Genguis Kan, el creador de l’imperi mongol

Prop del llac Baikal (Rússia), 1162? –Yinchuan? (Xina), 1227

Activitat: Política   

Àrea: Imperi mongol

 

Records i adversitats

Temujin —el nom de naixement de Genguis Kan— procedia d’un gran llinatge ja que un dels seus besavis havia estat sobirà dels mongols, si bé els descendents havien perdut aquella posició. Orfe, després de ser enverinat el seu pare pels tàrtars, gradualment va anar augmentant i consolidant el seu poder, posant-se temporalment sota la protecció de prínceps més forts, o bé combinant les aliances matrimonials amb els triomfs militars, o reclutant companys d’armes units per fidelitat personal, etc.

Kan suprem

El 1206, victoriós en les lluites tribals, fou proclamat kan suprem, sobirà de tots els mongols, agrupant la majoria de tribus nòmades del nord-est d’Àsia. Va adoptar el nom de Genguis Kan, que vol dir “senyor del món”. En contra dels costums mongols, Genguis, llevat del seu nucli familiar, va prioritzar el mèrit i la fidelitat per damunt dels vincles de sang en la tria dels principals col·laboradors. A més, les tribus vençudes sovint ja no eren apartades, les protegia i integrava aquelles tropes dins els seus exèrcits.

Mitjans i objectius

Amb la Mongòlia unificada, Genguis Kan prosseguí les seves campanyes amb un exèrcit basat en la cavalleria, ben organitzat i molt disciplinat. Genguis es va revelar com un estratega consumat, incorporant les tècniques de setge per ocupar les ciutats o servint-se de l’espionatge i la propaganda del terror per dominar nous territoris. En un principi va orientar la seva expansió cap a l’est, contra els regnes de Xi Xia i de Jin, a la Xina septentrional, amb grans triomfs com la conquesta de Pequín (1215).

Un fet destacat, la destrucció de l’imperi de Khwarezm

L’assassinat d’un ambaixador mongol per part del sultà de Khwarezm, imperi que s’estenia pels països actuals de Turkmenistan, Uzbekistan, Iran i Afganistan, va provocar la invasió de Genguis Kan (1219). Els mongols van prendre successivament les seves ciutats més importants: Bukhara, Samarcanda, Urgench, Balkh, Merv …, generalment amb grans massacres. Mort el soldà Muhammad, el seu fill Jalal al-Din obtingué la victòria de Parwan abans de la derrota definitiva a la batalla del riu Indus (1221).

Un imperi continental

Un exèrcit mongol va avançar cap a l’oest fins a Ucraïna, on va derrotar el gran príncep de Kíev i els seus aliats al riu Kalka (1223) abans de tornar cap a Mongòlia. Genguis Kan havia fundat un imperi enorme, unificant el conglomerat de tribus nòmades amb la imposició de la “yasa”, la llei mongola.

L’anècdota

Genguis Kan va morir durant una campanya a la Xina septentrional. Es desconeix on va ser enterrat. Segons la llegenda, l’emplaçament, en un lloc de l’estepa mongola, l’havia triat ell mateix anys abans, i per tal de preservar el secret i no ser violada la seva tomba, l’escorta funerària va matar tots aquells que trobaven en el camí cap al lloc de sepultura.

Anuncis

Cosroes II de Pèrsia, guanyar i perdre-ho tot

Iran?, vers 570-Ctesifont (Iraq), 628

Activitat: Política  

Àrea: Imperi sassànida

 

Favors de l’enemic

Hereu de l’emperador sassànida Ormazd IV, el succeeix el 590, però perd el tron per obra d’un general que pren el nom de Bahram VI. Cosroes fuig a l’imperi bizantí, que estava en guerra amb els perses sassànides, i l’emperador Maurici I li concedeix l’ajut militar per recuperar la corona a canvis d’importants guanys territorials i el control del regne d’Armènia. Després de la batlla de Blarathon (591), Cosroes II torna a ser el sobirà efectiu de l’imperi sassànida i concerta la pau amb els bizantins.

L’anècdota

Les bones relacions entre els dos imperis s’estronquen quan Maurici I és destronat i mort pel general Focas el 602. Des d’aleshores, Cosroes II compta amb el pretext ideal per trencar el pacte establert amb el seu antic benefactor i així envair els territoris perses cedits abans. El 604 ocupa, entre altres ciutats, Edessa (Turquia) i Alep (Síria).

Un fet destacat, la conquesta persa de Síria, Palestina i Egipte

Amb una segona gran ofensiva militar entre el 611 i el 618 l’imperi sassànida assoleix la seva extensió màxima a costa de l’imperi bizantí. Els exèrcits de Cosroes II van conquerir-hi vastes àrees, amb algunes de les ciutats més importants, com ara Antioquia (Turquia), Damasc, Jerusalem i Alexandria (Egipte), però no aconseguiren expugnar Constantinoble (626). A Jerusalem, els sassànides van destruir l’església del Sant Sepulcre i es van endur la Vera Creu a Ctesifont, la capital persa.

Mecenatge

La política centralitzadora de Cosroes afebleix el poder de la noblesa local i afavoreix també l’auge de les arts a la cort imperial. Cosroes manifesta la seva opulència amb els relleus escultòrics de grans caceres reials a les roques de Taq i-Bustan o el desenvolupament de l’orfebreria i l’elaboració de catifes. L’historiador àrab al-Tabarii fa esment del seu fastuós tron d’or amb potes encastades de robins.

La reacció bizantina

L’emperador bizantí Heracli I, que havia usurpat el tron a Focas el 610, remuntarà la greu crisi de l’imperi entre el 622 i el 627. Fruit de campanyes militars reeeixides, recupera la iniciativa davant dels perses i el 627, internant-se en territori enemic, després de la batalla de Nínive, venç l’imperi sassànida. Una revolta palatina posa fi al govern de Cosroes II, suplantat i mort per ordre del seu fill Kavad II, que signa la pau. L’imperi sassànida havia passat del cimal de la glòria a l’ocàs definitu en pocs anys.

Mongke Kan, empenta i ordre imperials

Mongòlia, 1208 -Diaoyu? (Xina), 1259

Activitat: Política           

Àrea: Imperi mongol

 

Genguiskànida

Net de Genguis Kan, i fill de Tului, participà en la campanya a l’Europa oriental dirigida per Subutai i Batu Kan. Allà va estrényer les relacions amb el seu cosí Batu, del llinatge de Jotxi, enfront als altres descendents de l’avi. Mort el gran kan Guyuk (1248) i comptant amb el talent polític de la seva mare Sorgaqtani Beki i el suport de Batu, Mongke esdevingué el cap suprem dels mongols el 1251, desplaçant els germans i descendents del seu cosí Guyuk, fill d’Ogodei Kan.

Reformes internes

Després de reprimir durament l’oposició de la nissaga d’Ogodei, va emprendre un seguit de reformes a tot l’imperi. Considerat el més notable dels successors de Genguis Kan, fou l’últim que exercí un poder efectiu sobre totes les terres conquerides. Potencià el govern central, ubicat a Mongòlia, a Karakorum, la capital; centralitzà la recaptació d’impostos; aturà els abusos en els territoris ja conquerits, que castigà severament, alhora que promovia la represa econòmica de les zones devastades.

Un fet destacat, el cens complet de limperi mongol

Per conèixer el pes econòmic i demogràfic real del seu imperi, Mongke va ordenar la creació d’un cens, que ultrapassà les temptatives dels grans kans anteriors, tant per l’abast geogràfic com per la seva exhaustivitat. L’inventari s’inicià el 1252 als territoris conquerits de la Xina i, passant per Àsia central, Pèrsia, Mesopotàmia, va concloure al nord de Rússia, a Novgorod el 1259. Les dades permetien estimar els recursos de cada província en el sosteniment i l’expansió dels dominis mongols.

Conquestes a orient i occident

Durant el seu govern, les tropes mongoles liderades pels seus germans Hulegu i Khublai van estendre l’imperi. Hulagu Kan conquerí Pèrsia (1256) i des d’allà avançà cap a l’oest, ocupant Iraq, amb la capital Bagdad (1258), i Síria. A l’est, l’ofensiva, encapçalada per Khublai, s’orientà tant cap a l’imperi xinès dels Song com a altres estats a l’oest i el sud de la Xina. El 1257, Mongke va prendre el comandament directe de l’exèrcit contra els Song. Al setge de Diaoyu (Xina), va emmalaltir i morí poc després.

La frase

“Nosaltres, els moal creiem que no hi ha sinó un únic Déu, gràcies al qual vivim i morim, i a ell adrecem el nostre cor. Però com Déu ha donat a la mà diferents dits, així també ha donat als homes diferents camins … Déu us ha lliurat les Escriptures, i vosaltres no les guardeu, a nosaltres ens va donar els endevins, i nosaltres complim el que ens manen i vivim en pau” (declaració de Mongke Kan, segons Guillem de Rubrouck).

Wang Anshi, el reformador de l’imperi xinès

Linchuang (Xina), 1021–Nanjing (Xina), 1086

Activitat: Política

Àrea: Imperi xinès Song

 

Funcionari local

Membre de d’una família de funcionaris de la Xina meridional, Wang Anshi seguí les passes del seus predecessors. Amb 21 anys es presentà als exàmens imperials, que superà de manera molt lluïda. Des d’aleshores ocupà diversos càrrecs en l’administració regional, a la zona del Baix Yangtze.

Un llarg memorial

El 1058, Wang Anshi va escriure un memorial de 10.000 paraules adreçat a l’emperador Renzong, i per això viatjà a Kaifeng, la capital de l’imperi. Hi exposava els greus problemes que travessava la Xina —dèficit financer, crisi social, inseguretat a les fronteres del nord— i suggeri un seguit de mesures per resoldre la situació. Malgrat Wang Anshi va entrar a l’administració central al 1060, l’informe no va rebre cap resposta fins transcorreguda una dècada.

Un fet destacat, les Noves Lleis (1069-1076)

L’entronització de Shenzong com a nou emperador (1067) comportà la promoció ràpida de Wang Anshi. El 1068 va ser cridat a la cort i un any després exercia funcions de primer ministre. Promou una política decididament intervencionista de l’Estat a l’economia. Estableix el control dels sous i dels preus dels béns bàsics, desenvolupa crèdits públics a baix interès per als pagesos, combat l’evasió fiscal dels terratinents… Mesures que toparen amb l’oposició de potentats i mandarins conservadors.

Soldats i funcionaris

Per fer front a un exèrcit cada vegada més nombrós, car i poc operatiu contra els atacs dels pobles del nord, substituí el model tradicional per unes milícies ciutadanes entrenades que defensaven la zona on vivien. D’altra banda, modificà els exàmens per accedir al funcionariat imperial, fins aleshores centrats en el coneixement dels clàssics de la filosofia i la literatura xinesa. Wang Anshi incorporà altres matèries —dret, matemàtica, medicina, gestió militar— a fi d’obtenir un personal administratiu més preparat.

Deposició

La fam que patí gran part de la Xina el 1074 provocaria la caiguda del primer ministre. A banda de les males collites, els pagesos no podien retornar els prèstecs estatals que els exigien els funcionaris. Wang Anshi va haver de renunciar al seu càrrec i passà a ser governador de Nanjin.  L’any següent el sobirà el restituí a la cort, però fou atacat obertament per altres faccions. El 1076 abandonà definitivament la capital i es dedicà a la literatura. El nou govern suprimí el seu programa reformista. 

La frase

“El pensament econòmic i les reformes de Wang Anshi poden ser considerades no només com una reforma econòmica confuciana de la Xina medieval, sinó com una forma de primer keynesianisme desenvolupat fa un mil·lenni” (de l’economista Zhao Xuan).

Ahuitzotl, glòria i terror asteques

Mèxic, segle XV–Tenochtitlan (Mèxic), 1502

Activitat: Política

Àrea: Imperi asteca

 

L’anècdota

El caràcter fort i bel·licós d’aquest tatloani (emperador) asteca es correspon amb l’animal de qui havia pres el nom. L’ahuizotl era una criatura mítica, amb cos de llúdriga i llarga cua que acabava amb una mà humana. Segons les llegendes, aquesta bèstia, molt agressiva, vivia al fons d’un llac i atacava qualsevol criatura que s’hi acostés.

L’entronització

Net de l’emperador asteca Itzcoatl, els seus germans Axacayactl i Tizoc el precediren en el tron. Ell es convertí en el vuitè tatloani després d’una elecció polèmica a causa de la seva joventut. No obstant això, ben aviat es revela com un militar competent, que conviu amb els soldats en les campanyes, comanda directament l’exèrcit i participa en les batalles.

Un fet destacat, la inauguració del Gran Temple de Tenochtitlan 

El 1487 per festejar el nou temple major dedicat als déus Tizoc i Huitzilipochtli, s’emprengué una “guerra florida” contra Oaxaca, un combat per obtenir captius per als déus. Les víctimes, conduïdes a Tenochtitlan, pujaren al cim del temple piramidal, on foren sacrificats a l’altar, arrencant-los el cor. Es creu que hi moriren 20.000 captius en quatre dies. La cerimònia macabra aplacava les divinitats i alhora intimidava dirigents d’altres llocs, convidats com a espectadors. 

Expansió territorial

A diferència del seu germà Tizoc, Ahuitzolt mena una política marcadament bel·licista i generalment victoriosa. D’una banda, a l’interior, subjuga les ciutats i senyorius rebels, i d’altra banda, estén l’imperi asteca, a l’est, fins a l’oceà Pacífic i al sud, fins el Socomusco, la regió fronterera amb Guatemala, zona productora del lucratiu cacau.

Aigües

És possible que durant el seu regnat, la capital, Tenochtitlan, es convertís en la urbs més populosa del continent, cosa que impulsà la creació de nous temples i infraestructures. La construcció del nou aqüeducte de Coyoacán a Tenochtitlan fou calamitosa per a la capital perquè l’arribada de massa aigua provocà una greu inundació. El mateix emperador va patir-ne les conseqüències. Moriria de resultes d’un accident causat pel desastre.

Xuanzang, en ruta cap a l’oest

Luoyang (Xina), 602?- Xian (Xina), 649

Activitat: Exploració

Área: Imperi xinès Tang, imperi de Kanauj

Monjo

Benjamí d’una família de funcionaris i erudits, Xuanzang (o Hsüan-tsang), seguí les passes d’un dels germans. Als tretze anys va iniciar els estudis en un monestir budista i als vint professà com a monjo de l’escola Mahayana.

Propòsit d’un viatge

Les divergències dins del budisme i les explicacions insatisfactòries dels seus mestres, van motivar Xuanzang a traslladar-se a l’Índia per tal de conèixer directament les fonts originals, tal com havia fet dos segles abans Faxian, un altre monjo xinès, per bé que ara l’emperador havia prohibit els viatges a l’exterior.

De Xina a l’Índia

Malgrat això, Xuanzang emprengué el viatge el 629, evitant el trajecte més fácil i concorregut. Travessà deserts com el del Gobi i de Takla Makan, al Turquestan xinès; ben acollit pel sobirà de Turfan, continuà el seu itinerari pel Kirguizistan i Uzbekistan, passant per Taixkent i Samarcanda. Després s’endinsà per l’Afganistan i travessant la serralada de l’Hindu Kush, arribà al Pakistan, i des d’allà fins a Srinagar, al Caixmir (Índia), on s’establí entre 630-633, dedicat a l’estudi entre monjos.

Nalanda

Els anys següents va pelegrinar a llocs relacionats amb la vida de Buda i va estar-se principalment al gran monestir de Nalanda, el centre intel·lectual més important del budisme. Visità també el sud de l’Índia. Protegit per l’emperador indi de Kanauj, aquest li facilità els mitjans per tornar a la Xina el 643, amb l’equipament necessari per transportar relíquies, algunes estàtues i més de 500 llibres sagrats budistes.

Un fet destacat, Memòries sobre les contrades occidentals  (Datang xijouji)

Un cop a la Xina, l’emperador li encomanà la traducció al xinès de tots aquells textos, tasca que l’ocupà fins a la mort. També va escriure una narració del seu periple d’uns 65.000 km, amb descripcions versemblants dels països visitats i un ric anecdotari. Així, se sorprèn de la pulcritud dels indis, que es raspallaven les dents amb branquetes de salze després de menjar. En l’àmbit religiós, Xuanzang introduí una nova escola budista a la Xina, la Yogacara, coneguda allà com Weishi.

L’anècdota

La narració del viatge de Xuanzang fou un text popular a la Xina durant generacions. N’és testimoni la novel·la publicada a finals del segle XVI, Pelegrinació a l’oest (Xiyouji), atribuïda a Wu Ch’engen. Tracta de les aventures llegendàries de Xuanzang durant el seu pelegrinatge a l’Índia, auxiliat contra monstres i dimonis per tres protectors immortals, el més famós d’ells, un mico.

 

Joan II de Portugal, el príncep perfecte

Lisboa, 1455-Alvor (Portugal), 1495

Activitat: Política      

Àrea: Regne de Portugal

 

L’anècdota

L’apel·latiu insuperable  de “príncep perfecte” amb què l’anomenen els cronistes portuguesos no té a veure amb altes qualitats morals; ans al contrari, el consideren la personificació del Príncep de Maquiavel, un governant pragmàtic i sense escrúpols a l’hora de governar i conservar el poder.

Hereu

De la dinastia d’Avis, primogènit del rei Alfons V de Portugal, exercí tasques de govern des de jove. Participà en la guerra contra Castella, a la batalla de Toro (1476), i des de 1477  va governar de fet el regne portuguès perquè Alfons V des d’aleshores visqué retirat en un monestir fins a la mort, el 1481, quan Joan accedeix al tron sense oposició.

Contra els grans senyors

Contrastant amb la política condescendent del seu pare amb l’alta noblesa, ell, defensor de l’enfortiment de la monarquia,  s’hi enfrontà obertament. El 1483 acusà d’alta traïció el duc de Bragança, el noble més poderós, i el va fer executar així com el duc de Viseu i el bisbe d’Évora, l’any següent. Desarborà l’oposició de l’alta aristocràcia i governà autoritàriament, recolzat amb la burgesia mercantil i la petita noblesa.

Un fet destacat, l’exploració del litoral africà

Joan II reprèn l’expansió ultramarina portuguesa de dècades enrere, abandonant la polítíca marroquina del progenitor. Durant el seu regnat s’explora la costa africana: Diogo Cão descobreix el riu Congo i Namíbia; Bartolomeu Dias navega fins a l’extrem sud d’Àfrica; Covilhã viatja per Etiòpia i la costa oriental africana… Tot plegat, són expedicions que impulsa el rei amb finalitats comercials de cara a trobar un via d’accés directe a l’Índia.

Discòrdies atlàntiques

El 1484 Joan II va rebutjar finançar el projecte de Colom d’arribar a les Índies per l’oest. El descobriment d’Amèrica, el 1492, va comportar el tractat de Tordesillas (1494), pel qual els regnes de Castella i Portugal es repartiren les zones de navegació i conquesta dels nous territoris atlàntics en el meridià 46. A l’est d’aquesta línia divisòria, Portugal s’assegurava el domini de la costa atlàntica africana i podria reivindicar anys més tard també part del Brasil.