Alfons, el Benigne, un príncep valent, un rei menor

 
Nàpols, 1299-Barcelona, 1336
Activitat: Política
Grup5-Història Área: Corona d’Aragó
 
L’anècdota

Fill del rei Jaume II i de Blanca d’Anjou, era el segon en la línia successòria. El 1314 va esposar-se amb Teresa d’Entença, hereva del comtat d’Urgell. El seu destí va canviar el 1319, quan Jaume, el príncep hereu, just després del seu casament amb Elionor de Castella, l’abandonà i va renunciar solemnement a la corona per fer-se monjo. Alfons esdevingué, doncs, el nou hereu. Tanmateix, més tard, Jaume, ja religiós, va retractar-se del seu jurament i volgué recuperar els drets al tron, cosa que no aconseguí.

Un fet destacat, l’hereu conquereix Sardenya

Jaume II escollí Alfons com a cap de l’expedició per conquerir  Sardenya, illa propietat de la ciutat de Pisa. L’armada salpà el maig de 1323. Després de vuit mesos de setge, els invasors ocuparen la vila d’Esglésies el febrer de 1324. Aquell mes es produí l’acció decisiva de la campanya: la batalla de Lucocisterna, on l’exèrcit liderat hàbilment per Alfons va vèncer els reforços vinguts d’Itàlia, mentre la flota  catalana triomfà sobre els enemics al port de Càller.

El problema sard

Sardenya no fou un bon negoci per a la Corona d’Aragó. Els abusos dels oficials reials a l’illa i la resistència indígena provocaren rebel·lions durant dècades. Rei des de 1327, Alfons III de Catalunya i IV d’Aragó va haver de sufocar una revolta a Sàsser el 1329, ciutat que repoblaria amb catalans. Alfons tractà d’apaivagar Sardenya, destituint els governadors i millorant l’administració, però l’hostilitat de Gènova va atiar l’oposició sarda. El 1329 començà una guerra amb Gènova, no resolta durant el seu breu regnat.

alfonselbenigne

Dissensions familiars, problemes d’estat

Morta la primera dona, el 1329 el rei es casà amb Elionor de Castella, la princesa que havia repudiat el seu germà gran. D’aquella unió van néixer dos  fills, però l’hereu del tron era Pere, fill del primer matrimoni. Elionor, hostil a l’hereu, obtingué importants viles i feus per a ella i els seus fills: Osca, Montblanc, Tortosa… i sobretot nombroses viles del regne de València. Això va ser rebutjat obertament per la ciutat de València. Davant l’amenaça d’una revolta popular, el rei va revocar algunes concessions.

Mals anys

Un de les línies mestres del seu regnat va ser l’organització d’una croada contra el regne musulmà de Granada, implicant-hi altres sobirans europeus, però, a pesar de les llargues negociacions diplomàtiques, no reeixí. Durant el seu regnat, els cronistes senyalen el 1333 com “lo primer mal any”, quan la Corona d’Aragó va patir una gran fam a causa de les males collites de cereals, preludi d’un llarg temps de penúries.

Per saber-ne més:

Ernest Martínez Ferrando. Jaume II o el seny català. Alfons, el Benigne. Barcelona, 1963

Enric Bagué. “Alfons, el Benigne”. Els descendents de Pere, el Gran. Barcelona, 1980