra Escòcia pel domini de les Hèbrides.

Guillem I, el conqueridor d’Anglaterra

Falaise (França), vers 1028–Rouen (França), 1087

Activitat: Política               

Àrea: Ducat de Normandia, regne d’Anglaterra

 

Canvis

Bastard de Robert I, duc de Normandia, el pare va reconèixer Guillem, quan era infant, com a hereu dels seus dominis. El succeí (1039), encara menor d’edat, i Normandia visqué anys d’anarquia, amb lluites entre barons. Amb l’ajut del rei Enric I de França, s’imposà a la noblesa a la batalla de Val-ès-Dunes (1047). Se succeeixen els èxits polítics: el casament amb la filla del comte de Flandes; el triomf sobre el rei francès, ara enemic, a Varaville (1057); i la incorporació del comtat veí de Maine.

Un fet destacat, la batalla de Hastings (1066)

Cosí del rei anglès Eduard, el Confessor, quan va morir sense fills (1066), va reclamar la corona, mentre els barons anglesos proclamaven rei el comte Harold de Wessex. Guillem desembarca sense oposició a Anglaterra. El 14 d’octubre té lloc la batalla a Hastings contra les tropes anglosaxones que tornaven del nord després d’haver derrotat un altre exèrcit invasor noruec. Aquí, en canvi, Guillem obté la victòria i el rei Harold és mort en el combat. El Nadal de 1066 és coronat rei d’Anglaterra a Westminster.

Tapís de Bayeux, amb imatges de la batalla de Hastings

Consolidació

Malgrat la resistència del grups dirigents anglosaxons, Guillem conquesta la resta del reialme, més difícil al nord que al sud del país. Va avortar als alçaments no coordinats de la noblesa indígena així com les invasions escoceses i daneses. Confisca les propietats dels caps rebels i així, vers el 1071, havia substituït la majoria de l’alta noblesa i de la jerarquia eclesiàstica per normands, alhora que remodela la societat anglesa amb la implantació del sistema feudal, bastint castells per al control del territori.

Fiscalitzant

Enforteix l’autoritat del rei, evitant crear dominis senyorials enormes i introduint en cada comtat un delegat reial, el “sheriff”. També ordenà la redacció d’un cens-cadastre que abasta tot el regne, el Domesday Book (1085) per conèixer els recursos humans i materials del país. El 1086 en l’assemblea de Salisbury la noblesa va haver de jurar-li fidelitat. Tot plegat, no evita noves revoltes a Anglaterra o Normandia, fins i tot dirigides pels parents. Va morir en una d’elles, per les ferides en caure del cavall.

L’anècdota

Actualment se’l coneix com a Guillem, el Conqueridor, però aquest sobrenom no va ser aplicat fins uns trenta anys després de mort i no s’imposà fins al segle XIII. Monarca controvertit, els seus partidaris l’anomenaven “el Gran” mentre els detractors l’apel·laven “Guillem, el Bastard”.

Ladislau II de Polònia, rei d’un estat nou

mort a Horodok (Ucraïna), 1434

Activitat: Política                                                     

Àrea: Gran ducat de Lituània, regne de Polònia

 

Paganisme

Jogaila era un dels dotze fills d’Algirdas, gran duc de Lituània. A la mort del progenitor (1377), es disputà el tron amb altres parents, com l’oncle Kestutis, a qui feu matar (1382) abans d’imposar-se finalment. Els seus dominis eren molt extensos, ocupant bàsicament territoris de les actuals Lituània, Bielorússia i Ucraïna. Com el seu poble i els seus predecessors, Jogaila practicava els cultes pagans ancestrals. 

Segell reial de Ladislau II de Polònia

Fe i corona

Pel tractat de Kreva (1385), el gran duc Jogaila va acceptar l’oferta dels barons polonesos de ser el nou sobirà de Polònia. Per això el 1386 es va casar amb Eduvigis, pubilla del difunt rei Lluís I, després d’haver-se batejat i amb la promesa de convertir els lituans a la fe catòlica. El mateix any fou coronat, adoptant el nom de Ladislau II de Polònia, i instaurant la dinastia dels Jagelló.

Un fet destacat, la batalla de Grunwald (o de Tannenberg)

Concentrat en els afers polonesos, a Lituània va haver de nomenar Vytautas, fill del seu oncle Kestutis, com a nou gran duc (1392), que governà amb gran autonomia, si bé sota la seva sobirania. La política hàbil del rei va permetre que, vidu d’Eduvigis (1399), conservés el tron de Polònia. El principal enemic, l’Orde Teutònic, un estat germànic a Prússia i la costa bàltica, fou vençut pels exèrcits polonesos i lituans a Grunwald (1410), que suposà la seva davallada militar i la fi de l’expansionisme germànic.   

Èxits polítics i culturals

Malgrat les diferències culturals significatives, la unió dels dos estats de Polònia i Lituània es mantindria durant segles. Ladislau va enfortir la seva posició, aprofitant l’afebliment de russos i tàtars a l’est, recuperà territoris d’Hongria i estengué la seva influència al sud-oest, amb el príncep de Moldàvia com a vassall. La fita cultural més important fou el restabliment de la universitat de Cracòvia el 1400.

L’anècdota

Els últims anys de regnat s’enterboliren pels conflictes amb el successor de Vytautas a Lituània, encara que va continuar la unió amb Polònia. El 1424, obtingué del seu quart matrimoni el príncep hereu que assegurava la pervivència de la dinastia. Ladislau II va morir de vell el 1434. Segons algun cronista, per culpa d’enfredorir-se una nit en una llarga passejada nocturna. S’hauria quedat massa al ras, escoltant embadalit el cant d’un rossinyol.   

Basili I de Bizanci, de pagès a emperador

Edirne?(Turquia), vers 830?–Constantinoble, 886

Activitat: Política      

Àrea: Imperi bizantí

 

Grimpant

Provinent d’una família de pagesos pobres d’ascendència armènia, Basili s’instal·la a Constantinoble en busca de fortuna. De bona planta i força hercúlia, va entrar al servei de gent poderosa, cortesans i vídues riques. La fama com a lluitador o en la doma de cavalls, va introduir-lo a la cort. La seva ascensió fou meteòrica gràcies al favor imperial: palafrener, mestre d’estables, camarlenc… El 865 es casa amb l’amant de l’emperador (865), gaudint de la confiança plena del sobirà.

Un fet destacat, l’entronització de la dinastia macedònica

Basili participa en l’assassinat de Cèsar Bardas, oncle de l’emperador i principal figura  de govern (865). El monarca el nomena corregent (866).  Un any més tard, Basili va fer matar l’emperador Miquel III i s’emparà del tron sense grans resistències. El seu govern suposa l’arribada de la dinastia “macedònica” —dita així pel nom de la seva província natal— que governarà l’imperi bizantí durant dos segles i que constitueix un període de florida cultural esplèndida, de puixança política i expansió territorial.

L’anècdota

Com altres usurpadors, durant el regnat s’escriuen textos per justificar les seves accions, com a instrument diví per posar fi a un règim corrupte. També es creen llegendes sobre els seus orígens. Així, quan era nadó, els pares el van dur al camp de blat on treballaven, i una àliga va baixar del cel per protegir-lo del sol amb les ales. Els pares van voler espantar-la, però l’àliga continuà fent-li ombra, i entengueren que era un senyal premonitori del seu destí imperial.

Campanyes

El balanç militar del regnat de Basili I és positiu. A Itàlia, perd Sicília després de la caiguda de Siracusa davant dels àrabs (878), però recupera Bari (876) i consolida la seva posició al sud d’Itàlia així com a la costa dàlmata. A orient, esclafa l’oposició dels paulicians, grup cristià dissident i aliat amb els sarraïns. El 872 els derrota i conquesta la seva capital, Divrigi (Turquia).

Est i oest

Després del cisma entre el papat de Roma i el patriarcat de Constantinoble (863), Basili I restableix la unitat religiosa i la relació amb el papa, en accedir al tron (867). De tota manera, l’emperador bizantí, que promou l’evangelització dels eslaus, situa el poble búlgar sota la dependència del patriarca de Constantinoble, no de Roma (870).

De lleis i edificis

En matèria legislativa, Basili I emprèn la reforma del codi de Justinià, que culminaria el seu successor Lleó VI. En temps de Basili, es publiquen altres obres de lleis, com el Procheiros nomos, un manual de dret per a jutges i advocats, i l’Epanagoge. En el camp artístic, afavorí la construcció d’edificis monumentals, com ara l’Església Nova i el palau de Kenurgion, a Constantinoble.

Diogo Cão, explorant l’Àfrica negra

Vila Real? (Portugal), segle XV–Cap Cross (Namíbia),1486?

Activitat: Exploració  

Àrea: Regne de Portugal

 

Un passat desconegut

La primera menció documentada de Diogo Cão data de 1480 i el situa a la costa de l’Àfrica occidental, al golf de Guinea. Com a capità de vaixell d’una flota portuguesa, va participar en la captura de la nau del flamenc mercader Eustache Delafosse que comerciava en aquelles terres que Portugal considerava de la seva propietat.

Un fet destacat, el descobriment de la desembocadura del riu Congo

Entre l’estiu de 1482 i l’hivern de 1484, el mariner portuguès va viatjar per la ribera africana de l’Atlàntic, més enllà de les terres visitades pels seus compatriotes, i descobrí l’estuari del riu Congo. Per senyalar el territori nou on havia arribat i reclamar-ne la sobirania portuguesa, Cão planta el primer padrão, un pilar de pedra amb text inscrit, escut de Portugal i creu. Contacta amb indígenes del regne del Congo abans de seguir el viatge marítim cap al sud. Al cap de Santa Maria (Angola) va alçar un segon padrão.

Recompenses

Diogo Cão aixecant un padrão (Monument dels Descobriments, Lisboa)

Tornat del seu viatge (1484), el rei Joan II de Portugal el va ennoblir. Aquell mateix any, Cão, que era escuder reial, fou nomenat cavaller, amb un escut d’armes que incorporava dues columnes, en record dels dos padrões que havia bastit a l’Àfrica. El monarca li va atorgar també una pensió anual de 10.000 reals.

El segon viatge

Cão va encapçalar una segona expedició marítima. Va durar vora un any, entre les tardors de 1485 i 1486. Va remuntar el riu Congo 150 km fins a les cataractes de Yellala, on deixaria una inscripció sobre pedra. Més tard, baixaria, seguint la costa africana atlàntica, i ultrapassant la seva anterior fita. En són testimonis els padrões trobats a l’actual Tombua (Angola) i al cap Cross (Namíbia). És probable que morís allà i l’expedició enfilés ja cap a Portugal. Cão havia explorat uns 2.500 km de costa.    

L’anècdota

Els quatre “padroes” que aquest explorador va aixecar al continent africà van tenir una sort diferent. El primer es va perdre, segons uns per obra dels neerlandesos, segons altres per mariners anglesos, al segle XVII o XIX, respectivament. En canvi, els dos pilars de pedra alçats a Angola es van traslladar el 1859 a Portugal, a la Societat Geogràfica de Lisboa, i l’últim, el de Namíbia, que al segle XIX fou una colònia alemanya, rau en un museu de Berlín.