Ivan II Asen de Bulgària, un tsar entre grecs i llatins

Bulgària?, 1190–Veliko Tarnovo (Bulgària), 1241

Activitat: Política      

Àrea: Imperi búlgar

 

Tribulacions

El 1196, encara infant, va quedar orfe després de l’assassinat del seu pare Ivan I Asen, i onze anys més tard, el 1207, també va ser mort el següent monarca, l’oncle Kaloyan (1207). Boril I va usurpar el tron i el príncep Ivan Asen va abandonar Bulgària. Tornat de l’exili el 1217, amb l’ajut de mercenaris russos, destronà Boril i esdevingué el tsar de l’imperi búlgar que governaria entre 1218 i 1241.

Balcans

La situació política als Balcans i Anatòlia era complexa, zones dividides en petits estats, uns governats per eslaus, com l’imperi búlgar; altres per grecs, com el despotat de l’Epir (Albània-Grècia) i l’imperi de Nicea (Turquia) o bé llatins, bàsicament francesos i italians, que havien ocupat Constantinoble i territoris occidentals de l’antic imperi bizantí. L’objectiu d’Ivan II seria l’engrandiment del seu imperi, que s’estendria del Danubi al mar Egeu i de la costa adriàtica al mar Negre.

Casaments

Ivan II no mena una política obertament bel·licista, sinó que aprofita la diplomàcia i els matrimonis per augmentar el seu poder. Aprofitant la tornada d’Andreu II d’Hongria de Terra Santa, Ivan es casaria amb la princesa Anna, que aportava com a dot el territori de Belgrad. D’igual manera es va aliar amb Teodor de l’Epir, i com a garantia del pacte una filla d’Ivan va maridar-se amb el germà de Teodor.

Un fet destacat, la batalla de Klokotnitsa

Trencant l’aliança, Teodor de l’Epir va envair Bulgària el 1230, i els seus exèrcits s’enfrontaren a Klokonitsa. El búlgar obtingué una gran victòria, cosa que ampliaria el seu imperi per zones com Macedònia del Nord i Grècia septentrional, assegurant-ne el domini la seva política conciliadora amb la població grega.

Cim

Amb Ivan II Asen el segon imperi búlgar arriba al seu apogeu convertida en gran potència dels Balcans, amb una economia florent. En són mostres el pacte comercial amb Dubrovnik (Croàcia), l’encunyament de monedes d’or i també la construcció d’edificis com l’església dels Quaranta Màrtirs, a Veliko Tarnovo (Bulgària), la capital. En l’àmbit religiós, el 1235 trenca amb el papa i es constitueix l’Església búlgara independent.

Constantinoble

Ivan havia negociat el matrimoni d’una filla amb Balduí II de Constantinoble, menor d’edat, ocupant ell la regència d’aquell estat, però finalment els llatins rebutjaren l’acord. En 1235 i 1236 va assetjar Constantinoble sense èxit. Els seus últims anys van ser enterbolits pels atacs dels cumans, poble de les estepes.

La frase

“Un home que excel·lí entre els bàrbars, no només respecte a la seva gent sinó també envers els estrangers” (de l’historiador bizantí Akropolites)

Gilles Binchois, cançons de Borgonya

Mons? (Bèlgica), vers 1400–Soignies (Bèlgica), 1460

Activitat: Música           

Àrea: Comtat d’Hainaut, ducat de Borgonya

 

Burgesos

El seu nom presenta variants en els documents coetanis: Gilles de Bins, o Binch, o Binche. El pare era burgès, ciutadà de Mons, i conseller de Guillem IV i la seva filla Jaumina I, comtes d’Hainaut. S’ignora la formació musical de Binchois, possiblement va rebre-la a la ciutat natal. La primera feina documentada va ser d’organista a l’església de Sant Waudru (Mons), amb la que el seu pare estava molt vinculat.

Ducs

El 1423 és organista a Lille (França) i després compon cançons pel duc de Suffolk, noble anglès instal·lat a França. Finalment, vers el 1427, s’incorpora a la cort de Felip, el Bo, duc de Borgonya, on desenvolupa la seva activitat principal com a músic ja que hi treballa fins 1453, quan es retira a Soignies. Binchois no tenia estudis universitaris ni era capellà. De tota manera, va obtenir beneficis eclesiàstics a Bruges (Bèlgica), Mons, Cassel (França) i Soignies, gràcies al seu prestigi a la cort ducal.

Un fet destacat, les “chansons”

Binchois conrea tant la música religiosa com secular. La més reeixida és la cançó profana. Generalment són peces breus en forma de rondó, és a dir, passatges musicals diferents que s’alternen amb una tornada invariable. Cançons de ritme ternari, sense harmonies complexes, de línia melòdica elegant, dolça i expressiva, entre les millors d’aquell període. Tenen sovint un aire nostàlgic davant l’amor no correspost. Les lletres provenen de grans poetes coetanis: Chartier, Charles d’Orléans, Christine de Pisan…

Tria d’obres

“De plus en plus se renouvelle” (Més i més es renova) i “Je me recommande humblement (M’encomano humilment, vers 1448), cançons rondó, a tres veus; “Filles a marier” (Filles per casar), cançó a quatre veus; Nove cantum melodie (1431), motet pel bateig d’Antoni, fill del duc de Borgonya.

L’anècdota

En un llibre del segle XV de Martin Le Franc apareix una il·lustració dels músics Gilles Binchois i Guillaume Dufay, compositors que es van conèixer. Durant els segles XV i XVI, els tractadistes musicals van aparellar sovint aquests artistes com a capdavanters de la música del seu temps. D’altra banda, sobta descobrir que en la seva època Binchois era més enaltit que Dufay, mentre que els musicòlegs actuals els valoren de manera inversa.

 

Per saber-ne més:

Música. Je me recommande humblement

https://www.youtube.com/watch?v=iDeAk4cHaY8

 

Duoda, la comtessa que educa

Mor a Usès? (França), després del 843

Activitat: Literatura. Educació

Àrea: Imperi carolingi

 

Orígens

De la vida de Duoda (als manuscrits coetanis figura com Dhuoda o Dodana), en sabem poc. Els seus orígens no són clars, si bé l’opció més versemblant és que era de nissaga germànica, com es desprèn del nom, que no és romànic i apareix a les zones del nord de l’imperi franc, i a més en part de l’obra que va escriure utilitza una versificació amb trets germànics.

Amb Bernat de Septimània

De l’alta noblesa, es va casar el 824 amb Bernat de Septimània, un membre de l’aristocràcia carolíngia, a la capital imperial d’Aquisgrà. Més endavant Duoda s’establí a la ciutat occitana d’Usès, en dominis del seu marit. Bernat va ocupar alts càrrecs a la cort imperial, nomenat comte de Barcelona i Girona, i més tard duc de Septimània (França), va participar activament en les lluites entre l’emperador Lluís I i els seus fills, lluites que el portarien a la mort el 844.

Antiga catedral d’Usès

Des d’Usès

A diferència de Bernat, sembla que Duoda va viure a Usès, governant la ciutat i ajudant a finançar les campanyes del seu espòs. Va infantar dos nens, Guillem i Bernat. Dona culta, havia instruït el seu primogènit, Guillem, fins que el pare se’l va emportar per fer-lo servir d’ostatge en les seves operacions polítiques. Precisament, fruit de la seva marxa, Duoda va redactar un llibre pel qual ha passat a la posteritat.

 Un fet destacat, el Manual (Liber manualis, 841-843)

El Manual és un text usual d’aquell temps, que té un element molt original respecte a altres obres d’educació de prínceps: està escrit per la mare del destinatari. Un petit tractat formatiu en llatí ple de reflexions sobre vida cristiana, teologia moral i consells de vida pràctica. El llibre reflecteix la cultura de Duoda ­—la Bíblia, els Pares de l’Església, autors contemporanis (Alcuí de York, Rabà Maur…) i textos profans, com la Gramàtica de Donat­— alhora que inclou algunes notes autobiogràfiques.

La frase

“Fill, tindràs doctors que t’ensenyaran lliçons més nombroses i de més utilitat, però no en les mateixes condicions, amb el cor ardent en el pit, com ho faig jo, la teva mare, fill primogènit” (extret del Liber manualis)

Per saber-ne més:

Duoda. Manual per al seu fill. Traducció de Mercè Otero. Barcelona: Proa, 2004

Giovanni Caboto, obrint un nou món als anglesos

Gènova? (Itàlia), vers 1450–oceà Atlàntic,1498?

Activitat: Exploració  

Àrea: Venècia, regne d’Anglaterra

 

Mercader

Establert a Venècia pels volts de 1460, orienta la seva activitat cap al comerç per la Mediterrània i la mar Roja. El 1476 aconsegueix la ciutadania veneciana. En aquella ciutat es casa amb Mattea, i almenys un dels fills del matrimoni —Sebastiano— seguiria la vocació marítima del progenitor.

Aragó, Castella i Portugal

El 1492 vivia a València i és possible que a l’abril de 1493 hagués conegut Colom després del seu primer viatge a Amèrica. Caboto passa més tard a Sevilla i Lisboa, tractant probablement d’endegar una expedició transatlàntica, temptatives que no reeixiren. Davant el fracàs, es trasllada a Anglaterra el 1495.

Sortida dels Caboto en el primer viatge de descoberta d’Amèrica, per E. Board (1906)

Un fet destacat, el descobriment del Canadà 

El 1496 Caboto obté del rei Enric VII d’Anglaterra el permís de descobrir noves terres. Com Colom, pretenia arribar a la Xina per l’oest. Al maig de 1497 salpa de Bristol (Gran Bretanya) el Matthew, vaixell que mana Caboto, i el 24 de juny arriba a les costes canadenques, potser la península del Labrador, o les illes de Terranova o de Cap Bretó. Explora la zona de l’estret de Cabot, però no van veure-hi indígenes a pesar de trobar indicis d’habitatge humà.

El segon viatge

A l’agost de 1497 torna el Matthew altre cop a Bristol. L’alegria de la descoberta entre els mercaders, tot i la manca de tresors, va permetre que l’any següent s’emprengués una segona expedició, ara de cinc naus, de la qual se’n coneix poc. És plausible que Caboto morís en alta mar, durant la travessia, i que el seu fill Sebastià, que l’havia acompanyat en els dos viatges, el succeís com a cap de l’expedició.

L’anècdota

Una de les troballes del primer viatge va ser l’abundància de pesca. Raimondo di Soncino, un contemporani en una carta al duc de Milà repetia els comentaris d’aquells navegants: La zona litoral nord-americana estava a vessar de peixos, tant que no calien xarxes, els cistells submergits s’omplien sense dificultat. I vist això, li asseguraven que el rei anglès ja no hauria de comerciar mai més amb Islàndia pel proveïment de peix.

Masaccio, revolució en la pintura

San Giovanni Valdarno (Itàlia), 1401–Roma, 1428

Activitat: Pintura     

Àrea: Florència, Pisa, Estats Pontificis

 

Apel·latius

L’artista Tommaso di Ser Giovanni di Mone és molt més conegut amb el sobrenom de Masaccio. Segons els biògrafs, aquest àlies tenia originàriament un to pejoratiu: al·ludia al seu caràcter abstret, interessat només en el món de l’art, que el feia sempre anar brut i malgirbat. El jove, fill d’un notari, va deixar el poble  per establir-se a Florència als setze anys.

Expulsió del Paradís (capella Brancacci)

Autonomia

S’ignora la formació de Masaccio, que desenvolupa un estil allunyat del gòtic dominant. Freqüenta Brunelleschi i Donatello, exponents de les formes renaixentistes en l’arquitectura i l’escultura, respectivament. Ben aviat, el 1422 ingressa al gremi de metges i especiers, on s’integraven els pintors de Florència, cosa que demostra que treballa ja sense tuteles d’altres mestres.

Paisans

El 1424 s’associa a Florència amb Masolino, un altre pintor del seu poble. Van col·laborar en diverses obres, si bé l’art de Masolino és més goticitzant i menys innovador. L’obra conjunta més important són els frescos de la capella Brancacci, a  l’església dels carmelites de Florència (1424-1428?), que constitueix el primer gran cicle mural de la pintura renaixentista. Escenes del Gènesi i de la vida de sant Pere decoren la capella.

Un fet destacat, La Trinitat  (Església de Santa Maria Novella, Florència, 1427?)

Per primera vegada en la història, Masaccio aplica la perspectiva lineal en la pintura. Situa la triple manifestació de Déu, sense grans esplendors, en un espai sobri, dins d’un marc arquitectònic de factura realista, aparentment de grans dimensions mitjançant la projecció de la volta. També hi ha la Mare de Déu, sant Joan i dos donants agenollats; a la part inferior s’hi representa un esquelet, símbol de la caducitat terrenal.

La Trinitat

Estil pictòric

A diferència dels coetanis, Masaccio defuig el decorativisme i la gracilitat gòtica. Plasma figures corpòries, massisses i naturals, representades amb faccions i gestos expressius, i que ocupen un espai versemblant gràcies als contrastos de llum i la perspectiva, sovint configurada a partir d’elements arquitectònics.

Un jove mor

Entre 1427 i 1428 visqué a Roma. Allà va morir sobtadament, amb només 26 anys. La seva producció va tenir poc impacte immediat, però posteriorment la seva influència seria enorme. Genis com Leonardo, Rafael i Miquel Àngel van visitar i estudiar els seus frescos de la Capella Brancacci.

La frase

“Va realitzar per si sol la revolució més gran que la pintura hagi conegut” (del pintor Eugène Delacroix, a Revue de Paris, 1830)

Tria d’obres

Mare de Déu amb l’Infant i santa Anna (vers 1424, Galleria degli Uffizi, Florència); Políptic de Pisa (1426), obra pintada per a l’església dels carmelites de Pisa, ara repartida entre diferents museus; L’expulsió del Paradís  i El tribut de la moneda (entre 1424 i 1427?), ambdós frescos de la capella Brancacci, Florència).

El tribut de la moneda (capella Brancacci)

Haakon IV de Noruega, un emperador nord-atlàntic

Noruega, 1204–Kirkwall (Regne Unit),1263

Activitat: Política   

Àrea: Regne de Noruega

 

L’anècdota

Bastard del rei Haakon III de Noruega i nat després de morir el progenitor, la mare Inga de Varteig va reclamar els drets al tron per al seu fill. Estava en perill de mort, en un lloc controlat pels enemics del rei difunt. El 1206 partidaris del rei Inge II, germà de Haakon II, del bàndol dels Birkebeiner, escortaren el petit Haakon cap a Trondheim, però toparen amb una tempesta de neu. Dos guerrers, amb esquís, el carregaren per dur-lo sa i estalvi fins al seu destí. Una cursa d’esquí noruega, la Birkebeinerrennet, recorda el fet.

Oncles

El rei Inge II va protegir el nebot per tal que en fos l’hereu. Després del seu traspàs (1217), Haakon el succeí en el tron, però la seva posició no estava consolidada a causa de l’edat ─tenia 13 anys─ i l’origen il·legítim. Un altre oncle, Skuli, cogovernà el país, però progressivament s’agreujà el conflicte entre Haakon i Skuli. Malgrat el casament de Haakon amb la filla d’Skuli (1225), finalment el sogre s’autoproclamà rei (1239). L’any següent Skuli fou derrotat i mort. Des d’aleshores Haakon regiria tota Noruega.

Pau duradora i lleis

El govern únic de Haakon IV posa fi a un segle de guerres civils i inicia l’anomenada edat d’or de la Noruega medieval. El monarca reforma el corpus legal per augmentar l’autoritat reial així com per fixar la successió al tron, reservada ara només als fills legítims dels sobirans i aprovada per l’Església. Ell mateix fou coronat per un cardenal el 1247. Haakon IV centralitza també l’administració, establint una cancelleria a Bergen, que esdevé la capital del reialme.

Sala Haakon, Bergen

Tractats i romanços

Haakon intervé en política internacional. Signa un primer tractat comercial amb Anglaterra (1217) i amb la ciutat de Lübeck (Alemanya, 1250), així mateix acorda diplomàticament les fronteres meridionals del regne amb el principat rus de Novgorod (1251). Seguint les modes d’altres corts europees, patrocina la traducció de literatura cavalleresca francesa, com ara el romanç de Tristany i Isolda, al noruec antic. També projecta grans edificis de pedra a Noruega, com la gran sala Haakon a Bergen, que perviu.

Un fet destacat, Grenlàndia i Islàndia sota sobirania noruega

A l’altra banda de l’Atlàntic, els colons escandinaus de Grenlàndia es declaren vassalls del rei Haakon IV el 1261. Un any més tard els imiten els pobladors d’Islàndia. Es comprometen al pagament d’un tribut anual a fi de sufragar el personal administratiu i militar dels territoris. Noruega ateny així la seva màxima expansió territorial. També compta, prop d’Escòcia, amb l’illa de Man, les Hèbrides i les Òrcades. El 1263 Haakon va morir durant una campanya contra Escòcia pel domini de les Hèbrides.

Valdès, heretge?

Lió? (França), actiu a l’últim terç del segle XII

Activitat: Religió

Àrea: Regne de França

 

L’anècdota

Es desconeix el nom exacte d’aquest personatge. Tradicionalment se l’ha anomenat Pere Valdès. No  obstant, a la documentació llatina més antiga se’l cita com “Waldo”, que ha estat traduït com Valdès (o Vaudès). Pel que fa al nom de Pere, la primera menció és d’època molt tardana, del 1368, per la qual cosa es creu que fou una invenció dels seus devots per equiparar-lo amb sant Pere, el primer seguidor de Jesucrist i cap de l’Església primitiva.

Viratge vital

Valdès era un ric mercader de la ciutat de Lió, fins que, segons les històries, va conèixer el relat de sant Aleix, un ric que la nit abans de casar-se, decidí canviar de vida, fent de captaire, dedicat a les bones obres i a la fe. També va colpir-lo el consell d’un capellà per obtenir la salvació, recordant-li el passatge evangèlic del jove deixeble ric amb Jesús: “Si vols ser perfecte, cuita a vendre els teus béns i dona’ls als pobres i tindràs un tresor al cel; en acabat, torna i segueix-me” (Mt 19, 21)

Un fet destacat, els Pobres de Lió

Vers 1173, Valdés repartí les seves propietats entre els pobres, va abandonar la dona i les filles, que van restar en un convent, per dedicar-se ell exclusivament a la predicació, vivint de l’almoina. De seguida, altres ciutadans lionesos seguiren el seu exemple, coneguts com els Pobres de Lió.  No és un cas excepcional en aquella època, paral·lelament neixen altres moviments que defensen la pobresa absoluta i el retorn a la simplicitat evangèlica, com el de Francesc d’Assís.

valdes-catedraldelio

catedral de Lió

Pobres i predicadors

Per encàrrec de Valdès, dos clergues tradueixen els evangelis a la llengua vernacla, per predicar-lo fàcilment. En temps de l’arquebisbe Guichard de Lió, el grup de Valdés és tolerat, però no obtenen el permís eclesial per poder predicar. Malgrat això, segueixen explicant els evangelis, i apel·len al papa. El 1179 Valdès marxa a Roma, on se celebra el III concili del Laterà. El papa Alexandre III accepta el seu estil de vida pobra, però no la llibertat de predicació, que exigeix l’autorització del clergat local.

Expulsió i pervivència                              

Valdés desobeeix i segueix ensenyant els textos  bíblics, per bé que es manté dintre de l’ortodòxia dogmàtica. Finalment, vers el 1182, el nou arquebisbe de Lió, Jean Bellesmains, els excomunica. Els valdesos — nom amb el qual seran coneguts— abandonen Lió. Al sínode de Verona (1184) el papa Luci III els condemna com a heretges, per la qual cosa són perseguits. No se sap quan va morir Valdès. Els valdesos formaren una nova Església que ha perviscut fins a l’actualitat, amb unes desenes de milers de fidels.