Giovanni Villani, l’historiador que comptava

Florència (Itàlia), vers 1275-Florència, 1348

Activitat: Història                                                              

Àrea: Florència

 

Comerciants

El pare de Giovanni Villani fou un mercader pròsper que exercí càrrecs públics importants a Florència. El fill seguiria les seves passes tant en l’economia com en la política. Els negocis van dur Giovanni a França i Flandes, associat a la banca dels Peruzzi (1300) i més tard a la dels Buonaccorsi, de la qual en fou codirector (1324). Tanmateix en el crac financer de 1345, com bona part de les empreses florentines, Villani en sortí malparat, i fins i tot va estar a la presó un temps, acusat pels creditors.

Poder republicà

Villani intervé activament en el govern de Florència, com a prior —el màxim càrrec polític— en tres ocasions (1316-1317 i 1321), o bé ocupant-se d’altres funcions polítiques, generalment de caire econòmic. Fou un dels responsables municipals en la distribució d’aliments durant la fam de 1328 i va col·laborar en l’acabament de la tercera muralla que envoltava la ciutat. Membre del partit dels güelfs negres, era partidari del papa.

Un fet destacat, la Nova Crònica

En un viatge a Roma (1300) va percebre la decadència d’aquesta ciutat respecte la seva vila natal. Per això va escriure una història de Florència, amb el títol original de Nova Cronica. Abasta des dels temps bíblics de la Torre de Babel fins 1348. La part més pròxima a l’autor, conté informació històrica valuosa, extreta dels arxius o del seu propi coneixement. Model de prosa històrica en italià, són unes memòries amenes on, malgrat el seu patriotisme florentí, sol donar opinions prou equilibrades.

L’anècdota

A diferència dels historiadors coetanis, Villani introdueix dades econòmiques i estadístiques en la seva crònica. Calcula, per exemple, la població florentina de 1338 en 90.000 habitants a partir del seu consum de gra, i d’igual manera comptabilitza molts aspectes de la ciutat i la seva activitat econòmica. Així ens informa que Florència tenia una xarxa educativa notable, amb uns 8.000 nens que rebien ensenyaments bàsics, un altre miler que estudiaven comerç, i uns 600 més, en escoles de gramàtica.

Obra familiar

Els interessos de Villani són variats: explica tant els fets polítics, com la vida econòmica, les festes públiques o les epidèmies i inundacions. Mort de pesta el 1348, la crònica fou continuada pel seu germà Matteo i el nebot Filippo, que narraren la història de la ciutat fins 1364, sense la capacitat d’observació i l’interès pel detall del seu parent.

 

Anuncis

Bertran de Born, el trobador de les armes

França, 1150?–abadia de Dalon (França), 1215?

Activitat: Literatura          

Àrea: Senyoria d’Autafort

 

Senyor feudal

De nissaga noble, però sense pertànyer a l’alta aristocràcia occitana, el 1178 Bertran de Born hereta del seu pare, juntament amb dos germans, el castell d’Autafort (Dordonya, França). Neixen les disputes entre ells i, si bé durant un temps va perdre el castell, finalment en fou l’únic propietari. Vassall del rei anglès Enric II Plantagenet, que domina bona part d’Occitània, participa en les lluites constants entre els seus fills.

Canvi de vida

Home de guerra, va combatre també contra el rei Felip II August de França i Alfons, el Cast, rei d’Aragó i comte de Barcelona i Provença. No acompanyà el seu senyor, Ricard Cor de Lleó, a la croada. Finalment abandona la vida pública i ingressa com a monjo a l’abadia cistercenca de Dalon, protegida i beneficiada durant generacions pel seu llinatge.

Un fet destacat, els sirventesos

La majoria de les seves composicions —d’igual manera que el seu amic Guillem de Berguedà— són sirventesos, és a dir, poemes, de caire polític, sovint satírics, sense propòsits moralistes. Els versos de Bertran de Born adopten les formes de les cançons d’amor cortès, alhora que ofereixen riques panoràmiques sensorials i realistes de les batalles, pregonant les virtuts dels cavallers: valentia, força, honor…

La frase

Us dic que és un plaer millor

que els de menjar, beure i dormir,

sentir les veus que, amb gran bravor,

bramen “a ells!”, ací i allí,

renills folls per l’ombratge,

i de socors, crits esglaiats,

i veure caure, arraïmats,

grans i xics a l’herbatge,

i tants de morts, ben travessats

per llances amb fils ensagnats.

(fragment del poema Be’m platz lo gais temps de pascor, versió catalana d’Alfred Badia)

L’anècdota

Dante Alighieri valora de manera ben dispar aquest trobador. Pel que fa a la vessat literària, en el seu tractat De vulgari eloquentia el qualifica com a excel·lent poeta de les armes, però en un estil ja desfasat. Altrament, com a polític, el denigra, culpant-lo de l’enemistat entre el rei i els prínceps Plantagenet. Per això a la Divina Comèdia el situa a  l’Infern, a la novena fosa del vuitè cercle, entre els sembradors de discòrdia, representat de manera terrible: el cap separat del cos, dut a la mà com una llanterna.

 

Per saber-ne més:

“Bertran de Born”, Poesia trobadoresca : Antologia, a cura de Lola Badia. Barcelona: Edicions 62, 1982

 

Geoffrey Chaucer, pare de la literatura anglesa

Londres, entre 1340 i 1344-Londres, 1400

Activitat: Literatura                                                  

Àrea: Regne d’Anglaterra

Vins i cort

Els Chaucer eren burgesos de Londres que havien prosperat amb el comerç del vi. Relacionats amb la cort, el seu fill Geoffrey serví com a patge de la comtessa de Belfast, membre de la família reial. No es conserva documentació explícita de la  seva formació, però l’obra posterior demostra que sabia francès, italià i llatí així com tenia amplis coneixements d’astronomia.

Militar, diplomàtic i funcionari

El 1359 va participar a la Guerra dels Cent Anys entre Anglaterra i França. Fou capturat a Reims i el rei Eduard III d’Anglaterra va pagar el seu rescat (1360). Anys més tard es va casar amb Philipa de Roet, dama de companyia de la reina, cosa que li proporcionaria missions d’ ambaixador reial a França, Itàlia…, i més tard, guanyaria càrrecs públics al port de Londres, seria jutge de pau a Kent o diputat al Parlament (1386).

Forà i autòcton

Els seus treballs primerencs están molt influïts per la poesia amorosa de tradició francesa, més endavant substituït per l’influx italià de Dant, Petrarca i Boccaccio. Chaucer juga un paper transcendental en les lletres angleses perquè, a diferència d’altres coetanis, abandona el llatí i l’anglonormand de la poesia cortesana, per adoptar la llengua vernacla, l’anglès corrent, que esdevé així també un idioma literari.

Un fet destacat, Contes de Canterbury (Canterbury tales) 

La seva millor obra, encara que incompleta (1387-1400), aplega una vintena de narracions en vers que l’autor posa en boca d’homes i dones representatius de la societat anglesa d’aquell temps, des de monges i advocats a vídues, criats i cavallers, mentre van de romeria a Canterbury. Retrat realista i viu de personatges, amb una rica diversitat de tons, des de la pietat i l’erudició a la sàtira, l’humor i l’obscenitat.

Tria d’obres

El llibre de la duquessa (The book of the duchess, 1369), plany per la mort de Blanca de Lancaster; Parlament dels ocells (Parliament of Fowls, 1382?), sátira de l’amor cortesà; Troius and Criseida (1385?), obra inspirada en Boccaccio; i Llegenda de les bones dones (The legend of good women, 1386?), poema sobre biografies femenines de l’antiguitat clàssica.

L’anècdota

Chaucer fou enterrat a l’abadia de Westminster. El 1556 s’hi aixecà un monument honorífic i pocs anys després, quan morí el poeta Edmund Spenser, se’l sepultà al seu costat, fet que inicià el costum de dipositar-hi les despulles d’altres escriptors anglesos, com Dickens o Kipling, o bé d’afegir-hi monuments commemoratius. És el “Poets’ Corner”, el racó dels poetes, situat al transsepte sud de l’abadia.

Per saber-ne més:

Geoffrey Chaucer. Contes de Canterbury. Traducció de Victòria Gual. Barcelona: Quaderns Crema, 1998

Philippe de Commynes, un cronista maquiavèlic

Renescure (França), vers 1447-Argenton (França), 1511

Activitat: Història. Política   

Àrea: Ducat de Borgonya, regne de França

 

Ben situat

D’una família de burgesos flamencs, funcionaris del duc de Borgonya, el seu cognom real era Van der Cleyte, però va adoptar el nom del senyoriu de Commynes, un domini de la família. De jove, vivint a Borgonya sota el govern del duc Felip el Bo, va entrar al servei personal del seu hereu, Carles el Temerari (1464).

Cortesà del duc borgonyó

Quan Carles esdevé duc de Borgonya (1467), promou Commynes a alts càrrecs de la cort. És nomenat camarlenc i li confia importants missions diplomàtiques a Anglaterra i Espanya (1471) en el seu combat permanent amb el rei Lluís XI de França, el principal enemic del duc.

Traïdor

El 1472 Commynes canvià de bàndol obertament. Des d’aleshores fou conseller del rei francès, a qui havia ajudat secretament des de 1468. Recompensat esplèndidament pel seu nou senyor, amb grans feus com el principat de Talmont i la baronia d’Argenton, s’integra dins del cercle íntim del monarca i n’és el principal representant diplomàtic, col·laborant decididament en la destrucció de l’estat de Borgonya.

Davallada

A la mort de Lluís XI (1483), Commynes es confabula amb Lluís d’Orléans que ambiciona el poder, però la revolta és avortada per la regent, Anna de França. Commynes és empresonat entre 1486 i 1489, i després exiliat en un dels seus castells, lluny de la cort.

Rehabilitat

A partir de 1492, recupera el favor reial, ara servint Carles VIII de França, a qui acompanya en la seva expedició bèl·lica a Itàlia (1494-1495). En temps del seu successor Lluís XII ja no desenvolupà cap paper significatiu en la vida política del regne.

Un fet destacat, les Memòries (Mémoires)

Les memòries de Commynes narren cronològicament els governs de Carles de Borgonya, de Lluís XI i Carles VIII de França. A partir dels fets explicats, pretén ensenyar els trets del bon governant, basats no en altes consideracions religioses i ètiques sinó en la pràctica política real:  prudència, intel·ligència, astúcia, dissimulació …, cosa que el fa en part un precursor de Maquiavel.

La frase

“Un ha de calibrar bé abans d’arriscar-se a una batalla innecessària; si s’hi arriba cal que s’examinin abans tots els dubtes i perills. Aquells que actuen amb temor i previsió, sovint triomfen més que els que obren amb arrogància” (extret de les seves Memòries).

 

 

Anna Comnena, la princesa historiadora

Constantinoble, 1083–Constantinoble, 1153

Activitat: Història   Grup3-Lletres

Àrea: Imperi bizantí

 

Hereva?

Primogènita de l’emperador bizantí Aleix I Comnè i Irene Dukas, havia nascut, com era costum amb els fills de l’emperador, a la sala del palau imperial pintada de porpra; per això rebien el sobrenom de porfirogènetes, nats en la porpra, que senyalava la seva dignitat i els seus drets al tron. Malgrat ser el primer descendent del sobirà, quan anys més tard va néixer el seu germà Joan, Anna va perdre la condició d’hereva del títol imperial.

Dama culta

Anna Comnena va rebre una educació molt completa. Dona amb vastos coneixements de filosofia, ciències, teologia, història i geografia… als catorze anys s’havia casat amb un noble grec, Nicèfor Brienni que, a banda de general, excel·liria com a historiador, compartint, doncs, els seus interessos culturals.

Cap al tron

Confabulada amb la seva mare, Anna Comnena tractà d’obtenir la corona, aprofitant la vellesa de l’emperador, però aquest no cedí i mantingué com a hereu Joan. Anna intentà arrabassar el tron al seu germà altre cop, ja mort el pare, sense sort. L’emperador Joan II l’expulsà de la cort i la va recloure a perpetuïtat a Kechatiromene, un convent de Constantinoble.

Un fet destacat, L’Alexíada (Alexias)

Al monestir, vers el 1148, Anna va escriure L’Alexíada, una crònica sobre la vida i el regnat de son pare. Aquesta història política i militar del món bizantí entre 1069 i 1118, constitueix una font historiogràfica valuosíssima per la proximitat de l’autora als fets narrats, el coneixement directe de personatges i el seu accés als arxius imperials. L’obra és un panegíric del progenitor i mostra el punt de vista grec a la I Croada, reflectint la visió pejorativa dels bizantins cap a altres cultures, també de la cristiandat occidental.

La frase

“Un dol profund, un de sol, va tenir

(per bé que no ho confessa), aquesta grega altiva,

i és que no va arribar, hàbil com era,

a obtenir la Corona; l’hi va prendre

de les mans, quasi, l’insolent Joan” (fragment del poema “Anna Comnena”, de Kavafis, versió de Joan Ferraté)

La comtessa de Dia, una “trobairitz”

França, segona meitat del segle XII– principis del segle XIII?

Activitat: Literatura

Àrea: Marquesat de Provença

 

Qui és?

A banda dels seus versos, les úniques dades sobre la comtessa de Dia provenen d’una biografia brevíssima d’època medieval: “La comtessa de Dia fou la dona de Guillem de Poitiers, dama bona i bella. S’enamorà de Raimbaut d’Aurenga, i va fer moltes cançons bones sobre ell”. A partir d’aquí s’han bastit diverses teories sobre aquesta trobadora (trobairitz, en occità), cap d’elles inqüestionable.

Beatriu o  Isoarda

Uns identifiquen la comtessa de Dia amb Beatriu (vers 1163-1189), casada amb Guillem I de Poitiers, comte de Valentinois, i coetània del trobador Raimbaut d’Aurenga (mort el 1173), però el seu marit no va ser comte de Dia. Altres, en canvi, la vinculen amb Isoarda, filla del comte Isoard II de Dia, que visqué a Aurenga, i que morta cap al 1213, pogué ser l’amant de Raimon IV d’Aurenga, nebot del trobador homònim. Tanmateix, no concorda pel que fa al seu cònjuge: s’havia casat amb Raimon d’Agout.

Cinc composicions

Les cinc composicions de la comtessa de Dia en occità —quatre cansos i un tenso (composició escrita en forma de diàleg)— la converteixen en la trobadora amb major nombre de poemes conservats.  Tots canten l’amor sorgit fora del matrimoni, reclamant obertament allò que desitja amb un llenguatge sensual i expressiu.  

Un fet destacat, A chantar m’er de so qu’ieu non volria  (Hauré de cantar d’allò que no volia)  

Aquesta cançó de la comtessa de Dia conserva la notació musical original; més encara, constitueix l’únic exemple musicat que ha perviscut de la poesia trobadoresca femenina.  La comtessa parla d’un amor no correspost.  S’adreça directament a l’home que la rebutja, manifestant-li el seu amor i pregonant les altes qualitats que ella reuneix. 

La frase

Oh bell amic ple de dolçors!

Quan us tindré vora el meu cor?

Si amb vos jagués, quin bell deport!

Quin bes, el meu, més amorós!

Sapigueu que goig hi hauria

si us tingués en lloc del marit

sols que em juréssiu, penedit,

de fer ço que jo voldria.

(fragment del poema Estat ai en greu cossirier (Tinc un desfici, ai, inclement), versió catalana d’Alfred Badia)

 

Per saber-ne més:

Música. Estat ai en greu cossirier

https://www.youtube.com/watch?v=ocR9WXanZXU

Beatriu, comtessa de Dia, “Una dama que cante” [blog del programa “Femení i singulars”, de Catalunya Música, 2013]

https://femenisingulars.wordpress.com//?s=beatriu+de+dia&search=Anar

Giovanni Boccaccio, el mestre de la prosa italiana

Florència? (Itàlía), 1313-Certaldo (Itàlia), 1375

Activitat: Literatura

Àrea: Florència, regne de Nàpols 

 

Retrat de Boccaccio, d’Andrea del Castagno

Infantesa

Malgrat ser bastard, Giovanni fou reconegut pel seu pare Boccaccino di Chelino, un mercader benestant. Va créixer a la casa paterna a Florència i rebé una formació decent, com corresponia al fill d’un membre del gremi de canvistes i banquers.

Nàpols

La família de Boccaccino s’establí el 1327 a Nàpols ja que el patriarca esdevingué cap de l’oficina de la Banca Bardi. Giovanni va treballar-hi uns anys, després va estudiar dret canònic, però finalment es decantà per les lletres, estimulat pels erudits de la cort. Daten d’aleshores les primeres obres literàries, com La caca de Diana i Filocolo; en elles té una musa inspiradora, la Fiammetta, dama que alguns han identificat amb una filla del rei de Nàpols.    

Entre desgràcies i honors

El 1340 Boccaccio deixa Nàpols per tornar a Florència. Manté l’activitat literària i fa estades a Ravenna (1346) i Forlì (1347-48), potser a la caça de mecenes. Mort el pare (1349), passa a ser el cap de la familia, amb la hisenda molt malparada. De tota manera, gràcies al seu renom, Boccaccio encapçala ambaixades de la ciutat florentina a Lluís V de Baviera (1351), als papes d’Avinyó i de Roma (1365-67)… 

Un fet destacat, el Decameró

Entre 1349 i 1351 va redactar el Decameró, la seva obra màxima. Consta de cent relats que, d’acord amb el text, expliquen un grup de deu joves —set noies i tres nois— durant deu dies al camp, fugint de la pesta que assola la ciutat. Cim de la prosa medieval, presenta històries amoroses de manera amena i realista, amb personatges enginyosos i vitals, reflectint, sense idealitzacions, la societat d’aquell temps. 

giovanniboccaccio-uncontedeldecameródejwwaterhouse(1916)

Un conte del Decameró, de J.W. Waterhouse (1916)

L’anècdota

Va conèixer el 1350 el poeta Francesco Petrarca, a qui venerava. La relació amical es mantingué al llarg del temps a través, tant de noves trobades a Pàdua, Milà, Venècia i Arqua, com de l’intercanvi epistolar.  Fou clau la influència de Petrarca per tal que intensifiqués el vessant humanista i desobeís els consells d’un frare d’abandonar les lletres i cremar els seus llibres mundans.  

Canvis

Pels volts de 1355 la seva producció dominant, abans poesia i prosa italianes, passa a ser obres d’erudició en llatí. Amb salut i economia precàries, s’instal·la a Certaldo. Amb tot, encara es desplaça a Florència, convidat per les autoritats, per fer un cicle de lectures sobre la Divina Comèdia de Dant, entre 1373 i 1374. 

Tria d’obres

Elegia de madonna Fiametta (1344?), novel·la psicològica; Corbaccio (1365?), sàtira misògina; De mulieribus claris (Sobre les dones famoses, 1362), repertori biogràfic d’un centenar de personatges femenins reals o ficticis; Genealogia deorum gentilium (La genealogia dels déus pagans, 1374), compendi de mitologia grecollatina. 

Per saber-ne més:

Giovanni Boccaccio. Decameró. Traducció i notes de F. Vallverdú. Barcelona: Edicions 62, 1984