Ma Yuan, el pintor d’una cantonada

Hangzhou (Xina), vers 1160?-Xina, després de 1225

Activitat: Pintura

Área: Regne xinès Song del Sud

 

Nissaga d’artistes

Els avantpassats de Ma Yuan, des del temps del seu besavi, havien treballat com a pintors cortesans de la dinastia Song. Ell va exercir aquell ofici a Hangzhou (Xina), la capital del regne, durant els governs dels emperadors Guangzong, Ningzong i Lizong. Sembla que es va dedicar exclusivament a la pintura, sense fer carrera política, rebent de Ningzong el cinturó d’or, una distinció honorífica de gran prestigi.

L’anècdota

Són nombroses les pintures atribuïdes a Ma Yuan que compten amb inscripcions o segells d’antics personatges de renom. Els senyals més nombrosos pertanyen a Yang, consort de l’emperador Ningzong i mecenes, però n’hi ha d’altres. A l’obra Dotze escenes d’aigua (Museu del Palau, Pequín) s’indica que va ser presentada als dos càrrecs més alts de l’administració civil i militar, cosa que demostra l’alta reputació de Ma Yuan a la cort imperial.

Escoles

Lògicament la seva pintura derivaria probablement de la tradició familiar, encara que mostra també la influència del pintor Li Tang, l’artista que enllaça l’escola pictòrica del Nord, caracteritzada pel monumentalisme dels paisatges, amb la meridional, que té un enfocament més intimista. Al Sud, Ma Yuan i Xia Gui són els màxims representants de l’escola Ma Xia Jia, de caire més líric.

Estil

Les pintures de Ma Yuan són de petit format, amb simplicitat d’elements i composicions enginyoses en diagonal, sovint gens simètriques. S’amunteguen les figures en una de les cantonades inferiors, generant contrastos acusats amb les zones no pintades, accentuant-ho amb la combinació de la pinzellada fina i precisa dels contorns amb els efectes vaporosos i delicats de l’aiguada. Tot plegat, paisatges serens, més evocats que descrits.

Passeig per la sendera d’una muntanya a la primavera

Un fet destacat, Passeig per la sendera d’una muntanya a la primavera (Museu del Palau Nacional, Taipei)

Obra ben definidora del seu estil: no dibuixa una gran panoràmica sinó una petita escena, gairebé concentrant els pocs elements figuratius en la cantonada inferior esquerre de la composició. S’hi representa un home ben vestit, seguit del seu criat que du una cítara, prop de la soca d’un arbre de branques llargues i més lluny, dos ocells. S’ha suprimit el fons de paisatge, i domina l’espai buit, o gairebé, a la resta del quadre. A l’esquerra, dos versos de l’emperador Ningzong sobre flors i ocells.

Tria d’obres

Erudit que mira un salt d’aigua (Metropolitan Museum of Art, Nova York); Els quatre savis del mont Shang (Museu d’Art, Cincinnati); Albercoc (Museu del Palau Nacional, Taipei), una mostra de la seva pintura de flors; i Pagesos tornant de la feina, cantant i ballant (Museu del Palau, Pequín).

Pagesos tornant de la feina, cantant i ballant

Anuncis

Genguis Kan, el creador de l’imperi mongol

Prop del llac Baikal (Rússia), 1162? –Yinchuan? (Xina), 1227

Activitat: Política   

Àrea: Imperi mongol

 

Records i adversitats

Temujin —el nom de naixement de Genguis Kan— procedia d’un gran llinatge ja que un dels seus besavis havia estat sobirà dels mongols, si bé els descendents havien perdut aquella posició. Orfe, després de ser enverinat el seu pare pels tàrtars, gradualment va anar augmentant i consolidant el seu poder, posant-se temporalment sota la protecció de prínceps més forts, o bé combinant les aliances matrimonials amb els triomfs militars, o reclutant companys d’armes units per fidelitat personal, etc.

Kan suprem

El 1206, victoriós en les lluites tribals, fou proclamat kan suprem, sobirà de tots els mongols, agrupant la majoria de tribus nòmades del nord-est d’Àsia. Va adoptar el nom de Genguis Kan, que vol dir “senyor del món”. En contra dels costums mongols, Genguis, llevat del seu nucli familiar, va prioritzar el mèrit i la fidelitat per damunt dels vincles de sang en la tria dels principals col·laboradors. A més, les tribus vençudes sovint ja no eren apartades, les protegia i integrava aquelles tropes dins els seus exèrcits.

Mitjans i objectius

Amb la Mongòlia unificada, Genguis Kan prosseguí les seves campanyes amb un exèrcit basat en la cavalleria, ben organitzat i molt disciplinat. Genguis es va revelar com un estratega consumat, incorporant les tècniques de setge per ocupar les ciutats o servint-se de l’espionatge i la propaganda del terror per dominar nous territoris. En un principi va orientar la seva expansió cap a l’est, contra els regnes de Xi Xia i de Jin, a la Xina septentrional, amb grans triomfs com la conquesta de Pequín (1215).

Un fet destacat, la destrucció de l’imperi de Khwarezm

L’assassinat d’un ambaixador mongol per part del sultà de Khwarezm, imperi que s’estenia pels països actuals de Turkmenistan, Uzbekistan, Iran i Afganistan, va provocar la invasió de Genguis Kan (1219). Els mongols van prendre successivament les seves ciutats més importants: Bukhara, Samarcanda, Urgench, Balkh, Merv …, generalment amb grans massacres. Mort el soldà Muhammad, el seu fill Jalal al-Din obtingué la victòria de Parwan abans de la derrota definitiva a la batalla del riu Indus (1221).

Un imperi continental

Un exèrcit mongol va avançar cap a l’oest fins a Ucraïna, on va derrotar el gran príncep de Kíev i els seus aliats al riu Kalka (1223) abans de tornar cap a Mongòlia. Genguis Kan havia fundat un imperi enorme, unificant el conglomerat de tribus nòmades amb la imposició de la “yasa”, la llei mongola.

L’anècdota

Genguis Kan va morir durant una campanya a la Xina septentrional. Es desconeix on va ser enterrat. Segons la llegenda, l’emplaçament, en un lloc de l’estepa mongola, l’havia triat ell mateix anys abans, i per tal de preservar el secret i no ser violada la seva tomba, l’escorta funerària va matar tots aquells que trobaven en el camí cap al lloc de sepultura.

Wang Wei, dominador de les lletres i les arts

Taiyuan (Xina), 699 o 700–Xian (Xina), 761

Activitat: Literatura. Pintura                                                

Àrea: Imperi xinès Tang

 

Opositor

Provinent d’una família aristocràtica vinculada a l’administració pública, tant ell com algun dels seus germans van rebre una educació acurada  i van presentar-se a les oposicions a fi d’accedir al funcionariat imperial. Al 721 reeixí en els exàmens superiors a Xian, la capital, i el seu primer destí fou un important càrrec com a secretari assistent de música.

Fortuna i infortunis

Pocs anys després va ser remogut d’aquesta plaça per ocupar una càrrec menor a la província de Shantung. Vers el 730 va morir la seva dona i, malgrat la seva edat i de no tenir fills, Wang Wei no es va tornar mai a casar. El 734, gràcies als seus contactes, va tornar a Xian per exercir alts càrrecs a a cort. Vint anys més tard, la greu revolta del general An Lushan feu trontollar l’imperi. El 756 els rebels ocuparen la ciutat, Wang Wei fou capturat i dut a Luoyang, la capital rebel, on exercí funcions administratives.

Recuperació

Les tropes imperials van reconquerir Xian i Luoyang dos anys després. Wan Wei fou acusat de traïdor, però la intercessió del seu germà Wang Jin, alt càrrec imperial, el va salvar i es reincorporà a l’alt funcionariat. Alterna la seva vida pública amb estades de retir en una propietat al camp, a Wangchuan, a uns cinquanta km. de la capital.  Seguint l’exemple de la seva mare, practicà el budisme.

Un fet destacat, Poemes del riu Wang

La fama de Wang Wei no rau en la seva faceta política, se’l valora unànimement com un dels gran poetes de la dinastia Tang. La seva obra més celebrada és un recull que comprèn una vintena de poemes de quatre versos, de cinc caràcters cadascun, inspirats en les vistes al riu Wang, pròxim a la seva casa rural de Wangchuan. La contemplació lírica, meditada i serena de la natura és el tema principal.

Neu a la riba del riu

Pintura

En un temps que la gent d’alt llinatge no solia pintar, ell conrea aquest art i, segles més tard, se’l considera el fundador de l’escola del paisatge del Sud. N’és un dels primers a tractar els paisatges com a tema central, generalment amb pintures monocromes. Es coneix indirectament la seva producció pels comentaris d’autors o bé per les còpies fetes per altres artistes. Se li atribueixen, entre altres, Neu  a la riba del riu, un paisatge d’hivern, i el retrat Fu Sheng transmetent els clàssics.

La frase

“Restem en silenci mentre cauen flors de càssia.

La nit de primavera s’encalma a la serra deserta.

Surt la lluna i els ocells s’espanten.

Piuladissa sobtada al congost”.

 

“M’assec sol a l’obaga dels bambús.

Passo les hores xiulant i tocant la cítara.

Ningú em sent al fons d’aquest bosc:

només la lluna que m’il·lumina”.

 

Per saber-ne més:

Pedra i pinzell, antologia de la poesia xinesa clàssica. Tria i traducció de Manuel Ollé. Barcelona: Alpha, 2012

Honen, el budista japonès de la Terra Pura

Inaoka (Japó), 1133-Kyoto (Japó), 1212

Activitat: Religió

Àrea: Imperi del Japó

 

L’anècdota

Segons una tradició, Honen, de família benestant, va fer-se monjo seguint el consell del seu pare moribund. Funcionari local que havia estat malferit per un que volia suplantar-lo, advertí al fill que no el vengés sinó que pregués per a ell i treballés per a la seva pròpia salvació. Als nou anys va rebre la formació inicial al monestir del seu oncle, i als 15 va marxar al mont Hieii, el centre monàstic de l’escola budista Tendai. Allà esdevindria un monjo d’àmplia cultura i s’ordenaria sacerdot.

Un fet destacat, el “nembutsu”

Insatisfet amb el budisme Tendai i altres corrents oficials, al 1175, als 43 anys, llegint els textos budistes del xinès Shantao, propugnà la pràctica del “nembutsu” com a eina per atènyer la salvació universal. El “nembutsu” consisteix en la invocació constant del nom del Buda Amida, amb tot el cor. Fins aleshores aquesta pràctica monàstica era una eina més per al progrés espiritual del monjo; la novetat rau en què Honen proclama el seu caràcter exclusiu. No cal res més.

El budisme Jodo-shu

Honen funda una nova escola budista al Japó, la Jodo-shu, que significa la Terra Pura. És el primer corrent que deixa enrere les escoles oficials Tendai i Shingon, i que perviurà al llarg dels segles. El seu moviment religiós i el del seu deixeble Shinran s’obre a tothom. La recitació del mantra “namo amida butsu” implica la confiança absoluta en la misericòrdia de Buda per assolir la il·luminació interior.

Popular

El budisme de Honen es difon amb rapidesa, de manera notable entre les dones, i també pels estaments socials inferiors fins aleshores ignorats pels moviments budistes ortodoxos. La seva popularitat provocà recels i atacs de monjos i cortesans. Reaccionant a les crítiques, el 1204, Honen estableix que la invocació del Buda Amida implica també dur una conducta moral irreprotxable alhora que veta les desqualificacions a altres escoles budistes.

Càstig imperial

Amb tot, els atacs prosseguiren. El 1207, mentre l’emperador Go-Toba era de pelegrinatge, dues de les seves dames de companyia, arran dels contactes amb deixebles de Honen, abandonaren la cort per fer-se monges. La reacció imperial fou extrema: van decapitar els dos deixebles i Honen fou expulsat a l’illa de Shikoku. Uns sis mesos més tard li fou permès abandonar l’illa, però no pogué tornar a Kyoto fins 1211, un any abans de morir. Ell, però, mantingué la seva popularitat.

Zhu Xi, el pensador que recupera Confuci

Youxi (Xina), 1130–Jianyang (Xina), 1200

Activitat: Filosofia       

Àrea: Imperi xinès Song

 

L’anècdota

Fill d’un pare funcionari, el seu futur professional també s’orientà cap a l’administració pública. Les cròniques diuen que va despuntar des d’infant i als divuit anys aprovà els exàmens imperials més exigents quan la majoria d’opositors els superava molt després, ja a la trentena.

Servei públic

El 1151 va començar de funcionari, a la província natal de Fujian, tasca que tancaria el 1158, amb fama d’home eficient i honest, però durant anys rebutjà nous càrrecs, concentrat en l’estudi. Finalment, es va reincorporar com a prefecte a Nankang, que li permeté restablir l’antiga acadèmia de la Cova del Cèrvol Blanc, que constituiria una palanca per a la difusió del seu pensament. Va treballar gairebé sempre en nivells locals o provincials; només el 1994 va ser a la cort imperial, però aviat en seria apartat.

Intel·lectual

De feia segles el confucianisme estava relegat enfront el budisme i el taoisme. Zhu Xi el promou a partir de les fonts originals i d’autors confucionistes del segle XI, tot creant una doctrina coherent i sistemàtica. El seu neoconfucianisme explica la realitat de tot l’univers —també de l’home— per la combinació dels principis li (forma) i qi (matèria). La naturalesa (li) dels homes és bona, però enfosquida pel qi. Per aclarir-la i assolir la plenitud humana cal perseguir la màxima rectitud moral.

Un fet destacat, els comentaris als Quatre llibres (Sishu)

Probablement l’obra més trascendental de Zhu Xi són els seus comentaris a quatre clàssics, a quatre llibres dels mestres antics: les Analectes de Confuci, el Llibre de Menci, el Daxue (Gran aprenentage) i el Zhongyong (Doctrina del mig). Es convertiren en els textos canònics del confucianisme i la base de l’educació de les elits xineses entre el segle XIV i principis del segle XX.

Rehabilitació

Arran del seu caràcter molt franc i inconformista amb els partidismes, incompetències i corrupteles dels governants, va caure en desgràcia davant l’emperador, ja gairebé al final de la seva vida, privat de qualsevol responsabilitat pública. No obstant això, pocs anys després del seu traspàs es va rehabilitar la seva figura, que culminaria el 1241, amb la inclusió de la seva tauleta al Temple de Confuci, amb la qual cosa se’l reconeixia obertament com un pensador ortodox i modèlic.

Cosroes II de Pèrsia, guanyar i perdre-ho tot

Iran?, vers 570-Ctesifont (Iraq), 628

Activitat: Política  

Àrea: Imperi sassànida

 

Favors de l’enemic

Hereu de l’emperador sassànida Ormazd IV, el succeeix el 590, però perd el tron per obra d’un general que pren el nom de Bahram VI. Cosroes fuig a l’imperi bizantí, que estava en guerra amb els perses sassànides, i l’emperador Maurici I li concedeix l’ajut militar per recuperar la corona a canvis d’importants guanys territorials i el control del regne d’Armènia. Després de la batlla de Blarathon (591), Cosroes II torna a ser el sobirà efectiu de l’imperi sassànida i concerta la pau amb els bizantins.

L’anècdota

Les bones relacions entre els dos imperis s’estronquen quan Maurici I és destronat i mort pel general Focas el 602. Des d’aleshores, Cosroes II compta amb el pretext ideal per trencar el pacte establert amb el seu antic benefactor i així envair els territoris perses cedits abans. El 604 ocupa, entre altres ciutats, Edessa (Turquia) i Alep (Síria).

Un fet destacat, la conquesta persa de Síria, Palestina i Egipte

Amb una segona gran ofensiva militar entre el 611 i el 618 l’imperi sassànida assoleix la seva extensió màxima a costa de l’imperi bizantí. Els exèrcits de Cosroes II van conquerir-hi vastes àrees, amb algunes de les ciutats més importants, com ara Antioquia (Turquia), Damasc, Jerusalem i Alexandria (Egipte), però no aconseguiren expugnar Constantinoble (626). A Jerusalem, els sassànides van destruir l’església del Sant Sepulcre i es van endur la Vera Creu a Ctesifont, la capital persa.

Mecenatge

La política centralitzadora de Cosroes afebleix el poder de la noblesa local i afavoreix també l’auge de les arts a la cort imperial. Cosroes manifesta la seva opulència amb els relleus escultòrics de grans caceres reials a les roques de Taq i-Bustan o el desenvolupament de l’orfebreria i l’elaboració de catifes. L’historiador àrab al-Tabarii fa esment del seu fastuós tron d’or amb potes encastades de robins.

La reacció bizantina

L’emperador bizantí Heracli I, que havia usurpat el tron a Focas el 610, remuntarà la greu crisi de l’imperi entre el 622 i el 627. Fruit de campanyes militars reeeixides, recupera la iniciativa davant dels perses i el 627, internant-se en territori enemic, després de la batalla de Nínive, venç l’imperi sassànida. Una revolta palatina posa fi al govern de Cosroes II, suplantat i mort per ordre del seu fill Kavad II, que signa la pau. L’imperi sassànida havia passat del cimal de la glòria a l’ocàs definitu en pocs anys.

Mongke Kan, empenta i ordre imperials

Mongòlia, 1208 -Diaoyu? (Xina), 1259

Activitat: Política           

Àrea: Imperi mongol

 

Genguiskànida

Net de Genguis Kan, i fill de Tului, participà en la campanya a l’Europa oriental dirigida per Subutai i Batu Kan. Allà va estrényer les relacions amb el seu cosí Batu, del llinatge de Jotxi, enfront als altres descendents de l’avi. Mort el gran kan Guyuk (1248) i comptant amb el talent polític de la seva mare Sorgaqtani Beki i el suport de Batu, Mongke esdevingué el cap suprem dels mongols el 1251, desplaçant els germans i descendents del seu cosí Guyuk, fill d’Ogodei Kan.

Reformes internes

Després de reprimir durament l’oposició de la nissaga d’Ogodei, va emprendre un seguit de reformes a tot l’imperi. Considerat el més notable dels successors de Genguis Kan, fou l’últim que exercí un poder efectiu sobre totes les terres conquerides. Potencià el govern central, ubicat a Mongòlia, a Karakorum, la capital; centralitzà la recaptació d’impostos; aturà els abusos en els territoris ja conquerits, que castigà severament, alhora que promovia la represa econòmica de les zones devastades.

Un fet destacat, el cens complet de limperi mongol

Per conèixer el pes econòmic i demogràfic real del seu imperi, Mongke va ordenar la creació d’un cens, que ultrapassà les temptatives dels grans kans anteriors, tant per l’abast geogràfic com per la seva exhaustivitat. L’inventari s’inicià el 1252 als territoris conquerits de la Xina i, passant per Àsia central, Pèrsia, Mesopotàmia, va concloure al nord de Rússia, a Novgorod el 1259. Les dades permetien estimar els recursos de cada província en el sosteniment i l’expansió dels dominis mongols.

Conquestes a orient i occident

Durant el seu govern, les tropes mongoles liderades pels seus germans Hulegu i Khublai van estendre l’imperi. Hulagu Kan conquerí Pèrsia (1256) i des d’allà avançà cap a l’oest, ocupant Iraq, amb la capital Bagdad (1258), i Síria. A l’est, l’ofensiva, encapçalada per Khublai, s’orientà tant cap a l’imperi xinès dels Song com a altres estats a l’oest i el sud de la Xina. El 1257, Mongke va prendre el comandament directe de l’exèrcit contra els Song. Al setge de Diaoyu (Xina), va emmalaltir i morí poc després.

La frase

“Nosaltres, els moal creiem que no hi ha sinó un únic Déu, gràcies al qual vivim i morim, i a ell adrecem el nostre cor. Però com Déu ha donat a la mà diferents dits, així també ha donat als homes diferents camins … Déu us ha lliurat les Escriptures, i vosaltres no les guardeu, a nosaltres ens va donar els endevins, i nosaltres complim el que ens manen i vivim en pau” (declaració de Mongke Kan, segons Guillem de Rubrouck).