Andrea del Verrocchio, entre Donatello i Miquel Àngel

Florència, entre 1434 i 1437–Venècia, 1488 

Activitat: Escultura. Pintura

Àrea: Florència, Venècia

 

David (Museo del Bargello, Florència)

Mestres

Andrea di Michele di Francesco de Cione va prendre el nom d’Andrea del Verrocchio, adoptant, sembla ser, el cognom d’un primer mestre en la seva formació artística, Giovanni Verrocchi, que l’hauria introduït en l’orfebreria. Més tard, es va formar també en escultura i pintura, tot i que el mestratge de Donatello en escultura que alguns defensen no es corrobora documentalment ni tampoc en similituds d’estil, menys dramàtic i més preciosista el de Verrocchio. 

Amb els senyors de Florència

A la mort de Donatello (1466), Verrocchio, que també excel·lí com a escultor,  el substituí com a artista predilecte de la poderosa família dels Mèdici. Per a ells projectà tombes, escolpí retrats i figuretes per a fonts ornamentals, però també dissenyà armadures i vestits luxosos o muntatges per a festes i cerimònies oficials.   

L’anècdota

Verrocchio va tenir un taller molt important, on es formaren artistes eminents, entre ells Lorenzo di Credi, Perugino i Leonardo da Vinci. Per bé que se li atribueixen retaules i frescos, de la seva obra pictòrica no es tenen dades prou fiables. Una història poc versemblant explica que, comprovats els progressos del seu deixeble Leonardo, Verrocchio decidí no pintar mai més perquè seria incapaç de superar els quadres del seu deixeble.

Un fet destacat, La incredulitat de sant Tomàs (1476-1483)

Verrochio crea per al Tribunale della Mercanzia un grup escultòric de Crist i sant Tomàs, que contrasta amb les imatges individuals de patrons d’altres entitats florentines a les façanes de l’església d’Orsanmichele. Les dues figures, de drapejat complex i de gestos expressius, tenen, segons uns crítics, un objectiu precís. L’escena mostra el moment que Tomàs supera el seu dubte i Jesús ho revela elevant un braç per beneir-lo. Aquesta benedicció valida també les activitats del Tribunal del qual sant Tomàs és el patró.

La incredulitat de sant Tomàs, a Orsanmichele (Florència)

Tria d’obres

David (vers 1465?, Museu del Bargello, Florència), estàtua de bronze; Sepulcre de Piero i Giuliano de Mèdici (1469-1472, església de Sant Llorenç, Florència); i Dama del pomell (1475-1480, Museu del Bargello), bust de marbre amb braços, amb què mans i rostre ajuden a expressar el caràcter del personatge.

Un cavall per a Venècia

La seva última obra fou encomanda per la república de Venècia. És una estàtua per honorar al militar Bartolomeo Colleoni, que es representa a cavall, a punt d’entrar en batalla. Verrocchio va modelar la figura amb fang, però va morir abans d’aplicar-hi el bronze. L’estàtua de metall fou enllestida per Alessandro Leopardi i instal·lada en una plaça veneciana el 1496.

Estàtua eqüestre de Bartolomeo Colleoni (Venècia)

Anuncis

Pere Joan, plenitud de l’escultura catalana medieval

Tarragona?, entre 1393 i 1398-mort després de 1458

Activitat: Escultura

Àrea: Corona d’Aragó

 

L’anècdota

Pere Joan era fill de Jordi de Déu, un esclau procedent de Sicília, propietat de l’escultor Jaume Cascalls, que va treballar en el seu taller. Més endavant Jordi de Déu fou afranquit i establí un obrador d’escultura propi a Tarragona. En la nova condició d’home lliure, va prendre el cognom de Joan, que traspassaria als seus descendents.

Sant Jordi, façana medieval del palau de la Generalitat

De la Generalitat a la Seu barcelonina

La destresa en l’ofici va propiciar que Pere es convertís de ben jove en mestre independent. Entre 1416 i 1418 va treballar en la seva primera gran obra, la decoració de la façana del palau de la Generalitat, del carrer del Bisbe, a Barcelona. Entre la rica ornamentació destaca un medalló amb sant Jordi, a cavall, matant el drac. Paral·lelament també va esculpir una clau de volta per a la catedral barcelonina, amb la figura de Déu Pare envoltat d’àngels.

Un fet destacat, el retaule de santa Tecla, de la catedral de Tarragona

El 1426 rep l’encàrrec de l’arquebisbe de Tarragona Dalmau de Mur de crear un nou retaule d’alabastre policromat per a l’altar principal de la catedral, presidida per una imatge central de la Mare de Déu amb l’Infant, flanquejada per sant Pere i santa Tecla. Una de les peces més reeixides de l’escultura catalana medieval és la predel·la, la part inferior del retaule, amb relleus sobre la vida de santa Tecla, dotats de gran expressivitat i delicadesa, on diferencia subtilment les textures de cossos, vestits, foc, paisatge…

Detall del retaule de Santa Tecla, catedral de Tarragona

Aragó

Essent Dalmau de Mur arquebisbe de Saragossa, el 1434 encomanà a Pere Joan un retaule major, en alabastre, per a la catedral, si bé només es conserva part del treball fet, bàsicament el cos inferior del retaule amb escenes dels sants Valeri, Vicenç i Llorenç. També és d’ell la Mare de Déu “de la Huerta”, de la catedral de Tarassona (1438) i se li atribueix un àngel custodi (Museo de Zaragoza), abans en un portal d’aquesta ciutat.

L’estil

Es trasllada el 1450 a Nàpols per treballar pel rei Alfons, el Magnànim, en l’embelliment del Castell Nou. La seva obra segueix l’estil del gòtic internacional, amb el gust per l’expressivitat, la contraposició, el refinament i el detall, cisellant figures elegants i dinàmiques. A partir de similituds estilístiques, els experts integren a la seva producció altres treballs de Tàrrega, Montblanc, Osca o els monestirs de Poblet i Vallbona de les Monges.

Per saber-ne més:

Maria Rosa Manote i Clivilles. “Pere Joan”. L’art gòtic a Catalunya. Escultura II. Barcelona, 2007

Jaume Cascalls, esculpint per a un rei cerimoniós

Berga, vers 1320?-m. 1378

Activitat: Escultura    

Àrea: Corona d’Aragó

 

En l’entorn dels Bassa

La documentació medieval avala la producció de Cascalls entre 1341 i 1377, tot i que la majoria de les escultures documentades s’han perdut. A Barcelona es relaciona amb el taller dels pintors Bassa. Es casa amb Maria, filla de Ferrer Bassa, el 1346. Aquesta etapa conclou tràgicament quan moren dona, sogre i cunyat el 1348, arran de la pesta negra.

Retaule de Cornellà de Conflent

El retaule de Cornellà de Conflent (vers 1346)

És l’únic treball signat per l’autor. Al centre de l’antic retaule del monestir de Santa Maria (Cornellà de Conflent) la imatge  de la Mare de Déu amb l’infant Jesús, envoltada d’escenes de la Passió de Crist i del cicle marià. Constitueix una de les primeres mostres dels retaules en pedra, apaïsats, característics del gòtic català.

L’anècdota

En el retaule esmentat hi ha una inscripció on s’explicita l’autoria: diu en llatí “el mestre Jaume Cascalls, de Berga”. Sorprèn la inclusió del gentilici perquè en els documents de l’artista no hi ha cap altra referència a la ciutat natal; és més, s’hi ressalta la seva condició de ciutadà barceloní.

El panteó reial de Poblet

El 1348 es torna a casar. L’any següent s’associa amb Aloi de Montbrai per fer un sepulcre per al rei Pere el Cerimoniós a l’abadia de Poblet. Aquest encàrrec es prolongaria durant gairebé trenta anys, fruit de l’ampliació del projecte. A partir de 1361 Cascalls és el responsable de la creació d’un panteó sumptuós que unifica els sepulcres dels tres reis —Alfons I, Jaume I i Pere III— sepultats al monestir. Dissortadament fou destrossat al segle XIX.

Un fet destacat, l’estàtua de Carlemany

Carlemany

L’estátua de Carlemany, de la catedral de Girona, és d’alabastre policromat. Mostra un rei dret i armat, que cal vincular amb el culte de sant Carlemany, introduït a Girona el 1345. S’atribueix a Cascalls per la gran semblança del monarca i els monstres sotmesos als seus peus amb un dels reis de l’Epifania i la decoració zoomòrfica del retaule del Conflent.

Lleida i Tarragona

El 1359 és nomenat mestre d’obres de la Seu Vella de Lleida i durant anys s’encarrega de la porta dels Apòstols. Posteriorment, el 1375 treballa per a la catedral de Tarragona, en la decoració escultòrica del la façana principal. Cascalls compta amb un taller important, del qual formen part el seu esclau Jordi de Déu, i Guillem Solivella, gendre seu.

Tria d’obres

Altres obres atribuïdes són Sant Antoni Abat coronat  (MNAC, vers 1350); i Cap de Crist, que devia pertànyer a un Crist jacent, potser del convent de Sant Agustí Vell de Barcelona (MNAC, 1352?).

Per saber-ne més:

Josep Bracons.“Jaume Cascalls”. L’art gòtic a Catalunya. Escultura I. Barcelona, 2007

Cap de Crist

Jocho, patriarca de l’escultura japonesa

Japó, finals del s. X –Kyoto? (Japó), 1057

Activitat: Escultura Grup4-Art

Àrea: Imperi del Japó

 

El mestre Kojo

Jocho va formar-se sota el mestratge de l’escultor Kojo, de qui esdevindria el principal col·laborador. De la seva activitat conjunta deriva la decoració escultòrica búdica de la sala Muryjuin del temple Hojoji, a Kyoto, encàrrec de l’home més poderós del Japó, el regent Fujiwara Michinaga.

Cap d’escola

A la mort de Kojo, el deixeble va heretar el taller, que continuà treballant per l’aristocràcia més granada, bàsicament la família Fujiwara. Entre els seus treballs hi ha les escultures de noves sales del temple Hojoji i la reconstrucció de les imatges del temple Kofukuji, a Nara, que havia estat destruït pel foc el 1046. Reflex de l’admiració dels clients, són els títols honorífics amb què se’l premia, com hokkyo i hogen, distincions fins aleshores reservades al monjos budistes eminents.

Tècnica

Seguint l’evolució de Kojo, substitueix les escultures escolpides en un sol bloc de fusta per estàtues amb les parts treballades separadament i després acoblades (yosegi-zukuri). El procediment escurça el temps d’execució i millora l’acabat. Per afrontar els nombrosos encàrrecs, compta amb un gran taller. Al capdamunt, Jocho supervisa la feina de vint mestres (daibusshi), que alhora es responsabilitzen cadascun de la feina de cinc escultors inferiors (shobusshi).

La frase

“Jocho és el Henry Ford de l’escultura búdica” (de l’escultor Yabuuchi Satoshi).

Amida assegut, del temple Byodoin

Amida assegut, del temple Byodoin

 

Un fet destacat, Amida assegut, de Byodoin

Una obra de Jocho conservada fins als nostres dies és l’Amida assegut, representació de Buda. Encomanada per Yorimichi Fujiwara per a la Sala del Fènix, del temple Byodoin, a Uji (Japó), va acabar-la el 1053. Fa prop de 3 metres aquest Buda, de fusta lacada i daurada: rostre dolç, modelat suau, proporcions harmòniques, amb drapejat de plecs regulars, que contrasten amb la decoració exuberant que l’envolta, i que fa patent encara més la serenitat que traspua.

Èxit

El Buda Amida de Jocho es convertí en un model de referència per a la creació de budes asseguts del Japó. L’estil elegant de Jocho domina l’art dels segles XI i XII. Representa alhora el primer estil genuí japonès, no importat de les cultures xinesa o coreana.

Bernt Notke, l’escultor del Bàltic

Lassahn? (Alemanya), vers 1440–Lübeck (Alemanya), vers 1509

Activitat: Escultura. Pintura    Grup4-Art

Àrea: Sacre Imperi Romanogermànic. Regne de Suècia

 

Primers anys

La família de Bernt Notke provenia de Reval (ara Tallinn), a Estònia, i alguns especialistes creuen que el seu pare era Michel Notke, propietari de vaixells que comerciava amb Flandes, zona on Bernt probablement s’hauria format com a artista.

Itinerant

Encara que se’n coneixen pintures, com la Dansa de la mort (Tallinn, vers 1466) o la Missa de sant Gregori (Lübeck, 1499, i destruïda el 1942) actualment se’l valora especialment per les seves escultures. Des de la seva base a Lübeck, on està documentada la compra d’una casa el 1479, va treballar també en altres països del Nord d’Europa: Estònia, Dinamarca, Suècia…, executant encàrrecs sovint per a eclesiàstics, com els bisbes de Lübeck i Århus.

Colossals

Autor prolífic, bona part de la seva producció no ha arribat fins als nostres dies, que es caracteritza generalment per la monumentalitat i el naturalisme de les imatges, amb un to expressionista i dramàtic.

berntnotke-creutriomfaldelübeck

Una creu

Per a l’interior de la catedral de Lübeck, Notke va crear el 1277 una Creu triomfal enorme, de 17 m. d’altura, que compta amb una setentena de figures. Als peus de Jesucrist hi ha, al costat de personatges de la Passió, com ara la Mare de Déu, sant Joan Evangelista i santa Maria Magdalena, les figures d’Adam i Eva, als extrems, identificant la creu amb l’arbre de la vida del Paradís. També s’hi representa un bisbe, el promotor de la Creu.

Un fet destacat,  Sant Jordi i el drac

L’obra mestra de Notke és un conjunt escultòric de grans dimensions, amb la imatge principal de sant Jordi atacant el drac, i separada d’ells, la princesa amb un anyell. L’encomanà el regent de Suècia, Sten Sture, per commemorar la victòria sobre els danesos a la batalla de Brunkeberg (1471), prop d’Estocolm. El triomf que garantí la independència del regne s’atribuí a la intercessió de sant Jordi, patró de la ciutat. Es consagrà el 1489, a la Storkyrkan, església de la capital sueca.berntnotke-santjordiieldrac

L’anècdota

En el sant Jordi, Notke reprodueix amb fidelitat l’anatomia del cavall o l’armadura del genet. Aquest desig de versemblança s’accentua amb la pintura de les figures i la incorporació d’objectes reals. Així, les espines de l’esquena del drac no són obra de l’escultor sinó que aprofita banyes d’ant.

Arnau Cadell, un escultor entre claustres

m. Girona, vers 1221?

Activitat: Escultura  Grup4-Art

Àrea: Corona d’Aragó

Reconeixement

Un dels primers artistes catalans de nom conegut, va indicar en una obra seva ―un claustre― que n’era l’autor, i fins i tot s’hi autoretratà com un escultor treballant en un capitell. Per tant, és evident l’alta consideració assolida per aquest artista ja que trenca amb l’anonimat habitual i, a més, el seu client, l’abat del monestir, li permet designar i representar-se dins l’obra encomanada.

Autoretrat i inscripció al claustre del monestir de Sant Cugat del Vallès

Autoretrat i inscripció al claustre de Sant Cugat del Vallès

Influències

Segons alguns especialistes, Arnau Cadell (o Catell, o Gatell) no era un simple escultor sinó que també feia d’arquitecte i cap d’un taller català itinerant. Potser s’hauria format en terres occitanes o bé hauria estat en contacte amb artistes d’aquells indrets, tal com manifesten les similituds de la seva producció amb les del romànic de la zona de Tolosa.

Girona

arnaucadell-claustregirona-jacobabeurantramatsdelaban

Moisès abeurant els ramats de Laban, capitell del claustre de la catedral de Girona

Va treballar, segurament a finals del segle XII, en el claustre de la catedral de Girona, escolpint pilars i capitells. Acabada la feina, s’establí a Sant Cugat del Vallès, però posteriorment va tornar a Girona, on va morir probablement. Allà s’ha trobat el seu testament, datat el 13 d’octubre de 1221, que demostra que tenia una posició benestant. Entre els seus beneficiaris hi ha un nebot jove i sobretot el monestir de Sant Cugat.

Un fet destacat, El claustre del monestir de Sant Cugat del Vallès

Una inscripció en el claustre acredita l’autoria de Cadell, que es data entre els últims anys del segle XII i principis del següent, ja que aquest escultor figura com a testimoni en documents d’aquesta abadia de 1206 i 1207. El claustre de Sant Cugat té grans semblances estilístiques i iconogràfiques amb el de Girona. Al costat de capitells decoratius amb animals i plantes destaquen les escenes historiades de tema bíblic. N’hi ha altres de vida quotidiana, com els que il·lustren els costums dels monjos.

La frase

“Hec est Arnalli sculptoris forma Catelli qui claustrum tali construxit perpetuale” (“Aquesta és la figura de l’escultor Anrau Cadell, que construí aquest claustre per sempre”), inscripció del monestir de Sant Cugat).

Per saber-ne més:

Salvador Cardús i Florensa. L’escultor Arnau Cadell i el seu claustre de Sant Cugat. Sabadell, 1993

Marquès i Planagumà, Josep M. “L’escultor Arnau Cadell i el claustre de la Seu de Girona”. Miscelània litúrgica catalana, XVI (2008)

Jacopo della Quercia, precursor de Miquel Àngel

Siena (Itàlia), vers 1374–Siena, 1438

Activitat: Escultura    Grup4-Art

Àrea: Siena, Lucca, Bolonya
 
 
Primers temps

Nascut a Quercia Grossa, als afores de Siena, d’on prové segurament el nom pel qual se’l coneix, era fill de Piero d’Angelo, orfebre i escultor. El 1401 fou convidat a participar en el concurs per esculpir les portes del baptisteri de Florència, concurs que va guanyar Ghiberti; per tant en aquests anys ja tenia cert renom, encara que se n’ignora la seva producció.

Incomplidor

Va dur una vida força itinerant pel nord d’Itàlia, d’una ciutat a l’altra, treballant com a escultor. No complia amb els terminis d’execució de les obres perquè sovint en començava una sense haver enllestit les anteriors. Trigava molt, doncs, a fer les escultures, per la qual cosa va perdre encàrrecs. Dels dos panells del baptisteri de Siena encomanats només esculpí l’anunciació de Zacaries, el segon fou reassignat a Donatello.

Tomba d'Ilaria Carretto

Tomba d’Ilaria Carretto

L’anècdota

El 1413 fou denunciat, juntament amb el seu ajudant Giovanni d’Imola, de robatori, violació i sodomia, després d’haver-se embolicat amb la dona d’un mercader. Jacopo va poder fugir de Lucca, però el seu assistent no va tenir tanta sort: va estar-se a la presó durant tres anys. Fins el 1416 l’escultor no tornà a Lucca per seguir els seus encàrrecs, però provist d’un salconduit.

Un fet destacat, La portalada de l’església de S. Petronio

Des de 1425 fins a la seva mort va treballar en la decoració escultòrica de la portalada central de l’església de S. Petronio, a Bolonya, una de les seves obres mestres.  Destaquen els relleus del costat de les pilastres, amb escenes del Gènesi i la infància de Jesucrist. De visita a Bolonya (1494), Miquel Àngel admirà aquesta obra i alguns dels seus frescos de la Capella Sixtina recorden aquests dissenys.

Portalada central de l'església de Sant Petroni

Portalada central de l’església de Sant Petroni

L’estil

Figura de transició entre el gòtic i el renaixement, manifesta en la maduresa un estil molt propi: expressiu i naturalista, les seves figures vigoroses emanen força i moviment, lluny de les imatges dolces i serenes. Malgrat no pertànyer a cap escola i sense deixebles destacats, el seu art fou apreciat pels contemporanis i va morir ennoblit.

Tria d’obres

Mare de Déu amb l’Infant (1403-1408, catedral de Ferrara), la seva primera obra documentada; Tomba d’Ilaria del Carretto (1406?, catedral de Lucca); Font Gaia (1408-1419), la gran font pública ubicada en la plaça principal de Siena; Capella de la família Trenta (1421-1422, església  de S. Frediano, Lucca).