Leovigild, el millor dels visigots

mort a Toledo, 586

Activitat: Política                 

Àrea: Regne dels visigots

 

Germans

Després de la mort del rei visigot Atanagild, els nobles elegiren Liuva I com a monarca el 567, però l’any següent, aquest vincula al tron el seu germà Leovigild. El primer governava la Septimània, la província que s’estenia per la França mediterrània, mentre Leovigild regia bona part de la península Ibèrica. Vers el 572, mort Liuva I, Leovigild esdevingué l’únic sobirà, considerat pels historiadors el més gran dels reis visigots d’Espanya.

Protocol i lleis

El nou monarca va incorporar un cerimonial majestàtic, ric i ampul·lòs, imitant els models bizantins, per subratllar la diferència entre el monarca i els seus súbdits, també els nobles. Pel que fa a la legislació, promulga l’anomenat Codex revisus, que permet el matrimoni mixt entre la població hispanoromana i l’elit germànica. Per tal d’afavorir la monarquia hereditària, en contra de la reialesa electiva dels visigots, associa al tron els seu dos fills, Ermenegild i Recared (573).

Guerres als quatre punts cardinals

Leovigild s’enfronta amb èxit a la principal amenaça exterior, l’imperi bizantí, que dominava el sud-est peninsular, recuperant Sidonia i Màlaga (571). Al nord sotmet els càntabres i vascons (574) i el rei sueu Miro I, que domina Galícia, reconeix la seva autoritat i li paga tribut (576). L’ofensiva franca del rei Gontram contra la Septimània no prospera i després de la batalla de Carcassona, els visigots fins i tot obtenen guanys territorials (585).

La revolta d’Ermenegild

La població hispanoromana del regne era catòlica mentre que els visigots seguien l’arrianisme, una heretgia segons l’Església Catòlica. El rei procura la conversió massiva dels hispanoromans a la fe arriana sense gaire èxit. Ans al contrari, el seu fill Ermenegild es convertí al catolicisme i va rebel·lar-se contra el rei (579). Leovigild aconseguí sufocar la revolta després de prendre Sevilla (583) i Còrdova (584). El fill, empresonat a Tarragona, fou mort el 585.

Un fet destacat, l’annexió del reialme dels sueus

L’èxit polític i militar més durador del regnat de Leovigild fou la conquesta del regne dels sueus, situat a Galícia i nord de Portugal. El rei visigot va aprofitar la usurpació d’Audeca del tron sueu (584) en perjudici d’Eboric, fill i successor del rei Miro, per envair aquest reialme el 585. Ràpidament va vèncer l’usurpador, però no tornà el regne a Eboric, l’incorporà a l’estat visigot, assegurant la conquesta amb guarnicions militars i bisbes visigots en les principals ciutats sueves.

La frase

“El regne got que Leovigild llegava al seu fill Recared era tan extens, coherent i centralitzat como mai abans ho havia estat en el segle i mig llarg d’existència” (de l’historiador Luis Agustín García Moreno).

 

Anuncis

Clodoveu I, rei dels francs, un altre Constantí

Tournai? (Bèlgica), vers 466–París, 511

Activitat: Política         

Àrea: Regne dels francs

 

Cap dels francs salis

Vers el 481 Clodoveu succeí Khilderic I com a cabdill de la tribu germànica dels francs salis establerta a la regió de Tournai. Per ampliar els seus dominis, s’enfrontà el 486 amb Siagri, general romà que controlava part de la Gàl·lia septentrional. Clodoveu el va vèncer a la batalla de Soissons (486), s’apoderà del seus territoris, i seguidament s’imposà sobre altres caps francs, usant tots els recursos al seu abast, sense escrúpols, per esdevenir el senyor més poderós de la Gàl·lia al nord del Loira.

L’anècdota

Gregori de Tours, l’historiador del qual provenen la majoria de dades sobre Clodoveu, l’equipara amb l’emperador romà Constantí I, que va adoptar la fe cristiana després de la victòria del Pont Milvi. Com ell, hauria abjurat dels déus pagans després d’un triomf militar. A la batalla de Tolbiac (o Zülpich, 493) contra el poble dels alamans, el rei franc, veient durant el combat que els precs als déus germànics eren inútils, finalment hauria pregat a Jesucrist, que li va concedir el triomf.

Bateig de Clodoveu, ivori de Reims, s. IX

Un fet destacat, el bateig de Clodoveu

Un Nadal, entre el 496 i el 498, el rei franc Clodoveu I, de la dinastia merovíngia, va rebre el baptisme a Reims. Sembla que hi influí la seva dona, la reina burgúndia Clotilde, que ja era catòlica. El bateig de Clodoveu l’assimilava, pel que fa a la religió, amb la majoria de la població gal·loromana i el convertia en el defensor de l’Església Catòlica, inaugurant l’aliança dels francs amb el papat, que es mantindria al llarg de segles.

Vouillé

Els visigots, que eren cristians arrians, dominaven un poderós reialme des del sud del Loira fins a Espanya. Clodoveu es va enfrontar amb el rei visigot Alaric II a Voillé (França, 507). La victòria dels francs va comportar el control de la Gàl·lia meridional llevat de la Septimània i la Provença, les zones costaneres de la Mediterrània. Fruit d’això, Clodoveu va rebre el reconeixement oficial d’Anastasi I, emperador romà d’orient, que li atorgà el títol honorífic de cònsol.

Consolidació

El nou regne franc va mantenir els models administratius romans. Clodoveu va compilar una primera versió de la llei sàlica per a la població franca alhora que mantenia el codi d’Alaric II, de tradició llatina, per als súbdits gal·loromans. El 511 Clodoveu presideix el I concili general dels bisbes del regne a Orleáns (França), que palesa l’aliança de l’elit militar germànica amb l’episcopat i la classe dirigent gal·loromana.

Boeci, l’últim filòsof romà

Roma, vers 480-Pavia (Itàlia), 525?

Activitat: Filosofia. ReligióGrup2-Raó

Àrea: Regne ostrogot

 

Llinatge senatorial

Anicius Manlius Torquatus Severinus Boethius pertany a l’aristocràcia de l’antiga Roma, a la família dels Anicis. Orfe de petit, fou afillat pel senador Quint Aureli Símmic, la filla del qual —Rusticiana— esdevindria amb el temps la seva dona. Va rebre una educació acurada en la cultura clàssica grecollatina i la fe cristiana.

Saviesa grega

Estudia i aprofundeix en filosofia, on es manifesta com un pensador eclèctic. Gràcies al domini del grec, es proposa la traducció al llatí de les obres de Plató i Aristòtil, a fi de demostrar que sota l’aparent diversitat, hi ha una coincidència profunda de pensament.  No acomplí el seu projecte, Boeci tan sols va traduir part del corpus aristotèlic.

Honors

La Itàlia del seu temps era governada per la minoria germànica dels ostrogots, liderada pel rei Teodoric. Membre de l’elit romana, Boeci fa carrera en l’administració. El 510 és elegit cònsol i el 522 és nomenat “magister officiorum”, un dels principals càrrecs civils, alhora que els seus dos fills són elevats al consolat.

La caiguda

Les tensions entre germànics i romans a Itàlia, afavorides per l’animadversió creixent entre el rei Teodoric i l’emperador de Constantinoble causen la desgràcia de Boeci. De fet, ell, gran defensor de la romanitat, era segurament contrari als gots, en secret. Acusat d’alta traïció, és empresonat, jutjat i executat a Pavia.

Tria d’obres

Sobre els sil·logismes hipotètics (De hypotheticis syllogismis, vers 516-522), obra de lògica; Sobre els principis de la música (De institutione musica), tractat de teoria musical, molt influent a l’edat mitjana; i Sobre la unitat de la Trinitat (De unitate Trinitatis, 520?), escrit teològic que manifesta la seva fe catòlica enfront l’arrianisme dels ostrogots.

Un fet destacat, Consolació de la filosofia (Consolatio philosophiae)

boeciAquesta obra, la més difosa, constitueix una completa reflexió filosòfica arran del captiveri de l’autor. S’estructura com un diàleg entre la Filosofia, personificada en una dona, i Boeci, que conclou amb l’estoïcisme cristià de l’autor davant l’adversitat.

Transició

Boeci és una figura cabdal per a la transmissió de la saviesa grega durant l’alta edat mitjana, compilant, traduint i comentant textos dels mestres antics. A més, la seva terminologia filosòfica en llatí es generalitza entre els pensadors escolàstics medievals.

La frase

“No tens, doncs, per què meravellar-te si nosaltres, que per damunt de tot ens hem proposat desplaure als més dolents, en aquesta mar de la vida som sacsejats per les tempestes desencadenades al voltant nostre”  (de Consolació de la filosofia).

Per saber-ne més:

Boeci. Consolació de la filosofia. Traducció de Valentí Fàbrega. Barcelona, 2002

Guardar

Antemi de Tral•les, l’arquitecte savi bizantí

Tral·les (Turquia), vers 474-Tral·les, 534

Activitat: Arquitectura. MatemàticaGrup4-Art

Àrea: Imperi bizantí

 

Parents distingits

De família culta, el pare era metge, i, seguint l’exemple patern, els cinc fills també sobresortiren en activitats intel·lectuals: dos exerciren la medicina, un fou advocat, un altre, gramàtic, i Antemi va dedicar-se a la matemàtica i l’arquitectura.

Geometria

És considerat un dels últims mestres de la ciència hel·lenística antiga, fa noves aportacions a la geometria, amb treballs sobre les seccions còniques. Els coneixements matemàtics els aplica a la mecànica i a l’òptica, on estudia les propietats dels miralls parabòlics i els seus usos, estudis que son coneguts i valorats segles més tard per científics àrabs, com Alhazen.

antemidetralles2

Un fet destacat, La basílica de Santa Sofia

La greu rebel·lió popular de la Nika, que assolà Constantinoble el 632 va provocar la destrucció de la basílica de Santa Sofia. Justinià ordenà la creació d’un nou temple sumptuós i colossal sota la direcció d’Antemi de Tral·les i Isidor de Milet. La basílica es caracteritza per la cúpula semiesfèrica gegantina, de 31 metres de diàmetre, que cobreix l’espai quadrat del cos central de l’edifici, sostinguda mitjançant un sistema de petxines, semicúpules, pilastres, naus laterals i contraforts.

Entre dos

Segons els testimonis dels coetanis, la direcció de les obres corresponia a Antemi, a qui es reserven els qualificatius més elogiosos. Aquest arquitecte va dissenyar els plans de la Santa Sofia, però no va veure acabada l’obra el 537. L’associació d’Antemi amb Isidor de Milet no es limità a l’edificació de la basílica dedicada a la Saviesa Divina, també presentaren un projecte per a la reparació dels dics de les fortificacions de la ciutat de Dara (Turquia), que fou rebutjat.

La frase

“Sempre que es ve a aquesta església per resar, es comprèn immediatament que aquesta obra s’ha realitzat no pel poder o l’habilitat de l’home,, sinó per intervenció de Déu” (sobre Santa Sofia, extret de Sobre els edificis, de Procopi).

Romà, el Melode, versos bizantins

Èmesa (actual Homs, Síria), entre 485 i 490?-Constantinoble (actual Istanbul), abans del 562

Activitat: Literatura

Àrea: Imperi bizantí

 

Anastasis

No es coneixen gaires dades biogràfiques de Romà, el Melode. Se sap que va viure en temps de l’emperador Anastasi, cosa que havia provocat controvèrsia entre els experts perquè existiren dos sobirans bizantins amb aquest nom: un, al segle VI i Anastasi II, dues centúries més tard. Finalment, s’ha conclòs que va viure en temps del primer perquè un papir analitzat amb els seus versos és d’aquest període i a més, algun dels seus himnes tracta de fets relatius a la Constantinoble del segle VI.

De Síria a la capital

Des de la ciutat natal va marxar a estudiar a Beirut. Allà fou ordenat diaca permanent, i a finals del regnat d’Anastasi I (mort el 518) va traslladar-se a Constantinoble, on s’establiria de manera definitiva, com a clergue de l’església de la Mare de Déu, al barri de Cir.

romàelmelode-somnideromà

L’anècdota

D’acord amb la tradició, a la vigília de Nadal se li va aparéixer la Mare de Déu mentre dormia. Li ensenyava un text i li manava que se l’empassés. Meravellat es va despertar i més tard, a l’església, va cantar el seu primer himne, dedicat a la Verge Maria, celebrat per tothom. Des d’aleshores fou predicador-cantor fins a la mort.

Un fet destacat, Els Himnes (Kontàkia)

Romà el Melode és el màxim autor de la poesia religiosa grega medieval. La crítica moderna li atribueix una seixantena d’himnes litúrgics. Usa el “kontakion”, composició poètica que consta, a grans trets, d’una vintena d’estrofes separades per una tornada. La inicial de cada estrofa crea un acròstic que senyala la seva autoria, sovint amb la fòrmula: “De l’humil Romà”.

Catequesi musical

Els himnes de Romà esdevenen un altre mètode de catequesi, a banda de les homilies. Després de la lectura bíblica, ell entonava les estrofes mentre la tornada era repetida pels fidels. Empra un grec d’estil clar perquè els himnes no són destinats a la lectura dels intel·lectuals, sinó a ser escoltats. Combina la bellesa de les metàfores i les contraposicions, l’emoció lírica i la profunditat del pensament teològic.

La frase

“Altíssim Rei, què hi tens, tu, amb els pobres?

Creador del cel, per què has vingut amb els de la terra?

T’estimes una cova, et complaus en una menjadora?”

(De l’himne “Nadal”)

“Potser el més gran poeta religiós del món“ (del bizantinista Martin Hinterberger)

 

Per saber-ne més:

Romà, el Melode. Himnes. Barcelona, 2005

Sant Columba, un monjo irlandès a Escòcia

Gartán (Irlanda), 521?-Iona (Gran Bretanya), 597

Activitat: ReligióGrup2-Raó

Àrea: Regne de Dalriada

 

Qüestió de noms

La Irlanda del segle VI es compon d’una sèrie de petits reialmes que es disputen l’hegemonia. Al nord, la nissaga més poderosa és la dels Uí Néill. A aquest llinatge pertany un infant que rep el nom gaèlic de Crimthann, que significa guineu. Més endavant, utilitza el nom llatí de Columba (colom), per la qual cosa alguns estudiosos creuen que havia nascut de pares pagans.

Un monjo noble

Seguint un costum estès entre la noblesa, l’infant es confia a un tutor per tal que l’instrueixi. Els pares de Columba el van destinar a l’Església i la seva formació va correspondre a monjos i bards. Posteriorment fou ordenat prevere i va seguir la vida monacal a Irlanda.

Per un llibre

L’any 563 va abandonar l’illa natal, potser arran de la seva participació en la batalla de Cúl Dreimhne. Segons la llegenda, Columba havia copiat d’amagat un llibre del monestir de Maigh Bhile, i sant Finnian, membre d’aquella comunitat, li reclamà l’exemplar que havia fet. La disputà desembocà en un combat ferotge entre clans. Columba seria responsable de la mort de 3.000 homes, i se li imposà l’exili on hauria de convertir a la fe cristiana un nombre similar d’ànimes.santcolumba

Un fet destacat, la fundació del monestir d’Iona

Columba va establir-se a Iona, un illa prop d’Escòcia, amb altres dotze monjos. No era el primer missioner en terres escoceses i , malgrat va mantenir relacions diplomàtiques amb Brude mac Maelchon, el rei dels pictes que controlava el centre i est d’Escòcia, tampoc no aconseguí la seva conversió ni la del seu poble. Aquest monjo va crear un monestir que convertiria en el gran focus d’espiritualitat cristiana d’aquelles terres que gradualment, amb els seus successors, faria possible la cristianització del país.

L’anècdota

A La vida de sant Columba, (llibre 2, capítol 28), obra escrita cap al 700, s’explica un dels seus miracles al riu Ness: El sant hi arribà quan enterraven un home atacat per un monstre aquàtic. Columba va manar a un dels seus acompanyants que es llancés a l’aigua. De les profunditats reaparegué el monstre per devorar el nedador, però el sant, invocant el nom de Déu, va fer el signe de la creu i la bèstia fugí rabent.

Amalasunta, conciliadora entre gots i romans?

Ravenna (Itàlia), 498?–Illa Martana (Itàlia), 535

Activitat: Política        Grup5-Història

Àrea: Regne ostrogot

Prestigi cultural

amalasunta1Destruït l’imperi romà d’occident, la península italiana va ser governada pel poble germànic dels ostrogots, sota el lideratge del rei Teodoric. Conscient  de la superioritat cultural romana, el monarca va disposar que la seva única filla, Amalasunta (o Amalaswintha), fos educada seguint aquell model. Així doncs, a més del gòtic, va aprendre el llatí i el grec, que parlava amb fluïdesa.

Morts familiars

El 515 es va casar amb el noble Eutaric, de qui va tenir dos fills: Atalaric i Matasunta, però aquest matrimoni va durar poc: el marit d’Amalasunta es va morir el 523. Tres anys més tard, mort també el rei Teodoric, fou succeït pel seu nét Atalaric. Era encara menor d’edat, la qual cosa Amalasunta aprofità per governar el país com a regent.

Un fet destacat, la regència de l’estat ostrogot

Amalasunta capgirà la política dels últims anys de Teodoric contrària a l’aristocràcia senatorial romana. Va promoure mesures per fomentar la concòrdia entre la població llatina i la minoria dirigent goda, com el retorn dels béns confiscats de senadors executats en el regnat anterior als seus hereus, o l’educació del seu fill seguint els patrons clàssics. A més va establir bones relacions amb l’imperi romà de Constantinoble, regit per Justinià, que va reconèixer el seu govern.

Resistències

En política exterior, el regne ostrogot va perdre influència a l’Europa occidental en benefici dels francs, cosa que va augmentar el descontentament de molts nobles gots. Contraris a la política proromana d’Amalasunta, van imposar-li canvis, com el de la instrucció d’Atalaric, que seguiria des d’aleshores els costums germànics. Amb tot, la regent va frenar els opositors, enviant sicaris per matar tres del seus cabdills, alhora que augmentava la seva vinculació amb l’emperador Justinià. El 534 el seu fill Atalaric va morir.

Elecció funesta

La llei goda no permetia el govern d’una dona sola. Per mantenir-se al tron, el 534 Amalasunta va associar-hi al seu cosí Teodat, un got molt romanitzat. Tot i les promeses de fidelitat del nou sobirà, Teodat va allunyar-la dels seus partidaris i en va ordenar el confinament a Martana, una illa del llac Bolsena. Allà fou assassinada quan es banyava per familiars d’aquells tres caps gots que havia fet matar temps enrere.

Illa Martana

Illa Martana

La frase

“Amalasunta havia somiat la fusió d’italians i gots en un regne pròsper; en comptes d’això, la seva mort va accentuar la innata aversió entre els dos pobles, font d’infinites dissensions entre uns i altres, amb greus conseqüències pel futur (de l’historiador Vito Antonio Sirago).”