Haakon IV de Noruega, un emperador nord-atlàntic

Noruega, 1204–Kirkwall (Regne Unit),1263

Activitat: Política   

Àrea: Regne de Noruega

 

L’anècdota

Bastard del rei Haakon III de Noruega i nat després de morir el progenitor, la mare Inga de Varteig va reclamar els drets al tron per al seu fill. Estava en perill de mort, en un lloc controlat pels enemics del rei difunt. El 1206 partidaris del rei Inge II, germà de Haakon II, del bàndol dels Birkebeiner, escortaren el petit Haakon cap a Trondheim, però toparen amb una tempesta de neu. Dos guerrers, amb esquís, el carregaren per dur-lo sa i estalvi fins al seu destí. Una cursa d’esquí noruega, la Birkebeinerrennet, recorda el fet.

Oncles

El rei Inge II va protegir el nebot per tal que en fos l’hereu. Després del seu traspàs (1217), Haakon el succeí en el tron, però la seva posició no estava consolidada a causa de l’edat ─tenia 13 anys─ i l’origen il·legítim. Un altre oncle, Skuli, cogovernà el país, però progressivament s’agreujà el conflicte entre Haakon i Skuli. Malgrat el casament de Haakon amb la filla d’Skuli (1225), finalment el sogre s’autoproclamà rei (1239). L’any següent Skuli fou derrotat i mort. Des d’aleshores Haakon regiria tota Noruega.

Pau duradora i lleis

El govern únic de Haakon IV posa fi a un segle de guerres civils i inicia l’anomenada edat d’or de la Noruega medieval. El monarca reforma el corpus legal per augmentar l’autoritat reial així com per fixar la successió al tron, reservada ara només als fills legítims dels sobirans i aprovada per l’Església. Ell mateix fou coronat per un cardenal el 1247. Haakon IV centralitza també l’administració, establint una cancelleria a Bergen, que esdevé la capital del reialme.

Sala Haakon, Bergen

Tractats i romanços

Haakon intervé en política internacional. Signa un primer tractat comercial amb Anglaterra (1217) i amb la ciutat de Lübeck (Alemanya, 1250), així mateix acorda diplomàticament les fronteres meridionals del regne amb el principat rus de Novgorod (1251). Seguint les modes d’altres corts europees, patrocina la traducció de literatura cavalleresca francesa, com ara el romanç de Tristany i Isolda, al noruec antic. També projecta grans edificis de pedra a Noruega, com la gran sala Haakon a Bergen, que perviu.

Un fet destacat, Grenlàndia i Islàndia sota sobirania noruega

A l’altra banda de l’Atlàntic, els colons escandinaus de Grenlàndia es declaren vassalls del rei Haakon IV el 1261. Un any més tard els imiten els pobladors d’Islàndia. Es comprometen al pagament d’un tribut anual a fi de sufragar el personal administratiu i militar dels territoris. Noruega ateny així la seva màxima expansió territorial. També compta, prop d’Escòcia, amb l’illa de Man, les Hèbrides i les Òrcades. El 1263 Haakon va morir durant una campanya contra Escòcia pel domini de les Hèbrides.

Anuncis

Valdès, heretge?

Lió? (França), actiu a l’últim terç del segle XII

Activitat: Religió

Àrea: Regne de França

 

L’anècdota

Es desconeix el nom exacte d’aquest personatge. Tradicionalment se l’ha anomenat Pere Valdès. No  obstant, a la documentació llatina més antiga se’l cita com “Waldo”, que ha estat traduït com Valdès (o Vaudès). Pel que fa al nom de Pere, la primera menció és d’època molt tardana, del 1368, per la qual cosa es creu que fou una invenció dels seus devots per equiparar-lo amb sant Pere, el primer seguidor de Jesucrist i cap de l’Església primitiva.

Viratge vital

Valdès era un ric mercader de la ciutat de Lió, fins que, segons les històries, va conèixer el relat de sant Aleix, un ric que la nit abans de casar-se, decidí canviar de vida, fent de captaire, dedicat a les bones obres i a la fe. També va colpir-lo el consell d’un capellà per obtenir la salvació, recordant-li el passatge evangèlic del jove deixeble ric amb Jesús: “Si vols ser perfecte, cuita a vendre els teus béns i dona’ls als pobres i tindràs un tresor al cel; en acabat, torna i segueix-me” (Mt 19, 21)

Un fet destacat, els Pobres de Lió

Vers 1173, Valdés repartí les seves propietats entre els pobres, va abandonar la dona i les filles, que van restar en un convent, per dedicar-se ell exclusivament a la predicació, vivint de l’almoina. De seguida, altres ciutadans lionesos seguiren el seu exemple, coneguts com els Pobres de Lió.  No és un cas excepcional en aquella època, paral·lelament neixen altres moviments que defensen la pobresa absoluta i el retorn a la simplicitat evangèlica, com el de Francesc d’Assís.

valdes-catedraldelio

catedral de Lió

Pobres i predicadors

Per encàrrec de Valdès, dos clergues tradueixen els evangelis a la llengua vernacla, per predicar-lo fàcilment. En temps de l’arquebisbe Guichard de Lió, el grup de Valdés és tolerat, però no obtenen el permís eclesial per poder predicar. Malgrat això, segueixen explicant els evangelis, i apel·len al papa. El 1179 Valdès marxa a Roma, on se celebra el III concili del Laterà. El papa Alexandre III accepta el seu estil de vida pobra, però no la llibertat de predicació, que exigeix l’autorització del clergat local.

Expulsió i pervivència                              

Valdés desobeeix i segueix ensenyant els textos  bíblics, per bé que es manté dintre de l’ortodòxia dogmàtica. Finalment, vers el 1182, el nou arquebisbe de Lió, Jean Bellesmains, els excomunica. Els valdesos — nom amb el qual seran coneguts— abandonen Lió. Al sínode de Verona (1184) el papa Luci III els condemna com a heretges, per la qual cosa són perseguits. No se sap quan va morir Valdès. Els valdesos formaren una nova Església que ha perviscut fins a l’actualitat, amb unes desenes de milers de fidels.

Guillem I, el conqueridor d’Anglaterra

Falaise (França), vers 1028–Rouen (França), 1087

Activitat: Política               

Àrea: Ducat de Normandia, regne d’Anglaterra

 

Canvis

Bastard de Robert I, duc de Normandia, el pare va reconèixer Guillem, quan era infant, com a hereu dels seus dominis. El succeí (1039), encara menor d’edat, i Normandia visqué anys d’anarquia, amb lluites entre barons. Amb l’ajut del rei Enric I de França, s’imposà a la noblesa a la batalla de Val-ès-Dunes (1047). Se succeeixen els èxits polítics: el casament amb la filla del comte de Flandes; el triomf sobre el rei francès, ara enemic, a Varaville (1057); i la incorporació del comtat veí de Maine.

Un fet destacat, la batalla de Hastings (1066)

Cosí del rei anglès Eduard, el Confessor, quan va morir sense fills (1066), va reclamar la corona, mentre els barons anglesos proclamaven rei el comte Harold de Wessex. Guillem desembarca sense oposició a Anglaterra. El 14 d’octubre té lloc la batalla a Hastings contra les tropes anglosaxones que tornaven del nord després d’haver derrotat un altre exèrcit invasor noruec. Aquí, en canvi, Guillem obté la victòria i el rei Harold és mort en el combat. El Nadal de 1066 és coronat rei d’Anglaterra a Westminster.

Tapís de Bayeux, amb imatges de la batalla de Hastings

Consolidació

Malgrat la resistència del grups dirigents anglosaxons, Guillem conquesta la resta del reialme, més difícil al nord que al sud del país. Va avortar als alçaments no coordinats de la noblesa indígena així com les invasions escoceses i daneses. Confisca les propietats dels caps rebels i així, vers el 1071, havia substituït la majoria de l’alta noblesa i de la jerarquia eclesiàstica per normands, alhora que remodela la societat anglesa amb la implantació del sistema feudal, bastint castells per al control del territori.

Fiscalitzant

Enforteix l’autoritat del rei, evitant crear dominis senyorials enormes i introduint en cada comtat un delegat reial, el “sheriff”. També ordenà la redacció d’un cens-cadastre que abasta tot el regne, el Domesday Book (1085) per conèixer els recursos humans i materials del país. El 1086 en l’assemblea de Salisbury la noblesa va haver de jurar-li fidelitat. Tot plegat, no evita noves revoltes a Anglaterra o Normandia, fins i tot dirigides pels parents. Va morir en una d’elles, per les ferides en caure del cavall.

L’anècdota

Actualment se’l coneix com a Guillem, el Conqueridor, però aquest sobrenom no va ser aplicat fins uns trenta anys després de mort i no s’imposà fins al segle XIII. Monarca controvertit, els seus partidaris l’anomenaven “el Gran” mentre els detractors l’apel·laven “Guillem, el Bastard”.

Ladislau II de Polònia, rei d’un estat nou

mort a Horodok (Ucraïna), 1434

Activitat: Política                                                     

Àrea: Gran ducat de Lituània, regne de Polònia

 

Paganisme

Jogaila era un dels dotze fills d’Algirdas, gran duc de Lituània. A la mort del progenitor (1377), es disputà el tron amb altres parents, com l’oncle Kestutis, a qui feu matar (1382) abans d’imposar-se finalment. Els seus dominis eren molt extensos, ocupant bàsicament territoris de les actuals Lituània, Bielorússia i Ucraïna. Com el seu poble i els seus predecessors, Jogaila practicava els cultes pagans ancestrals. 

Segell reial de Ladislau II de Polònia

Fe i corona

Pel tractat de Kreva (1385), el gran duc Jogaila va acceptar l’oferta dels barons polonesos de ser el nou sobirà de Polònia. Per això el 1386 es va casar amb Eduvigis, pubilla del difunt rei Lluís I, després d’haver-se batejat i amb la promesa de convertir els lituans a la fe catòlica. El mateix any fou coronat, adoptant el nom de Ladislau II de Polònia, i instaurant la dinastia dels Jagelló.

Un fet destacat, la batalla de Grunwald (o de Tannenberg)

Concentrat en els afers polonesos, a Lituània va haver de nomenar Vytautas, fill del seu oncle Kestutis, com a nou gran duc (1392), que governà amb gran autonomia, si bé sota la seva sobirania. La política hàbil del rei va permetre que, vidu d’Eduvigis (1399), conservés el tron de Polònia. El principal enemic, l’Orde Teutònic, un estat germànic a Prússia i la costa bàltica, fou vençut pels exèrcits polonesos i lituans a Grunwald (1410), que suposà la seva davallada militar i la fi de l’expansionisme germànic.   

Èxits polítics i culturals

Malgrat les diferències culturals significatives, la unió dels dos estats de Polònia i Lituània es mantindria durant segles. Ladislau va enfortir la seva posició, aprofitant l’afebliment de russos i tàtars a l’est, recuperà territoris d’Hongria i estengué la seva influència al sud-oest, amb el príncep de Moldàvia com a vassall. La fita cultural més important fou el restabliment de la universitat de Cracòvia el 1400.

L’anècdota

Els últims anys de regnat s’enterboliren pels conflictes amb el successor de Vytautas a Lituània, encara que va continuar la unió amb Polònia. El 1424, obtingué del seu quart matrimoni el príncep hereu que assegurava la pervivència de la dinastia. Ladislau II va morir de vell el 1434. Segons algun cronista, per culpa d’enfredorir-se una nit en una llarga passejada nocturna. S’hauria quedat massa al ras, escoltant embadalit el cant d’un rossinyol.   

Basili I de Bizanci, de pagès a emperador

Edirne?(Turquia), vers 830?–Constantinoble, 886

Activitat: Política      

Àrea: Imperi bizantí

 

Grimpant

Provinent d’una família de pagesos pobres d’ascendència armènia, Basili s’instal·la a Constantinoble en busca de fortuna. De bona planta i força hercúlia, va entrar al servei de gent poderosa, cortesans i vídues riques. La fama com a lluitador o en la doma de cavalls, va introduir-lo a la cort. La seva ascensió fou meteòrica gràcies al favor imperial: palafrener, mestre d’estables, camarlenc… El 865 es casa amb l’amant de l’emperador (865), gaudint de la confiança plena del sobirà.

Un fet destacat, l’entronització de la dinastia macedònica

Basili participa en l’assassinat de Cèsar Bardas, oncle de l’emperador i principal figura  de govern (865). El monarca el nomena corregent (866).  Un any més tard, Basili va fer matar l’emperador Miquel III i s’emparà del tron sense grans resistències. El seu govern suposa l’arribada de la dinastia “macedònica” —dita així pel nom de la seva província natal— que governarà l’imperi bizantí durant dos segles i que constitueix un període de florida cultural esplèndida, de puixança política i expansió territorial.

L’anècdota

Com altres usurpadors, durant el regnat s’escriuen textos per justificar les seves accions, com a instrument diví per posar fi a un règim corrupte. També es creen llegendes sobre els seus orígens. Així, quan era nadó, els pares el van dur al camp de blat on treballaven, i una àliga va baixar del cel per protegir-lo del sol amb les ales. Els pares van voler espantar-la, però l’àliga continuà fent-li ombra, i entengueren que era un senyal premonitori del seu destí imperial.

Campanyes

El balanç militar del regnat de Basili I és positiu. A Itàlia, perd Sicília després de la caiguda de Siracusa davant dels àrabs (878), però recupera Bari (876) i consolida la seva posició al sud d’Itàlia així com a la costa dàlmata. A orient, esclafa l’oposició dels paulicians, grup cristià dissident i aliat amb els sarraïns. El 872 els derrota i conquesta la seva capital, Divrigi (Turquia).

Est i oest

Després del cisma entre el papat de Roma i el patriarcat de Constantinoble (863), Basili I restableix la unitat religiosa i la relació amb el papa, en accedir al tron (867). De tota manera, l’emperador bizantí, que promou l’evangelització dels eslaus, situa el poble búlgar sota la dependència del patriarca de Constantinoble, no de Roma (870).

De lleis i edificis

En matèria legislativa, Basili I emprèn la reforma del codi de Justinià, que culminaria el seu successor Lleó VI. En temps de Basili, es publiquen altres obres de lleis, com el Procheiros nomos, un manual de dret per a jutges i advocats, i l’Epanagoge. En el camp artístic, afavorí la construcció d’edificis monumentals, com ara l’Església Nova i el palau de Kenurgion, a Constantinoble.

Giovanni Villani, l’historiador que comptava

Florència (Itàlia), vers 1275-Florència, 1348

Activitat: Història                                                              

Àrea: Florència

 

Comerciants

El pare de Giovanni Villani fou un mercader pròsper que exercí càrrecs públics importants a Florència. El fill seguiria les seves passes tant en l’economia com en la política. Els negocis van dur Giovanni a França i Flandes, associat a la banca dels Peruzzi (1300) i més tard a la dels Buonaccorsi, de la qual en fou codirector (1324). Tanmateix en el crac financer de 1345, com bona part de les empreses florentines, Villani en sortí malparat, i fins i tot va estar a la presó un temps, acusat pels creditors.

Poder republicà

Villani intervé activament en el govern de Florència, com a prior —el màxim càrrec polític— en tres ocasions (1316-1317 i 1321), o bé ocupant-se d’altres funcions polítiques, generalment de caire econòmic. Fou un dels responsables municipals en la distribució d’aliments durant la fam de 1328 i va col·laborar en l’acabament de la tercera muralla que envoltava la ciutat. Membre del partit dels güelfs negres, era partidari del papa.

Un fet destacat, la Nova Crònica

En un viatge a Roma (1300) va percebre la decadència d’aquesta ciutat respecte la seva vila natal. Per això va escriure una història de Florència, amb el títol original de Nova Cronica. Abasta des dels temps bíblics de la Torre de Babel fins 1348. La part més pròxima a l’autor, conté informació històrica valuosa, extreta dels arxius o del seu propi coneixement. Model de prosa històrica en italià, són unes memòries amenes on, malgrat el seu patriotisme florentí, sol donar opinions prou equilibrades.

L’anècdota

A diferència dels historiadors coetanis, Villani introdueix dades econòmiques i estadístiques en la seva crònica. Calcula, per exemple, la població florentina de 1338 en 90.000 habitants a partir del seu consum de gra, i d’igual manera comptabilitza molts aspectes de la ciutat i la seva activitat econòmica. Així ens informa que Florència tenia una xarxa educativa notable, amb uns 8.000 nens que rebien ensenyaments bàsics, un altre miler que estudiaven comerç, i uns 600 més, en escoles de gramàtica.

Obra familiar

Els interessos de Villani són variats: explica tant els fets polítics, com la vida econòmica, les festes públiques o les epidèmies i inundacions. Mort de pesta el 1348, la crònica fou continuada pel seu germà Matteo i el nebot Filippo, que narraren la història de la ciutat fins 1364, sense la capacitat d’observació i l’interès pel detall del seu parent.

 

Marguerite Porete, cremada per un llibre

Comtat d’Hainault (França), vers 1250?–París, 1310

Activitat:Religió                                                                

Àrea: Sacre Imperi Romanogermànic i regne de França

 

Deduint

S’ignora la major part de la vida de Marguerite Porete. Les dades biogràfiques provenen bàsicament dels documents coetanis referents al seu procés d’heretgia i condemna. De l’anàlisi de la seva obra, es dedueix que era una dona procedent d’una família benestant, que havia rebut una formació acurada i tenia una àmplia cultura.

“Beguina clerga”

Procedia del comtat d’Hainault, avui entre França i Bèlgica, potser de Valenciennes. Algun text medieval la defineix com a “beguina clerga”, és a dir, una dona que vivia en celibat com una religiosa, però al marge de les institucions monàstiques. Les beguines eren abundants en aquelles terres, generalment vivint en comunitat. El terme de “clerga” al·ludia als seus sòlids coneixements en filosofia i teologia. Amb tot, es creu que els últims anys, potser enfrontada a altres beguines, duia una vida itinerant.

Un fet destacat, L’espill de les ànimes simples (Le mirouer des simples âmes)

Marguerite Porete va escriure aquesta obra mística en la seva llengua vernacla, el francès. Presenta un model d’itinerari espiritual pel qual l’ànima travessa set fases fins assolir la plena unió amorosa amb Déu, explicant-ho mitjançant un diàleg entre personificacions al·legòriques de l’Amor, l’Ànima, la Raó…. A la part final, en primera persona, relata la seva experiència espiritual, amb l’ànima alliberada, buidada de tota possessió, voluntat, raó i desig, i sense cap control, a fi de ser omplerta de Déu.

Place de Grève (actual Plaça de l’Ajuntament, París), lloc on fou cremada Porete

De la sospita a la condemna

L’heterodòxia del llibre provoca la intervenció eclesial. Abans de 1306 el bisbe de Cambrai (França) havia condemnat l’obra de Porete com herètica, l’havia fet cremar a Valenciennes en presència de l’autora, a qui havia prohibit de divulgar les seves idees. Malgrat això, Porete va perseverar en la difusió del llibre, fins i tot entre clergues i prelats. Al 1308 fou detinguda i el procés passa a l’inquisidor general de França. Porete no es retracta i al juny de 1310 la beguina és cremada en una plaça de París.

La frase

“I diví  Amor em diu que ha entrat dins meu,

i per això pot tot el que vol:

m’ha donat la força

de l’amor que tinc en amor;

a ell soc consagrada,

ell vol que l’estimi,

i per això l’estimaré.

He dit que l’estimaré.

Menteixo , no soc pas jo.

És ell sol qui m’estima:

Ell és, i jo no soc:

res més no em cal

que allò que ell vol

i el que ell val.

Ell és ple,

i d’això estic plena;

aquest és el nus diví

i amor lleial”.

Per saber-ne més:

Marguerite Porete. L’espill de les ànimes simples. Traducció de Rosamaria Aguadé. Barcelona: Proa, 2001