Sant Ermengol, bisbe reformador d’Urgell

Aiguatèbia (Conflent, França), vers 979-Pont de Bar (Alt Urgell), 1035

Activitat: Religió

Área: Comtats catalans

 

Del Conflent

La família d’Ermengol procedia del Conflent, a la banda nord del Pirineu. Pertanyia a l’alta noblesa, Ermengol era fill de Bernat, vescomte de Conflent i de Guisla, i a més, un oncle, Sal·la, governava la diòcesi d’Urgell. Destinat a la carrera eclesiàstica, va formar-se a la Seu d’Urgell, sota el guiatge del seu parent. El 1003 ja figura als documents com a ardiaca d’Urgell, i per tant, com a principal auxiliar del bisbe, al qual succeí en el càrrec quan va morir (1010).

Un fet destacat, la renovació de la canònica de la catedral d’Urgell (1010)

Ermengol va inaugurar el seu govern amb la restauració de la canònica de Santa Maria d’Urgell. Els eclesiàstics vinculats directament a la catedral viuran ara en comunitat, compartint menjador i dormitori, i es dedicaran principalment a la pregària, el culte i l’atenció als feligresos de la seu, seguint la regla d’Aquisgrà, menys austera que la dels benedictins. Per garantir la pervivència de la canònica, el bisbe, a més de l’aprovació de comtes catalans, va viatjar a Roma (1011) per obtenir la confirmació papal.

Urgell i Ribagorça

L’episcopat d’Ermengol coincidí amb la minoria d’edat del comte d’Urgell, per la qual cosa el bisbe exercí altes funcions de govern, liderant la comquesta cristiana de Guissona. En l’àmbit eclesiàstic afavorí també la implantació dels benedictins al bisbat, al monestir de Sant Llorenç de Morunys (1019). El prestigi d’Ermengol feu possible que el bisbat de Roda, a la Ribagorça, acceptés la subordinació jeràrquica al d’Urgell, si bé això fou temporal, fins el domini de les terres ribagorçanes pel rei navarrès Sanc III.

Dins i fora

Coetani de l’abat Oliba, Ermengol l’ajudaria en l’establiment als comtats catalans de la Pau i Treva de Déu, per pacificar el territori. Testimoni d’això, al costat d’Oliba, va participar en el concili de Narbona de 1031-1032. Bisbe viatger, acudí dos o tres cops a Roma i sembla que va pelegrinar a Santiago de Compostel·la.

L’anècdota

A fi de millorar les comunicacions de les terres urgellenques, el bisbe va bastir diversos ponts. Fou en el transcurs de la construcció del pont de Bar sobre el riu Segre per facilitar el trànsit entre l’Alt Urgell i la Cerdanya, que el prelat va morir. Inspeccionant les obres, va estimbar-se. La vida virtuosa i la mort accidentada acceleraren el seu culte com a sant. Uns deu anys més tard ja se celebrava la seva festivitat a la Seu d’Urgell.

 

Per saber-ne més:

Bertran, Prim [et al.] “Sant Ermengol, bisbe d’Urgell (1010-1035): Història, art, culte i devocions. Seu d’Urgell: Bisbat d’Urgell, 2010

Anuncis

Santa Agnès de Praga, la meitat de l’ànima de Clara

Praga, 1211-Praga, 1282

Activitat: Religió                                            

Àrea: Regne de Bohèmia

 

Princesa reial

Pertanyent a la dinastia dels Premíslides, el seu pare Otakar I era rei de Bohèmia i la mare, Constança, germana del rei hongarès. Als tres anys és enviada a Trzebnica (Polònia), amb una parenta, Eduvigis, duquessa de Silèsia, i als sis va ingressar al monestir txec de Doksany, on s’educaven les filles de l’alta noblesa. Entre 1220 i 1225  va viure a Àustria, després tornà a Bohèmia.

Peó de la política

Com tantes altres princeses, esdevé una eina per enfortir el regne, casant-la amb algun monarca poderós. El primer candidat és Enric VII, fill de l’emperador Frederic II, però finalment l’acord matrimonial es trenca. Altres sobirans, com Enric III d’Anglaterra i l’emperador Frederic II, la pretenen sense èxit. Agnès havia rebutjat l’emperador, manifestant al papa Gregori IX que volia ser monja.

La  princesa esdevé clarissa

Coneixedora dels nous models de vida religiosa franciscana, facilita l’establiment de frares a Bohèmia. Basteix un hospital per a pobres i funda a Praga un monestir per a les monges clarisses, el primer al nord dels Alps. El 1234 ingressa en aquell convent, del qual en seria elegida abadessa. Mantingué sempre la pobresa, dedicada a la pregària i l’atenció a pobres i malalts. Malgrat la devoció popular a Agnès, no fou canonitzada pel papa Joan Pau II fins 1989.    

Un fet destacat, la correspondència amb Clara d’Assís

Agnès no va conèixer directament Clara d’Assís, la fundadora de l’orde religiós al qual pertanyia, però van mantenir correspondència prop de vint anys, de la qual se’n conserven quatre cartes de Clara. Escrites en llatí, Clara respon les consultes d’Agnès per dur una vida religiosa més sincera i profunda. Aquests escrits manifesten la comunió espiritual entre les dues dones, tal com palesa l’inici de l’última carta, quan Clara s’hi adreça com “la que és la meitat de la meva ànima”.

Convent de santa Agnès

La frase

 “Us prego, estimada, i us demano en el Senyor que amb prudència i seny abandoneu un cert rigor en l’abstinència, indiscret i impossible que sé que vos seguiu, a fi que amb la vostra vida i salut lloeu el Senyor, li tributeu un homenatge raonable i un sacrifici condimentat amb la sal de la saviesa” (de la quarta carta de santa Clara a Agnès).

Per saber-ne més:

Francesc Gamissans. Santa Agnès de Praga, amb Déu i amb els pobres. Barcelona: Centre de Pastoral Litúrgica, 2010

Pere, l’Ermità, el predicador de la Croada

Amiens? (França), vers 1050?-Huy? (Bèlgica), vers 1115?

Activitat: Política. Religió  

Àrea: Regne de França. Regne de Jerusalem

 

L’anècdota

Com altres personatges medievals, les dades reals s’encavalquen amb les llegendes. Alguna crònica aventura una biografia dubtosa de Pere abans dels fets històrics contrastats, segons la qual s’hauria casat, i poc temps després enviduaria. Primer ordenat sacerdot i retirat a una ermita, després viatjaria com a pelegrí a Terra Santa, on hauria vist com els musulmans perseguien els pelegrins cristians. De tornada a Europa, hauria estat ell qui reclamés al papa una crida general per recuperar aquella zona per a la cristiandat.

Pregó

Els experts no es posen d’acord sobre els orígens de Pere, l’Ermità; per a alguns, de la noblesa, per d’altres, d’origen humil. Després del concili de Clarmont d’Alvèrnia (1095), seguint la convocatòria del papa Urbà II a una primera croada per conquerir els llocs on havia viscut Jesús, Pere s’hi aplicà com a pregoner. El seus sermons per terres franceses i germàniques van acréixer el nombre de seguidors decidits a marxar, de manera espontània, sense gaires preparatius, cap a Terra Santa.

Un fet destacat, la Croada popular

A la primavera de 1096, Pere, juntament amb el cavaller Gautier Sans-Avoir va conduir uns 12.000 homes, dones i nens, gent senzilla d’arreu, cap a Terra Santa, avançant-se a les expedicions militars que estaven organitzant els barons. Aquest grup es coneix com la Croada popular. La desorganització, la indisciplina, la manca de queviures i l’antisemitisme provocaren atacs i saquejos d’alguna ciutat de camí, com ara Belgrad. Per això, un cop arribats a Constantinoble, l’emperador els va treure aviat de la capital.

Seguint els barons cristians

Aquest exèrcit sense veritables cabdills fou massacrat pels sarraïns a Civitot (Turquia). Les restes d’aquella expedició —uns 3.000— tornaren a Constantinoble. Allà engrossiren mesos més tard la primera croada de cavallers. En aquesta, Pere participà a la conquesta d’Antioquia (1097), encara que va desertar durant el llarg setge i els cabdills croats el forçaren a reenganxar-s’hi per evitar la desmoralització general. Intervingué també a la presa de Jerusalem (1099), sempre enardint les tropes amb la seva oratòria.

Regrés a Europa

Un cop assolits els objectius, amb la constitució d’estats cristians al Pròxim Orient, el seu rastre no és clar. Segons una tradició, Pere, l’Ermità no s’hauria establert en aquells nous regnes, sinó que hauria retornat al continent europeu per fundar el monestir flamenc de Neufmoustier, prop de Huy, on moriria de prior.

Honen, el budista japonès de la Terra Pura

Inaoka (Japó), 1133-Kyoto (Japó), 1212

Activitat: Religió

Àrea: Imperi del Japó

 

L’anècdota

Segons una tradició, Honen, de família benestant, va fer-se monjo seguint el consell del seu pare moribund. Funcionari local que havia estat malferit per un que volia suplantar-lo, advertí al fill que no el vengés sinó que pregués per a ell i treballés per a la seva pròpia salvació. Als nou anys va rebre la formació inicial al monestir del seu oncle, i als 15 va marxar al mont Hieii, el centre monàstic de l’escola budista Tendai. Allà esdevindria un monjo d’àmplia cultura i s’ordenaria sacerdot.

Un fet destacat, el “nembutsu”

Insatisfet amb el budisme Tendai i altres corrents oficials, al 1175, als 43 anys, llegint els textos budistes del xinès Shantao, propugnà la pràctica del “nembutsu” com a eina per atènyer la salvació universal. El “nembutsu” consisteix en la invocació constant del nom del Buda Amida, amb tot el cor. Fins aleshores aquesta pràctica monàstica era una eina més per al progrés espiritual del monjo; la novetat rau en què Honen proclama el seu caràcter exclusiu. No cal res més.

El budisme Jodo-shu

Honen funda una nova escola budista al Japó, la Jodo-shu, que significa la Terra Pura. És el primer corrent que deixa enrere les escoles oficials Tendai i Shingon, i que perviurà al llarg dels segles. El seu moviment religiós i el del seu deixeble Shinran s’obre a tothom. La recitació del mantra “namo amida butsu” implica la confiança absoluta en la misericòrdia de Buda per assolir la il·luminació interior.

Popular

El budisme de Honen es difon amb rapidesa, de manera notable entre les dones, i també pels estaments socials inferiors fins aleshores ignorats pels moviments budistes ortodoxos. La seva popularitat provocà recels i atacs de monjos i cortesans. Reaccionant a les crítiques, el 1204, Honen estableix que la invocació del Buda Amida implica també dur una conducta moral irreprotxable alhora que veta les desqualificacions a altres escoles budistes.

Càstig imperial

Amb tot, els atacs prosseguiren. El 1207, mentre l’emperador Go-Toba era de pelegrinatge, dues de les seves dames de companyia, arran dels contactes amb deixebles de Honen, abandonaren la cort per fer-se monges. La reacció imperial fou extrema: van decapitar els dos deixebles i Honen fou expulsat a l’illa de Shikoku. Uns sis mesos més tard li fou permès abandonar l’illa, però no pogué tornar a Kyoto fins 1211, un any abans de morir. Ell, però, mantingué la seva popularitat.

Felip de Malla, un teòleg a la Generalitat

Barcelona, vers 1378–Barcelona, 1431

Activitat: Teologia. Política    

Àrea: Corona d’Aragó, Constança

 

Universitari

D’antiga família barcelonina, fou destinat a la carrera eclesiàstica. Culminaria la seva formació a París, com a mestre de teologia. Allà estudià els clàssics llatins, cosa que el duria el 1423, a promoure la reforma dels estudis de gramática i arts a Barcelona, introduint-hi aquests autors.

Beneficiat

Al Cisma d’Occident, quan es disputen l’Església Catòlica dos o tres papes, primerament és partidari del papa d’Avinyó, Benet XIII. Aquest pontífex li concedeix beneficis eclesiàstics, com ara una canongia a Barcelona (1403) o l’ardiaconat del Penedès (1409).

Amb Ferran I

Mort el rei Martí, l’Humà, es decanta pel castellà Ferran de Trastàmara, que és reconegut com a rei de la Corona d’Aragó després del Compromís de Casp (1412). Home de confiança del nou règim, és ambaixador a Anglaterra (1415) i davant l’emperador germànic. Quan Ferran I trenca amb Benet XIII, Malla es manté fidel al rei i col·labora obertament en el canvi de posició del clergat del país, justificant-la teològicament.

Unió eclesial

El 1417 Malla és delegat de la Corona d’Aragó al concili de Constança (Suïssa) per elegir un nou pontífex que reunifiqués l’Església Catòlica. Predica davant l’assemblea i assisteix al conclave que escolliria Martí V. La seva promoció es trunca a causa de l’enemistat amb el rei Alfons, el Magnànim, successor de Ferran I, ja que Malla no renuncià a rendes eclesiàstiques a favor de cortesans reials.

Edifici de Constança on es va celebrar el conclave

L’anècdota

Malla no era cardenal, però va participar en el conclave de 1417 perquè el concili determinà que, a més del col·legi cardenalici, hi intervinguessin una trentena d’eclesiàstics en representació dels diversos països. D’ell és l’informe més extens i ajustat del conclave, que va enviar al rei Alfons el novembre de 1417.

President de la Generalitat

Davant l’absentisme reial envers els afers ibèrics, va prendre part en una ambaixada a Nàpols per demanar al rei Alfons que tornés al Principat, sense èxit. Els anys 1425-1428 presidí la Diputació del General de Catalunya, des d’on defensà els interessos del país. Així va replicar al rei per la cessió de Cervera al seu germà Pere, al·legant que les constitucions catalanes declaraven que aquella ciutat no podria ser sostreta del patrimoni reial i perdre els seus privilegis.

Un fet destacat, Memorial del pecador remut

A banda de les prèdiques, l’obra teològica més important és el Memorial del pecador remut, tractat sobre la redempció de Jesucrist. A diferència d’altres treballs coetanis que hi incideixen des de la teologia especulativa, ell l’aborda sobretot des de l’examen dels textos bíblics.

Per saber-ne més:

Josep Perarnau. “L’home Felip de Malla”, Felip de Malla, correspondència política. Barcelona: Barcino, 1978

 

Sant Domènec, pare dels predicadors

Caleruega (Burgos), 1170-Bolonya (Itàlia), 1221

Activitat: Religió

Àrea: Regne de Castella, comtat de Tolosa

 

L’anècdota

Els pares de Domingo de Guzmán, María de Aza i Félix de Guzmán, pertanyien a la noblesa castellana. D’acord amb la llegenda devota, poc abans d’infantar, la seva mare va tenir un somni estrany. Del seu ventre sortia un cadell de gos que portava a la boca una torxa encesa amb la qual semblava voler cremar tot el món. Així s’anunciava la vida futura de sant Domènec que amb les seves prèdiques despertaria arreu els cors adormits a la fe i els inflamaria d’amor.

Clergue

Els pares el destinaren a l’Església. Estudià primer a Gumiel de Izán (Burgos) on vivia un oncle eclesiàstic i després a Palència per estudiar arts liberals i teologia. Un cop ordenat prevere, fou professor de l’Estudi General de Palència i més tard canonge de la catedral d’Osma (Sòria).

D’ambaixador a predicador

Alfons VIII de Castella encomanà al bisbe d’Osma, Diego de Acebes, una missió diplomàtica. En els seus viatges per Europa, el bisbe, que anava acompanyat de Domènec, descobrí l’expansió de l’heretgia albigesa per Occitània. Presentada al papa la seva renúncia episcopal, a Montpeller (França) l’antic bisbe va coincidir amb la rica delegació pontifícia que fracassava en la conversió dels albigesos. Diego d’Osma  i Domènec propugnen una nova predicació com els apòstols: a peu, pobres, demanant almoina.  

Un fet destacat, la fundació dels dominics

Mort Diego d’Osma el 1207, Domènec continua l’apostolat entre els heretges occitans. Aplega al seu voltant un petit grup de missioners. Vers el 1215, amb el suport del bisbe de Tolosa de Llenguadoc, estableix una primera associació de religiosos en aquella ciutat. El 1216 el papa Honori III aprova el nou orde religiós de capellans predicadors, conegut com els dominics. Fins aleshores no existia cap associació d’eclesiàstics estable que pogués predicar arreu, sense limitacions, gràcies a l’aprovació pontifícia.  

L’expansió de l’orde

El 1217 Domènes dispersa la primitiva comunitat de dominics, enviant-los a diferents ciutats europees, com ara París o Bolonya, per tal que la predicació sigui més efectiva. El frare fundador viatja a peu per França, Itàlia i Espanya, revisant els convents creats i fundant-ne de nous. El 1220 i 1221 se celebren els seus dos primers capítols generals, que organitzen el nou orde religiós. Mort el 1221, Domènec fou canonitzat el 1234 pel papa Gregori IX.  

La frase

“Això és, germans estimats, allò que us deixo en possessió, com correspon a fills amb dret d’herència: tingueu caritat, conserveu la humilitat i posseïu la pobresa voluntària”  (de l’últim sermó de sant Domènec als seus frares).

Sant Albert, el Gran, el mestre de Tomàs d’Aquino

Lauingen (Alemanya), 1206?–Colòna (Alemanya), 1280

Activitat: Filosofia. Teologia 

Àrea: Sacre Imperi Romanogermànic

 

Entre religiosos

Primogènit del comte de Bollstädt, Albert es va traslladar a Itàlia per estudiar les arts liberals, però la seva estada a Pàdua capgira aquesta decisió. En contacte amb els dominics, vers el 1223, ingressà amb el seu germà Enric en aquest orde religiós incipient a pesar de la forta oposició dels seus familiars.

Professor 

Va cursar els estudis de filosofia i teologia en terres germàniques, i el 1228 endegà la seva activitat docent en diversos convents dominics. S’instal·là cap al 1241 a París i el 1245 va rebre el títol universitari de mestre de teologia. És aquí on es desvetlla com a intel·lectual prolífic i profund, que s’interessa tant per la teologia com per altres camps del coneixement. A les seves classes acudí Tomàs d’Aquino, qui el seguiria el 1248 a Colònia, on Albert dirigiria els estudis superiors dels dominics.  

L’anècdota

D’acord amb una llegenda, quan estudiava Tomàs d’Aquino sota el mestratge d’Albert, els altres alumnes se’n burlaven perquè era taciturn i per la seva corpulència l’anomenaven “el bou mut”. Albert els advertí que no l’escarnissin, que aquell bou un dia faria uns bramuls que serien escoltats amb respecte arreu.

albertelgran-tommasodamodena,1352

Albert, el Gran, de Tommaso da Modena (1352)

Funcions

El renom d’Albert comportà que hagués de reduir la seva feina intel·lectual davant les noves tasques administratives que li encomanaren els dominics o el mateix papa. Així, el 1254 fou elegit superior provincial d’Alemanya i el 1260 fou nomenat bisbe de Regensburg. Més tard renuncià a l’episcopat, però el pontífex li encarregà altres missions, com ara la predicació de la croada (1263) o la participació al II Concili de Lió, el 1274.  

Fe i raó

Malgrat l’oposició de pensadors coetanis, Albert promou la difusió dels textos d’Aristòtil, arribats a occident a partir de les versions àrabs. El pensament de sant Albert defensa l’harmonia entre la filosofia i la teologia. No subordina la primera a la segona, sinó que estableix àmbits d’actuació diferents. En el camp de la religió, la fe té l’última paraula, però en allò referent a la filosofia, la raó passa al davant. Reconeix, doncs, l’autonomia del pensament filosòfic i científic.

Un fet destacat, Sobre els minerals (De mineralibus)

Pioner de la mineralogia, el llibre tracta amb detall i classifica més d’un centenar de pedres i minerals. En la seva producció sobre historia natural, Albert propaga el coneixement d’Aristòtil i altres mestres, però hi afegeix també els coneixements que obté mitjançat l’observació directa de la natura, cosa insòlita en el seu temps. Així, en els escrits usa sovint la frase “Fuit et vidi experiri” (Jo era allà i ho vaig observar”). Canonitzat el 1931, deu anys més tard fou proclamat per Pius XII patró dels científics.