Ibn Hanbal, el jurista de la tradició

Bagdad, vers 780-Bagdad, 855

Activitat: Dret Grup2-Raó

Àrea: Imperi abbàssida

 

Sense pare

De la tribu àrab dels Xayban, Ahmad ibn Muhammad ibn Hanbal era infant quan va perdre el progenitor. La mare l’orientà cap a l’estudi i la devoció religiosa. Malgrat la seva rellevància posterior, va mantenir sempre una vida de pobresa i ascetisme, amb què obtingué de retruc el favor popular.

Recollint

Per millorar la seva formació, va fer-se deixeble de grans intel·lectuals i juristes, i no hi estalvià esforços. Així va fer llargues estades a altres zones de l’Iraq, a Síria, Aràbia i el Iemen, que aprofità també per aplegar els “hadith”, això és, les dites i els fets protagonitzats pel profeta Mahoma transmesos pels seus primers seguidors. Finalment publicaria el Musnad, el recull de “hadiths” més exhaustiu del seu temps.

Un fet destacat, l’escola hanbalita

ibnhanbal-miniatura-de-mestre-musulma-fent-classe

Miniatura de mestre fent classe

Ibn Hanbal va iniciar, dins del corrent sunnita, la quarta de les grans escoles de jurisprudència islàmica, que és la més restrictiva i conservadora. Limita les fonts del dret a l’Alcorà i la “sunna”, la tradició basada en els “hadiths” de Mahoma. Aquesta escola es manté actualment, sobretot, a l’Aràbia Saudita, Qatar i els Emirats Àrabs Units.

Inquisidors racionalistes

El 833 el califa al-Mamun va imposar a tots els musulmans l’acceptació del mutazilisme, una escola islàmica de caire racionalista, oposada als tradicionalistes. El sobirà va crear alhora un cos inquisitorial per lluitar i reprimir tots aquells contraris a la doctrina oficial.

L’anècdota

D’acord amb l’Alcorà, que permet en temps adversos practicar la fe en secret, alguns mestres de lleis ortodoxos feien veure que seguien el mutazilisme. Ibn Hanbal, en canvi, no dissimulà mai. A causa de la seva oposició frontal fou empresonat i sotmès a torment. No cedí a les pressions dels diferents califes fins a la fi de la Inquisició el 848. Aquesta fermesa i la veneració popular, que es manifestà en un funeral multitudinari anys més tard, garantí la pervivència d’aquesta escola rigorista.

 

 

Abu Hanifa, ordre i concert en el dret islàmic

Kufa (Iraq), vers 699-Bagdad, 767

Activitat: Dret       Grup2-Raó

Àrea: Imperi omeia, Imperi abbàssida

D’esclaus a mercaders

Abu Hanifa al-Numan ibn Thabit procedia d’una família probablement d’origen persa. Algunes fonts afirmen que el seu avi havia estat esclau a Kufa, més tard afranquit. Malgrat aquests orígens i sense ser d’ètnia àrab, seguint les passes del seu pare, Abu Hanifa va fer fortuna com a mercader de seda.

Un nou món

La riquesa obtinguda va permetre Abu Hanifa d’abandonar els negocis i dedicar-se en exclusiva a la vida intel·lectual. Per bé que va pelegrinar a La Meca i va fer altres viatges, va continuar residint a la ciutat natal, on fou seguidor del jurista Hammad ibn Ali Sulayman. A la mort d’aquest (738), ell mateix esdevindria un mestre del dret, els ensenyaments dels qual són coneguts sobretot a través dels seus deixebles.

Unitat i coherència

Abu Hanifa admet per primer cop l’opinió raonada del jurista (ray) i el recurs a l’analogia (qiyas) per solucionar casos i matèries no tractades en les fonts principals del dret islàmic, és a dir, l’Alcorà i els relats tradicionals sobre Mahoma (hadit). En la seva època el dret islàmic era dispar i confús, Abu Hanifa treballa en la seva sistematització. Mitjançant l’estudi racional i teòric del dret, estableix uns principis generals que el transformen en una eina més uniforme i adaptable a la societat canviant.

Un fet destacat, l’escola hanifita

Ell fou el fundador de la primera gran escola de jurisprudència del món islàmic, la més difosa en els nostres dies, dominant en zones com l’Índia, Pakistan, l’Àsia Central i Turquia. Comparada amb les altres tres grans escoles de dret musulmà, defensa, a grans trets, uns criteris més flexibles i moderats.

abuhanifa

Mesquita d’Abu Hanifa, Bagdad

L’anècdota

El califa al-Mansur va proposar-li que fos jutge, però ell ho refusà, al·legant que no n’estava capacitat. El sobirà, indignat, li va dir que era un mentider. Llavors, Abu Hanifa va replicar que si era un falsari no podia amb més motiu ocupar un lloc com el de jutge.

Teologia i política

Es conserva un escrit teològic d’Abu Hanifa, on es manifesta seguidor del murjiisme, un moviment de l’Islam inclusiu, tolerant i no rigorista. Abu Hanifa va acabar els seus dies a la presó, segons alguns per haver-se negat a fer de jutge; hi ha un motiu més plausible: es va manifestar a favor de la revolta de Muhammad al-Nafs al-Zakiyya i Ibrahim ibn Abd-Allah contra el califa (762-763).

Bartolo de Sassoferrato, el talent jurídic

 
Venatura (Itàlia), 1313 o 1314-Perusa (Itàlia), 1357
Activitat: DretGrup2-Raó
Área: Perusa

bartolodesassoferratoPrecocitat

Originari d’un llogaret prop de Sassoferrato, al centre d’Itàlia, amb només catorze anys ingressà a la universitat de Perusa, on fou deixeble de Cino de Pistoia. Als vint ja era batxiller en lleis, després marxà a Bolonya per fer el doctorat que concluí l’any següent. Advocat, jurista, però sobretot professor de dret civil, primer a Pisa, i des de 1343, a Perusa, on moriria amb 43 anys. El 1355 havia participat en l’ambaixada d’aquesta ciutat a l’emperador Carles IV, qui el recompensà amb honors, si bé historiadors actuals descarten que arribés a concedir-li un escut nobiliari.

Els comentaristes

Bona part de la seva producció es compon de comentaris del Corpus Iuris Civilis, la principal obra de dret romà. Bartolo és l’autor cabdal de l’escola jurídica dels comentaristes que trenca amb la dels glossadors, dominant fins aleshores. A diferència dels glossadors que analitzen els textos del Corpus, Bartolo no l’interessa tant l’estudi de cada terme sinó arribar a copsar la raó, el sentit de les lleis per poder elaborar nova doctrina jurídica inspirada en el dret romà, que pogués aplicar-se a les necessitats concretes del seu temps.

Un fet destacat, Tractatus represaliarum (El tractat de les represàlies)

Aquesta obra constitueix un text clau en la creació del dret internacional privat. Propugna la limitació de les represàlies, exigint unes condicions per tal que un Estat les dugui a terme legítimament. A més -cosa rara per l’època- reconeix una sèrie de drets als estrangers i rebutja el costum de convertir en serfs els captius de guerra quan són cristians.

Fama

La mort de l’insigne jurista no va suposar l’oblit; ans al contrari, el seu prestigi augmentà encara més, fins i tot les seves opinions esdevingueren font de dret. En els regnes de Portugal i Castella, al segle XV, es va decretar que la doctrina de Bartolo s’imposés en cas de discrepàncies entre els comentaristes. També els segles següents es crearen càtedres per estudiar la seva obra en diverses ciutats italianes, com Pàdua, Perusa, Bolonya i Nàpols.

L’anècdota

El Diccionari català-valenciano-balear recull el mot “bàrtuls”. Els estudiants de dret medievals carregaven amb els llibres de Bartolo, i d’aquí prové el terme. No és l’únic rastre d’ell que ha perviscut fora del camp legislatiu, en obres de teatre italianes i òperes apareix el personatge de Bartolo, que representa l’home de lleis pedant.

La frase “Nemo iurista nisi Bartolista” (No hi ha bon jurista sinó és seguidor de Bartolo). Fou una expressió corrent en les universitats medievals.

Sant Ramon de Penyafort, el seny jurídic

 
Castell de Penyafort (Santa Margarida i els Monjos), 1185?-Barcelona, 1275
Activitat: Dret. Religió
Àrea: Corona d’Aragó
 

Un esperit inquiet

De familia noble del Penedès, fou clergue de la catedral de Barcelona. Va estudiar lleis a Itàlia, a la universitat de Bolonya, on va exercir després de professor.  Tornat  a Catalunya, el 1222 ingressà al nou orde religiós creat per sant Domènec, del qual en seria el tercer mestre general (1238-1240).

Un fet destacat, les Decretals

Va acompanyar en el seu viatge per la península ibèrica al llegat pontifici Jean d’Abbeville per garantir el compliment de les disposicions del IV concili del Laterà. Després el seguí a Roma on va ocupar càrrecs a la cúria. Fou aleshores quan, per encàrrec del papa Gregori IX, recollí les disposicions legislatives establertes pels pontífexs i els concilis en un corpus homogeni i coherent que el papa promulgà el 1234. Aquesta compilació, coneguda con les Decretals, que recull més de dos mil textos canònics, constituí el codi jurídic vigent  a l’Església Catòlica fins el 1918.

Entre reis i infidels

El dominicà fou amic del seu rei Jaume I, de qui va ser-ne confessor i conseller, cosa que afavorí la intervenció en els principals afers religiosos i jurídics del país. Ell tingué un paper destacat en l’aprovació papal de l’orde de la Mercè (1235). El seu zel missioner el va dur a fundar escoles d’estudis orientals a Tunis (1254) i Múrcia (1266) així com a encomanar a sant Tomàs d’Aquino una obra sobre la matèria, la Summa contra gentiles. Morí al convent de Santa Caterina i, senyal de la seva importància,  assistiren a l’enterrament els monarques Jaume I i Alfons X de Castella. Fou canonitzat el 1601.

Tria d’obres

Summa iuris, un compendi de dret canònic; Summa de casibus poenitentiae, un manual per a confessors; Summa de matrimonio; i Dubitabilia cum responsionibus, respostes a problemes jurídics.

L’anècdota

El 1236, tornant de Roma amb vaixell, quan passaven davant Tossa, va demanar al capità que el portés a la platja perquè un home volia confessar-se. Ningú de la tripulació no havia sentit res, però el van dur fins a terra, on va absoldre un moribund que havia perdut la parla anomenat Barceló des Far. Aquest fet fou testimoniat pels seus companys de viatge i s’inclogué en la seva  causa de beatificació.

La frase

“Jueus i sarraïns han de ser cridats a la fe cristiana amb arguments, raons i afalacs, més que no pas amb aspresa, i mai no hi han de ser obligats perquè els serveis coaccionats no plauen a Déu” (extret de Summa de casibus poenitentiae)

Per saber-ne més:

www.ramondepenyafort.com (web de l’associació Amics de Sant Ramon de Penyafort)

Ramon de Penyafort. Summa de penitència. Cartes i documents. Barcelona, 1999

Manuel Valls i Taberner. Sant Ramon de Penyafort.  Barcelona, 1996