Ma Yuan, el pintor d’una cantonada

Hangzhou (Xina), vers 1160?-Xina, després de 1225

Activitat: Pintura

Área: Regne xinès Song del Sud

 

Nissaga d’artistes

Els avantpassats de Ma Yuan, des del temps del seu besavi, havien treballat com a pintors cortesans de la dinastia Song. Ell va exercir aquell ofici a Hangzhou (Xina), la capital del regne, durant els governs dels emperadors Guangzong, Ningzong i Lizong. Sembla que es va dedicar exclusivament a la pintura, sense fer carrera política, rebent de Ningzong el cinturó d’or, una distinció honorífica de gran prestigi.

L’anècdota

Són nombroses les pintures atribuïdes a Ma Yuan que compten amb inscripcions o segells d’antics personatges de renom. Els senyals més nombrosos pertanyen a Yang, consort de l’emperador Ningzong i mecenes, però n’hi ha d’altres. A l’obra Dotze escenes d’aigua (Museu del Palau, Pequín) s’indica que va ser presentada als dos càrrecs més alts de l’administració civil i militar, cosa que demostra l’alta reputació de Ma Yuan a la cort imperial.

Escoles

Lògicament la seva pintura derivaria probablement de la tradició familiar, encara que mostra també la influència del pintor Li Tang, l’artista que enllaça l’escola pictòrica del Nord, caracteritzada pel monumentalisme dels paisatges, amb la meridional, que té un enfocament més intimista. Al Sud, Ma Yuan i Xia Gui són els màxims representants de l’escola Ma Xia Jia, de caire més líric.

Estil

Les pintures de Ma Yuan són de petit format, amb simplicitat d’elements i composicions enginyoses en diagonal, sovint gens simètriques. S’amunteguen les figures en una de les cantonades inferiors, generant contrastos acusats amb les zones no pintades, accentuant-ho amb la combinació de la pinzellada fina i precisa dels contorns amb els efectes vaporosos i delicats de l’aiguada. Tot plegat, paisatges serens, més evocats que descrits.

Passeig per la sendera d’una muntanya a la primavera

Un fet destacat, Passeig per la sendera d’una muntanya a la primavera (Museu del Palau Nacional, Taipei)

Obra ben definidora del seu estil: no dibuixa una gran panoràmica sinó una petita escena, gairebé concentrant els pocs elements figuratius en la cantonada inferior esquerre de la composició. S’hi representa un home ben vestit, seguit del seu criat que du una cítara, prop de la soca d’un arbre de branques llargues i més lluny, dos ocells. S’ha suprimit el fons de paisatge, i domina l’espai buit, o gairebé, a la resta del quadre. A l’esquerra, dos versos de l’emperador Ningzong sobre flors i ocells.

Tria d’obres

Erudit que mira un salt d’aigua (Metropolitan Museum of Art, Nova York); Els quatre savis del mont Shang (Museu d’Art, Cincinnati); Albercoc (Museu del Palau Nacional, Taipei), una mostra de la seva pintura de flors; i Pagesos tornant de la feina, cantant i ballant (Museu del Palau, Pequín).

Pagesos tornant de la feina, cantant i ballant

Fan Kuan, paisatges colossals

Yaoxian (Xina), vers 960-1030?

Activitat: Pintura

Área: Regne xinès Song del Nord

 

Ermità

Se sap poc d’aquest pintor. A diferència d’altres artistes, sembla que no seguí la carrera de funcionari ni va exercir mai cap càrrec oficial. Després d’una joventut fent de rodamon, es retirà al mont Cuihua, allunyat de la gent, dedicat a la pràctica del taoisme i a la contemplació de la natura.   

Evolució

S’havia format en l’estil del pintor Li Cheng (919-967), que se centrà en la pintura de paisatges. Més tard els dibuixos parteixen de l’observació directa de la naturalesa. El seu propòsit va més enllà de copiar fidelment arbres i muntanyes, vol expressar allò que sent en comunió amb la natura. Fan Kuan és reconegut com el mestre més notable de l’escola pictòrica del Nord, caracteritzada pel monumentalisme. 

Estil

Introdueix el ”safen gefa”, l’ordenació de l’espai pictòric en tres plans diferents, des del més proper al més llunyà, que dona profunditat a les imatges, principi adoptat per molts artistes. Aplica pinzellades curtes i denses de tinta, anomenades “gotes de pluja”, dibuixant de manera realista pedres de contorns ben definits i arbres frondosos, deixant de banda els elements merament ornamentals.    

Un fet destacat, Viatgers entre muntanyes i torrents  

fan kuan-viatgersentremuntayesitorrents

Viatges entre muntanyes i torrents, de Fan Kuan

Obra capital del paisatgisme xinès, constitueix un exemple modèlic de l’escola del Nord. Té un títol enganyós ja que la presència humana —dos homes menant unes mules pel camí— és un element minúscul i molt secundari. La grandària de la muntanya domina l’escena, subratllant la petitesa de l’home davant la natura. Combina el detallisme en la vegetació amb l’harmonia compositiva, amb tres plans successius: el rocam immediat, el bosc entre cingles i boires, i les parets verticals de la muntanya.

L’anècdota

La pintura esmentada és l’única peça segura de Fan Kuan. Està signada pel pintor, però amagada entre el fullam d’un dels arbres de la cantonada inferior dreta. La firma no es descobrí fins el 1958.   

La frase

 “Aquesta obra representa una fita decisiva, senyalant el primer exemple (i el més complet) del paisatge concebut alhora com a creació plàstica i experiència espiritual”, de Pierre Ryckmans.

Dong Yuan, el paisatgista clàssic

Jinxian, Xina, vers 900- Jinxian, Xina, 962

Activitat: Pintura

Área: Regne xinès Tang del Sud

 

Funcionari

Poc se’n sap de la vida de Dong Yuan (o Tong Yuan). Va viure principalment a Nanquing (Xina) i exercí un càrrec públic que gestionava els jardins de la cort, durant el regnat de Li Jing, i probablement li facilitava la contemplació i estudi de la natura. Ja tenia fama com a pintor el 937, quan se li encarrega una pintura del mont Lu.

Mestratge

Durant la dinastia Tang (618-907) es desenvolupa la pintura paisatgística que, en temps de Dong Yuan esdevé el gènere pictòric més prestigiós. La fama d’aquest artista és pòstuma. Passats uns dos segles se’l revaloritza, però és sobretot des de la dinastia Yuan (1279-1368) quan es difon l’estudi i còpia de la seva obra. En temps dels Ming (1368-1644), l’escola pictòrica del Sud el considera el seu predecessor i el mestre del paisatge, per antonomàsia.

Rius Xiao i Xian

Estil

Influït per mestres antics, pinta paisatges amb els verds i blaus típics de Li Sixun, o monocroms, amb la tècnica de l’aiguada de tinta, de Wang Wei. Reprodueix les terres meridionals de la conca del riu Yangzi. Muntanyes i rius, amb contorns indefinits, modelats amb pinzellades llargues i ondulades, o tocs de tinta molt diluïts per reflectir la gradació de la llum. Dong Yuan expressa l’atmosfera tranquil·la d’un lloc, no els detalls. L’obra Rius Xiao i Xian (Xiaoxiang tu) n’és un exemple.

La frase

“Aplica el pinzell de manera tan basta que la pintura no té sentit si s’examina de prop, però quan es mira des de la distància és viva i evocadora, com si fos un conte de fades”, de Shen Kuo, polígraf del segle XI.

Un fet destacat, Festival per invocar la pluja  (Long xiu jiaomin tu)

Aquesta pintura policroma sobre seda mostra, a vista d’ocell, una panoràmica clara i serena, de corrents fluvials que es perden a la llunyania entre suaus turons. Difereix dels treballs dels artistes coetanis del Nord,  que capten els paisatges des de terra, amb muntanyes tortuoses que impedeixen veure l’horitzó. Malgrat el títol, les figures humanes són molt secundàries a la composició, manifestant la importància superior de la natura.

Festival per invocar la pluja

Jocho, patriarca de l’escultura japonesa

Japó, finals del s. X –Kyoto? (Japó), 1057

Activitat: Escultura Grup4-Art

Àrea: Imperi del Japó

 

El mestre Kojo

Jocho va formar-se sota el mestratge de l’escultor Kojo, de qui esdevindria el principal col·laborador. De la seva activitat conjunta deriva la decoració escultòrica búdica de la sala Muryjuin del temple Hojoji, a Kyoto, encàrrec de l’home més poderós del Japó, el regent Fujiwara Michinaga.

Cap d’escola

A la mort de Kojo, el deixeble va heretar el taller, que continuà treballant per l’aristocràcia més granada, bàsicament la família Fujiwara. Entre els seus treballs hi ha les escultures de noves sales del temple Hojoji i la reconstrucció de les imatges del temple Kofukuji, a Nara, que havia estat destruït pel foc el 1046. Reflex de l’admiració dels clients, són els títols honorífics amb què se’l premia, com hokkyo i hogen, distincions fins aleshores reservades al monjos budistes eminents.

Tècnica

Seguint l’evolució de Kojo, substitueix les escultures escolpides en un sol bloc de fusta per estàtues amb les parts treballades separadament i després acoblades (yosegi-zukuri). El procediment escurça el temps d’execució i millora l’acabat. Per afrontar els nombrosos encàrrecs, compta amb un gran taller. Al capdamunt, Jocho supervisa la feina de vint mestres (daibusshi), que alhora es responsabilitzen cadascun de la feina de cinc escultors inferiors (shobusshi).

La frase

“Jocho és el Henry Ford de l’escultura búdica” (de l’escultor Yabuuchi Satoshi).

Amida assegut, del temple Byodoin

Amida assegut, del temple Byodoin

 

Un fet destacat, Amida assegut, de Byodoin

Una obra de Jocho conservada fins als nostres dies és l’Amida assegut, representació de Buda. Encomanada per Yorimichi Fujiwara per a la Sala del Fènix, del temple Byodoin, a Uji (Japó), va acabar-la el 1053. Fa prop de 3 metres aquest Buda, de fusta lacada i daurada: rostre dolç, modelat suau, proporcions harmòniques, amb drapejat de plecs regulars, que contrasten amb la decoració exuberant que l’envolta, i que fa patent encara més la serenitat que traspua.

Èxit

El Buda Amida de Jocho es convertí en un model de referència per a la creació de budes asseguts del Japó. L’estil elegant de Jocho domina l’art dels segles XI i XII. Representa alhora el primer estil genuí japonès, no importat de les cultures xinesa o coreana.

Ni Zan, paisatges simples, riquesa expressiva

Wuxi, Xina, 1301-Wuxi, Xina, 1374

 Activitat: Pintura. Cal·ligrafiaGrup4-Art

 Área: Imperi xinès Yuan

 

nizan-sis senyors

Sis senyors

Retirat

La família de Ni Zan (o Ni Tsan) era rica i estava ben relacionada. Tanmateix, Ni Zan va optar per renunciar a fer carrera en l’administració imperial i, per tant, no va servir als Yuan, la dinastia mongola que governava Xina. Va viure retirat, dedicat a col·leccionar antiguitats i al conreu de la pintura, la cal·ligrafia i la poesia.

Canvis

Durant la dècada del quaranta, la seva regió natal va patir males collites i fam, acompanyades de feixugues càrregues fiscals. Ni Zan va distribuir els seus béns entre els amics i va passar a viure en un petit vaixell. És llavors quan desenvolupa el seu estil personal. Els crítics l’han agrupat amb altres tres pintors, anomenats els Quatre grans mestres de la dinastia Yuan. A diferència de l’art oficial, no busquen captar la realitat, sinó l’expressió dels sentiments de l’artista.

La frase

“Utilizo la pintura de bambú només per escriure l’emoció del meu pit, això és tot. Per què m’hauria de preocupar si s’assembla o no, si el fullam és massa dens o massa clar, o si les branques són inclinades o verticals” .

 

Un fet destacat, l’Estudi Rongxi (1372)

Estudi Rongxi

Estudi Rongxi

Aquest rotlle exemplifica el seu estil. És una composició monocroma, feta amb tinta negra. La imatge és un paisatge simple que repeteix en moltes obres: sense figures humanes, un grup d’arbres prims entre el rocam a la riba del riu , i muntanyes al fons, amb molts espais buits. S’hi dibuixa també una petita cabana. S’ inclou una poesia del mateix pintor.

L’anècdota

Les fonts coetànies el retraten com un home excèntric, arrogant, tranquil i de gran sensibilitat. Sembla que era obsessiu amb la higiene. Es rentava les mans de manera compulsiva i evitava el contacte amb la gent que considerava bruta, vulgar i poc refinada.

Tria d’obres

Sis senyors (1345), obra amb títol enganyós perquè en realitat s’hi representen sis arbres; Vent entre els arbres de ribera (1363); i Vent de tardor i bambú.

 

Shen Zhou, el pintor de l’escola Wu

 
Xiangcheng (Xina), 1427-Xiangcheng, 1509
Activitat: PinturaGrup4-Art
Área: Imperi xinès Ming
 
 
Allunyat de la política

De família rica i instruïda, va rebre una formació refinada, però va rebutjar ingressar a l’administració i seguir una carrera política. Residí sempre als dominis familiars i a la ciutat propera de Suzhou, dedicat al conreu de la poesia, la pintura i la cal·ligrafia, seguint l’exemple dels seus antecessors. En l’àmbit familiar, tingué cura de la seva mare que, vídua als 69 anys, en va viure trenta més.

L’escola dels pintors lletrats

Amb la instauració de la dinastia Ming, els emperadors promocionaren una escola pictòrica –l’escola Zhe- que adoptà els estils acadèmics ortodoxos tradicionals. En contraposició Shen Zhou és la principal figura de l’escola Wu, un moviment integrat per lletrats que pinten i promouen la relació de la pintura amb la poesia. Per a ells la pintura no és tan una ocupació com una expressió de si mateixos.

Poeta al cim de la muntanya

Poeta al cim de la muntanya

A partir dels pintors Yuan

Shen Zhou s’inspira en obres dels quatre mestres innovadors de la dinastia Yuan ―Ni Zan, Wu Zhen, Wang Meng i Huang Gongwang―; les seves pintures no són meres còpies de les produccions antigues sinó que les reinterpreta llirement, sobretot a partir de 1480, amb un estil més mesurat, fresc i clar. Va pintar més de 300 obres, on destaquen els paisatges i els àlbums, reculls de làmines de diversos temes i estils, on inclou també textos cal·ligràfics.

Un fet destacat, La muntanya Lu

L’obra fou pintada el 1467  per celebrar el setantè aniversari de Chen Kuan, mestre de l’artista. De fet, la muntanya elevada simbolitza la via costeruda cap a l’aprenentage. Shen Zhou aplica l’estil barroquitzant del pintor Wang Meng, però donant-li una major contenció i serenitat.

Tria d’obres

Poeta sobre el cim de la muntanya (1484); Dotze vistes del Turó del Tigre (1490?), àlbum de paisatges; Esbossos de vida (1494), àlbum sobre flors i animals; Poble fluvial i l’alegria de pescar (1500?).

La frase

“Vaig fer aquest àlbum per gaudir-ne, pintant les coses tal les veia d’acord amb el meu ànim tranquil i ben nodrit” (extret d’ Esbossos de vida).

Muntanya Lu

Muntanya Lu

Unkei, realisme escultòric al Japó

 
Japó, 1151?-Japó, 1223?
Activitat: EsculturaGrup4-Art                                                  
Àrea: Imperi del Japó
 
Nissaga d’escultors

Muchaku

Muchaku

Membre d’una família dedicada des de generacions a l’escultura, el seu pare, Kokei, fou també el seu mestre. Les primeres obres, exponents de l’antic estil del període Heian, caracteritzat per la serenor i la dolcesa, van ser fetes sota la supervisió paterna. Entre elles destaca Dainichi nyorai (1186), una representació de Buda.

Artista reconegut

Ja famós, cap el 1190 el shogun li encomanà la restauració de temples de Nara, l’antiga capital del país, però també va realitzar obres per alts càrrecs militars de Kamakura i per la cort imperial a Kyoto.Vers el 1195, va substituir el seu pare en la direcció del taller, tenint l’escultor Kaikei com a principal col·laborador. Al llarg dels anys, gràcies a les seves escultures de fusta, Unkei adquirí un alt prestigi, cosa que va anar acompanyada d’honors i privilegis, aconseguint la màxima distinció religiosa de ho-in, el 1203.

Un nou estil per a una nova època

El domini del Japó pel shogun, un cap militar, afavoreix un nou estil creat per Unkei. L’idealisme anterior deixa pas al naturalisme, amb figures més virils, expressives i dinàmiques, amb vestits retorçats i cossos tibants. El seu geni creatiu ha dut alguns crítics a qualificar-lo com el Miquel Àngel japonès.

Un fet destacat, el retrat realista

Unkei esculpí retrats de grans figures del budisme, dotant-los per primer cop de trets individualitzats. Les figures dels pensadors Asanga i Vasubandhu, coneguts respectivament al Japó com Muchaka i Seshi, mostren trets realistes que contrasten amb les imatges estereotipades d’èpoques anteriors.

Nio

Gegant guardià Nio

Tria d’obres

Dos guardians gegants (Kongarikishi), dues escultures  de 8 m. d’altura a la porta sud del temple Todai-ji de Nara (1203); Miroku Butsu, una imatge de Buda Maitreya al temple Todai-ji (1208-1212); retrats de Seshin i Muchaku, al temple Kofuku-ji de Nara (1208).

L’anècdota

En algunes escultures d’Unkei trobem per primera vegada al Japó inscripcions que expliciten qui havia fet l’obra d’art, i que evidencia el prestigi social assolit pels artistes budistes més significats. De fet, una filla d’Unkei va casar-se amb un aristòcrata.