Andrea Pisano, el Giotto de l’escultura

Pontedera (Itàlia)?, vers 1295–Orvieto (Itàlia)?, vers 1348

Activitat: Escultura

Àrea: Florència, Orvieto

 

De la Toscana

Andrea di Ugolino de Nino da Pontedera és més conegut com Andrea Pisano, nom derivat probablement d’haver nascut a Pontedera, prop de Pisa. Era fill d’un notari i encara que s’ignora la seva formació, probablement va iniciar la seva activitat artística com orfebre.

Un fet destacat,  la porta sud del baptisteri de Florència (1330-1336)

El 1329 el gremi de mercaders de teles de Florència li encomana les portes de bronze de l’entrada est del baptisteri de la ciutat. Es decoren amb 28 panells en relleu, vint d’ells sobre la vida de sant Joan Baptista, relacionats amb els mosaics del baptisteri i els frescos  amb el mateix tema de Giotto a la Santa Creu (Florència). També estilísticament es palesa l’influx de Giotto, com ara la definició volumètrica de les figures i l’equilibri compositiu de les escenes, que combina amb el gust pel detall.

Porta sud del baptisteri de Florència

Sant Joan bateja els pagans

L’anècdota

L’admiració davant les portes de l’est del baptisteri florentí va provocar que en el projecte escultòric de les portes del nord, guanyat per Ghiberti dècades més tard, se seguís  l’esquema de Pisano, amb el mateix nombre de panells. Tanmateix el resultat de Ghiberti va satisfer tant als prohoms de Florència que les portes d’Andrea Pisano es van traslladar al costat sud mentre que a les portes de l’est, les principals, encarades amb la catedral, van situar-hi l’obra de Ghiberti, el 1424.

Mestre d’obres de la catedral de Florència

Sota la direcció de Giotto, Pisano executa part del relleus en marbre de la base del campanar de la catedral de Florència, que comprenen un variat grup d’escenes: el Gènesi, les feines de l’home, els sagraments, les virtuts, els planetes… Quan mor Giotto (1337), el succeeix en la direcció de les obres de la seu. Probablement continua amb els treballs escultòrics a la part baixa del campanar, afegint en el pis superior nínxols amb estàtues, com la del rei Salomó, que alguns experts li atribueixen.

Últims temps

Vers el 1341 torna a Pisa, on manté un taller fins el 1347, quan té cura de les obres de la catedral d’Orvieto. El 1349 ja hi ha un substitut, la qual cosa fa pensar als experts que devia morir potser a la terrible pesta de 1348-1349.

Carles d’Anjou, l’ambició estroncada

França, 1226-Foggia (Itàlia), 1285

Activitat: Política    

Àrea: Comtat de Provença, regne de Sicília

 

Ben situat

Benjamí del rei Lluís VIII de França i Blanca de Castella, el 1246 va casar-se amb la comtessa Beatriu, per la qual cosa esdevingué comte de Provença. Afegí també els comtats d’Anjou i Maine, donats per Lluís IX de França, germà seu. El 1248 acompanyà el monarca en una croada contra Egipte, una expedició desastrosa on els germans, capturats, van pagar un rescat generós.

De Provença a Itàlia

Tornat a França el 1250, intervingué a Flandes amb poca fortuna. Al sud, en canvi, va sotmetre les ciutats provençals revoltades d’Arle, Avinyó i Marsella (1257), que van perdre la seva autonomia política, i estengué la seva autoritat a alguns territoris del nord d’Itàlia. El 1263 el papa Urbà IV li oferí el regne de Sicília, en mans de Manfred, fill il·legítim de l’arxienemic del papat, l’emperador Frederic II, ja difunt.

Un fet destacat, la batalla de Benevent (1266)  

El 1265 Carles entra a Itàlia, el papa l’investeix com a rei de Sicília, i en la lluita contra l’oponent obté la victòria de Benevent, on mor Manfred, cosa que li proporciona  el domini sobre el regne sicilià sense gaire resistència. Dos anys més tard, també va derrotar l’últim descendent de Frederic II, Conradí, a la batalla de Tagliacozzo, a qui feu executar. Rei indiscutible del sud d’Itàlia, esdevé l’home fort de tota la península durant uns anys, imposant a Sicília grans tributs i beneficiant la minoria francesa.

Cap a Orient

Carles d’Anjou, d’Arnolfo di Cambio (1277)

Orienta la seva política cap a la Mediterrània oriental, ambicionant Constantinoble, en poder del bizantí Miquel VIII. Aconsegueix pel tractat de Viterbo (1267) la senyoria d’Acaia (Grècia), anys més tard ocupa Durrës, proclamant-se rei d’Albània (1272), i conquesta Acre (Israel) el 1277. Té també revessos: perd el Piemont (Itàlia) en la batalla de Roccavione (1275), i a Albània fracassa en el setge de la ciutat bizantina de Berat (1281).

Vespres Sicilianes

El 1282, el sorprèn una revolta que, començada a Palerm, s’estén amb èxit per tota l’illa, que dona el tron a Pere el Gran, rei de la Corona d’Aragó, gendre del difunt Manfred. Així, el regne de Sicília es divideix en dos: Nàpols, sota els Anjou; i l’illa, per al casal de Barcelona. Carles impulsa una expedició francesa contra Catalunya, amb l’aprovació papal, que fracassarà, alhora que és vençut al mar repetidament pel rei Pere i, fins i tot, el seu hereu és pres a la batalla del golf de Nàpols (1284).

La frase

”Brillant, somiador, impetuós i enèrgic, va estendre les seves mans sobre Itàlia, els Balcans i la península Ibèrica. Els seus projectes s’esfondraren per la seva amplitud, i a més, perquè li mancaren constància i tenacitat, i li sobraren violència, arrogància i orgull” (de l’historiador Jaume Vicens Vives).

Sant Bonifaci, l’apòstol d’Alemanya

Regne Unit, vers 675- Dokkum (Països Baixos), 754

Activitat: Religió

Àrea: Regne de Wessex, regne franc

 

Monjo illenc

El seu nom original era Wynfrid. Monjo benedictí, es distingí per la seva cultura. Mestre de l’escola del monestir de Nursling (Regne Unit), va escriure una gramàtica llatina i poesia. El seu deler, però, era l’evangelització. El 716 viatja als Països Baixos per cristianitzar els frisis sense gaire èxit. Malgrat això, després d’una estada al seu país natal, on rebutja el càrrec d’abat de Nursling, regressa al continent.

Amb Gregori II

Viatja a Roma, on Gregori II li encomana l’evangelització dels pagans a l’est del Rin (719). Rep del papa un nom nou, Bonifaci, pel qual és conegut des d’aleshores. Vers el 722, Gregori II el nomena bisbe, sense seu fixa, alhora que el posa sota la protecció de Carles Martell, home fort del regne franc (723). Bonifaci cristianitza Turíngia i Hesse (Alemanya), no només hi bateja i predica, també destrueix llocs de culte pagans, com el roure de Donar, dedicat al déu Thor, a Geismar.

Bonifaci fent caure el roure de Donar, de J.M. Wittmer (1861)

Un fet destacat, arquebisbe de Magúncia

Els successors de Gregori II mantenen la confiança en Bonifaci. El 733, el papa Gregori III l’investeix arquebisbe, i com a tal, pot consagrar nous bisbes. Pels volts del 747, ocupa la seu de Magúncia. Amplia el seu camp d’acció i reorganitza l’Església alemanya, aprofitant la victòria de Carles Martell contra els saxons a Westfàlia (738) i la invitació d’ Odiló, duc de Baviera. Funda nombrosos monestirs i noves diòcesis: Würzburg, Erfurt, Ratisbona, Passau, Freising…

Entre francs

Mort Carles Martell (741), manté la influència a la cort dels seus fills Pipí, el Breu, i Carloman. Com a delegat pontifici, emprèn la reforma del clergat francès, presidint-ne diversos sínodes, condemnant les pràctiques paganes i prohibint alguns costums als eclesiàstics, com la caça. Bonifaci promou la uniformització litúrgica, adoptant els models romans. El 753 torna a les tasques d’evangelització. Morirà màrtir a Frísia (Paísos Baixos) a mans d’un grup de pagans.

L’anècdota

Entre els monestirs vinculats amb Bonifaci destaca l’abadia de Fulda (Alemanya). Havia disposat que les seves despulles fossin sepultades allà, on es conserven. Encara avui, el monestir és lloc de reunió freqüent dels bisbes alemanys, testimoni de la importància  que l’Església germànica dona a aquest sant.

Belisari, l’estrateg bizantí

Germanica (Bulgària?), vers 505-?, 565

Activitat: Guerra        

Àrea: Imperi bizantí

 

Ben relacionat

No se sap res dels primers anys de Belisari. Ingressà a la milícia aviat i va progressar-hi molt ràpidament gràcies als seus contactes. Formava part de la guàrdia personal del general Justinià, nebot de l’emperador bizantí Justí I i, quan el seu senyor va accedir al tron (527), el jove Belisari fou nomenat general.

Entre campanyes i revoltes

Cap militar a la zona oriental de l’imperi, s’enfrontà a l’imperi persa sassànida. Belisari obtingué una gran victòria a Dara (Turquia, 530), si bé l’any següent va ser derrotat a Raqqa (Síria). Mentre era a Constantinoble, el 532 esclatà la Nika, una greu rebel·lió popular que, iniciada a l’hipòdrom, es va estendre per tota la ciutat, amb aldarulls i incendis, tractant d’imposar un nou monarca. Belisari, sota les ordres de Justinià, va esclafar l’alçament amb una massacre d’uns 30.000 morts.

Un fet destacat, la conquesta del regne dels vàndals (533-534)

Justinià volia recuperar els antics territoris occidentals de l’imperi romà. A tal fi organitzà una expedició militar contra el regne dels vàndals al nord d’Àfrica, liderada per Belisari. El 533 va vèncer el rei vàndal Gelimer a la batalla d’Ad Decimum, cosa que facilitaria l’ocupació de Cartago (Tunis), la capital. Una nova batalla a Tricameron, mesos més tard, significaria l’esfondrament definitiu dels vàndals. El 534 Belisari va tornar a Constantinoble amb el rei Gelimer captiu.

La primera campanya gòtica

Arran la decadència del regne ostrogot a Itàlia, Justinià hi envià Belisari per conquerir-lo. El 535 va ocupar Sicília, després va avançar pel sud fins prendre Nàpols i Roma.  Els ostrogots assetjaren Roma entre 537 i 538 sense èxit, i el 540, Belisari  conquerí Ravenna, la seva capital. Els ostrogots van demanar la pau i oferiren al general vencedor que fos el seu nou rei, però Belisari ho rebutjà. El 540 va portar el rei ostrogot Vitigis, presoner, a Constantinoble.

Destins ja coneguts

La nova missió fou aturar l’atac dels perses, sense grans èxits. El 544 va tornar a Itàlia davant el ressorgiment del poder ostrogot sota el rei Totila. Belisari va reconquerir Roma el 547, però no tenia recursos per emprendre la contraofensiva. Des del 549, cridat a Constantinoble, ja no comanda nous exèrcits, excepte el combat reeixit contra els huns que amenaçaven la capital el 559. Acusat d’un complot contra l’emperador, el 562 caigué en desgràcia, però va recuperar la seva posició un any més tard.

La frase

“Aquest prohom victoriós fou audaç al caire de la imprudència i tenia gran enginy, un general que sempre aprofitava al màxim els minsos recursos que li assignava el seu avar senyor” (de l’historiador J.F.C. Fuller)

 

 

Ivan II Asen de Bulgària, un tsar entre grecs i llatins

Bulgària?, 1190–Veliko Tarnovo (Bulgària), 1241

Activitat: Política      

Àrea: Imperi búlgar

 

Tribulacions

El 1196, encara infant, va quedar orfe després de l’assassinat del seu pare Ivan I Asen, i onze anys més tard, el 1207, també va ser mort el següent monarca, l’oncle Kaloyan (1207). Boril I va usurpar el tron i el príncep Ivan Asen va abandonar Bulgària. Tornat de l’exili el 1217, amb l’ajut de mercenaris russos, destronà Boril i esdevingué el tsar de l’imperi búlgar que governaria entre 1218 i 1241.

Balcans

La situació política als Balcans i Anatòlia era complexa, zones dividides en petits estats, uns governats per eslaus, com l’imperi búlgar; altres per grecs, com el despotat de l’Epir (Albània-Grècia) i l’imperi de Nicea (Turquia) o bé llatins, bàsicament francesos i italians, que havien ocupat Constantinoble i territoris occidentals de l’antic imperi bizantí. L’objectiu d’Ivan II seria l’engrandiment del seu imperi, que s’estendria del Danubi al mar Egeu i de la costa adriàtica al mar Negre.

Casaments

Ivan II no mena una política obertament bel·licista, sinó que aprofita la diplomàcia i els matrimonis per augmentar el seu poder. Aprofitant la tornada d’Andreu II d’Hongria de Terra Santa, Ivan es casaria amb la princesa Anna, que aportava com a dot el territori de Belgrad. D’igual manera es va aliar amb Teodor de l’Epir, i com a garantia del pacte una filla d’Ivan va maridar-se amb el germà de Teodor.

Un fet destacat, la batalla de Klokotnitsa

Trencant l’aliança, Teodor de l’Epir va envair Bulgària el 1230, i els seus exèrcits s’enfrontaren a Klokonitsa. El búlgar obtingué una gran victòria, cosa que ampliaria el seu imperi per zones com Macedònia del Nord i Grècia septentrional, assegurant-ne el domini la seva política conciliadora amb la població grega.

Cim

Amb Ivan II Asen el segon imperi búlgar arriba al seu apogeu convertida en gran potència dels Balcans, amb una economia florent. En són mostres el pacte comercial amb Dubrovnik (Croàcia), l’encunyament de monedes d’or i també la construcció d’edificis com l’església dels Quaranta Màrtirs, a Veliko Tarnovo (Bulgària), la capital. En l’àmbit religiós, el 1235 trenca amb el papa i es constitueix l’Església búlgara independent.

Constantinoble

Ivan havia negociat el matrimoni d’una filla amb Balduí II de Constantinoble, menor d’edat, ocupant ell la regència d’aquell estat, però finalment els llatins rebutjaren l’acord. En 1235 i 1236 va assetjar Constantinoble sense èxit. Els seus últims anys van ser enterbolits pels atacs dels cumans, poble de les estepes.

La frase

“Un home que excel·lí entre els bàrbars, no només respecte a la seva gent sinó també envers els estrangers” (de l’historiador bizantí Akropolites)

Gilles Binchois, cançons de Borgonya

Mons? (Bèlgica), vers 1400–Soignies (Bèlgica), 1460

Activitat: Música           

Àrea: Comtat d’Hainaut, ducat de Borgonya

 

Burgesos

El seu nom presenta variants en els documents coetanis: Gilles de Bins, o Binch, o Binche. El pare era burgès, ciutadà de Mons, i conseller de Guillem IV i la seva filla Jaumina I, comtes d’Hainaut. S’ignora la formació musical de Binchois, possiblement va rebre-la a la ciutat natal. La primera feina documentada va ser d’organista a l’església de Sant Waudru (Mons), amb la que el seu pare estava molt vinculat.

Ducs

El 1423 és organista a Lille (França) i després compon cançons pel duc de Suffolk, noble anglès instal·lat a França. Finalment, vers el 1427, s’incorpora a la cort de Felip, el Bo, duc de Borgonya, on desenvolupa la seva activitat principal com a músic ja que hi treballa fins 1453, quan es retira a Soignies. Binchois no tenia estudis universitaris ni era capellà. De tota manera, va obtenir beneficis eclesiàstics a Bruges (Bèlgica), Mons, Cassel (França) i Soignies, gràcies al seu prestigi a la cort ducal.

Un fet destacat, les “chansons”

Binchois conrea tant la música religiosa com secular. La més reeixida és la cançó profana. Generalment són peces breus en forma de rondó, és a dir, passatges musicals diferents que s’alternen amb una tornada invariable. Cançons de ritme ternari, sense harmonies complexes, de línia melòdica elegant, dolça i expressiva, entre les millors d’aquell període. Tenen sovint un aire nostàlgic davant l’amor no correspost. Les lletres provenen de grans poetes coetanis: Chartier, Charles d’Orléans, Christine de Pisan…

Tria d’obres

“De plus en plus se renouvelle” (Més i més es renova) i “Je me recommande humblement (M’encomano humilment, vers 1448), cançons rondó, a tres veus; “Filles a marier” (Filles per casar), cançó a quatre veus; Nove cantum melodie (1431), motet pel bateig d’Antoni, fill del duc de Borgonya.

L’anècdota

En un llibre del segle XV de Martin Le Franc apareix una il·lustració dels músics Gilles Binchois i Guillaume Dufay, compositors que es van conèixer. Durant els segles XV i XVI, els tractadistes musicals van aparellar sovint aquests artistes com a capdavanters de la música del seu temps. D’altra banda, sobta descobrir que en la seva època Binchois era més enaltit que Dufay, mentre que els musicòlegs actuals els valoren de manera inversa.

 

Per saber-ne més:

Música. Je me recommande humblement

https://www.youtube.com/watch?v=iDeAk4cHaY8

 

Duoda, la comtessa que educa

Mor a Usès? (França), després del 843

Activitat: Literatura. Educació

Àrea: Imperi carolingi

 

Orígens

De la vida de Duoda (als manuscrits coetanis figura com Dhuoda o Dodana), en sabem poc. Els seus orígens no són clars, si bé l’opció més versemblant és que era de nissaga germànica, com es desprèn del nom, que no és romànic i apareix a les zones del nord de l’imperi franc, i a més en part de l’obra que va escriure utilitza una versificació amb trets germànics.

Amb Bernat de Septimània

De l’alta noblesa, es va casar el 824 amb Bernat de Septimània, un membre de l’aristocràcia carolíngia, a la capital imperial d’Aquisgrà. Més endavant Duoda s’establí a la ciutat occitana d’Usès, en dominis del seu marit. Bernat va ocupar alts càrrecs a la cort imperial, nomenat comte de Barcelona i Girona, i més tard duc de Septimània (França), va participar activament en les lluites entre l’emperador Lluís I i els seus fills, lluites que el portarien a la mort el 844.

Antiga catedral d’Usès

Des d’Usès

A diferència de Bernat, sembla que Duoda va viure a Usès, governant la ciutat i ajudant a finançar les campanyes del seu espòs. Va infantar dos nens, Guillem i Bernat. Dona culta, havia instruït el seu primogènit, Guillem, fins que el pare se’l va emportar per fer-lo servir d’ostatge en les seves operacions polítiques. Precisament, fruit de la seva marxa, Duoda va redactar un llibre pel qual ha passat a la posteritat.

 Un fet destacat, el Manual (Liber manualis, 841-843)

El Manual és un text usual d’aquell temps, que té un element molt original respecte a altres obres d’educació de prínceps: està escrit per la mare del destinatari. Un petit tractat formatiu en llatí ple de reflexions sobre vida cristiana, teologia moral i consells de vida pràctica. El llibre reflecteix la cultura de Duoda ­—la Bíblia, els Pares de l’Església, autors contemporanis (Alcuí de York, Rabà Maur…) i textos profans, com la Gramàtica de Donat­— alhora que inclou algunes notes autobiogràfiques.

La frase

“Fill, tindràs doctors que t’ensenyaran lliçons més nombroses i de més utilitat, però no en les mateixes condicions, amb el cor ardent en el pit, com ho faig jo, la teva mare, fill primogènit” (extret del Liber manualis)

Per saber-ne més:

Duoda. Manual per al seu fill. Traducció de Mercè Otero. Barcelona: Proa, 2004