Honen, el budista japonès de la Terra Pura

Inaoka (Japó), 1133-Kyoto (Japó), 1212

Activitat: Religió

Àrea: Imperi del Japó

 

L’anècdota

Segons una tradició, Honen, de família benestant, va fer-se monjo seguint el consell del seu pare moribund. Funcionari local que havia estat malferit per un que volia suplantar-lo, advertí al fill que no el vengés sinó que pregués per a ell i treballés per a la seva pròpia salvació. Als nou anys va rebre la formació inicial al monestir del seu oncle, i als 15 va marxar al mont Hieii, el centre monàstic de l’escola budista Tendai. Allà esdevindria un monjo d’àmplia cultura i s’ordenaria sacerdot.

Un fet destacat, el “nembutsu”

Insatisfet amb el budisme Tendai i altres corrents oficials, al 1175, als 43 anys, llegint els textos budistes del xinès Shantao, propugnà la pràctica del “nembutsu” com a eina per atènyer la salvació universal. El “nembutsu” consisteix en la invocació constant del nom del Buda Amida, amb tot el cor. Fins aleshores aquesta pràctica monàstica era una eina més per al progrés espiritual del monjo; la novetat rau en què Honen proclama el seu caràcter exclusiu. No cal res més.

El budisme Jodo-shu

Honen funda una nova escola budista al Japó, la Jodo-shu, que significa la Terra Pura. És el primer corrent que deixa enrere les escoles oficials Tendai i Shingon, i que perviurà al llarg dels segles. El seu moviment religiós i el del seu deixeble Shinran s’obre a tothom. La recitació del mantra “namo amida butsu” implica la confiança absoluta en la misericòrdia de Buda per assolir la il·luminació interior.

Popular

El budisme de Honen es difon amb rapidesa, de manera notable entre les dones, i també pels estaments socials inferiors fins aleshores ignorats pels moviments budistes ortodoxos. La seva popularitat provocà recels i atacs de monjos i cortesans. Reaccionant a les crítiques, el 1204, Honen estableix que la invocació del Buda Amida implica també dur una conducta moral irreprotxable alhora que veta les desqualificacions a altres escoles budistes.

Càstig imperial

Amb tot, els atacs prosseguiren. El 1207, mentre l’emperador Go-Toba era de pelegrinatge, dues de les seves dames de companyia, arran dels contactes amb deixebles de Honen, abandonaren la cort per fer-se monges. La reacció imperial fou extrema: van decapitar els dos deixebles i Honen fou expulsat a l’illa de Shikoku. Uns sis mesos més tard li fou permès abandonar l’illa, però no pogué tornar a Kyoto fins 1211, un any abans de morir. Ell, però, mantingué la seva popularitat.

Anuncis

Ono no Komachi, escriptora de “tanka”

Japó, mitjans del segle IX

Activitat: Literatura     

Àrea: Imperi del Japó

 

Història i llegenda

Ono no Komachi, de Suzuki Harunobu, 1768

Molt poc se sap d’Ono no Komachi. La llegenda ha eclipsat la figura històrica d’una escriptora que va viure al segle IX, en l’ambient refinat de la cort de Kyoto, potser al servei de l’emperador Nimmyo. La tradició, enfortida amb narracions i obres de teatre medievals, la retrata com una dona de bellesa extraordinària i voluble, que rebutjava tots els pretendents, i que hauria acabat els seus dies vella, pobra, sola i amargada.

Remembrança

Poemes de Komachi van ser inclosos en la primera antologia poètica ordenada per l’emperador, el Kokinshu (vers 900), feta per l’escriptor Ki no Tsurayuki. El compilador valora aquesta poetessa fins el punt d’integrar-la en el grup més insigne, el dels Sis “rokkasen”, és a dir, els sis poetes immortals. Un segle després també apareix en la compilació dels Sanjurokkasen, els 36 genis poètics del Japó, a càrrec del crític Fujiwara no Kinto.

Un fet destacat, els  divuit “tanka”

Komachi crea els seus poemes usant el gènere dels “tanka”, composicions de cinc versos, amb un estructura fixa: el primer i tercer versos són pentasíl·labs, i la resta, de set síl·labes. La seva producció, bàsicament amorosa, és molt breu: consta de divuit poemes recollits al Kokinshu, als quals alguns experts incorporen quatre poesies més d’un altre recull, el Gosenshu (951); en canvi, un centenar de poemes afegits d’una recopilació més tardana, la crítica no els admet com autèntics.

Poesies i jocs de paraules

Els versos d’Ono no Komachi són intensos i emotius, tractant sobretot no de l’enamorament sinó de la insatisfacció i els desacords amorosos. Utilitza sovint metàfores extretes de la natura i els “kakekotoba”, mots polisèmics o bé que recorden altres paraules, amb la qual cosa augmenten les lectures possibles del text.

La frase

“Allò que es marceix

sense que ho manifesti el color

és la flor

del cor de les persones

d’aquest mon”

 

“Els teus regals

s’han convertit en enemics:

sense ells

podria haver tingut

un moment d’oblit”

Jocho, patriarca de l’escultura japonesa

Japó, finals del s. X –Kyoto? (Japó), 1057

Activitat: Escultura Grup4-Art

Àrea: Imperi del Japó

 

El mestre Kojo

Jocho va formar-se sota el mestratge de l’escultor Kojo, de qui esdevindria el principal col·laborador. De la seva activitat conjunta deriva la decoració escultòrica búdica de la sala Muryjuin del temple Hojoji, a Kyoto, encàrrec de l’home més poderós del Japó, el regent Fujiwara Michinaga.

Cap d’escola

A la mort de Kojo, el deixeble va heretar el taller, que continuà treballant per l’aristocràcia més granada, bàsicament la família Fujiwara. Entre els seus treballs hi ha les escultures de noves sales del temple Hojoji i la reconstrucció de les imatges del temple Kofukuji, a Nara, que havia estat destruït pel foc el 1046. Reflex de l’admiració dels clients, són els títols honorífics amb què se’l premia, com hokkyo i hogen, distincions fins aleshores reservades al monjos budistes eminents.

Tècnica

Seguint l’evolució de Kojo, substitueix les escultures escolpides en un sol bloc de fusta per estàtues amb les parts treballades separadament i després acoblades (yosegi-zukuri). El procediment escurça el temps d’execució i millora l’acabat. Per afrontar els nombrosos encàrrecs, compta amb un gran taller. Al capdamunt, Jocho supervisa la feina de vint mestres (daibusshi), que alhora es responsabilitzen cadascun de la feina de cinc escultors inferiors (shobusshi).

La frase

“Jocho és el Henry Ford de l’escultura búdica” (de l’escultor Yabuuchi Satoshi).

Amida assegut, del temple Byodoin

Amida assegut, del temple Byodoin

 

Un fet destacat, Amida assegut, de Byodoin

Una obra de Jocho conservada fins als nostres dies és l’Amida assegut, representació de Buda. Encomanada per Yorimichi Fujiwara per a la Sala del Fènix, del temple Byodoin, a Uji (Japó), va acabar-la el 1053. Fa prop de 3 metres aquest Buda, de fusta lacada i daurada: rostre dolç, modelat suau, proporcions harmòniques, amb drapejat de plecs regulars, que contrasten amb la decoració exuberant que l’envolta, i que fa patent encara més la serenitat que traspua.

Èxit

El Buda Amida de Jocho es convertí en un model de referència per a la creació de budes asseguts del Japó. L’estil elegant de Jocho domina l’art dels segles XI i XII. Representa alhora el primer estil genuí japonès, no importat de les cultures xinesa o coreana.

Nichiren, el budista japonès del lotus

Kataumi (Japó), 1222-Ikegami (Japó), 1282

Activitat: ReligióGrup2-Raó

Àrea: Imperi del Japó

nichirenMonjo insatisfet

Nascut en una família de pescadors, Zennichimaro va ingressar al monestir budista de Seicho-ji, de l’escola Tendai. Als setze anys va voler aprofundir en els estudis budistes i convertir-se en sacerdot. Va continuar la seva formació en altres centres de Kamakura, Kyoto, Nara…, però, decebut de la vida religiosa i dels principis en què es basaven les diverses escoles doctrinals, va abandonar el budisme Tendai, sense incorporar-se’n a cap altre.

Un moviment autòcton durador

El 1253 va adoptar un nou nom: Nichiren, compost dels mots Nichi i Ren, que signifiquen sol i lotus. Funda una nova escola budista, la primera de matriu japonesa, que no és l’adaptació d’altres sectes procedents de Xina o Corea. De personalitat carismàtica, el seu moviment reeixiria i perviuria. Al segle XXI milions de japonesos segueixen els seus ensenyaments.

El mantra del lotus

El principal tret distintiu del seu budisme és la pràctica diària, durant hores, de la repetició constant d’un mantra: “Nam-myoho-renge-kyo” (“salutació al sutra del lotus”). Aquest exercici proporciona la felicitat i sobretot, permet la il·luminació interior. Qualsevol, independentment del sexe o condició social, té les facultats inherents per assolir el seu desvetllament i esdevenir un nou buda, principi que Nichiren adopta precisament del sutra del lotus, un dels ensenyaments del fundador del budisme.

Un fet destacat, Risshō Ankoku Ro (Sobre l’establiment de l’ensenyament correcte per assegurar la pau a la terra)

En aquest tractat, Nichiren assenyala com a causa dels desastres naturals i el caos polític la corrupció dels governants i del budisme. Uns i altres vetllen pels seus interessos personals en comptes del benestar del poble. Ni la resignació ni el ritualisme són positius, només amb els seus ensenyaments es pot transformar el món. La seva oposició a les altres escoles budistes van desembocar en persecucions i exilis. Perdonat el 1274, es va retirar al mont Minobu, però mai no es va retractar de les seves idees.

L’anècdota

En una ocasió quan era perseguit, a Tatsunokuchi, Nichiren fou capturat pels enemics que volien matar-lo. Tanmateix, l’execució no es va produir perquè, segons els seus partidaris, succeí un prodigi al cel: una objecte de gran lluentor va travessar el firmament. Vist això, els seus botxins van deixar-lo lliure.

Zeami, el geni del teatre No

 
Japó, vers 1363–Japó, vers 1443
Activitat: Literatura. Teatre
Grup3-Lletres Àrea: Imperi del Japó
 
Pare i fill

El seu pare, Kanami, era cap d’un grup de teatre, i des d’infant Zeami va participar en les representacions. Després d’actuar davant del jove shogun Ashikawa Yoshimitsu, aquest va triar el noi com a amant i li proporcionà una educació esmerada. Mort el seu progenitor, amb 21 anys Zeami el substituí com a cap de la companyia, actor principal i guionista de les obres que escenificaven.

Un nou teatre durador

Kanami i Zeami creen, a partir d’espectacles populars de circ  o vinculats a celebracions agràries, un teatre elegant i refinat, el No. De gran simplicitat escenogràfica, només hi actuen homes, que duen màscares per fer de dones, vells o déus. S’hi combina música i dansa, amb un estil d’interpretació sobri, ritual i simbòlic. El nou teatre perduraria i es mantenen en el repertori actual les obres dels dos fundadors.

Tria d’obres

Izutsu, considerada per Zeami la seva millor peça teatral; Takasago, que dramatitza la trobada d’un sacerdot amb els esperits de dos arbres vells; El llibre de la transmissió secreta de la flor (Fushikaden, dit també Kadensho, 1400-1402), l’estudi mes extens sobre teoria del teatre.

Un fet destacat, El mirall de la flor (Kakyo, 1424)

Recull d’ensenyaments d’estètica i sobre formació i interpretació de l’actor del teatre No. A diferència del Fushikaden on difon les idees paternes, aquí revela la seva visió més personal, influïda pel budisme zen. Reclama l’entrenament constant i exigent, l’absolut domini de la ment sobre el cos, a fi de copsar i transmetre l’essència d’aquest art, la bellesa ideal, per commoure a l’espectador.

Teatre No

Teatre No

La fortuna variable

Zeami Motokiyo no gaudí del patrocini de tots els shoguns, encara que ho compensà amb  el suport popular. Els últims anys va viure desgràcies familiars com les morts de la dona i el primogènit, i  el 1434 el shogun Yoshimochi va castigar-lo amb l’exili a l’illa de Sado, potser perquè s’oposà a cedir la companyia teatral al seu nebot Onami, l’actor de la cort. No és clar el seu final: o bé va morir a l’exili, o bé fou perdonat i tornà a Kyoto, la capital.

La frase

 ““Zeami em va impressionar doblement: per ser un gran poeta dramàtic i per ser l’autor de diversos tractats que contenen, a més d’instruccions i preceptes d’ordre escènic, passatges de gran subtilesa estètica i filosòfica. Conjunció del pensar i el sentir, la quietud contemplativa i el moviment passional, l’obra de Zeami és una veritable poètica” (d’Octavio Paz).

Dogen, mestre Zen

 
Kyoto (Japó), 1200-Kyoto, 1253
Activitat: Religió Grup2-Raó
Área: Imperi del Japó
 
dogenMonjo
Membre del clan aristocràtic dels Fujiwara, havia perdut al seu pare amb dos anys i la seva mare morí quan en tenia set. Als tretze, renuncià a una carrera política i a la vida de la cort per ingressar al monestir del mont Hiei, el centre més important del budisme Tendai. Va estudiar-hi els textos sagrats budistes, però la pràctica monàstica no satisfeia les seves inquietuds espirituals.
Viatge profitós
El 1223 va viatjar a la  Xina per visitar altres convents, però les primeres experiències van ser decebedores. Finalment conegué Rujing Tiantong, un mestre budista Chan, de l’escola Soto, amb qui s’hi estaria uns anys i assoliria la il·luminació interior. El 1227 va tornar al seu país. El budisme Chan, anomenat Zen al Japó -que significa “meditació”- ja hi tenia una altra escola, la Rinzai, basada en la pràctica de la meditació mitjançant qüestions del mestre al deixeble; l’escola Soto, en canvi, promou el “zazen”, la meditació asseguda, amb les cames creuades, com en les estàtues de Buda.
Projectes

La doctrina de Dogen  pretén un retorn al que ell considera el budisme genuí. Contrari al rigorisme de Rinzai i al ritualisme d’altres escoles budistes, el 1230 va abandonar el monestir de mont Hiei. Després de noves topades amb altres comunitats, va fundar un convent, l’Eihei-ji. La seva iniciativa fructificaria, com ho palesa que el mateix shogun el convidés al seu palau de Kamakura per tal que li ensenyés el Zen (1247).

Un fet destacat, el Shobogenzo (El tresor de l’ull del verdader dharma)

L’obra principal de Dogen, redactada entre 1231-1253 es compon de sermons on desenvolupa a bastament la seva filosofia, que ocupa un lloc rellevant en la història intel·lectual del Japó. Dogen sosté que tothom pot assolir la il·luminació interior. Meditació i vida activa no són termes oposats; ans al contrari, el quefer quotidià envers els altres és també un mitjà per al creixement espiritual. No hi ha diferències significatives entre el profà i el sagrat.

Tria d’obres

Fukanzazengi (Instruccions generals per a la pràctica del Zazen, 1227), Tenzo Kyokun(Instruccions al cuiner, 1237); Eiheikoroku (Recull complet d’Eihei), conjunt de discursos formals i poesies en xinès.

La frase

“Allò que és considerat com la preparació de magnífiques delicadeses no és necessàriament el més superior, ni la preparació d’una sopa amb les verdures més simples és necessàriament inferior. Quan s’escull i se serveix una hortalissa d’allò més vulgar, si és fet amb esperit veritable, sincer i pur, aquesta serà comparable a les delicadeses més magnifiques.”

Per saber-ne més:

Dogen. Instruccions al cuiner. Palma de Mallorca, 2010

Minamoto Yoritomo, el primer shogun

 
Atsuta-ku (Japó), 1147-Kamakura (Japó), 1199
Activitat: Política   Grup5-Història                                                 
Àrea: Imperi del Japó
 

Els Minamoto en desgràcia

Al Japó del segle XII l’emperador regnava però no governava. El poder, en mans de la família cortesana dels Fujiwara, era disputat per altres dues grans cases nobiliàries provincials, els Taira i els Minamoto. Yoritomo era fill d’un dels caps del clan, però el 1159 el seu pare fou derrotat i assassinat així com els seus dos germans grans. Taira Kiyomori, el nou home fort del Japó, el condemnà a l’exili a la provincia d’Izu, allunyat de la cort, on romandria durant vint anys.

L’anècdota

Durant l’exili fou vigilat pel noble Ito Sukechika, però quan es descobrí que la filla d’Ito esperava un fill de Yoritomo, l’expulsà de les seves terres. El jove es posà sota la protecció d’Hojo Tokimasa, un altre senyor local, de qui va conèixer la filla gran, Masako, promesa a un noble Taira. Segons la llegenda, enamorats, sense el consentiment patern, la parella fugí a les muntanyes d’Izu, on es casaren. Més endavant el sogre ajudaria Yoritomo en la lluita contra els seus enemics.

minamotoyoritomoLa guerra Gempei

El 1180 Mochihito, fill de l’emperador, demanà ajut als nobles per foragitar els Taira de la cort. Yoritomo va alçar-se, però fou vençut a Ishibashiyama; de tota manera, aconseguí controlar l’est del Japó. Es va capgirar la situació gràcies sobretot a Yoshitsune, germanastre de Yoritomo, un hàbil general que obtingué el 1185 la victòria naval decisiva de Dan-no-ura contra els Taira. Malgrat això, per por de ser traït, Yoritomo va perseguir el germanastre per tot el país fins que fou mort.

Un poder paral·lel

Al llarg del conflicte Minamoto Yoritomo va afermar el seu poder nomenant governadors militars (shugo) i administradors (jito) en algunes províncies, sotmesos exclusivament a la seva autoritat. Encara que no va comptar mai amb delegats a tot el país, aquesta nova estructura va substituir progressivament l’administració imperial.

Un fet destacat, el shogunat Kamakura

Lider indiscutible del Japó, l’emperador el reconegué com a Sei-ii Taishogun, o generalíssim el 1192. Implantà una dictadura militar amb capital a Kamakura, fonamentada en un sistema feudal, on els nobles guerrers se sotmetien al shogun, rebent terres en compensació. Aquest sistema perviuria al Japó fins mitjans del segle XIX.