Esclarmonda de Foix, la càtara

Occitània (França), després de 1151–Occitània, vers 1215?

Activitat:Religió    

Àrea: Comtat de Foix

 

Esclarmondes

Sota el nom d’Esclarmonda de Foix, alguns estudiosos han agrupat les dades de diferents personatges històrics homònims. La més coneguda de totes, que alguns han anomenat Esclarmonda, la Gran, era filla del comte Roger Bernat de Foix i Cecília Trencavel, de la nissaga dels vescomtes d’Albi i Carcassona. Pertanyia, doncs, a l’alta aristocràcia de les terres occitanes. Va casar-se amb el noble Jordan de L’Isla, de qui va tenir descendència, però, mort el marit el 1200, va tornar al comtat de Foix.

Una construcció moderna

La fama d’Esclarmonda rau en la seva adopció de la fe càtara. El catarisme és un moviment religiós cristià, contrari a l’Església Catòlica. Creu en un dualisme, el bé i el mal, representats per Déu i el dimoni, creador de la matèria. En bona mesura, el paper destacat que s’ha atribuït a Esclarmonda en el catarisme és fruit de l’obra de Napoléon Peyrat, un historiador del segle XIX, que idealitza la seva figura per contraposar-la a la de Joana d’Arc, reivindicada dins dels sectors conservadors i nacionalistes francesos.

Un fet destacat, el consolament de Fanjaus (o Fanjeaux)

El 1204 Esclarmonda renuncia als seus béns i en una cerimònia pública, davant  del seu germà, el comte Ramon Roger de Foix, i una cinquantena de nobles, rep el “consolamentum”, el sagrament càtar pel qual passa a ser perfecta. Els càtars es dividien en creients i perfectes, aquests últims vivien la seva fe de manera més estricta. Així doncs, manifesta obertament el seu catarisme i s’instal·la a Pàmies (o Pamiers), amb altres dames càtares, acollint noies i formant-les en aquesta doctrina.

Temps intolerants

A Pàmies, el 1207, se celebra l’última reunió entre catòlics i càtars per debatre sobre els seus principis religiosos. Esclarmonda forma part de la delegació càtara, debatent amb bisbes i altres eclesiàstics catòlics, entre ells sant Domènec. El col·loqui no dona fruits i posteriorment s’imposarà la via de la força amb la croada i la persecució a matadegolla contra els càtars. No es tenen més dades segures sobre Esclarmonda.

esclarmonda de foix-colom de la llum,de jlseverac, a l'estela de minerva, 1982

Monument als càtars, de J.L. Severac a Minerva, 1982

L’anècdota

Segons el cronista medieval Guilhèm de Puèglaurenç, durant el col·loqui de Pàmies (1207), un monjo cistercenc va rebutjar els parlaments d’Esclarmonda, tot demanant-li que es dediqués a filar perquè no corresponia a les dones participar en una reunió d’aquelles característiques.

Sant Bru, silenci sisplau

Colònia (Alemanya), vers 1030–Santa Maria de la Torre (Itàlia), 1101

Activitat: Religió    

Àrea: Sacre Imperi Romanogermànic, comtat de Sicília

 

Un alemany a Reims

Malgrat ser germànic, va formar-se a la catedral de Reims (França). Ordenat sacerdot a Colònia vers el 1057, tornà a Reims, cridat per l’arquebisbe Gervasi com a professor i responsable de l’escola catedralícia. Mort el prelat, el nou arquebisbe Manassès va promocionar Bru, que era canonge, nomenant-lo canceller de l’arxidiòcesi el 1075, però més tard el destituí i el privà dels seus béns davant la oposició d’ell i altres clergues al govern indigne del prelat, que finalment seria deposat el 1080.

Buscant

Bru no volgué recuperar els seus càrrecs a Reims, amb dos amics s’instal·laren d’ermitans durant un any a Sèche-Fountain (França), que depenia de l’abadia pròxima de Molesmes. Dissolt el grup, el 1086, viatja amb un grup de sis homes —quatre eclesiàstics i dos laics— que desitgen viure com a religiosos en un lloc ben apartat, però sense integrar-se en els models conventuals existents.

L’anècdota

Segons la llegenda, el bisbe Hug de Grenoble, poc abans de conèixer Bru i els seus sis companys tingué un somni on havia vist una constel·lació de set estels. El prelat va entendre que aquell era un senyal diví. Així doncs, els va rebre i els guià fins a un lloc solitari i inhòspit, al massís de Chartreuse (França).

Un fet destacat, la fundació de la Grande Chartreuse (1084)

El 1084 s’estableixen a Chartreuse, dividits en dos grups. Els seglars s’encarreguen de la manutenció del grup, i els clergues, viuen austerament d’acord amb un model mig eremític. Els dies feiners mengen, preguen i treballen cadascun en la seva cel·la, i només es reuneixen per a les pregàries nocturnes. Diumenges i altres festius celebren la litúrgia i mengen en comú. Parlen molt poc i això es manifesta fins i tot en la iconografia posterior de sant Bru, representat amb el dit índex als llavis, indicant silenci.

Urbà II

Sant Bru, de Francesc Ribalta

El papa Urbà II, antic deixeble de Bru a Reims, va demanar-li que s’instal·lés a Roma com a auxiliar seu. Després d’un temps a la cort pontifícia, i de refusar l’arquebisbat de Reggio (Itàlia), Bru se’n va a Calàbria per crear un segon ermitatge a Santa Maria de la Torre, on s’estaria fins a la mort. Bru fou canonitzat el 1514. No fou el fundador directe dels cartoixans; aquest ordre religiós va néixer dels costums de Chartreuse i la seva evolució posterior, instituït oficialment el 1140.

La frase

 “Només aquells qui n’han fet experiència coneixen la utilitat i la joia divina que proporcionen la solitud i el silenci del desert volguts” (de la carta de sant Bru a Raoul le Verd)

Per saber-ne més:

Miguel Renuncio. Sant Bru, el primer cartoixà. Barcelona: Centre de Pastoral Litúrgica, 2007

Tomàs de Kempis, l’autor d’un best-seller espiritual?

Kempen (Alemanya), vers 1380?-Agnietenberg (Països Baixos), 1471

Activitat: Religió

Àrea: Bisbat d’Utrecht

 

Topònim

El nom de Kempis pel qual se’l coneix no era el seu cognom. Es deia Thomas Haerneken, Kempis és la forma llatina de Kempen, el poble alemany on havia nascut. Malgrat no ser d’una família acomodada,Tomàs va poder estudiar a Deventer (Països Baixos), en una escola dels Germans de la Vida Comuna, comunitats de laics que, sense professar vots religiosos, vivien junts per a progressar en la vida espiritual, inspirats per la Devotio Moderna, moviment a favor d’una religió més personal i no especulativa.

Canonge regular

El 1399 Tomàs de Kempis va ingressar com a novici a la congregació dels canonges regulars augustinians de Windesheim, en el monestir d’Agnietenberg (Països Baixos), també fundat pel corrent de la Devotio moderna. Fou ordenat sacerdot el 1413 i viuria en aquell convent més de setanta anys fins a la mort. A banda d’haver ocupat càrrecs com els de tresorer, subprior o mestre de novicis, es dedicà sobretot a transcriure textos religiosos d’altres o bé redactar biografies eclesiàstiques i llibres d’espiritualitat.

Un fet destacat, La imitació de Crist (Imitatio Christi)

Aquesta obra ha tingut una extraordinària difusió des dels seus inicis, que l’ha convertida en l’obra cristiana més editada després de la Bíblia. S’estructura en quatre parts compostes de sentències clares i concises, amb un to directe i afectiu, per guiar el fidel seguint l’exemple de vida de Jesucrist. Prioritza la dimensió espiritual, però sense rigorismes, i recomana l’eucaristia com a mitjà per enfortir la fe. Durant segles s’havia atribuït aquest llibre a altres escriptors, actualment la tesi majoritària és que Kempis n’és l’autor.

Edició en català de La imitació de Crist, impresa a Barcelona per Carles Amorós el 1518

La frase

“Aquell qui es jutja justament a si mateix, prou veu que no té dret a jutjar els altres amb severitat”

“Res no donarà una tan gran confiança de morir santament com el perfecte menyspreu del món, el desig fervent de progressar en la virtut, l’amor de la disciplina, el treball de la penitència, la promptitud de l’obediència, l’abnegació de si mateix i l’acceptació de totes les adversitat per amor del Crist”.

“Si el teu amor és pur, simple i ben ordenat, no seràs esclau de res”

Fragments de La imitació de Crist

Per saber-ne més:

Tomàs de Kempis. La imitació de Crist. Traducció d’Emili Vallès. Barcelona: Proa, 1992

Beatriu de Natzaret, buscant la unió amorosa amb Déu

Tienen (Bèlgica), 1200?-Lier (Bèlgica), 1268

Activitat: Religió

Àrea: Ducat de Brabant

 

Ensenyament

Mística flamenca nascuda en un família benestant i devota. Òrfena de mare als set anys, que s’havia ocupat de la seva formació fins aleshores, Beatriu va estar-se un temps a Zoutleeuw (Bèlgica), a càrrec de les beguines, dones cèlibes i laiques que vivien generalment en comunitat, abans de continuar la seva educació al monestir cistercenc de Bloemendaal (Països Baixos).

Iva de Nivelles

D’acord amb l’abadessa, Beatriu va marxar temporalment al convent de La Ramée (Bèlgica) a aprendre l’art de la cal·ligrafia i la miniatura per poder confeccionar els llibres litúrgics del seu monestir. Allà conegué Ida de Novelles, una monja jove com ella, però molt versada en mística, i fou aleshores quan Beatriu va experimentar les seves primeres visions divines. Mantindrien el contacte per carta durant molts anys.

beatriudenatzaret

Natzaret

Després de passar pel monestir cistercenc de Maagdendaal (Bèlgica), el seu últim destí seria el nou priorat de Natzaret (Bèlgica). El 1236 Beatriu s’hi trasllada, primerament com a mestre de novícies i a partir des de l’any següent com a priora, càrrec que exerciria fins a la mort.

Un fet destacat, Set maneres d’amor (Seven manieren van minne)

L’única obra conservada de Beatriu és autobiogràfica, descriu les vivències espirituals i, sobretot, la seva experiència mística, des del desig viu d’estimar Déu, passant per fases de plaer i d’aflicció fins a la seva unió personal i afectiva amb la divinitat. Escrita en neerlandès, aquest breu text en prosa constitueix un dels primers exemples literaris en aquesta llengua.

La frase

“I així seduïda, arrossegada amb més força cada dia, mai satisfeta ni apaivagada. Allò que més la devora i la turmenta és el mateix que la cura i la consola; el que la fereix més profundament, és l’únic que li procura salut”.

“I com el peix nedant en la immensitat de l’aigua o que reposa en les profunditats, com l’ocell volant audaç al cel, així ella sent que el seu esperit vaga lliurement en l’altura, la pregonesa i l’abundància deliciosa de l’amor”.

 

 

Sant Bonifaci, l’apòstol d’Alemanya

Regne Unit, vers 675- Dokkum (Països Baixos), 754

Activitat: Religió

Àrea: Regne de Wessex, regne franc

 

Monjo illenc

El seu nom original era Wynfrid. Monjo benedictí, es distingí per la seva cultura. Mestre de l’escola del monestir de Nursling (Regne Unit), va escriure una gramàtica llatina i poesia. El seu deler, però, era l’evangelització. El 716 viatja als Països Baixos per cristianitzar els frisis sense gaire èxit. Malgrat això, després d’una estada al seu país natal, on rebutja el càrrec d’abat de Nursling, regressa al continent.

Amb Gregori II

Viatja a Roma, on Gregori II li encomana l’evangelització dels pagans a l’est del Rin (719). Rep del papa un nom nou, Bonifaci, pel qual és conegut des d’aleshores. Vers el 722, Gregori II el nomena bisbe, sense seu fixa, alhora que el posa sota la protecció de Carles Martell, home fort del regne franc (723). Bonifaci cristianitza Turíngia i Hesse (Alemanya), no només hi bateja i predica, també destrueix llocs de culte pagans, com el roure de Donar, dedicat al déu Thor, a Geismar.

Bonifaci fent caure el roure de Donar, de J.M. Wittmer (1861)

Un fet destacat, arquebisbe de Magúncia

Els successors de Gregori II mantenen la confiança en Bonifaci. El 733, el papa Gregori III l’investeix arquebisbe, i com a tal, pot consagrar nous bisbes. Pels volts del 747, ocupa la seu de Magúncia. Amplia el seu camp d’acció i reorganitza l’Església alemanya, aprofitant la victòria de Carles Martell contra els saxons a Westfàlia (738) i la invitació d’ Odiló, duc de Baviera. Funda nombrosos monestirs i noves diòcesis: Würzburg, Erfurt, Ratisbona, Passau, Freising…

Entre francs

Mort Carles Martell (741), manté la influència a la cort dels seus fills Pipí, el Breu, i Carloman. Com a delegat pontifici, emprèn la reforma del clergat francès, presidint-ne diversos sínodes, condemnant les pràctiques paganes i prohibint alguns costums als eclesiàstics, com la caça. Bonifaci promou la uniformització litúrgica, adoptant els models romans. El 753 torna a les tasques d’evangelització. Morirà màrtir a Frísia (Paísos Baixos) a mans d’un grup de pagans.

L’anècdota

Entre els monestirs vinculats amb Bonifaci destaca l’abadia de Fulda (Alemanya). Havia disposat que les seves despulles fossin sepultades allà, on es conserven. Encara avui, el monestir és lloc de reunió freqüent dels bisbes alemanys, testimoni de la importància  que l’Església germànica dona a aquest sant.

Bonastruc de Porta, el rabí de confiança

Girona, 1194-Acre (Israel), 1270

Activitat: Filosofia         

Àrea: Corona d’Aragó, sultanat mameluc d’Egipte

 

Curant i ensenyant

De família establerta a Girona, Bonastruc s’hi va guanyar la vida fent de metge, tal com ho afirma el seu deixeble Salomó ben Adret. En realitat, però, la seva importància no rau en la medicina sinó en l’estudi de la Bíblia i el Talmud, és a dir, el recull de comentaris sobre la llei jueva. Així, el Comentari del Pentateuc (els 5 primers llibres de la Bíblia) és una de les seves obres insignes. Fruit del seu alt prestigi intel·lectual, probablement actuaria com a gran rabí de Catalunya a partir de 1264.

La controvèrsia de Maimònides

Aquest rabí viu la polèmica que generen els grups jueus del nord de França contra els de Provença i Espanya arran de les obres del jueu Maimònides, perquè el racionalisme d’aquest pensador topava amb les seves visions més tradicionalistes. Bonastruc defensa l’ortodòxia del savi jueu i promou un programa d’estudis de filosofia i ciències per als estudiants jueus que variés en funció de l’edat i la regió on s’impartís, a fi d’adaptar-se al tarannà de cada comunitat jueva. La seva proposta no va reeixir.

Call de Girona

Un fet destacat, la Disputa de Barcelona de 1263

A instàncies del rei Jaume I, va participar en una disputa teològica pública amb el frare dominic Pere Cristià, antic jueu convertit. L’acte se celebrà a Barcelona en presència del monarca. Els dos bàndols s’atribuïren la victòria. El 1265 els dominics iniciaren un plet contra Bonastruc, acusat de blasfèmia, però aquest procés va ser aturat per Jaume I. El papa Climent IV intervingué sol·licitant el seu càstig de Bonastruc per haver escrit un llibre amb els seus arguments a la disputa de 1263.

Terra Santa

El 1267 Bonastruc va marxar en pelegrinatge a Terra Santa. Va desembarcar a Acre i s’establí a Jerusalem, devastada per l’atac mongol de 1260, on reorganitzà la comunitat jueva i erigí una sinagoga. El 1268 va passar a viure a Acre, com a cap espiritual dels jueus de la ciutat.

L’anècdota

Són prou nombrosos els escriptors jueus catalans que eren coneguts amb un doble nom: el litúrgic i el quotidià, però aquest fet augmenta en el cas del nostre autor. El seu nom quotidià era Bonastruc de Porta, i el litúrgic, Moixe ben Nahman, del qual deriva l’acrònim (precedit el nom pel títol de rabí) de RaMBaN. Tot i així, els investigadors actuals solen anomenar-lo Nahmanides.

La frase

“Fou un home eruditíssim, els mots del qual eren com brases ardents; d’ell ens refiem arreu de Catalunya, com si hagués parlat Moisès en nom de Déu” (d’Isaac ben Sesset, jueu medieval)

Rumi, el místic ballador

Balkh? (Afganistan), 1207–Konya (Turquia), 1273

Activitat: Literatura. Religió          

Àrea: Balkh, sultanat de Rum

 

Denominacions

Va rebre el nom de Muhammad, al qual posteriorment s’hi afegiren diversos epítets: “Jalal al-Din” (Esplendor de la fe) o “Mawlana” (El nostre mestre)… El nom de “Rumi” amb el qual és més conegut significa “de Roma”. Se’l qualificà així en relació al seu lloc de residència durant mig segle. Malgrat viure en una ciutat turca, la península d’Anatòlia havia estat abans dels bizantins, que s’identificaven com a romans, per la qual cosa encara aquella zona era qualificada com Rum.

Migrant

Descendent d’una nissaga de teòlegs i juristes, la família de Rumi va abandonar la ciutat natal vers el 1210, possiblement davant de l’amenaça dels mongols, que provocarien la destrucció de Balkh anys més tard. Travessant Uzbekistan, Iran, Síria, Aràbia Saudí, aquell grup familiar va concloure el periple a Turquia, a la ciutat de Konya.

Companys

Mort el seu progenitor, Rumi va esdevenir guia espiritual i legal a Konya. La trobada amb el místic Xams de Xiraz, arribat en aquella ciutat el 1244, el colpí profundament. L’estreta vivència espiritual dels dos provocà la gelosia del adeptes de Rumi que obligaren el foraster a abandonar Konya el 1246. Rumi va enviar a buscar-lo i, tornat de Damasc, es reprengué la relació entre ells i també l’hostilitat anterior. Dos anys després Xams desaparegué misteriosament, potser mort pels deixebles.

Dervixos dansaires

Desclosa

La pèrdua de la seva ànima bessona, després del desconsol, va desvetllar la seva vena poètica. També va propiciar, dins del sufisme (la mística islàmica), la fundació d’una nova confraria que té la música i la dansa com a components claus per a l’experiència religiosa. Així, institueix el “sama”, una dansa-meditació on els confrares ballen sobre si mateixos amb els braços oberts com a via mística.

Un fet destacat, El Matnawi

El llibre més conegut i influent de Rumi és de caire didàctic, comenta l’Alcorà a través de contes i anècdotes extretes de la vida quotidiana. Escrit en persa, compta amb més de 20.000 versos, constituint una guia per assolir la unió amorosa amb Déu. La seva altra obra principal és el Divan, col·lecció d’odes i quartets.

La frase

“Tens enveja de la generositat del mar?

Per què et negaries a donar aquest goig a un altre?

Els peixos no conserven el líquid sagrat,

sinó que neden per tota la immensitat d’aquesta llibertat fluïda.”

 

“L’Amat brilla com el sol,

l’enamorat gira com un àtom.

Quan bufa la brisa de la primavera de l’amor,

tota branca que no està seca es posa a dansar.”

 

Per saber-ne més:

El cant del sol, Rumi. Edició d’Eva de Vitray-Meyerovitch i Marie-Pierre Chevrier. Palma de Mallorca: J.J. de Olañeta, 1998

Mausoleu de Rumi, Konya

Valdès, heretge?

Lió? (França), actiu a l’últim terç del segle XII

Activitat: Religió

Àrea: Regne de França

 

L’anècdota

Es desconeix el nom exacte d’aquest personatge. Tradicionalment se l’ha anomenat Pere Valdès. No  obstant, a la documentació llatina més antiga se’l cita com “Waldo”, que ha estat traduït com Valdès (o Vaudès). Pel que fa al nom de Pere, la primera menció és d’època molt tardana, del 1368, per la qual cosa es creu que fou una invenció dels seus devots per equiparar-lo amb sant Pere, el primer seguidor de Jesucrist i cap de l’Església primitiva.

Viratge vital

Valdès era un ric mercader de la ciutat de Lió, fins que, segons les històries, va conèixer el relat de sant Aleix, un ric que la nit abans de casar-se, decidí canviar de vida, fent de captaire, dedicat a les bones obres i a la fe. També va colpir-lo el consell d’un capellà per obtenir la salvació, recordant-li el passatge evangèlic del jove deixeble ric amb Jesús: “Si vols ser perfecte, cuita a vendre els teus béns i dona’ls als pobres i tindràs un tresor al cel; en acabat, torna i segueix-me” (Mt 19, 21)

Un fet destacat, els Pobres de Lió

Vers 1173, Valdés repartí les seves propietats entre els pobres, va abandonar la dona i les filles, que van restar en un convent, per dedicar-se ell exclusivament a la predicació, vivint de l’almoina. De seguida, altres ciutadans lionesos seguiren el seu exemple, coneguts com els Pobres de Lió.  No és un cas excepcional en aquella època, paral·lelament neixen altres moviments que defensen la pobresa absoluta i el retorn a la simplicitat evangèlica, com el de Francesc d’Assís.

valdes-catedraldelio

catedral de Lió

Pobres i predicadors

Per encàrrec de Valdès, dos clergues tradueixen els evangelis a la llengua vernacla, per predicar-lo fàcilment. En temps de l’arquebisbe Guichard de Lió, el grup de Valdés és tolerat, però no obtenen el permís eclesial per poder predicar. Malgrat això, segueixen explicant els evangelis, i apel·len al papa. El 1179 Valdès marxa a Roma, on se celebra el III concili del Laterà. El papa Alexandre III accepta el seu estil de vida pobra, però no la llibertat de predicació, que exigeix l’autorització del clergat local.

Expulsió i pervivència                              

Valdés desobeeix i segueix ensenyant els textos  bíblics, per bé que es manté dintre de l’ortodòxia dogmàtica. Finalment, vers el 1182, el nou arquebisbe de Lió, Jean Bellesmains, els excomunica. Els valdesos — nom amb el qual seran coneguts— abandonen Lió. Al sínode de Verona (1184) el papa Luci III els condemna com a heretges, per la qual cosa són perseguits. No se sap quan va morir Valdès. Els valdesos formaren una nova Església que ha perviscut fins a l’actualitat, amb unes desenes de milers de fidels.

Marguerite Porete, cremada per un llibre

Comtat d’Hainault (França), vers 1250?–París, 1310

Activitat:Religió                                                                

Àrea: Sacre Imperi Romanogermànic i regne de França

 

Deduint

S’ignora la major part de la vida de Marguerite Porete. Les dades biogràfiques provenen bàsicament dels documents coetanis referents al seu procés d’heretgia i condemna. De l’anàlisi de la seva obra, es dedueix que era una dona procedent d’una família benestant, que havia rebut una formació acurada i tenia una àmplia cultura.

“Beguina clerga”

Procedia del comtat d’Hainault, avui entre França i Bèlgica, potser de Valenciennes. Algun text medieval la defineix com a “beguina clerga”, és a dir, una dona que vivia en celibat com una religiosa, però al marge de les institucions monàstiques. Les beguines eren abundants en aquelles terres, generalment vivint en comunitat. El terme de “clerga” al·ludia als seus sòlids coneixements en filosofia i teologia. Amb tot, es creu que els últims anys, potser enfrontada a altres beguines, duia una vida itinerant.

Un fet destacat, L’espill de les ànimes simples (Le mirouer des simples âmes)

Marguerite Porete va escriure aquesta obra mística en la seva llengua vernacla, el francès. Presenta un model d’itinerari espiritual pel qual l’ànima travessa set fases fins assolir la plena unió amorosa amb Déu, explicant-ho mitjançant un diàleg entre personificacions al·legòriques de l’Amor, l’Ànima, la Raó…. A la part final, en primera persona, relata la seva experiència espiritual, amb l’ànima alliberada, buidada de tota possessió, voluntat, raó i desig, i sense cap control, a fi de ser omplerta de Déu.

Place de Grève (actual Plaça de l’Ajuntament, París), lloc on fou cremada Porete

De la sospita a la condemna

L’heterodòxia del llibre provoca la intervenció eclesial. Abans de 1306 el bisbe de Cambrai (França) havia condemnat l’obra de Porete com herètica, l’havia fet cremar a Valenciennes en presència de l’autora, a qui havia prohibit de divulgar les seves idees. Malgrat això, Porete va perseverar en la difusió del llibre, fins i tot entre clergues i prelats. Al 1308 fou detinguda i el procés passa a l’inquisidor general de França. Porete no es retracta i al juny de 1310 la beguina és cremada en una plaça de París.

La frase

“I diví  Amor em diu que ha entrat dins meu,

i per això pot tot el que vol:

m’ha donat la força

de l’amor que tinc en amor;

a ell soc consagrada,

ell vol que l’estimi,

i per això l’estimaré.

He dit que l’estimaré.

Menteixo , no soc pas jo.

És ell sol qui m’estima:

Ell és, i jo no soc:

res més no em cal

que allò que ell vol

i el que ell val.

Ell és ple,

i d’això estic plena;

aquest és el nus diví

i amor lleial”.

Per saber-ne més:

Marguerite Porete. L’espill de les ànimes simples. Traducció de Rosamaria Aguadé. Barcelona: Proa, 2001

 

Sant Ermengol, bisbe reformador d’Urgell

Aiguatèbia (Conflent, França), vers 979-Pont de Bar (Alt Urgell), 1035

Activitat: Religió

Área: Comtats catalans

 

Del Conflent

La família d’Ermengol procedia del Conflent, a la banda nord del Pirineu. Pertanyia a l’alta noblesa, Ermengol era fill de Bernat, vescomte de Conflent i de Guisla, i a més, un oncle, Sal·la, governava la diòcesi d’Urgell. Destinat a la carrera eclesiàstica, va formar-se a la Seu d’Urgell, sota el guiatge del seu parent. El 1003 ja figura als documents com a ardiaca d’Urgell, i per tant, com a principal auxiliar del bisbe, al qual succeí en el càrrec quan va morir (1010).

Un fet destacat, la renovació de la canònica de la catedral d’Urgell (1010)

Ermengol va inaugurar el seu govern amb la restauració de la canònica de Santa Maria d’Urgell. Els eclesiàstics vinculats directament a la catedral viuran ara en comunitat, compartint menjador i dormitori, i es dedicaran principalment a la pregària, el culte i l’atenció als feligresos de la seu, seguint la regla d’Aquisgrà, menys austera que la dels benedictins. Per garantir la pervivència de la canònica, el bisbe, a més de l’aprovació de comtes catalans, va viatjar a Roma (1011) per obtenir la confirmació papal.

Urgell i Ribagorça

L’episcopat d’Ermengol coincidí amb la minoria d’edat del comte d’Urgell, per la qual cosa el bisbe exercí altes funcions de govern, liderant la comquesta cristiana de Guissona. En l’àmbit eclesiàstic afavorí també la implantació dels benedictins al bisbat, al monestir de Sant Llorenç de Morunys (1019). El prestigi d’Ermengol feu possible que el bisbat de Roda, a la Ribagorça, acceptés la subordinació jeràrquica al d’Urgell, si bé això fou temporal, fins el domini de les terres ribagorçanes pel rei navarrès Sanc III.

Dins i fora

Coetani de l’abat Oliba, Ermengol l’ajudaria en l’establiment als comtats catalans de la Pau i Treva de Déu, per pacificar el territori. Testimoni d’això, al costat d’Oliba, va participar en el concili de Narbona de 1031-1032. Bisbe viatger, acudí dos o tres cops a Roma i sembla que va pelegrinar a Santiago de Compostel·la.

L’anècdota

A fi de millorar les comunicacions de les terres urgellenques, el bisbe va bastir diversos ponts. Fou en el transcurs de la construcció del pont de Bar sobre el riu Segre per facilitar el trànsit entre l’Alt Urgell i la Cerdanya, que el prelat va morir. Inspeccionant les obres, va estimbar-se. La vida virtuosa i la mort accidentada acceleraren el seu culte com a sant. Uns deu anys més tard ja se celebrava la seva festivitat a la Seu d’Urgell.

 

Per saber-ne més:

Bertran, Prim [et al.] “Sant Ermengol, bisbe d’Urgell (1010-1035): Història, art, culte i devocions. Seu d’Urgell: Bisbat d’Urgell, 2010