Wallada, la poetessa autònoma

Còrdova, vers 1010-Còrdova, 1091

Activitat: Literatura

Àrea: Califat i regne de Còrdova

 

Estirp brillant

Wallada, de José Luis Muñoz

Wallada bint al Mustakfi provenia de l’elit dirigent del califat cordovès. El pare era un princep de la família regnant dels omeia, i ell mateix va ocupar el tron de manera efímera (1024-1025) durant l’esfondrament definitu del califat andalusí. Fruit de la seva alta posició, Wallada visqué en ambients refinats i va rebre una educació selecta.

Entreteniments i xafardeigs

A la mort del seu progenitor, Wallada, que n’era l’única hereva, va muntar un saló literari, punt de trobada d’aristòcrates i altra gent significada de Còrdova. Els escriptors componien versos buscant l’aprovació de Wallada, que participava també en aquests jocs literaris. Sembla que l’actitud de l’amfitriona, desimbolta i despreocupada del què diran, escamparia la fama de dona llicenciosa i immoral. No es va casar mai i, ja vella, fou protegida per Ibn Abdus, abans visir cordovès i antic admirador, i potser amant, de Wallada.

Un fet destacat, la relació amorosa amb Ibn Zaydun

La fama d’aquesta aristòcrata rau sobretot en els seus amors amb l’escriptor Ibn Zaydun. Alguns derls millors poemes amorosos de la literatura andalusíins són d’aquest autor i estan dedicats a Wallada. Arran d’això, des del segle XII, autors àrabs han anar creant històries al voltant d’aquests dos amants, senyalant trobades, baralles, infidelitats, reconciliacions, gelosies, etc. que impossibiliten conèixer la realitat dels fets, més enllà del seu caràcter breu i turmentós.

Poemes

S’atribueixen a Wallada vuit poemes breus, que despleguen una ampli ventall d’emocions, des de la passió i la joia a la pena i el ressentiment, i revelen, en la seva concisió, eloqüència i enginy. La major part dels poemes estan relacionats amb Ibn Zaydun, uns de caire líric, altres són dures sàtires després de la ruptura, arribant a l’insult directe i obscè.

La frase

“Si haguessis fet justícia

a l’amor que hi ha entre nosaltres,

no haguessis preferit ni estimat una esclava meva,

ni abandonat la bellesa de la branca plena de fruit

per prendre una branca estèril.

Saps que soc la lluna plena del cel,

i, per desgràcia meva, has triat un fosc planeta.”

Urbà II, el papa de la Primera Croada

Châtillon-sur-Marne  (França), vers 1042–Roma, 1099

Activitat: Religió. Política                                                    

Àrea: Estats Pontificis

 

Eclesiàstic

El noble francès Eudes de Lagery va fer carrera a l’Església. Havia estudiat a Reims sota la direcció de Bru de Colònia i va arribar a ser canonge i ardiaca en aquesta ciutat. Influït pel seu antic professor, va renunciar als càrrecs catedralicis per fer-se monjo a Cluny, una gran abadia benedictina reformista. Allà també va anar ascendint fins esdevenir gran prior, títol només inferior al d’abat.

Eudes i Gregori

Urbà II, de H. Gourgouillon (1898), a Clermont-Ferrand

Eudes fou enviat a la cort pontifícia per ajudar el papa Gregori VII qui pretenia la millora moral i espiritual dels clergues així com la independència eclesial respecte del poder civil. El 1078, convertit en el seu principal conseller, el pontífex el promocionà fent-lo cardenal. En la lluita entre el papat i l’Imperi pel control dels nomenaments de bisbes i abats, Eudes fou legat pontifici a França i Alemanya, deposant prelats imperials i substituint-los per partidaris del papa.    

Pontífex

Mort Gregori VII i Víctor III, qui el succeí breument, Eudes fou elegit nou papa (1088), triant el nom d’Urbà II. Seguiria l’actuació reformadora de Gregori VII. Ara bé, la posició del papa era feble a causa de l’oposició frontal de l’emperador Enric IV a perdre la potestat de triar els seus prelats. El sobirà germànic havia fet proclamar un altre papa, Climent III, cosa que impediria que Urbà II s’instal·lés de manera estable a Roma fins els últims anys del pontificat. 

Un fet destacat, el concili de Clermont  (1095)

Urbà II va viatjar molt per Itàlia i França, reunint diversos concilis, entre ells els de Piacenza i Clermont. En aquest últim va convocar una croada per alliberar Terra Santa  del domini turc. La seva crida tingué gran difusió i es concretà aviat amb grans expedicions militars d’ultramar. En el concili Urbà II també va excomunicar el rei Felip I de França, en haver repudiat anys abans la seva dona legítima i haver-se casat amb una altra ja maridada.      

L’anècdota

Urbà II va millorar la seva posició, aliant-se amb el rei de Sicília, la comtessa Matilde de Toscana, una lliga de ciutats italianes i fins i tot el primogènit de l’emperador en la lluita contra aquest. La pugna entre el papa i l’emperador no s’havia resolt encara quan va morir; en canvi, la conquesta de Terra Santa ja fou realitat mentre era papa, però ho ignorà. Els croats conqueriren Jerusalem el 15 de juliol de 1099. Urbà II va traspassar 14 dies més tard. Dues setmanes no bastaren per tal que arribés la notícia a Roma.

 

Aleix I de Bizanci, l’emperador de la Croada

Constantinoble, 1048 –Constantinoble, 1118

Activitat: Política     

Àrea: Imperi bizantí

 

Un fet destacat, la dinastia Comnena ocupa el tron imperial

Aleix I pertany a la família dels Comnens, de l’alta noblesa bizantina terratinent. Es distingeix com a general durant els regnats de Miquel VII i Nicèfor III. Aprofitant la debilitat del poder central, el 1081 destrona l’emperador Nicèfor III. És coronat emperador pel patriarca de Constantinoble i l’anterior monarca és reclòs en un monestir. Isaac Comnè, un oncle seu, ja havia regit l’imperi entre 1057 i 1059, però és ell qui s’aferma al tron i el transmet als descendents, que governen Bizanci durant un segle.

Crisi

Bon soldat i diplomàtic excel·lent, maniobra  destrament contra els pobles i estats que amenacen l’imperi. Aliat a Venècia, frena l’ofensiva del regne normand de Sicília als Balcans. Després repel·leix els atacs dels petxenegs al Danubi gràcies a l’ajut dels cumans, un altre poble de les estepes, i vençuts els primers a Levounion (1091), s’enfronta més tard als segons victoriosament (1094).

Un nou sistema

El restabliment de l’autoritat imperial comporta l’afebliment mercantil bizantí perquè Venècia obté grans privilegis a Constantinoble i altres ports per compensar el seu ajut naval. Per garantir la fidelitat dels alts càrrecs, Aleix I privatitza l’alta administració, en mans de Comnens i Dukas, les famílies de la parella imperial. En el camp religiós s’acosta a Roma, combat les heretgies i protegeix l’Església oriental, cosa que no l’impediria arrabassar els tresors eclesiàstics per pagar les seves campanyes.

Croats

Davant els primers croats, masses de gent humil i desarmada, arribats a Constantinoble per alliberar Terra Santa, poc aptes per a la guerra, Aleix I se’n va deslliurar, enviant-los a Àsia precipitadament, exterminats pels turcs (1096). En canvi, davant el segon contingent croat, un verdader exèrcit, acordà l’abastiment a canvi del vassallatge sobre les terres conquerides. Els croats ocuparen Nicea, Efes, Rodes… en profit de l’imperi, però després a Síria i Palestina, els croats van establir regnes independents.

La frase

“Aleix I Comnè va rescatar l’estat bizantí de l’amenaça de la dissolució imminent. Afrontà un conjunt de greus amenaces militars i, mitjançant diplomàcia, astúcia i capacitat militar, generalment va sortir-ne vencedor. En morir, Bizanci tornava a ser l’estat més poderós de la Mediterrània oriental” (de l’historiador Timothy E. Gregory)

 

 

 

 

 

Otó III, l’emperador de l’any 1000

A prop de Kessel (Països Baixos), 980-Civita Castellana (Itàlia), 1002

Activitat: Política

Àrea: Sacre Imperi Romanogermànic

 

Un infant en disputa

L’emperador Otó II, el pare, va morir sobtadament el 983, quan Otó III tenia tres anys. Fou segrestat pel seu oncle, Enric de Baviera, però finalment davant l’oposició d’altres magnats de la cort, va tornar l’infant a la tutela de la mare, Teòfan, que assumí la regència amb la seva àvia Adelaida de Borgonya i Willigis, arquebisbe de Magúncia. El bon govern dels regents, entre el 983 i el 994, va consolidar el tron d’Otó III i va permetre el seu govern personal amb 14 anys d’edat.

Instruït

El jove monarca va rebre una formació molt acurada, comptant amb intel·lectuals reputats, com ara l’occità Gerbert d’Orlhac i el saxó Bernward de Hildesheim. L’influx matern seria notori ja que Teòfan, filla de l’emperador Romà II de Bizanci, incidiria en la seva ideologia imperial d’arrels romanes.

Església

És coronat emperador a Roma el 996. Otó III controla i protegeix l’Església, escollint els següents pontífexs: Gregori V, un cosí seu, i Silvestre II, el seu antic mestre Gerbert. Els papes, reconeguts com la major dignitat eclesiàstica, han d’actuar com a alts delegats imperials que treballin en la regeneració eclesial i l’expansió de la fe per terres magiars i eslaves. L’any 1000, Otó III es reuneix amb el duc Boleslau I de Polònia a Gniezno i organitza l’estructura eclesiàstica polonesa, amb Gniezno com a arquebisbat.

L’anècdota

Un dels fets novel·lescos d’Otó III és la visita a la tomba de Carlemany a Aquisgrà (Alemanya) l’any 1000. El relat explica que, oberta la tomba, descobrí el cadàver, no ajagut, sinó assegut en un tron, amb ceptre i corona. Otó li hauria extret una dent com a relíquia i hauria substituït la punta del nas, l’única part del cos que s’havia podrit, per una punta d’or. El cos incorrupte és un senyal dels sants; la ficció del cos sencer i assegut en majestat voldria indicar, doncs, la santedat de Carlemany, el seu precursor.

Un fet destacat, la Renovatio Imperii Romanorum

Otó III vol revifar el passat gloriós de Roma, amb un sentit cristià, inspirant-se en el model bizantí. De tota manera, aquesta “renovació de l’imperi romà” es més aparent que profunda, recuperant terminologia i càrrecs de l’antiga Roma, sense transformacions de major substància. Ell mateix, que volia afavorir la ciutat eterna, va haver d’abandonar Roma arran d’una revolta. Va morir als 22 anys, potser de malària, ocupat en la reconquesta de la ciutat.

Sant Bru, silenci sisplau

Colònia (Alemanya), vers 1030–Santa Maria de la Torre (Itàlia), 1101

Activitat: Religió    

Àrea: Sacre Imperi Romanogermànic, comtat de Sicília

 

Un alemany a Reims

Malgrat ser germànic, va formar-se a la catedral de Reims (França). Ordenat sacerdot a Colònia vers el 1057, tornà a Reims, cridat per l’arquebisbe Gervasi com a professor i responsable de l’escola catedralícia. Mort el prelat, el nou arquebisbe Manassès va promocionar Bru, que era canonge, nomenant-lo canceller de l’arxidiòcesi el 1075, però més tard el destituí i el privà dels seus béns davant la oposició d’ell i altres clergues al govern indigne del prelat, que finalment seria deposat el 1080.

Buscant

Bru no volgué recuperar els seus càrrecs a Reims, amb dos amics s’instal·laren d’ermitans durant un any a Sèche-Fountain (França), que depenia de l’abadia pròxima de Molesmes. Dissolt el grup, el 1086, viatja amb un grup de sis homes —quatre eclesiàstics i dos laics— que desitgen viure com a religiosos en un lloc ben apartat, però sense integrar-se en els models conventuals existents.

L’anècdota

Segons la llegenda, el bisbe Hug de Grenoble, poc abans de conèixer Bru i els seus sis companys tingué un somni on havia vist una constel·lació de set estels. El prelat va entendre que aquell era un senyal diví. Així doncs, els va rebre i els guià fins a un lloc solitari i inhòspit, al massís de Chartreuse (França).

Un fet destacat, la fundació de la Grande Chartreuse (1084)

El 1084 s’estableixen a Chartreuse, dividits en dos grups. Els seglars s’encarreguen de la manutenció del grup, i els clergues, viuen austerament d’acord amb un model mig eremític. Els dies feiners mengen, preguen i treballen cadascun en la seva cel·la, i només es reuneixen per a les pregàries nocturnes. Diumenges i altres festius celebren la litúrgia i mengen en comú. Parlen molt poc i això es manifesta fins i tot en la iconografia posterior de sant Bru, representat amb el dit índex als llavis, indicant silenci.

Urbà II

Sant Bru, de Francesc Ribalta

El papa Urbà II, antic deixeble de Bru a Reims, va demanar-li que s’instal·lés a Roma com a auxiliar seu. Després d’un temps a la cort pontifícia, i de refusar l’arquebisbat de Reggio (Itàlia), Bru se’n va a Calàbria per crear un segon ermitatge a Santa Maria de la Torre, on s’estaria fins a la mort. Bru fou canonitzat el 1514. No fou el fundador directe dels cartoixans; aquest ordre religiós va néixer dels costums de Chartreuse i la seva evolució posterior, instituït oficialment el 1140.

La frase

 “Només aquells qui n’han fet experiència coneixen la utilitat i la joia divina que proporcionen la solitud i el silenci del desert volguts” (de la carta de sant Bru a Raoul le Verd)

Per saber-ne més:

Miguel Renuncio. Sant Bru, el primer cartoixà. Barcelona: Centre de Pastoral Litúrgica, 2007

Leif Eriksson, un viking al continent americà

Islàndia, vers 970?-Grenlàndia, vers 1020?

Activitat: Exploració         

Àrea: Groenlàndia, costa occidental d’Amèrica del Nord

 

Nova fe

Fill d’Èric el Roig, descobridor de Groenlàndia, probablement va créixer en aquesta illa, gaudint-hi d’una posició distingida, com altres parents. Aquelles noves colònies depenien de Noruega, i Leif Ericsson va viatjar fins a la cort del rei Olaf I Tryggvason. El rei s’havia cristianitzat i envià Eriksson, també batejat, de tornada al seu país per afavorir-ne l’evangelització. Èric el Roig es mantingué pagà, però la mare es convertí i va fer aixecar la primera església a Groenlàndia, a Brattahild.

Versions

Segons la Saga d’Èric, el Roig, durant el regrés, de Noruega a Groenlàndia, un temporal desvià el seu vaixell, i per això Leif Eriksson va arribar a la costa nord-americana, zona que posteriorment explorà l’islandès Thorfinn Karlsefni. Aquesta versió és rebutjada per la majoria d’investigadors, que segueixen una altra font medieval, la Saga dels grenlandesos, conforme a la qual el vaixell que es desvià del rumb i va veure terres a occident va ser el d’un mercader islandès, Bjarni Herjolfsson, uns quinze anys abans.

Leif Eriksson descobreix Amèrica, de C. Krohg (1892)

Un fet destacat, el descobriment de Vinland

Vers el 1000, Leif organitzà una expedició, amb el vaixell comprat a Herjolfsson i 35 tripulants. Des de Groenlàndia, va explorar la costa canadenca: Helluland (terra de lloses), segurament l’illa de Baffin; després Markland (terra de boscos), potser la península del Labrador; i finalment Vinland (terra del vi), possiblement Terranova (a L’Anse aux Meadows es trobaren el 1963 restes vikingues), o el golf de Sant Llorenç, llocs idonis amb boscos i pastures, on s’instal·larien. El nom deriva de la troballa de vinyes a la zona.

Viatges i hipòtesis

Leif Eriksson no va romandre a l’assentament de Leifsbudir, a Vinland, va tornar a Groenlàndia uns mesos més tard. Poc després morí el seu pare Èric, el Roig, per la qual cosa esdevingué el líder dels colons noruecs a Groenlàndia fins la mort. Va autoritzar noves empreses exploradores per la zona de Vinland, com la del seu germà Thorvald, i la de la seva germanastra Freydis, ambdues acabades en fracàs.

L’anècdota

El 1996, el danès Gunnar Marel Eggertsson va bastir un vaixell viking, seguint les antigues tècniques d’acord amb les restes arqueològiques. Batejà el vaixell, de 22 metres, fet amb fusta de roure escandinau, amb el nom d’Islendigur. Quatre anys més tard, en ocasió del mil·lenari de l’expedició de Leif Eriksson, Eggertsson va repetir el periple amb l’Islendigur, que, des d’Islàndia i passant per Groenlàndia i el Canadà, va concloure a Nova York, lloc on probablement no arribaren mai els vikings.

Guillem I, el conqueridor d’Anglaterra

Falaise (França), vers 1028–Rouen (França), 1087

Activitat: Política               

Àrea: Ducat de Normandia, regne d’Anglaterra

 

Canvis

Bastard de Robert I, duc de Normandia, el pare va reconèixer Guillem, quan era infant, com a hereu dels seus dominis. El succeí (1039), encara menor d’edat, i Normandia visqué anys d’anarquia, amb lluites entre barons. Amb l’ajut del rei Enric I de França, s’imposà a la noblesa a la batalla de Val-ès-Dunes (1047). Se succeeixen els èxits polítics: el casament amb la filla del comte de Flandes; el triomf sobre el rei francès, ara enemic, a Varaville (1057); i la incorporació del comtat veí de Maine.

Un fet destacat, la batalla de Hastings (1066)

Cosí del rei anglès Eduard, el Confessor, quan va morir sense fills (1066), va reclamar la corona, mentre els barons anglesos proclamaven rei el comte Harold de Wessex. Guillem desembarca sense oposició a Anglaterra. El 14 d’octubre té lloc la batalla a Hastings contra les tropes anglosaxones que tornaven del nord després d’haver derrotat un altre exèrcit invasor noruec. Aquí, en canvi, Guillem obté la victòria i el rei Harold és mort en el combat. El Nadal de 1066 és coronat rei d’Anglaterra a Westminster.

Tapís de Bayeux, amb imatges de la batalla de Hastings

Consolidació

Malgrat la resistència del grups dirigents anglosaxons, Guillem conquesta la resta del reialme, més difícil al nord que al sud del país. Va avortar als alçaments no coordinats de la noblesa indígena així com les invasions escoceses i daneses. Confisca les propietats dels caps rebels i així, vers el 1071, havia substituït la majoria de l’alta noblesa i de la jerarquia eclesiàstica per normands, alhora que remodela la societat anglesa amb la implantació del sistema feudal, bastint castells per al control del territori.

Fiscalitzant

Enforteix l’autoritat del rei, evitant crear dominis senyorials enormes i introduint en cada comtat un delegat reial, el “sheriff”. També ordenà la redacció d’un cens-cadastre que abasta tot el regne, el Domesday Book (1085) per conèixer els recursos humans i materials del país. El 1086 en l’assemblea de Salisbury la noblesa va haver de jurar-li fidelitat. Tot plegat, no evita noves revoltes a Anglaterra o Normandia, fins i tot dirigides pels parents. Va morir en una d’elles, per les ferides en caure del cavall.

L’anècdota

Actualment se’l coneix com a Guillem, el Conqueridor, però aquest sobrenom no va ser aplicat fins uns trenta anys després de mort i no s’imposà fins al segle XIII. Monarca controvertit, els seus partidaris l’anomenaven “el Gran” mentre els detractors l’apel·laven “Guillem, el Bastard”.

Sant Ermengol, bisbe reformador d’Urgell

Aiguatèbia (Conflent, França), vers 979-Pont de Bar (Alt Urgell), 1035

Activitat: Religió

Área: Comtats catalans

 

Del Conflent

La família d’Ermengol procedia del Conflent, a la banda nord del Pirineu. Pertanyia a l’alta noblesa, Ermengol era fill de Bernat, vescomte de Conflent i de Guisla, i a més, un oncle, Sal·la, governava la diòcesi d’Urgell. Destinat a la carrera eclesiàstica, va formar-se a la Seu d’Urgell, sota el guiatge del seu parent. El 1003 ja figura als documents com a ardiaca d’Urgell, i per tant, com a principal auxiliar del bisbe, al qual succeí en el càrrec quan va morir (1010).

Un fet destacat, la renovació de la canònica de la catedral d’Urgell (1010)

Ermengol va inaugurar el seu govern amb la restauració de la canònica de Santa Maria d’Urgell. Els eclesiàstics vinculats directament a la catedral viuran ara en comunitat, compartint menjador i dormitori, i es dedicaran principalment a la pregària, el culte i l’atenció als feligresos de la seu, seguint la regla d’Aquisgrà, menys austera que la dels benedictins. Per garantir la pervivència de la canònica, el bisbe, a més de l’aprovació de comtes catalans, va viatjar a Roma (1011) per obtenir la confirmació papal.

Urgell i Ribagorça

L’episcopat d’Ermengol coincidí amb la minoria d’edat del comte d’Urgell, per la qual cosa el bisbe exercí altes funcions de govern, liderant la comquesta cristiana de Guissona. En l’àmbit eclesiàstic afavorí també la implantació dels benedictins al bisbat, al monestir de Sant Llorenç de Morunys (1019). El prestigi d’Ermengol feu possible que el bisbat de Roda, a la Ribagorça, acceptés la subordinació jeràrquica al d’Urgell, si bé això fou temporal, fins el domini de les terres ribagorçanes pel rei navarrès Sanc III.

Dins i fora

Coetani de l’abat Oliba, Ermengol l’ajudaria en l’establiment als comtats catalans de la Pau i Treva de Déu, per pacificar el territori. Testimoni d’això, al costat d’Oliba, va participar en el concili de Narbona de 1031-1032. Bisbe viatger, acudí dos o tres cops a Roma i sembla que va pelegrinar a Santiago de Compostel·la.

L’anècdota

A fi de millorar les comunicacions de les terres urgellenques, el bisbe va bastir diversos ponts. Fou en el transcurs de la construcció del pont de Bar sobre el riu Segre per facilitar el trànsit entre l’Alt Urgell i la Cerdanya, que el prelat va morir. Inspeccionant les obres, va estimbar-se. La vida virtuosa i la mort accidentada acceleraren el seu culte com a sant. Uns deu anys més tard ja se celebrava la seva festivitat a la Seu d’Urgell.

 

Per saber-ne més:

Bertran, Prim [et al.] “Sant Ermengol, bisbe d’Urgell (1010-1035): Història, art, culte i devocions. Seu d’Urgell: Bisbat d’Urgell, 2010

Pere, l’Ermità, el predicador de la Croada

Amiens? (França), vers 1050?-Huy? (Bèlgica), vers 1115?

Activitat: Política. Religió  

Àrea: Regne de França. Regne de Jerusalem

 

L’anècdota

Com altres personatges medievals, les dades reals s’encavalquen amb les llegendes. Alguna crònica aventura una biografia dubtosa de Pere abans dels fets històrics contrastats, segons la qual s’hauria casat, i poc temps després enviduaria. Primer ordenat sacerdot i retirat a una ermita, després viatjaria com a pelegrí a Terra Santa, on hauria vist com els musulmans perseguien els pelegrins cristians. De tornada a Europa, hauria estat ell qui reclamés al papa una crida general per recuperar aquella zona per a la cristiandat.

Pregó

Els experts no es posen d’acord sobre els orígens de Pere, l’Ermità; per a alguns, de la noblesa, per d’altres, d’origen humil. Després del concili de Clarmont d’Alvèrnia (1095), seguint la convocatòria del papa Urbà II a una primera croada per conquerir els llocs on havia viscut Jesús, Pere s’hi aplicà com a pregoner. El seus sermons per terres franceses i germàniques van acréixer el nombre de seguidors decidits a marxar, de manera espontània, sense gaires preparatius, cap a Terra Santa.

Un fet destacat, la Croada popular

A la primavera de 1096, Pere, juntament amb el cavaller Gautier Sans-Avoir va conduir uns 12.000 homes, dones i nens, gent senzilla d’arreu, cap a Terra Santa, avançant-se a les expedicions militars que estaven organitzant els barons. Aquest grup es coneix com la Croada popular. La desorganització, la indisciplina, la manca de queviures i l’antisemitisme provocaren atacs i saquejos d’alguna ciutat de camí, com ara Belgrad. Per això, un cop arribats a Constantinoble, l’emperador els va treure aviat de la capital.

Seguint els barons cristians

Aquest exèrcit sense veritables cabdills fou massacrat pels sarraïns a Civitot (Turquia). Les restes d’aquella expedició —uns 3.000— tornaren a Constantinoble. Allà engrossiren mesos més tard la primera croada de cavallers. En aquesta, Pere participà a la conquesta d’Antioquia (1097), encara que va desertar durant el llarg setge i els cabdills croats el forçaren a reenganxar-s’hi per evitar la desmoralització general. Intervingué també a la presa de Jerusalem (1099), sempre enardint les tropes amb la seva oratòria.

Regrés a Europa

Un cop assolits els objectius, amb la constitució d’estats cristians al Pròxim Orient, el seu rastre no és clar. Segons una tradició, Pere, l’Ermità no s’hauria establert en aquells nous regnes, sinó que hauria retornat al continent europeu per fundar el monestir flamenc de Neufmoustier, prop de Huy, on moriria de prior.

Nizam al-Mulk, el ministre persa totpoderós

Radkan (Iran), 1018–Nahavand? (Iran), 1092

Activitat: Política

Àrea: Sultanat seljúcida

 

Dihqans

Malgrat es deia Abu Ali Hasan ibn Ali, ha passat a la història pel seu sobrenom honorífic de “Nizam al-Mulk” (l‘ordenador del regne). Pertanyia als “dihqans”, nobles terratinents perses que després de la invasió islámica del segle VII havien entrat a l’administració provincial. Com el seu progenitor, serví als sobirans gaznàvides. Quan la regió de Khorasan fou capturada pels turcs seljúcides, Nazim al-Mulk treballà per als conqueridors.     

Visir

Mort el sultà Toghril Beg (1063), es disputaren el tron els seus nebots. Nizam al-Mulk, visir del Khorasan, va auxiliar el seu senyor Alp Arslan, que esdevendria el nou monarca de l’imperi seljúcida. Nizam fou nomenat visir, una mena de primer ministre, que dirigí l’administració civil amb gran llibertat de moviments davant el desinterès del sultà. Exercí el càrrec durant gairebé trenta anys, entre 1063 i 1092, sota els regnats d’Alp Arslan i Malik Xa, época culminant de l’estat seljúcida.

Política i mecenatge

Igual que els sultans, Nizam era musulmà sunnita i va combatre els corrents islàmics xiïtes, propugnats pels seus enemics, el califat fatimita d’Egipte i la secta dels assassins establerta al Càucas. Nizam fundà  un seguit de madrasses, escoles d’ensenyament superior, en les principals ciutats de l’imperi, amb un doble propòsit: combatre la propaganda xiïta i disposar d’alts funcionaris capaços i adeptes al nou règim. També va protegir grans intel·lectuals, entre ells Umar Khayyam i Algatzell. 

Un fet destacat, el Siyasat Nama (Llibre del govern)

Escrit vers el 1090, el Siyasat Nama pertany al gènere que tracta de l‘educació de prínceps. Amb estil clar i concís, de manera ordenada, Nizam exposa els principis del bon governant, inspirats en la práctica política, que han de pivotar entre l’exercici del poder autoritari i l’administració de la justícia envers els súbdits.

L’anècdota

En una campaña a l’Àsia central, les tropes seljúcides necessitaren travessar un gran riu. A canvi de l’ajut dels pescadors de la zona, Nazim els donà documents de pagament fets a Antioquia (Turquia). Els pescadors es queixaren al sultà perquè no podien recòrrer l’enorme distància per cobrar el deute. El visir els va asegurar que no els calia anar-hi, podien bescanviar els documents per or en qualsevol ciutat seljúcida. Així ressaltava l’extensió de l’imperi i, sobretot, en demostrava la seva estabilitat i eficiència.

Tomba de Nizam al-Mulk, Isfahan (Iran)

Magnicidi obert

El gran poder del visir suscità la desconfiança de Malik Xa, atiada sobretot per la dona favorita del sultà, Terken Khatun, perquè Nazim rebutjava el seu fill com a hereu al tron. Finalment Nizam va haver de deixar el seu càrrec, però seguí a la cort. En un viatge d’Isfahan a Bagdad sembla que fou mort per un membre de la secta dels assassins. Potser la favorita o el mateix sultà propiciaren l’assassinat.