Nicolau de Cusa, el docte cardenal ignorant

Kues (Alemanya), 1401-Todi (Itàlia), 1464

Activitat: Filosofia. Religió        

Àrea: Sacre Imperi Romanogermànic

 

Universitari

Nikolaus Cryfftz, que més tard prengué com a nom el seu gentilici, Nicolaus Cusanus, procedia d’una família de mercaders germànics benestants. Primer va estudiar a la universitat de Heidelberg i més tard a Pàdua, on es doctorà en dret canònic el 1423 i també s’endinsà en les matemàtiques.

El concili de Basilea

El 1427 era secretari de l’arquebisbe de Trèveris, i des de 1432 va participar al concili de Basilea. Inicialment es manifesta partidari dels conciliaristes, aquells que defensaven la primacia del concili per damunt del pontífex; a partir de 1437, en canvi, defensa la posició contrària. El papa Eugeni IV el promociona. Viatja a Constantinoble per convidar les autoritats bizantines a anar a Itàlia per tractar de la unió de les esglésies Catòlica i Ortodoxa grega. La unió se signa el 1439, però fou efímera.

Un fet destacat, De docta ignorantia (1440)

Aquest tractat és la seva obra filosòfica més important. Nicolau de Cusa mostra una gran coherència entre pensament i activitat pública,  defensant la concòrdia i el diàleg entre faccions enfrontades, perquè concep un Déu infinit i indiferenciat, principi de la realitat, on coincideixen els contradictoris. A través dels sentits i la raó l’home no pot conèixer Déu, només sent conscient d’aquesta incapacitat —la docta ignorància—, hi pot accedir a través d’altres vies, la intuïció intel·lectual i la contemplació mística.

Delegat papal

El papa l’envia com a representant pontifici en terres germàniques i, fruit de l’èxit de les seves negociacions, és elegit cardenal. Promou la reforma de l’Església, tant com a bisbe de Brixen, al Tirol, on topa amb l’hostilitat de l’arxiduc Segimon, com després a Roma. Vicari general del papa Pius II (1459), també la cúria vaticana s’oposa als seus plans reformadors.

L’anècdota

En astronomia, Nicolau de Cusa nega la posició central de la Terra a l’univers; és un planeta més d’un cosmos transitori . Aventura una data sobre la fi dels temps, però, a diferència de molts escriptors apocalíptics, no la situa en una data propera, sinó uns segles enllà, entre 1700 i 1750.

Tria d’obres

De concordantia catholica (1433), tractat a favor del conciliarisme; La quadratura del cercle (De quadratura circuli, 1450), obra sobre geometria; La pau de la fe (De pace fidei, 1453), en defensa de la concòrdia entre religions; i Garbellament de l’Alcorà (Cribatio Alcorani) (1462), anàlisi comparativa del cristianisme i l’Islam, lògicament molt favorable  a la primera, però lluny del bel·licisme contra els musulmans, propi de l’època.

Per saber-ne més:

Nicolau de Cusa. La recerca de Déu i altres escrits. Barcelona, 2000

Anuncis