Giovanni Villani, l’historiador que comptava

Florència (Itàlia), vers 1275-Florència, 1348

Activitat: Història                                                              

Àrea: Florència

 

Comerciants

El pare de Giovanni Villani fou un mercader pròsper que exercí càrrecs públics importants a Florència. El fill seguiria les seves passes tant en l’economia com en la política. Els negocis van dur Giovanni a França i Flandes, associat a la banca dels Peruzzi (1300) i més tard a la dels Buonaccorsi, de la qual en fou codirector (1324). Tanmateix en el crac financer de 1345, com bona part de les empreses florentines, Villani en sortí malparat, i fins i tot va estar a la presó un temps, acusat pels creditors.

Poder republicà

Villani intervé activament en el govern de Florència, com a prior —el màxim càrrec polític— en tres ocasions (1316-1317 i 1321), o bé ocupant-se d’altres funcions polítiques, generalment de caire econòmic. Fou un dels responsables municipals en la distribució d’aliments durant la fam de 1328 i va col·laborar en l’acabament de la tercera muralla que envoltava la ciutat. Membre del partit dels güelfs negres, era partidari del papa.

Un fet destacat, la Nova Crònica

En un viatge a Roma (1300) va percebre la decadència d’aquesta ciutat respecte la seva vila natal. Per això va escriure una història de Florència, amb el títol original de Nova Cronica. Abasta des dels temps bíblics de la Torre de Babel fins 1348. La part més pròxima a l’autor, conté informació històrica valuosa, extreta dels arxius o del seu propi coneixement. Model de prosa històrica en italià, són unes memòries amenes on, malgrat el seu patriotisme florentí, sol donar opinions prou equilibrades.

L’anècdota

A diferència dels historiadors coetanis, Villani introdueix dades econòmiques i estadístiques en la seva crònica. Calcula, per exemple, la població florentina de 1338 en 90.000 habitants a partir del seu consum de gra, i d’igual manera comptabilitza molts aspectes de la ciutat i la seva activitat econòmica. Així ens informa que Florència tenia una xarxa educativa notable, amb uns 8.000 nens que rebien ensenyaments bàsics, un altre miler que estudiaven comerç, i uns 600 més, en escoles de gramàtica.

Obra familiar

Els interessos de Villani són variats: explica tant els fets polítics, com la vida econòmica, les festes públiques o les epidèmies i inundacions. Mort de pesta el 1348, la crònica fou continuada pel seu germà Matteo i el nebot Filippo, que narraren la història de la ciutat fins 1364, sense la capacitat d’observació i l’interès pel detall del seu parent.

 

Anuncis

Philippe de Commynes, un cronista maquiavèlic

Renescure (França), vers 1447-Argenton (França), 1511

Activitat: Història. Política   

Àrea: Ducat de Borgonya, regne de França

 

Ben situat

D’una família de burgesos flamencs, funcionaris del duc de Borgonya, el seu cognom real era Van der Cleyte, però va adoptar el nom del senyoriu de Commynes, un domini de la família. De jove, vivint a Borgonya sota el govern del duc Felip el Bo, va entrar al servei personal del seu hereu, Carles el Temerari (1464).

Cortesà del duc borgonyó

Quan Carles esdevé duc de Borgonya (1467), promou Commynes a alts càrrecs de la cort. És nomenat camarlenc i li confia importants missions diplomàtiques a Anglaterra i Espanya (1471) en el seu combat permanent amb el rei Lluís XI de França, el principal enemic del duc.

Traïdor

El 1472 Commynes canvià de bàndol obertament. Des d’aleshores fou conseller del rei francès, a qui havia ajudat secretament des de 1468. Recompensat esplèndidament pel seu nou senyor, amb grans feus com el principat de Talmont i la baronia d’Argenton, s’integra dins del cercle íntim del monarca i n’és el principal representant diplomàtic, col·laborant decididament en la destrucció de l’estat de Borgonya.

Davallada

A la mort de Lluís XI (1483), Commynes es confabula amb Lluís d’Orléans que ambiciona el poder, però la revolta és avortada per la regent, Anna de França. Commynes és empresonat entre 1486 i 1489, i després exiliat en un dels seus castells, lluny de la cort.

Rehabilitat

A partir de 1492, recupera el favor reial, ara servint Carles VIII de França, a qui acompanya en la seva expedició bèl·lica a Itàlia (1494-1495). En temps del seu successor Lluís XII ja no desenvolupà cap paper significatiu en la vida política del regne.

Un fet destacat, les Memòries (Mémoires)

Les memòries de Commynes narren cronològicament els governs de Carles de Borgonya, de Lluís XI i Carles VIII de França. A partir dels fets explicats, pretén ensenyar els trets del bon governant, basats no en altes consideracions religioses i ètiques sinó en la pràctica política real:  prudència, intel·ligència, astúcia, dissimulació …, cosa que el fa en part un precursor de Maquiavel.

La frase

“Un ha de calibrar bé abans d’arriscar-se a una batalla innecessària; si s’hi arriba cal que s’examinin abans tots els dubtes i perills. Aquells que actuen amb temor i previsió, sovint triomfen més que els que obren amb arrogància” (extret de les seves Memòries).

 

 

Anna Comnena, la princesa historiadora

Constantinoble, 1083–Constantinoble, 1153

Activitat: Història   Grup3-Lletres

Àrea: Imperi bizantí

 

Hereva?

Primogènita de l’emperador bizantí Aleix I Comnè i Irene Dukas, havia nascut, com era costum amb els fills de l’emperador, a la sala del palau imperial pintada de porpra; per això rebien el sobrenom de porfirogènetes, nats en la porpra, que senyalava la seva dignitat i els seus drets al tron. Malgrat ser el primer descendent del sobirà, quan anys més tard va néixer el seu germà Joan, Anna va perdre la condició d’hereva del títol imperial.

Dama culta

Anna Comnena va rebre una educació molt completa. Dona amb vastos coneixements de filosofia, ciències, teologia, història i geografia… als catorze anys s’havia casat amb un noble grec, Nicèfor Brienni que, a banda de general, excel·liria com a historiador, compartint, doncs, els seus interessos culturals.

Cap al tron

Confabulada amb la seva mare, Anna Comnena tractà d’obtenir la corona, aprofitant la vellesa de l’emperador, però aquest no cedí i mantingué com a hereu Joan. Anna intentà arrabassar el tron al seu germà altre cop, ja mort el pare, sense sort. L’emperador Joan II l’expulsà de la cort i la va recloure a perpetuïtat a Kechatiromene, un convent de Constantinoble.

Un fet destacat, L’Alexíada (Alexias)

Al monestir, vers el 1148, Anna va escriure L’Alexíada, una crònica sobre la vida i el regnat de son pare. Aquesta història política i militar del món bizantí entre 1069 i 1118, constitueix una font historiogràfica valuosíssima per la proximitat de l’autora als fets narrats, el coneixement directe de personatges i el seu accés als arxius imperials. L’obra és un panegíric del progenitor i mostra el punt de vista grec a la I Croada, reflectint la visió pejorativa dels bizantins cap a altres cultures, també de la cristiandat occidental.

La frase

“Un dol profund, un de sol, va tenir

(per bé que no ho confessa), aquesta grega altiva,

i és que no va arribar, hàbil com era,

a obtenir la Corona; l’hi va prendre

de les mans, quasi, l’insolent Joan” (fragment del poema “Anna Comnena”, de Kavafis, versió de Joan Ferraté)

Beda, el Venerable, pare de la història anglesa

Monkton (Gran Bretanya), 672 o 673–Jarrow (Gran Bretanya), 735

Activitat: Història

Àrea: Regne de Northúmbria

 

Vida monacal

Les dades biogràfiques sobre Beda provenen bàsicament dels seus escrits. Als set anys els pares l’encomanaren al monestir benedictí de Sant Pere, a  Wearmouth. Dos anys més tard, l’abat Benedict Biscop l’envià amb una vintena de monjos al sud, a Jarrow, per crear el monestir de Sant Pau. Beda fou ordenat diaca amb 19 anys, i prevere, el 703. Tret de visites a Lindisfarne i York, aquest monjo va viure a Jarrow, centrat en la biblioteca del monestir i dedicat a instruir els monjos. 

Un fet destacat, Història eclesiàstica dels anglesos (Historiae ecclesiastica gentis Anglorum)

Per als estudiosos actuals, aquesta és la seva obra més important, escrita vers el 732. La crónica, rigurosa d’acord amb els estàndards de l’època, explica les primeres conversions a la fe cristiana dels anglosaxons, al segle VI, i la seva difusió per tota Gran Bretanya fins als temps de Beda. Testimoni de la seva fama, una centúria més tard, el rei Alfred de Wessex n’ordenà la traducció del llatí a l’anglès antic. 

Tria d’obres

De arte metrica, manual sobre la versificació en llatí; Sobre la natura de les coses (De natura rerum), tractat de cosmologia; Sobre el càlcul del temps (De temporum ratione, 725), estudi del calendari on Beda valida el còmput de la festa de la Pasqua d’acord amb els usos romans i en contra dels costums de l’Església irlandesa; Vita sancti Cuthberti  (abans de 721), biografia de Cuthbert, bisbe de Lindisfarne.  

Beda traduint l’evangeli de sant Joan, de J. D. Penrose (1902)

L’anècdota

Beda proposà una cronologia que abandona els càlculs tradicionals del temps a partir de  la fundació de la ciutat de Roma o bé dels regnats dels reis anglosaxons, per establir com a nova referència cronològica el naixement de Jesucrist, que constitueix el punt central de la història cristiana. El seu model seria adoptat lentament per la historiografia posterior.

Enciclopedista

Principal figura intel·lectual de l’Anglaterra dels primers segles medievals, l’obra de Beda el sobrevisqué. La seva influencia va perdurar gràcies a l’escola fundada a York per l’arquebisbe Egbert de York, deixeble seu, i des d’allà fou transmesa al continent a través d’Alcuí de York, preceptor de Carlemany.      

La frase 

“Déu, l’ordenador de la natura, que va fer sorgir el sol des d’Orient al quart dia de la Creació, en la sisena edat del món ha fet alçar Beda des d’Occident com un nou sol per il·luminar tota la Terra” (del monjo suís Notker Bàlbul, mort el 912)

Joan Margarit, cardenal i home del rei

Girona, vers 1422–Roma, 1484

Activitat: Política. Història Grup5-Història

Àrea: Corona d’Aragó. Estats Pontificis

Catalunya i Roma

Procedent d’una família noble de segona fila, va ser destinat a l’Església, tot aprofitant la protecció del seu oncle, Bernat de Pau, bisbe de Girona. Va estudiar lleis a Bolonya i després actuà a Itàlia com a ambaixador del papa i del rei Alfons, el Magnànim. El 1453 esdevé bisbe d’Elna, amb la qual cosa inicia la seva activitat política a Catalunya, que alterna amb noves comeses a Itàlia.

Un fet destacat, la defensa de la Força Vella de Girona

La Força Vella de Girona

La Força Vella de Girona

Des del 1462 Margarit és bisbe de Girona. Aquell mateix any s’inicia la guerra civil catalana entre el rei Joan II i la Diputació del General. El prelat gironí se situa al bàndol reial i té un paper destacat. La reina Joana i l’hereu Ferran són a la ciutat gironina, i Margarit els protegeix de l’exèrcit que assetja Girona, guardant-los un mes i mig a l’enclau més fortificat de la ciutat, dit la Força Vella, fins a l’arribada de l’exèrcit  que els allibera.

Canceller i diplomàticjoanmargarit

Els vaivens de la guerra van fer que el bisbe —i la seva ciutat—, canviés de bàndol dos cops. El triomf definitiu del rei converteix Margarit en una de les principals figures polítiques del regne. Esdevé canceller i els seus familiars controlen la zona gironina. Mort Joan II (1479), el successor Ferran II l’envia a Itàlia, com a ambaixador, però no aconsegueix trencar l’acord de Venècia amb els turcs otomans.

Tria d’obres

També home de lletres, va escriure diverses obres, algunes connectades amb l’humanisme. Templum Domini (Temple del Senyor), tractat en defensa dels béns i drets dels eclesiàstics; Corona regum (Corona dels reis), un manual sobre la formació moral del príncep per ser un bon governant; Paralipomenon Hispaniae libri decem, l’obra més important, encara que inacabada. Aborda la història i la geografia d’Hispània durant l’edat antiga. Destaca per la selecció de les fonts grecollatines.

L’anècdota

Margarit desitjava ser cardenal. Ja hi aspirava en temps del papa Pius II, però el 1461 el monarca escollí com a candidat el bisbe Jaume de Cardona. Més tard les successives peticions del rei a favor de Margarit, durant els anys 70, no reeixiren. Fou durant el regnat de Ferran II que el papa Sixt IV l’investí cardenal el 1483. Gaudí d’aquest títol només un any, però va participar en un conclave, el que elegí Innocenci VIII.

Per saber-ne més:

Robert B. Tate. Joan Margarit i Pau, cardenal i bisbe de Girona. Barcelona, 1976

Santiago Sobrequés i Vidal. Joan Margarit i Pau, la tràgica fi de l’edat mitjana a Catalunya. Barcelona, 2006

Guardar

Guardar

Guardar

Snorri Sturluson, tractant d’Odin o sant Olaf

Hvammr (Islàndia), 1179–Reykjaholt (Islàndia), 1241

Activitat: Literatura. HistòriaGrup3-Lletres

Àrea: República d’Islàndia

Oddi

Amb tres anys, amb el consentiment patern, Snorri fou adoptat per Jon Loftsson,  un prohom d’Islàndia, a fi de rebre educació a Oddi, principal centre cultural de l’illa. Hi va aprendre dret, història i poesia escandinaves, i llatí, que farien possible la seva vessant humanística posterior.

Promoció

Va casar-se amb una pubilla rica, inici de la seva fortuna que va acréixer sense gaires escrúpols. El dret islandès no estava codificat i ell exercí el càrrec de recitador de les lleis més de deu anys, que aprofitaria en benefici propi en nombrosos plets. Per augmentar la seva influència, va escriure poemes adulant nobles de Noruega i el 1218 hi viatjà.

snorristurluson

Relació reial

Gaudí del favor del rei Haakon IV de Noruega, amb qui es va comprometre a convèncer els seus compatriotes de sotmetre-s’hi. Snorri tornà al seu país però incomplí la promesa. Va perdre el patrimoni, barallat amb familiars. Havent tornat d’un nou viatge a Noruega després de desobeir altre cop al rei, maldà per recuperar el seus béns. De nit, Snorri fou mort pels homes de Gissur Thorvaldsson, un cabdill islandès, complint ordres del rei noruec.

Un fet destacat, Heimskringla (El cercle del món)

L’obra més reeixida de Snorri Sturluson és Heimskringla, un seguit de biografies dels reis de Noruega del segle IX fins al XII, precedit d’un relat mític dels orígens. Destaca la saga del rei Olaf, el Sant, cristianitzador del país. El valor del treball rau tant en les dades, extretes de cròniques i poemes tradicionals i tamisades pel seu sentit crític, com també en l’alta qualitat literària. La prosa sòbria, d’intensitat dramàtica, expressa amb vivesa les gestes dels personatges.

Més obres

L’altre gran treball és l’Edda, un manual en prosa sobre la tècnica de l’antiga poesia islandesa, que tracta de mètrica i recursos estilístics, si bé s’hi afegeix una extensa panoràmica de la mitologia nòrdica, principal font d’aquesta tradició literària. Alguns crítics li atribueixen, a més, la Saga d’Egil Skallagrimsson, víking del segle X, potser un dels seus ancestres.

La frase

“El Nord té en Snorri Sturluson un historiador que en bona mesura pot comparar-se amb Tucídides, i en alguns aspectes, sense perdre-hi. I tenint present la gran disparitat de cultura i progrés intel·lectual entre el seu món i la Grècia de Pèricles, un admira encara més el geni de Snorri” (del filòleg Lee M. Hollander).

snorristurluson-labatalladetorcontraelsgegantsde-m-e-winge1872

La batalla de Thor contra els gegants, de M.E. Winge, 1872

Guardar

Guardar

Jofre de Monmouth, historiant sobre el rei Artús

Monmouth? (Gran Bretanya), vers 1100–m. 1154 o 1155

Activitat: Història Grup3-Lletres

Àrea: Regne d’Anglaterra

 

jofredemonmouthQüestió de noms

Jofre (o Geoffroy) de Monmouth és la traducció de Galfridus Monemutensis, forma amb què s’autoanomena en la seva obra. Els coetanis s’hi referien com Galfridus Artur, que podria derivar del nom del seu pare o bé, potser, com a reconeixement a la seva tasca de difondre la figura del rei Artús. D’acord amb la localitat associada al seu nom, és probable que hagués nascut en aquella població gal·lesa. Religiós augustinià, va viure a Oxford entre 1125 i 1151, any en què fou elegit bisbe de Saint Asaph, a Gal·les.

Merlí

Tota la producció conservada de Jofre de Monmouth està escrita en llatí i aborda la “història” antiga de Gran Bretanya, poc rigurosa i infestada de components fantàstics. Dos títols corresponen al personatge del mag Merlí: Les profecies de Merlí (Prophetiae Merlini) i La vida de Merlí (Vita Merlini), figura extreta del mag Myrddin de la mitologia celta, que Jofre de Monmouth relaciona amb el rei Artús.

Un fet destacat, Història dels reis de Bretanya (Historiae regum Britaniae)

Escrita vers el 1136, aquesta crònica pseudohistòrica és l’obra magna de Jofre de Monmouth. Al costat de fets com l’ocupació romana, narra les vides de reis mítics de la Gran Bretanya —començant per Brutus, suposant descendent d’Enees de Troia—  fins al segle VII, quan els anglosaxons conquesten l‘illa. La part més extensa es dedica a Artús, figura mitològica gal·lesa que Jofre desenvolupa i converteix en l’arquetip del rei perfecte. Hi figuren també la reina Ginebra o el traïdor Mordred, però no apareix sir Lancelot, que prové d’una versió francesa posterior.

L’anècdota

A més de les històries vinculades a la llegenda artúrica, Jofre de Monmouth també tracta d’altres personatges que han estat adoptats per escriptors posteriors. L’exemple més significatiu és el rei Leir i les seves tres filles, el precedent més antic del drama del Rei Lear, de William Shakespeare.