Alí, el quart califa

La Meca (Aràbia Saudí), vers 600-Kufa (Iraq), 661

Activitat: Política

Àrea: Primer califat

 

Intimitat

Cosí de Mahoma, Alí hi mantingué sempre una relació estreta. Quan Mahoma va quedar orfe, Abu Talib, el pare d’Alí se’n feu càrrec, i més endavant és Alí qui creix a casa del Profeta, formant part del nucli de la primera comunitat islàmica. Alí exerceix un paper rellevant en la difusió i consolidació de l’islamisme a l’Aràbia, tant en les campanyes militars com en la predicació i —designat per Mahoma com un dels seus escribes— en la versió escrita de l’Alcorà.  

L’anècdota

Davant l’oberta hostilitat dels notables de La Meca, Mahoma decideix marxar de la ciutat secretament. Per enganyar-los i fer-los creure que seguia a casa seva, Ali hi roman, dormint al seu llit. Quan s’hi introdueixen els enemics amb la intenció de matar-lo, descobreixen l’engany. Més tard, Ali es reuneix amb Mahoma a la ciutat de Medina, on s’ha establert, i el Profeta el casa amb la seva única filla, Fàtima.

Sobirà

A la mort d’Utman, el tercer successor de Mahoma al front de l’estat islàmic, Alí és elegit nou califa, el 656. Tanmateix, ha d’enfrontar-se a greus rebel·lions: la de Muawiya, governador de Síria, o la d’Aixa, vídua de Mahoma. Aquesta última és derrotada a la batalla del Camell (656), però Muawiya, després de la batalla de Siffin (657) i les negociacions posteriors, consolida la seva posició i pren Egipte. Alí mor assassinat per un kharigita, musulmà d’un corrent rigorista contrari a Alí i Muawiya.    

Nahj al-balagha

      

Un fet destacat, El cim de l’eloqûència (Nahj al-balagha)

El Cim de l’eloqüència (Nahj al-balaqha) constitueix un recull dels sermons, cartes i altres escrits breus d’Alí, compilat al segle X, i que esdevé un dels llibres més influents del món islàmic, font d’inspiració religiosa i literària, tant per als musulmans sunnites com els xiïtes. Aquests últims consideren Alí com el seu primer imam, el guia legítim de la comunitat islàmica després de Mahoma.     

 

 

Shotoku Taishi, un estadista japonès

Yamato (Japó), 574?-Yamato, 622?

Activitat: Política         

Àrea: Imperi del Japó

Parenteles

Segon fill de l’emperador Yomei, Shotoku Taishi pertanyia, per tant, a la noblesa japonesa més granada. Com gairebé sempre a la història d’aquell país, l’emperador regnava, però no governava ja que el regent exercia el poder efectiu, títol que ocupava el clan Soga. També membre d’aquesta família, Shotoku va esdevenir regent quan va rebre el càrrec de mans d’Umako no Soga (593), i seria l’home fort durant el llarg regnat de l’emperadriu Suiko, la seva tia.

Budista

El budisme ja es coneixia al Japó gràcies als contactes amb el continent, però encara era una religió minoritària. Com a budista fervent, Shotoku en fomenta la propagació, construint temples, com ara els de Shitenno-ji (593) i de Horyu-ji (607). La mateixa emperadriu reconeix oficialment les creences budistes, per bé que no se suprimeix el xintoisme, la religió ancestral. Amb el temps la figura de Shotoku, s’idealitza fins esdevenir un estadista savi, competent i virtuós, santificat pels budistes.

Un fet destacat, la Constitució dels disset articles (Jushichigo kenpo)

El 604 es promulga la primera constitució del Japó. La Constitució dels disset articles, en realitat no conté textos legals, sinó un conjunt de màximes morals i polítiques sobre les bones pràctiques que han de seguir els governants, inspirades en el confucianisme i el budisme. A més, Shotoku instaura el 603 un sistema de càrrecs en la incipient burocràcia imperial. Els dignataris s’estructuren jeràrquicament en dotze nivells, dos per cada virtut confuciana: virtut, benevolència, propietat, sinceritat, justícia i coneixement.

Travessant el mar

El regent afavoreix les relacions amb l’imperi xinès i Corea. Promou l’arribada d’intel·lectuals i artesans d’aquests països per facilitar la introducció de les seves cultures i costums. Així vol substituir el poder basat en els clans per un sistema polític més centralitzat, convidant als prínceps regionals a incorporar-se a la cort a fi de poder-los controlar, alhora que substitueix la rígida jerarquia cortesana fonamentada en el naixement per un sistema que prioritza els mèrits professionals dels funcionaris.

L’anècdota

Un emissari japonès porta el 607 una carta oficial a l’emperador xinès Yangdi. L’encapçalament del document diu: “El fill del cel d’allà on neix el sol dirigeix una missiva al fill del cel d’on es pon el sol”. Aquest text conté la menció més antiga que es coneix sobre la imatge del Japó com el país del sol naixent.

Muawiya I, el califa del “hilm”

La Meca? (Aràbia Saudita), vers 602–Damasc, 680

Activitat: Política

Àrea: Califat omeia

D’enemic a col·laborador

Muawiya era fill d’Abu Sufyan, del clan dels omeies, ric mercader i membre del grup dirigent de La Meca. Quan va començar a predicar Mahoma la nova fe islàmica a La Meca, Abu Sufyan, defensant la seva posició privilegiada, va foragitar-lo de la ciutat i va organitzar expedicions militars contra el profeta. Quan Mahoma torna victoriós a La Meca com a cap de la ciutat (630), Abu Sufyan i Muawiya es converteixen a l’Islam.

De secretari a governador

Aprofitant la seva cultura, Muawiya passa a treballar com un dels escrivans de Mahoma i mort aquest, s’incorpora a les tropes musulmanes que conquereixen terres sirianes. El 640 el califa Umar I el nomena governador de Síria, càrrec que ocupa una vintena d’anys, que li permet assegurar-ne el domini i la bona gestió. Construeix la primera flota islàmica que obté victòries contra Bizanci, i així saquejar Xipre, Rodes i Sicília, i fer incursions militars regulars per l’Anatòlia bizantina.

Un fet destacat, la batalla de Siffin (657)

L’assassinat del califa Utman I (656), i l’elecció del califa Alí desemboca en una guerra civil. Entre els opositors, Muawiya I, no l’accepta perquè Alí no castiga els assassins d’Utman, parent seu. S’enfronten els exèrcits a Siffin i quan la derrota sembla imparable, Muawiya posa en les llances del seu exèrcit fulls de l’Alcorà que condemnen les lluites fratricides, reclamant la treva i la negociació, que obtenen. Mentre creixen les dissensions entre les forces d’Alí, Muawiya s’apodera d’Egipte. El 661 Alí és assassinat.

Organitzador

Muawiya I és califa des del 661 i governa sense greus problemes, reunificant l’imperi i restaurant la pau interna. Tria Síria com a nucli del califat omeia i estableix una burocràcia incipient, amb departaments de cancelleria i correus, incorporant funcionaris islàmics i cristians. Es diu que Muawiya tenia la virtut àrab del “hilm”: l’ús hàbil de la intel·ligència i la moderació, abans que la violència, per assolir els objectius. Destrament assegurà el tron califal pel seu fill Yazid, amb la qual cosa posà fi a l’anterior sistema electiu.

La frase

“No he fet ús de l’espasa quan amb el fuet era suficient, i tampoc m’he servit del fuet, si amb la llengua n`hi havia prou” (frase atribuïda a Muawiya I)

Tomba de Muawiya I a Damasc

Brahmagupta, del zero a les estrelles

Bhinmal (Índia), vers 598-Ujjain? (Índia), vers 660

Activitat: Astronomia. Matemàtica     

Àrea: Regne de Magadha

Al rovell de l’ou

Brahmagupta havia nascut  al nord-oest de l’Índia, però posteriorment s’establiria a Ujjain, al centre del país. Ujjain fou el principal nucli de la ciència índia durant segles. Comptava amb centres d’ensenyament superior, el millor observatori astronòmic i biblioteques amb les obres de científics anteriors, tant indis (Aryabhata) com grecs (Claudi Ptolemeu, Diofant…). Allà Brahmagupyta estudiaria i esdevindria un dels seus mestres principals.

Un fet destacat, Brahmasphutasiddhanta (La perfecció de l’obra de Brahma)

Escrita en vers cap a l’any 628, és la seva obra fonamental, dedicada sobretot a l’astronomia. Estudia els eclipsis, les fases de la lluna, les conjuncions planetàries, la posició dels planetes… Al costat d’observacions i deduccions afinades, nega la rotació de la Terra, que altres científics indis defensaven. La principal aportació de Brahmagupta és l’aplicació dels mètodes algebraics en l’estudi de l’astronomia. Per això, alguns capítols d’aquest llibre se centren en qüestions matemàtiques.

Ujjain

Treballant amb el zero

El zero sorgeix en la matemàtica índia, però no se’n sap el creador. En tot cas, Brahmagupta és el primer autor conegut que tracta el zero com a número amb entitat pròpia, i explica el seu comportament davant les operacions de suma, resta, multiplicació i divisió (equivocant-se en aquest últim cas). Treballa també amb nombres negatius, amb nombres fraccionaris, i aborda, entre altres, la resolució d’algunes equacions de segon grau, o la fórmula per calcular l’àrea dels quadrilàters inscrits en cirumferències.

L’anècdota

Bhaskara II, un gran matemàtic del segle XII, fa servir el tractament honorífic de “Mahamatiman” (persona de gran intel·ligència) per referir-se a Brahmagupta i fins i tot, manifestant la seva admiració, el qualifica de “Ganita Chakra Chudamani”, que significa “la gemma del cercle de matemàtics”.

Kakinomoto no Hitomaro, el savi de la poesia

Japó, mort vers el 700

Activitat: Literatura     

Àrea: Imperi del Japó

 

Un noble oblidat

No es conserven referències coetànies sobre Kakinomoto, les úniques dades biogràfiques provenen dels seus mateixos versos. Fou un noble d’estatus menor, amb un paper polític irrellevant. Com a poeta cortesà, la seva activitat se situa entre els regnats dels emperadors Tenmu (672-686) i Menmu (697-707), especialment en temps de l’emperadriu Jito, que va regnar del 686 al 697.

Poemes públics

La producció literària de Kakinomoto es divideix tradicionalment en dues categories: les composicions poètiques privades i les de caire públic, escrites amb motiu dels principals fets de la cort. Així descriu la gran processó imperial a Yoshino o les morts del príncep Kusakabe (689) i de la princesa Asuka (700), succeïdes els anys 689 i 700, respectivament, que delimiten l’abast cronològic dels seus poemes datables.

Un fet destacat, els  “choka”

Kakinomoto és reconegut com un mestre en el gènere del “choka” o poema llarg. Amb seguretat se li atribueixen 19 “choka” i uns 75 “tanka” o poemes breus. El “choka” més extens, de 149 versos, dedicat al príncep Takechi, descriu una batalla, tema rar de la poesia japonesa, on combina les emocions amb imatges visuals. També n’hi ha de caràcter privat, els més admirats actualment, com els referits a la seva muller,  a una ciutat en ruïnes o a un nàufrag mort, incidint en la dona que ignora que és vídua.

Versos entre coixins

Hitomaro mostra, sobretot en les poesies privades, els sentiments humans ben copsats i expressats amb elegància i sensibilitat. Utilitza amb mestria els “makurakotoba” (literalment, paraules coixí), que són epítets fixos associats a un substantiu principal per donar-li una càrrega expressiva, provinents de la poesia tradicional.

La frase

“Com la cua d’un faisà ,

s’espargeix aquesta llarga,

llarga nit.

Potser veuré l’alba

també en solitud?”

 

“El meu cavall blau i negre

em porta amb trot ràpid.

Ai! Ja ha deixat

entre els núvols de l’horitzó

la casa de la dona que estimo.”

Fama

Els poemes de Kakinomoto formen part de la col·lecció més antiga de poesia japonesa, el Manyoshu, que recull obres dels segles VII i VIII. La fama de l’autor augmenta amb el temps, reverenciat com un personatge semidiví que en el Kokinshu, la primera antologia poètica ordenada per un emperador, ja rep el títol de “savi de la poesia”. En els nostres dies se’l continua valorant com un dels grans clàssics de la poesia japonesa.

Harsa de Kannauj, un record de l’imperi gupta

Índia, vers 590-Índia, vers 647

Activitat: Política

Àrea: Imperi de Kannauj

 

Reaccions familiars

Membre de la dinastia regnant a Thanesar, al nord de l’Índia, Harsa (o Harsha), als 16 anys, va succeir el seu germà Rajya, assassinat pel rei de Bengala. Aquest i el rei de Malwa, prèviament havien envaït el reialme de Kannauj i mort el seu sobirà i empresonat la reina vídua, germana de Harsa. Ell va rescatar-la i va lluitar contra el bengalí, que es retirà de Kannauj (Índia). Anys més tard, quan afermà la seva posició, Harsa va proclamar-se també sobirà de Kannauj i establí la capital en aquesta ciutat.

Expansió

Al segle V s’havia esfondrat el gran imperi gupta, i l’Índia s’havia dividit en un gran nombre d’estats. Mitjançant les guerres i la diplomàcia Harsa va reunir part d’aquests regnes de la Índia septentrional, sobretot de la conca del Ganges. Amb tot, Harsa no bastí un imperi centralitzat com el gupta, sinó que va deixar que governessin els regnes sotmesos els seus antics sobirans, exigint-los només vassallatge i tributs.

Un fet destacat, la batalla del riu  Narmada

Harsa desitjava eixamplar el seu imperi cap a la part central i sud de l’Índia. Comptava amb grans forces militars, però l’enfrontament amb el rei chalukya Pulakecin II, al riu Narmada, vers el 620, va suposar la derrota de Harsa i la fi dels seus projectes de domini de tota l’Índia. Des d’aleshores el riu Narmada constituiria el límit meridional del seu imperi.

Religions

De jove, seguidor hinduista de Xiva, posteriorment es convertiria al budisme, però mantenint sempre una actitud respectuosa cap a les altres religions. El monjo xinès Xuanzang, que es va estar vuit anys a l’Índia, el descriu com un budista fervent i un sobirà just, benvolent i enèrgic, preocupat pel benestar dels súbdits. Les bones relacions amb Xuanzang donarien lloc a l’intercanvi d’ambaixades amb l’imperi xinès.

La frase

“En els camins principals de pobles i ciutats, Harsa va erigir hospitals, amb metges que administraven aliments i medicines de franc als viatgers i a la gent pobra” (del pelegrí Xuanzang)

Lletres

Durant l’Imperi gupta la cultura índia havia gaudit d’una edat d’or. En temps de Harsa es potencien altre cop les arts, el pensament i les lletres. Es desenvolupa el monestir-universitat de Nalanda i el sobirà patrocina intel·lectuals, com el cronista Bhana i el poeta Mayura. Ell mateix és autor de tres drames en sànscrit, Nagananda, Ratnavali i Priyadarsika. Malauradament, la mort de Harsa suposà la decadència del seu regne i la fi d’aquesta revifada cultural.

Cosroes II de Pèrsia, guanyar i perdre-ho tot

Iran?, vers 570-Ctesifont (Iraq), 628

Activitat: Política  

Àrea: Imperi sassànida

 

Favors de l’enemic

Hereu de l’emperador sassànida Ormazd IV, el succeeix el 590, però perd el tron per obra d’un general que pren el nom de Bahram VI. Cosroes fuig a l’imperi bizantí, que estava en guerra amb els perses sassànides, i l’emperador Maurici I li concedeix l’ajut militar per recuperar la corona a canvis d’importants guanys territorials i el control del regne d’Armènia. Després de la batlla de Blarathon (591), Cosroes II torna a ser el sobirà efectiu de l’imperi sassànida i concerta la pau amb els bizantins.

L’anècdota

Les bones relacions entre els dos imperis s’estronquen quan Maurici I és destronat i mort pel general Focas el 602. Des d’aleshores, Cosroes II compta amb el pretext ideal per trencar el pacte establert amb el seu antic benefactor i així envair els territoris perses cedits abans. El 604 ocupa, entre altres ciutats, Edessa (Turquia) i Alep (Síria).

Un fet destacat, la conquesta persa de Síria, Palestina i Egipte

Amb una segona gran ofensiva militar entre el 611 i el 618 l’imperi sassànida assoleix la seva extensió màxima a costa de l’imperi bizantí. Els exèrcits de Cosroes II van conquerir-hi vastes àrees, amb algunes de les ciutats més importants, com ara Antioquia (Turquia), Damasc, Jerusalem i Alexandria (Egipte), però no aconseguiren expugnar Constantinoble (626). A Jerusalem, els sassànides van destruir l’església del Sant Sepulcre i es van endur la Vera Creu a Ctesifont, la capital persa.

Mecenatge

La política centralitzadora de Cosroes afebleix el poder de la noblesa local i afavoreix també l’auge de les arts a la cort imperial. Cosroes manifesta la seva opulència amb els relleus escultòrics de grans caceres reials a les roques de Taq i-Bustan o el desenvolupament de l’orfebreria i l’elaboració de catifes. L’historiador àrab al-Tabarii fa esment del seu fastuós tron d’or amb potes encastades de robins.

La reacció bizantina

L’emperador bizantí Heracli I, que havia usurpat el tron a Focas el 610, remuntarà la greu crisi de l’imperi entre el 622 i el 627. Fruit de campanyes militars reeeixides, recupera la iniciativa davant dels perses i el 627, internant-se en territori enemic, després de la batalla de Nínive, venç l’imperi sassànida. Una revolta palatina posa fi al govern de Cosroes II, suplantat i mort per ordre del seu fill Kavad II, que signa la pau. L’imperi sassànida havia passat del cimal de la glòria a l’ocàs definitu en pocs anys.

Xuanzang, en ruta cap a l’oest

Luoyang (Xina), 602?- Xian (Xina), 649

Activitat: Exploració

Área: Imperi xinès Tang, imperi de Kanauj

Monjo

Benjamí d’una família de funcionaris i erudits, Xuanzang (o Hsüan-tsang), seguí les passes d’un dels germans. Als tretze anys va iniciar els estudis en un monestir budista i als vint professà com a monjo de l’escola Mahayana.

Propòsit d’un viatge

Les divergències dins del budisme i les explicacions insatisfactòries dels seus mestres, van motivar Xuanzang a traslladar-se a l’Índia per tal de conèixer directament les fonts originals, tal com havia fet dos segles abans Faxian, un altre monjo xinès, per bé que ara l’emperador havia prohibit els viatges a l’exterior.

De Xina a l’Índia

Malgrat això, Xuanzang emprengué el viatge el 629, evitant el trajecte més fácil i concorregut. Travessà deserts com el del Gobi i de Takla Makan, al Turquestan xinès; ben acollit pel sobirà de Turfan, continuà el seu itinerari pel Kirguizistan i Uzbekistan, passant per Taixkent i Samarcanda. Després s’endinsà per l’Afganistan i travessant la serralada de l’Hindu Kush, arribà al Pakistan, i des d’allà fins a Srinagar, al Caixmir (Índia), on s’establí entre 630-633, dedicat a l’estudi entre monjos.

Nalanda

Els anys següents va pelegrinar a llocs relacionats amb la vida de Buda i va estar-se principalment al gran monestir de Nalanda, el centre intel·lectual més important del budisme. Visità també el sud de l’Índia. Protegit per l’emperador indi de Kanauj, aquest li facilità els mitjans per tornar a la Xina el 643, amb l’equipament necessari per transportar relíquies, algunes estàtues i més de 500 llibres sagrats budistes.

Un fet destacat, Memòries sobre les contrades occidentals  (Datang xijouji)

Un cop a la Xina, l’emperador li encomanà la traducció al xinès de tots aquells textos, tasca que l’ocupà fins a la mort. També va escriure una narració del seu periple d’uns 65.000 km, amb descripcions versemblants dels països visitats i un ric anecdotari. Així, se sorprèn de la pulcritud dels indis, que es raspallaven les dents amb branquetes de salze després de menjar. En l’àmbit religiós, Xuanzang introduí una nova escola budista a la Xina, la Yogacara, coneguda allà com Weishi.

L’anècdota

La narració del viatge de Xuanzang fou un text popular a la Xina durant generacions. N’és testimoni la novel·la publicada a finals del segle XVI, Pelegrinació a l’oest (Xiyouji), atribuïda a Wu Ch’engen. Tracta de les aventures llegendàries de Xuanzang durant el seu pelegrinatge a l’Índia, auxiliat contra monstres i dimonis per tres protectors immortals, el més famós d’ells, un mico.

 

Utman, el tercer califa

Medina (Aràbia Saudita), mort 656

Activitat: Política

Àrea: Primer califat

 

El primer aristòcrata

Ric mercader, pertanyia al clan dels omeies, el més poderós de La Meca. Malgrat l’hostilitat omeia davant la predicació de Mahoma, Utman ibn Affan es convertí vers el 620, en el primer del grup dirigent de la ciutat a abraçar la fe islàmica. Amb tot, el paper polític d’Utman durant aquesta primera etapa no fou gaire significatiu.

L’anècdota

Un dels sobrenoms amb què es coneix aquest califa és “el de les dues llums”. Aquest apel·latiu fa referència al seu matrimoni amb dues filles de Mahoma. Agraït per la seva conversió, el Profeta va casar-lo primer amb Ruqayya i quan va morir el 623, amb Umm Kulthum.

Conquestes

Ja era vell quan fou elegit califa a la mort Umar I (644) i mantingué els primers anys l’expansió de l’imperi islàmic. Consolidà Egipte i des d’allà conquerí al sud Núbia i a l’est Tripolitània, i assegurà definitivament Pèrsia, després de la mort del rei sassànida Yezdegerd III (651). Un tret diferenciador d’aquest califat és l’enfortiment del poder naval, que es tradueix en l’ocupació temporal d’illes com Xipre i Rodes.

Un fet destacat, la codificació de l’Alcorà

Utman encarregà la redacció de la primera versió oficial del llibre sagrat que fins aleshores s’havia transmès sobretot oralment. Zayd ibn Tabit, antic secretari del Profeta, se n’ocupà, recollint i comparant les diverses fonts. Va ordenar el text per sures (capítols) d’extensió en ordre creixent. Vers el 653, el califa va establir la  revisió definitiva i ordenà que es cremessin les altres variants. Aquell text canònic, que assegurà la unitat de l’Islam, és el que ha arribat fins als nostres dies.

Entre parents

Prosseguí la política interior d’Umar I encaminada a constituir un poder central fort per mantenir la unitat de l’imperi. Així, per garantir la fidelitat dels territoris més allunyats, substituí governadors provincials per membres del clan omeia, com Muawiya, nou governador de Síria, als quals beneficia amb escreix.

Mort

A partir del 650 esclataren revoltes a l’imperi, sobretot a Egipte i l’Iraq, fruit del seu nepotisme i la corrupció dels seus parents així com de les rivalitats amb altres clans àrabs i l’oposició de familiars del Profeta, com ara la vídua Aixa o el cosí Alí ibn Talib, que l’acusaren d’haver alterat l’Alcorà. El 656 fou assassinat a Medina.

 

 

Khalid ibn al-Walid, la primera espasa de l’Islam

La Meca (Aràbia Saudita), 584–Homs (Síria), 642

Activitat: Guerra    

Àrea: Primer califat

 

Antagonista

De la tribu dels Quraix, ciutadà de La Meca, era, per tant, compatriota de Mahoma. Quan va començar a predicar la nova fe, Khalid ibn al-Walid s’hi mostra contrari. Emigrat Mahoma a Medina, Khalid participa en les lluites entre aquesta ciutat partidària del profeta i La Meca. Destre en el combat i com a genet, revela les seves dots tàctiques en el combat d’Uhud (625), victòria de les forces de La Meca sobre les musulmanes.

Salvador del nou règim

Khalid es converteix a la fe islàmica vers el 628. Es presenta a Mahoma a Medina i ingressa en les seves tropes. Pren part en l’ocupació de La Meca (629). El decés del profeta (632)  va posar en perill el recent estat islàmic. Tribus de l’Aràbia central i del sud es revoltaren i el successor de Mahoma, el califa Abu Bakr, confia l’exèrcit a Khalid que sufoca les rebelions amb rapidesa, amb accions com la batalla d’Aqraba (633).

L’anècdota

Mesquita Khalid ibn al-Walid (Homs, Síria)

D’acord amb la tradició, fruit d’una primera victòria contra tropes bizantines a Muta (Jordània), Mahoma felicità Khalid, anomenant-lo “saifullah”, això és, “l’espasa de Déu”. En realitat, aquesta història no és versemblant: el sobrenom de Khalid no s’esmenta a les cròniques àrabs fins tres segles més tard.

Contra els perses

El 633, el califa Abu Bakr envia Khalid ibn al-Walid a la conquesta de l’Iraq. Aquest país formava part de l’imperi persa sassànida, un estat en decadència. Khalid segueix el curs del riu Eufrates d’est a oest, obtenint grans victòries, amb la qual cosa domina la Mesopotàmia meridional. Pren les ciutats de Hira, Anbar i Firaz, aquesta última després de combatre contra perses i bizantins.

A Síria

Seguint les ordres califals, el 634 Khalid es trasllada a Síria per continuar l’expansió en l’imperi bizantí, on conquesta Damasc. Mort  Abu Bakr (634), el nou califa Umar I el relleva de cap de l’exèrcit. De fet, però, Khalid continua jugant un paper destacat en les campanyes de Síria i Palestina. La mobilitat, la rapidesa i l’adaptació al terreny són trets del geni militar de Khalid, un general invicte.

Un fet destacat, la batalla del riu Yarmuk

Arran d’una contraofensiva bizantina, l’exèrcit àrab es retira fins Jordània, al riu Yarmuk. Malgrat la inferioritat numèrica, Khalid venç gràcies a maniobra de flanc que envolta les forces enemigues. El triomf decisiu assegura el domini de Palestina i Síria per al califat. El 638, després de ser acusat de robar botí de guerra, Khalid abandona l’exèrcit i viu els últims anys a Síria.