Hugo van der Goes, el pintor del desequilibri

Gant? (Bèlgica), vers 1440?–Auderghem (Bèlgica), 1482

Activitat: Pintura       

Àrea: Gant, Bruges i Brussel·les

 

Pintor de moda

S’ignoren els orígens i la formació d’aquest artista flamenc. La primera dada documental és de 1467, quan ingressa al gremi d’artistes de Gant. Hi va tenir un paper rellevant ja que en fou elegit degà diverses vegades i fou un pintor reclamat tant a les ciutats de Gant i Bruges  com a la cort dels ducs de Borgonya, intervenint en la decoració per a les festes del matrimoni del duc Carles a Bruges (1468) i pels funerals del mateix duc, el 1473.

Canvi

Tot i l’èxit professional, el 1477, potser per una crisi espiritual, va abandonar Gant per ingressar al Claustre Vermell (Rood-Klooster), un priorat prop de Brussel·les, com a monjo llec. Amb tot, vista la seva fama, se li concediren privilegis, com ara seguir pintant, atendre visites de gent distingida i fins i tot viatjar. Així, va estar-se a Lovaina per completar obres del pintor difunt Dirk Bouts, i va anar a Colònia el 1481. Patia algun desordre psíquic que s’agreujà amb un intent de suïcidi. Tornat al monestir, morí poc després.

L’anècdota

La informació sobre els últims anys de l’artista prové de Gaspar Ofhuys, un monjo del seu convent, que parla de la seva inestabilitat i la feblesa d’ànim que li impedia acabar els encàrrecs, i assegura que abusava de l’alcohol, que podia prendre amb els visitants. Alguns comentaris d’Ofhuys denoten un ressentiment cap a l’artista.

Estil pictòric

Goes, pintor detallista i amb una paleta de colors brillants, manifesta una evolució des de les composicions ordenades i serenes de les primeres obres cap a treballs més dramàtics, de major individualització dels personatges i de tensió emotiva, amb ambients discontinus, on no es respecten les regles de proporció, dibuixant figures pròximes de mides diverses. Uns hi ha vist el reflex de la seva psicologia turmentada, altres la voluntat de reflectir el contrast entre l’espai religiós i la realitat mundana.

Hugo_van_der_Goes_004

Tríptic Portinari (Galeria dels Uffizi, Florència)

Un fet destacat, el Tríptic Portinari (1475-1477)

És l’única obra documentada de Goes. Fou encarregada per Tommaso Portinari, delegat dels Mèdici a Bruges, per a l’església de l’Hospital de Santa Maria Nova, de Florència, on va arribar el 1483. S’hi representa la Nativitat amb l’adoració dels pastors, pintats de manera realista. Als laterals, la família Portinari protegits pels seus sants patrons. Aquest tríptic constituí una obra molt influent en la pintura italiana, admirada per artistes com Leonardo, i imitada per Ghirlandaio.

Tríptic del Calvari

Tria d’obres

Entre les obres atribuïdes a Goes, s’esmenten el Tríptic del Calvari (vers 1468, catedral de Gant);  L’adoració del Reis, taula central d’un retaule incomplet de Monforte de Lemos (vers 1470, Gemäldegalerie, Berlin); i La dormició de la Mare de Déu (vers 1480, Museu Groeninge, Bruges).

La dormició de la Mare de Déu

Esclarmonda de Foix, la càtara

Occitània (França), després de 1151–Occitània, vers 1215?

Activitat:Religió    

Àrea: Comtat de Foix

 

Esclarmondes

Sota el nom d’Esclarmonda de Foix, alguns estudiosos han agrupat les dades de diferents personatges històrics homònims. La més coneguda de totes, que alguns han anomenat Esclarmonda, la Gran, era filla del comte Roger Bernat de Foix i Cecília Trencavel, de la nissaga dels vescomtes d’Albi i Carcassona. Pertanyia, doncs, a l’alta aristocràcia de les terres occitanes. Va casar-se amb el noble Jordan de L’Isla, de qui va tenir descendència, però, mort el marit el 1200, va tornar al comtat de Foix.

Una construcció moderna

La fama d’Esclarmonda rau en la seva adopció de la fe càtara. El catarisme és un moviment religiós cristià, contrari a l’Església Catòlica. Creu en un dualisme, el bé i el mal, representats per Déu i el dimoni, creador de la matèria. En bona mesura, el paper destacat que s’ha atribuït a Esclarmonda en el catarisme és fruit de l’obra de Napoléon Peyrat, un historiador del segle XIX, que idealitza la seva figura per contraposar-la a la de Joana d’Arc, reivindicada dins dels sectors conservadors i nacionalistes francesos.

Un fet destacat, el consolament de Fanjaus (o Fanjeaux)

El 1204 Esclarmonda renuncia als seus béns i en una cerimònia pública, davant  del seu germà, el comte Ramon Roger de Foix, i una cinquantena de nobles, rep el “consolamentum”, el sagrament càtar pel qual passa a ser perfecta. Els càtars es dividien en creients i perfectes, aquests últims vivien la seva fe de manera més estricta. Així doncs, manifesta obertament el seu catarisme i s’instal·la a Pàmies (o Pamiers), amb altres dames càtares, acollint noies i formant-les en aquesta doctrina.

Temps intolerants

A Pàmies, el 1207, se celebra l’última reunió entre catòlics i càtars per debatre sobre els seus principis religiosos. Esclarmonda forma part de la delegació càtara, debatent amb bisbes i altres eclesiàstics catòlics, entre ells sant Domènec. El col·loqui no dona fruits i posteriorment s’imposarà la via de la força amb la croada i la persecució a matadegolla contra els càtars. No es tenen més dades segures sobre Esclarmonda.

esclarmonda de foix-colom de la llum,de jlseverac, a l'estela de minerva, 1982

Monument als càtars, de J.L. Severac a Minerva, 1982

L’anècdota

Segons el cronista medieval Guilhèm de Puèglaurenç, durant el col·loqui de Pàmies (1207), un monjo cistercenc va rebutjar els parlaments d’Esclarmonda, tot demanant-li que es dediqués a filar perquè no corresponia a les dones participar en una reunió d’aquelles característiques.

Maties I Corví d’Hongria , el rei bibliòfil

Cluj-Napoca (Romania), 1440–Viena, 1490

Activitat: Política      

Àrea: Regne d’Hongria

 

Fortuna

János Hunyadi, heroi militar, havia mort el 1456, amb extensos dominis i un gran poder a Hongria. El rei magiar Ladislau V, davant l’amenaça que representaven els Hunyadi, va empresonar els seus fills Ladislau i Maties, i feu executar el primer (1457). La mort sobtada del monarca, sense descendència, obligà a convocar el parlament per elegir un successor. Van triar Maties, el fill petit, que va passar de la masmorra a palau. El 1458 fou proclamat rei d’Hongria.

Afers interns

Maties manté l’autoritat reial, sense les ingerències de l’alta noblesa. Promou una administració més eficient, reforma la justícia, redueix el poder dels barons i imposa una política fiscal feixuga, acabant amb les exempcions dels terratinents, que li permet fornir l’Exèrcit Negre, un dels primers exèrcits professionals d’Europa. Algunes mesures generen revoltes populars o dels magnats, que reprimeix amb rapidesa.

Turcs

Els turcs conqueriren Sèrbia abans de ser aturats per l’exèrcit de Maties el 1464 a Bòsnia. De tota manera, privat de l’ajut d’altres monarques cristians, no va prosseguir l’ofensiva. Després basteix un sistema defensiu de fortaleses a la frontera meridional contra el perill turc.

La Gran Hongria

Maties va menar una política expansionista prou reeixida, amb l’engrandiment dels seus dominis pel nord i oest. En guerra contra Bohèmia i Polònia, per la pau d’Olomouc (1478) va renunciar al tron bohemi a canvi de Moràvia, Lusàcia i Silèsia. Més tard, lluitant amb l’emperador Frederic III, li arrabassà Viena el 1485 i es convertí en el sobirà més important de l’Europa central.

Un home cultivat

Home molt instruït, parlava sis llengües, és el primer monarca no italià educat en la tradició humanista. Patrocina la cultura generosament, funda la universitat de Bratislava (1465) i introdueix el renaixement a la cort gràcies sobretot a la seva dona, la reina Beatriu de Nàpols, amb qui vingueren humanistes i artistes italians, alguns de primera  fila com Andrea Mantegna.

Un fet destacat, la biblioteca Corvina

La creació de la biblioteca Corvina constitueix la fita cultural més brillant del seu regnat. Va aplegar uns dos mil volums manuscrits, xifra extraordinària a l’època quan encara no s’havia generalitzat la impremta. Al continent només la superava la Biblioteca Vaticana. Tenia un abast pluridisciplinari, per reunir el saber antic i modern, amb còpies dels clàssics grecs i llatins, del món medieval i humanista. Encara avui es conserven arreu del món uns dos-cents volums provinents d’aquella biblioteca mítica.

La frase

“Maties és mort, s’ha acabat la justícia”  (una dita hongaresa)

Teodoric de Praga, un pintor eslau

Actiu a Praga de 1360 i 1380, aproximadament

Activitat: Pintura       

Àrea: Regne de Bohèmia

 

Primerenc

Teodoric de Praga, anomenat també com el Mestre Teodoric, constitueix el primer artista de Bohèmia (Txèquia), amb obra conservada i provada l’autoria documentalment. Aquell fet no és accidental, en temps d’aquest monarca Praga es converteix en un dels principals centres artístics del continent, que continuarà fins al segle XV, on treballaran artistes del país al costat d’estrangers vinguts d’Itàlia, Alemanya, França…

Pintor palatí

La documentació coetània l’esmenta des del 1359 com a pintor de la cort de l’emperador Carles IV, bàsicament a Praga i a Karlstejn (Txèquia). Teodoric comptava amb casa a Hradcany, la població nascuda al voltant del castell de Praga. Testimoni de l’alta consideració de l’artista, en un document de l’emperador rep el  títol de “pictor noster et familiaris” (pintor i íntim nostre).

Capella de la Creu del castell de Karlstejn

Un fet destacat, la decoració de la capella de la Creu del castell de Karlstejn

Possiblement, entre 1359 i 1367 treballa en la capella de la Santa Creu del castell imperial de Karlstejn, prop de Praga. Comprèn més d’un centenar de pintures, sobre taula, de sants, profetes i àngels, a més d’alguns frescos. Són imatges massisses, de rostres naturalistes, sobre fons daurats, que estan pintades delicadament amb colors brillants i jocs de llums i obres, i representades de mig cos, portant objectes, com ara llibres, per accentuar-ne el volum.

L’anècdota

Les pintures de Teodoric al castell de Karlstejn decoraven de manera esplèndida la sala on es guardaven un gran nombre de relíquies així com la corona i altres insígnies de l’autoritat imperial de Carles IV. Per aquest motiu, satisfet i agraït, el monarca va recompensar-lo amb una finca al poble de Morina (Txèquia), gairebé exempta de tributs, el 1367. El privilegi imperial assenyala explícitament que el premi respon als mèrits artístics de Teodoric.

Sant Jeroni

Sant Bru, silenci sisplau

Colònia (Alemanya), vers 1030–Santa Maria de la Torre (Itàlia), 1101

Activitat: Religió    

Àrea: Sacre Imperi Romanogermànic, comtat de Sicília

 

Un alemany a Reims

Malgrat ser germànic, va formar-se a la catedral de Reims (França). Ordenat sacerdot a Colònia vers el 1057, tornà a Reims, cridat per l’arquebisbe Gervasi com a professor i responsable de l’escola catedralícia. Mort el prelat, el nou arquebisbe Manassès va promocionar Bru, que era canonge, nomenant-lo canceller de l’arxidiòcesi el 1075, però més tard el destituí i el privà dels seus béns davant la oposició d’ell i altres clergues al govern indigne del prelat, que finalment seria deposat el 1080.

Buscant

Bru no volgué recuperar els seus càrrecs a Reims, amb dos amics s’instal·laren d’ermitans durant un any a Sèche-Fountain (França), que depenia de l’abadia pròxima de Molesmes. Dissolt el grup, el 1086, viatja amb un grup de sis homes —quatre eclesiàstics i dos laics— que desitgen viure com a religiosos en un lloc ben apartat, però sense integrar-se en els models conventuals existents.

L’anècdota

Segons la llegenda, el bisbe Hug de Grenoble, poc abans de conèixer Bru i els seus sis companys tingué un somni on havia vist una constel·lació de set estels. El prelat va entendre que aquell era un senyal diví. Així doncs, els va rebre i els guià fins a un lloc solitari i inhòspit, al massís de Chartreuse (França).

Un fet destacat, la fundació de la Grande Chartreuse (1084)

El 1084 s’estableixen a Chartreuse, dividits en dos grups. Els seglars s’encarreguen de la manutenció del grup, i els clergues, viuen austerament d’acord amb un model mig eremític. Els dies feiners mengen, preguen i treballen cadascun en la seva cel·la, i només es reuneixen per a les pregàries nocturnes. Diumenges i altres festius celebren la litúrgia i mengen en comú. Parlen molt poc i això es manifesta fins i tot en la iconografia posterior de sant Bru, representat amb el dit índex als llavis, indicant silenci.

Urbà II

Sant Bru, de Francesc Ribalta

El papa Urbà II, antic deixeble de Bru a Reims, va demanar-li que s’instal·lés a Roma com a auxiliar seu. Després d’un temps a la cort pontifícia, i de refusar l’arquebisbat de Reggio (Itàlia), Bru se’n va a Calàbria per crear un segon ermitatge a Santa Maria de la Torre, on s’estaria fins a la mort. Bru fou canonitzat el 1514. No fou el fundador directe dels cartoixans; aquest ordre religiós va néixer dels costums de Chartreuse i la seva evolució posterior, instituït oficialment el 1140.

La frase

 “Només aquells qui n’han fet experiència coneixen la utilitat i la joia divina que proporcionen la solitud i el silenci del desert volguts” (de la carta de sant Bru a Raoul le Verd)

Per saber-ne més:

Miguel Renuncio. Sant Bru, el primer cartoixà. Barcelona: Centre de Pastoral Litúrgica, 2007

Maria de Molina, la triple reina de Castella

Castella?,  vers 1260–Valladolid, 1321

Activitat: Política       

Àrea: Regne de Castella

 

Parents

Cosina germana d’Alfons X de Castella, es casa amb el fill segon d’aquest monarca, el futur Sanç IV, enllaç rebutjat pel papa per la relació consanguínia entre ells. El 1284, mort Alfons X, esdevenen reis Sanç i Maria, apartant del tron els infants de la Cerda, fills encara petits de Ferran, el primogènit difunt de l’anterior monarca. Durant el regnat, Maria imposa la seva política pro-francesa en contra dels favorits del rei.

La regent

Després del traspàs del rei (1295), Maria exerceix la regència del seu fill Ferran IV. Amb la monarquia dèbil, se succeeixen les lluites contra els partidaris de Joan, germà del rei difunt, i d’Alfons de la Cerda, que es proclamen sobirans de Lleó i Castella, respectivament. També els regnes veïns li declaren la guerra. Negociadora hàbil, lentament va afermant la seva posició. Signa la pau amb Portugal a Alcañices, acordant el matrimoni dels seu fills (1297).

Un fet destacat, les Corts de Valladolid (1300) i Burgos (1301)

Maria de Molina afavoreix els consells de les ciutats de Castella i Lleó que, en correspondència, li donen suport polític i financer. En les Corts de Valladolid de 1300 el seu cunyat Joan renuncia al tron de Lleó a favor del rei Ferran IV, i en les corts de Burgos, l’any següent, Maria obté fons per tal que el papa Bonifaci VIII atorgui la butlla que aprova el seu matrimoni amb Sanç IV i la legitimitat dels fills, cosa que enrobusteix la posició de Ferran IV.

Vaivens

La reina mare pacta la pau amb la Corona d’Aragó a Torrellas (Saragossa), el 1304, després d’acceptar la pèrdua castellana de la zona d’Alacant i d’obtenir la renúncia d’Alfons de la Cerda a la corona de Castella. Malgrat els seus èxits, quan Ferran IV arriba a la majoria d’edat, Maria de Molina perd temporalment l’ascendent sobre el fill, desbancada per altres nobles, que recobra més endavant.

Detall del sepulcre de Maria de Molina,a al monestir de las Huelgas, de Valladolid

Altre cop

La mort de Ferran IV (1312) obre un nou conflicte civil durant la minoria del seu net, Alfons XI, que tenia només 2 anys. Maria hi juga un paper polític clau. És l’únic membre present en tots els consells de regència que es constitueixen fins a la seva defunció. Fou ella qui va assegurar que la corona de Castella continués en mans del seus descendents.

La frase

“Just és que l’anomenem dona forta, provada en tres regnats replets de turbulències, golfs de tempestes contínues, vaixells agitats per borrasques, però lliures del naufragi pel braç d’una dona” (d’Enrique Flórez, historiador del segle XVIII).

Lorenzo Valla, l’humanista polèmic

Roma, 1407-Roma, 1457

Activitat: Literatura. Filosofia     

Àrea: Estats Pontificis, Regne de Nàpols

 

Fent amics

Format en gramàtica i retòrica llatines, Valla no obtingué feina a la secretaria pontifícia (1430) i va ser uns anys professor de la universitat de Pavia abans de ser expulsat per les seves crítiques sobre el llatí deficient de Bartolo de Sassoferrato, un jurista del segle XIV. Després va viure a Milà i Gènova. Humanista brillant i dotat, crític contra l’ortodòxia i l’autoritat, és també busca-raons, arrogant i feridor, trets que li proporcionen molts enemics al llarg de la vida.

Un fet destacat, Refutació de la donació de Constantí (De falso credita et ementita Constantini donatione declamatio, 1440).

El 1435 s’establí a Nàpols, convidat pel rei Alfons, el Magnànim, com a secretari reial i historiador. En les disputes territorials d’aquest monarca amb el papa, Valla hi participa activament amb els seus escrits, atacant el pontífex. Valla, el millor filòleg del seu temps, demostra a través de la crítica textual que un document del segle III sobre la pretesa donació de Roma i altres territoris per part de l’emperador Constantí I al papa, fonament del seu poder temporal, era una falsificació de l’edat mitjana.

Tria d’obres

Disputes dialèctiques (Dialecticae disputationes, 1439), tractat contra l’aristotelisme; Elegantiae linguae Latinae (Elegàncies de la llengua llatina, 1444), un manual per a l’ús correcte de la sintaxi i el vocabulari llatins; i In Novum Testamentum annotationes (Anotacions al Nou Testament, 1449), on aplica els mètodes de la filologia humanística als estudis bíblics.

Retorn a Roma

La millora de les relacions entre el papa i el rei de Nàpols, va significar també un canvi absolut en l’actuació de Lorenzo Valla. Va deixar enrere els seus atacs frontals contra el papat i va demanar-li el perdó. El papa Eugeni IV s’hi negà; en canvi, el seu successor, Nicolau V, protector dels humanistes, el va nomenar oficial de la cúria, i posteriorment, el 1448, Calixt III el nomenà secretari papal el 1448. Sota el seu patrocini d’aquest dos papes, va traduir obres històriques d’Heròdot i Tucídides del grec al llatí.

L’anècdota

El 1457 fou convidat a pronunciar un discurs sobre sant Tomàs d’Aquino en una església dominica amb motiu de la seva festivitat. Mostra del seu caràcter provocatiu i polèmic, en comptes de l’esperat panegíric, Valla, encara que va reconèixer la santedat i la intel·ligència de Tomàs d’Aquino, va criticar la seva lògica escolàstica, reivindicant el retorn a la teologia dels pares de l’Església antiga, com ara sant Agustí, que a més escrivien en un estil i un llatí molt superiors als d’aquell pensador medieval.

Eduard III d’Anglaterra, començant la Guerra dels Cent Anys

Windsor (Gran Bretanya), 1312–Sheen (Gran Bretanya), 1377

Activitat: Política 

Àrea: Regne d’Anglaterra

 

Cops d’estat

Primogènit d’Eduard II d’Anglaterra, les derrotes a Escòcia i el govern dels Despenser, favorits del rei, provocaren l’enfrontament dels seus pares. La reina, Isabel de França, i Mortimer, el seu amant, liderant un exèrcit, forçaren Eduard II a abdicar en el fill (1327) i morí poc després. Isabel i Mortimer governaren el país fins el 1330, quan Eduard III prengué el poder. Mortimer seria executat i Isabel, apartada de la política.

Escòcia

El nou rei intervé a Escòcia, aprofitant la minoria d’edat de David II, a favor d’Eduard Balliol, pretendent al tron. A pesar de la victòria anglesa de Halidon Hill (1333), Balliol no aconsegueix el domini d’Escòcia. El 1346, Eduard III venç David II a Neville’s Cross, però el regne escocès conserva la seva independència.

Un llarg conflicte

Mort Carles IV de França (1328) sense descendència, Eduard III reivindica aquell tron com a nebot del difunt, però els magnats del regne de França proclamen rei Felip VI, un cosí francès del monarca. L’enemistat entre els dos sobirans s’agreuja pels enfrontaments a Aquitània i Flandes i desemboca el 1337 en la Guerra dels Cents Anys, denominació que agrupa un seguit de lluites i treves que es prolonguen durant 116 anys entre França i Anglaterra.

Un fet destacat, la batalla de Crécy (1346)

El 1340 els anglesos obtenen la victòria naval de Sluis (Bèlgica), que garanteix el domini marítim. El 1346, els exèrcits respectius, liderats pels reis, s’enfronten a Crécy (França). Els anglesos, inferiors en nombre, obtingueren una gran victòria basada en els arquers d’arc llarg que massacraren la cavalleria pesada francesa. L’any següent Eduard III va prendre Calais, ciutat en poder dels anglesos fins 1558.

Guanyar i perdre

Un altre triomf anglès a Poitiers (1356), va comportar el tractat de Brétigny-Calais (1360), pel qual Eduard III renunciava als drets a la corona francesa a canvi de bona part de la França del sud-oest i Calais. Tanmateix, el rei Carles V de França va recuperar la major part de territoris perduts entre 1369 i 1375. Eduard III només conserva Calais, Bordeus, Baiona, Brest i Cherbourg. Als últims anys del seu regnat esclaten a Anglaterra revoltes pageses i religioses, fruit de la Pesta Negra.

L’anècdota

El rei crea l’orde de la Garrotera, l’orde de cavalleria anglès més il·lustre fins als nostres dies. Creat com a remembrança del rei Artús i els cavallers de la Taula Rodona, el senyal característic és una lligacama amb el lema “honni soit qui mal y pense” (Que s’avergonyeixi qui malpensi d’això). Segons la llegenda, una dama ballava amb el rei quan li va caure la lligacama. Davant la vergonya de la noia i la maledicència dels cortesans, el sobirà pronuncià aquells mots, posant-se la lliga a la cama.

Tomàs de Kempis, l’autor d’un best-seller espiritual?

Kempen (Alemanya), vers 1380?-Agnietenberg (Països Baixos), 1471

Activitat: Religió

Àrea: Bisbat d’Utrecht

 

Topònim

El nom de Kempis pel qual se’l coneix no era el seu cognom. Es deia Thomas Haerneken, Kempis és la forma llatina de Kempen, el poble alemany on havia nascut. Malgrat no ser d’una família acomodada,Tomàs va poder estudiar a Deventer (Països Baixos), en una escola dels Germans de la Vida Comuna, comunitats de laics que, sense professar vots religiosos, vivien junts per a progressar en la vida espiritual, inspirats per la Devotio Moderna, moviment a favor d’una religió més personal i no especulativa.

Canonge regular

El 1399 Tomàs de Kempis va ingressar com a novici a la congregació dels canonges regulars augustinians de Windesheim, en el monestir d’Agnietenberg (Països Baixos), també fundat pel corrent de la Devotio moderna. Fou ordenat sacerdot el 1413 i viuria en aquell convent més de setanta anys fins a la mort. A banda d’haver ocupat càrrecs com els de tresorer, subprior o mestre de novicis, es dedicà sobretot a transcriure textos religiosos d’altres o bé redactar biografies eclesiàstiques i llibres d’espiritualitat.

Un fet destacat, La imitació de Crist (Imitatio Christi)

Aquesta obra ha tingut una extraordinària difusió des dels seus inicis, que l’ha convertida en l’obra cristiana més editada després de la Bíblia. S’estructura en quatre parts compostes de sentències clares i concises, amb un to directe i afectiu, per guiar el fidel seguint l’exemple de vida de Jesucrist. Prioritza la dimensió espiritual, però sense rigorismes, i recomana l’eucaristia com a mitjà per enfortir la fe. Durant segles s’havia atribuït aquest llibre a altres escriptors, actualment la tesi majoritària és que Kempis n’és l’autor.

Edició en català de La imitació de Crist, impresa a Barcelona per Carles Amorós el 1518

La frase

“Aquell qui es jutja justament a si mateix, prou veu que no té dret a jutjar els altres amb severitat”

“Res no donarà una tan gran confiança de morir santament com el perfecte menyspreu del món, el desig fervent de progressar en la virtut, l’amor de la disciplina, el treball de la penitència, la promptitud de l’obediència, l’abnegació de si mateix i l’acceptació de totes les adversitat per amor del Crist”.

“Si el teu amor és pur, simple i ben ordenat, no seràs esclau de res”

Fragments de La imitació de Crist

Per saber-ne més:

Tomàs de Kempis. La imitació de Crist. Traducció d’Emili Vallès. Barcelona: Proa, 1992

Filippo Brunelleschi, l’arquitecte d’un nou estil

Florència (Itàlia), 1377–Florència, 1446

Activitat: Arquitectura     

Àrea: Florència

 

Escultor?

Segon fill de Ser Brunellesco di Lippo Lapi, notari de Florència, Filippo Brunelleschi no seguí la professió del pare, es va formar com a orfebre i escultor. El 1401 va participar al concurs públic per a una nova porta de bronze del baptisteri de Florència. La seva escena bíblica del sacrifici d’Isaac va perdre en favor de l’obra de Lorenzo Ghiberti. Potser per això, des d’aleshores orienta la seva activitat preferentment al camp de l’arquitectura.

Un fet destacat, la cúpula de la catedral de Florència

Des de 1418 Brunelleschi treballa en una cúpula per cobrir la catedral, tasca que acaba el 1436. Va edificar una cúpula gegantina, d’una cinquantena de metres, substituint les bastides de fusta tradicionals per ginys inventats per ell mateix. A fi d’alleugerir l’estructura, aplica diferents mitjans, com ara crear dues cúpules, una dins l’altra, separades per un espai buit, i l’ús, llevat del primer tram fet amb pedra, de maons col·ocats amb el sistema de cua de peix, d’època romana, que dona major estabilitat al conjunt.

La frase

“Qui abans que tu, Felip, arquitecte, va atrevir-se a construir una estructura de tal dimensió, alzinada cap al cel, ampla per poder cobrir amb la seva ombra tota la gent toscana i executada sense ajuda de cintres ni fustam, amb tal artifici que, si ho entenc bé, sembla tan increïble als d’ara com era ignorat dels antics” (de l’arquitecte Leon Battista Alberti)

Constructor amb models antics

La principal activitat arquitectònica de Brunelleschi es concentra a Florència, encarregada per gremis o bé per les famílies més poderoses de la ciutat. En els seus edificis recupera elements de l’art grecollatí, incorporant columnates que segueixen els ordres clàssics amb arcades de mig punt, adoptant cànons geomètrics simples i buscant la simetria i l’harmonia de les proporcions. El seu influx seria enorme i aquest gust per les formes antigues i l’estil elegant i mesurat serien adoptats pels arquitectes posteriors.

Hospital dels Innocents (Florència)

Tria d’obres

Hospital dels Innocents (1419-1424), orfenat encomanat pel gremi florentí de la Seda; Sagristia Vella de la basílica de Sant Llorenç (Florència), on estructura l’espai a partir de les formes bàsiques del quadrat i el cercle (1421-1428); Capella dels Pazzi (vers 1430), dins el convent de la Santa Creu (Florencia); i Església del Sant Esperit (Florència, 1444-1446).