Pere Sanglada, escultor per a la catedral i el Consell de Cent

Catalunya, segle XIV-Barcelona, 1408

Activitat: Escultura   

Àrea: Corona d’Aragó

 

Imaginaire

Es desconeix el naixement i la formació de Pere Sanglada. Als anys 80 del segle XIV Sanglada ja treballava com a escultor a Barcelona, tal com es desprèn d’algun testament on se l’identifica com a “imaginaire”. S’ignora la seva obra anterior al 1394, però de segur ja era un artista ben acreditat; altrament, la catedral barcelonina no hagués signat aquell any un important contracte amb ell.

Detall de la trona del cor de la catedral de Barcelona

Un fet destacat, el cadirat i la trona del cor de la Seu barcelonina

Sanglada treballa en l’obra en fusta del cadirat del nou cor de la seu de Barcelona entre 1394 i 1399. Abans va viatjar a França i Flandes, per conèixer altres cors catedralicis i comprar a Bruges (Bèlgica) la fusta de roure necessària. Va realitzar l’encàrrec com a director de l’obra, rodejat d’altres escultors: Antoni Canet, Pere Oller, etc. Es bastí el cadirat alt, destinat als canonges, i la trona hexagonal, amb 5 cares visibles, cadascuna amb 3 imatges de fusta, amb figures divines, àngels, sants i eclesiàstics.

L’anècdota

El nombre significatiu de cadires del cor permet a l’escultor adornar-les amb motius figuratius molt variats, sobretot en el revers de la part inferior de les cadires abatibles, que només són visibles quan els seients estan aixecats. Entre les escenes representades predominen les d’animals. N’hi ha d’altres sobre els costums de l’època, com ara dues dedicades als “esports”: una escena sobre un joc similar a l’hoquei, i una altra que recorda el tennis.

Sant Oleguer

Sant Oleguer

El 1406 els canonges de la catedral de Barcelona li encomanen la figura jacent de sant Oleguer per al sepulcre gòtic fet el 1372. La imatge de Sanglada és l’única resta d’aquell sepulcre medieval substituït per un altre de barroc al segle XVII. Obra en alabastre, presenta el sant abillat amb les vestidures episcopals. Destaca la decoració vegetal de la casulla i la mitra, i el rostre sense la idealització típica d’altres tombes.

Obres municipals

Bona part de la seva producció per al consistori barceloní ha desaparegut. Es creu, vista les coincidències d’estil, que l’arcàngel Rafael de la façana gòtica de l’Ajuntament de Barcelona, de pedra, és fet per ell, igual que les ales amb plomatge i de bronze daurat que són obra seva segura.

Sant Rafael

L’estil

Aquest escultor introdueix el gòtic internacional a Catalunya, estil elegant i preciosista, amb el gust per la vida quotidiana i l’anècdota. Les figures plenes de Sanglada es caracteritzen pels rostres rodons, boques petites i ulls ametllats, amb drapejats suaus i amb una certa voluntat realista.

Per saber-ne més:

Maria Rosa Terés i Tomàs. “Pere Sanglada i l’arribada del gòtic internacional a Barcelona”. L’art gòtic a Catalunya. Escultura II. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 2007

Andrea Pisano, el Giotto de l’escultura

Pontedera (Itàlia)?, vers 1295–Orvieto (Itàlia)?, vers 1348

Activitat: Escultura

Àrea: Florència, Orvieto

 

De la Toscana

Andrea di Ugolino de Nino da Pontedera és més conegut com Andrea Pisano, nom derivat probablement d’haver nascut a Pontedera, prop de Pisa. Era fill d’un notari i encara que s’ignora la seva formació, probablement va iniciar la seva activitat artística com orfebre.

Un fet destacat,  la porta sud del baptisteri de Florència (1330-1336)

El 1329 el gremi de mercaders de teles de Florència li encomana les portes de bronze de l’entrada est del baptisteri de la ciutat. Es decoren amb 28 panells en relleu, vint d’ells sobre la vida de sant Joan Baptista, relacionats amb els mosaics del baptisteri i els frescos  amb el mateix tema de Giotto a la Santa Creu (Florència). També estilísticament es palesa l’influx de Giotto, com ara la definició volumètrica de les figures i l’equilibri compositiu de les escenes, que combina amb el gust pel detall.

Porta sud del baptisteri de Florència

Sant Joan bateja els pagans

L’anècdota

L’admiració davant les portes de l’est del baptisteri florentí va provocar que en el projecte escultòric de les portes del nord, guanyat per Ghiberti dècades més tard, se seguís  l’esquema de Pisano, amb el mateix nombre de panells. Tanmateix el resultat de Ghiberti va satisfer tant als prohoms de Florència que les portes d’Andrea Pisano es van traslladar al costat sud mentre que a les portes de l’est, les principals, encarades amb la catedral, van situar-hi l’obra de Ghiberti, el 1424.

Mestre d’obres de la catedral de Florència

Sota la direcció de Giotto, Pisano executa part del relleus en marbre de la base del campanar de la catedral de Florència, que comprenen un variat grup d’escenes: el Gènesi, les feines de l’home, els sagraments, les virtuts, els planetes… Quan mor Giotto (1337), el succeeix en la direcció de les obres de la seu. Probablement continua amb els treballs escultòrics a la part baixa del campanar, afegint en el pis superior nínxols amb estàtues, com la del rei Salomó, que alguns experts li atribueixen.

Últims temps

Vers el 1341 torna a Pisa, on manté un taller fins el 1347, quan té cura de les obres de la catedral d’Orvieto. El 1349 ja hi ha un substitut, la qual cosa fa pensar als experts que devia morir potser a la terrible pesta de 1348-1349.

Andrea del Verrocchio, entre Donatello i Miquel Àngel

Florència, entre 1434 i 1437–Venècia, 1488 

Activitat: Escultura. Pintura

Àrea: Florència, Venècia

 

David (Museo del Bargello, Florència)

Mestres

Andrea di Michele di Francesco de Cione va prendre el nom d’Andrea del Verrocchio, adoptant, sembla ser, el cognom d’un primer mestre en la seva formació artística, Giovanni Verrocchi, que l’hauria introduït en l’orfebreria. Més tard, es va formar també en escultura i pintura, tot i que el mestratge de Donatello en escultura que alguns defensen no es corrobora documentalment ni tampoc en similituds d’estil, menys dramàtic i més preciosista el de Verrocchio. 

Amb els senyors de Florència

A la mort de Donatello (1466), Verrocchio, que també excel·lí com a escultor,  el substituí com a artista predilecte de la poderosa família dels Mèdici. Per a ells projectà tombes, escolpí retrats i figuretes per a fonts ornamentals, però també dissenyà armadures i vestits luxosos o muntatges per a festes i cerimònies oficials.   

L’anècdota

Verrocchio va tenir un taller molt important, on es formaren artistes eminents, entre ells Lorenzo di Credi, Perugino i Leonardo da Vinci. Per bé que se li atribueixen retaules i frescos, de la seva obra pictòrica no es tenen dades prou fiables. Una història poc versemblant explica que, comprovats els progressos del seu deixeble Leonardo, Verrocchio decidí no pintar mai més perquè seria incapaç de superar els quadres del seu deixeble.

Un fet destacat, La incredulitat de sant Tomàs (1476-1483)

Verrochio crea per al Tribunale della Mercanzia un grup escultòric de Crist i sant Tomàs, que contrasta amb les imatges individuals de patrons d’altres entitats florentines a les façanes de l’església d’Orsanmichele. Les dues figures, de drapejat complex i de gestos expressius, tenen, segons uns crítics, un objectiu precís. L’escena mostra el moment que Tomàs supera el seu dubte i Jesús ho revela elevant un braç per beneir-lo. Aquesta benedicció valida també les activitats del Tribunal del qual sant Tomàs és el patró.

La incredulitat de sant Tomàs, a Orsanmichele (Florència)

Tria d’obres

David (vers 1465?, Museu del Bargello, Florència), estàtua de bronze; Sepulcre de Piero i Giuliano de Mèdici (1469-1472, església de Sant Llorenç, Florència); i Dama del pomell (1475-1480, Museu del Bargello), bust de marbre amb braços, amb què mans i rostre ajuden a expressar el caràcter del personatge.

Un cavall per a Venècia

La seva última obra fou encomanda per la república de Venècia. És una estàtua per honorar al militar Bartolomeo Colleoni, que es representa a cavall, a punt d’entrar en batalla. Verrocchio va modelar la figura amb fang, però va morir abans d’aplicar-hi el bronze. L’estàtua de metall fou enllestida per Alessandro Leopardi i instal·lada en una plaça veneciana el 1496.

Estàtua eqüestre de Bartolomeo Colleoni (Venècia)

Pere Joan, plenitud de l’escultura catalana medieval

Tarragona?, entre 1393 i 1398-mort després de 1458

Activitat: Escultura

Àrea: Corona d’Aragó

 

L’anècdota

Pere Joan era fill de Jordi de Déu, un esclau procedent de Sicília, propietat de l’escultor Jaume Cascalls, que va treballar en el seu taller. Més endavant Jordi de Déu fou afranquit i establí un obrador d’escultura propi a Tarragona. En la nova condició d’home lliure, va prendre el cognom de Joan, que traspassaria als seus descendents.

Sant Jordi, façana medieval del palau de la Generalitat

De la Generalitat a la Seu barcelonina

La destresa en l’ofici va propiciar que Pere es convertís de ben jove en mestre independent. Entre 1416 i 1418 va treballar en la seva primera gran obra, la decoració de la façana del palau de la Generalitat, del carrer del Bisbe, a Barcelona. Entre la rica ornamentació destaca un medalló amb sant Jordi, a cavall, matant el drac. Paral·lelament també va esculpir una clau de volta per a la catedral barcelonina, amb la figura de Déu Pare envoltat d’àngels.

Un fet destacat, el retaule de santa Tecla, de la catedral de Tarragona

El 1426 rep l’encàrrec de l’arquebisbe de Tarragona Dalmau de Mur de crear un nou retaule d’alabastre policromat per a l’altar principal de la catedral, presidida per una imatge central de la Mare de Déu amb l’Infant, flanquejada per sant Pere i santa Tecla. Una de les peces més reeixides de l’escultura catalana medieval és la predel·la, la part inferior del retaule, amb relleus sobre la vida de santa Tecla, dotats de gran expressivitat i delicadesa, on diferencia subtilment les textures de cossos, vestits, foc, paisatge…

Detall del retaule de Santa Tecla, catedral de Tarragona

Aragó

Essent Dalmau de Mur arquebisbe de Saragossa, el 1434 encomanà a Pere Joan un retaule major, en alabastre, per a la catedral, si bé només es conserva part del treball fet, bàsicament el cos inferior del retaule amb escenes dels sants Valeri, Vicenç i Llorenç. També és d’ell la Mare de Déu “de la Huerta”, de la catedral de Tarassona (1438) i se li atribueix un àngel custodi (Museo de Zaragoza), abans en un portal d’aquesta ciutat.

L’estil

Es trasllada el 1450 a Nàpols per treballar pel rei Alfons, el Magnànim, en l’embelliment del Castell Nou. La seva obra segueix l’estil del gòtic internacional, amb el gust per l’expressivitat, la contraposició, el refinament i el detall, cisellant figures elegants i dinàmiques. A partir de similituds estilístiques, els experts integren a la seva producció altres treballs de Tàrrega, Montblanc, Osca o els monestirs de Poblet i Vallbona de les Monges.

Per saber-ne més:

Maria Rosa Manote i Clivilles. “Pere Joan”. L’art gòtic a Catalunya. Escultura II. Barcelona, 2007

Jaume Cascalls, esculpint per a un rei cerimoniós

Berga, vers 1320?-m. 1378

Activitat: Escultura    

Àrea: Corona d’Aragó

 

En l’entorn dels Bassa

La documentació medieval avala la producció de Cascalls entre 1341 i 1377, tot i que la majoria de les escultures documentades s’han perdut. A Barcelona es relaciona amb el taller dels pintors Bassa. Es casa amb Maria, filla de Ferrer Bassa, el 1346. Aquesta etapa conclou tràgicament quan moren dona, sogre i cunyat el 1348, arran de la pesta negra.

Retaule de Cornellà de Conflent

El retaule de Cornellà de Conflent (vers 1346)

És l’únic treball signat per l’autor. Al centre de l’antic retaule del monestir de Santa Maria (Cornellà de Conflent) la imatge  de la Mare de Déu amb l’infant Jesús, envoltada d’escenes de la Passió de Crist i del cicle marià. Constitueix una de les primeres mostres dels retaules en pedra, apaïsats, característics del gòtic català.

L’anècdota

En el retaule esmentat hi ha una inscripció on s’explicita l’autoria: diu en llatí “el mestre Jaume Cascalls, de Berga”. Sorprèn la inclusió del gentilici perquè en els documents de l’artista no hi ha cap altra referència a la ciutat natal; és més, s’hi ressalta la seva condició de ciutadà barceloní.

El panteó reial de Poblet

El 1348 es torna a casar. L’any següent s’associa amb Aloi de Montbrai per fer un sepulcre per al rei Pere el Cerimoniós a l’abadia de Poblet. Aquest encàrrec es prolongaria durant gairebé trenta anys, fruit de l’ampliació del projecte. A partir de 1361 Cascalls és el responsable de la creació d’un panteó sumptuós que unifica els sepulcres dels tres reis —Alfons I, Jaume I i Pere III— sepultats al monestir. Dissortadament fou destrossat al segle XIX.

Un fet destacat, l’estàtua de Carlemany

Carlemany

L’estátua de Carlemany, de la catedral de Girona, és d’alabastre policromat. Mostra un rei dret i armat, que cal vincular amb el culte de sant Carlemany, introduït a Girona el 1345. S’atribueix a Cascalls per la gran semblança del monarca i els monstres sotmesos als seus peus amb un dels reis de l’Epifania i la decoració zoomòrfica del retaule del Conflent.

Lleida i Tarragona

El 1359 és nomenat mestre d’obres de la Seu Vella de Lleida i durant anys s’encarrega de la porta dels Apòstols. Posteriorment, el 1375 treballa per a la catedral de Tarragona, en la decoració escultòrica del la façana principal. Cascalls compta amb un taller important, del qual formen part el seu esclau Jordi de Déu, i Guillem Solivella, gendre seu.

Tria d’obres

Altres obres atribuïdes són Sant Antoni Abat coronat  (MNAC, vers 1350); i Cap de Crist, que devia pertànyer a un Crist jacent, potser del convent de Sant Agustí Vell de Barcelona (MNAC, 1352?).

Per saber-ne més:

Josep Bracons.“Jaume Cascalls”. L’art gòtic a Catalunya. Escultura I. Barcelona, 2007

Cap de Crist

Jocho, patriarca de l’escultura japonesa

Japó, finals del s. X –Kyoto? (Japó), 1057

Activitat: Escultura Grup4-Art

Àrea: Imperi del Japó

 

El mestre Kojo

Jocho va formar-se sota el mestratge de l’escultor Kojo, de qui esdevindria el principal col·laborador. De la seva activitat conjunta deriva la decoració escultòrica búdica de la sala Muryjuin del temple Hojoji, a Kyoto, encàrrec de l’home més poderós del Japó, el regent Fujiwara Michinaga.

Cap d’escola

A la mort de Kojo, el deixeble va heretar el taller, que continuà treballant per l’aristocràcia més granada, bàsicament la família Fujiwara. Entre els seus treballs hi ha les escultures de noves sales del temple Hojoji i la reconstrucció de les imatges del temple Kofukuji, a Nara, que havia estat destruït pel foc el 1046. Reflex de l’admiració dels clients, són els títols honorífics amb què se’l premia, com hokkyo i hogen, distincions fins aleshores reservades al monjos budistes eminents.

Tècnica

Seguint l’evolució de Kojo, substitueix les escultures escolpides en un sol bloc de fusta per estàtues amb les parts treballades separadament i després acoblades (yosegi-zukuri). El procediment escurça el temps d’execució i millora l’acabat. Per afrontar els nombrosos encàrrecs, compta amb un gran taller. Al capdamunt, Jocho supervisa la feina de vint mestres (daibusshi), que alhora es responsabilitzen cadascun de la feina de cinc escultors inferiors (shobusshi).

La frase

“Jocho és el Henry Ford de l’escultura búdica” (de l’escultor Yabuuchi Satoshi).

Amida assegut, del temple Byodoin

Amida assegut, del temple Byodoin

 

Un fet destacat, Amida assegut, de Byodoin

Una obra de Jocho conservada fins als nostres dies és l’Amida assegut, representació de Buda. Encomanada per Yorimichi Fujiwara per a la Sala del Fènix, del temple Byodoin, a Uji (Japó), va acabar-la el 1053. Fa prop de 3 metres aquest Buda, de fusta lacada i daurada: rostre dolç, modelat suau, proporcions harmòniques, amb drapejat de plecs regulars, que contrasten amb la decoració exuberant que l’envolta, i que fa patent encara més la serenitat que traspua.

Èxit

El Buda Amida de Jocho es convertí en un model de referència per a la creació de budes asseguts del Japó. L’estil elegant de Jocho domina l’art dels segles XI i XII. Representa alhora el primer estil genuí japonès, no importat de les cultures xinesa o coreana.

Bernt Notke, l’escultor del Bàltic

Lassahn? (Alemanya), vers 1440–Lübeck (Alemanya), vers 1509

Activitat: Escultura. Pintura    Grup4-Art

Àrea: Sacre Imperi Romanogermànic. Regne de Suècia

 

Primers anys

La família de Bernt Notke provenia de Reval (ara Tallinn), a Estònia, i alguns especialistes creuen que el seu pare era Michel Notke, propietari de vaixells que comerciava amb Flandes, zona on Bernt probablement s’hauria format com a artista.

Itinerant

Encara que se’n coneixen pintures, com la Dansa de la mort (Tallinn, vers 1466) o la Missa de sant Gregori (Lübeck, 1499, i destruïda el 1942) actualment se’l valora especialment per les seves escultures. Des de la seva base a Lübeck, on està documentada la compra d’una casa el 1479, va treballar també en altres països del Nord d’Europa: Estònia, Dinamarca, Suècia…, executant encàrrecs sovint per a eclesiàstics, com els bisbes de Lübeck i Århus.

Colossals

Autor prolífic, bona part de la seva producció no ha arribat fins als nostres dies, que es caracteritza generalment per la monumentalitat i el naturalisme de les imatges, amb un to expressionista i dramàtic.

berntnotke-creutriomfaldelübeck

Una creu

Per a l’interior de la catedral de Lübeck, Notke va crear el 1277 una Creu triomfal enorme, de 17 m. d’altura, que compta amb una setentena de figures. Als peus de Jesucrist hi ha, al costat de personatges de la Passió, com ara la Mare de Déu, sant Joan Evangelista i santa Maria Magdalena, les figures d’Adam i Eva, als extrems, identificant la creu amb l’arbre de la vida del Paradís. També s’hi representa un bisbe, el promotor de la Creu.

Un fet destacat,  Sant Jordi i el drac

L’obra mestra de Notke és un conjunt escultòric de grans dimensions, amb la imatge principal de sant Jordi atacant el drac, i separada d’ells, la princesa amb un anyell. L’encomanà el regent de Suècia, Sten Sture, per commemorar la victòria sobre els danesos a la batalla de Brunkeberg (1471), prop d’Estocolm. El triomf que garantí la independència del regne s’atribuí a la intercessió de sant Jordi, patró de la ciutat. Es consagrà el 1489, a la Storkyrkan, església de la capital sueca.berntnotke-santjordiieldrac

L’anècdota

En el sant Jordi, Notke reprodueix amb fidelitat l’anatomia del cavall o l’armadura del genet. Aquest desig de versemblança s’accentua amb la pintura de les figures i la incorporació d’objectes reals. Així, les espines de l’esquena del drac no són obra de l’escultor sinó que aprofita banyes d’ant.