Urraca I, la primera reina de Castella i Lleó

 
Lleó, 1079?-Saldaña (Palència), 1126
Activitat: PolíticaGrup5-Història
Área: Regne de Castella-Lleó
 

Filla, mare i vídua

Casada als dotze anys amb el noble francès Ramon de Borgonya, de qui va tenir dos fills –Sança i Alfons-, el 1108 es convertí en   hereva al tron de Castella-Lleó després de la mort del seu germanastre Sanç a la batalla d’Uclés. El seu pare, el rei Alfons VI, va declarar-la successora poc abans de morir (1109), però, vídua del seu primer marit, era necessari que tornés a casar-se. Fins aleshores no havia regnat mai una dona sola en aquell reialme.

Un fet destacat, el casament amb Alfons I d’Aragó (1109)urracaI

El rei Alfons VI concertà el matrimoni d’Urraca amb el rei aragonès, hàbil guerrer, a fi d’assegurar la defensa del regne davant l’amenaça musulmana almoràvit i evitar les picabaralles entre nobles castellans i lleonesos. El futur fill seria rei de  tota l’Espanya cristiana tret dels comtats catalans. Tan alts designis no van reeixir en absolut. El papa s’oposà a aquell matrimoni per raons de consanguinitat: els cònjuges compartien el mateix besavi,  Sanç III de Navarra; d’altra banda, la parella no va tenir descendència i la incompatibilitat entre ells va degenerar en una oberta guerra civil.

L’anècdota

Desavinences, ruptures i breus reconciliacions sovintejaren entre els cònjuges. La discòrdia arribà a tal punt que el 1110 Alfons ordenà l’empresonament de la reina a la fortalesa de Castellar, a Terol. El captiveri no duraria gaire, poc després la reina aconseguí escapar-ne gràcies a l’ajut del seu amant, Gómez Pérez, comte de Candespina.

Conflictes familiars i polítics

La pugna entre la parella reial pel domini de Castella-Lleó, que donà lloc a un conflicte armat intermitent, es complicà encara més amb l’aparició d’altres faccions: els defensors dels drets successoris del petit Alfons -el fill baró d’Urraca amb el seu primer marit- i els que pretenien aprofitar el desgavell per obtenir la independència dels seus territoris, com alguns nobles gallecs o els comtes de Portugal.  Finalment, el 1114  Alfons repudià la seva dona, renuncià al regne castellanolleonès, encara que continuà controlant-ne  la part oriental i es concentrà en la reconquesta de la vall de l’Ebre.

Galícia

Des d’aleshores el principal focus d’inestabilitat fou Galícia, on s’enfrontaven els partidaris d’Urraca amb els del seu fill Alfons. A més, paral·lelament van esclatar revoltes de les comunitats ciutadanes que volien alliberar-se del jou senyorial. Urraca va patir directament la revolta popular compostel·lana de 1117 i més tard la reprimí amb duresa. Aquell any finalment va signar el pacte de Tambre que reconeixia el seu fill com a rei de Galícia i Toledo, i li garantia el tron castellanolleonès a la mort de la mare. El 1124 Urraca va prendre Atienza i Sigüenza (Guadalajara) als musulmans.

Anuncis