Song Taizu, un fundador diferent

Luoyang (Xina), 927-Kaifeng (Xina), 976

Activitat: Política

Àrea: Imperi xinès Song

 

Posició d’arrencada

La Xina de la primera meitat del segle IX estava dividida en una sèrie de regnes després de la desfeta de l’imperi dels Tang. Al nord, cinc dinasties es disputaven el territori i se succeïen amb rapidesa, mentre que al sud una desena d’estats enfrontats es repartien el país. Zhao Guangyin provenia d’una família modesta de funcionaris de la Xina meridional. Fent carrera a l’exèrcit, esdevé el general més brillant del reialme de Zhao, que transforma, amb les seves victòries, en el més extens dels regnes del sud.

Guant de seda

A la mort de Shizong, rei de Zhao, (960), aprofitant que el successor és un nen, el general Zhao Guangyin pren el poder i es titula Song Taizu. En qualsevol cas, a diferència de la majoria de canvis de règim, el procés no fou un devessall de sang. El fundador de l’imperi Song va respectar l’antiga família regnant i els seus consellers, fet que generalment es repetiria quan es va annexar altres reialmes xinesos, oferint als vençuts càrrecs i honors a la cort. Song Taizu estableix la seva capital a Kaifeng.

L’anècdota

Les cròniques retraten aquest emperador amb uns trets no gaire comuns entre els sobirans. Valorava l’opinió crítica dels seus subordinats, no es tancava en els fastos de palau, sinó que li agradava disfressar-se i anar d’incògnit per conèixer la vida de la gent, o bé presentar-se a casa dels alts funcionaris per comentar els afers sense les rigideses de la cort.

Un fet destacat,  la primacia del poder civil a l’imperi Song  

Tot i ser soldat, l’imperi afebleix el poder dels generals en favor dels funcionaris civils, creant un exèrcit professional a sou de l’emperador per no dependre de forces militars autònomes. Renuncia a una política expansiva fora de l’àrea cultural xinesa, preferint la diplomàcia a la guerra. Mitjançant els exàmens imperials, es proveeix de funcionaris, escollits pels mèrits, no per l’origen ni per clientelisme. L’estat es centralitza, amb organismes col·legiats i de control per evitar la corrupció i càrrecs amb massa poder.

Estable i pròsper

La vasta estructura estatal de l’imperi Song exigeix alts costos econòmics, però l’imperi viu un temps de prosperitat, acompanyada de pau interna i un clima reformista que afavoreix la innovació en molts camps. Taizu fomenta el comerç i l’aparició d’una burgesia mercantil rellevant. La seva política pràctica recupera els models confucianistes, i per tant, en el camp cultural promou el confucianisme en perjudici del budisme, que mantindran els seus successors.

Kakinomoto no Hitomaro, el savi de la poesia

Japó, mort vers el 700

Activitat: Literatura     

Àrea: Imperi del Japó

 

Un noble oblidat

No es conserven referències coetànies sobre Kakinomoto, les úniques dades biogràfiques provenen dels seus mateixos versos. Fou un noble d’estatus menor, amb un paper polític irrellevant. Com a poeta cortesà, la seva activitat se situa entre els regnats dels emperadors Tenmu (672-686) i Menmu (697-707), especialment en temps de l’emperadriu Jito, que va regnar del 686 al 697.

Poemes públics

La producció literària de Kakinomoto es divideix tradicionalment en dues categories: les composicions poètiques privades i les de caire públic, escrites amb motiu dels principals fets de la cort. Així descriu la gran processó imperial a Yoshino o les morts del príncep Kusakabe (689) i de la princesa Asuka (700), succeïdes els anys 689 i 700, respectivament, que delimiten l’abast cronològic dels seus poemes datables.

Un fet destacat, els  “choka”

Kakinomoto és reconegut com un mestre en el gènere del “choka” o poema llarg. Amb seguretat se li atribueixen 19 “choka” i uns 75 “tanka” o poemes breus. El “choka” més extens, de 149 versos, dedicat al príncep Takechi, descriu una batalla, tema rar de la poesia japonesa, on combina les emocions amb imatges visuals. També n’hi ha de caràcter privat, els més admirats actualment, com els referits a la seva muller,  a una ciutat en ruïnes o a un nàufrag mort, incidint en la dona que ignora que és vídua.

Versos entre coixins

Hitomaro mostra, sobretot en les poesies privades, els sentiments humans ben copsats i expressats amb elegància i sensibilitat. Utilitza amb mestria els “makurakotoba” (literalment, paraules coixí), que són epítets fixos associats a un substantiu principal per donar-li una càrrega expressiva, provinents de la poesia tradicional.

La frase

“Com la cua d’un faisà ,

s’espargeix aquesta llarga,

llarga nit.

Potser veuré l’alba

també en solitud?”

 

“El meu cavall blau i negre

em porta amb trot ràpid.

Ai! Ja ha deixat

entre els núvols de l’horitzó

la casa de la dona que estimo.”

Fama

Els poemes de Kakinomoto formen part de la col·lecció més antiga de poesia japonesa, el Manyoshu, que recull obres dels segles VII i VIII. La fama de l’autor augmenta amb el temps, reverenciat com un personatge semidiví que en el Kokinshu, la primera antologia poètica ordenada per un emperador, ja rep el títol de “savi de la poesia”. En els nostres dies se’l continua valorant com un dels grans clàssics de la poesia japonesa.

Harsa de Kannauj, un record de l’imperi gupta

Índia, vers 590-Índia, vers 647

Activitat: Política

Àrea: Imperi de Kannauj

 

Reaccions familiars

Membre de la dinastia regnant a Thanesar, al nord de l’Índia, Harsa (o Harsha), als 16 anys, va succeir el seu germà Rajya, assassinat pel rei de Bengala. Aquest i el rei de Malwa, prèviament havien envaït el reialme de Kannauj i mort el seu sobirà i empresonat la reina vídua, germana de Harsa. Ell va rescatar-la i va lluitar contra el bengalí, que es retirà de Kannauj (Índia). Anys més tard, quan afermà la seva posició, Harsa va proclamar-se també sobirà de Kannauj i establí la capital en aquesta ciutat.

Expansió

Al segle V s’havia esfondrat el gran imperi gupta, i l’Índia s’havia dividit en un gran nombre d’estats. Mitjançant les guerres i la diplomàcia Harsa va reunir part d’aquests regnes de la Índia septentrional, sobretot de la conca del Ganges. Amb tot, Harsa no bastí un imperi centralitzat com el gupta, sinó que va deixar que governessin els regnes sotmesos els seus antics sobirans, exigint-los només vassallatge i tributs.

Un fet destacat, la batalla del riu  Narmada

Harsa desitjava eixamplar el seu imperi cap a la part central i sud de l’Índia. Comptava amb grans forces militars, però l’enfrontament amb el rei chalukya Pulakecin II, al riu Narmada, vers el 620, va suposar la derrota de Harsa i la fi dels seus projectes de domini de tota l’Índia. Des d’aleshores el riu Narmada constituiria el límit meridional del seu imperi.

Religions

De jove, seguidor hinduista de Xiva, posteriorment es convertiria al budisme, però mantenint sempre una actitud respectuosa cap a les altres religions. El monjo xinès Xuanzang, que es va estar vuit anys a l’Índia, el descriu com un budista fervent i un sobirà just, benvolent i enèrgic, preocupat pel benestar dels súbdits. Les bones relacions amb Xuanzang donarien lloc a l’intercanvi d’ambaixades amb l’imperi xinès.

La frase

“En els camins principals de pobles i ciutats, Harsa va erigir hospitals, amb metges que administraven aliments i medicines de franc als viatgers i a la gent pobra” (del pelegrí Xuanzang)

Lletres

Durant l’Imperi gupta la cultura índia havia gaudit d’una edat d’or. En temps de Harsa es potencien altre cop les arts, el pensament i les lletres. Es desenvolupa el monestir-universitat de Nalanda i el sobirà patrocina intel·lectuals, com el cronista Bhana i el poeta Mayura. Ell mateix és autor de tres drames en sànscrit, Nagananda, Ratnavali i Priyadarsika. Malauradament, la mort de Harsa suposà la decadència del seu regne i la fi d’aquesta revifada cultural.

Yu Xuanji, una poetessa inconformista

Xian (Xina), 844?- Xian, 868

Activitat: Literatura

Área: Imperi xinès Tang

 

Avatars

Yu Xuanji no procedia de la noblesa; malgrat això, va ser una dona culta. Mantingué una relació amorosa amb el censor Yu Li, de família benestant, però només com a concubina, no s’hi va casar i ell l’abandonà tres anys més tard mentre viatjava pel sud de la Xina. Va viure un temps sola a les muntanyes abans de tornar a Xian, on va ingressar en un convent com a monja. Es creu que també va fer de meuca, tal com es desprèn d’alguns dels seus versos.

Escàndol

Va morir encara jove. Fou condemnada per l’assassinat d’una criada del convent i executada. Es coneix el fet per la notícia recollida en una col·lecció d’anècdotes sensacionalistes, publicada dotze anys més tard de la seva mort. Historiadors actuals dubten de l’autenticitat de la història pel detallisme i el seu caràcter melodramàtic.

Lírica

Aquesta poetessa és una de les autores xineses més antigues de les qual es conserva una part significativa de la seva producció. A diferència d’altres escriptores, no intenta imitar la veu dels homes poetes ni tampoc utilitza la veu convencional de les dones construïda per la tradició literària; ella adopta un llenguatge personal i directe per expressar els seus sentiments de goig, pena, desig, queixa…

Un fet destacat, Quaranta nou poemes

Els escrits presenten una gran varietat de gèneres literaris i de temes —viatges, amor, menjars, laments, paratges històrics … — en un estil fresc i dinàmic, combinant sovint elements contraposats. Tot plegat, manifesta la seva alta autoestima, amb el deler d’escapar de les limitacions generades pel sexe o la classe social.

La frase

Al pavelló del sud del temple de Chongzheng, on es pengen els resultats dels exàmens imperials

Cims emboirats m’omplen la mirada

de clarors de primavera.

Només els dits més destres

saben fer amb el pinzell traços de plata.

Odio que els meus vestits de dona

restin valor als meus poemes.

Alço els ulls en va

cap a la llista dels honorats.

 

Per saber-ne més:

Pedra i pinzell, antologia de la poesia xinesa clàssica. Barcelona, 2012

Cosroes I de Pèrsia, el sobirà legendari

mort a Ctesifont? (Iraq), 579

Activitat: Política   

Àrea: Imperi sassànida

 

Afanys

Poc se sap dels seus primers anys, que coincidiren amb la greu crisi social que va patir l’imperi persa sassànida a causa del sorgiment dels mazdakistes, dissidents de la religió oficial, el zoroastrisme. Després del traspàs del seu pare, l’emperador Kavadh I, no el succeí en el tron, va haver de batallar i matar altres germans abans de cenyir la corona (531).

Un fet destacat, la reforma fiscal

Cosroes I estableix un nou sistema fiscal, unit a una reforma agrària. Els impostos, que abans es basaven en el rendiment irregular de les terres; ara consistirien en una contribució prefixada, d’acord amb la mida dels camps i els tipus de conreus. També reorganitza l’administració pública, dirigida per un primer ministre, càrrec ocupat molt temps per Bozorgmehr, polític competent. Cosroes enforteix el poder de l’emperador, ajudat per la petita noblesa (els dihqans), en perjudici dels grans prínceps territorials.

Ciències i lletres

Cosroes va endegar nombroses iniciatives de caire cultural, com ara l’acollida de filòsofs grecs vinguts de l’Acadèmia d’Atenes quan fou clausurada el 529, o bé la fundació de l’escola mèdica de Gondesapor (Iran). També alguns experts daten d’aquest regnat la codificació de l’Avesta, el llibre sagrat del zoroastrisme, mentre Cosroes perseguia durament els heretges mazdakistes.

Campanyes

L’exèrcit, ara professionalitzat, depèn directament del monarca i no dels grans nobles. A l’oest Cosroes s’enfrontà amb l’imperi bizantí de Justinià I, amb èxits com l’ocupació temporal d’Antioquia (540), abans de signar la “pau perpètua” (532). El seu enemic més perillós van ser els huns heftalites, a l’est, que aconseguiria vèncer gràcies als turcs de l’Àsia central, amb la qual cosa avançaria la frontera oriental fins el riu Amudarja (Uzbekistan). Durant el seu govern, els sassànides conquestaren el Iemen (570).

L’anècdota

Fruit del seu alt prestigi, s’atribuirien a Cosroes I moltes gestes succeïdes a Pèrsia en temps preislàmics. L’esplendor del regnat d’aquest emperador van subministrar models per altres governants. Tant és així que Cosroes I —malgrat ser un infidel— fou honrat com a sobirà digne de ser emulat pels califes de Bagdad de segles posteriors.

Koken, una hàbil emperadriu del Japó

Nara (Japó), 718-Nara, 770

Activitat: Política         

Àrea: Imperi del Japó

 

Un fet destacat, la popularització del budisme al Japó

Quan l’emperador Shomu abdicà el 749, només comptava amb una filla soltera, que va succeir-lo en el tron, amb el nom de Koken. Budista devota com el pare, va fomentar la seva propagació per tot el país. L’anterior emperador havia generat un greu conflicte entre el culte tradicional xintoista i aquella nova religió en promoure la construcció del gran temple budista Todai-ji i l’erecció d’una imatge gegantina del Buda. Koken va poder completar el projecte (752) i inaugurar-lo amb una cerimònia esplèndida.

Renúncia imperial

Per bé que el seu progenitor li havia indicat quin havia de ser el seu successor imperial, Koken no en va fer cas. Nou anys després de l’entronització de Koken, el 758, l’emperadriu va renunciar a la corona després d’escollir com a nou sobirà un cosí llunyà, que va prendre el nom de Jimmu. S’ignoren els motius de l’abdicació. Amb tot, Koken no es va recloure, allunyada del món.

Un se’n va i una altra torna

Vers el 761 Koken coneix el monjo budista Dokyo a Nara, que esdevé el seu conseller religiós i polític. Koken pretén recuperar el poder en contra de l’emperador Jimmu i del seu primer ministre Nakamaro Fujiwara. Finalment, el 764, esclata l’enfrontament entre els dos bàndols. La victòria militar dels partidaris de Koken suposa la mort del ministre Nakamaro i l’abdicació i l’exili de Junnin. Koken torna a seure al tron, ara amb el nom de Shotoku.

Temple Saidai-ji

Un monjo promocionat

Durant el segon govern (764-770), l’emperadriu manté el seu favor pel budisme, erigint el gran temple de Saidai-ji (765) i afavorint econòmicament els seus monestirs. A palau, promociona el monjo Dokyo fins els càrrecs més alts de govern en contra d’altres cortesans aristòcrates. Sembla que a la mort de Shotoku (740), Dokyo pretenia succeir-la com a nou sobirà del Japó, però no hi reeixí, i va patir l’exili.

L’anècdota

El regnat de l’emperadriu Koken no és un fet excepcional. Al llarg dels segles VII i VIII ocupen el tron del Japó sis sobiranes, també una d’elles —Kogyoku— dues vegades. El cert és que Koken fou l’última d’aquella època, i que passarien més de 800 anys abans que una altra dona fos l’emperadriu governant.

Ma Yuan, el pintor d’una cantonada

Hangzhou (Xina), vers 1160?-Xina, després de 1225

Activitat: Pintura

Área: Regne xinès Song del Sud

 

Nissaga d’artistes

Els avantpassats de Ma Yuan, des del temps del seu besavi, havien treballat com a pintors cortesans de la dinastia Song. Ell va exercir aquell ofici a Hangzhou (Xina), la capital del regne, durant els governs dels emperadors Guangzong, Ningzong i Lizong. Sembla que es va dedicar exclusivament a la pintura, sense fer carrera política, rebent de Ningzong el cinturó d’or, una distinció honorífica de gran prestigi.

L’anècdota

Són nombroses les pintures atribuïdes a Ma Yuan que compten amb inscripcions o segells d’antics personatges de renom. Els senyals més nombrosos pertanyen a Yang, consort de l’emperador Ningzong i mecenes, però n’hi ha d’altres. A l’obra Dotze escenes d’aigua (Museu del Palau, Pequín) s’indica que va ser presentada als dos càrrecs més alts de l’administració civil i militar, cosa que demostra l’alta reputació de Ma Yuan a la cort imperial.

Escoles

Lògicament la seva pintura derivaria probablement de la tradició familiar, encara que mostra també la influència del pintor Li Tang, l’artista que enllaça l’escola pictòrica del Nord, caracteritzada pel monumentalisme dels paisatges, amb la meridional, que té un enfocament més intimista. Al Sud, Ma Yuan i Xia Gui són els màxims representants de l’escola Ma Xia Jia, de caire més líric.

Estil

Les pintures de Ma Yuan són de petit format, amb simplicitat d’elements i composicions enginyoses en diagonal, sovint gens simètriques. S’amunteguen les figures en una de les cantonades inferiors, generant contrastos acusats amb les zones no pintades, accentuant-ho amb la combinació de la pinzellada fina i precisa dels contorns amb els efectes vaporosos i delicats de l’aiguada. Tot plegat, paisatges serens, més evocats que descrits.

Passeig per la sendera d’una muntanya a la primavera

Un fet destacat, Passeig per la sendera d’una muntanya a la primavera (Museu del Palau Nacional, Taipei)

Obra ben definidora del seu estil: no dibuixa una gran panoràmica sinó una petita escena, gairebé concentrant els pocs elements figuratius en la cantonada inferior esquerre de la composició. S’hi representa un home ben vestit, seguit del seu criat que du una cítara, prop de la soca d’un arbre de branques llargues i més lluny, dos ocells. S’ha suprimit el fons de paisatge, i domina l’espai buit, o gairebé, a la resta del quadre. A l’esquerra, dos versos de l’emperador Ningzong sobre flors i ocells.

Tria d’obres

Erudit que mira un salt d’aigua (Metropolitan Museum of Art, Nova York); Els quatre savis del mont Shang (Museu d’Art, Cincinnati); Albercoc (Museu del Palau Nacional, Taipei), una mostra de la seva pintura de flors; i Pagesos tornant de la feina, cantant i ballant (Museu del Palau, Pequín).

Pagesos tornant de la feina, cantant i ballant

Genguis Kan, el creador de l’imperi mongol

Prop del llac Baikal (Rússia), 1162? –Yinchuan? (Xina), 1227

Activitat: Política   

Àrea: Imperi mongol

 

Records i adversitats

Temujin —el nom de naixement de Genguis Kan— procedia d’un gran llinatge ja que un dels seus besavis havia estat sobirà dels mongols, si bé els descendents havien perdut aquella posició. Orfe, després de ser enverinat el seu pare pels tàrtars, gradualment va anar augmentant i consolidant el seu poder, posant-se temporalment sota la protecció de prínceps més forts, o bé combinant les aliances matrimonials amb els triomfs militars, o reclutant companys d’armes units per fidelitat personal, etc.

Kan suprem

El 1206, victoriós en les lluites tribals, fou proclamat kan suprem, sobirà de tots els mongols, agrupant la majoria de tribus nòmades del nord-est d’Àsia. Va adoptar el nom de Genguis Kan, que vol dir “senyor del món”. En contra dels costums mongols, Genguis, llevat del seu nucli familiar, va prioritzar el mèrit i la fidelitat per damunt dels vincles de sang en la tria dels principals col·laboradors. A més, les tribus vençudes sovint ja no eren apartades, les protegia i integrava aquelles tropes dins els seus exèrcits.

Mitjans i objectius

Amb la Mongòlia unificada, Genguis Kan prosseguí les seves campanyes amb un exèrcit basat en la cavalleria, ben organitzat i molt disciplinat. Genguis es va revelar com un estratega consumat, incorporant les tècniques de setge per ocupar les ciutats o servint-se de l’espionatge i la propaganda del terror per dominar nous territoris. En un principi va orientar la seva expansió cap a l’est, contra els regnes de Xi Xia i de Jin, a la Xina septentrional, amb grans triomfs com la conquesta de Pequín (1215).

Un fet destacat, la destrucció de l’imperi de Khwarezm

L’assassinat d’un ambaixador mongol per part del sultà de Khwarezm, imperi que s’estenia pels països actuals de Turkmenistan, Uzbekistan, Iran i Afganistan, va provocar la invasió de Genguis Kan (1219). Els mongols van prendre successivament les seves ciutats més importants: Bukhara, Samarcanda, Urgench, Balkh, Merv …, generalment amb grans massacres. Mort el soldà Muhammad, el seu fill Jalal al-Din obtingué la victòria de Parwan abans de la derrota definitiva a la batalla del riu Indus (1221).

Un imperi continental

Un exèrcit mongol va avançar cap a l’oest fins a Ucraïna, on va derrotar el gran príncep de Kíev i els seus aliats al riu Kalka (1223) abans de tornar cap a Mongòlia. Genguis Kan havia fundat un imperi enorme, unificant el conglomerat de tribus nòmades amb la imposició de la “yasa”, la llei mongola.

L’anècdota

Genguis Kan va morir durant una campanya a la Xina septentrional. Es desconeix on va ser enterrat. Segons la llegenda, l’emplaçament, en un lloc de l’estepa mongola, l’havia triat ell mateix anys abans, i per tal de preservar el secret i no ser violada la seva tomba, l’escorta funerària va matar tots aquells que trobaven en el camí cap al lloc de sepultura.

Wang Wei, dominador de les lletres i les arts

Taiyuan (Xina), 699 o 700–Xian (Xina), 761

Activitat: Literatura. Pintura                                                

Àrea: Imperi xinès Tang

 

Opositor

Provinent d’una família aristocràtica vinculada a l’administració pública, tant ell com algun dels seus germans van rebre una educació acurada  i van presentar-se a les oposicions a fi d’accedir al funcionariat imperial. Al 721 reeixí en els exàmens superiors a Xian, la capital, i el seu primer destí fou un important càrrec com a secretari assistent de música.

Fortuna i infortunis

Pocs anys després va ser remogut d’aquesta plaça per ocupar una càrrec menor a la província de Shantung. Vers el 730 va morir la seva dona i, malgrat la seva edat i de no tenir fills, Wang Wei no es va tornar mai a casar. El 734, gràcies als seus contactes, va tornar a Xian per exercir alts càrrecs a a cort. Vint anys més tard, la greu revolta del general An Lushan feu trontollar l’imperi. El 756 els rebels ocuparen la ciutat, Wang Wei fou capturat i dut a Luoyang, la capital rebel, on exercí funcions administratives.

Recuperació

Les tropes imperials van reconquerir Xian i Luoyang dos anys després. Wan Wei fou acusat de traïdor, però la intercessió del seu germà Wang Jin, alt càrrec imperial, el va salvar i es reincorporà a l’alt funcionariat. Alterna la seva vida pública amb estades de retir en una propietat al camp, a Wangchuan, a uns cinquanta km. de la capital.  Seguint l’exemple de la seva mare, practicà el budisme.

Un fet destacat, Poemes del riu Wang

La fama de Wang Wei no rau en la seva faceta política, se’l valora unànimement com un dels gran poetes de la dinastia Tang. La seva obra més celebrada és un recull que comprèn una vintena de poemes de quatre versos, de cinc caràcters cadascun, inspirats en les vistes al riu Wang, pròxim a la seva casa rural de Wangchuan. La contemplació lírica, meditada i serena de la natura és el tema principal.

Neu a la riba del riu

Pintura

En un temps que la gent d’alt llinatge no solia pintar, ell conrea aquest art i, segles més tard, se’l considera el fundador de l’escola del paisatge del Sud. N’és un dels primers a tractar els paisatges com a tema central, generalment amb pintures monocromes. Es coneix indirectament la seva producció pels comentaris d’autors o bé per les còpies fetes per altres artistes. Se li atribueixen, entre altres, Neu  a la riba del riu, un paisatge d’hivern, i el retrat Fu Sheng transmetent els clàssics.

La frase

“Restem en silenci mentre cauen flors de càssia.

La nit de primavera s’encalma a la serra deserta.

Surt la lluna i els ocells s’espanten.

Piuladissa sobtada al congost”.

 

“M’assec sol a l’obaga dels bambús.

Passo les hores xiulant i tocant la cítara.

Ningú em sent al fons d’aquest bosc:

només la lluna que m’il·lumina”.

 

Per saber-ne més:

Pedra i pinzell, antologia de la poesia xinesa clàssica. Tria i traducció de Manuel Ollé. Barcelona: Alpha, 2012

Honen, el budista japonès de la Terra Pura

Inaoka (Japó), 1133-Kyoto (Japó), 1212

Activitat: Religió

Àrea: Imperi del Japó

 

L’anècdota

Segons una tradició, Honen, de família benestant, va fer-se monjo seguint el consell del seu pare moribund. Funcionari local que havia estat malferit per un que volia suplantar-lo, advertí al fill que no el vengés sinó que pregués per a ell i treballés per a la seva pròpia salvació. Als nou anys va rebre la formació inicial al monestir del seu oncle, i als 15 va marxar al mont Hieii, el centre monàstic de l’escola budista Tendai. Allà esdevindria un monjo d’àmplia cultura i s’ordenaria sacerdot.

Un fet destacat, el “nembutsu”

Insatisfet amb el budisme Tendai i altres corrents oficials, al 1175, als 43 anys, llegint els textos budistes del xinès Shantao, propugnà la pràctica del “nembutsu” com a eina per atènyer la salvació universal. El “nembutsu” consisteix en la invocació constant del nom del Buda Amida, amb tot el cor. Fins aleshores aquesta pràctica monàstica era una eina més per al progrés espiritual del monjo; la novetat rau en què Honen proclama el seu caràcter exclusiu. No cal res més.

El budisme Jodo-shu

Honen funda una nova escola budista al Japó, la Jodo-shu, que significa la Terra Pura. És el primer corrent que deixa enrere les escoles oficials Tendai i Shingon, i que perviurà al llarg dels segles. El seu moviment religiós i el del seu deixeble Shinran s’obre a tothom. La recitació del mantra “namo amida butsu” implica la confiança absoluta en la misericòrdia de Buda per assolir la il·luminació interior.

Popular

El budisme de Honen es difon amb rapidesa, de manera notable entre les dones, i també pels estaments socials inferiors fins aleshores ignorats pels moviments budistes ortodoxos. La seva popularitat provocà recels i atacs de monjos i cortesans. Reaccionant a les crítiques, el 1204, Honen estableix que la invocació del Buda Amida implica també dur una conducta moral irreprotxable alhora que veta les desqualificacions a altres escoles budistes.

Càstig imperial

Amb tot, els atacs prosseguiren. El 1207, mentre l’emperador Go-Toba era de pelegrinatge, dues de les seves dames de companyia, arran dels contactes amb deixebles de Honen, abandonaren la cort per fer-se monges. La reacció imperial fou extrema: van decapitar els dos deixebles i Honen fou expulsat a l’illa de Shikoku. Uns sis mesos més tard li fou permès abandonar l’illa, però no pogué tornar a Kyoto fins 1211, un any abans de morir. Ell, però, mantingué la seva popularitat.