Maties I Corví d’Hongria , el rei bibliòfil

Cluj-Napoca (Romania), 1440–Viena, 1490

Activitat: Política      

Àrea: Regne d’Hongria

 

Fortuna

János Hunyadi, heroi militar, havia mort el 1456, amb extensos dominis i un gran poder a Hongria. El rei magiar Ladislau V, davant l’amenaça que representaven els Hunyadi, va empresonar els seus fills Ladislau i Maties, i feu executar el primer (1457). La mort sobtada del monarca, sense descendència, obligà a convocar el parlament per elegir un successor. Van triar Maties, el fill petit, que va passar de la masmorra a palau. El 1458 fou proclamat rei d’Hongria.

Afers interns

Maties manté l’autoritat reial, sense les ingerències de l’alta noblesa. Promou una administració més eficient, reforma la justícia, redueix el poder dels barons i imposa una política fiscal feixuga, acabant amb les exempcions dels terratinents, que li permet fornir l’Exèrcit Negre, un dels primers exèrcits professionals d’Europa. Algunes mesures generen revoltes populars o dels magnats, que reprimeix amb rapidesa.

Turcs

Els turcs conqueriren Sèrbia abans de ser aturats per l’exèrcit de Maties el 1464 a Bòsnia. De tota manera, privat de l’ajut d’altres monarques cristians, no va prosseguir l’ofensiva. Després basteix un sistema defensiu de fortaleses a la frontera meridional contra el perill turc.

La Gran Hongria

Maties va menar una política expansionista prou reeixida, amb l’engrandiment dels seus dominis pel nord i oest. En guerra contra Bohèmia i Polònia, per la pau d’Olomouc (1478) va renunciar al tron bohemi a canvi de Moràvia, Lusàcia i Silèsia. Més tard, lluitant amb l’emperador Frederic III, li arrabassà Viena el 1485 i es convertí en el sobirà més important de l’Europa central.

Un home cultivat

Home molt instruït, parlava sis llengües, és el primer monarca no italià educat en la tradició humanista. Patrocina la cultura generosament, funda la universitat de Bratislava (1465) i introdueix el renaixement a la cort gràcies sobretot a la seva dona, la reina Beatriu de Nàpols, amb qui vingueren humanistes i artistes italians, alguns de primera  fila com Andrea Mantegna.

Un fet destacat, la biblioteca Corvina

La creació de la biblioteca Corvina constitueix la fita cultural més brillant del seu regnat. Va aplegar uns dos mil volums manuscrits, xifra extraordinària a l’època quan encara no s’havia generalitzat la impremta. Al continent només la superava la Biblioteca Vaticana. Tenia un abast pluridisciplinari, per reunir el saber antic i modern, amb còpies dels clàssics grecs i llatins, del món medieval i humanista. Encara avui es conserven arreu del món uns dos-cents volums provinents d’aquella biblioteca mítica.

La frase

“Maties és mort, s’ha acabat la justícia”  (una dita hongaresa)

Maria de Molina, la triple reina de Castella

Castella?,  vers 1260–Valladolid, 1321

Activitat: Política       

Àrea: Regne de Castella

 

Parents

Cosina germana d’Alfons X de Castella, es casa amb el fill segon d’aquest monarca, el futur Sanç IV, enllaç rebutjat pel papa per la relació consanguínia entre ells. El 1284, mort Alfons X, esdevenen reis Sanç i Maria, apartant del tron els infants de la Cerda, fills encara petits de Ferran, el primogènit difunt de l’anterior monarca. Durant el regnat, Maria imposa la seva política pro-francesa en contra dels favorits del rei.

La regent

Després del traspàs del rei (1295), Maria exerceix la regència del seu fill Ferran IV. Amb la monarquia dèbil, se succeeixen les lluites contra els partidaris de Joan, germà del rei difunt, i d’Alfons de la Cerda, que es proclamen sobirans de Lleó i Castella, respectivament. També els regnes veïns li declaren la guerra. Negociadora hàbil, lentament va afermant la seva posició. Signa la pau amb Portugal a Alcañices, acordant el matrimoni dels seu fills (1297).

Un fet destacat, les Corts de Valladolid (1300) i Burgos (1301)

Maria de Molina afavoreix els consells de les ciutats de Castella i Lleó que, en correspondència, li donen suport polític i financer. En les Corts de Valladolid de 1300 el seu cunyat Joan renuncia al tron de Lleó a favor del rei Ferran IV, i en les corts de Burgos, l’any següent, Maria obté fons per tal que el papa Bonifaci VIII atorgui la butlla que aprova el seu matrimoni amb Sanç IV i la legitimitat dels fills, cosa que enrobusteix la posició de Ferran IV.

Vaivens

La reina mare pacta la pau amb la Corona d’Aragó a Torrellas (Saragossa), el 1304, després d’acceptar la pèrdua castellana de la zona d’Alacant i d’obtenir la renúncia d’Alfons de la Cerda a la corona de Castella. Malgrat els seus èxits, quan Ferran IV arriba a la majoria d’edat, Maria de Molina perd temporalment l’ascendent sobre el fill, desbancada per altres nobles, que recobra més endavant.

Detall del sepulcre de Maria de Molina,a al monestir de las Huelgas, de Valladolid

Altre cop

La mort de Ferran IV (1312) obre un nou conflicte civil durant la minoria del seu net, Alfons XI, que tenia només 2 anys. Maria hi juga un paper polític clau. És l’únic membre present en tots els consells de regència que es constitueixen fins a la seva defunció. Fou ella qui va assegurar que la corona de Castella continués en mans del seus descendents.

La frase

“Just és que l’anomenem dona forta, provada en tres regnats replets de turbulències, golfs de tempestes contínues, vaixells agitats per borrasques, però lliures del naufragi pel braç d’una dona” (d’Enrique Flórez, historiador del segle XVIII).

Eduard III d’Anglaterra, començant la Guerra dels Cent Anys

Windsor (Gran Bretanya), 1312–Sheen (Gran Bretanya), 1377

Activitat: Política 

Àrea: Regne d’Anglaterra

 

Cops d’estat

Primogènit d’Eduard II d’Anglaterra, les derrotes a Escòcia i el govern dels Despenser, favorits del rei, provocaren l’enfrontament dels seus pares. La reina, Isabel de França, i Mortimer, el seu amant, liderant un exèrcit, forçaren Eduard II a abdicar en el fill (1327) i morí poc després. Isabel i Mortimer governaren el país fins el 1330, quan Eduard III prengué el poder. Mortimer seria executat i Isabel, apartada de la política.

Escòcia

El nou rei intervé a Escòcia, aprofitant la minoria d’edat de David II, a favor d’Eduard Balliol, pretendent al tron. A pesar de la victòria anglesa de Halidon Hill (1333), Balliol no aconsegueix el domini d’Escòcia. El 1346, Eduard III venç David II a Neville’s Cross, però el regne escocès conserva la seva independència.

Un llarg conflicte

Mort Carles IV de França (1328) sense descendència, Eduard III reivindica aquell tron com a nebot del difunt, però els magnats del regne de França proclamen rei Felip VI, un cosí francès del monarca. L’enemistat entre els dos sobirans s’agreuja pels enfrontaments a Aquitània i Flandes i desemboca el 1337 en la Guerra dels Cents Anys, denominació que agrupa un seguit de lluites i treves que es prolonguen durant 116 anys entre França i Anglaterra.

Un fet destacat, la batalla de Crécy (1346)

El 1340 els anglesos obtenen la victòria naval de Sluis (Bèlgica), que garanteix el domini marítim. El 1346, els exèrcits respectius, liderats pels reis, s’enfronten a Crécy (França). Els anglesos, inferiors en nombre, obtingueren una gran victòria basada en els arquers d’arc llarg que massacraren la cavalleria pesada francesa. L’any següent Eduard III va prendre Calais, ciutat en poder dels anglesos fins 1558.

Guanyar i perdre

Un altre triomf anglès a Poitiers (1356), va comportar el tractat de Brétigny-Calais (1360), pel qual Eduard III renunciava als drets a la corona francesa a canvi de bona part de la França del sud-oest i Calais. Tanmateix, el rei Carles V de França va recuperar la major part de territoris perduts entre 1369 i 1375. Eduard III només conserva Calais, Bordeus, Baiona, Brest i Cherbourg. Als últims anys del seu regnat esclaten a Anglaterra revoltes pageses i religioses, fruit de la Pesta Negra.

L’anècdota

El rei crea l’orde de la Garrotera, l’orde de cavalleria anglès més il·lustre fins als nostres dies. Creat com a remembrança del rei Artús i els cavallers de la Taula Rodona, el senyal característic és una lligacama amb el lema “honni soit qui mal y pense” (Que s’avergonyeixi qui malpensi d’això). Segons la llegenda, una dama ballava amb el rei quan li va caure la lligacama. Davant la vergonya de la noia i la maledicència dels cortesans, el sobirà pronuncià aquells mots, posant-se la lliga a la cama.

Leif Eriksson, un viking al continent americà

Islàndia, vers 970?-Grenlàndia, vers 1020?

Activitat: Exploració         

Àrea: Groenlàndia, costa occidental d’Amèrica del Nord

 

Nova fe

Fill d’Èric el Roig, descobridor de Groenlàndia, probablement va créixer en aquesta illa, gaudint-hi d’una posició distingida, com altres parents. Aquelles noves colònies depenien de Noruega, i Leif Ericsson va viatjar fins a la cort del rei Olaf I Tryggvason. El rei s’havia cristianitzat i envià Eriksson, també batejat, de tornada al seu país per afavorir-ne l’evangelització. Èric el Roig es mantingué pagà, però la mare es convertí i va fer aixecar la primera església a Groenlàndia, a Brattahild.

Versions

Segons la Saga d’Èric, el Roig, durant el regrés, de Noruega a Groenlàndia, un temporal desvià el seu vaixell, i per això Leif Eriksson va arribar a la costa nord-americana, zona que posteriorment explorà l’islandès Thorfinn Karlsefni. Aquesta versió és rebutjada per la majoria d’investigadors, que segueixen una altra font medieval, la Saga dels grenlandesos, conforme a la qual el vaixell que es desvià del rumb i va veure terres a occident va ser el d’un mercader islandès, Bjarni Herjolfsson, uns quinze anys abans.

Leif Eriksson descobreix Amèrica, de C. Krohg (1892)

Un fet destacat, el descobriment de Vinland

Vers el 1000, Leif organitzà una expedició, amb el vaixell comprat a Herjolfsson i 35 tripulants. Des de Groenlàndia, va explorar la costa canadenca: Helluland (terra de lloses), segurament l’illa de Baffin; després Markland (terra de boscos), potser la península del Labrador; i finalment Vinland (terra del vi), possiblement Terranova (a L’Anse aux Meadows es trobaren el 1963 restes vikingues), o el golf de Sant Llorenç, llocs idonis amb boscos i pastures, on s’instal·larien. El nom deriva de la troballa de vinyes a la zona.

Viatges i hipòtesis

Leif Eriksson no va romandre a l’assentament de Leifsbudir, a Vinland, va tornar a Groenlàndia uns mesos més tard. Poc després morí el seu pare Èric, el Roig, per la qual cosa esdevingué el líder dels colons noruecs a Groenlàndia fins la mort. Va autoritzar noves empreses exploradores per la zona de Vinland, com la del seu germà Thorvald, i la de la seva germanastra Freydis, ambdues acabades en fracàs.

L’anècdota

El 1996, el danès Gunnar Marel Eggertsson va bastir un vaixell viking, seguint les antigues tècniques d’acord amb les restes arqueològiques. Batejà el vaixell, de 22 metres, fet amb fusta de roure escandinau, amb el nom d’Islendigur. Quatre anys més tard, en ocasió del mil·lenari de l’expedició de Leif Eriksson, Eggertsson va repetir el periple amb l’Islendigur, que, des d’Islàndia i passant per Groenlàndia i el Canadà, va concloure a Nova York, lloc on probablement no arribaren mai els vikings.

Carles d’Anjou, l’ambició estroncada

França, 1226-Foggia (Itàlia), 1285

Activitat: Política    

Àrea: Comtat de Provença, regne de Sicília

 

Ben situat

Benjamí del rei Lluís VIII de França i Blanca de Castella, el 1246 va casar-se amb la comtessa Beatriu, per la qual cosa esdevingué comte de Provença. Afegí també els comtats d’Anjou i Maine, donats per Lluís IX de França, germà seu. El 1248 acompanyà el monarca en una croada contra Egipte, una expedició desastrosa on els germans, capturats, van pagar un rescat generós.

De Provença a Itàlia

Tornat a França el 1250, intervingué a Flandes amb poca fortuna. Al sud, en canvi, va sotmetre les ciutats provençals revoltades d’Arle, Avinyó i Marsella (1257), que van perdre la seva autonomia política, i estengué la seva autoritat a alguns territoris del nord d’Itàlia. El 1263 el papa Urbà IV li oferí el regne de Sicília, en mans de Manfred, fill il·legítim de l’arxienemic del papat, l’emperador Frederic II, ja difunt.

Un fet destacat, la batalla de Benevent (1266)  

El 1265 Carles entra a Itàlia, el papa l’investeix com a rei de Sicília, i en la lluita contra l’oponent obté la victòria de Benevent, on mor Manfred, cosa que li proporciona  el domini sobre el regne sicilià sense gaire resistència. Dos anys més tard, també va derrotar l’últim descendent de Frederic II, Conradí, a la batalla de Tagliacozzo, a qui feu executar. Rei indiscutible del sud d’Itàlia, esdevé l’home fort de tota la península durant uns anys, imposant a Sicília grans tributs i beneficiant la minoria francesa.

Cap a Orient

Carles d’Anjou, d’Arnolfo di Cambio (1277)

Orienta la seva política cap a la Mediterrània oriental, ambicionant Constantinoble, en poder del bizantí Miquel VIII. Aconsegueix pel tractat de Viterbo (1267) la senyoria d’Acaia (Grècia), anys més tard ocupa Durrës, proclamant-se rei d’Albània (1272), i conquesta Acre (Israel) el 1277. Té també revessos: perd el Piemont (Itàlia) en la batalla de Roccavione (1275), i a Albània fracassa en el setge de la ciutat bizantina de Berat (1281).

Vespres Sicilianes

El 1282, el sorprèn una revolta que, començada a Palerm, s’estén amb èxit per tota l’illa, que dona el tron a Pere el Gran, rei de la Corona d’Aragó, gendre del difunt Manfred. Així, el regne de Sicília es divideix en dos: Nàpols, sota els Anjou; i l’illa, per al casal de Barcelona. Carles impulsa una expedició francesa contra Catalunya, amb l’aprovació papal, que fracassarà, alhora que és vençut al mar repetidament pel rei Pere i, fins i tot, el seu hereu és pres a la batalla del golf de Nàpols (1284).

La frase

”Brillant, somiador, impetuós i enèrgic, va estendre les seves mans sobre Itàlia, els Balcans i la península Ibèrica. Els seus projectes s’esfondraren per la seva amplitud, i a més, perquè li mancaren constància i tenacitat, i li sobraren violència, arrogància i orgull” (de l’historiador Jaume Vicens Vives).

Belisari, l’estrateg bizantí

Germanica (Bulgària?), vers 505-?, 565

Activitat: Guerra        

Àrea: Imperi bizantí

 

Ben relacionat

No se sap res dels primers anys de Belisari. Ingressà a la milícia aviat i va progressar-hi molt ràpidament gràcies als seus contactes. Formava part de la guàrdia personal del general Justinià, nebot de l’emperador bizantí Justí I i, quan el seu senyor va accedir al tron (527), el jove Belisari fou nomenat general.

Entre campanyes i revoltes

Cap militar a la zona oriental de l’imperi, s’enfrontà a l’imperi persa sassànida. Belisari obtingué una gran victòria a Dara (Turquia, 530), si bé l’any següent va ser derrotat a Raqqa (Síria). Mentre era a Constantinoble, el 532 esclatà la Nika, una greu rebel·lió popular que, iniciada a l’hipòdrom, es va estendre per tota la ciutat, amb aldarulls i incendis, tractant d’imposar un nou monarca. Belisari, sota les ordres de Justinià, va esclafar l’alçament amb una massacre d’uns 30.000 morts.

Un fet destacat, la conquesta del regne dels vàndals (533-534)

Justinià volia recuperar els antics territoris occidentals de l’imperi romà. A tal fi organitzà una expedició militar contra el regne dels vàndals al nord d’Àfrica, liderada per Belisari. El 533 va vèncer el rei vàndal Gelimer a la batalla d’Ad Decimum, cosa que facilitaria l’ocupació de Cartago (Tunis), la capital. Una nova batalla a Tricameron, mesos més tard, significaria l’esfondrament definitiu dels vàndals. El 534 Belisari va tornar a Constantinoble amb el rei Gelimer captiu.

La primera campanya gòtica

Arran la decadència del regne ostrogot a Itàlia, Justinià hi envià Belisari per conquerir-lo. El 535 va ocupar Sicília, després va avançar pel sud fins prendre Nàpols i Roma.  Els ostrogots assetjaren Roma entre 537 i 538 sense èxit, i el 540, Belisari  conquerí Ravenna, la seva capital. Els ostrogots van demanar la pau i oferiren al general vencedor que fos el seu nou rei, però Belisari ho rebutjà. El 540 va portar el rei ostrogot Vitigis, presoner, a Constantinoble.

Destins ja coneguts

La nova missió fou aturar l’atac dels perses, sense grans èxits. El 544 va tornar a Itàlia davant el ressorgiment del poder ostrogot sota el rei Totila. Belisari va reconquerir Roma el 547, però no tenia recursos per emprendre la contraofensiva. Des del 549, cridat a Constantinoble, ja no comanda nous exèrcits, excepte el combat reeixit contra els huns que amenaçaven la capital el 559. Acusat d’un complot contra l’emperador, el 562 caigué en desgràcia, però va recuperar la seva posició un any més tard.

La frase

“Aquest prohom victoriós fou audaç al caire de la imprudència i tenia gran enginy, un general que sempre aprofitava al màxim els minsos recursos que li assignava el seu avar senyor” (de l’historiador J.F.C. Fuller)

 

 

Ivan II Asen de Bulgària, un tsar entre grecs i llatins

Bulgària?, 1190–Veliko Tarnovo (Bulgària), 1241

Activitat: Política      

Àrea: Imperi búlgar

 

Tribulacions

El 1196, encara infant, va quedar orfe després de l’assassinat del seu pare Ivan I Asen, i onze anys més tard, el 1207, també va ser mort el següent monarca, l’oncle Kaloyan (1207). Boril I va usurpar el tron i el príncep Ivan Asen va abandonar Bulgària. Tornat de l’exili el 1217, amb l’ajut de mercenaris russos, destronà Boril i esdevingué el tsar de l’imperi búlgar que governaria entre 1218 i 1241.

Balcans

La situació política als Balcans i Anatòlia era complexa, zones dividides en petits estats, uns governats per eslaus, com l’imperi búlgar; altres per grecs, com el despotat de l’Epir (Albània-Grècia) i l’imperi de Nicea (Turquia) o bé llatins, bàsicament francesos i italians, que havien ocupat Constantinoble i territoris occidentals de l’antic imperi bizantí. L’objectiu d’Ivan II seria l’engrandiment del seu imperi, que s’estendria del Danubi al mar Egeu i de la costa adriàtica al mar Negre.

Casaments

Ivan II no mena una política obertament bel·licista, sinó que aprofita la diplomàcia i els matrimonis per augmentar el seu poder. Aprofitant la tornada d’Andreu II d’Hongria de Terra Santa, Ivan es casaria amb la princesa Anna, que aportava com a dot el territori de Belgrad. D’igual manera es va aliar amb Teodor de l’Epir, i com a garantia del pacte una filla d’Ivan va maridar-se amb el germà de Teodor.

Un fet destacat, la batalla de Klokotnitsa

Trencant l’aliança, Teodor de l’Epir va envair Bulgària el 1230, i els seus exèrcits s’enfrontaren a Klokonitsa. El búlgar obtingué una gran victòria, cosa que ampliaria el seu imperi per zones com Macedònia del Nord i Grècia septentrional, assegurant-ne el domini la seva política conciliadora amb la població grega.

Cim

Amb Ivan II Asen el segon imperi búlgar arriba al seu apogeu convertida en gran potència dels Balcans, amb una economia florent. En són mostres el pacte comercial amb Dubrovnik (Croàcia), l’encunyament de monedes d’or i també la construcció d’edificis com l’església dels Quaranta Màrtirs, a Veliko Tarnovo (Bulgària), la capital. En l’àmbit religiós, el 1235 trenca amb el papa i es constitueix l’Església búlgara independent.

Constantinoble

Ivan havia negociat el matrimoni d’una filla amb Balduí II de Constantinoble, menor d’edat, ocupant ell la regència d’aquell estat, però finalment els llatins rebutjaren l’acord. En 1235 i 1236 va assetjar Constantinoble sense èxit. Els seus últims anys van ser enterbolits pels atacs dels cumans, poble de les estepes.

La frase

“Un home que excel·lí entre els bàrbars, no només respecte a la seva gent sinó també envers els estrangers” (de l’historiador bizantí Akropolites)

Giovanni Caboto, obrint un nou món als anglesos

Gènova? (Itàlia), vers 1450–oceà Atlàntic,1498?

Activitat: Exploració  

Àrea: Venècia, regne d’Anglaterra

 

Mercader

Establert a Venècia pels volts de 1460, orienta la seva activitat cap al comerç per la Mediterrània i la mar Roja. El 1476 aconsegueix la ciutadania veneciana. En aquella ciutat es casa amb Mattea, i almenys un dels fills del matrimoni —Sebastiano— seguiria la vocació marítima del progenitor.

Aragó, Castella i Portugal

El 1492 vivia a València i és possible que a l’abril de 1493 hagués conegut Colom després del seu primer viatge a Amèrica. Caboto passa més tard a Sevilla i Lisboa, tractant probablement d’endegar una expedició transatlàntica, temptatives que no reeixiren. Davant el fracàs, es trasllada a Anglaterra el 1495.

Sortida dels Caboto en el primer viatge de descoberta d’Amèrica, per E. Board (1906)

Un fet destacat, el descobriment del Canadà 

El 1496 Caboto obté del rei Enric VII d’Anglaterra el permís de descobrir noves terres. Com Colom, pretenia arribar a la Xina per l’oest. Al maig de 1497 salpa de Bristol (Gran Bretanya) el Matthew, vaixell que mana Caboto, i el 24 de juny arriba a les costes canadenques, potser la península del Labrador, o les illes de Terranova o de Cap Bretó. Explora la zona de l’estret de Cabot, però no van veure-hi indígenes a pesar de trobar indicis d’habitatge humà.

El segon viatge

A l’agost de 1497 torna el Matthew altre cop a Bristol. L’alegria de la descoberta entre els mercaders, tot i la manca de tresors, va permetre que l’any següent s’emprengués una segona expedició, ara de cinc naus, de la qual se’n coneix poc. És plausible que Caboto morís en alta mar, durant la travessia, i que el seu fill Sebastià, que l’havia acompanyat en els dos viatges, el succeís com a cap de l’expedició.

L’anècdota

Una de les troballes del primer viatge va ser l’abundància de pesca. Raimondo di Soncino, un contemporani en una carta al duc de Milà repetia els comentaris d’aquells navegants: La zona litoral nord-americana estava a vessar de peixos, tant que no calien xarxes, els cistells submergits s’omplien sense dificultat. I vist això, li asseguraven que el rei anglès ja no hauria de comerciar mai més amb Islàndia pel proveïment de peix.

Haakon IV de Noruega, un emperador nord-atlàntic

Noruega, 1204–Kirkwall (Regne Unit),1263

Activitat: Política   

Àrea: Regne de Noruega

 

L’anècdota

Bastard del rei Haakon III de Noruega i nat després de morir el progenitor, la mare Inga de Varteig va reclamar els drets al tron per al seu fill. Estava en perill de mort, en un lloc controlat pels enemics del rei difunt. El 1206 partidaris del rei Inge II, germà de Haakon II, del bàndol dels Birkebeiner, escortaren el petit Haakon cap a Trondheim, però toparen amb una tempesta de neu. Dos guerrers, amb esquís, el carregaren per dur-lo sa i estalvi fins al seu destí. Una cursa d’esquí noruega, la Birkebeinerrennet, recorda el fet.

Oncles

El rei Inge II va protegir el nebot per tal que en fos l’hereu. Després del seu traspàs (1217), Haakon el succeí en el tron, però la seva posició no estava consolidada a causa de l’edat ─tenia 13 anys─ i l’origen il·legítim. Un altre oncle, Skuli, cogovernà el país, però progressivament s’agreujà el conflicte entre Haakon i Skuli. Malgrat el casament de Haakon amb la filla d’Skuli (1225), finalment el sogre s’autoproclamà rei (1239). L’any següent Skuli fou derrotat i mort. Des d’aleshores Haakon regiria tota Noruega.

Pau duradora i lleis

El govern únic de Haakon IV posa fi a un segle de guerres civils i inicia l’anomenada edat d’or de la Noruega medieval. El monarca reforma el corpus legal per augmentar l’autoritat reial així com per fixar la successió al tron, reservada ara només als fills legítims dels sobirans i aprovada per l’Església. Ell mateix fou coronat per un cardenal el 1247. Haakon IV centralitza també l’administració, establint una cancelleria a Bergen, que esdevé la capital del reialme.

Sala Haakon, Bergen

Tractats i romanços

Haakon intervé en política internacional. Signa un primer tractat comercial amb Anglaterra (1217) i amb la ciutat de Lübeck (Alemanya, 1250), així mateix acorda diplomàticament les fronteres meridionals del regne amb el principat rus de Novgorod (1251). Seguint les modes d’altres corts europees, patrocina la traducció de literatura cavalleresca francesa, com ara el romanç de Tristany i Isolda, al noruec antic. També projecta grans edificis de pedra a Noruega, com la gran sala Haakon a Bergen, que perviu.

Un fet destacat, Groenlàndia i Islàndia sota sobirania noruega

A l’altra banda de l’Atlàntic, els colons escandinaus de Groenlàndia es declaren vassalls del rei Haakon IV el 1261. Un any més tard els imiten els pobladors d’Islàndia. Es comprometen al pagament d’un tribut anual a fi de sufragar el personal administratiu i militar dels territoris. Noruega ateny així la seva màxima expansió territorial. També compta, prop d’Escòcia, amb l’illa de Man, les Hèbrides i les Òrcades. El 1263 Haakon va morir durant una campanya contra Escòcia pel domini de les Hèbrides.

Guillem I, el conqueridor d’Anglaterra

Falaise (França), vers 1028–Rouen (França), 1087

Activitat: Política               

Àrea: Ducat de Normandia, regne d’Anglaterra

 

Canvis

Bastard de Robert I, duc de Normandia, el pare va reconèixer Guillem, quan era infant, com a hereu dels seus dominis. El succeí (1039), encara menor d’edat, i Normandia visqué anys d’anarquia, amb lluites entre barons. Amb l’ajut del rei Enric I de França, s’imposà a la noblesa a la batalla de Val-ès-Dunes (1047). Se succeeixen els èxits polítics: el casament amb la filla del comte de Flandes; el triomf sobre el rei francès, ara enemic, a Varaville (1057); i la incorporació del comtat veí de Maine.

Un fet destacat, la batalla de Hastings (1066)

Cosí del rei anglès Eduard, el Confessor, quan va morir sense fills (1066), va reclamar la corona, mentre els barons anglesos proclamaven rei el comte Harold de Wessex. Guillem desembarca sense oposició a Anglaterra. El 14 d’octubre té lloc la batalla a Hastings contra les tropes anglosaxones que tornaven del nord després d’haver derrotat un altre exèrcit invasor noruec. Aquí, en canvi, Guillem obté la victòria i el rei Harold és mort en el combat. El Nadal de 1066 és coronat rei d’Anglaterra a Westminster.

Tapís de Bayeux, amb imatges de la batalla de Hastings

Consolidació

Malgrat la resistència del grups dirigents anglosaxons, Guillem conquesta la resta del reialme, més difícil al nord que al sud del país. Va avortar als alçaments no coordinats de la noblesa indígena així com les invasions escoceses i daneses. Confisca les propietats dels caps rebels i així, vers el 1071, havia substituït la majoria de l’alta noblesa i de la jerarquia eclesiàstica per normands, alhora que remodela la societat anglesa amb la implantació del sistema feudal, bastint castells per al control del territori.

Fiscalitzant

Enforteix l’autoritat del rei, evitant crear dominis senyorials enormes i introduint en cada comtat un delegat reial, el “sheriff”. També ordenà la redacció d’un cens-cadastre que abasta tot el regne, el Domesday Book (1085) per conèixer els recursos humans i materials del país. El 1086 en l’assemblea de Salisbury la noblesa va haver de jurar-li fidelitat. Tot plegat, no evita noves revoltes a Anglaterra o Normandia, fins i tot dirigides pels parents. Va morir en una d’elles, per les ferides en caure del cavall.

L’anècdota

Actualment se’l coneix com a Guillem, el Conqueridor, però aquest sobrenom no va ser aplicat fins uns trenta anys després de mort i no s’imposà fins al segle XIII. Monarca controvertit, els seus partidaris l’anomenaven “el Gran” mentre els detractors l’apel·laven “Guillem, el Bastard”.