Wang Wei, dominador de les lletres i les arts

Taiyuan (Xina), 699 o 700–Xian (Xina), 761

Activitat: Literatura. Pintura                                                

Àrea: Imperi xinès Tang

 

Opositor

Provinent d’una família aristocràtica vinculada a l’administració pública, tant ell com algun dels seus germans van rebre una educació acurada  i van presentar-se a les oposicions a fi d’accedir al funcionariat imperial. Al 721 reeixí en els exàmens superiors a Xian, la capital, i el seu primer destí fou un important càrrec com a secretari assistent de música.

Fortuna i infortunis

Pocs anys després va ser remogut d’aquesta plaça per ocupar una càrrec menor a la província de Shantung. Vers el 730 va morir la seva dona i, malgrat la seva edat i de no tenir fills, Wang Wei no es va tornar mai a casar. El 734, gràcies als seus contactes, va tornar a Xian per exercir alts càrrecs a a cort. Vint anys més tard, la greu revolta del general An Lushan feu trontollar l’imperi. El 756 els rebels ocuparen la ciutat, Wang Wei fou capturat i dut a Luoyang, la capital rebel, on exercí funcions administratives.

Recuperació

Les tropes imperials van reconquerir Xian i Luoyang dos anys després. Wan Wei fou acusat de traïdor, però la intercessió del seu germà Wang Jin, alt càrrec imperial, el va salvar i es reincorporà a l’alt funcionariat. Alterna la seva vida pública amb estades de retir en una propietat al camp, a Wangchuan, a uns cinquanta km. de la capital.  Seguint l’exemple de la seva mare, practicà el budisme.

Un fet destacat, Poemes del riu Wang

La fama de Wang Wei no rau en la seva faceta política, se’l valora unànimement com un dels gran poetes de la dinastia Tang. La seva obra més celebrada és un recull que comprèn una vintena de poemes de quatre versos, de cinc caràcters cadascun, inspirats en les vistes al riu Wang, pròxim a la seva casa rural de Wangchuan. La contemplació lírica, meditada i serena de la natura és el tema principal.

Neu a la riba del riu

Pintura

En un temps que la gent d’alt llinatge no solia pintar, ell conrea aquest art i, segles més tard, se’l considera el fundador de l’escola del paisatge del Sud. N’és un dels primers a tractar els paisatges com a tema central, generalment amb pintures monocromes. Es coneix indirectament la seva producció pels comentaris d’autors o bé per les còpies fetes per altres artistes. Se li atribueixen, entre altres, Neu  a la riba del riu, un paisatge d’hivern, i el retrat Fu Sheng transmetent els clàssics.

La frase

“Restem en silenci mentre cauen flors de càssia.

La nit de primavera s’encalma a la serra deserta.

Surt la lluna i els ocells s’espanten.

Piuladissa sobtada al congost”.

 

“M’assec sol a l’obaga dels bambús.

Passo les hores xiulant i tocant la cítara.

Ningú em sent al fons d’aquest bosc:

només la lluna que m’il·lumina”.

 

Per saber-ne més:

Pedra i pinzell, antologia de la poesia xinesa clàssica. Tria i traducció de Manuel Ollé. Barcelona: Alpha, 2012

Ono no Komachi, escriptora de “tanka”

Japó, mitjans del segle IX

Activitat: Literatura     

Àrea: Imperi del Japó

 

Història i llegenda

Ono no Komachi, de Suzuki Harunobu, 1768

Molt poc se sap d’Ono no Komachi. La llegenda ha eclipsat la figura històrica d’una escriptora que va viure al segle IX, en l’ambient refinat de la cort de Kyoto, potser al servei de l’emperador Nimmyo. La tradició, enfortida amb narracions i obres de teatre medievals, la retrata com una dona de bellesa extraordinària i voluble, que rebutjava tots els pretendents, i que hauria acabat els seus dies vella, pobra, sola i amargada.

Remembrança

Poemes de Komachi van ser inclosos en la primera antologia poètica ordenada per l’emperador, el Kokinshu (vers 900), feta per l’escriptor Ki no Tsurayuki. El compilador valora aquesta poetessa fins el punt d’integrar-la en el grup més insigne, el dels Sis “rokkasen”, és a dir, els sis poetes immortals. Un segle després també apareix en la compilació dels Sanjurokkasen, els 36 genis poètics del Japó, a càrrec del crític Fujiwara no Kinto.

Un fet destacat, els  divuit “tanka”

Komachi crea els seus poemes usant el gènere dels “tanka”, composicions de cinc versos, amb un estructura fixa: el primer i tercer versos són pentasíl·labs, i la resta, de set síl·labes. La seva producció, bàsicament amorosa, és molt breu: consta de divuit poemes recollits al Kokinshu, als quals alguns experts incorporen quatre poesies més d’un altre recull, el Gosenshu (951); en canvi, un centenar de poemes afegits d’una recopilació més tardana, la crítica no els admet com autèntics.

Poesies i jocs de paraules

Els versos d’Ono no Komachi són intensos i emotius, tractant sobretot no de l’enamorament sinó de la insatisfacció i els desacords amorosos. Utilitza sovint metàfores extretes de la natura i els “kakekotoba”, mots polisèmics o bé que recorden altres paraules, amb la qual cosa augmenten les lectures possibles del text.

La frase

“Allò que es marceix

sense que ho manifesti el color

és la flor

del cor de les persones

d’aquest mon”

 

“Els teus regals

s’han convertit en enemics:

sense ells

podria haver tingut

un moment d’oblit”

Guan Hanqing, dramaturg de dones fermes

Pequín (Xina), primera meitat del segle XIII–Xina, principis del segle XIV

Activitat: Xina  Grup3-Lletres

Àrea: Imperi xinès Yuan

Apunts teatrals

El Registre dels esperits, col·lecció biogràfica de dramaturgs xinesos, escrita el 1330, és la font bàsica per conèixer la vida de Guan Hanqing (o Kuan Han-Ch’ing). No va tenir cap càrrec oficial, va dedicar-se a la literatura, activitat menyspreada durant la dominació mongol de la Xina (dinastia Yuan), orientant-se sobretot cap al teatre. Estava vinculat amb companyies de comediants per qui escrivia textos, també algun cop dirigí les representacions i hi va actuar.

L’anècdota

Ell es descriu com “un  pèsol de bronze que no pot ser bullit, ni cuit, ni esclafat ni fregit”. S’anomenaven “pèsols de bronze” aquells que sovintejaven els bordells. Té lògica perquè, com a comediant, es relacionava amb les actrius que solien ser també prostitutes. La seva definició humorística remarca també el seu tremp difícil de doblegar.

Zaju de Yuan

Guan Hanqing és el principal responsable de la transformació del zaju de la dinastia Song, espectacles de varietats, compostos de peces independents, en una única obra de teatre, en temps dels Yuan. Es compon d’un pròleg i quatre actes que desenvolupen una mateix trama, amb la qual cosa neix el teatre clàssic xinès, del qual n’és l’autor més eminent. De la seixantena d’obres que va escriure, n’han perviscut una quarta part.

A escena

Molts dels drames de Guan Hanqing estan protagonitzats per dones, generalment de classes populars, amb caràcter, íntegres i valentes, que s’enfronten a les injustícies que pateixen. L’autor retrata el món del seu temps, sense amagar-ne les misèries, a partir d’escenes de la vida quotidiana.

Tria d’obres

Representació d'Injustícia contra Dou E

Representació d’Injustícia contra Dou E

Wan jiang ting (El pavelló prop del riu), comèdia amorosa sobre una dona que salva el marit de les tretes d’un buròcrata; Dan dou huei (Sol davant dels enemics), de caire històric, rememora Guan Yu, heroi de l’antiga Xina, que sobreviu al convit organitzat pels enemics; i Chiu feng chen  (Salvant una prostituta).

Un fet destacat, La injustícia contra Dou E (Dou E Yuan)

L’obra mestra de Guan Hanqing és una tragèdia. Dou E, una noia és venuda i casada. Quan queda vídua resisteix les pressions d’un nou pretendent qui, rebutjat, la culpa d’un assassinat que ha comès ell. El jutge, conxorxat amb l’homicida, la condemna i és decapitada. Anys més tard, l’esperit de Dou E es revelarà i els culpables seran castigats.

Guardar

Guardar

Jayadeva, poeta d’amors humans i divins

n. Kindubilva (Índia), actiu s. XII

Activitat: Literatura

Àrea: Regne de Bengala

 

Savi i captaire

Diversos relats llegendaris expliquen la vida santa de Jayadeva, un home nascut dins la casta sacerdotal dels bramans, coneixedor del sànscrit, l’antiga llengua sagrada. Jayadeva hauria abandonat els estudis per dur una vida ascètica de rodamon, dedicat només a proclamar la fe i l’amor al déu Vixnu, fins que, seguint el consell d’un braman, s’hauria casat amb la seva filla Padmavati, ballarina al temple.

Límits boirosos

Jayadeva indica el seu lloc de naixement, Kindubilva, però els especialistes difereixen a l’hora de situar el seu emplaçament en diverses regions de l’Índia oriental: Bengala, Orissa o Mithila. Pel que fa a la datació, es creu que va viure a la segona meitat del segle XII. Versos seus figuren en una antologia de 1205 durant el regnat de Laksmanasena, rei de Bengala. En ells Jayadeva es compara amb poetes que van treballar en aquella cort, que utilitzava el sànscrit i venerava Vixnu.

jayadeva-escenadelgitagovinda

Un fet destacat, el Gitagovinda 

El Gitagovinda, de Jayadeva, constitueix una dels cims literaris de l’Índia medieval.  És un poema dramàtic que explica l’amor de Krishna, encarnació del déu Vixnu, per Radna, l’allunyament d’aquesta i la reconciliació posterior. Es compon de cants lírics originals i de gran sensualitat que es relacionen amb el misticisme, per la qual cosa alguns l’han comparat amb el Càntic dels Càntics de la Bíblia. Introduït a Europa a finals del segle XVIII, el mateix Goethe se’n declarà admirador.

L’anècdota

Segons la tradició, enllestint el Gitagovinda, Jayadeva volia expressar l’amor profund de Krishna, deixant-se trepitjar el seu cap diví pel peu de Radna, però aquells versos agosarats el frenaven. Va anar a banyar-se, cosa que aprofità el déu Vixnu per prendre la seva forma, menjar amb la dona i escriure els versos censurats. Tornat Jayadeva, entengué la intervenció divina que validava el seu poema. L’acabà, doncs, i des de llavors  va difondre cantant els versos mentre Padvamavati els ballava.

La frase

“Ofereix-me el suc de nèctar dels teus llavis. Oh, coqueta, ressuscita  el teu esclau; el seu cor està absorbit per tu; el foc de la separació fa cremar el seu cos; res no el distreu” (del Gitagovinda)

Bai Juyi, simplicitat i compromís en la poesia

Taiyuan (Xina), 772–Luoyuang (Xina), 846

Activitat: Literatura Grup3-Lletres

Àrea: Imperi xinès Tang

Primers anys

D’una família pobra de poetes i petits funcionaris, Bai Juyi (o Po Chü-i) va seguir la tradició familiar, tot i que de manera tardana. No fou fins als 28 anys que va presentar-se als exàmens imperials per accedir a l’administració pública, que superà amb brillantesa.

La carrera

A diferència dels seus familiars, va exercir importants càrrecs, ja fos a Xian, la capital; ja fos en l’ambit provincial, per exemple, com a governador de Hangzhou (822-824) o alcalde de la metròpoli de Luoyang. La seva carrera no fou sempre ascendent, alguns cops va ser allunyat de palau, probablement pels seus escrits on denunciava els abusos dels poderosos i el sofriment del poble. Bai Juyi va relacionar-se amb altres mandarins poetes, com Yuan Zheng, l’amistat del qual va mantenir al llarg dels anys.baiujyi

Versos

Bai Juyi és un dels autors Tang més prolífics, del qual es conserven més de 2.000 poemes, escrits amb un llenguatge clar i entenedor, lluny de l’estil artificiós cortesà. La seva poesia té un propòsit moral, en ocasions de clara denúncia social. També elabora textos de lirisme íntim, sorgits de la contemplació de la natura o de les relacions amicals. La concisió, les notes d’humor, la delicadesa i el to compassiu envers els desafavorits caracteritzen la seva producció.

Un fet destacat, La cançó de la pena infinita

És un llarg poema narratiu ―un dels més famosos de la literatura xinesa― que explica fets succeïts alguns anys abans de néixer el poeta. Narra la relació amorosa de la concubina Yang Guifei i l’emperador Tang Xuanzong, i el seu final tràgic.

Acaballes

Els seus últims anys va viure retirat a Loyangi s’acostà al budisme. Cada etapa vital del poeta es reflecteix en els seus versos, també en els escrits durant la vellesa. Traspuen, malgrat la pèrdua de familiars i amics, el seu ànim conforme i serè davant la mort.

Tria d’obres

Els crisantems al jardí de Llevant (812), poesia sobre el pas del temps ;La cançó del llaüt (815), llarg poema narratiu; El venedor de carbó; Un cant foll a les muntanyes.

La frase

“Un regal arribat d’Annam:

una cacatua vermella.

Els colors són del presseguer

florit i parla com els homes.

Li han fet allò que se sol fer

amb els savis i els eloqüents.

L’han tancat darrere els barrots

d’una gàbia i allà s’està”.

Per saber-ne més:

Bai Juyi. Versions de Bai Juyi. Traducció de Marcel Riera. Barcelona, 2013

Zeami, el geni del teatre No

 
Japó, vers 1363–Japó, vers 1443
Activitat: Literatura. Teatre
Grup3-Lletres Àrea: Imperi del Japó
 
Pare i fill

El seu pare, Kanami, era cap d’un grup de teatre, i des d’infant Zeami va participar en les representacions. Després d’actuar davant del jove shogun Ashikawa Yoshimitsu, aquest va triar el noi com a amant i li proporcionà una educació esmerada. Mort el seu progenitor, amb 21 anys Zeami el substituí com a cap de la companyia, actor principal i guionista de les obres que escenificaven.

Un nou teatre durador

Kanami i Zeami creen, a partir d’espectacles populars de circ  o vinculats a celebracions agràries, un teatre elegant i refinat, el No. De gran simplicitat escenogràfica, només hi actuen homes, que duen màscares per fer de dones, vells o déus. S’hi combina música i dansa, amb un estil d’interpretació sobri, ritual i simbòlic. El nou teatre perduraria i es mantenen en el repertori actual les obres dels dos fundadors.

Tria d’obres

Izutsu, considerada per Zeami la seva millor peça teatral; Takasago, que dramatitza la trobada d’un sacerdot amb els esperits de dos arbres vells; El llibre de la transmissió secreta de la flor (Fushikaden, dit també Kadensho, 1400-1402), l’estudi mes extens sobre teoria del teatre.

Un fet destacat, El mirall de la flor (Kakyo, 1424)

Recull d’ensenyaments d’estètica i sobre formació i interpretació de l’actor del teatre No. A diferència del Fushikaden on difon les idees paternes, aquí revela la seva visió més personal, influïda pel budisme zen. Reclama l’entrenament constant i exigent, l’absolut domini de la ment sobre el cos, a fi de copsar i transmetre l’essència d’aquest art, la bellesa ideal, per commoure a l’espectador.

Teatre No

Teatre No

La fortuna variable

Zeami Motokiyo no gaudí del patrocini de tots els shoguns, encara que ho compensà amb  el suport popular. Els últims anys va viure desgràcies familiars com les morts de la dona i el primogènit, i  el 1434 el shogun Yoshimochi va castigar-lo amb l’exili a l’illa de Sado, potser perquè s’oposà a cedir la companyia teatral al seu nebot Onami, l’actor de la cort. No és clar el seu final: o bé va morir a l’exili, o bé fou perdonat i tornà a Kyoto, la capital.

La frase

 ““Zeami em va impressionar doblement: per ser un gran poeta dramàtic i per ser l’autor de diversos tractats que contenen, a més d’instruccions i preceptes d’ordre escènic, passatges de gran subtilesa estètica i filosòfica. Conjunció del pensar i el sentir, la quietud contemplativa i el moviment passional, l’obra de Zeami és una veritable poètica” (d’Octavio Paz).

Li Qingzhao, poetessa d’un temps conflictiu

 
Jinan (Xina), 1084-Hangzhou? (Xina), vers 1151
Activitat: Literatura  Grup3-Lletres
Área: Imperi xinès Song
 
La formació literària

Només les dones provinents de la noblesa xinesa culta tenien possibilitats de formar-se com a escriptores mitjançant preceptors privats, ja que no podien acccedir a les acadèmies. En el cas de Li Qingzhao, tant el pare, Li Gefei, alt funcionari imperial, com la mare Wang escrivien poesia, la qual cosa estimulà la vocació literària de la filla des de ben jove.

Passió compartida

Al 1101 es va casar amb  Zhao Mingchen, també noble, que va treballar a l’administració imperial. El matrimoni fou feliç. Compartien l’afició per la poesia, pels estudis històrics i pel col·leccionisme de pintures, de manuscrits  i inscripcions en pedra i bronze de la Xina antiga. Fruit d’això fou “Memòria de les esteles i els bronzes” (Jinshilu), recull i estudi de 2.000 inscripcions.

Temps atzarosos

Els Jurchen, un poble bàrbar va invadir l’imperi xinès Song i fundà un nou regne a la Xina septentrional (1126) mentre el sud continuava governat per la dinastia Song. Fugint de la devastació dels Jurchen, que havien cremat casa seva, Li Qingzhao i el seu marit emigraren al sud, però el 1129 Zhao Mingchen va morir sobtadament. Des d’aleshores la vídua portà una vida precària, malvenent les restes de la seva antiga col·lecció d’antiguitats.

liqingzhaoUn fet destacat, la poesia Ci

Excel·lí en el gènere poètic Ci, balades escrites d’acord amb antigues melodies, de mètrica irregular, que es recitaven amb acompanyament musical. Malgrat la complexitat, Li Qingzhao expressa, sovint amb imatges extretes de la natura i amb un llenguatge poc convencional, un profund lirisme entorn els temes de l’amor, l’absència i la mort. A diferència de molts altres poetes, les seves composicions reflecteixen la seva biografia.

Tria d’obres

Va escriure set volums de poesia tradicional shi, de mètrica regular, i sis volums de poesia Ci, dels quals només s’han conservat divuit poemes―on critica els últims emperadors Song― i setanta-vuit balades, respectivament; Discurs sobre lírica (Lan ci), un tractat de crítica literària sobre el genère poètic Ci.

La frase

Al so de la branca de prunera

s’esvaeix el perfum del lotus roig.

La tardor amara el bambú de l’estora.

 

M’ajusto el vestit de seda

i pujo sola a la barca.

 

¿Qui envia missatges

brodats en els núvols?

 

Esgrafiat d’oques que s’allunyen

quan la lluna es vessa i omple

el pavelló de l’oest.

 

Llisquen les flors

en l’aigua que s’escola

com fem nosaltres:

 

dos llocs i una tristor

que no puc aturar,

baixa dels ulls, puja del cor.

 

Per saber-ne més:

Pedra i pinzell, antologia de la poesia xinesa clàssica. Barcelona, 2012