Honen, el budista japonès de la Terra Pura

Inaoka (Japó), 1133-Kyoto (Japó), 1212

Activitat: Religió

Àrea: Imperi del Japó

 

L’anècdota

Segons una tradició, Honen, de família benestant, va fer-se monjo seguint el consell del seu pare moribund. Funcionari local que havia estat malferit per un que volia suplantar-lo, advertí al fill que no el vengés sinó que pregués per a ell i treballés per a la seva pròpia salvació. Als nou anys va rebre la formació inicial al monestir del seu oncle, i als 15 va marxar al mont Hieii, el centre monàstic de l’escola budista Tendai. Allà esdevindria un monjo d’àmplia cultura i s’ordenaria sacerdot.

Un fet destacat, el “nembutsu”

Insatisfet amb el budisme Tendai i altres corrents oficials, al 1175, als 43 anys, llegint els textos budistes del xinès Shantao, propugnà la pràctica del “nembutsu” com a eina per atènyer la salvació universal. El “nembutsu” consisteix en la invocació constant del nom del Buda Amida, amb tot el cor. Fins aleshores aquesta pràctica monàstica era una eina més per al progrés espiritual del monjo; la novetat rau en què Honen proclama el seu caràcter exclusiu. No cal res més.

El budisme Jodo-shu

Honen funda una nova escola budista al Japó, la Jodo-shu, que significa la Terra Pura. És el primer corrent que deixa enrere les escoles oficials Tendai i Shingon, i que perviurà al llarg dels segles. El seu moviment religiós i el del seu deixeble Shinran s’obre a tothom. La recitació del mantra “namo amida butsu” implica la confiança absoluta en la misericòrdia de Buda per assolir la il·luminació interior.

Popular

El budisme de Honen es difon amb rapidesa, de manera notable entre les dones, i també pels estaments socials inferiors fins aleshores ignorats pels moviments budistes ortodoxos. La seva popularitat provocà recels i atacs de monjos i cortesans. Reaccionant a les crítiques, el 1204, Honen estableix que la invocació del Buda Amida implica també dur una conducta moral irreprotxable alhora que veta les desqualificacions a altres escoles budistes.

Càstig imperial

Amb tot, els atacs prosseguiren. El 1207, mentre l’emperador Go-Toba era de pelegrinatge, dues de les seves dames de companyia, arran dels contactes amb deixebles de Honen, abandonaren la cort per fer-se monges. La reacció imperial fou extrema: van decapitar els dos deixebles i Honen fou expulsat a l’illa de Shikoku. Uns sis mesos més tard li fou permès abandonar l’illa, però no pogué tornar a Kyoto fins 1211, un any abans de morir. Ell, però, mantingué la seva popularitat.

Anuncis

Zhu Xi, el pensador que recupera Confuci

Youxi (Xina), 1130–Jianyang (Xina), 1200

Activitat: Filosofia       

Àrea: Imperi xinès Song

 

L’anècdota

Fill d’un pare funcionari, el seu futur professional també s’orientà cap a l’administració pública. Les cròniques diuen que va despuntar des d’infant i als divuit anys aprovà els exàmens imperials més exigents quan la majoria d’opositors els superava molt després, ja a la trentena.

Servei públic

El 1151 va començar de funcionari, a la província natal de Fujian, tasca que tancaria el 1158, amb fama d’home eficient i honest, però durant anys rebutjà nous càrrecs, concentrat en l’estudi. Finalment, es va reincorporar com a prefecte a Nankang, que li permeté restablir l’antiga acadèmia de la Cova del Cèrvol Blanc, que constituiria una palanca per a la difusió del seu pensament. Va treballar gairebé sempre en nivells locals o provincials; només el 1994 va ser a la cort imperial, però aviat en seria apartat.

Intel·lectual

De feia segles el confucianisme estava relegat enfront el budisme i el taoisme. Zhu Xi el promou a partir de les fonts originals i d’autors confucionistes del segle XI, tot creant una doctrina coherent i sistemàtica. El seu neoconfucianisme explica la realitat de tot l’univers —també de l’home— per la combinació dels principis li (forma) i qi (matèria). La naturalesa (li) dels homes és bona, però enfosquida pel qi. Per aclarir-la i assolir la plenitud humana cal perseguir la màxima rectitud moral.

Un fet destacat, els comentaris als Quatre llibres (Sishu)

Probablement l’obra més trascendental de Zhu Xi són els seus comentaris a quatre clàssics, a quatre llibres dels mestres antics: les Analectes de Confuci, el Llibre de Menci, el Daxue (Gran aprenentage) i el Zhongyong (Doctrina del mig). Es convertiren en els textos canònics del confucianisme i la base de l’educació de les elits xineses entre el segle XIV i principis del segle XX.

Rehabilitació

Arran del seu caràcter molt franc i inconformista amb els partidismes, incompetències i corrupteles dels governants, va caure en desgràcia davant l’emperador, ja gairebé al final de la seva vida, privat de qualsevol responsabilitat pública. No obstant això, pocs anys després del seu traspàs es va rehabilitar la seva figura, que culminaria el 1241, amb la inclusió de la seva tauleta al Temple de Confuci, amb la qual cosa se’l reconeixia obertament com un pensador ortodox i modèlic.

Sankara, el sistematitzador de l’hinduisme

Kalady? (Índia), s. VIII-Kedarnath? (Índia), s. VIII

Activitat: Filosofia. Religió

Àrea: Regnes indis

 

Boires

Les dades biogràfiques sobre Sankara (o Xankara), entreteixides amb llegendes, de vegades contradictòries entre si, provenen de textos molt posteriors. Una tradició indica que va viure 32 anys, entre 788-820, però la tesi actual dominant el situa una mica abans, nascut a la primera meitat del segle VIII. Sembla que procedia del sud de l’Índia. Membre de la casta dels sacerdots, orfe de pare quan era infant, abandonà ben aviat la família per incorporar-se als “sannyasins”, ascetes rodamons.

Ensenyaments i difusions

Al riu Narmada es feu deixeble de Govinda, que l’introduí en l’estudi profund dels textos sagrats de l’hinduisme. Posteriorment viatjà arreu de l’Índia, escrivint, ensenyant i debatent amb altres mestres espirituals, també d’altres religions. Preconitzà la reforma religiosa, atacant el ritualisme i els sacrificis cruents d’alguns grups hinduistes. Per difondre les seves idees, va fundar diversos monestirs  —Badari, Dvaraka, Puri, Srnegeri…— ubicats en zones ben distants, per cobrir tot el territori indi.

Síntesi

En els seus escrits examina detalladament les creences hinduistes, exposant de manera raonada cada element i donant lloc a un conjunt doctrinal coherent i sistemàtic, que l’acredita com una de les figures més insignes del pensament indi. Sankara pregona un déu impersonal, diferent de les seves manifestacions parcials, concretades en el ric ventall de divinitats que es veneren.

Un fet destacat, l’escola de pensament Advaita Vedanta

Sankara segueix l’Advaita Vedanta, escola hinduista que rebutja una concepció dualista del món, material i espiritual, i defensa un principi absolut, immutable i etern, que anomena Brahman, única realitat veritable. El món és una aparença i cada home, mitjançant l’ascetisme i la devoció, ha d’arribar a descobrir que també ell és Brahman per alliberar-se del cos mortal i integrar-s’hi.

L’anècdota

Entre altres recursos, utilitza al·legories per il·lustrar els seus pensaments. Així, explica que de nit, caminant per un camí un pot confondre una corda amb una serp. Encenent una foguera i apropant-s’hi, s’esvaeix la foscor i el neguit ja que es percep la naturalesa real de la corda. De la mateixa manera, el món sensible només és una il·lusió que se sobreposa i oculta Brahman.

Sun Simiao, l’Hipòcrates xinès

Huayuan (Xina), 581?-Xina, 682

Activitat: Medicina       

Àrea: Imperi xinès Sui i Tang

 

 

Defugint honors

Es diu que l’interès de Sun Simiao per la medicina comença aviat, després d’una infància malatissa.  Amplia la seva formació mèdica, amb llargs viatges per la Xina. Va fer-se un nom, però a pesar de les propostes de tres emperadors —Sui Wendi, Tang Taizong i Tang Gaozong— va refusar càrrecs oficials a palau. Preferí una vida apartada, en boscos i muntanyes, dedicat a la curació d’aquells que hi arribaven, atrets per la seva fama. Com altres metges, conreà també l’alquímia.

Eclèctic

Interessat també per la filosofia, segueix els ensenyaments filosòfics de Laozi, però el seu taoisme és heterodox, amb elements procedents del confucianisme i del budisme. Segons ell, hi ha una clara relació de correspondència entre el cosmos i el cos humà.

Un fet destacat, Receptes que valen mil monedes d’or (Qianjin Yaofang)

Escrita el 652, malgrat el seu títol, l’obra no és només un receptari, en realitat constitueix un extens manual de medicina pràctica. Compendia els textos antics de medicina, amb innovacions pròpies en tractaments amb herbes, acupuntura, etc. Parla també de malalties de dones i infants, poc tractades anteriorment. Recull uns 4.500 remeis mèdics, molts basats en plantes i incidint en la dieta. Poc abans de morir va escriure’n un suplement, el Qianjin Yifang.

Deontologia

És el primer autor xinès que escriu de manera extensa sobre el comportament ètic dels metges. Hi dedica un capítol del Qianjin Yaofang. Propugna que els metges han d’oferir els seus serveis a tots els malalts, actuant sol·lícitament, com si fossin familiars, tant amb pacients pobres com rics, nobles o de classes inferiors, xinesos i estrangers. Defensa l’exercici de la medicina feta amb rigor i  compassió, respectant la confidencialitat.

La frase

“En veure el patiment i el dolor dels altres, has d’actuar com si fos el teu propi mal i obrir de bat a bat el cor a la seva misèria” (extret de Qianjin Yaofang)

Nichiren, el budista japonès del lotus

Kataumi (Japó), 1222-Ikegami (Japó), 1282

Activitat: ReligióGrup2-Raó

Àrea: Imperi del Japó

nichirenMonjo insatisfet

Nascut en una família de pescadors, Zennichimaro va ingressar al monestir budista de Seicho-ji, de l’escola Tendai. Als setze anys va voler aprofundir en els estudis budistes i convertir-se en sacerdot. Va continuar la seva formació en altres centres de Kamakura, Kyoto, Nara…, però, decebut de la vida religiosa i dels principis en què es basaven les diverses escoles doctrinals, va abandonar el budisme Tendai, sense incorporar-se’n a cap altre.

Un moviment autòcton durador

El 1253 va adoptar un nou nom: Nichiren, compost dels mots Nichi i Ren, que signifiquen sol i lotus. Funda una nova escola budista, la primera de matriu japonesa, que no és l’adaptació d’altres sectes procedents de Xina o Corea. De personalitat carismàtica, el seu moviment reeixiria i perviuria. Al segle XXI milions de japonesos segueixen els seus ensenyaments.

El mantra del lotus

El principal tret distintiu del seu budisme és la pràctica diària, durant hores, de la repetició constant d’un mantra: “Nam-myoho-renge-kyo” (“salutació al sutra del lotus”). Aquest exercici proporciona la felicitat i sobretot, permet la il·luminació interior. Qualsevol, independentment del sexe o condició social, té les facultats inherents per assolir el seu desvetllament i esdevenir un nou buda, principi que Nichiren adopta precisament del sutra del lotus, un dels ensenyaments del fundador del budisme.

Un fet destacat, Risshō Ankoku Ro (Sobre l’establiment de l’ensenyament correcte per assegurar la pau a la terra)

En aquest tractat, Nichiren assenyala com a causa dels desastres naturals i el caos polític la corrupció dels governants i del budisme. Uns i altres vetllen pels seus interessos personals en comptes del benestar del poble. Ni la resignació ni el ritualisme són positius, només amb els seus ensenyaments es pot transformar el món. La seva oposició a les altres escoles budistes van desembocar en persecucions i exilis. Perdonat el 1274, es va retirar al mont Minobu, però mai no es va retractar de les seves idees.

L’anècdota

En una ocasió quan era perseguit, a Tatsunokuchi, Nichiren fou capturat pels enemics que volien matar-lo. Tanmateix, l’execució no es va produir perquè, segons els seus partidaris, succeí un prodigi al cel: una objecte de gran lluentor va travessar el firmament. Vist això, els seus botxins van deixar-lo lliure.

Lalleshwari, la mística nua

Pandrethan? (Índia), s. XIV-Bijibehara? (Índia), s. XIV

Activitat: ReligióGrup2-Raó

Àrea: Sultanat de Caixmir
 

Versos i poc més

Lalleshwari, Lalla, Lal Ded, Lalla Arifa, Laldyada… són diferents noms amb què es coneix una dona de profunda espiritualitat que va viure al nord de l’Índia. Molts noms, però, entre l’allau d’anècdotes i llegendes, molt poques dades versemblants excepte els seus versos i minses notícies en cròniques molt posteriors.

Itineraris De casta sacerdotal, pertanyia a una família que adorava el déu Xiva. Seguint el costum, es casà ben jove, als dotze anys. La nova vida familiar, en una altra població, fou desgraciada per les vexacions de la sogra i el marit gelós. Finalment els va abandonar als 26 anys, per dedicar-se exclusivamenta la seva vocació religiosa sota el mestratge del guru Srikanth.lalleshwari Impacte

Des d’aleshores va dur una vida errant i pobra, pregonant i ballant despullada les grandeses d’un déu amorós, principi i fi de tot. Gran mestra espiritual, viuria intenses experiències místiques, i el seu influx depassaria els fidels hinduistes per ser venerada també per musulmans.

Un fet destacat, els vaakhs

No conservem escrits autògrafs de Lalleshwari; durant segles les seves paraules s’han transmès de manera oral i encara són populars al país indi del Caixmir. L’alt valor d’aquestes versos rau en què expressen intensament i sincera la seva profunda vida interior; a més són una guia entenedora, fent ús de metàfores extretes de la vida quotidiana, per gaudir de la contemplació divina. Rebutja dogmes i ritus; un troba Déu en el seu interior mitjançant la pregària, el control de les passions i la meditació.

La frase

“De pedra l’ídol, de pedra el temple,

a dalt i a baix, només pedra.

Oh monjo ximple, ¿quin dels dos adores?

Millor faries en unir esperit i pensament”.

Mazdak, heretge o líder social?

 
Pèrsia (Iran), s. V-Pèrsia, s. VI
Activitat: ReligióGrup2-Raó. Societat                                                    
Àrea: Imperi sassànida
 
Una figura boirosa

Tenim poques dades segures sobre Mazdak i el seu pensament perquè fou objecte de persecució i a més, les fonts historiogràfiques que conservem, escrites segles més tard, són totes hostils. En qualsevol cas, sens dubte, va tenir un impacte profund en la Pèrsia dels segles V i VI i més enllà, ja que va sobreviure com un moviment clandestí tal com ho reflecteixen els corrents herètics sorgits ja en època islàmica amb trets mazdakistes.

Doctrina

Bona part dels historiadors actuals consideren Mazdak un reformador del zoroastrisme, la religió oficial de l’imperi sassànida. Creu en un déu suprem bo, encara que existeix també Ariman, el déu del mal, que és l’inspirador de la cobdícia entre els homes que genera l’odi i la guerra. Per alliberar-se’n, Mazdak promou l’igualitarisme, la solidaritat i el pacifisme. S’han de distribuir els béns entre tots els homes i permetre un accés més igualitari a les dones, acaparades pels poderosos en els seus harems. Alguns historiadors han considerat Mazdak com un dels precedents del comunisme.

Un fet destacat, el reconeixement reial del mazdakisme

L’imperi sassànida va patir a la segona meitat del segle V una gravíssima crisi a causa de desastres naturals i el seu fracàs en la guerra contra els huns heftalites. El fort descontentament popular fou capitalitzat per Mazdak que liderà una revolta integrada per pagesos i desposseïts contra la noblesa i l’alt clergat. Els mazdakistes atacaren les propietats dels nobles. El sobirà sassànida Kavadh I va estimular el moviment probablement perquè afeblia els poderosos. Així mateix, Kavadh va decretar mesures a favor de les reformes socials i contràries als privilegis nobiliaris.

Moneda de Kavadh I

Moneda de Kavadh I

La reacció

El 496 Kavadh I fou deposat pels magnats, però recuperà el tron gràcies als huns heftalites el 498. Des d’aleshores va governar allunyant-se dels mazdakistes. Durant el regnat  del seu successor Cosroes I (531-579) s’emprengué una ferotge persecució contra aquest moviment. Probablement fou aleshores, en les massacres de mazdakistes, quan el seu fundador va ser executat.

L’anècdota

La repressió contra els mazdakistes fou duríssima. Les fonts parlen –i probablement s’inventen amb sadisme- de mil i un torments. Segons Firdawsi, tres mil membres d’aquest moviment foren morts colgats de terra, sobresortint només els peus del terreny, a manera de flors d’un tètric jardí, vistos per Mazdak, penjat també cap per avall i mort assagetat.