Go-Daigo, l’emperador que volgué governar

 

Kyoto (Japó), 1288-Mont Yoshino (Japó), 1339

Activitat: Política    Grup5-Història                                                 

Àrea: Imperi del Japó

 

L’anècdota

A principis del segle XIV, l’emperador, amb la cort a Kyoto, era teòricament el sobirà del Japó, però qui governava era el shogun, el cap militar, des de Kamakura. De fet, aquest esquema binari s’enredava més perquè l’emperador, generalment menor d’edat, no regia el país, sinó que ho feia un sobirà anterior que havia abdicat i dirigia la cort imperial des del monestir on s’havia retirat. Paral·lelament, a Kamakura tampoc governava el shogun, sinó que el poder real estava en mans del regent del shogun.

Takaharu

El tron imperial no es transmetia de pares a fills. Per designi dels shoguns, s’alternaven com a emperadors membres de dues branques de la família imperial. El príncep Takaharu, de la branca júnior, va accedir a la corona el 1318, ja major d’edat, a diferència de sis dels seus set immediats predecessors, i va prendre el nom de Go-Daigo.   

Temptatives

El nou emperador pretén restablir l’autoritat imperial sobre el país, de manera efectiva, cosa que implica l’abolició del shogunat, amb seu a Kamakura. Aprofita la incompetència del shogun i les poítiques desencertades del regent per augmentar els seus partidaris, però es descobreixen els seus plans el 1331. És destronat ràpidament i enviat a les illes Oki (Japó). 

Guerres i traïcions

A pesar de l’exili, perviu la rebel·lió imperial que progressa quan Go-Daigo s’escapa d’ Oki. Fins i tot, generals del shogun es passen a l’enemic, com Ashikaga Takauji, que obre Kyoto a Go-Daigo, i Yoshisada Nitta, qui assetja i pren Kamakura el 1333. L’ocupació d’aquesta població posa fi a l’antic shogunat.  

godaigo

Un fet destacat, la restauració Kenmu

Go-Daigo esdevé altre cop emperador, ara sense ningú que el tuteli. Basteix un nou sistema de govern que afavoreix l’aristocràcia civil de la cort en perjudici dels militars, llevat d’algun alt comandament com Ashikaga Takauji, recompensat amb terres i algun càrrec menor. Go-Daigo escull el seu fill Morinaga com a nou shogun, i això allunya Ashikaga. En 1335 aquest s’autoproclama shogun i esclata la guerra de la qual en surt victoriós. Go-Daigo abandona Kyoto el 1336.      

Dos emperadors

El shogun entronitza un nou emperador titella, de la branca sènior de la família imperial, i imposa la seva autoritat sobre la major part del Japó. Només al sud de Nara, als voltants del mont Yoshino, Go-Daigo crea una nova cort que es mantindrà més enllà del seu traspàs, fins al 1392.  

Kakinomoto no Hitomaro, el savi de la poesia

Japó, mort vers el 700

Activitat: Literatura     

Àrea: Imperi del Japó

 

Un noble oblidat

No es conserven referències coetànies sobre Kakinomoto, les úniques dades biogràfiques provenen dels seus mateixos versos. Fou un noble d’estatus menor, amb un paper polític irrellevant. Com a poeta cortesà, la seva activitat se situa entre els regnats dels emperadors Tenmu (672-686) i Menmu (697-707), especialment en temps de l’emperadriu Jito, que va regnar del 686 al 697.

Poemes públics

La producció literària de Kakinomoto es divideix tradicionalment en dues categories: les composicions poètiques privades i les de caire públic, escrites amb motiu dels principals fets de la cort. Així descriu la gran processó imperial a Yoshino o les morts del príncep Kusakabe (689) i de la princesa Asuka (700), succeïdes els anys 689 i 700, respectivament, que delimiten l’abast cronològic dels seus poemes datables.

Un fet destacat, els  “choka”

Kakinomoto és reconegut com un mestre en el gènere del “choka” o poema llarg. Amb seguretat se li atribueixen 19 “choka” i uns 75 “tanka” o poemes breus. El “choka” més extens, de 149 versos, dedicat al príncep Takechi, descriu una batalla, tema rar de la poesia japonesa, on combina les emocions amb imatges visuals. També n’hi ha de caràcter privat, els més admirats actualment, com els referits a la seva muller,  a una ciutat en ruïnes o a un nàufrag mort, incidint en la dona que ignora que és vídua.

Versos entre coixins

Hitomaro mostra, sobretot en les poesies privades, els sentiments humans ben copsats i expressats amb elegància i sensibilitat. Utilitza amb mestria els “makurakotoba” (literalment, paraules coixí), que són epítets fixos associats a un substantiu principal per donar-li una càrrega expressiva, provinents de la poesia tradicional.

La frase

“Com la cua d’un faisà ,

s’espargeix aquesta llarga,

llarga nit.

Potser veuré l’alba

també en solitud?”

 

“El meu cavall blau i negre

em porta amb trot ràpid.

Ai! Ja ha deixat

entre els núvols de l’horitzó

la casa de la dona que estimo.”

Fama

Els poemes de Kakinomoto formen part de la col·lecció més antiga de poesia japonesa, el Manyoshu, que recull obres dels segles VII i VIII. La fama de l’autor augmenta amb el temps, reverenciat com un personatge semidiví que en el Kokinshu, la primera antologia poètica ordenada per un emperador, ja rep el títol de “savi de la poesia”. En els nostres dies se’l continua valorant com un dels grans clàssics de la poesia japonesa.

Koken, una hàbil emperadriu del Japó

Nara (Japó), 718-Nara, 770

Activitat: Política         

Àrea: Imperi del Japó

 

Un fet destacat, la popularització del budisme al Japó

Quan l’emperador Shomu abdicà el 749, només comptava amb una filla soltera, que va succeir-lo en el tron, amb el nom de Koken. Budista devota com el pare, va fomentar la seva propagació per tot el país. L’anterior emperador havia generat un greu conflicte entre el culte tradicional xintoista i aquella nova religió en promoure la construcció del gran temple budista Todai-ji i l’erecció d’una imatge gegantina del Buda. Koken va poder completar el projecte (752) i inaugurar-lo amb una cerimònia esplèndida.

Renúncia imperial

Per bé que el seu progenitor li havia indicat quin havia de ser el seu successor imperial, Koken no en va fer cas. Nou anys després de l’entronització de Koken, el 758, l’emperadriu va renunciar a la corona després d’escollir com a nou sobirà un cosí llunyà, que va prendre el nom de Jimmu. S’ignoren els motius de l’abdicació. Amb tot, Koken no es va recloure, allunyada del món.

Un se’n va i una altra torna

Vers el 761 Koken coneix el monjo budista Dokyo a Nara, que esdevé el seu conseller religiós i polític. Koken pretén recuperar el poder en contra de l’emperador Jimmu i del seu primer ministre Nakamaro Fujiwara. Finalment, el 764, esclata l’enfrontament entre els dos bàndols. La victòria militar dels partidaris de Koken suposa la mort del ministre Nakamaro i l’abdicació i l’exili de Junnin. Koken torna a seure al tron, ara amb el nom de Shotoku.

Temple Saidai-ji

Un monjo promocionat

Durant el segon govern (764-770), l’emperadriu manté el seu favor pel budisme, erigint el gran temple de Saidai-ji (765) i afavorint econòmicament els seus monestirs. A palau, promociona el monjo Dokyo fins els càrrecs més alts de govern en contra d’altres cortesans aristòcrates. Sembla que a la mort de Shotoku (740), Dokyo pretenia succeir-la com a nou sobirà del Japó, però no hi reeixí, i va patir l’exili.

L’anècdota

El regnat de l’emperadriu Koken no és un fet excepcional. Al llarg dels segles VII i VIII ocupen el tron del Japó sis sobiranes, també una d’elles —Kogyoku— dues vegades. El cert és que Koken fou l’última d’aquella època, i que passarien més de 800 anys abans que una altra dona fos l’emperadriu governant.

Honen, el budista japonès de la Terra Pura

Inaoka (Japó), 1133-Kyoto (Japó), 1212

Activitat: Religió

Àrea: Imperi del Japó

 

L’anècdota

Segons una tradició, Honen, de família benestant, va fer-se monjo seguint el consell del seu pare moribund. Funcionari local que havia estat malferit per un que volia suplantar-lo, advertí al fill que no el vengés sinó que pregués per a ell i treballés per a la seva pròpia salvació. Als nou anys va rebre la formació inicial al monestir del seu oncle, i als 15 va marxar al mont Hieii, el centre monàstic de l’escola budista Tendai. Allà esdevindria un monjo d’àmplia cultura i s’ordenaria sacerdot.

Un fet destacat, el “nembutsu”

Insatisfet amb el budisme Tendai i altres corrents oficials, al 1175, als 43 anys, llegint els textos budistes del xinès Shantao, propugnà la pràctica del “nembutsu” com a eina per atènyer la salvació universal. El “nembutsu” consisteix en la invocació constant del nom del Buda Amida, amb tot el cor. Fins aleshores aquesta pràctica monàstica era una eina més per al progrés espiritual del monjo; la novetat rau en què Honen proclama el seu caràcter exclusiu. No cal res més.

El budisme Jodo-shu

Honen funda una nova escola budista al Japó, la Jodo-shu, que significa la Terra Pura. És el primer corrent que deixa enrere les escoles oficials Tendai i Shingon, i que perviurà al llarg dels segles. El seu moviment religiós i el del seu deixeble Shinran s’obre a tothom. La recitació del mantra “namo amida butsu” implica la confiança absoluta en la misericòrdia de Buda per assolir la il·luminació interior.

Popular

El budisme de Honen es difon amb rapidesa, de manera notable entre les dones, i també pels estaments socials inferiors fins aleshores ignorats pels moviments budistes ortodoxos. La seva popularitat provocà recels i atacs de monjos i cortesans. Reaccionant a les crítiques, el 1204, Honen estableix que la invocació del Buda Amida implica també dur una conducta moral irreprotxable alhora que veta les desqualificacions a altres escoles budistes.

Càstig imperial

Amb tot, els atacs prosseguiren. El 1207, mentre l’emperador Go-Toba era de pelegrinatge, dues de les seves dames de companyia, arran dels contactes amb deixebles de Honen, abandonaren la cort per fer-se monges. La reacció imperial fou extrema: van decapitar els dos deixebles i Honen fou expulsat a l’illa de Shikoku. Uns sis mesos més tard li fou permès abandonar l’illa, però no pogué tornar a Kyoto fins 1211, un any abans de morir. Ell, però, mantingué la seva popularitat.

Ono no Komachi, escriptora de “tanka”

Japó, mitjans del segle IX

Activitat: Literatura     

Àrea: Imperi del Japó

 

Història i llegenda

Ono no Komachi, de Suzuki Harunobu, 1768

Molt poc se sap d’Ono no Komachi. La llegenda ha eclipsat la figura històrica d’una escriptora que va viure al segle IX, en l’ambient refinat de la cort de Kyoto, potser al servei de l’emperador Nimmyo. La tradició, enfortida amb narracions i obres de teatre medievals, la retrata com una dona de bellesa extraordinària i voluble, que rebutjava tots els pretendents, i que hauria acabat els seus dies vella, pobra, sola i amargada.

Remembrança

Poemes de Komachi van ser inclosos en la primera antologia poètica ordenada per l’emperador, el Kokinshu (vers 900), feta per l’escriptor Ki no Tsurayuki. El compilador valora aquesta poetessa fins el punt d’integrar-la en el grup més insigne, el dels Sis “rokkasen”, és a dir, els sis poetes immortals. Un segle després també apareix en la compilació dels Sanjurokkasen, els 36 genis poètics del Japó, a càrrec del crític Fujiwara no Kinto.

Un fet destacat, els  divuit “tanka”

Komachi crea els seus poemes usant el gènere dels “tanka”, composicions de cinc versos, amb un estructura fixa: el primer i tercer versos són pentasíl·labs, i la resta, de set síl·labes. La seva producció, bàsicament amorosa, és molt breu: consta de divuit poemes recollits al Kokinshu, als quals alguns experts incorporen quatre poesies més d’un altre recull, el Gosenshu (951); en canvi, un centenar de poemes afegits d’una recopilació més tardana, la crítica no els admet com autèntics.

Poesies i jocs de paraules

Els versos d’Ono no Komachi són intensos i emotius, tractant sobretot no de l’enamorament sinó de la insatisfacció i els desacords amorosos. Utilitza sovint metàfores extretes de la natura i els “kakekotoba”, mots polisèmics o bé que recorden altres paraules, amb la qual cosa augmenten les lectures possibles del text.

La frase

“Allò que es marceix

sense que ho manifesti el color

és la flor

del cor de les persones

d’aquest mon”

 

“Els teus regals

s’han convertit en enemics:

sense ells

podria haver tingut

un moment d’oblit”

Jocho, patriarca de l’escultura japonesa

Japó, finals del s. X –Kyoto? (Japó), 1057

Activitat: Escultura Grup4-Art

Àrea: Imperi del Japó

 

El mestre Kojo

Jocho va formar-se sota el mestratge de l’escultor Kojo, de qui esdevindria el principal col·laborador. De la seva activitat conjunta deriva la decoració escultòrica búdica de la sala Muryjuin del temple Hojoji, a Kyoto, encàrrec de l’home més poderós del Japó, el regent Fujiwara Michinaga.

Cap d’escola

A la mort de Kojo, el deixeble va heretar el taller, que continuà treballant per l’aristocràcia més granada, bàsicament la família Fujiwara. Entre els seus treballs hi ha les escultures de noves sales del temple Hojoji i la reconstrucció de les imatges del temple Kofukuji, a Nara, que havia estat destruït pel foc el 1046. Reflex de l’admiració dels clients, són els títols honorífics amb què se’l premia, com hokkyo i hogen, distincions fins aleshores reservades al monjos budistes eminents.

Tècnica

Seguint l’evolució de Kojo, substitueix les escultures escolpides en un sol bloc de fusta per estàtues amb les parts treballades separadament i després acoblades (yosegi-zukuri). El procediment escurça el temps d’execució i millora l’acabat. Per afrontar els nombrosos encàrrecs, compta amb un gran taller. Al capdamunt, Jocho supervisa la feina de vint mestres (daibusshi), que alhora es responsabilitzen cadascun de la feina de cinc escultors inferiors (shobusshi).

La frase

“Jocho és el Henry Ford de l’escultura búdica” (de l’escultor Yabuuchi Satoshi).

Amida assegut, del temple Byodoin

Amida assegut, del temple Byodoin

 

Un fet destacat, Amida assegut, de Byodoin

Una obra de Jocho conservada fins als nostres dies és l’Amida assegut, representació de Buda. Encomanada per Yorimichi Fujiwara per a la Sala del Fènix, del temple Byodoin, a Uji (Japó), va acabar-la el 1053. Fa prop de 3 metres aquest Buda, de fusta lacada i daurada: rostre dolç, modelat suau, proporcions harmòniques, amb drapejat de plecs regulars, que contrasten amb la decoració exuberant que l’envolta, i que fa patent encara més la serenitat que traspua.

Èxit

El Buda Amida de Jocho es convertí en un model de referència per a la creació de budes asseguts del Japó. L’estil elegant de Jocho domina l’art dels segles XI i XII. Representa alhora el primer estil genuí japonès, no importat de les cultures xinesa o coreana.

Nichiren, el budista japonès del lotus

Kataumi (Japó), 1222-Ikegami (Japó), 1282

Activitat: ReligióGrup2-Raó

Àrea: Imperi del Japó

nichirenMonjo insatisfet

Nascut en una família de pescadors, Zennichimaro va ingressar al monestir budista de Seicho-ji, de l’escola Tendai. Als setze anys va voler aprofundir en els estudis budistes i convertir-se en sacerdot. Va continuar la seva formació en altres centres de Kamakura, Kyoto, Nara…, però, decebut de la vida religiosa i dels principis en què es basaven les diverses escoles doctrinals, va abandonar el budisme Tendai, sense incorporar-se’n a cap altre.

Un moviment autòcton durador

El 1253 va adoptar un nou nom: Nichiren, compost dels mots Nichi i Ren, que signifiquen sol i lotus. Funda una nova escola budista, la primera de matriu japonesa, que no és l’adaptació d’altres sectes procedents de Xina o Corea. De personalitat carismàtica, el seu moviment reeixiria i perviuria. Al segle XXI milions de japonesos segueixen els seus ensenyaments.

El mantra del lotus

El principal tret distintiu del seu budisme és la pràctica diària, durant hores, de la repetició constant d’un mantra: “Nam-myoho-renge-kyo” (“salutació al sutra del lotus”). Aquest exercici proporciona la felicitat i sobretot, permet la il·luminació interior. Qualsevol, independentment del sexe o condició social, té les facultats inherents per assolir el seu desvetllament i esdevenir un nou buda, principi que Nichiren adopta precisament del sutra del lotus, un dels ensenyaments del fundador del budisme.

Un fet destacat, Risshō Ankoku Ro (Sobre l’establiment de l’ensenyament correcte per assegurar la pau a la terra)

En aquest tractat, Nichiren assenyala com a causa dels desastres naturals i el caos polític la corrupció dels governants i del budisme. Uns i altres vetllen pels seus interessos personals en comptes del benestar del poble. Ni la resignació ni el ritualisme són positius, només amb els seus ensenyaments es pot transformar el món. La seva oposició a les altres escoles budistes van desembocar en persecucions i exilis. Perdonat el 1274, es va retirar al mont Minobu, però mai no es va retractar de les seves idees.

L’anècdota

En una ocasió quan era perseguit, a Tatsunokuchi, Nichiren fou capturat pels enemics que volien matar-lo. Tanmateix, l’execució no es va produir perquè, segons els seus partidaris, succeí un prodigi al cel: una objecte de gran lluentor va travessar el firmament. Vist això, els seus botxins van deixar-lo lliure.

Zeami, el geni del teatre No

 
Japó, vers 1363–Japó, vers 1443
Activitat: Literatura. Teatre
Grup3-Lletres Àrea: Imperi del Japó
 
Pare i fill

El seu pare, Kanami, era cap d’un grup de teatre, i des d’infant Zeami va participar en les representacions. Després d’actuar davant del jove shogun Ashikawa Yoshimitsu, aquest va triar el noi com a amant i li proporcionà una educació esmerada. Mort el seu progenitor, amb 21 anys Zeami el substituí com a cap de la companyia, actor principal i guionista de les obres que escenificaven.

Un nou teatre durador

Kanami i Zeami creen, a partir d’espectacles populars de circ  o vinculats a celebracions agràries, un teatre elegant i refinat, el No. De gran simplicitat escenogràfica, només hi actuen homes, que duen màscares per fer de dones, vells o déus. S’hi combina música i dansa, amb un estil d’interpretació sobri, ritual i simbòlic. El nou teatre perduraria i es mantenen en el repertori actual les obres dels dos fundadors.

Tria d’obres

Izutsu, considerada per Zeami la seva millor peça teatral; Takasago, que dramatitza la trobada d’un sacerdot amb els esperits de dos arbres vells; El llibre de la transmissió secreta de la flor (Fushikaden, dit també Kadensho, 1400-1402), l’estudi mes extens sobre teoria del teatre.

Un fet destacat, El mirall de la flor (Kakyo, 1424)

Recull d’ensenyaments d’estètica i sobre formació i interpretació de l’actor del teatre No. A diferència del Fushikaden on difon les idees paternes, aquí revela la seva visió més personal, influïda pel budisme zen. Reclama l’entrenament constant i exigent, l’absolut domini de la ment sobre el cos, a fi de copsar i transmetre l’essència d’aquest art, la bellesa ideal, per commoure a l’espectador.

Teatre No

Teatre No

La fortuna variable

Zeami Motokiyo no gaudí del patrocini de tots els shoguns, encara que ho compensà amb  el suport popular. Els últims anys va viure desgràcies familiars com les morts de la dona i el primogènit, i  el 1434 el shogun Yoshimochi va castigar-lo amb l’exili a l’illa de Sado, potser perquè s’oposà a cedir la companyia teatral al seu nebot Onami, l’actor de la cort. No és clar el seu final: o bé va morir a l’exili, o bé fou perdonat i tornà a Kyoto, la capital.

La frase

 ““Zeami em va impressionar doblement: per ser un gran poeta dramàtic i per ser l’autor de diversos tractats que contenen, a més d’instruccions i preceptes d’ordre escènic, passatges de gran subtilesa estètica i filosòfica. Conjunció del pensar i el sentir, la quietud contemplativa i el moviment passional, l’obra de Zeami és una veritable poètica” (d’Octavio Paz).

Dogen, mestre Zen

 
Kyoto (Japó), 1200-Kyoto, 1253
Activitat: Religió Grup2-Raó
Área: Imperi del Japó
 
dogenMonjo
Membre del clan aristocràtic dels Fujiwara, havia perdut al seu pare amb dos anys i la seva mare morí quan en tenia set. Als tretze, renuncià a una carrera política i a la vida de la cort per ingressar al monestir del mont Hiei, el centre més important del budisme Tendai. Va estudiar-hi els textos sagrats budistes, però la pràctica monàstica no satisfeia les seves inquietuds espirituals.
Viatge profitós
El 1223 va viatjar a la  Xina per visitar altres convents, però les primeres experiències van ser decebedores. Finalment conegué Rujing Tiantong, un mestre budista Chan, de l’escola Soto, amb qui s’hi estaria uns anys i assoliria la il·luminació interior. El 1227 va tornar al seu país. El budisme Chan, anomenat Zen al Japó -que significa “meditació”- ja hi tenia una altra escola, la Rinzai, basada en la pràctica de la meditació mitjançant qüestions del mestre al deixeble; l’escola Soto, en canvi, promou el “zazen”, la meditació asseguda, amb les cames creuades, com en les estàtues de Buda.
Projectes

La doctrina de Dogen  pretén un retorn al que ell considera el budisme genuí. Contrari al rigorisme de Rinzai i al ritualisme d’altres escoles budistes, el 1230 va abandonar el monestir de mont Hiei. Després de noves topades amb altres comunitats, va fundar un convent, l’Eihei-ji. La seva iniciativa fructificaria, com ho palesa que el mateix shogun el convidés al seu palau de Kamakura per tal que li ensenyés el Zen (1247).

Un fet destacat, el Shobogenzo (El tresor de l’ull del verdader dharma)

L’obra principal de Dogen, redactada entre 1231-1253 es compon de sermons on desenvolupa a bastament la seva filosofia, que ocupa un lloc rellevant en la història intel·lectual del Japó. Dogen sosté que tothom pot assolir la il·luminació interior. Meditació i vida activa no són termes oposats; ans al contrari, el quefer quotidià envers els altres és també un mitjà per al creixement espiritual. No hi ha diferències significatives entre el profà i el sagrat.

Tria d’obres

Fukanzazengi (Instruccions generals per a la pràctica del Zazen, 1227), Tenzo Kyokun(Instruccions al cuiner, 1237); Eiheikoroku (Recull complet d’Eihei), conjunt de discursos formals i poesies en xinès.

La frase

“Allò que és considerat com la preparació de magnífiques delicadeses no és necessàriament el més superior, ni la preparació d’una sopa amb les verdures més simples és necessàriament inferior. Quan s’escull i se serveix una hortalissa d’allò més vulgar, si és fet amb esperit veritable, sincer i pur, aquesta serà comparable a les delicadeses més magnifiques.”

Per saber-ne més:

Dogen. Instruccions al cuiner. Palma de Mallorca, 2010

Minamoto Yoritomo, el primer shogun

 
Atsuta-ku (Japó), 1147-Kamakura (Japó), 1199
Activitat: Política   Grup5-Història                                                 
Àrea: Imperi del Japó
 

Els Minamoto en desgràcia

Al Japó del segle XII l’emperador regnava però no governava. El poder, en mans de la família cortesana dels Fujiwara, era disputat per altres dues grans cases nobiliàries provincials, els Taira i els Minamoto. Yoritomo era fill d’un dels caps del clan, però el 1159 el seu pare fou derrotat i assassinat així com els seus dos germans grans. Taira Kiyomori, el nou home fort del Japó, el condemnà a l’exili a la provincia d’Izu, allunyat de la cort, on romandria durant vint anys.

L’anècdota

Durant l’exili fou vigilat pel noble Ito Sukechika, però quan es descobrí que la filla d’Ito esperava un fill de Yoritomo, l’expulsà de les seves terres. El jove es posà sota la protecció d’Hojo Tokimasa, un altre senyor local, de qui va conèixer la filla gran, Masako, promesa a un noble Taira. Segons la llegenda, enamorats, sense el consentiment patern, la parella fugí a les muntanyes d’Izu, on es casaren. Més endavant el sogre ajudaria Yoritomo en la lluita contra els seus enemics.

minamotoyoritomoLa guerra Gempei

El 1180 Mochihito, fill de l’emperador, demanà ajut als nobles per foragitar els Taira de la cort. Yoritomo va alçar-se, però fou vençut a Ishibashiyama; de tota manera, aconseguí controlar l’est del Japó. Es va capgirar la situació gràcies sobretot a Yoshitsune, germanastre de Yoritomo, un hàbil general que obtingué el 1185 la victòria naval decisiva de Dan-no-ura contra els Taira. Malgrat això, per por de ser traït, Yoritomo va perseguir el germanastre per tot el país fins que fou mort.

Un poder paral·lel

Al llarg del conflicte Minamoto Yoritomo va afermar el seu poder nomenant governadors militars (shugo) i administradors (jito) en algunes províncies, sotmesos exclusivament a la seva autoritat. Encara que no va comptar mai amb delegats a tot el país, aquesta nova estructura va substituir progressivament l’administració imperial.

Un fet destacat, el shogunat Kamakura

Lider indiscutible del Japó, l’emperador el reconegué com a Sei-ii Taishogun, o generalíssim el 1192. Implantà una dictadura militar amb capital a Kamakura, fonamentada en un sistema feudal, on els nobles guerrers se sotmetien al shogun, rebent terres en compensació. Aquest sistema perviuria al Japó fins mitjans del segle XIX.