Cosroes II de Pèrsia, guanyar i perdre-ho tot

Iran?, vers 570-Ctesifont (Iraq), 628

Activitat: Política  

Àrea: Imperi sassànida

 

Favors de l’enemic

Hereu de l’emperador sassànida Ormazd IV, el succeeix el 590, però perd el tron per obra d’un general que pren el nom de Bahram VI. Cosroes fuig a l’imperi bizantí, que estava en guerra amb els perses sassànides, i l’emperador Maurici I li concedeix l’ajut militar per recuperar la corona a canvis d’importants guanys territorials i el control del regne d’Armènia. Després de la batlla de Blarathon (591), Cosroes II torna a ser el sobirà efectiu de l’imperi sassànida i concerta la pau amb els bizantins.

L’anècdota

Les bones relacions entre els dos imperis s’estronquen quan Maurici I és destronat i mort pel general Focas el 602. Des d’aleshores, Cosroes II compta amb el pretext ideal per trencar el pacte establert amb el seu antic benefactor i així envair els territoris perses cedits abans. El 604 ocupa, entre altres ciutats, Edessa (Turquia) i Alep (Síria).

Un fet destacat, la conquesta persa de Síria, Palestina i Egipte

Amb una segona gran ofensiva militar entre el 611 i el 618 l’imperi sassànida assoleix la seva extensió màxima a costa de l’imperi bizantí. Els exèrcits de Cosroes II van conquerir-hi vastes àrees, amb algunes de les ciutats més importants, com ara Antioquia (Turquia), Damasc, Jerusalem i Alexandria (Egipte), però no aconseguiren expugnar Constantinoble (626). A Jerusalem, els sassànides van destruir l’església del Sant Sepulcre i es van endur la Vera Creu a Ctesifont, la capital persa.

Mecenatge

La política centralitzadora de Cosroes afebleix el poder de la noblesa local i afavoreix també l’auge de les arts a la cort imperial. Cosroes manifesta la seva opulència amb els relleus escultòrics de grans caceres reials a les roques de Taq i-Bustan o el desenvolupament de l’orfebreria i l’elaboració de catifes. L’historiador àrab al-Tabarii fa esment del seu fastuós tron d’or amb potes encastades de robins.

La reacció bizantina

L’emperador bizantí Heracli I, que havia usurpat el tron a Focas el 610, remuntarà la greu crisi de l’imperi entre el 622 i el 627. Fruit de campanyes militars reeeixides, recupera la iniciativa davant dels perses i el 627, internant-se en territori enemic, després de la batalla de Nínive, venç l’imperi sassànida. Una revolta palatina posa fi al govern de Cosroes II, suplantat i mort per ordre del seu fill Kavad II, que signa la pau. L’imperi sassànida havia passat del cimal de la glòria a l’ocàs definitu en pocs anys.

Anuncis

Xuanzang, en ruta cap a l’oest

Luoyang (Xina), 602?- Xian (Xina), 649

Activitat: Exploració

Área: Imperi xinès Tang, imperi de Kanauj

Monjo

Benjamí d’una família de funcionaris i erudits, Xuanzang (o Hsüan-tsang), seguí les passes d’un dels germans. Als tretze anys va iniciar els estudis en un monestir budista i als vint professà com a monjo de l’escola Mahayana.

Propòsit d’un viatge

Les divergències dins del budisme i les explicacions insatisfactòries dels seus mestres, van motivar Xuanzang a traslladar-se a l’Índia per tal de conèixer directament les fonts originals, tal com havia fet dos segles abans Faxian, un altre monjo xinès, per bé que ara l’emperador havia prohibit els viatges a l’exterior.

De Xina a l’Índia

Malgrat això, Xuanzang emprengué el viatge el 629, evitant el trajecte més fácil i concorregut. Travessà deserts com el del Gobi i de Takla Makan, al Turquestan xinès; ben acollit pel sobirà de Turfan, continuà el seu itinerari pel Kirguizistan i Uzbekistan, passant per Taixkent i Samarcanda. Després s’endinsà per l’Afganistan i travessant la serralada de l’Hindu Kush, arribà al Pakistan, i des d’allà fins a Srinagar, al Caixmir (Índia), on s’establí entre 630-633, dedicat a l’estudi entre monjos.

Nalanda

Els anys següents va pelegrinar a llocs relacionats amb la vida de Buda i va estar-se principalment al gran monestir de Nalanda, el centre intel·lectual més important del budisme. Visità també el sud de l’Índia. Protegit per l’emperador indi de Kanauj, aquest li facilità els mitjans per tornar a la Xina el 643, amb l’equipament necessari per transportar relíquies, algunes estàtues i més de 500 llibres sagrats budistes.

Un fet destacat, Memòries sobre les contrades occidentals  (Datang xijouji)

Un cop a la Xina, l’emperador li encomanà la traducció al xinès de tots aquells textos, tasca que l’ocupà fins a la mort. També va escriure una narració del seu periple d’uns 65.000 km, amb descripcions versemblants dels països visitats i un ric anecdotari. Així, se sorprèn de la pulcritud dels indis, que es raspallaven les dents amb branquetes de salze després de menjar. En l’àmbit religiós, Xuanzang introduí una nova escola budista a la Xina, la Yogacara, coneguda allà com Weishi.

L’anècdota

La narració del viatge de Xuanzang fou un text popular a la Xina durant generacions. N’és testimoni la novel·la publicada a finals del segle XVI, Pelegrinació a l’oest (Xiyouji), atribuïda a Wu Ch’engen. Tracta de les aventures llegendàries de Xuanzang durant el seu pelegrinatge a l’Índia, auxiliat contra monstres i dimonis per tres protectors immortals, el més famós d’ells, un mico.

 

Utman, el tercer califa

Medina (Aràbia Saudita), mort 656

Activitat: Política

Àrea: Primer califat

 

El primer aristòcrata

Ric mercader, pertanyia al clan dels omeies, el més poderós de La Meca. Malgrat l’hostilitat omeia davant la predicació de Mahoma, Utman ibn Affan es convertí vers el 620, en el primer del grup dirigent de la ciutat a abraçar la fe islàmica. Amb tot, el paper polític d’Utman durant aquesta primera etapa no fou gaire significatiu.

L’anècdota

Un dels sobrenoms amb què es coneix aquest califa és “el de les dues llums”. Aquest apel·latiu fa referència al seu matrimoni amb dues filles de Mahoma. Agraït per la seva conversió, el Profeta va casar-lo primer amb Ruqayya i quan va morir el 623, amb Umm Kulthum.

Conquestes

Ja era vell quan fou elegit califa a la mort Umar I (644) i mantingué els primers anys l’expansió de l’imperi islàmic. Consolidà Egipte i des d’allà conquerí al sud Núbia i a l’est Tripolitània, i assegurà definitivament Pèrsia, després de la mort del rei sassànida Yezdegerd III (651). Un tret diferenciador d’aquest califat és l’enfortiment del poder naval, que es tradueix en l’ocupació temporal d’illes com Xipre i Rodes.

Un fet destacat, la codificació de l’Alcorà

Utman encarregà la redacció de la primera versió oficial del llibre sagrat que fins aleshores s’havia transmès sobretot oralment. Zayd ibn Tabit, antic secretari del Profeta, se n’ocupà, recollint i comparant les diverses fonts. Va ordenar el text per sures (capítols) d’extensió en ordre creixent. Vers el 653, el califa va establir la  revisió definitiva i ordenà que es cremessin les altres variants. Aquell text canònic, que assegurà la unitat de l’Islam, és el que ha arribat fins als nostres dies.

Entre parents

Prosseguí la política interior d’Umar I encaminada a constituir un poder central fort per mantenir la unitat de l’imperi. Així, per garantir la fidelitat dels territoris més allunyats, substituí governadors provincials per membres del clan omeia, com Muawiya, nou governador de Síria, als quals beneficia amb escreix.

Mort

A partir del 650 esclataren revoltes a l’imperi, sobretot a Egipte i l’Iraq, fruit del seu nepotisme i la corrupció dels seus parents així com de les rivalitats amb altres clans àrabs i l’oposició de familiars del Profeta, com ara la vídua Aixa o el cosí Alí ibn Talib, que l’acusaren d’haver alterat l’Alcorà. El 656 fou assassinat a Medina.

 

 

Khalid ibn al-Walid, la primera espasa de l’Islam

La Meca (Aràbia Saudita), 584–Homs (Síria), 642

Activitat: Guerra    

Àrea: Primer califat

 

Antagonista

De la tribu dels Quraix, ciutadà de La Meca, era, per tant, compatriota de Mahoma. Quan va començar a predicar la nova fe, Khalid ibn al-Walid s’hi mostra contrari. Emigrat Mahoma a Medina, Khalid participa en les lluites entre aquesta ciutat partidària del profeta i La Meca. Destre en el combat i com a genet, revela les seves dots tàctiques en el combat d’Uhud (625), victòria de les forces de La Meca sobre les musulmanes.

Salvador del nou règim

Khalid es converteix a la fe islàmica vers el 628. Es presenta a Mahoma a Medina i ingressa en les seves tropes. Pren part en l’ocupació de La Meca (629). El decés del profeta (632)  va posar en perill el recent estat islàmic. Tribus de l’Aràbia central i del sud es revoltaren i el successor de Mahoma, el califa Abu Bakr, confia l’exèrcit a Khalid que sufoca les rebelions amb rapidesa, amb accions com la batalla d’Aqraba (633).

L’anècdota

Mesquita Khalid ibn al-Walid (Homs, Síria)

D’acord amb la tradició, fruit d’una primera victòria contra tropes bizantines a Muta (Jordània), Mahoma felicità Khalid, anomenant-lo “saifullah”, això és, “l’espasa de Déu”. En realitat, aquesta història no és versemblant: el sobrenom de Khalid no s’esmenta a les cròniques àrabs fins tres segles més tard.

Contra els perses

El 633, el califa Abu Bakr envia Khalid ibn al-Walid a la conquesta de l’Iraq. Aquest país formava part de l’imperi persa sassànida, un estat en decadència. Khalid segueix el curs del riu Eufrates d’est a oest, obtenint grans victòries, amb la qual cosa domina la Mesopotàmia meridional. Pren les ciutats de Hira, Anbar i Firaz, aquesta última després de combatre contra perses i bizantins.

A Síria

Seguint les ordres califals, el 634 Khalid es trasllada a Síria per continuar l’expansió en l’imperi bizantí, on conquesta Damasc. Mort  Abu Bakr (634), el nou califa Umar I el relleva de cap de l’exèrcit. De fet, però, Khalid continua jugant un paper destacat en les campanyes de Síria i Palestina. La mobilitat, la rapidesa i l’adaptació al terreny són trets del geni militar de Khalid, un general invicte.

Un fet destacat, la batalla del riu Yarmuk

Arran d’una contraofensiva bizantina, l’exèrcit àrab es retira fins Jordània, al riu Yarmuk. Malgrat la inferioritat numèrica, Khalid venç gràcies a maniobra de flanc que envolta les forces enemigues. El triomf decisiu assegura el domini de Palestina i Síria per al califat. El 638, després de ser acusat de robar botí de guerra, Khalid abandona l’exèrcit i viu els últims anys a Síria.

Sun Simiao, l’Hipòcrates xinès

Huayuan (Xina), 581?-Xina, 682

Activitat: Medicina       

Àrea: Imperi xinès Sui i Tang

 

 

Defugint honors

Es diu que l’interès de Sun Simiao per la medicina comença aviat, després d’una infància malatissa.  Amplia la seva formació mèdica, amb llargs viatges per la Xina. Va fer-se un nom, però a pesar de les propostes de tres emperadors —Sui Wendi, Tang Taizong i Tang Gaozong— va refusar càrrecs oficials a palau. Preferí una vida apartada, en boscos i muntanyes, dedicat a la curació d’aquells que hi arribaven, atrets per la seva fama. Com altres metges, conreà també l’alquímia.

Eclèctic

Interessat també per la filosofia, segueix els ensenyaments filosòfics de Laozi, però el seu taoisme és heterodox, amb elements procedents del confucianisme i del budisme. Segons ell, hi ha una clara relació de correspondència entre el cosmos i el cos humà.

Un fet destacat, Receptes que valen mil monedes d’or (Qianjin Yaofang)

Escrita el 652, malgrat el seu títol, l’obra no és només un receptari, en realitat constitueix un extens manual de medicina pràctica. Compendia els textos antics de medicina, amb innovacions pròpies en tractaments amb herbes, acupuntura, etc. Parla també de malalties de dones i infants, poc tractades anteriorment. Recull uns 4.500 remeis mèdics, molts basats en plantes i incidint en la dieta. Poc abans de morir va escriure’n un suplement, el Qianjin Yifang.

Deontologia

És el primer autor xinès que escriu de manera extensa sobre el comportament ètic dels metges. Hi dedica un capítol del Qianjin Yaofang. Propugna que els metges han d’oferir els seus serveis a tots els malalts, actuant sol·lícitament, com si fossin familiars, tant amb pacients pobres com rics, nobles o de classes inferiors, xinesos i estrangers. Defensa l’exercici de la medicina feta amb rigor i  compassió, respectant la confidencialitat.

La frase

“En veure el patiment i el dolor dels altres, has d’actuar com si fos el teu propi mal i obrir de bat a bat el cor a la seva misèria” (extret de Qianjin Yaofang)

Al-Khansa, la poetessa beduïna

Aràbia Saudita, últim quart del segle VI-després de 644?

Activitat: Literatura    

Àrea: Medina

 

Desert

al-Khansa, de Khalil Gibran

Tumadir bint Amr és coneguda amb el sobrenom d’al-Khansa, que significa “de nas xato” o bé “gasel·la”. Pertanyia a la tribu dels Sulaim, que vivien al desert, al Najd, al centre d’Aràbia, nascuda dins d’una família il·lustre i rica, de la qual procedien diversos caps tribals.

Un fet destacat, les elegies fúnebres per als germans

Sovint enfrontades les tribus àrabs del desert, Sakhr i Muawiyya, germans d’al-Khansa van morir en aquests combats tribals. Tradicionalment les dones eren les encarregades de plànyer els morts, i al-Khansa crea poemes per honorar els germans i el pare difunts, que assoliran gran difusió.

La frase

“Érem com dues branques nascudes del mateix tronc,

on creixia la vegetació amb gran ufana.

Però quan un se sorprèn de les arrels profundes,

i del brancatge dens, carregat de fruits,

un destí cruel arrenca una de les branques.

El temps no respecta res, no perdona res”

Una nova fe

Probablement el 629 una delegació de la tribu dels Sulaim, es trasllada a Medina i allà, en presència de Mahoma, es converteixen a la nova fe. Segons la tradició, al-Khansa, hi participà, vestida amb les robes de dol que sempre duia, i el Profeta va celebrar els seus versos. Els fills d’al-Khansa van participar en les guerres per expandir la nova religió. Quatre d’ells moriren a la batalla de Qadisiyya (636), per la qual cosa el califa Umar hauria concedit una pensió a la mare.

Fama

L’alta reputació dels poemes d’al-Khansa s’ha mantingut al llarg dels segles. Van ser aplegats al segle IX, formant un recull d’uns mil versos. Les seves composicions, totes de caire elegíac (“marthiya”), generalment breus, mostren una alta càrrega emotiva amb una expressió rica, plena d’imatges innovadores, dotades de tendresa o de força i violència. Hi és present el lament i la pena inconsolable davant la mort.

Guardar

Guardar

Mahoma, el profeta d’Al•là

La Meca (Aràbia Saudita), vers 370?-Medina (Aràbia Saudita), 632

Activitat: Religió. Política

Àrea: La Meca, Medina

Orfandat

Com la majoria de fundadors de religions, la biografia de Mahoma és confusa per l’allau de llegendes sorgides entre les dades reals. Àrab, de la tribu dels Quraix, orfe de pare ja abans de néixer, va perdre també la seva mare quan ell tenia pocs anys. Va créixer sota la tutela del seu oncle Abu Talib.

Khadija

Als vint anys entra al servei de Khadija bint Khuwaylid, una dona madura amb negocis pròspers centrats en el comerç de llarga distància, mitjançant caravanes que connectaven l’Aràbia amb altres zones, com Egipte i Síria. Passats cinc anys, Mahoma s’hi casa, i esdevé així un home ric. A banda del politeisme característic de molts àrabs, coneix superficialment el judaisme i el cristianisme, fruit del contacte directe amb comunitats a La Meca o arran dels seus viatges.

La revelació

Vora la quarantena, Mahoma va fer estades al desert, dedicat a la meditació. Es retirà a la cova del mont Hira, on tingué experiències místiques. Va rebre la revelació divina a través de l’arcàngel Gabriel, que li encomanaria l’anunci d’Al·là, únic déu veritable, seguint l’empresa d’Abraham, Moisès i Jesús, però essent el profeta més gran. Cap al 613 comença la seva missió a la ciutat natal, predicant la submissió a Al·là i difonent altres ensenyaments que, mort Mahoma, formarien part de l’Alcorà, el llibre sagrat.

Un fet destacat, l’Hègira

Després de les morts de la seva dona Khadija i d’Abu Talib (619) i l’hostilitat dels caps de La Meca, fugí amb els adeptes a  Medina el 16 de juliol del 622. Allà va consolidar-se i acabaria governant la ciutat. Els opositors, com els jueus, van ser expulsats o executats. Mahoma imposa una nova estructura social, la “umma”, la comunitat dels fidels, basada en la fe, i no en vincles de sang com les tribus. L’emigració a Medina, l’Hègira, constitueix la fita inicial de la cronologia musulmana.

De Medina a La Meca

Màtima amb Fàtima, filla seva, i el gendre

Des de Medina, Mahoma emprèn la guerra contra La Meca, atacant les caravanes dels grans mercaders per afeblir la seva economia. Sovintegen els enfrontaments,  com la victòria de Badr (623) i la derrota d’Uhud (625). Finalment, el 630 Mahoma aconsegueix el triomf sobre La Meca, que se sotmet a la seva autoritat, fruit de la força militar i la diplomàcia, amb aliances matrimonials del Profeta amb les grans famílies de la ciutat. El principal santuari, la Kaba, es consagra immediatament a Al·là.

Cap a una Aràbia unida

L’ocupació de La Meca multiplica els conversos a l’Islam i Mahoma obté nous èxits, com la conquesta de Taif i el sotmetiment de les tribus àrabs del nord. Mahoma va morir el 632 sense tenir encara el domini sobre tota la península aràbiga, però havia generat l’embrió d’un estat que unificava les tribus àrabs mitjançant una nova fe i que aconseguiria amb pocs anys una gran expansió per l’Orient Mitjà i el nord d’Àfrica.

La frase

“Raoneu i compreneu bé els mots que us he transmès. Us deixo dues coses: l’Alcorà i el meu exemple, la Sunna. Si les seguiu, no us esgarriareu” (de l’últim sermó de Mahoma)

Guardar