Leovigild, el millor dels visigots

mort a Toledo, 586

Activitat: Política                 

Àrea: Regne dels visigots

 

Germans

Després de la mort del rei visigot Atanagild, els nobles elegiren Liuva I com a monarca el 567, però l’any següent, aquest vincula al tron el seu germà Leovigild. El primer governava la Septimània, la província que s’estenia per la França mediterrània, mentre Leovigild regia bona part de la península Ibèrica. Vers el 572, mort Liuva I, Leovigild esdevingué l’únic sobirà, considerat pels historiadors el més gran dels reis visigots d’Espanya.

Protocol i lleis

El nou monarca va incorporar un cerimonial majestàtic, ric i ampul·lòs, imitant els models bizantins, per subratllar la diferència entre el monarca i els seus súbdits, també els nobles. Pel que fa a la legislació, promulga l’anomenat Codex revisus, que permet el matrimoni mixt entre la població hispanoromana i l’elit germànica. Per tal d’afavorir la monarquia hereditària, en contra de la reialesa electiva dels visigots, associa al tron els seu dos fills, Ermenegild i Recared (573).

Guerres als quatre punts cardinals

Leovigild s’enfronta amb èxit a la principal amenaça exterior, l’imperi bizantí, que dominava el sud-est peninsular, recuperant Sidonia i Màlaga (571). Al nord sotmet els càntabres i vascons (574) i el rei sueu Miro I, que domina Galícia, reconeix la seva autoritat i li paga tribut (576). L’ofensiva franca del rei Gontram contra la Septimània no prospera i després de la batalla de Carcassona, els visigots fins i tot obtenen guanys territorials (585).

La revolta d’Ermenegild

La població hispanoromana del regne era catòlica mentre que els visigots seguien l’arrianisme, una heretgia segons l’Església Catòlica. El rei procura la conversió massiva dels hispanoromans a la fe arriana sense gaire èxit. Ans al contrari, el seu fill Ermenegild es convertí al catolicisme i va rebel·lar-se contra el rei (579). Leovigild aconseguí sufocar la revolta després de prendre Sevilla (583) i Còrdova (584). El fill, empresonat a Tarragona, fou mort el 585.

Un fet destacat, l’annexió del reialme dels sueus

L’èxit polític i militar més durador del regnat de Leovigild fou la conquesta del regne dels sueus, situat a Galícia i nord de Portugal. El rei visigot va aprofitar la usurpació d’Audeca del tron sueu (584) en perjudici d’Eboric, fill i successor del rei Miro, per envair aquest reialme el 585. Ràpidament va vèncer l’usurpador, però no tornà el regne a Eboric, l’incorporà a l’estat visigot, assegurant la conquesta amb guarnicions militars i bisbes visigots en les principals ciutats sueves.

La frase

“El regne got que Leovigild llegava al seu fill Recared era tan extens, coherent i centralitzat como mai abans ho havia estat en el segle i mig llarg d’existència” (de l’historiador Luis Agustín García Moreno).

 

Anuncis

Pere, l’Ermità, el predicador de la Croada

Amiens? (França), vers 1050?-Huy? (Bèlgica), vers 1115?

Activitat: Política. Religió  

Àrea: Regne de França. Regne de Jerusalem

 

L’anècdota

Com altres personatges medievals, les dades reals s’encavalquen amb les llegendes. Alguna crònica aventura una biografia dubtosa de Pere abans dels fets històrics contrastats, segons la qual s’hauria casat, i poc temps després enviduaria. Primer ordenat sacerdot i retirat a una ermita, després viatjaria com a pelegrí a Terra Santa, on hauria vist com els musulmans perseguien els pelegrins cristians. De tornada a Europa, hauria estat ell qui reclamés al papa una crida general per recuperar aquella zona per a la cristiandat.

Pregó

Els experts no es posen d’acord sobre els orígens de Pere, l’Ermità; per a alguns, de la noblesa, per d’altres, d’origen humil. Després del concili de Clarmont d’Alvèrnia (1095), seguint la convocatòria del papa Urbà II a una primera croada per conquerir els llocs on havia viscut Jesús, Pere s’hi aplicà com a pregoner. El seus sermons per terres franceses i germàniques van acréixer el nombre de seguidors decidits a marxar, de manera espontània, sense gaires preparatius, cap a Terra Santa.

Un fet destacat, la Croada popular

A la primavera de 1096, Pere, juntament amb el cavaller Gautier Sans-Avoir va conduir uns 12.000 homes, dones i nens, gent senzilla d’arreu, cap a Terra Santa, avançant-se a les expedicions militars que estaven organitzant els barons. Aquest grup es coneix com la Croada popular. La desorganització, la indisciplina, la manca de queviures i l’antisemitisme provocaren atacs i saquejos d’alguna ciutat de camí, com ara Belgrad. Per això, un cop arribats a Constantinoble, l’emperador els va treure aviat de la capital.

Seguint els barons cristians

Aquest exèrcit sense veritables cabdills fou massacrat pels sarraïns a Civitot (Turquia). Les restes d’aquella expedició —uns 3.000— tornaren a Constantinoble. Allà engrossiren mesos més tard la primera croada de cavallers. En aquesta, Pere participà a la conquesta d’Antioquia (1097), encara que va desertar durant el llarg setge i els cabdills croats el forçaren a reenganxar-s’hi per evitar la desmoralització general. Intervingué també a la presa de Jerusalem (1099), sempre enardint les tropes amb la seva oratòria.

Regrés a Europa

Un cop assolits els objectius, amb la constitució d’estats cristians al Pròxim Orient, el seu rastre no és clar. Segons una tradició, Pere, l’Ermità no s’hauria establert en aquells nous regnes, sinó que hauria retornat al continent europeu per fundar el monestir flamenc de Neufmoustier, prop de Huy, on moriria de prior.

Alfons VIII de Castella, en lluita contra els almohades

Sòria, 1155 – Gutierre-Muñoz (Àvila), 1214

Activitat: Política     

Àrea: Regne de Castella

Minoria turbulenta

A la mort del seu pare, Sanç III de Castella (1158), Alfons només tenia tres anys, la qual cosa va generar un període convuls, protagonitzat per les lluites entre els grans llinatges dels Lara i els Castro, que es disputaven la tutela del príncep i el govern del regne. Alhora, els reis Ferran II de Lleó i Sanç VI de Navarra aprofitaren la debilitat castellana per engrandir els seus dominis respectius.

Amics i enemics

L’Espanya cristiana estava dividida en cinc regnes que s’aliaven o combatien uns contra els altres de manera intermitent. Castella s’enfronta a Lleó i Navarra per recuperar viles perdudes durant la minoria d’edat. Amb Aragó, pel tractat de Cazorla (1178) s’estableix un futur repartiment de l’Espanya islàmica, deixant pels catalanoaragonesos l’àrea mediterrània fins al nord d’Alacant. Un any abans, Alfons VIII va prendre Conca als sarraïns i hi establí uns furs, model per a les lleis d’altres ciutats conquerides.

L’anècdota

El 1170 el rei castellà es va casar amb la princesa Elionor Plantagenet. Amb aquell matrimoni Alfons VIII buscava l’ajut anglès per recuperar part de la Rioja, disputada amb Navarra. El 1179, aquella zona va passar definitivament a Castella,  fruit de l’arbitratge del rei anglès, sogre d’Alfons. Anys més tard, també va incorporar les senyories basques de Biscaia i Guipúscoa, abans navarreses. Tot i això, Alfons no obtingué mai el domini de la Gascunya (França), dot de la seva dona, que continuà sota domini anglès.

Batalla de las Navas de Tolosa, de F. van Halen (1864)

Un fet destacat, la batalla de las Navas de Tolosa

Les incursions per zona sarraïna provocaren la intervenció del califa almohade, senyor d’un imperi hispano-marroquí, que va vèncer al rei castellà a la batalla d’Alarcos (1195). Posteriorment Alfons, unit als reis d’Aragó i Navarra, liderà una ofensiva contra els invasors, anunciada pel papa com a croada. L’enfrontament decisiu es produí a las Navas de Tolosa (1212), amb victòria dels cristians, que afebliria l’imperi almohade i permetria dècades més tard la expansió definitiva per les valls del Guadiana i Guadalquivir.

Clodoveu I, rei dels francs, un altre Constantí

Tournai? (Bèlgica), vers 466–París, 511

Activitat: Política         

Àrea: Regne dels francs

 

Cap dels francs salis

Vers el 481 Clodoveu succeí Khilderic I com a cabdill de la tribu germànica dels francs salis establerta a la regió de Tournai. Per ampliar els seus dominis, s’enfrontà el 486 amb Siagri, general romà que controlava part de la Gàl·lia septentrional. Clodoveu el va vèncer a la batalla de Soissons (486), s’apoderà del seus territoris, i seguidament s’imposà sobre altres caps francs, usant tots els recursos al seu abast, sense escrúpols, per esdevenir el senyor més poderós de la Gàl·lia al nord del Loira.

L’anècdota

Gregori de Tours, l’historiador del qual provenen la majoria de dades sobre Clodoveu, l’equipara amb l’emperador romà Constantí I, que va adoptar la fe cristiana després de la victòria del Pont Milvi. Com ell, hauria abjurat dels déus pagans després d’un triomf militar. A la batalla de Tolbiac (o Zülpich, 493) contra el poble dels alamans, el rei franc, veient durant el combat que els precs als déus germànics eren inútils, finalment hauria pregat a Jesucrist, que li va concedir el triomf.

Bateig de Clodoveu, ivori de Reims, s. IX

Un fet destacat, el bateig de Clodoveu

Un Nadal, entre el 496 i el 498, el rei franc Clodoveu I, de la dinastia merovíngia, va rebre el baptisme a Reims. Sembla que hi influí la seva dona, la reina burgúndia Clotilde, que ja era catòlica. El bateig de Clodoveu l’assimilava, pel que fa a la religió, amb la majoria de la població gal·loromana i el convertia en el defensor de l’Església Catòlica, inaugurant l’aliança dels francs amb el papat, que es mantindria al llarg de segles.

Vouillé

Els visigots, que eren cristians arrians, dominaven un poderós reialme des del sud del Loira fins a Espanya. Clodoveu es va enfrontar amb el rei visigot Alaric II a Voillé (França, 507). La victòria dels francs va comportar el control de la Gàl·lia meridional llevat de la Septimània i la Provença, les zones costaneres de la Mediterrània. Fruit d’això, Clodoveu va rebre el reconeixement oficial d’Anastasi I, emperador romà d’orient, que li atorgà el títol honorífic de cònsol.

Consolidació

El nou regne franc va mantenir els models administratius romans. Clodoveu va compilar una primera versió de la llei sàlica per a la població franca alhora que mantenia el codi d’Alaric II, de tradició llatina, per als súbdits gal·loromans. El 511 Clodoveu presideix el I concili general dels bisbes del regne a Orleáns (França), que palesa l’aliança de l’elit militar germànica amb l’episcopat i la classe dirigent gal·loromana.

Vladimir I de Kíev, cristianitzador

Kíev?, vers 956, -Berestova (Ucraïna), 1015

Activitat: Política

Àrea: Gran Principat de Kíev

 

Com el pare

Malgrat ser net d’Olga de Kíev, que s’havia convertit a la fe cristiana, Vladimir I va imitar el seu pare Sviatoslav i continuà adorant els déus pagans. A la mort de Sviatoslav (972), Vladimir va perdre Novgorod que governava, per culpa del seu germanastre Iaropolk, que pretenia regnar sobre tots els antics dominis del progenitor. Vladimir s’exilià a Escandinàvia, des d’on recuperaria la ciutat de Novgorod i després conqueriria Kíev. L’assassinat de Iaropolk (980) afermà el poder de Vladimir.

Campanyes

Nou gran príncep de Kíev, Vladimir I mantingué la política expansionista del seu predecessor. Eixamplà els seus territoris a l’est, ocupant poblacions poloneses orientals, i al nord, la zona superior del riu Niemen per millorar l’accés a la mar Bàltica. A l’interior dels seus estats, va sotmetre les últimes tribus independents, com ara els viatitxis.

Baptisme de Vladimir I, de Víktor Vasnetsov

Un fet destacat, el baptisme de Vladimir I

Al sud de Kíev, en l’imperi bizantí, la revolta de Bardas Focas va amenaçar el tron de Basili II. Aquest demanà l’ajut de Vladimir I, que li proporcionà tropes per esclafar els rebels. L’aliança entre els dos estats s’afermà amb el matrimoni d’Anna, germana de Basili II, amb Vladimir, però aquest abans va haver de fer-se cristià. Un cop batejat (988?), va imposar la conversió massiva dels habitants de Kíev i d’altres ciutats al cristianisme.

L’anècdota

Segons la llegenda, Vladimir, insatisfet amb el paganisme, havia decidit convertir-se a una nova fe. Per tal de triar la més idònia, va enviar delegats als pobles veïns per tal que l’informessin de les diverses religions que practicaven. Ni el judaisme, ni l’islamisme, ni el cristianisme occidental el satisferen; la religió ideal era el cristianisme grec propi de l’imperi bizantí, amb una litúrgia solemne de bellesa esplèndida que semblava talment que Déu era entre ells.

Evangelització

Al llarg del seu regnat, Vladimir I es mantingué fidel a les noves creences. Feu destruir santuaris, temples i ídols pagans mentre bastia esglésies i monestirs, facilitant la vinguda de clergues cristians ortodoxos per difondre la nova doctrina. Morta la seva dona (1011), sembla que es va casar amb una neta de l’emperador germànic Otó I, si bé no substituí el ritu ortodox per l’obediència religiosa al papa de Roma.

 

Enric IV, un emperador germànic humiliat

Goslar? (Alemanya), 1050-Lieja (Bèlgica), 1106

Activitat: Política

Àrea: Sacre Imperi Romanogermànic 

 

Minoria

Mort el seu pare, l’emperador Enric III (1056), quan encara era nen, la regència fou exercida per la seva mare Agnès de Poitiers. Els barons aprofitaren la debilitat de la monarquia per enfortir el seu poder. 

Poders en pugna

Arribat a la majoria d’edat el 1065, Enric IV procurà la recuperació de les possessions imperials perdudes a Saxònia i Turíngia així com reformes administratives i militars per consolidar l’autoritat imperial. Als seus dominis, els bisbes constituïen delegats del sobirà amb atribucions polítiques i administratives. Per aquest motiu topà amb el papa Gregori VII quan aquest reivindicà la potestat d’elegir els prelats, prohibint que fossin triats per l’emperador.

Un fet destacat, la humiliació de Canossa (1077)

Enric aconseguí que els seus bisbes rebutgessin les ordres pontifícies i neguessin la seva autoritat. El papa reaccionà excomunicant l’emperador el 1076, cosa que el separava de la comunitat cristiana i permetia la seva deposició. L’alta noblesa es rebel·là contra el sobirà i aquest, en comptes d’abdicar o sotmetre’s al poder papal a Alemanya, trià una altra opció. Es presentà a Canossa (Itàlia) per demanar l’absolució de Gregori VII, vestit de penitent. El perdó del papa va millorar la seva situació en terres germàniques.

Ofensiva imperialenricIVd'alemanya

Malgrat la fi de l’excomunió, alguns barons alemanys escolliren un nou monarca, Rudolf de Suàbia, que el 1080 rep el suport de Gregori VII, qui torna a excomunicar l’emperador. No obstant això, la segona excomunió no té l’eficàcia de la primera. Enric IV, reforçat per la petita noblesa i la burgesia de ciutats com Colònia, Magúncia o Milà, derrota Rudolf de Suàbia, proclama un antipapa, Climent III, i ocupa Roma per un temps abans d’invadir-la els normands del sud d’Itàlia. Gregori VII mor a l’exili.

Inestabilitat

Els pontífexs següents Urbà II i Pasqual II renoven les excomunions contra Enric IV. Esclaten noves revoltes nobiliàries que l’emperador domina, però finalment també els seus fills, —primerament Conrat, després Enric— s’alcen contra ell. Aquest últim l’obliga a abdicar (1105), per bé que mesos més tard el progenitor recupera part del seu poder i mor quan preparava l’enfrontament amb ell.

L’anècdota

Un dia que l’emperador era a Merseburg (Alemanya), visitava el mausoleu esplèndid on estava enterrat el seu enemic Rudolf de Suàbia. Un cortesà li preguntà com podia tolerar un sepulcre tan magnífic com a tomba d’un rebel. Tan de bo —respongué el sobirà— tots els meus enemics estessin sepultats de manera tan ostentosa (de l’historiador Otó de Freising, net de l’emperador).

Robert Bruce, rei i heroi d’Escòcia

Turnberry (Gran Bretanya), 1274-Cardross (Gran Bretanya), 1329

Activitat: Política

Àrea: Regne d’Escòcia 

 

Precedents

Robert pertanyia a la noblesa escocesa més granada. A la mort del rei Alexandre III d’Escòcia (1287), es disputaren la corona els llinatges de Bruce i Balliol. S’imposà Joan II Balliol, però el 1396  el rei Eduard I d’Anglaterra s’apoderà del país. 

A favor o en contra

Robert Bruce, comte de Carrick des de 1292, mostra una política vacil·lant durant la conquesta del regne per Eduard I. El 1296 participa en la revolta de William Wallace contra el rei anglès, però un cop sufocada, aparentment s’incorporà al bàndol d’Eduard I.   

Guerrilla

El 1306 Robert ordena l’assassinat de John Comyn, parent de Joan Balliol i pretendent al tron escocès, i es proclama rei  a Scone i per tant, líder de la resistència contra els anglesos. Derrotat a Methven (1306), es refugia a l’illa de Rathlin. Torna l’any següent i emprèn una campanya de guerrilles, que pren volada amb la victòria de Loundon Hill (1307). L’ajut del clergat escocès i la mort d’Eduard I (1307) afavoreixen la seva causa. Progressivament domina bona part del país i el 1314 ocupa Edimburg.

Un fet destacat, la batalla de Bannockburn (1314)

S’enfronta amb un gran exèrcit anglès comandat pel rei Eduard II a Bannockburn. Malgrat la inferioritat numèrica, Robert aprofita el terreny escabrós que inutilitza la cavalleria enemiga. El triomf decisiu de les tropes escoceses va suposar de fet la independència del regne, amb la qual cosa s’obriren nous fronts bèl·lics al nord d’Anglaterra i Irlanda.    

Estàtua de Robert I d’Escòcia a Bannockburn

Canvis

Robert I d’Escòcia reforça, d’una banda, el poder reial, reorganitzant la hisenda pública i la cancelleria reial, però d’altra banda premia els seus partidaris amb grans dominis territorials, cosa que a la llarga afebliria la monarquia davant l’alta noblesa. El 1324 va néixer el seu fill David II, que el succeiria en el tron. Des de 1314, el propòsit principal de Robert fou el reconeixement per part del rei anglès de la independència d’Escòcia i del seu títol reial, que obtindria finalment pel tractat de Northampton, el 1328.

L’anècdota

El rei havia disposat que quan morís el seu cor no fos enterrat, sinó que es portés en pelegrinatge fins a Jerusalem a fi d’expiar els seus pecats. Aquesta última voluntat no s’acomplí. El noble James Douglas, encarregat de la missió, va morir el 1330, en lluites contra els moros a Espanya. Sembla ser, però, que l’arqueta que guardava el cor embalsamat, es recuperà i finalment fou sepultada en terres escoceses.