Geoffrey Chaucer, pare de la literatura anglesa

Londres, entre 1340 i 1344-Londres, 1400

Activitat: Literatura                                                  

Àrea: Regne d’Anglaterra

Vins i cort

Els Chaucer eren burgesos de Londres que havien prosperat amb el comerç del vi. Relacionats amb la cort, el seu fill Geoffrey serví com a patge de la comtessa de Belfast, membre de la família reial. No es conserva documentació explícita de la  seva formació, però l’obra posterior demostra que sabia francès, italià i llatí així com tenia amplis coneixements d’astronomia.

Militar, diplomàtic i funcionari

El 1359 va participar a la Guerra dels Cent Anys entre Anglaterra i França. Fou capturat a Reims i el rei Eduard III d’Anglaterra va pagar el seu rescat (1360). Anys més tard es va casar amb Philipa de Roet, dama de companyia de la reina, cosa que li proporcionaria missions d’ ambaixador reial a França, Itàlia…, i més tard, guanyaria càrrecs públics al port de Londres, seria jutge de pau a Kent o diputat al Parlament (1386).

Forà i autòcton

Els seus treballs primerencs están molt influïts per la poesia amorosa de tradició francesa, més endavant substituït per l’influx italià de Dant, Petrarca i Boccaccio. Chaucer juga un paper transcendental en les lletres angleses perquè, a diferència d’altres coetanis, abandona el llatí i l’anglonormand de la poesia cortesana, per adoptar la llengua vernacla, l’anglès corrent, que esdevé així també un idioma literari.

Un fet destacat, Contes de Canterbury (Canterbury tales) 

La seva millor obra, encara que incompleta (1387-1400), aplega una vintena de narracions en vers que l’autor posa en boca d’homes i dones representatius de la societat anglesa d’aquell temps, des de monges i advocats a vídues, criats i cavallers, mentre van de romeria a Canterbury. Retrat realista i viu de personatges, amb una rica diversitat de tons, des de la pietat i l’erudició a la sàtira, l’humor i l’obscenitat.

Tria d’obres

El llibre de la duquessa (The book of the duchess, 1369), plany per la mort de Blanca de Lancaster; Parlament dels ocells (Parliament of Fowls, 1382?), sátira de l’amor cortesà; Troius and Criseida (1385?), obra inspirada en Boccaccio; i Llegenda de les bones dones (The legend of good women, 1386?), poema sobre biografies femenines de l’antiguitat clàssica.

L’anècdota

Chaucer fou enterrat a l’abadia de Westminster. El 1556 s’hi aixecà un monument honorífic i pocs anys després, quan morí el poeta Edmund Spenser, se’l sepultà al seu costat, fet que inicià el costum de dipositar-hi les despulles d’altres escriptors anglesos, com Dickens o Kipling, o bé d’afegir-hi monuments commemoratius. És el “Poets’ Corner”, el racó dels poetes, situat al transsepte sud de l’abadia.

Per saber-ne més:

Geoffrey Chaucer. Contes de Canterbury. Traducció de Victòria Gual. Barcelona: Quaderns Crema, 1998

Anuncis

Beda, el Venerable, pare de la història anglesa

Monkton (Gran Bretanya), 672 o 673–Jarrow (Gran Bretanya), 735

Activitat: Història

Àrea: Regne de Northúmbria

 

Vida monacal

Les dades biogràfiques sobre Beda provenen bàsicament dels seus escrits. Als set anys els pares l’encomanaren al monestir benedictí de Sant Pere, a  Wearmouth. Dos anys més tard, l’abat Benedict Biscop l’envià amb una vintena de monjos al sud, a Jarrow, per crear el monestir de Sant Pau. Beda fou ordenat diaca amb 19 anys, i prevere, el 703. Tret de visites a Lindisfarne i York, aquest monjo va viure a Jarrow, centrat en la biblioteca del monestir i dedicat a instruir els monjos. 

Un fet destacat, Història eclesiàstica dels anglesos (Historiae ecclesiastica gentis Anglorum)

Per als estudiosos actuals, aquesta és la seva obra més important, escrita vers el 732. La crónica, rigurosa d’acord amb els estàndards de l’època, explica les primeres conversions a la fe cristiana dels anglosaxons, al segle VI, i la seva difusió per tota Gran Bretanya fins als temps de Beda. Testimoni de la seva fama, una centúria més tard, el rei Alfred de Wessex n’ordenà la traducció del llatí a l’anglès antic. 

Tria d’obres

De arte metrica, manual sobre la versificació en llatí; Sobre la natura de les coses (De natura rerum), tractat de cosmologia; Sobre el càlcul del temps (De temporum ratione, 725), estudi del calendari on Beda valida el còmput de la festa de la Pasqua d’acord amb els usos romans i en contra dels costums de l’Església irlandesa; Vita sancti Cuthberti  (abans de 721), biografia de Cuthbert, bisbe de Lindisfarne.  

Beda traduint l’evangeli de sant Joan, de J. D. Penrose (1902)

L’anècdota

Beda proposà una cronologia que abandona els càlculs tradicionals del temps a partir de  la fundació de la ciutat de Roma o bé dels regnats dels reis anglosaxons, per establir com a nova referència cronològica el naixement de Jesucrist, que constitueix el punt central de la història cristiana. El seu model seria adoptat lentament per la historiografia posterior.

Enciclopedista

Principal figura intel·lectual de l’Anglaterra dels primers segles medievals, l’obra de Beda el sobrevisqué. La seva influencia va perdurar gràcies a l’escola fundada a York per l’arquebisbe Egbert de York, deixeble seu, i des d’allà fou transmesa al continent a través d’Alcuí de York, preceptor de Carlemany.      

La frase 

“Déu, l’ordenador de la natura, que va fer sorgir el sol des d’Orient al quart dia de la Creació, en la sisena edat del món ha fet alçar Beda des d’Occident com un nou sol per il·luminar tota la Terra” (del monjo suís Notker Bàlbul, mort el 912)

Roger Bacon, l’escolàstic del mètode experimental

Ilchester? (Gran Bretanya), vers 1214–Oxford (Gran Bretanya), vers 1292

Activitat: Filosofia       

Àrea: Regne d’Anglaterra, Regne de França

 

Estudiant i docent

De família acomodada, va estudiar a la universitat d’Oxford i més tard amplià estudis de filosofia a París. A la capital francesa, com a professor de lògica, fou un dels introductors de la metafísica i la filosofia natural d’Aristòtil. Entre 1249 i 1251 va viure altre cop a Anglaterra. La relació amb Adam Marsh, amic del bisbe de Lincoln,  Robert Grosseteste, promogué el seu interès per les matèries d’estudi d’aquests filòsofs, com els treballs d’òptica i de ciència experimental.

Framenor

Vers el 1257 es feu franciscà, probablement a París, seguint l’exemple dels dos filòsofs anglesos esmentats abans. Arran del seu mestratge poc convencional, amb idees heterodoxes sobre alquímia i astrologia, el superior dels franciscans va apartar-lo un temps, a finals de la dècada del setanta, de la vida pública, reclòs al convent. El 1279 se’n tornà a Oxford, on reprengué la seva activitat intel·lectual.

Un fet destacat, Opus maius

Estàtua de Roger Bacon a Oxford

Obeint un encàrrec del papa Climent IV, el 1267 li va trametre una sèrie d’escrits acadèmics, el més extens dels quals fou l’Opus maius (Gran obra). Propugna per a una millor propagació i defensa de la fe la reforma dels estudis universitaris, introduint, entre altres mesures, l’estudi de les llengües bíbliques i l’àrab, així com de les ciències experimentals. En aquesta obra exposa bona part dels seus coneixements sobre filosofia, matemàtica, òptica, ètica …

Precursor

Bacon nega el valor de l’autoritat i la tradició en el coneixement de la natura. Defensa l’observació directa i l’experimentació per estudiar-la, així com l’aplicació de les matemàtiques, però no com un fi en si mateix sinó com a mitjà per dominar les forces secretes de la naturalesa i apropar-se a Déu, ja que tota la realitat revela la divinitat.

L’anècdota

A banda de ser el primer a descriure de manera detallada la fabricació de la pòlvora i de seguir els treballs de l’àrab Alhazen en òptica, va imaginar màquines futures que volarien com els ocells o ginys terrestres sense tracció animal que es mourien a velocitats inimaginables.

Canut, el Gran, el víking més poderós

Dinamarca, 995–Shaftesbury (Regne Unit),1035

Activitat: Política 

Àrea: Regnes de Dinamarca, Anglaterra i Noruega

 

Cap a l’oest

Després d’anys de raids i pillatges víkings en terres angleses, el rei danès Sven I, el 1013 va emprendre la conquesta d’aquest país. L’acompanyava el seu fill menor Canut. L’any següent fou proclamat rei d’Anglaterra, però mesos després Sven va morir, i Etereld II, el rei destronat, recuperà el poder. Canut tornà a Dinamarca.

Un fet destacat, la batalla d’Assandun

Canut, amb l’ajut del seu germà Harald, que governava Dinamarca, organitza el 1015 una gran expedició per reconquerir Anglaterra. S’enfronta primer amb Etereld II, i després, amb el seu fill Edmund, amb sort alterna fins que les tropes daneses guanyen la batalla d’Assandun (1016). El triomf comporta la divisió del regne anglès en dues parts: al nord del Tàmesis governa Canut, i al sud, Edmund. Mort el monarca anglosaxó poc després, el 1017 el danès regeix tota Anglaterra.

Política interior

Els primers anys el nou sobirà va beneficiar els caps danesos amb la donació i govern de terres angleses, reservant-se Canut l’antic reialme de Wessex, la zona més rica de l’illa. Amb tot, paulatinament va confiar comtats i importants càrrecs polítics als  anglosaxons. Respectà els seus costums, mantingué vigents les lleis anglosaxones i afavorí l’Església Catòlica.

L’anècdota

Una llegenda associada a Canut, sorgida segles després del seu regnat, el situa en una platja anglesa. Cansat dels nobles cortesans que lloaven el seu gran poder, Canut, va seure en un tron, tocant l’aigua, i va ordenar que les onades s’aturessin per mantenir els peus secs. Lògicament, les onades seguiren amb el seu moviment constant. El rei, mullat, deixa la corona penjada d’una creu, indicant qui era realment el sobirà més poderós.

Canut desafia les onades, de J.E. McConnell

Afers escandinaus

Després del traspàs del seu germà Harald (1018), Canut ocupà també el tron de Dinamarca. Rivalitats amb Noruega i Suècia desembocaren en la batalla del riu Helgeå que va vèncer Canut (1026). Dos anys més tard fou proclamat rei de Noruega, que obligaria al rei Olaf II a abandonar el país. Així, Canut esdevé senyor d’un gran regne estès a banda i banda de la mar del Nord, que es desfaria a la seva mort.

Al continent 

El 1027 va pelegrinar a Roma, on assistí a la coronació de l’emperador germànic Conrad II. Les bones relacions entre els dos sobirans es concretaren amb la cessió a Canut de la zona de Schleswig, al nord d’Alemanya, i el matrimoni d’una filla del rei víkig amb Enric, l’hereu de l’emperador.

 

 

Guardar

Ethelfleda, encarant el perill víking

Regne de Wessex (Regne Unit), vers 870-Tamworth (Regne Unit), 918

Activitat: Política Grup5-Història

Àrea: Regne de Mèrcia

ethelfledaSang de Wessex

Primogènita del rei de Wessex, Alfred, el Gran, Ethelfleda (o Aethelfled) no va governar les terres paternes. D’acord amb els costums del país, la successió va recaure en l’únic descendent mascle, el germà petit Eduard.

Entre aliances

L’Anglaterra d’aquell temps estava dividida en diversos regnes. Al sud el més puixant era el de Wessex que, aliat amb el de Mèrcia, feia front als danesos establerts al nord i l’est. L’aliança dels dos regnes, visible en el matrimoni d’Alfred, el Gran, amb una princesa merciana, es manté en la següent generació amb l’enllaç d’Ethelfelda amb Etelred, sobirà de Mèrcia, celebrat vers el 884. El paper de la consort no és només protocol·lari, Ethelfelda col·labora de manera efectiva en el govern del reialme.

Senyora dels mercians

A la mort del marit, Ethelfleda exerceix el govern a Mèrcia, amb el títol de “Myrcna hlaefdige” (senyora dels mercians). Coopera amb el seu germà, Eduard, el Vell, rei de Wessex, però sense renunciar a la seva autonomia. Emprèn una política de bastir assentaments fortificats a les fronteres amb Gal·les —Chester— i amb el territori danès, com ara Tamworth (913) i Runcorn (915), a fi de consolidar el domini de la zona.

Un fet destacat, la batalla de Derby (917)

Aprofitant les lluites dels danesos contra els escocesos, el 917 Ethelfleda i Eduard, el Vell, menaren una ofensiva combinada contra l’Anglaterra danesa. Les forces d’Eduard avançaren per l’est mentre les tropes d’ Ethelfleda van prendre al nord Derby, un dels cinc grans assentaments danesos a l’illa. El 918 els mercians ocuparen també Leicester, fets que significaren la davallada del poder víking a la zona.

L’anècdota

Fruit del gran prestigi d’Ethelfleda, els danesos de York van prometre-hi la submissió el 917. L’any següent la mort d’aquesta sobirana ensorrà el projecte i també va provocar la fi del regne de Mèrcia, annexionat per Eduard, el Vell, que va deposar la monarca legítima, la seva neboda Elfwynn, a qui va tancar en un convent.

Guardar

Jofre de Monmouth, historiant sobre el rei Artús

Monmouth? (Gran Bretanya), vers 1100–m. 1154 o 1155

Activitat: Història Grup3-Lletres

Àrea: Regne d’Anglaterra

 

jofredemonmouthQüestió de noms

Jofre (o Geoffroy) de Monmouth és la traducció de Galfridus Monemutensis, forma amb què s’autoanomena en la seva obra. Els coetanis s’hi referien com Galfridus Artur, que podria derivar del nom del seu pare o bé, potser, com a reconeixement a la seva tasca de difondre la figura del rei Artús. D’acord amb la localitat associada al seu nom, és probable que hagués nascut en aquella població gal·lesa. Religiós augustinià, va viure a Oxford entre 1125 i 1151, any en què fou elegit bisbe de Saint Asaph, a Gal·les.

Merlí

Tota la producció conservada de Jofre de Monmouth està escrita en llatí i aborda la “història” antiga de Gran Bretanya, poc rigurosa i infestada de components fantàstics. Dos títols corresponen al personatge del mag Merlí: Les profecies de Merlí (Prophetiae Merlini) i La vida de Merlí (Vita Merlini), figura extreta del mag Myrddin de la mitologia celta, que Jofre de Monmouth relaciona amb el rei Artús.

Un fet destacat, Història dels reis de Bretanya (Historiae regum Britaniae)

Escrita vers el 1136, aquesta crònica pseudohistòrica és l’obra magna de Jofre de Monmouth. Al costat de fets com l’ocupació romana, narra les vides de reis mítics de la Gran Bretanya —començant per Brutus, suposant descendent d’Enees de Troia—  fins al segle VII, quan els anglosaxons conquesten l‘illa. La part més extensa es dedica a Artús, figura mitològica gal·lesa que Jofre desenvolupa i converteix en l’arquetip del rei perfecte. Hi figuren també la reina Ginebra o el traïdor Mordred, però no apareix sir Lancelot, que prové d’una versió francesa posterior.

L’anècdota

A més de les històries vinculades a la llegenda artúrica, Jofre de Monmouth també tracta d’altres personatges que han estat adoptats per escriptors posteriors. L’exemple més significatiu és el rei Leir i les seves tres filles, el precedent més antic del drama del Rei Lear, de William Shakespeare.

Enric II d’Anglaterra, el rei de Becket

Le Mans (França), 1133-Chinon (França), 1189

Activitat: PolíticaGrup5-Història

Área: Regne d’Anglaterra

 

Guerra civil

La mare d’Enric, Matilde, era filla d’Enric I d’Anglaterra i hereva legítima del regne. Tanmateix, a la mort del rei Enric (1135), va usurpar el tron Esteve de Blois, cosa que va desembocar en una llarga guerra civil. El conflicte es resoldria amb el tractat de Wallingford, el 1153, pel qual s’acordava que la corona passaria a Enric, fill de Matilde, a la mort d’Esteve I, cosa que succeí un any més tard.

L’imperi angeví

Enric II, primer rei de la dinastia Plantagenet, va constituir un estat molt extens, que s’estenia des de la frontera amb Escòcia fins al Pirineu. Del seu pare, el comte Jofre V d’Anjou, havia rebut Anjou i Normandia; de la seva mare, els drets al regne anglès; i fruit del matrimoni amb Elionor d’Aquitània (1152), el ducat aquità i territoris adjacents. En definitiva, tota França occidental i Anglaterra, dominis que va ampliar amb la conquesta de part d’Irlanda, a partir de 1171.

Un fet destacat, els “Assize” de Clarendon, de 1166

El rei va emprendre amb èxit reformes econòmiques, administratives i judicials per restaurar i enfortir el poder reial a Anglaterra. Entre aquestes mesures, els “Assize” de Clarendon (1166), ordenances que combaten l’arbitrarietat en l’administració de la justícia, amb l’establiment d’un procediment judicial on hi participa el gran jurat, un grup d’homes que havia d’informar dels crims succeïts en cada demarcació als jutges reials itinerants.

Becket

Enric II i Thomas Becket

Enric II i Thomas Becket

El 1162 Enric II va imposar el seu canceller Thomas Becket com a arquebisbe de Canterbury amb el propòsit de sotmetre l’Església anglesa a l’autoritat reial. Les Constitucions de Clarendon (1164) limitaven els privilegis dels eclesiàstics, i el nou arquebisbe s’hi va oposar obertament. Va exiliar-se a França. La reconciliació amb el rei no fou duradora, i el mateix any del seu retorn, el 1170, fou assassinat per quatre cavallers, instigats pel monarca.

L’anècdota

Arran del magnicidi, Enric II va haver de sometre’s a la censura del papa. El 1172 es va presentar com a penitent a la catedral d’Avranches davant dels llegats pontificis, on va prometre la fidelitat al papa i la revocació d’algunes disposicions contra l’autonomia eclesiàstica, però va mantenir la facultat d’elegir els prelats del seu regne.

Inestabilitat

Els últims anys del regnat d’Enric II es van veure enterbolits per les revoltes dels seus fills Enric, Ricard “Cor de Lleó”, Jofre i Joan “Sense Terra”, tant disputant-se els territoris francesos que controlaven, com enfrontats contra el seu progenitor. Les revoltes van ser atiades per la reina Elionor i sobretot pels monarques francesos. Amb tot, les rebel·lions no van ensorrar l’obra política d’Enric II.