Sant Ermengol, bisbe reformador d’Urgell

Aiguatèbia (Conflent, França), vers 979-Pont de Bar (Alt Urgell), 1035

Activitat: Religió

Área: Comtats catalans

 

Del Conflent

La família d’Ermengol procedia del Conflent, a la banda nord del Pirineu. Pertanyia a l’alta noblesa, Ermengol era fill de Bernat, vescomte de Conflent i de Guisla, i a més, un oncle, Sal·la, governava la diòcesi d’Urgell. Destinat a la carrera eclesiàstica, va formar-se a la Seu d’Urgell, sota el guiatge del seu parent. El 1003 ja figura als documents com a ardiaca d’Urgell, i per tant, com a principal auxiliar del bisbe, al qual succeí en el càrrec quan va morir (1010).

Un fet destacat, la renovació de la canònica de la catedral d’Urgell (1010)

Ermengol va inaugurar el seu govern amb la restauració de la canònica de Santa Maria d’Urgell. Els eclesiàstics vinculats directament a la catedral viuran ara en comunitat, compartint menjador i dormitori, i es dedicaran principalment a la pregària, el culte i l’atenció als feligresos de la seu, seguint la regla d’Aquisgrà, menys austera que la dels benedictins. Per garantir la pervivència de la canònica, el bisbe, a més de l’aprovació de comtes catalans, va viatjar a Roma (1011) per obtenir la confirmació papal.

Urgell i Ribagorça

L’episcopat d’Ermengol coincidí amb la minoria d’edat del comte d’Urgell, per la qual cosa el bisbe exercí altes funcions de govern, liderant la comquesta cristiana de Guissona. En l’àmbit eclesiàstic afavorí també la implantació dels benedictins al bisbat, al monestir de Sant Llorenç de Morunys (1019). El prestigi d’Ermengol feu possible que el bisbat de Roda, a la Ribagorça, acceptés la subordinació jeràrquica al d’Urgell, si bé això fou temporal, fins el domini de les terres ribagorçanes pel rei navarrès Sanc III.

Dins i fora

Coetani de l’abat Oliba, Ermengol l’ajudaria en l’establiment als comtats catalans de la Pau i Treva de Déu, per pacificar el territori. Testimoni d’això, al costat d’Oliba, va participar en el concili de Narbona de 1031-1032. Bisbe viatger, acudí dos o tres cops a Roma i sembla que va pelegrinar a Santiago de Compostel·la.

L’anècdota

A fi de millorar les comunicacions de les terres urgellenques, el bisbe va bastir diversos ponts. Fou en el transcurs de la construcció del pont de Bar sobre el riu Segre per facilitar el trànsit entre l’Alt Urgell i la Cerdanya, que el prelat va morir. Inspeccionant les obres, va estimbar-se. La vida virtuosa i la mort accidentada acceleraren el seu culte com a sant. Uns deu anys més tard ja se celebrava la seva festivitat a la Seu d’Urgell.

 

Per saber-ne més:

Bertran, Prim [et al.] “Sant Ermengol, bisbe d’Urgell (1010-1035): Història, art, culte i devocions. Seu d’Urgell: Bisbat d’Urgell, 2010

Anuncis

Pere, l’Ermità, el predicador de la Croada

Amiens? (França), vers 1050?-Huy? (Bèlgica), vers 1115?

Activitat: Política. Religió  

Àrea: Regne de França. Regne de Jerusalem

 

L’anècdota

Com altres personatges medievals, les dades reals s’encavalquen amb les llegendes. Alguna crònica aventura una biografia dubtosa de Pere abans dels fets històrics contrastats, segons la qual s’hauria casat, i poc temps després enviduaria. Primer ordenat sacerdot i retirat a una ermita, després viatjaria com a pelegrí a Terra Santa, on hauria vist com els musulmans perseguien els pelegrins cristians. De tornada a Europa, hauria estat ell qui reclamés al papa una crida general per recuperar aquella zona per a la cristiandat.

Pregó

Els experts no es posen d’acord sobre els orígens de Pere, l’Ermità; per a alguns, de la noblesa, per d’altres, d’origen humil. Després del concili de Clarmont d’Alvèrnia (1095), seguint la convocatòria del papa Urbà II a una primera croada per conquerir els llocs on havia viscut Jesús, Pere s’hi aplicà com a pregoner. El seus sermons per terres franceses i germàniques van acréixer el nombre de seguidors decidits a marxar, de manera espontània, sense gaires preparatius, cap a Terra Santa.

Un fet destacat, la Croada popular

A la primavera de 1096, Pere, juntament amb el cavaller Gautier Sans-Avoir va conduir uns 12.000 homes, dones i nens, gent senzilla d’arreu, cap a Terra Santa, avançant-se a les expedicions militars que estaven organitzant els barons. Aquest grup es coneix com la Croada popular. La desorganització, la indisciplina, la manca de queviures i l’antisemitisme provocaren atacs i saquejos d’alguna ciutat de camí, com ara Belgrad. Per això, un cop arribats a Constantinoble, l’emperador els va treure aviat de la capital.

Seguint els barons cristians

Aquest exèrcit sense veritables cabdills fou massacrat pels sarraïns a Civitot (Turquia). Les restes d’aquella expedició —uns 3.000— tornaren a Constantinoble. Allà engrossiren mesos més tard la primera croada de cavallers. En aquesta, Pere participà a la conquesta d’Antioquia (1097), encara que va desertar durant el llarg setge i els cabdills croats el forçaren a reenganxar-s’hi per evitar la desmoralització general. Intervingué també a la presa de Jerusalem (1099), sempre enardint les tropes amb la seva oratòria.

Regrés a Europa

Un cop assolits els objectius, amb la constitució d’estats cristians al Pròxim Orient, el seu rastre no és clar. Segons una tradició, Pere, l’Ermità no s’hauria establert en aquells nous regnes, sinó que hauria retornat al continent europeu per fundar el monestir flamenc de Neufmoustier, prop de Huy, on moriria de prior.

Nizam al-Mulk, el ministre persa totpoderós

Radkan (Iran), 1018–Nahavand? (Iran), 1092

Activitat: Política

Àrea: Sultanat seljúcida

 

Dihqans

Malgrat es deia Abu Ali Hasan ibn Ali, ha passat a la història pel seu sobrenom honorífic de “Nizam al-Mulk” (l‘ordenador del regne). Pertanyia als “dihqans”, nobles terratinents perses que després de la invasió islámica del segle VII havien entrat a l’administració provincial. Com el seu progenitor, serví als sobirans gaznàvides. Quan la regió de Khorasan fou capturada pels turcs seljúcides, Nazim al-Mulk treballà per als conqueridors.     

Visir

Mort el sultà Toghril Beg (1063), es disputaren el tron els seus nebots. Nizam al-Mulk, visir del Khorasan, va auxiliar el seu senyor Alp Arslan, que esdevendria el nou monarca de l’imperi seljúcida. Nizam fou nomenat visir, una mena de primer ministre, que dirigí l’administració civil amb gran llibertat de moviments davant el desinterès del sultà. Exercí el càrrec durant gairebé trenta anys, entre 1063 i 1092, sota els regnats d’Alp Arslan i Malik Xa, época culminant de l’estat seljúcida.

Política i mecenatge

Igual que els sultans, Nizam era musulmà sunnita i va combatre els corrents islàmics xiïtes, propugnats pels seus enemics, el califat fatimita d’Egipte i la secta dels assassins establerta al Càucas. Nizam fundà  un seguit de madrasses, escoles d’ensenyament superior, en les principals ciutats de l’imperi, amb un doble propòsit: combatre la propaganda xiïta i disposar d’alts funcionaris capaços i adeptes al nou règim. També va protegir grans intel·lectuals, entre ells Umar Khayyam i Algatzell. 

Un fet destacat, el Siyasat Nama (Llibre del govern)

Escrit vers el 1090, el Siyasat Nama pertany al gènere que tracta de l‘educació de prínceps. Amb estil clar i concís, de manera ordenada, Nizam exposa els principis del bon governant, inspirats en la práctica política, que han de pivotar entre l’exercici del poder autoritari i l’administració de la justícia envers els súbdits.

L’anècdota

En una campaña a l’Àsia central, les tropes seljúcides necessitaren travessar un gran riu. A canvi de l’ajut dels pescadors de la zona, Nazim els donà documents de pagament fets a Antioquia (Turquia). Els pescadors es queixaren al sultà perquè no podien recòrrer l’enorme distància per cobrar el deute. El visir els va asegurar que no els calia anar-hi, podien bescanviar els documents per or en qualsevol ciutat seljúcida. Així ressaltava l’extensió de l’imperi i, sobretot, en demostrava la seva estabilitat i eficiència.

Tomba de Nizam al-Mulk, Isfahan (Iran)

Magnicidi obert

El gran poder del visir suscità la desconfiança de Malik Xa, atiada sobretot per la dona favorita del sultà, Terken Khatun, perquè Nazim rebutjava el seu fill com a hereu al tron. Finalment Nizam va haver de deixar el seu càrrec, però seguí a la cort. En un viatge d’Isfahan a Bagdad sembla que fou mort per un membre de la secta dels assassins. Potser la favorita o el mateix sultà propiciaren l’assassinat. 

Vladimir I de Kíev, cristianitzador

Kíev?, vers 956, -Berestova (Ucraïna), 1015

Activitat: Política

Àrea: Gran Principat de Kíev

 

Com el pare

Malgrat ser net d’Olga de Kíev, que s’havia convertit a la fe cristiana, Vladimir I va imitar el seu pare Sviatoslav i continuà adorant els déus pagans. A la mort de Sviatoslav (972), Vladimir va perdre Novgorod que governava, per culpa del seu germanastre Iaropolk, que pretenia regnar sobre tots els antics dominis del progenitor. Vladimir s’exilià a Escandinàvia, des d’on recuperaria la ciutat de Novgorod i després conqueriria Kíev. L’assassinat de Iaropolk (980) afermà el poder de Vladimir.

Campanyes

Nou gran príncep de Kíev, Vladimir I mantingué la política expansionista del seu predecessor. Eixamplà els seus territoris a l’est, ocupant poblacions poloneses orientals, i al nord, la zona superior del riu Niemen per millorar l’accés a la mar Bàltica. A l’interior dels seus estats, va sotmetre les últimes tribus independents, com ara els viatitxis.

Baptisme de Vladimir I, de Víktor Vasnetsov

Un fet destacat, el baptisme de Vladimir I

Al sud de Kíev, en l’imperi bizantí, la revolta de Bardas Focas va amenaçar el tron de Basili II. Aquest demanà l’ajut de Vladimir I, que li proporcionà tropes per esclafar els rebels. L’aliança entre els dos estats s’afermà amb el matrimoni d’Anna, germana de Basili II, amb Vladimir, però aquest abans va haver de fer-se cristià. Un cop batejat (988?), va imposar la conversió massiva dels habitants de Kíev i d’altres ciutats al cristianisme.

L’anècdota

Segons la llegenda, Vladimir, insatisfet amb el paganisme, havia decidit convertir-se a una nova fe. Per tal de triar la més idònia, va enviar delegats als pobles veïns per tal que l’informessin de les diverses religions que practicaven. Ni el judaisme, ni l’islamisme, ni el cristianisme occidental el satisferen; la religió ideal era el cristianisme grec propi de l’imperi bizantí, amb una litúrgia solemne de bellesa esplèndida que semblava talment que Déu era entre ells.

Evangelització

Al llarg del seu regnat, Vladimir I es mantingué fidel a les noves creences. Feu destruir santuaris, temples i ídols pagans mentre bastia esglésies i monestirs, facilitant la vinguda de clergues cristians ortodoxos per difondre la nova doctrina. Morta la seva dona (1011), sembla que es va casar amb una neta de l’emperador germànic Otó I, si bé no substituí el ritu ortodox per l’obediència religiosa al papa de Roma.

 

Enric IV, un emperador germànic humiliat

Goslar? (Alemanya), 1050-Lieja (Bèlgica), 1106

Activitat: Política

Àrea: Sacre Imperi Romanogermànic 

 

Minoria

Mort el seu pare, l’emperador Enric III (1056), quan encara era nen, la regència fou exercida per la seva mare Agnès de Poitiers. Els barons aprofitaren la debilitat de la monarquia per enfortir el seu poder. 

Poders en pugna

Arribat a la majoria d’edat el 1065, Enric IV procurà la recuperació de les possessions imperials perdudes a Saxònia i Turíngia així com reformes administratives i militars per consolidar l’autoritat imperial. Als seus dominis, els bisbes constituïen delegats del sobirà amb atribucions polítiques i administratives. Per aquest motiu topà amb el papa Gregori VII quan aquest reivindicà la potestat d’elegir els prelats, prohibint que fossin triats per l’emperador.

Un fet destacat, la humiliació de Canossa (1077)

Enric aconseguí que els seus bisbes rebutgessin les ordres pontifícies i neguessin la seva autoritat. El papa reaccionà excomunicant l’emperador el 1076, cosa que el separava de la comunitat cristiana i permetia la seva deposició. L’alta noblesa es rebel·là contra el sobirà i aquest, en comptes d’abdicar o sotmetre’s al poder papal a Alemanya, trià una altra opció. Es presentà a Canossa (Itàlia) per demanar l’absolució de Gregori VII, vestit de penitent. El perdó del papa va millorar la seva situació en terres germàniques.

Ofensiva imperialenricIVd'alemanya

Malgrat la fi de l’excomunió, alguns barons alemanys escolliren un nou monarca, Rudolf de Suàbia, que el 1080 rep el suport de Gregori VII, qui torna a excomunicar l’emperador. No obstant això, la segona excomunió no té l’eficàcia de la primera. Enric IV, reforçat per la petita noblesa i la burgesia de ciutats com Colònia, Magúncia o Milà, derrota Rudolf de Suàbia, proclama un antipapa, Climent III, i ocupa Roma per un temps abans d’invadir-la els normands del sud d’Itàlia. Gregori VII mor a l’exili.

Inestabilitat

Els pontífexs següents Urbà II i Pasqual II renoven les excomunions contra Enric IV. Esclaten noves revoltes nobiliàries que l’emperador domina, però finalment també els seus fills, —primerament Conrat, després Enric— s’alcen contra ell. Aquest últim l’obliga a abdicar (1105), per bé que mesos més tard el progenitor recupera part del seu poder i mor quan preparava l’enfrontament amb ell.

L’anècdota

Un dia que l’emperador era a Merseburg (Alemanya), visitava el mausoleu esplèndid on estava enterrat el seu enemic Rudolf de Suàbia. Un cortesà li preguntà com podia tolerar un sepulcre tan magnífic com a tomba d’un rebel. Tan de bo —respongué el sobirà— tots els meus enemics estessin sepultats de manera tan ostentosa (de l’historiador Otó de Freising, net de l’emperador).

Fan Kuan, paisatges colossals

Yaoxian (Xina), vers 960-1030?

Activitat: Pintura

Área: Regne xinès Song del Nord

 

Ermità

Se sap poc d’aquest pintor. A diferència d’altres artistes, sembla que no seguí la carrera de funcionari ni va exercir mai cap càrrec oficial. Després d’una joventut fent de rodamon, es retirà al mont Cuihua, allunyat de la gent, dedicat a la pràctica del taoisme i a la contemplació de la natura.   

Evolució

S’havia format en l’estil del pintor Li Cheng (919-967), que se centrà en la pintura de paisatges. Més tard els dibuixos parteixen de l’observació directa de la naturalesa. El seu propòsit va més enllà de copiar fidelment arbres i muntanyes, vol expressar allò que sent en comunió amb la natura. Fan Kuan és reconegut com el mestre més notable de l’escola pictòrica del Nord, caracteritzada pel monumentalisme. 

Estil

Introdueix el ”safen gefa”, l’ordenació de l’espai pictòric en tres plans diferents, des del més proper al més llunyà, que dona profunditat a les imatges, principi adoptat per molts artistes. Aplica pinzellades curtes i denses de tinta, anomenades “gotes de pluja”, dibuixant de manera realista pedres de contorns ben definits i arbres frondosos, deixant de banda els elements merament ornamentals.    

Un fet destacat, Viatgers entre muntanyes i torrents  

fan kuan-viatgersentremuntayesitorrents

Viatges entre muntanyes i torrents, de Fan Kuan

Obra capital del paisatgisme xinès, constitueix un exemple modèlic de l’escola del Nord. Té un títol enganyós ja que la presència humana —dos homes menant unes mules pel camí— és un element minúscul i molt secundari. La grandària de la muntanya domina l’escena, subratllant la petitesa de l’home davant la natura. Combina el detallisme en la vegetació amb l’harmonia compositiva, amb tres plans successius: el rocam immediat, el bosc entre cingles i boires, i les parets verticals de la muntanya.

L’anècdota

La pintura esmentada és l’única peça segura de Fan Kuan. Està signada pel pintor, però amagada entre el fullam d’un dels arbres de la cantonada inferior dreta. La firma no es descobrí fins el 1958.   

La frase

 “Aquesta obra representa una fita decisiva, senyalant el primer exemple (i el més complet) del paisatge concebut alhora com a creació plàstica i experiència espiritual”, de Pierre Ryckmans.

Yusuf ibn Taixfin, un imperi del Sàhara al Tajo

Marroc, vers 1015?–Marràqueix (Marroc), 1062

Activitat: Govern

Àrea: Imperi almoràvit

 

De l’altra banda del gran desert

A mitjans del segle XI la tribu nòmada berber dels lamtuna seguia els ensenyaments rigoristes d’Ibn Yasin, un mestre espiritual musulmà que pretenia imposar-los per la força a les tribus veïnes del Marroc i Mauritània. Sota el comandament militar de’Abu Bakr ibn Umar se succeïren les victòries i l’expansió territorial, tenint un paper brillant Yusuf ibn Taixfin, cosí d’Abu Bakr.

Deslleialtat

Quan Abu Bakr marxà a sufocar una revolta (1070), nomenà com a lloctinent a la zona nord el seu cosí, que aprofità l’avinentesa per consolidar el seu poder. Quan tornà dos anys més tard, Yusuf no el reconegué com a cap, però aconseguí que Abu Bakr renunciés a disputar-li el poder, i se’n tornés a Mauritània. Mort Abu Bakr (1087), totes les terres almoràvides van ser governades per Yusuf. Aquest, des de Marràqueix, la capital, continuà les conquestes, ocupant tot el Marroc i arribant fins Alger (1084).

Un fet destacat, la batalla de Sagrajas 

Després de la conquesta de Toledo (1085) per Alfons VI de Castellà, els altres nombrosos regnes amb què estava dividida l’Espanya musulmana demanaren l’auxili de Yusuf ibn Taixfin. El 1086 l’exèrcit almoràvit, liderat pel mateix Yusuf s’enfrontà al rei castellà a la batalla de Sagrajas (Badajoz). La victòria islàmica aturà l’expansionisme castellà, però sense recuperar Toledo. Yusuf va haver de tornar precipitadament a Àfrica davant la mort sobtada del seu hereu.

La unificació d’al-Andalus

Yusuf s’alià amb els juristes de l’escola malikí de l’Espanya musulmana, que el convidaren a prendre el domini d’aquella zona, destronant els governants per restaurar l’ortodòxia religiosa i suprimir els tributs ilegals. En una nova expedició a al-Andalus, va anar conquerint els regnes de Granada i Màlaga (1090), Sevilla (1091), Badajoz (1094)… També va caure València el 1102, i així la majoria d’aquells petits estats s’integraren a l’imperi almoràvit, que defensava un Islam tradicionalista i combatiu.

L’anècdota

Yusuf ibn Taixfin parlava amb amazic i el seus coneixements de llengua àrab eren molt rudimentaris. Es vestia sempre amb túniques de llana i menjava dàtils, llet, carn de cabrit i de camell. Malgrat el gran poder adquirit, Yusuf ibn Taixfin no en feia ostentació i va mantenir sempre les formes de vida austeres pròpies de la gent del desert.