Abd al-Rahman II, l’emir de la lluna de mel

Toledo, 792–Còrdova, 852

Activitat: Política 

Àrea: Emirat de Còrdova

 

Conflictes

El 822, Abd al-Rahman II, fill menor i predilecte del seu pare al-Hakam I, el succeí com a emir de Còrdova. Durant el seu govern va haver d’enfrontar-se a revoltes en la perifèria dels seus dominis, com ara Mérida, Toledo i Tudela, que no afectaren la prosperitat del reialme. Per això pogué endegar expedicions militars contra els regnes cristians del nord. Així, el 828 va fracassar en el seu intent de prendre les ciutats de Barcelona i Girona i, en canvi, el 846 va cremar la ciutat de Lleó.

Arts i lletres

Constructor diligent, amplià la mesquita major de Còrdova, va crear l’alcassaba de Mèrida, les drassanes de Sevilla i fundà la ciutat de Múrcia. Convidà a la cort intel·lectuals, literats i artistes arribats d’altres llocs del món musulmà, i la capital, Còrdova, esdevingué un pol cultural de l’Islam i d’Europa. Els cronistes medievals àrabs consideren el regnat d’Abd al-Rahman II com el més feliç i pròsper de l’emirat cordovès, qualificant-lo alguns, fins i tot, com de temps de lluna de mel.

Un fet destacat, l’orientalització de l’emirat cordovès

Durant el seu govern, l’administració central copia l’organització del califat abbàssida de Bagdad, molt centralitzada i jeràrquica, que s’estructura en dos grans cossos: la cancelleria i el fisc. La influència oriental a la cort s’observa també en els costums, la moda i la cultura, afavorida per l’arribada de Ziryab, un músic i poeta persa. El 840 l’emirat de Còrdova estableix relacions diplomàtiques amb l’imperi bizantí.

abdalrahmanII

L’anècdota

L’any 844 els vikings van fer incursions a la península ibèrica. En terres islàmiques, van atacar Lisboa, i més tard remuntaren el Guadalquivir fins Coria del Río i Sevilla, ciutats que devastaren. Les tropes d’Abd al-Rahman els van vèncer a Tablada (Sevilla), després els normands es retiraren. L’emir ordenà l’emmurallament de ciutats costaneres i de Sevilla, així com la distribució de tropes per vigilar la costa i la creació d’una flota de guerra per evitar nous atacs.

Mossàrabs

Vers el 850, fruit potser de la islamització creixent, es produïren entre els mossàrabs, és a dir la població cristiana de l’emirat, bàsicament a Còrdova, una cinquantena de martiris voluntaris. Mossàrabs blasfemaven públicament contra Mahoma, sabent que la pena era la mort. L’emir convocà un concili dels bisbes andalusos, presidit pel de Sevilla el 852, que condemnà aquesta pràctica, vista com un suïcidi. Malgrat això, els martiris es mantingueren durant uns anys, defensats per Eulogi o Saül, bisbe cordovès.