Basili I de Bizanci, de pagès a emperador

Edirne?(Turquia), vers 830?–Constantinoble, 886

Activitat: Política      

Àrea: Imperi bizantí

 

Grimpant

Provinent d’una família de pagesos pobres d’ascendència armènia, Basili s’instal·la a Constantinoble en busca de fortuna. De bona planta i força hercúlia, va entrar al servei de gent poderosa, cortesans i vídues riques. La fama com a lluitador o en la doma de cavalls, va introduir-lo a la cort. La seva ascensió fou meteòrica gràcies al favor imperial: palafrener, mestre d’estables, camarlenc… El 865 es casa amb l’amant de l’emperador (865), gaudint de la confiança plena del sobirà.

Un fet destacat, l’entronització de la dinastia macedònica

Basili participa en l’assassinat de Cèsar Bardas, oncle de l’emperador i principal figura  de govern (865). El monarca el nomena corregent (866).  Un any més tard, Basili va fer matar l’emperador Miquel III i s’emparà del tron sense grans resistències. El seu govern suposa l’arribada de la dinastia “macedònica” —dita així pel nom de la seva província natal— que governarà l’imperi bizantí durant dos segles i que constitueix un període de florida cultural esplèndida, de puixança política i expansió territorial.

L’anècdota

Com altres usurpadors, durant el regnat s’escriuen textos per justificar les seves accions, com a instrument diví per posar fi a un règim corrupte. També es creen llegendes sobre els seus orígens. Així, quan era nadó, els pares el van dur al camp de blat on treballaven, i una àliga va baixar del cel per protegir-lo del sol amb les ales. Els pares van voler espantar-la, però l’àliga continuà fent-li ombra, i entengueren que era un senyal premonitori del seu destí imperial.

Campanyes

El balanç militar del regnat de Basili I és positiu. A Itàlia, perd Sicília després de la caiguda de Siracusa davant dels àrabs (878), però recupera Bari (876) i consolida la seva posició al sud d’Itàlia així com a la costa dàlmata. A orient, esclafa l’oposició dels paulicians, grup cristià dissident i aliat amb els sarraïns. El 872 els derrota i conquesta la seva capital, Divrigi (Turquia).

Est i oest

Després del cisma entre el papat de Roma i el patriarcat de Constantinoble (863), Basili I restableix la unitat religiosa i la relació amb el papa, en accedir al tron (867). De tota manera, l’emperador bizantí, que promou l’evangelització dels eslaus, situa el poble búlgar sota la dependència del patriarca de Constantinoble, no de Roma (870).

De lleis i edificis

En matèria legislativa, Basili I emprèn la reforma del codi de Justinià, que culminaria el seu successor Lleó VI. En temps de Basili, es publiquen altres obres de lleis, com el Procheiros nomos, un manual de dret per a jutges i advocats, i l’Epanagoge. En el camp artístic, afavorí la construcció d’edificis monumentals, com ara l’Església Nova i el palau de Kenurgion, a Constantinoble.

Anuncis

Diogo Cão, explorant l’Àfrica negra

Vila Real? (Portugal), segle XV–Cap Cross (Namíbia),1486?

Activitat: Exploració  

Àrea: Regne de Portugal

 

Un passat desconegut

La primera menció documentada de Diogo Cão data de 1480 i el situa a la costa de l’Àfrica occidental, al golf de Guinea. Com a capità de vaixell d’una flota portuguesa, va participar en la captura de la nau del flamenc mercader Eustache Delafosse que comerciava en aquelles terres que Portugal considerava de la seva propietat.

Un fet destacat, el descobriment de la desembocadura del riu Congo

Entre l’estiu de 1482 i l’hivern de 1484, el mariner portuguès va viatjar per la ribera africana de l’Atlàntic, més enllà de les terres visitades pels seus compatriotes, i descobrí l’estuari del riu Congo. Per senyalar el territori nou on havia arribat i reclamar-ne la sobirania portuguesa, Cão planta el primer padrão, un pilar de pedra amb text inscrit, escut de Portugal i creu. Contacta amb indígenes del regne del Congo abans de seguir el viatge marítim cap al sud. Al cap de Santa Maria (Angola) va alçar un segon padrão.

Recompenses

Diogo Cão aixecant un padrão (Monument dels Descobriments, Lisboa)

Tornat del seu viatge (1484), el rei Joan II de Portugal el va ennoblir. Aquell mateix any, Cão, que era escuder reial, fou nomenat cavaller, amb un escut d’armes que incorporava dues columnes, en record dels dos padrões que havia bastit a l’Àfrica. El monarca li va atorgar també una pensió anual de 10.000 reals.

El segon viatge

Cão va encapçalar una segona expedició marítima. Va durar vora un any, entre les tardors de 1485 i 1486. Va remuntar el riu Congo 150 km fins a les cataractes de Yellala, on deixaria una inscripció sobre pedra. Més tard, baixaria, seguint la costa africana atlàntica, i ultrapassant la seva anterior fita. En són testimonis els padrões trobats a l’actual Tombua (Angola) i al cap Cross (Namíbia). És probable que morís allà i l’expedició enfilés ja cap a Portugal. Cão havia explorat uns 2.500 km de costa.    

L’anècdota

Els quatre “padroes” que aquest explorador va aixecar al continent africà van tenir una sort diferent. El primer es va perdre, segons uns per obra dels neerlandesos, segons altres per mariners anglesos, al segle XVII o XIX, respectivament. En canvi, els dos pilars de pedra alçats a Angola es van traslladar el 1859 a Portugal, a la Societat Geogràfica de Lisboa, i l’últim, el de Namíbia, que al segle XIX fou una colònia alemanya, rau en un museu de Berlín.

Leovigild, el millor dels visigots

mort a Toledo, 586

Activitat: Política                 

Àrea: Regne dels visigots

 

Germans

Després de la mort del rei visigot Atanagild, els nobles elegiren Liuva I com a monarca el 567, però l’any següent, aquest vincula al tron el seu germà Leovigild. El primer governava la Septimània, la província que s’estenia per la França mediterrània, mentre Leovigild regia bona part de la península Ibèrica. Vers el 572, mort Liuva I, Leovigild esdevingué l’únic sobirà, considerat pels historiadors el més gran dels reis visigots d’Espanya.

Protocol i lleis

El nou monarca va incorporar un cerimonial majestàtic, ric i ampul·lòs, imitant els models bizantins, per subratllar la diferència entre el monarca i els seus súbdits, també els nobles. Pel que fa a la legislació, promulga l’anomenat Codex revisus, que permet el matrimoni mixt entre la població hispanoromana i l’elit germànica. Per tal d’afavorir la monarquia hereditària, en contra de la reialesa electiva dels visigots, associa al tron els seu dos fills, Ermenegild i Recared (573).

Guerres als quatre punts cardinals

Leovigild s’enfronta amb èxit a la principal amenaça exterior, l’imperi bizantí, que dominava el sud-est peninsular, recuperant Sidonia i Màlaga (571). Al nord sotmet els càntabres i vascons (574) i el rei sueu Miro I, que domina Galícia, reconeix la seva autoritat i li paga tribut (576). L’ofensiva franca del rei Gontram contra la Septimània no prospera i després de la batalla de Carcassona, els visigots fins i tot obtenen guanys territorials (585).

La revolta d’Ermenegild

La població hispanoromana del regne era catòlica mentre que els visigots seguien l’arrianisme, una heretgia segons l’Església Catòlica. El rei procura la conversió massiva dels hispanoromans a la fe arriana sense gaire èxit. Ans al contrari, el seu fill Ermenegild es convertí al catolicisme i va rebel·lar-se contra el rei (579). Leovigild aconseguí sufocar la revolta després de prendre Sevilla (583) i Còrdova (584). El fill, empresonat a Tarragona, fou mort el 585.

Un fet destacat, l’annexió del reialme dels sueus

L’èxit polític i militar més durador del regnat de Leovigild fou la conquesta del regne dels sueus, situat a Galícia i nord de Portugal. El rei visigot va aprofitar la usurpació d’Audeca del tron sueu (584) en perjudici d’Eboric, fill i successor del rei Miro, per envair aquest reialme el 585. Ràpidament va vèncer l’usurpador, però no tornà el regne a Eboric, l’incorporà a l’estat visigot, assegurant la conquesta amb guarnicions militars i bisbes visigots en les principals ciutats sueves.

La frase

“El regne got que Leovigild llegava al seu fill Recared era tan extens, coherent i centralitzat como mai abans ho havia estat en el segle i mig llarg d’existència” (de l’historiador Luis Agustín García Moreno).

 

Pere, l’Ermità, el predicador de la Croada

Amiens? (França), vers 1050?-Huy? (Bèlgica), vers 1115?

Activitat: Política. Religió  

Àrea: Regne de França. Regne de Jerusalem

 

L’anècdota

Com altres personatges medievals, les dades reals s’encavalquen amb les llegendes. Alguna crònica aventura una biografia dubtosa de Pere abans dels fets històrics contrastats, segons la qual s’hauria casat, i poc temps després enviduaria. Primer ordenat sacerdot i retirat a una ermita, després viatjaria com a pelegrí a Terra Santa, on hauria vist com els musulmans perseguien els pelegrins cristians. De tornada a Europa, hauria estat ell qui reclamés al papa una crida general per recuperar aquella zona per a la cristiandat.

Pregó

Els experts no es posen d’acord sobre els orígens de Pere, l’Ermità; per a alguns, de la noblesa, per d’altres, d’origen humil. Després del concili de Clarmont d’Alvèrnia (1095), seguint la convocatòria del papa Urbà II a una primera croada per conquerir els llocs on havia viscut Jesús, Pere s’hi aplicà com a pregoner. El seus sermons per terres franceses i germàniques van acréixer el nombre de seguidors decidits a marxar, de manera espontània, sense gaires preparatius, cap a Terra Santa.

Un fet destacat, la Croada popular

A la primavera de 1096, Pere, juntament amb el cavaller Gautier Sans-Avoir va conduir uns 12.000 homes, dones i nens, gent senzilla d’arreu, cap a Terra Santa, avançant-se a les expedicions militars que estaven organitzant els barons. Aquest grup es coneix com la Croada popular. La desorganització, la indisciplina, la manca de queviures i l’antisemitisme provocaren atacs i saquejos d’alguna ciutat de camí, com ara Belgrad. Per això, un cop arribats a Constantinoble, l’emperador els va treure aviat de la capital.

Seguint els barons cristians

Aquest exèrcit sense veritables cabdills fou massacrat pels sarraïns a Civitot (Turquia). Les restes d’aquella expedició —uns 3.000— tornaren a Constantinoble. Allà engrossiren mesos més tard la primera croada de cavallers. En aquesta, Pere participà a la conquesta d’Antioquia (1097), encara que va desertar durant el llarg setge i els cabdills croats el forçaren a reenganxar-s’hi per evitar la desmoralització general. Intervingué també a la presa de Jerusalem (1099), sempre enardint les tropes amb la seva oratòria.

Regrés a Europa

Un cop assolits els objectius, amb la constitució d’estats cristians al Pròxim Orient, el seu rastre no és clar. Segons una tradició, Pere, l’Ermità no s’hauria establert en aquells nous regnes, sinó que hauria retornat al continent europeu per fundar el monestir flamenc de Neufmoustier, prop de Huy, on moriria de prior.

Alfons VIII de Castella, en lluita contra els almohades

Sòria, 1155 – Gutierre-Muñoz (Àvila), 1214

Activitat: Política     

Àrea: Regne de Castella

Minoria turbulenta

A la mort del seu pare, Sanç III de Castella (1158), Alfons només tenia tres anys, la qual cosa va generar un període convuls, protagonitzat per les lluites entre els grans llinatges dels Lara i els Castro, que es disputaven la tutela del príncep i el govern del regne. Alhora, els reis Ferran II de Lleó i Sanç VI de Navarra aprofitaren la debilitat castellana per engrandir els seus dominis respectius.

Amics i enemics

L’Espanya cristiana estava dividida en cinc regnes que s’aliaven o combatien uns contra els altres de manera intermitent. Castella s’enfronta a Lleó i Navarra per recuperar viles perdudes durant la minoria d’edat. Amb Aragó, pel tractat de Cazorla (1178) s’estableix un futur repartiment de l’Espanya islàmica, deixant pels catalanoaragonesos l’àrea mediterrània fins al nord d’Alacant. Un any abans, Alfons VIII va prendre Conca als sarraïns i hi establí uns furs, model per a les lleis d’altres ciutats conquerides.

L’anècdota

El 1170 el rei castellà es va casar amb la princesa Elionor Plantagenet. Amb aquell matrimoni Alfons VIII buscava l’ajut anglès per recuperar part de la Rioja, disputada amb Navarra. El 1179, aquella zona va passar definitivament a Castella,  fruit de l’arbitratge del rei anglès, sogre d’Alfons. Anys més tard, també va incorporar les senyories basques de Biscaia i Guipúscoa, abans navarreses. Tot i això, Alfons no obtingué mai el domini de la Gascunya (França), dot de la seva dona, que continuà sota domini anglès.

Batalla de las Navas de Tolosa, de F. van Halen (1864)

Un fet destacat, la batalla de las Navas de Tolosa

Les incursions per zona sarraïna provocaren la intervenció del califa almohade, senyor d’un imperi hispano-marroquí, que va vèncer al rei castellà a la batalla d’Alarcos (1195). Posteriorment Alfons, unit als reis d’Aragó i Navarra, liderà una ofensiva contra els invasors, anunciada pel papa com a croada. L’enfrontament decisiu es produí a las Navas de Tolosa (1212), amb victòria dels cristians, que afebliria l’imperi almohade i permetria dècades més tard la expansió definitiva per les valls del Guadiana i Guadalquivir.

Clodoveu I, rei dels francs, un altre Constantí

Tournai? (Bèlgica), vers 466–París, 511

Activitat: Política         

Àrea: Regne dels francs

 

Cap dels francs salis

Vers el 481 Clodoveu succeí Khilderic I com a cabdill de la tribu germànica dels francs salis establerta a la regió de Tournai. Per ampliar els seus dominis, s’enfrontà el 486 amb Siagri, general romà que controlava part de la Gàl·lia septentrional. Clodoveu el va vèncer a la batalla de Soissons (486), s’apoderà del seus territoris, i seguidament s’imposà sobre altres caps francs, usant tots els recursos al seu abast, sense escrúpols, per esdevenir el senyor més poderós de la Gàl·lia al nord del Loira.

L’anècdota

Gregori de Tours, l’historiador del qual provenen la majoria de dades sobre Clodoveu, l’equipara amb l’emperador romà Constantí I, que va adoptar la fe cristiana després de la victòria del Pont Milvi. Com ell, hauria abjurat dels déus pagans després d’un triomf militar. A la batalla de Tolbiac (o Zülpich, 493) contra el poble dels alamans, el rei franc, veient durant el combat que els precs als déus germànics eren inútils, finalment hauria pregat a Jesucrist, que li va concedir el triomf.

Bateig de Clodoveu, ivori de Reims, s. IX

Un fet destacat, el bateig de Clodoveu

Un Nadal, entre el 496 i el 498, el rei franc Clodoveu I, de la dinastia merovíngia, va rebre el baptisme a Reims. Sembla que hi influí la seva dona, la reina burgúndia Clotilde, que ja era catòlica. El bateig de Clodoveu l’assimilava, pel que fa a la religió, amb la majoria de la població gal·loromana i el convertia en el defensor de l’Església Catòlica, inaugurant l’aliança dels francs amb el papat, que es mantindria al llarg de segles.

Vouillé

Els visigots, que eren cristians arrians, dominaven un poderós reialme des del sud del Loira fins a Espanya. Clodoveu es va enfrontar amb el rei visigot Alaric II a Voillé (França, 507). La victòria dels francs va comportar el control de la Gàl·lia meridional llevat de la Septimània i la Provença, les zones costaneres de la Mediterrània. Fruit d’això, Clodoveu va rebre el reconeixement oficial d’Anastasi I, emperador romà d’orient, que li atorgà el títol honorífic de cònsol.

Consolidació

El nou regne franc va mantenir els models administratius romans. Clodoveu va compilar una primera versió de la llei sàlica per a la població franca alhora que mantenia el codi d’Alaric II, de tradició llatina, per als súbdits gal·loromans. El 511 Clodoveu presideix el I concili general dels bisbes del regne a Orleáns (França), que palesa l’aliança de l’elit militar germànica amb l’episcopat i la classe dirigent gal·loromana.

Vladimir I de Kíev, cristianitzador

Kíev?, vers 956, -Berestova (Ucraïna), 1015

Activitat: Política

Àrea: Gran Principat de Kíev

 

Com el pare

Malgrat ser net d’Olga de Kíev, que s’havia convertit a la fe cristiana, Vladimir I va imitar el seu pare Sviatoslav i continuà adorant els déus pagans. A la mort de Sviatoslav (972), Vladimir va perdre Novgorod que governava, per culpa del seu germanastre Iaropolk, que pretenia regnar sobre tots els antics dominis del progenitor. Vladimir s’exilià a Escandinàvia, des d’on recuperaria la ciutat de Novgorod i després conqueriria Kíev. L’assassinat de Iaropolk (980) afermà el poder de Vladimir.

Campanyes

Nou gran príncep de Kíev, Vladimir I mantingué la política expansionista del seu predecessor. Eixamplà els seus territoris a l’est, ocupant poblacions poloneses orientals, i al nord, la zona superior del riu Niemen per millorar l’accés a la mar Bàltica. A l’interior dels seus estats, va sotmetre les últimes tribus independents, com ara els viatitxis.

Baptisme de Vladimir I, de Víktor Vasnetsov

Un fet destacat, el baptisme de Vladimir I

Al sud de Kíev, en l’imperi bizantí, la revolta de Bardas Focas va amenaçar el tron de Basili II. Aquest demanà l’ajut de Vladimir I, que li proporcionà tropes per esclafar els rebels. L’aliança entre els dos estats s’afermà amb el matrimoni d’Anna, germana de Basili II, amb Vladimir, però aquest abans va haver de fer-se cristià. Un cop batejat (988?), va imposar la conversió massiva dels habitants de Kíev i d’altres ciutats al cristianisme.

L’anècdota

Segons la llegenda, Vladimir, insatisfet amb el paganisme, havia decidit convertir-se a una nova fe. Per tal de triar la més idònia, va enviar delegats als pobles veïns per tal que l’informessin de les diverses religions que practicaven. Ni el judaisme, ni l’islamisme, ni el cristianisme occidental el satisferen; la religió ideal era el cristianisme grec propi de l’imperi bizantí, amb una litúrgia solemne de bellesa esplèndida que semblava talment que Déu era entre ells.

Evangelització

Al llarg del seu regnat, Vladimir I es mantingué fidel a les noves creences. Feu destruir santuaris, temples i ídols pagans mentre bastia esglésies i monestirs, facilitant la vinguda de clergues cristians ortodoxos per difondre la nova doctrina. Morta la seva dona (1011), sembla que es va casar amb una neta de l’emperador germànic Otó I, si bé no substituí el ritu ortodox per l’obediència religiosa al papa de Roma.