Wang Wei, dominador de les lletres i les arts

Taiyuan (Xina), 699 o 700–Xian (Xina), 761

Activitat: Literatura. Pintura                                                

Àrea: Imperi xinès Tang

 

Opositor

Provinent d’una família aristocràtica vinculada a l’administració pública, tant ell com algun dels seus germans van rebre una educació acurada  i van presentar-se a les oposicions a fi d’accedir al funcionariat imperial. Al 721 reeixí en els exàmens superiors a Xian, la capital, i el seu primer destí fou un important càrrec com a secretari assistent de música.

Fortuna i infortunis

Pocs anys després va ser remogut d’aquesta plaça per ocupar una càrrec menor a la província de Shantung. Vers el 730 va morir la seva dona i, malgrat la seva edat i de no tenir fills, Wang Wei no es va tornar mai a casar. El 734, gràcies als seus contactes, va tornar a Xian per exercir alts càrrecs a a cort. Vint anys més tard, la greu revolta del general An Lushan feu trontollar l’imperi. El 756 els rebels ocuparen la ciutat, Wang Wei fou capturat i dut a Luoyang, la capital rebel, on exercí funcions administratives.

Recuperació

Les tropes imperials van reconquerir Xian i Luoyang dos anys després. Wan Wei fou acusat de traïdor, però la intercessió del seu germà Wang Jin, alt càrrec imperial, el va salvar i es reincorporà a l’alt funcionariat. Alterna la seva vida pública amb estades de retir en una propietat al camp, a Wangchuan, a uns cinquanta km. de la capital.  Seguint l’exemple de la seva mare, practicà el budisme.

Un fet destacat, Poemes del riu Wang

La fama de Wang Wei no rau en la seva faceta política, se’l valora unànimement com un dels gran poetes de la dinastia Tang. La seva obra més celebrada és un recull que comprèn una vintena de poemes de quatre versos, de cinc caràcters cadascun, inspirats en les vistes al riu Wang, pròxim a la seva casa rural de Wangchuan. La contemplació lírica, meditada i serena de la natura és el tema principal.

Neu a la riba del riu

Pintura

En un temps que la gent d’alt llinatge no solia pintar, ell conrea aquest art i, segles més tard, se’l considera el fundador de l’escola del paisatge del Sud. N’és un dels primers a tractar els paisatges com a tema central, generalment amb pintures monocromes. Es coneix indirectament la seva producció pels comentaris d’autors o bé per les còpies fetes per altres artistes. Se li atribueixen, entre altres, Neu  a la riba del riu, un paisatge d’hivern, i el retrat Fu Sheng transmetent els clàssics.

La frase

“Restem en silenci mentre cauen flors de càssia.

La nit de primavera s’encalma a la serra deserta.

Surt la lluna i els ocells s’espanten.

Piuladissa sobtada al congost”.

 

“M’assec sol a l’obaga dels bambús.

Passo les hores xiulant i tocant la cítara.

Ningú em sent al fons d’aquest bosc:

només la lluna que m’il·lumina”.

 

Per saber-ne més:

Pedra i pinzell, antologia de la poesia xinesa clàssica. Tria i traducció de Manuel Ollé. Barcelona: Alpha, 2012

Anuncis

Honen, el budista japonès de la Terra Pura

Inaoka (Japó), 1133-Kyoto (Japó), 1212

Activitat: Religió

Àrea: Imperi del Japó

 

L’anècdota

Segons una tradició, Honen, de família benestant, va fer-se monjo seguint el consell del seu pare moribund. Funcionari local que havia estat malferit per un que volia suplantar-lo, advertí al fill que no el vengés sinó que pregués per a ell i treballés per a la seva pròpia salvació. Als nou anys va rebre la formació inicial al monestir del seu oncle, i als 15 va marxar al mont Hieii, el centre monàstic de l’escola budista Tendai. Allà esdevindria un monjo d’àmplia cultura i s’ordenaria sacerdot.

Un fet destacat, el “nembutsu”

Insatisfet amb el budisme Tendai i altres corrents oficials, al 1175, als 43 anys, llegint els textos budistes del xinès Shantao, propugnà la pràctica del “nembutsu” com a eina per atènyer la salvació universal. El “nembutsu” consisteix en la invocació constant del nom del Buda Amida, amb tot el cor. Fins aleshores aquesta pràctica monàstica era una eina més per al progrés espiritual del monjo; la novetat rau en què Honen proclama el seu caràcter exclusiu. No cal res més.

El budisme Jodo-shu

Honen funda una nova escola budista al Japó, la Jodo-shu, que significa la Terra Pura. És el primer corrent que deixa enrere les escoles oficials Tendai i Shingon, i que perviurà al llarg dels segles. El seu moviment religiós i el del seu deixeble Shinran s’obre a tothom. La recitació del mantra “namo amida butsu” implica la confiança absoluta en la misericòrdia de Buda per assolir la il·luminació interior.

Popular

El budisme de Honen es difon amb rapidesa, de manera notable entre les dones, i també pels estaments socials inferiors fins aleshores ignorats pels moviments budistes ortodoxos. La seva popularitat provocà recels i atacs de monjos i cortesans. Reaccionant a les crítiques, el 1204, Honen estableix que la invocació del Buda Amida implica també dur una conducta moral irreprotxable alhora que veta les desqualificacions a altres escoles budistes.

Càstig imperial

Amb tot, els atacs prosseguiren. El 1207, mentre l’emperador Go-Toba era de pelegrinatge, dues de les seves dames de companyia, arran dels contactes amb deixebles de Honen, abandonaren la cort per fer-se monges. La reacció imperial fou extrema: van decapitar els dos deixebles i Honen fou expulsat a l’illa de Shikoku. Uns sis mesos més tard li fou permès abandonar l’illa, però no pogué tornar a Kyoto fins 1211, un any abans de morir. Ell, però, mantingué la seva popularitat.

Zhu Xi, el pensador que recupera Confuci

Youxi (Xina), 1130–Jianyang (Xina), 1200

Activitat: Filosofia       

Àrea: Imperi xinès Song

 

L’anècdota

Fill d’un pare funcionari, el seu futur professional també s’orientà cap a l’administració pública. Les cròniques diuen que va despuntar des d’infant i als divuit anys aprovà els exàmens imperials més exigents quan la majoria d’opositors els superava molt després, ja a la trentena.

Servei públic

El 1151 va començar de funcionari, a la província natal de Fujian, tasca que tancaria el 1158, amb fama d’home eficient i honest, però durant anys rebutjà nous càrrecs, concentrat en l’estudi. Finalment, es va reincorporar com a prefecte a Nankang, que li permeté restablir l’antiga acadèmia de la Cova del Cèrvol Blanc, que constituiria una palanca per a la difusió del seu pensament. Va treballar gairebé sempre en nivells locals o provincials; només el 1994 va ser a la cort imperial, però aviat en seria apartat.

Intel·lectual

De feia segles el confucianisme estava relegat enfront el budisme i el taoisme. Zhu Xi el promou a partir de les fonts originals i d’autors confucionistes del segle XI, tot creant una doctrina coherent i sistemàtica. El seu neoconfucianisme explica la realitat de tot l’univers —també de l’home— per la combinació dels principis li (forma) i qi (matèria). La naturalesa (li) dels homes és bona, però enfosquida pel qi. Per aclarir-la i assolir la plenitud humana cal perseguir la màxima rectitud moral.

Un fet destacat, els comentaris als Quatre llibres (Sishu)

Probablement l’obra més trascendental de Zhu Xi són els seus comentaris a quatre clàssics, a quatre llibres dels mestres antics: les Analectes de Confuci, el Llibre de Menci, el Daxue (Gran aprenentage) i el Zhongyong (Doctrina del mig). Es convertiren en els textos canònics del confucianisme i la base de l’educació de les elits xineses entre el segle XIV i principis del segle XX.

Rehabilitació

Arran del seu caràcter molt franc i inconformista amb els partidismes, incompetències i corrupteles dels governants, va caure en desgràcia davant l’emperador, ja gairebé al final de la seva vida, privat de qualsevol responsabilitat pública. No obstant això, pocs anys després del seu traspàs es va rehabilitar la seva figura, que culminaria el 1241, amb la inclusió de la seva tauleta al Temple de Confuci, amb la qual cosa se’l reconeixia obertament com un pensador ortodox i modèlic.

Cosroes II de Pèrsia, guanyar i perdre-ho tot

Iran?, vers 570-Ctesifont (Iraq), 628

Activitat: Política  

Àrea: Imperi sassànida

 

Favors de l’enemic

Hereu de l’emperador sassànida Ormazd IV, el succeeix el 590, però perd el tron per obra d’un general que pren el nom de Bahram VI. Cosroes fuig a l’imperi bizantí, que estava en guerra amb els perses sassànides, i l’emperador Maurici I li concedeix l’ajut militar per recuperar la corona a canvis d’importants guanys territorials i el control del regne d’Armènia. Després de la batlla de Blarathon (591), Cosroes II torna a ser el sobirà efectiu de l’imperi sassànida i concerta la pau amb els bizantins.

L’anècdota

Les bones relacions entre els dos imperis s’estronquen quan Maurici I és destronat i mort pel general Focas el 602. Des d’aleshores, Cosroes II compta amb el pretext ideal per trencar el pacte establert amb el seu antic benefactor i així envair els territoris perses cedits abans. El 604 ocupa, entre altres ciutats, Edessa (Turquia) i Alep (Síria).

Un fet destacat, la conquesta persa de Síria, Palestina i Egipte

Amb una segona gran ofensiva militar entre el 611 i el 618 l’imperi sassànida assoleix la seva extensió màxima a costa de l’imperi bizantí. Els exèrcits de Cosroes II van conquerir-hi vastes àrees, amb algunes de les ciutats més importants, com ara Antioquia (Turquia), Damasc, Jerusalem i Alexandria (Egipte), però no aconseguiren expugnar Constantinoble (626). A Jerusalem, els sassànides van destruir l’església del Sant Sepulcre i es van endur la Vera Creu a Ctesifont, la capital persa.

Mecenatge

La política centralitzadora de Cosroes afebleix el poder de la noblesa local i afavoreix també l’auge de les arts a la cort imperial. Cosroes manifesta la seva opulència amb els relleus escultòrics de grans caceres reials a les roques de Taq i-Bustan o el desenvolupament de l’orfebreria i l’elaboració de catifes. L’historiador àrab al-Tabarii fa esment del seu fastuós tron d’or amb potes encastades de robins.

La reacció bizantina

L’emperador bizantí Heracli I, que havia usurpat el tron a Focas el 610, remuntarà la greu crisi de l’imperi entre el 622 i el 627. Fruit de campanyes militars reeeixides, recupera la iniciativa davant dels perses i el 627, internant-se en territori enemic, després de la batalla de Nínive, venç l’imperi sassànida. Una revolta palatina posa fi al govern de Cosroes II, suplantat i mort per ordre del seu fill Kavad II, que signa la pau. L’imperi sassànida havia passat del cimal de la glòria a l’ocàs definitu en pocs anys.

Mongke Khan, empenta i ordre imperials

Mongòlia, 1208 -Diaoyu? (Xina), 1259

Activitat: Política           

Àrea: Imperi mongol

 

Genguiskhànida

Net de Genguis Khan, i fill de Tului, participà en la campanya a l’Europa oriental dirigida per Subutai i Batu Khan. Allà va estrényer les relacions amb el seu cosí Batu, del llinatge de Jotxi, enfront als altres descendents de l’avi. Mort el gran khan Guyuk (1248) i comptant amb el talent polític de la seva mare Sorgaqtani Beki i el suport de Batu, Mongke esdevingué el cap suprem dels mongols el 1251, desplaçant els germans i descendents del seu cosí Guyuk, fill d’Ogodei Khan.

Reformes internes

Després de reprimir durament l’oposició de la nissaga d’Ogodei, va emprendre un seguit de reformes a tot l’imperi. Considerat el més notable dels successors de Genguis Khan, fou l’últim que exercí un poder efectiu sobre totes les terres conquerides. Potencià el govern central, ubicat a Mongòlia, a Karakorum, la capital; centralitzà la recaptació d’impostos; aturà els abusos en els territoris ja conquerits, que castigà severament, alhora que promovia la represa econòmica de les zones devastades.

Un fet destacat, el cens complet de limperi mongol

Per conèixer el pes econòmic i demogràfic real del seu imperi, Mongke va ordenar la creació d’un cens, que ultrapassà les temptatives dels grans khans anteriors, tant per l’abast geogràfic com per la seva exhaustivitat. L’inventari s’inicià el 1252 als territoris conquerits de la Xina i, passant per Àsia central, Pèrsia, Mesopotàmia, va concloure al nord de Rússia, a Novgorod el 1259. Les dades permetien estimar els recursos de cada província en el sosteniment i l’expansió dels dominis mongols.

Conquestes a orient i occident

Durant el seu govern, les tropes mongoles liderades pels seus germans Hulegu i Khublai van estendre l’imperi. Hulagu Khan conquerí Pèrsia (1256) i des d’allà avançà cap a l’oest, ocupant Iraq, amb la capital Bagdad (1258), i Síria. A l’est, l’ofensiva, encapçalada per Khublai, s’orientà tant cap a l’imperi xinès dels Song com a altres estats a l’oest i el sud de la Xina. El 1257, Mongke va prendre el comandament directe de l’exèrcit contra els Song. Al setge de Diaoyu (Xina), va emmalaltir i morí poc després.

La frase

“Nosaltres, els moal creiem que no hi ha sinó un únic Déu, gràcies al qual vivim i morim, i a ell adrecem el nostre cor. Però com Déu ha donat a la mà diferents dits, així també ha donat als homes diferents camins … Déu us ha lliurat les Escriptures, i vosaltres no les guardeu, a nosaltres ens va donar els endevins, i nosaltres complim el que ens manen i vivim en pau” (declaració de Mongke Khan, segons Guillem de Rubrouck).

Fan Kuan, paisatges colossals

Yaoxian (Xina), vers 960-1030?

Activitat: Pintura

Área: Regne xinès Song del Nord

 

Ermità

Se sap poc d’aquest pintor. A diferència d’altres artistes, sembla que no seguí la carrera de funcionari ni va exercir mai cap càrrec oficial. Després d’una joventut fent de rodamon, es retirà al mont Cuihua, allunyat de la gent, dedicat a la pràctica del taoisme i a la contemplació de la natura.   

Evolució

S’havia format en l’estil del pintor Li Cheng (919-967), que se centrà en la pintura de paisatges. Més tard els dibuixos parteixen de l’observació directa de la naturalesa. El seu propòsit va més enllà de copiar fidelment arbres i muntanyes, vol expressar allò que sent en comunió amb la natura. Fan Kuan és reconegut com el mestre més notable de l’escola pictòrica del Nord, caracteritzada pel monumentalisme. 

Estil

Introdueix el ”safen gefa”, l’ordenació de l’espai pictòric en tres plans diferents, des del més proper al més llunyà, que dona profunditat a les imatges, principi adoptat per molts artistes. Aplica pinzellades curtes i denses de tinta, anomenades “gotes de pluja”, dibuixant de manera realista pedres de contorns ben definits i arbres frondosos, deixant de banda els elements merament ornamentals.    

Un fet destacat, Viatgers entre muntanyes i torrents  

fan kuan-viatgersentremuntayesitorrents

Viatges entre muntanyes i torrents, de Fan Kuan

Obra capital del paisatgisme xinès, constitueix un exemple modèlic de l’escola del Nord. Té un títol enganyós ja que la presència humana —dos homes menant unes mules pel camí— és un element minúscul i molt secundari. La grandària de la muntanya domina l’escena, subratllant la petitesa de l’home davant la natura. Combina el detallisme en la vegetació amb l’harmonia compositiva, amb tres plans successius: el rocam immediat, el bosc entre cingles i boires, i les parets verticals de la muntanya.

L’anècdota

La pintura esmentada és l’única peça segura de Fan Kuan. Està signada pel pintor, però amagada entre el fullam d’un dels arbres de la cantonada inferior dreta. La firma no es descobrí fins el 1958.   

La frase

 “Aquesta obra representa una fita decisiva, senyalant el primer exemple (i el més complet) del paisatge concebut alhora com a creació plàstica i experiència espiritual”, de Pierre Ryckmans.

Wang Anshi, el reformador de l’imperi xinès

Linchuang (Xina), 1021–Nanjing (Xina), 1086

Activitat: Política

Àrea: Imperi xinès Song

 

Funcionari local

Membre de d’una família de funcionaris de la Xina meridional, Wang Anshi seguí les passes del seus predecessors. Amb 21 anys es presentà als exàmens imperials, que superà de manera molt lluïda. Des d’aleshores ocupà diversos càrrecs en l’administració regional, a la zona del Baix Yangtze.

Un llarg memorial

El 1058, Wang Anshi va escriure un memorial de 10.000 paraules adreçat a l’emperador Renzong, i per això viatjà a Kaifeng, la capital de l’imperi. Hi exposava els greus problemes que travessava la Xina —dèficit financer, crisi social, inseguretat a les fronteres del nord— i suggeri un seguit de mesures per resoldre la situació. Malgrat Wang Anshi va entrar a l’administració central al 1060, l’informe no va rebre cap resposta fins transcorreguda una dècada.

Un fet destacat, les Noves Lleis (1069-1076)

L’entronització de Shenzong com a nou emperador (1067) comportà la promoció ràpida de Wang Anshi. El 1068 va ser cridat a la cort i un any després exercia funcions de primer ministre. Promou una política decididament intervencionista de l’Estat a l’economia. Estableix el control dels sous i dels preus dels béns bàsics, desenvolupa crèdits públics a baix interès per als pagesos, combat l’evasió fiscal dels terratinents… Mesures que toparen amb l’oposició de potentats i mandarins conservadors.

Soldats i funcionaris

Per fer front a un exèrcit cada vegada més nombrós, car i poc operatiu contra els atacs dels pobles del nord, substituí el model tradicional per unes milícies ciutadanes entrenades que defensaven la zona on vivien. D’altra banda, modificà els exàmens per accedir al funcionariat imperial, fins aleshores centrats en el coneixement dels clàssics de la filosofia i la literatura xinesa. Wang Anshi incorporà altres matèries —dret, matemàtica, medicina, gestió militar— a fi d’obtenir un personal administratiu més preparat.

Deposició

La fam que patí gran part de la Xina el 1074 provocaria la caiguda del primer ministre. A banda de les males collites, els pagesos no podien retornar els prèstecs estatals que els exigien els funcionaris. Wang Anshi va haver de renunciar al seu càrrec i passà a ser governador de Nanjin.  L’any següent el sobirà el restituí a la cort, però fou atacat obertament per altres faccions. El 1076 abandonà definitivament la capital i es dedicà a la literatura. El nou govern suprimí el seu programa reformista. 

La frase

“El pensament econòmic i les reformes de Wang Anshi poden ser considerades no només com una reforma econòmica confuciana de la Xina medieval, sinó com una forma de primer keynesianisme desenvolupat fa un mil·lenni” (de l’economista Zhao Xuan).