Bernat Tallaferro, un comte de Besalú amb empenta

 
Catalunya, vers 970–Provença, 1020
Activitat: PolíticaGrup5-Història                                                    
Àrea: Comtats catalans
 
Herència partida

Quan el comte Oliba Cabreta ingressà com a monjo en l’abadia italiana de Montecassino (988), llegà als seus fills els seus dominis. La seva herència fou indivisa, però a la mort de la comtessa Ermengarda (994), els tres fills seglars es repartiren els territoris: Bernat esdevingué comte de Besalú; Guillem, de Cerdanya i Conflent; i Oliba, de Ripoll i Berga. Més tard, quan Oliba es féu benedictí, el seu comtat de Ripoll va passar a Bernat, qui comptava a més amb el Vallespir i Fenollet.

En lluita contra els sarraïns

Besalú

Besalú

El sobrenom de Tallaferro prové del seu carácter enèrgic i del talent militar. Intervingué en els combats contra els musulmans, amb sort desigual. Les tropes catalanes van ser derrotades a Albesa (1003), on va morir Berenguer, germà de Bernat i bisbe d’Elna; a la batalla de Torà (1006) comandà les hosts dels comtes de Cerdanya i Barcelona que repel·liren una incursió sarraïna. El 1010 també va participar en l’expedició militar catalana, que acabà amb el saqueig de Còrdova, capital del califat minvant.

Una obra perdurable

Durant vint anys fou el sobirà del comtat de Besalú. Hàbil polític, va consolidar aquest nou estat i féu  possible la seva pervivència durant un segle. Bernat es casà amb Toda, filla del duc de Gascunya, i va viatjar diverses vegades a Roma. L’any 1000 va fundar el monestir de Sant Pere de Fenollet. En les lluites entre els comtes de Rosselló i Empúries, va ajudar el primer a fi de mantenir la separació entre els dos comtats, cosa que l’afavoria. El seu prestigi féu que actués de mitjancer en un plet entre la comtessa Ermessenda i Hug I d’Empúries (1017).

Un fet destacat, el bisbat de Besalú (1017-1020)

En la seva última estada a Roma (1016-1017), Bernat I de Besalú, acompanyat pel seu germà l’abat Oliba, va aconseguir del papa Benet VIII la creació d’un nou bisbat, que coincidia amb els límits del seu comtat. El titular d’aquesta diòcesi fou el seu fill Guifré. També obtingué del pontífex l’expulsió d’Ingilberga, germanastra de Bernat, i les altres monges del convent de Sant Joan de les Abadesses, acusades de vida escandalosa.

El finalbernattallaferro2

Viatjant per la Provença per assistir al casament del seu fill Guillem, va morir ofegat en travessar el riu Roine. Fou sepultat en el monestir de Ripoll. En el seu testament salvaguarda la integritat territorial del comtat de Besalú amb la cessió de tots els dominis a Guillem, el primogènit. Amb tot, el bisbat no sobrevisqué sense el seu ajut. Privat de recursos, el seu fill Guifré l’abandonà, després fou abat de sant Joan de les Abadesses.

L’anècdota

La fama de Bernat Tallaferro perdurà al llarg del segles. Per això, Jacint Verdaguer el féu aparéixer com un dels protagonistes  en un dels seus poemes èpics, Canigó (1886).