Guillem de Berguedà, el trobador català més gran

Berguedà?, 1138?–Catalunya?, 1196?

Activitat: Literatura   

Àrea: Comtats catalans

 

Baró ardit

De la noblesa mitjana, era fill primogènit del vescomte del Berguedà, i heretaria cinc castells a la zona. La primera menció documental data de 1138, al costat dels seus pares. Com a membre de l’elit dirigent, participa activament en les lluites polítiques. S’enfronta durament als seus enemics, també els més poderosos, com Arnau de Preixens, bisbe d’Urgell, o el vescomte Ramon Folc de Cardona, a qui mata el 1175 a Colltort (Sant Feliu de Pallarols, Garrotxa).

De Galícia a Occitània

Després del crim el protegeix el vescomte de Castellbó i s’amaga o bé marxa del país. Fa el pelegrinatge a Santiago de Compostel·la i el 1182 torna a Catalunya. A la mort del pare, no conserva el títol de vescomte. En la relació amb el rei Alfons, el Cast, alterna els períodes d’entesa i rebel·lió, obligat a viure a Occitània o a Castella. Fou assassinat per un soldat, probablement pagat per algun dels seus molts enemics.

L’eina del vers

Senyor feudal culte, utilitza la poesia com a mitjà de propaganda i d’atac contra els adversaris. Per això, predominen en seva producció literària, tota escrita en provençal, els sirventesos, poemes polítics on satiritza amb cruesa els rivals per denigrar-los. Altres versos, en canvi, són de caire amorós, elegants i delicats. La seva obra palesa enginy, vivesa i originalitat.

Un fet destacat, els poemes a Ponç de Mataplana 

Un dels personatges a qui dirigeix els versos és el noble Ponç de Mataplana. En cinc composicions el caricaturitza i en fa burla agra, tant de l’aspecte físic com de la seva conducta moral. Tanmateix, quan mor al camp de batalla, Berguedà li escriu un plany commovedor, on es retracta de tot allò que li havia dit.

La frase

Vostre braç, pobreta biga,
té menys força que una figa
i el teniu bastant malmès;
si li feu fregues d’ortiga
el podreu tornar a dur estès.
Ai, Marquès, Marquès, Marquès
que d’engany sou ple i obès.

De vós, Marquès, qui es refia
no té amor ni companyia;
i ha de tenir ben après
que amb vos pot anar de dia,
prô de nit, ai!, res de res.
Ai, Marquès, Marquès, Marquès
que d’engany sou ple i obès.

 

Marquès, si mai sense raó,
amb motius indignes us he ofès,
errors i faltes he comès;
d’encà que Déu feu Mataplana,
ningú com vos tan compromès,
ni digne de mereixements
ni encimbellat amb tant honors,
bo i vostres grans antecessors;
i no us faig cap lloança vana.

(fragments del sirventès Cansoneta leu e plana i del plany Consiros cant e plor, versions catalanes de Francesc Ribera)

“És Guillem de Berguedà el més notable dels trobadors nascuts a Catalunya i un dels poetes catalans de major personalitat” (del filòleg Martí de Riquer)

 Per saber-ne més:

Les poesies del trobador Guillem de Berguedà, a cura de Martí de Riquer. Barcelona: Edicions dels Quaderns Crema, 1996

https://www.escriptors.cat/autors/deberguedag (web de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana)

 

Ramon Berenguer IV, creador de l’estat catalanoaragonès

Catalunya?, 1113?–Borgo San Dalmazzo (Itàlia), 1162

Activitat: Política    

Àrea: Corona d’Aragó

 

Territoris

Quan va morir Ramon Berenguer III de Barcelona (1130), el fill gran, Ramon Berenguer IV, governaria els comtats de Barcelona, Girona, Osona, Besalú i Cerdanya, mentre que el seu germà Berenguer Ramon es convertia en comte de Provença. Ramon Berenguer augmentaria els seus estats gràcies a la crisi que patí l’Aragó a la mort del rei Alfons I (1134), que havia declarat com hereus els ordes militars de Jerusalem i que refusaren els magnats aragonesos.

Un fet destacat, la cessió del regne d’Aragó a Ramon Berenguer IV

Per resoldre l’embolic polític, el rei Ramir II d’Aragó, abans monjo, va donar el domini efectiu d’aquest regne a Ramon Berenguer després de concertar el casament del català amb la seva filla Peronella (1137), encara nena, que no se celebraria fins 1150. Malgrat governar Aragó, el comte català no es proclamà mai rei, títol que conservaren Ramir II i Peronella, i va beneficiar amb donacions territorials els ordes militars per compensar la seva renúncia als drets successoris sobre Aragó.

Esposalles de Ramon Berenguer IV i Peronella a Barbastre, de Claudi Lorenzale

Castella-Lleó

Pel tractat de Carrión (1140) Ramon Berenguer es va reconèixer vassall d’Alfons VII de Castella pel domini de Saragossa a canvi de la retirada de les seves tropes de la zona occidental d’Aragó. Posteriorment hi col·laboraria en la conquesta d’Almeria als sarraïns (1147) i hi establiria el tractat de Tudillén (1151) que reservava per a Aragó la conquesta dels regnes islàmics de València, Dènia i Múrcia.

Més enllà dels Pirineus

Traspassat el seu germà (1144), Ramon Berenguer controla el comtat de Provença a causa de la minoria del nebot i posa fi a la revolta dels Baus, nobles que ambicionaven Provença. El comte de Tolosa és el gran rival a Occitània, però Ramon Berenguer aferma la seva posició a la zona: el vescomte de Carcassona li ret vassallatge (1150) i esdevé protector de Bearn (1154).

L’expansió per Catalunya

El 1148 conquereix el regne musulmà de Tortosa, i el 1149 cau l’estat islàmic de Lleida després de prendre aquesta ciutat, Fraga i Mequinensa. Ocupats Miravet (1152) i Siurana (1153), Ramon Berenguer acaba la conquesta cristiana de la Catalunya sarraïna, seguida de la promulgació de cartes de poblament en aquests dominis i a l’Aragó (Daroca, Alcanyís…), fomentant la pervivència dels musulmans autòctons per assegurar la demografia i l’economia d’aquestes àrees.

L’anècdota

Ramon Berenguer s’alia amb Enric II, rei d’Anglaterra i duc d’Aquitània, contra l’enemic comú, el comte de Tolosa. El 1159, amb l’anglès assetgen la ciutat tolosana sense èxit, i el 1160 acorden el futur matrimoni dels seus descendents. Elionor, filla de Ramon Berenguer, s’havia de casar amb Ricard, el futur Ricard Cor de Lleó, però finalment aquell pacte no va arribar a bon terme. El comte mor camí de Torí, on s’havia d’entrevistar amb l’emperador Frederic I.

Per saber-ne més:

Josep-David Garrido. Ramon Berenguer IV. Barcelona: Rafael Dalmau, 2014

Averrois, el comentador

Còrdova, 1126–Marràqueix (Marroc), 1198

Activitat: Filosofia        

Àrea: Imperi almohade

 

Anys formatius

Abul Walid Muhammad ibn Ruixd, més conegut com Averrois, versió llatina del seu nom, va néixer en una família notable de jutges a Còrdova. Fou instruït per seguir les passes dels seus antecessors, centrat en l’estudi de la teologia i el dret islàmics per bé que s’orientaria finalment cap a la medicina i sobretot la filosofia. En aquest últim cap, el seu mestre seria el pensador Ibn Tufayl.

Amb el califa

El sobirà almohade Abu Yaqub Yusuf, interessat per la ciència i la filosofia, afavoreix Averrois des de la seva primera entrevista vers el 1169. Aquell any és nomenat jutge de Sevilla i des d’aleshores el pensador cordovès publica les seves grans obres mèdiques i filosòfiques, potser per encàrrec del monarca. Vers el 1180 el califa el recompensa amb el càrrec de primer jutge de Còrdova, i dos anys més tard Averrois esdevé el seu metge de cambra.

Declivi

Mort Abu Yaqub Yusuf (1194), el successor no tenia les mateixes inquietuds intel·lectuals. Averrois deixa el Marroc i torna a Còrdova. Allà es acusat d’heretge pels seus escrits i el 1197 és desterrat a Lucena (Còrdova). Tanmateix, l’any següent es reintegra a la cort del califa, a Marràqueix, on mor poc després.

Tria d’obres

Comentari major de la Metafísica d’Aristòtil (Tafsir ma bad al-tabia); Medicina general (Kitab al kulliyyat), més conegut a Occident amb el nom llatí de Colliget, un recull enciclopèdic de medicina, i Tractat decisiu (Kitab fasl al-magal), sobre la conciliació de la raó amb el dogma religiós.

Averrois, de Pablo Yusti (1967)

Un fet destacat, L’ensorrament de l’Ensorrament (Tahafut al-Tahafut)

L’estrany títol d’aquesta obra explica el seu contingut. Amb aquest tractat filosòfic, Averrois refuta el llibre L’ensorrament dels filòsofs, obra del teòleg islàmic Algatzell, que rebutjava la filosofia pel seu caràcter impiu. Averrois, en canvi, justifica el pensament analític com a mitjà per interpretar correctament el món i l’Alcorà.

L’anècdota

Bona part de la producció d’Averrois explica l’obra del filòsof Aristòtil, tractant de restituir el seu sentit original, corregint les interpretacions d’autors grecs i àrabs. A l’Occident cristià fou conegut com el “Comentador”, i esdevingué el pensador islàmic més influent a la cristiandat per la seva introducció rigorosa d’Aristòtil, que va generar la polèmica, a favor i en contra per part dels intel·lectuals cristians. Malgrat les condemnes eclesiàstiques, el pensament d’Averrois va perviure a Europa durant segles.

Per saber-ne més:

Averrois. L’ensorrament de l’Ensorrament. Traducció, pròleg i notes de Josep Puig Montada. Barcelona: UAB i Abadia de Montserrat, 2005

Valdès, heretge?

Lió? (França), actiu a l’últim terç del segle XII

Activitat: Religió

Àrea: Regne de França

 

L’anècdota

Es desconeix el nom exacte d’aquest personatge. Tradicionalment se l’ha anomenat Pere Valdès. No  obstant, a la documentació llatina més antiga se’l cita com “Waldo”, que ha estat traduït com Valdès (o Vaudès). Pel que fa al nom de Pere, la primera menció és d’època molt tardana, del 1368, per la qual cosa es creu que fou una invenció dels seus devots per equiparar-lo amb sant Pere, el primer seguidor de Jesucrist i cap de l’Església primitiva.

Viratge vital

Valdès era un ric mercader de la ciutat de Lió, fins que, segons les històries, va conèixer el relat de sant Aleix, un ric que la nit abans de casar-se, decidí canviar de vida, fent de captaire, dedicat a les bones obres i a la fe. També va colpir-lo el consell d’un capellà per obtenir la salvació, recordant-li el passatge evangèlic del jove deixeble ric amb Jesús: “Si vols ser perfecte, cuita a vendre els teus béns i dona’ls als pobres i tindràs un tresor al cel; en acabat, torna i segueix-me” (Mt 19, 21)

Un fet destacat, els Pobres de Lió

Vers 1173, Valdés repartí les seves propietats entre els pobres, va abandonar la dona i les filles, que van restar en un convent, per dedicar-se ell exclusivament a la predicació, vivint de l’almoina. De seguida, altres ciutadans lionesos seguiren el seu exemple, coneguts com els Pobres de Lió.  No és un cas excepcional en aquella època, paral·lelament neixen altres moviments que defensen la pobresa absoluta i el retorn a la simplicitat evangèlica, com el de Francesc d’Assís.

valdes-catedraldelio

catedral de Lió

Pobres i predicadors

Per encàrrec de Valdès, dos clergues tradueixen els evangelis a la llengua vernacla, per predicar-lo fàcilment. En temps de l’arquebisbe Guichard de Lió, el grup de Valdés és tolerat, però no obtenen el permís eclesial per poder predicar. Malgrat això, segueixen explicant els evangelis, i apel·len al papa. El 1179 Valdès marxa a Roma, on se celebra el III concili del Laterà. El papa Alexandre III accepta el seu estil de vida pobra, però no la llibertat de predicació, que exigeix l’autorització del clergat local.

Expulsió i pervivència                              

Valdés desobeeix i segueix ensenyant els textos  bíblics, per bé que es manté dintre de l’ortodòxia dogmàtica. Finalment, vers el 1182, el nou arquebisbe de Lió, Jean Bellesmains, els excomunica. Els valdesos — nom amb el qual seran coneguts— abandonen Lió. Al sínode de Verona (1184) el papa Luci III els condemna com a heretges, per la qual cosa són perseguits. No se sap quan va morir Valdès. Els valdesos formaren una nova Església que ha perviscut fins a l’actualitat, amb unes desenes de milers de fidels.

Ma Yuan, el pintor d’una cantonada

Hangzhou (Xina), vers 1160?-Xina, després de 1225

Activitat: Pintura

Área: Regne xinès Song del Sud

 

Nissaga d’artistes

Els avantpassats de Ma Yuan, des del temps del seu besavi, havien treballat com a pintors cortesans de la dinastia Song. Ell va exercir aquell ofici a Hangzhou (Xina), la capital del regne, durant els governs dels emperadors Guangzong, Ningzong i Lizong. Sembla que es va dedicar exclusivament a la pintura, sense fer carrera política, rebent de Ningzong el cinturó d’or, una distinció honorífica de gran prestigi.

L’anècdota

Són nombroses les pintures atribuïdes a Ma Yuan que compten amb inscripcions o segells d’antics personatges de renom. Els senyals més nombrosos pertanyen a Yang, consort de l’emperador Ningzong i mecenes, però n’hi ha d’altres. A l’obra Dotze escenes d’aigua (Museu del Palau, Pequín) s’indica que va ser presentada als dos càrrecs més alts de l’administració civil i militar, cosa que demostra l’alta reputació de Ma Yuan a la cort imperial.

Escoles

Lògicament la seva pintura derivaria probablement de la tradició familiar, encara que mostra també la influència del pintor Li Tang, l’artista que enllaça l’escola pictòrica del Nord, caracteritzada pel monumentalisme dels paisatges, amb la meridional, que té un enfocament més intimista. Al Sud, Ma Yuan i Xia Gui són els màxims representants de l’escola Ma Xia Jia, de caire més líric.

Estil

Les pintures de Ma Yuan són de petit format, amb simplicitat d’elements i composicions enginyoses en diagonal, sovint gens simètriques. S’amunteguen les figures en una de les cantonades inferiors, generant contrastos acusats amb les zones no pintades, accentuant-ho amb la combinació de la pinzellada fina i precisa dels contorns amb els efectes vaporosos i delicats de l’aiguada. Tot plegat, paisatges serens, més evocats que descrits.

Passeig per la sendera d’una muntanya a la primavera

Un fet destacat, Passeig per la sendera d’una muntanya a la primavera (Museu del Palau Nacional, Taipei)

Obra ben definidora del seu estil: no dibuixa una gran panoràmica sinó una petita escena, gairebé concentrant els pocs elements figuratius en la cantonada inferior esquerre de la composició. S’hi representa un home ben vestit, seguit del seu criat que du una cítara, prop de la soca d’un arbre de branques llargues i més lluny, dos ocells. S’ha suprimit el fons de paisatge, i domina l’espai buit, o gairebé, a la resta del quadre. A l’esquerra, dos versos de l’emperador Ningzong sobre flors i ocells.

Tria d’obres

Erudit que mira un salt d’aigua (Metropolitan Museum of Art, Nova York); Els quatre savis del mont Shang (Museu d’Art, Cincinnati); Albercoc (Museu del Palau Nacional, Taipei), una mostra de la seva pintura de flors; i Pagesos tornant de la feina, cantant i ballant (Museu del Palau, Pequín).

Pagesos tornant de la feina, cantant i ballant

al-Rakuniyya, la poetessa de Granada

Granada, vers 1135-Marràqueix (Marroc), 1191

Activitat: Literatura  

Àrea: Imperi almohade

 

De casa bona

Hafsa bint al-Hayy, més coneguda amb l’apel·latiu d’al-Rakuniyya, pertanyia a un família d’origen berber, aristocràtica i benestant. Per aquest motiu, va rebre una instrucció molt selecta, i gaudí de popularitat i influència. A més, va comptar amb una gran autonomia, més enllà de l’àmbit familiar, despuntant a la cort de Granada.

Relacions

En els ambients de palau, va conèixer el poeta Abu Jafar ibn Saud, de llinatge noble. Hi manté una relació amorosa de manera pública des de 1154, relació que es complica amb l’aparició del príncep Abu Said Utman, governador de Granada i fill del califa almohade Abd al-Mumin. Primerament rebutjà el governador, però més tard va intimar-hi.

Amor i mort

al-Rakuniyya, de José Luis Muñoz

Malgrat la relació amb el príncep, al-Rakuniyya va continuar veient, de manera furtiva, Ibn Saud. Aquest que havia treballat com a secretari del governador, va enfrontar-s’hi, participant en una revolta contra ell. El governador l’empresonà i finalment el va fer crucificar el 1163 a Màlaga. La seva amant es retirà de la cort i va abandonar la literatura, dedicada a l’ensenyament. El 1184, va acceptar la invitació d’establir-se al Marroc com a mestra de les filles del califa.

Un fet destacat, els seus versos

És l’autora de la qual es conserven més poemes de la literatura andalusina. Les disset poesies estan escrites en un àrab clàssic i culte. Dominen els versos amorosos, encara que també n’hi ha de satírics o elegíacs. Sorprèn la manera clara d’exposar allò que sent, sense circumloquis i a voltes fent servir expressions mordaces o picants.

La frase

“Beneeixo aquells llavis perquè sé el que dic,

i conec per experiència del que parlo,

i els faig justícia, no menteixo davant Déu;

perquè en ells he begut una saliva

més deliciosa que el vi”

 

“Qui et va cantar entre els magraners,

és ara dona d’esbarzers i ortigues,

els seus pits regalimen

llet quallada d’opi.

¡Ai, quina mort tan pesarosa m’has donat!

¡Què serà de mi en les aurores

sense la brasa d’aquesta pell teva

en el sepulcre fred del llit!

Honen, el budista japonès de la Terra Pura

Inaoka (Japó), 1133-Kyoto (Japó), 1212

Activitat: Religió

Àrea: Imperi del Japó

 

L’anècdota

Segons una tradició, Honen, de família benestant, va fer-se monjo seguint el consell del seu pare moribund. Funcionari local que havia estat malferit per un que volia suplantar-lo, advertí al fill que no el vengés sinó que pregués per a ell i treballés per a la seva pròpia salvació. Als nou anys va rebre la formació inicial al monestir del seu oncle, i als 15 va marxar al mont Hieii, el centre monàstic de l’escola budista Tendai. Allà esdevindria un monjo d’àmplia cultura i s’ordenaria sacerdot.

Un fet destacat, el “nembutsu”

Insatisfet amb el budisme Tendai i altres corrents oficials, al 1175, als 43 anys, llegint els textos budistes del xinès Shantao, propugnà la pràctica del “nembutsu” com a eina per atènyer la salvació universal. El “nembutsu” consisteix en la invocació constant del nom del Buda Amida, amb tot el cor. Fins aleshores aquesta pràctica monàstica era una eina més per al progrés espiritual del monjo; la novetat rau en què Honen proclama el seu caràcter exclusiu. No cal res més.

El budisme Jodo-shu

Honen funda una nova escola budista al Japó, la Jodo-shu, que significa la Terra Pura. És el primer corrent que deixa enrere les escoles oficials Tendai i Shingon, i que perviurà al llarg dels segles. El seu moviment religiós i el del seu deixeble Shinran s’obre a tothom. La recitació del mantra “namo amida butsu” implica la confiança absoluta en la misericòrdia de Buda per assolir la il·luminació interior.

Popular

El budisme de Honen es difon amb rapidesa, de manera notable entre les dones, i també pels estaments socials inferiors fins aleshores ignorats pels moviments budistes ortodoxos. La seva popularitat provocà recels i atacs de monjos i cortesans. Reaccionant a les crítiques, el 1204, Honen estableix que la invocació del Buda Amida implica també dur una conducta moral irreprotxable alhora que veta les desqualificacions a altres escoles budistes.

Càstig imperial

Amb tot, els atacs prosseguiren. El 1207, mentre l’emperador Go-Toba era de pelegrinatge, dues de les seves dames de companyia, arran dels contactes amb deixebles de Honen, abandonaren la cort per fer-se monges. La reacció imperial fou extrema: van decapitar els dos deixebles i Honen fou expulsat a l’illa de Shikoku. Uns sis mesos més tard li fou permès abandonar l’illa, però no pogué tornar a Kyoto fins 1211, un any abans de morir. Ell, però, mantingué la seva popularitat.

Bertran de Born, el trobador de les armes

França, 1150?–abadia de Dalon (França), 1215?

Activitat: Literatura          

Àrea: Senyoria d’Autafort

 

Senyor feudal

De nissaga noble, però sense pertànyer a l’alta aristocràcia occitana, el 1178 Bertran de Born hereta del seu pare, juntament amb dos germans, el castell d’Autafort (Dordonya, França). Neixen les disputes entre ells i, si bé durant un temps va perdre el castell, finalment en fou l’únic propietari. Vassall del rei anglès Enric II Plantagenet, que domina bona part d’Occitània, participa en les lluites constants entre els seus fills.

Canvi de vida

Home de guerra, va combatre també contra el rei Felip II August de França i Alfons, el Cast, rei d’Aragó i comte de Barcelona i Provença. No acompanyà el seu senyor, Ricard Cor de Lleó, a la croada. Finalment abandona la vida pública i ingressa com a monjo a l’abadia cistercenca de Dalon, protegida i beneficiada durant generacions pel seu llinatge.

Un fet destacat, els sirventesos

La majoria de les seves composicions —d’igual manera que el seu amic Guillem de Berguedà— són sirventesos, és a dir, poemes, de caire polític, sovint satírics, sense propòsits moralistes. Els versos de Bertran de Born adopten les formes de les cançons d’amor cortès, alhora que ofereixen riques panoràmiques sensorials i realistes de les batalles, pregonant les virtuts dels cavallers: valentia, força, honor…

La frase

Us dic que és un plaer millor

que els de menjar, beure i dormir,

sentir les veus que, amb gran bravor,

bramen “a ells!”, ací i allí,

renills folls per l’ombratge,

i de socors, crits esglaiats,

i veure caure, arraïmats,

grans i xics a l’herbatge,

i tants de morts, ben travessats

per llances amb fils ensagnats.

(fragment del poema Be’m platz lo gais temps de pascor, versió catalana d’Alfred Badia)

L’anècdota

Dante Alighieri valora de manera ben dispar aquest trobador. Pel que fa a la vessat literària, en el seu tractat De vulgari eloquentia el qualifica com a excel·lent poeta de les armes, però en un estil ja desfasat. Altrament, com a polític, el denigra, culpant-lo de l’enemistat entre el rei i els prínceps Plantagenet. Per això a la Divina Comèdia el situa a  l’Infern, a la novena fosa del vuitè cercle, entre els sembradors de discòrdia, representat de manera terrible: el cap separat del cos, dut a la mà com una llanterna.

 

Per saber-ne més:

“Bertran de Born”, Poesia trobadoresca : Antologia, a cura de Lola Badia. Barcelona: Edicions 62, 1982

 

Alfons VIII de Castella, en lluita contra els almohades

Sòria, 1155 – Gutierre-Muñoz (Àvila), 1214

Activitat: Política     

Àrea: Regne de Castella

Minoria turbulenta

A la mort del seu pare, Sanç III de Castella (1158), Alfons només tenia tres anys, la qual cosa va generar un període convuls, protagonitzat per les lluites entre els grans llinatges dels Lara i els Castro, que es disputaven la tutela del príncep i el govern del regne. Alhora, els reis Ferran II de Lleó i Sanç VI de Navarra aprofitaren la debilitat castellana per engrandir els seus dominis respectius.

Amics i enemics

L’Espanya cristiana estava dividida en cinc regnes que s’aliaven o combatien uns contra els altres de manera intermitent. Castella s’enfronta a Lleó i Navarra per recuperar viles perdudes durant la minoria d’edat. Amb Aragó, pel tractat de Cazorla (1178) s’estableix un futur repartiment de l’Espanya islàmica, deixant pels catalanoaragonesos l’àrea mediterrània fins al nord d’Alacant. Un any abans, Alfons VIII va prendre Conca als sarraïns i hi establí uns furs, model per a les lleis d’altres ciutats conquerides.

L’anècdota

El 1170 el rei castellà es va casar amb la princesa Elionor Plantagenet. Amb aquell matrimoni Alfons VIII buscava l’ajut anglès per recuperar part de la Rioja, disputada amb Navarra. El 1179, aquella zona va passar definitivament a Castella,  fruit de l’arbitratge del rei anglès, sogre d’Alfons. Anys més tard, també va incorporar les senyories basques de Biscaia i Guipúscoa, abans navarreses. Tot i això, Alfons no obtingué mai el domini de la Gascunya (França), dot de la seva dona, que continuà sota domini anglès.

Batalla de las Navas de Tolosa, de F. van Halen (1864)

Un fet destacat, la batalla de las Navas de Tolosa

Les incursions per zona sarraïna provocaren la intervenció del califa almohade, senyor d’un imperi hispano-marroquí, que va vèncer al rei castellà a la batalla d’Alarcos (1195). Posteriorment Alfons, unit als reis d’Aragó i Navarra, liderà una ofensiva contra els invasors, anunciada pel papa com a croada. L’enfrontament decisiu es produí a las Navas de Tolosa (1212), amb victòria dels cristians, que afebliria l’imperi almohade i permetria dècades més tard la expansió definitiva per les valls del Guadiana i Guadalquivir.

Zhu Xi, el pensador que recupera Confuci

Youxi (Xina), 1130–Jianyang (Xina), 1200

Activitat: Filosofia       

Àrea: Imperi xinès Song

 

L’anècdota

Fill d’un pare funcionari, el seu futur professional també s’orientà cap a l’administració pública. Les cròniques diuen que va despuntar des d’infant i als divuit anys aprovà els exàmens imperials més exigents quan la majoria d’opositors els superava molt després, ja a la trentena.

Servei públic

El 1151 va començar de funcionari, a la província natal de Fujian, tasca que tancaria el 1158, amb fama d’home eficient i honest, però durant anys rebutjà nous càrrecs, concentrat en l’estudi. Finalment, es va reincorporar com a prefecte a Nankang, que li permeté restablir l’antiga acadèmia de la Cova del Cèrvol Blanc, que constituiria una palanca per a la difusió del seu pensament. Va treballar gairebé sempre en nivells locals o provincials; només el 1994 va ser a la cort imperial, però aviat en seria apartat.

Intel·lectual

De feia segles el confucianisme estava relegat enfront el budisme i el taoisme. Zhu Xi el promou a partir de les fonts originals i d’autors confucionistes del segle XI, tot creant una doctrina coherent i sistemàtica. El seu neoconfucianisme explica la realitat de tot l’univers —també de l’home— per la combinació dels principis li (forma) i qi (matèria). La naturalesa (li) dels homes és bona, però enfosquida pel qi. Per aclarir-la i assolir la plenitud humana cal perseguir la màxima rectitud moral.

Un fet destacat, els comentaris als Quatre llibres (Sishu)

Probablement l’obra més trascendental de Zhu Xi són els seus comentaris a quatre clàssics, a quatre llibres dels mestres antics: les Analectes de Confuci, el Llibre de Menci, el Daxue (Gran aprenentage) i el Zhongyong (Doctrina del mig). Es convertiren en els textos canònics del confucianisme i la base de l’educació de les elits xineses entre el segle XIV i principis del segle XX.

Rehabilitació

Arran del seu caràcter molt franc i inconformista amb els partidismes, incompetències i corrupteles dels governants, va caure en desgràcia davant l’emperador, ja gairebé al final de la seva vida, privat de qualsevol responsabilitat pública. No obstant això, pocs anys després del seu traspàs es va rehabilitar la seva figura, que culminaria el 1241, amb la inclusió de la seva tauleta al Temple de Confuci, amb la qual cosa se’l reconeixia obertament com un pensador ortodox i modèlic.