Yusuf ibn Taixfin, un imperi del Sàhara al Tajo

Marroc, vers 1015?–Marràqueix (Marroc), 1062

Activitat: Govern

Àrea: Imperi almoràvit

 

De l’altra banda del gran desert

A mitjans del segle XI la tribu nòmada berber dels lamtuna seguia els ensenyaments rigoristes d’Ibn Yasin, un mestre espiritual musulmà que pretenia imposar-los per la força a les tribus veïnes del Marroc i Mauritània. Sota el comandament militar de’Abu Bakr ibn Umar se succeïren les victòries i l’expansió territorial, tenint un paper brillant Yusuf ibn Taixfin, cosí d’Abu Bakr.

Deslleialtat

Quan Abu Bakr marxà a sufocar una revolta (1070), nomenà com a lloctinent a la zona nord el seu cosí, que aprofità l’avinentesa per consolidar el seu poder. Quan tornà dos anys més tard, Yusuf no el reconegué com a cap, però aconseguí que Abu Bakr renunciés a disputar-li el poder, i se’n tornés a Mauritània. Mort Abu Bakr (1087), totes les terres almoràvides van ser governades per Yusuf. Aquest, des de Marràqueix, la capital, continuà les conquestes, ocupant tot el Marroc i arribant fins Alger (1084).

Un fet destacat, la batalla de Sagrajas 

Després de la conquesta de Toledo (1085) per Alfons VI de Castellà, els altres nombrosos regnes amb què estava dividida l’Espanya musulmana demanaren l’auxili de Yusuf ibn Taixfin. El 1086 l’exèrcit almoràvit, liderat pel mateix Yusuf s’enfrontà al rei castellà a la batalla de Sagrajas (Badajoz). La victòria islàmica aturà l’expansionisme castellà, però sense recuperar Toledo. Yusuf va haver de tornar precipitadament a Àfrica davant la mort sobtada del seu hereu.

La unificació d’al-Andalus

Yusuf s’alià amb els juristes de l’escola malikí de l’Espanya musulmana, que el convidaren a prendre el domini d’aquella zona, destronant els governants per restaurar l’ortodòxia religiosa i suprimir els tributs ilegals. En una nova expedició a al-Andalus, va anar conquerint els regnes de Granada i Màlaga (1090), Sevilla (1091), Badajoz (1094)… També va caure València el 1102, i així la majoria d’aquells petits estats s’integraren a l’imperi almoràvit, que defensava un Islam tradicionalista i combatiu.

L’anècdota

Yusuf ibn Taixfin parlava amb amazic i el seus coneixements de llengua àrab eren molt rudimentaris. Es vestia sempre amb túniques de llana i menjava dàtils, llet, carn de cabrit i de camell. Malgrat el gran poder adquirit, Yusuf ibn Taixfin no en feia ostentació i va mantenir sempre les formes de vida austeres pròpies de la gent del desert.

 

Anuncis

Kahina, l’heroïna berber

Algèria, s. VII-Algèria, principis del segle VIII

Activitat: PolíticaGrup5-Història

Àrea: Exarcat d’Àfrica

 

L’expansió islàmica

Des de l’Egipte conquerit (641), els musulmans enviaren expedicions militars cap a l’oest, per prendre la resta de territoris bizantins del nord d’Àfrica. Tot i la seva victòria davant les forces cristianes, el Magreb no s’integrà automàticament a l’imperi islàmic a causa de la resistència de la població berber, sobretot d’algunes tribus de les muntanyes Aures (Algèria), liderades per una dona anomenada Kahina.

Noms i sobrenoms

Sembla que el seu nom real era Dihya, o bé una de les seves variants: Daya, Dehiya, Damya… La forma per la qual se la coneix és Kahina, un malnom àrab, que significa  profetessa o fetillera, al·ludint a les seves suposades dots de vident i bruixa. La seva biografia és confusa perquè s’hi barregen dades reals i llegendàries, i així no hi ha acord sobre l’edat, orígens i religió —alguns diuen que era jueva, altres, cristiana o animista.

Un fet destacat, la batalla d’Oued Nini

Kahina, escollida cap pels berbers d’Aures, va baixar d’aquelles muntanyes prop d’Oued Nini (Algèria) per enfrontar-se amb l’exèrcit invassor dirigit pel general Hassan ibn Numan. Després de la victòria de Kahina, els sarraïns van retirar-se cap a l’est, i per tant, s’aturà l’expansió islàmica pel Magreb.

La guerra continua

Durant alguns anys, Kahina aconseguí mantenir la seva independència. De tota manera, des de Tunis, un cop ocupat definitivament aquell territori el 698, Ibn Numan va reprendre la conquesta. Segons alguns cronistes medievals, Kahina va practicar una política de terra cremada. Feia destruir camps i viles a les valls per tal d’avortar l’ofensiva.

El final

Estàtua de Kahina (Baghaï, Algèria)

Estàtua de Kahina (Baghaï, Algèria)

La batalla definitiva es produí prop de Tabarqa (Algèria), vers el 703. Ibn Numan va vèncer les tropes berbers. D’acord amb les fonts àrabs, abans de la batalla, Kahina hauria manat als seus dos fills que s’incorporessin a l’exèrcit musulmà, per garantir la continuïtat de la família, vista la desproporció de forces. Les cròniques  divergeixen sobre el final de Kahina: s’hauria suïcidat o bé hauria mort lluitant i el seu cap enviat al califa de Damasc.

L’anècdota

La controvertida figura de Kahina ha estat usada al llarg de la història del Magrib per historiadors àrabs, berbers o francesos, amb propòsits ben diferents. Darrerament els activistes amazics la rememoren per subratllar l’antiguitat del seu poble, anterior a l’arribada dels àrabs. Una estàtua va ser aixecada per reivindicar l’heroïna berber a la ciutat de Baghaï (Algèria) el 2003. Alguns van considerar l’acte una blasfèmia en honorar una dona que s’havia oposat a l’expansió de l’Islam.

Mansa Musa, l’emperador de l’or

 
m. Niani? (Guinea), entre 1332 i 1337
Activitat: PolíticaGrup5-Història
Área: Imperi de Mali (Àfrica occidental)
 
De la família reial

El coneixement sobre Mansa Musa prové de textos àrabs, de vegades no coincidents. Era familiar de Sundiata Keita, fundador de l’imperi de Mali, que s’estengué pels estats actuals de Mauritània, Senegal, Gàmbia, Guinea-Bissau, Guinea, Mali i Níger. Segons una crònica, pujà el tron vers el 1312 quan el sobirà anterior l’escollí com a representant mentre ell participava en una expedició naval per l’Atlàntic de la qual no va tornar.

Un fet destacat, el pelegrinatge a La Meca

El nou emperador era un musulmà devot. El 1324 va decidir complir amb el deure de visitar la ciutat santa de La Meca, però la seva caravana superà en fastuositat qualsevol pelegrinatge. Es féu acompanyar de milers de súbdits i d’esclaus abillats luxosament, amb una guàrdia de 500 soldats,  i carregat de quantitats ingents d’or, tot travessant Àfrica fins a Egipte, i viatjant des d’allà a l’Aràbia.

Or i més or

Tal quantitat d’or va gastar a Egipte que provocà una forta devaluació d’aquest metall. La situació econòmica no es va estabilitzar fins passat més d’una dècada. Reflex de la fama i l’interès sobre la riquesa de l’imperi de Mali, els cartògrafs l’inclogueren en els mapes. L’Atles català, de 1375, dibuixa aquest sobirà —com no podria ser d’una altra manera— exhibint una grossa palleta d’or.

Representació de Mansa Musa a l'Atlas català (1375)

Representació de Mansa Musa a l’Atlas català (1375)

L’anècdota

L’esplèndid pelegrinatge donà lloc a nombroses històries. Una d’elles explica que la principal dona del rei enyorava la seva terra natal quan recorrien el desert. Una nit Mansa Musa manà que s’excavés un pou, l’impermeabilitzà amb oli de karité i cera, i una munió d’esclaus va portar l’aigua de lluny; al matí, la reina va banyar-se com si fos al riu Níger.

Sotmès Gao

El 1324 s’havia annexionat la ciutat de Tombuctú i dos anys després, el seu general Sagaman-dir va ocupar el regne de Gao. De tornada de La Meca, hi passà amb la seva caravana. Va rebre la submissió del rei vençut i s’endugué com a ostatges dos fills que serien educats a la capital, a Niani.

Bellesa, riquesa i pietat

Mansa Musa va impulsar l’islamització dels seus dominis, aprofitant el pelegrinatge per contractar savis i artistes musulmans, entre els que destacà l’arquitecte andalusí as-Safihi. A Tombuctú, Gao i Niani va fer edificar mesquites i palaus. Tombuctú esdevingué un gran empori i també un nucli cultural florent, amb una universitat convertida en una de les principals d’Àfrica.

 

Abd al-Mumin, primer califa del Magrib

 
Tagra (Algèria), ca. 1095-Salé (Marroc), 1163
Activitat: PolíticaGrup5-Història
Área: Imperi almohade
 

Amb Ibn Tumart

Jove  berber de la tribu dels zanata, a Bugia (Algèria) es féu deixeble d’Ibn Tumart, reformador que predicava un islam centrat en la unitat de Déu i la pràctica escrupolosa i rigorista de la llei. Aquesta doctrina, coneguda com almohade, fou rebutjada pels almoràvits que regnaven sobre aquests territoris. Ibn Tumart i els seus seguidors es refugiaren al sud del Marroc, en territori de la tribu Masmuda, a la qual pertanyia; des del poble de Tinmel estengueren la seva fe usant també les armes.

L’anècdota

Abd al-Mumin era el cap militar dels almohades, però mai no va suplantar Ibn Tumart com a líder religiós. Quan aquest va morir, va mantenir-ho en secret durant tres anys perquè ell era estranger i necessitava temps per assegurar el seu poder. Finalment, el 1132, fou reconegut com a únic líder del moviment pels caps dels Masmuda i s’autoproclamà califa, unint els poders polític i religiós.

El Marroc

El sobirà almohade va menar amb encert una guerra de guerrilles, que el van dur, primer a controlar les zones muntanyoses del Marroc i després a disputar les planes als seus enemics almoràvits, afeblits per lluites intestines. El 1142, en un combat contra tropes mercenàries cristianes va morir el millor general almoràvit, el vescomte Reverter, noble català. En pocs anys Abd al-Mumin va ocupar successivament ciutats importants com Orà, Fes, Ceuta i Tànger.

Un fet destacat, la conquesta de Marràqueix

El 1147, després d’un breu setge, els exèrcits almohades van prendre Marràqueix i massacraren els darrers membres i partidaris de la dinastia enemiga. Amb l’expugnació d’aquesta ciutat s’esfondrà l’imperi almoràvit, substituït pel l’almohade, que va mantenir Marràqueix com a capital. El califa feú construir un gran temple, la mesquita Kutubia, i imposà la seva doctrina fonamentalista en el nou estat que, entre 1151 i 1159, va expandir cap a l’est, fins dominar tot el Magrib, de l’Atlàntic a Trípoli.

Mesquita Kutubia

Mesquita Kutubia

Al-Andalus

L’Espanya musulmana que havia format part de l’imperi almoràvit es disgregà en regnes de taifes, alguns dels quals foren conquerits pels exèrcits almohades: Còrdova (1148), Badajoz (1150), Màlaga (1153) o Almeria (1157), encara que la participació directa d’Abd al-Mumin a la península es limità a una estada breu el 1160. Tres anys més tard, quan preparava una gran expedició militar contra els regnes cristians ibèrics va morir.

Regint l’imperi

Abd al Mumin va consolidar l’imperi, confiant el govern de les províncies als seus fills, establint una administració centralitzada, amb models i personal andalusins, i finançant-lo amb una fiscalitat basada en un incipient cadastre. Les seves victòries afermaren el seu poder enfront els xeics de les tribus. Per això, el 1154 va poder proclamar el seu primogènit com a sucessor, cosa que transformava el primitiu estat almohade en una monarquia hereditària.

Sonni Alí, un imperi al Níger

 
m. riu Koni (Mali), 1492
Activitat: Política
Área: Imperi songhai (Àfrica occidental)

El sobirà de Gao

El reialme de Gao era un petit estat vassall de l’imperi de Mali. Sonni Alí, conegut també com Alí Ber, quan heretà Gao (1464), en declarà la seva independència aprofitant la decadència de Mali. Gradualment conquerí els petits regnes veïns fins crear un poderós estat, l’imperi songhai, establert a l’entorn del riu Níger.

Un fet destacat, la conquesta de Timbuktu (1468)

Els antics caps de la gran ciutat de Timbuktu sol·licitaren el seu ajut per fer fora els tuaregs que l’havien ocupada. Sonni Alí va conquerir-la, però l’annexà al seu regne. La ciutat fou saquejada i massacrada, sobretot l’elit intel·lectual musulmana vinculada amb els tuaregs.

L’anècdota

Per prendre l’empori de Djenne, va bastir una armada de 400 vaixells per bloquejar el seu port. Després de set anys de setge, el 1473 s’apoderà de la ciutat,  encara que sense la cruesa de Timbuktu. Després no destruí l’armada, li permetia traslladar els seus exèrcits amb rapidesa i protegir les seves ciutats fluvials.

Home de dues cares

Sonni Ali practicava una religió sincrètica, unint la fe musulmana amb pràctiques animistes africanes. No va fomentar l’islamització de la població de les àrees rurals, cosa que garantia un menor poder de la casta religiosa islàmica. Això explica que en les cròniques musulmanes sigui descrit com un tirà impiu i cruel mentre que les antigues tradicions orals songhais transmeten la imatge d’un sobirà poderós i just.

En campanya fins a la mort

Geni militar, fonamentat el seu poder en una cavalleria d’elit, una infanteria disciplinada i una poderosa flota, durant tot el seu regnat se succeiren les campanyes, tant conquerint nous territoris com repel·lint els atacs dels pobles veïns, com els mossi o els tuaregs. El 1492, tornant d’una expedició al regne de Gourma, va morir ofegat en travessar el riu Koni, afluent del Níger.

La frase

“Home de força i energia colossal, i dèspota violent i sanguinari que va matar tant gent que només Déu en coneix el nombre exacte. Castigà els lletrats i els homes sants amb la humiliació, l’abús i la mort” (d’Abd al-Sa’di, cronista africà del s. XVII).