Gilles Binchois, cançons de Borgonya

Mons? (Bèlgica), vers 1400–Soignies (Bèlgica), 1460

Activitat: Música           

Àrea: Comtat d’Hainaut, ducat de Borgonya

 

Burgesos

El seu nom presenta variants en els documents coetanis: Gilles de Bins, o Binch, o Binche. El pare era burgès, ciutadà de Mons, i conseller de Guillem IV i la seva filla Jaumina I, comtes d’Hainaut. S’ignora la formació musical de Binchois, possiblement va rebre-la a la ciutat natal. La primera feina documentada va ser d’organista a l’església de Sant Waudru (Mons), amb la que el seu pare estava molt vinculat.

Ducs

El 1423 és organista a Lille (França) i després compon cançons pel duc de Suffolk, noble anglès instal·lat a França. Finalment, vers el 1427, s’incorpora a la cort de Felip, el Bo, duc de Borgonya, on desenvolupa la seva activitat principal com a músic ja que hi treballa fins 1453, quan es retira a Soignies. Binchois no tenia estudis universitaris ni era capellà. De tota manera, va obtenir beneficis eclesiàstics a Bruges (Bèlgica), Mons, Cassel (França) i Soignies, gràcies al seu prestigi a la cort ducal.

Un fet destacat, les “chansons”

Binchois conrea tant la música religiosa com secular. La més reeixida és la cançó profana. Generalment són peces breus en forma de rondó, és a dir, passatges musicals diferents que s’alternen amb una tornada invariable. Cançons de ritme ternari, sense harmonies complexes, de línia melòdica elegant, dolça i expressiva, entre les millors d’aquell període. Tenen sovint un aire nostàlgic davant l’amor no correspost. Les lletres provenen de grans poetes coetanis: Chartier, Charles d’Orléans, Christine de Pisan…

Tria d’obres

“De plus en plus se renouvelle” (Més i més es renova) i “Je me recommande humblement (M’encomano humilment, vers 1448), cançons rondó, a tres veus; “Filles a marier” (Filles per casar), cançó a quatre veus; Nove cantum melodie (1431), motet pel bateig d’Antoni, fill del duc de Borgonya.

L’anècdota

En un llibre del segle XV de Martin Le Franc apareix una il·lustració dels músics Gilles Binchois i Guillaume Dufay, compositors que es van conèixer. Durant els segles XV i XVI, els tractadistes musicals van aparellar sovint aquests artistes com a capdavanters de la música del seu temps. D’altra banda, sobta descobrir que en la seva època Binchois era més enaltit que Dufay, mentre que els musicòlegs actuals els valoren de manera inversa.

 

Per saber-ne més:

Música. Je me recommande humblement

https://www.youtube.com/watch?v=iDeAk4cHaY8

 

Guillaume de Machaut, musicant l’Ars Nova

Reims? (França), vers 1300–Reims?, vers 1377

Activitat: Música      

Àrea: Regne de França

 

Ben acompanyat

Guillaume de Machaut (o Machault) potser va estudiar teologia a París, pels volts de 1323 entrà al servei de Joan de Luxemburg, rei de Bohèmia, a qui acompanyaria en els seus combats per Europa: Lituània, Flandes, Itàlia… Gràcies al seu senyor, obtingué del papa una canongia a Reims, on s’establiria el 1340. Mort Joan de Luxemburg a la batalla de Crécy (1346), seguí vinculat a reis i grans nobles, com Carles II de Navarra, Carles V de França i el duc de Berry; els dos últims, fins i tot, el visitaren a casa seva.

Músic i escriptor

Per bé que ha passat a la posteritat per la seva música, Machaut fou també un poeta acreditat. En realitat, la seva producció més abundant és literària, i part de les seves 142 peces musicals s’intercalen enmig de poemes narratius. Majoritàriament són de caràcter profà i la temàtica dominant és l’amor cortès.

Recursos

A l’hora de compondre, Machaut incorpora els ensenyaments de Philippe de Vitry, principal teòric d’un nou moviment musical, l’Ars Nova, que crea una notació musical més precisa. Conrea els “lais” i “virelais”, cançons a una sola veu, però el gruix  de la seva obra és polifònica, integrada sobretot per rondós, balades i motets. En aquestes composicions combina el lirisme dels versos amb la sofistificació rítmica, buscant una major expressivitat.

Un fet destacat, la Messe de Notre Dame

La missa dedicada a la mare de Déu és l’obra més extensa de Machaut. Escrita vers el 1362, aquesta obra polifònica a quatre veus constitueix el primer exemple d’una missa feta per un sol autor, amb les seves sis parts —Kyrie, Gloria, Credo, Sanctus, Agnus Dei i Ita missa est— concebudes com una unitat, amb elements relacionats.

Tria d’obres

Le remède de Fortune (El Remei de la Fortuna, 1340-1341), poema narratiu on s’intercalen set peces musicals; Confort d’ami (Consol d’amic, 1357), poema dedicat al rei de Navarra durant el seu captiveri; Hoquetus David, peça instrumental a tres veus; i el rondó Ma fin est mon commencement.

L’anècdota

Als seixanta anys va entaular una relació sentimental amb Péronne d’Armentières, una jove d’uns vint anys, atreta —segons Machaut— per la fama del músic. Parla vivament  d’aquesta passió amorosa en el llibre Voir dit (Dit veritable, 1362-1365), si bé alguns experts creuen que és un artifici literari i neguen el caràcter autobiogràfic de l’obra.

 

Per saber-ne més:

Música. Messe de Notre Dame. Agnus Dei

https://youtu.be/bHRAYbgdxew

Guardar

Guido d’Arezzo, ensenyant música

Itàlia, vers 990?–Avellano? (Itàlia), m. després de 1033

Activitat: Música   Grup4-Art

Àrea: Diòcesi d’Arezzo

 

guidod'arezzoEntre monjos

Es va formar com a monjo benedictí a l’abadia de Pomposa, prop de Ferrara, a la costa adriàtica. Les desavinences amb altres religiosos, fruit probablement de les innovacions musicals que va promoure, van conduir-lo a abandonar el monestir.

Arezzo i Roma

Vers el 1025, Teobald, bisbe de la ciutat d’Arezzo, li va encomanar la instrucció dels nens del cor de la catedral. L’èxit en la formació dels cantors, molt més ràpida que el sistema tradicional, suposaria la difusió dels seus ensenyaments, sobretot després de l’entrevista amb el mateix papa, Joan XIX, a Roma cap al 1028.

Un fet destacat, la notació musical moderna

En l’obra Pròleg a l’antifonari (Prologus in antiphonarium) introdueix un sistema de notació musical que permet registrar amb precisió la tonada d’un cant a partir de quatre línies paral·les —el precedent del modern pentagrama—, en les quals les notes se situen d’acord amb la major o menor altura dels sons. La invenció va facilitar l’ensenyament musical. Els cants, abans transmesos oralment, ara podien ser llegits i apresos sense necesitat d’audició prèvia.

Tria d’obres

Manual sobre l’art de la música (Micrologus de disciplina artis musicae), un tractat de teoria de la música adreçat als cantants; Regles rítmiques extretes del Pròleg de l’antifonari (Regulae rhythmicae in antiphonarii prologum prolatae), resum dels ensenyaments del Pròleg i del Micrologus en vers; i Epistola a Miquel (Epistola ad Michaelem), carta al monjo Miquel de Pomposa, on explica les nocions del solfeig.

L’anècdota

Per facilitar l’aprenentage musical, Guido d’Arezzo recomana primer cantar la melodia amb notes. Per això, dóna un nom a cada nota, que provenen dels primers versos d’un himne dedicat a Sant Joan Baptista, Ut queant laxis.

Ut queant laxis resonare fibris

mira gestorum famuli tuorum

solve polluti labii reatum…

En la música d’aquest himne, les síl·labes indicades es corresponen amb el to de les notes que designen. L’escala musical bàsica d’aquell temps era l’hexacordi, de do a la; per això no s’esmenta el si, que s’afegeix al segle XVI, i a la centúria següent es va canviar el nom d’ut per do.

Per saber-ne més:

Música. Ut queant laxis.

https://www.youtube.com/watch?v=SugtS3tqsoo

Johannes Ockeghem, musicant per als reis de França

 
Saint-Ghislain (Bèlgica), 1410?–Tours (França), 1497
Activitat: Música     Grup4-Art                                                
Àrea: Regne de França
 
Nom i orígens difícils

Okeghem, Okchem, Ogkeguam… són algunes de les maneres amb què apareix transcrit el seu cognom. La forma d’Ockeghem prové d’un document que contenia la pretesa signatura del músic, però l’autògraf es va perdre el segle passat. Desconeixem la seva infància i joventut. El 1443 figurava com a cantor en una església d’Anvers i poc temps després va entrar al servei del duc de Borbó, noble emparentat amb el duc de Borgonya, la qual cosa afavorí els seus contactes amb un dels principals focus musicals europeus, sobretot amb el compositor Binchois.

Sota tres reisjohannesockeghem

Durant gairebé tota la segona meitat del segle XV va treballar successivament pels reis Carles VII, Lluís XI i Carles VIII de França. Destacà entre els músics de la cort, nomenat “premier chapellain” i més tard, “maistre de la chapelle de chant du roy”, també el recompensaren amb altres càrrecs molt lucratius, com tresorer de l’abadia de Sant Martí de Tours (1459) o una canongia de Notre-Dame de París. Ultra les seves activitats musicals, sembla que va actuar de diplomàtic en viatges a Castella i Flandes.

Música

Malgrat la seva llarga vida, no fou un autor prolífic. Han arribat a la posteritat poc més de quaranta obres, entre elles onze misses completes, motets i chansons. Amb tot, n’hi ha prou per ser considerat com un dels principals mestres del primer Renaixement en el camp de la polifonia. Es distingeix per l’ús de línies melòdiques llargues i el tractament igualitari de les veus, sense subordinar unes a les altres.

Un fet destacat, Missa prolationum

Aquesta obra no fou composta a partir de tonades anteriors. A més, a diferència de la majoria de misses del seu temps, formades per parts completament independents, tota aquesta missa s’estructura seguint un mateix esquema teòric que evoluciona coherentment al llarg de la peça; malgrat la gran complexitat tècnica, la peça no perd l’expressivitat musical.

Tria d’obres

Missa pro defunctis, el més antic dels rèquiems polifònics que s’han conservat; Intemerata Dei mater, motet; Missa cuiusvis toni; Missa “De plus en plus.”

L’anècdota

Probablement inicià la seva activitat musical en una escolania. D’adult va seguir cantant, ara amb una veu de baix admirada pels coetanis. Per això, les seves composicions donen un especial relleu a les veus greus, un fet fot força insòlit al seu temps.

La frase

“Què has fet, mort odiosa? La veu daurada d’Ockeghem que ressonava al temple ha emmudit, la que endolcia alhora les orelles de cels i terra, i profundament commovia els cors” (extret del l’elegia a Ockeghem, d’Erasme de Rotterdam).

 

Per saber-ne més:

Música.Intemerata Dei mater.

https://www.youtube.com/watch?v=wwQ_tkOhdj8

Adam de la Halle, músic i dramaturg

 
Arràs (França), 1245-1250–Nàpols?, 1285-1288
Activitat: Música     Grup4-Art                                                
Àrea: Regnes de França i Nàpols
 
L’anècdota

Com altres autors medievals, fou conegut amb altres noms: Mestre Adam, Adam d’Arràs… El més freqüent fou Adam le Bossu (el Geperut), un nom que probablement adoptà la seva família per distingir-se d’altres Halle de la ciutat. En tot cas, Adam en una de les seves obres diu que “m’anomenen Geperut, però no en sóc.”

Amb poques dades

D’una família burgesa afincada a Arràs, de jove va estudiar a París. Més tard, va tornar a la població natal, on va casar-se amb Maroie, la inspiradora de part de les seves composicions amoroses. Vers el 1280 va entrar, com a poeta i músic,  al servei del comte Robert II d’Artois, a qui acompanyà al regne de Nàpols per ajudar al seu sobirà, Carles d’Anjou, que havia perdut Sicília, revoltada i presa pels catalans. El músic va passar els seus darrers anys a la cort napolitana.

Monòdia

L’obra d’Adam de la Halle comprèn tant obres a una sola veu com polifòniques. Entre les primeres, 36 cançons i 18 jocs partits (jeu partis), una composició creada entre dos músics. Un presenta el tema en una estrofa, i l’altre respon en la següent, i així de manera successiva. Molts dels seus jocs partits tenen al poeta Jehan Bretel com a contrincant.

La polifoníaadamdelahalle

Adam de la Halle és un dels últims trobadors―en realitat era un” trouvère”, ja que escrivia en francès antic, no en occità―, però no es limita a compondre cançons monòdiques. Gràcies a la formació musical rebuda, probablement durant la seva estada a París, és un dels autors que introdueix la polifonia en obres de caire profà. Així crea motets i rondeaux a tres veus de caire amorós.

Un fet destacat, els drames seculars

D’igual manera, escriu algunes de les primeres peces teatrals franceses sense finalitat religiosa. Le jeu de la feuillée (1275-1276) és una sátira on ridiculitza personatges coneguts de l’Arràs del seu temps. Encara que hi trobem cançons, és en Le jeu de Robin et Marion on la música té més relleu. Dramatitza la trobada d’un cavaller amb una pastora que, enamorada del pastor Robin, defuig el noble. Algunes de les cançons que s’intercalen provenen de tonades populars. És valuós aquest precedent d’obra dramàtica musical car no va tenir cap continuador coetani.

Per saber-ne més:

Música. De madame vient.

http://www.youtube.com/watch?v=x8InhEBCf_A&feature=player_detailpage

Francesco Landini, la música venç la foscor

 
Fiesole o Florència, ca. 1335–Florència, 1397
Activitat: MúsicaGrup4-Art                                                     
Àrea: Florència
 

Seqüeles

Fill del pintor Jacopo del Casetino, de l’escola florentina de Giotto, no va seguir l’evolució del seu pare perquè d’infant va perdre la visió a causa de la verola. Com altres nens cecs, la seva formació s’orientà cap a la música, activitat en la qual destacà fins arribar a ser considerat el millor compositor italià del segle XIV.francescolandini

Cap al nord

A la dècada dels 60 va residir un temps a Venècia; n’és testimoni una peça dedicada al dux Andrea Contarini. Un altre fet -qüestionat per alguns historiadors- se situaria també en aquesta ciutat: Pere de Lusignan, rei de Xipre, va oferir-li una corona de llorer per premiar el seu talent. Posteriorment degué viatjar a Milà perquè el seu madrigal “Una columba candida” fou escrit probablement amb motiu de les noces del duc de Milà amb Caterina Visconti (1380).

Fabricant, poeta, músic i pensador

Landini cantava, tocava molts instruments musicals i componia. Fou organista de les esglésies de la Santíssima Trinitat (1361) i de Sant Llorenç (1365-1397) de Florència. A més, va fabricar orgues per alguns temples i col·laborà en el de la catedral (1387). En el terreny no musical, participà en la vida política i cultural del seu temps, autor d’un poema extens lloant l’obra del filòsof anglès Guillem d’Ockham, i partidari del canceller florentí Collucció Salutati, difusor de l’humanisme.

Un fet destacat, les balades

L’obra conservada de Landini és de caire profà, formada por 141 balades i una quinzena d’altres peces. Les balades (o ballate) són cançons de caire amorós, a dos o tres veus, on s’alterna la tornada amb estrofes de tres versos. Landini sorprèn per la varietat i l’elegància de les solucions musicals aportades. La gran majoria dels textos de les cançons també són originals del compositor. “Ecco la primavera” i “Cara mie donna” són dues de les balades més conegudes.

La frase

“I per tal que en les arts liberals cap savi ens manqui, tenim en música Francesco, cec de cos, però il·luminat per l’ànima” (del poeta coetani Cino Rinuccini).

Per saber-ne més:

Música. Ecco la primavera.

https://www.youtube.com/watch?v=wCVnLMLhZYU&feature=player_detailpage

Hildegarda de Binden, la gran abadessa

 
Bermersheim vor der Höhe (Alemanya), 1098–monestir de Rupertsberg, Bingen (Alemanya), 1164
Activitat: Religió. Medicina. Música.Grup2-Raó                                                         
Àrea: Sacre Imperi Romanogermànic
 

L’anècdota

D’origen noble, va ser destinada a l’Església. Als vuit anys fou confiada a Jutta de Spanheim, reclosa en el monestir de Disibodenberg per tal que rebés la formació pertinent. No era una nena corrent, des dels tres anys tenia percepcions extrasensorials, captava estranyes visions lluminoses, o bé endevinava fets, com quan va descriure detalladamente el color d’un vedell encara no nat.

Abadessa

Disibodenberg era un monestir amb dues comunitats, masculina i femenina. Hildegard hi va professar com a religiosa als quinze anys. A la mort de Jutta, ella fou elegida per les monges com a abadessa. Davant el creixement del convent gràcies a la fama de la superiora, ella decidí fundar un nou monestir independent dels monjos, malgrat la seva ferma oposició. El 1150 instal·là la comunitat a Rupertsberg, prop de Bingen, i el 1165 fundà un segon monestir a Eibingen.

Un fet destacat,  Scivias (1141-1151)hildegardadebingen

Les visions sobrenaturals d’Hidelgarda no minvaren amb el temps. Finalment, al 1141 començà a redactar les seves experiències per ordre de l’abat de Disibodenberg. El llibre pren el títol de Scivias, que deriva dels mots Scito vias Domini, això és, Conec els camins del Senyor. Les revelacions fan referència a la creació, la redempció del món i el paper salvífic de l’Església, i finalitzen amb profecies sobre la fi dels temps. L’obra va ser examinada pel mateix papa Eugeni III, qui n’autorizà la difusió.

Oberta al món

Hildegarda no fou una abadessa convencional: va deixar la clausura quatre vegades per viatjar per zones de l’imperi, predicant l’evangeli i la reforma de l’Església. Gaudí d’un alt reconeixement, fins i tot l’emperador Frederic Barba-roja s’entrevistà amb ella. La seva correspondència, amb més de 300 cartes, s’adreça a dirigents i intel·lectuals com sant Bernat de Claravall. La veneració popular farà de Rupertsberg un lloc de pelegrinatge.

Tria d’obres

Llibre dels mèrits de la vida (Liber vitae meritorum, 1158-1163), sobre teologia moral; i la seva cosmologia, Liber divinorum operum, 1163-1173, dos tractats que amb Scivias formen la  seva trilogia de literatura visionària; Causes i remeis (Causae et curae o Liber compositae medicinae), un manual de medicina pràctica i farmacologia, basada en l’observació de la natura; Symphonia harmoniae revelationum caelestium, recull dels seus poemes, musicats per ella mateixa.

La frase

“A l’home li mancava una ajuda que se li assemblés. Déu li doná aquesta ajuda, en el seu mirall, que és la dona. (…) La dona és l’obra de l’home, l’home l’instrument del consol femení. Tant l’un com l’altra no poden viure separats. L’home designa la divinitat, la dona la humanitat del Fill de Déu” (extret de Liber divinorum operum).

 

Per saber-ne més:

Hildegarda de Bingen. Concert de l’harmonia de les revelacions celestes. Barcelona, 1997

Hildegarda de Bingen. Llibre de les obres divines. Barcelona, 1997

Música: Columba aspexit.

http://www.youtube.com/watch?v=E0Ww8F58Y8I&feature=player_detailpage