Ibn Battuta, el viatger infatigable

Tànger (Marroc), 1304–Anfa? (Marroc), entre 1368 i 1377

Activitat: Exploració                                                 

Àrea: Sultanat benimerí, sultanat de Delhi

 

Qadis

Xams al-Din Abu Abd Al·la Muhammad, conegut com Ibn Battuta (que significa “fill de l’aneguet”) pertanyia a una família culta marroquina. El pare era qadi, és a dir, jutge. La instrucció d’Ibn Battuta s’encaminaria cap aquest mateix destí. A fi de completar la seva formació en dret a l’Orient i desitjant complir el precepte islàmic del pelegrinatge a La Meca, als 21 anys deixa el seu país per emprendre el seu primer llarg viatge.

Primers itineraris

Travessà el nord d’Àfrica fins Egipte, després seguí per Palestina i  Síria. Des de Damasc viatjaria a La Meca i Medina. Un cop complert el precepte religiós, es va unir a uns pelegrins perses que tornaven al seu país, per visitar Iran i Iraq. Més tard regressà a La Meca, on va viure 3 anys. Posteriorment va anar al Iemen i recorregué la costa oriental africana fins Zanzíbar i l’illa de Kilwa (Tanzània), passant per Oman de retorn a La Meca.

Cap a l’Índia i derivades

Un nou periple el duria per l’actual Turquia, la mar Negra, Àsia Central i l’Índia. Allà s’estaria set anys a la cort sumptuosa del sultà de Delhi com a jutge, etapa que va concloure quan el sobirà indi l’envià d’ambaixador a la Xina. Un seguit d’infortunis arruinaren l’expedició i ell sojornà a les illes Maldives, exercint altre cop de cadi. Més tard navegà a Sri Lanka i Indonèsia per arribar finalment a la Xina, en una estada de 4 mesos. Inicia, llavors, el regrés cap al Marroc, via Índia, Orient Mitjà i Egipte.

Occident

Arribat a la terra natal, no acaba la vida itinerant d’Ibn Battuta. El 1350 visita el regne de Granada, i dos anys més tard, per ordre del sultà marroquí, l’imperi de Mali a l’Àfrica subsahariana. Tornà definitivament al Marroc a principis de 1354. Sembla  que el sultà el recompensà, nomenant-lo cadi d’Anfa, al centre del país.

Un fet destacat, Rihla (Viatges)

A instàncies del seu sobirà, Ibn Battuta va dictar les memòries dels seus trenta anys de viatges, en un recorregut de més de 120.000 km. L’escriptor Ibn Juzay al-Kalbi va embellir el text, afegint-hi també poemes. Aquest llibre de viatges, acabat el 1356,  descriu amb vivesa les terres, la història i els costums  dels pobles que visita, a voltes, de manera fantasiosa i d’altres, amb precisió i realisme, inserint també les seves aventures.

La frase

“Són cavalls de riu que han sortit a pasturar pels marges. Fixa’t: tenen el cap d’un cavall normal, així com la crinera i la cua, però les potes són com les d’un elefant” (la descripció dels hipopòtams, d’Ibn Battuta)

 

Per saber-ne més:

Ibn Battuta. Els viatges. Traducció de Margarida Castells i Manuel Forcano. Barcelona : Proa, 2005

 

Anuncis

Xuanzang, en ruta cap a l’oest

Luoyang (Xina), 602?- Xian (Xina), 649

Activitat: Exploració

Área: Imperi xinès Tang, imperi de Kanauj

Monjo

Benjamí d’una família de funcionaris i erudits, Xuanzang (o Hsüan-tsang), seguí les passes d’un dels germans. Als tretze anys va iniciar els estudis en un monestir budista i als vint professà com a monjo de l’escola Mahayana.

Propòsit d’un viatge

Les divergències dins del budisme i les explicacions insatisfactòries dels seus mestres, van motivar Xuanzang a traslladar-se a l’Índia per tal de conèixer directament les fonts originals, tal com havia fet dos segles abans Faxian, un altre monjo xinès, per bé que ara l’emperador havia prohibit els viatges a l’exterior.

De Xina a l’Índia

Malgrat això, Xuanzang emprengué el viatge el 629, evitant el trajecte més fácil i concorregut. Travessà deserts com el del Gobi i de Takla Makan, al Turquestan xinès; ben acollit pel sobirà de Turfan, continuà el seu itinerari pel Kirguizistan i Uzbekistan, passant per Taixkent i Samarcanda. Després s’endinsà per l’Afganistan i travessant la serralada de l’Hindu Kush, arribà al Pakistan, i des d’allà fins a Srinagar, al Caixmir (Índia), on s’establí entre 630-633, dedicat a l’estudi entre monjos.

Nalanda

Els anys següents va pelegrinar a llocs relacionats amb la vida de Buda i va estar-se principalment al gran monestir de Nalanda, el centre intel·lectual més important del budisme. Visità també el sud de l’Índia. Protegit per l’emperador indi de Kanauj, aquest li facilità els mitjans per tornar a la Xina el 643, amb l’equipament necessari per transportar relíquies, algunes estàtues i més de 500 llibres sagrats budistes.

Un fet destacat, Memòries sobre les contrades occidentals  (Datang xijouji)

Un cop a la Xina, l’emperador li encomanà la traducció al xinès de tots aquells textos, tasca que l’ocupà fins a la mort. També va escriure una narració del seu periple d’uns 65.000 km, amb descripcions versemblants dels països visitats i un ric anecdotari. Així, se sorprèn de la pulcritud dels indis, que es raspallaven les dents amb branquetes de salze després de menjar. En l’àmbit religiós, Xuanzang introduí una nova escola budista a la Xina, la Yogacara, coneguda allà com Weishi.

L’anècdota

La narració del viatge de Xuanzang fou un text popular a la Xina durant generacions. N’és testimoni la novel·la publicada a finals del segle XVI, Pelegrinació a l’oest (Xiyouji), atribuïda a Wu Ch’engen. Tracta de les aventures llegendàries de Xuanzang durant el seu pelegrinatge a l’Índia, auxiliat contra monstres i dimonis per tres protectors immortals, el més famós d’ells, un mico.

 

Guillem de Rubrouck, visitant el gran khan

Rubrouck (França), vers 1215? –m. després de 1265

Activitat: Exploració 

Àrea: Imperi mongol

 

Franciscà flamenc

La font per conèixer Guillem de Rubrouck és la crònica del seus viatges. Dades no esmentades, com el lloc i data de naixement, són objecte de controvèrsia entre els especialistes. Procedent del comtat de Flandes, va professar com a  franciscà i visqué a París. Gaudint de la confiança del rei Lluís IX de França, el seguí en la croada contra Egipte (1248-1250) i posteriorment, a Acre (Israel).

Objectius llunyans

Després del retorn d’una ambaixada enviada per Lluís IX al gran khan (1251), el rei francès encomana a Rubrouck una nova expedició per obtenir del mongol el permís per crear una missió cristiana estable en el seu imperi, buscant la conversió del gran khan i l’aliança contra els musulmans. Rubrouk, amb el frare Bartomeu de Cremona, partiren el maig de 1253 de Constantinoble cap a Crimea, i des d’allà a la regió del Volga, a la cort de Batu Khan.

Les iurtes, les tendes mongoles

En terres mongols

Aquest cap mongol els adreçà al gran khan. Van travesar l’Àsia central i trobaren el campament nòmada de Mongke, el cap suprem mongol, el desembre de 1253. Rubrouck roman amb el gran khan fins juliol de 1254, estant-se a la capital, Karakorum, des de l’abril. Malgrat les audiències amb Mongka, no reeixí en els seus propòsits. De tota manera, aquest sobirà va convidar-lo a participar en un debat teològic entre cristians, musulmans i budistes en presència seva.

De tornada

Mongka va entregar a Rubrouck una carta per al rei francès, a fi que es declarés vassall seu. Rubrouck arriba a la Mediterrània oriental el maig de 1255, quan Lluís IX ja havia tornat a França. Els superiors del franciscà li prohibiren viatjar a Europa. Per això, Rubrouck va escriure al monarca una carta molt llarga sobre el seu periple, l’ Itinerari. Vers 1265 finalment regressà a França, on es relaciona amb el pensador Roger Bacon, qui introduiria informacions seves en el tractat Opus maius.

Un fet destacat, l’Itinerari a les regions orientals (Itinerarium ad partes orientales)

Obra mestra de la literatura de viatges medievals, l’element de ficció és molt més exigu que en altres llibres del mateix gènere. L’autor té un especial interès en consignar només allò que veu i sent, i que creu versemblant. Gran observador, descriu minuciosament des del medi geogràfic fins als pentinats de les dones, alhora que expressa els seus estats d’ànim, mantenint el sentit crític.

La frase

“Tret del palau del gran khan, la ciutat de Karakorum no és tan bonica com el barri de Saint Denis, i l’abadia de Saint Denis val deu vegades més que aquest palau” (extret de l’Itinerari)

Benjamí de Tudela, el jueu viatger

Tudela (Navarra), segle XII-Tudela, 1173?

Activitat: ExploracióGrup5-Història

Àrea: Regne de Navarra

 

Il·lustrat

Benjamí de Tudela, de César Muñoz Sola

Benjamí de Tudela, de César Muñoz Sola

Benjamí bar Jonàs és conegut com a Benjamí de Tudela, la ciutat navarresa d’on procedia. De religió jueva, va créixer al seu call. Home culte, coneixedor de la llei del seu poble i poliglot.

Raons del viatge

La fama de Benjamí de Tudela rau en el llarg viatge fet des de la península Ibèrica fins a l’Orient Mitjà entre els anys 1159 i 1173, aproximadament. S’ignoren els objectius precisos del periple. S’han suggerit diversos motius, sobretot de caire econòmic o religiós, com el comerç o bé el pelegrinatge a Terra Santa.

De Tudela a Bagdad

A les primeres etapes del seu itinerari va visitar Saragossa, Tortosa, Barcelona i Girona. El llarg viatge s’articula al voltant de cinc grans ciutats, on va fer les estades més llargues: Roma, Constantinoble, Jerusalem, Bagdad i El Caire. Benjamí recull també notícies d’altres llocs no visitats probablement, com ara el Tibet, Sri Lanka, Bohèmia o Ucraïna.

Guies

L’obra de Benjamí de Tudela no és una narració de viatges fantasiosa: indica les distàncies entre les ciutats i, bon observador, parla d’economia, història, cultura, costums, monuments… incidint especialment en les comunitats jueves. Indica la seva població en unes noranta ciutats d’Europa, Àsia i Àfrica, i per tant constitueix la font més notable per a la demografia jueva de l’edat mitjana.

L’anècdota

Del seu pas per Barcelona se’n conserva la descripció més antiga. La qualifica de bella ciutat, plena de mercaders de Grècia, Pisa, Alexandria i de tots els confins. Fa referència també al seu call, del qual esmenta els membres més destacats.

Un fet destacat, Sefer massaot (El llibre de viatges)

Benjamí de Tudela no va escriure el Sefer massaot, en la forma tal com es coneix. En realitat, el llibre fou redactat per un autor anònim que va aprofitar les notes de viatge del jueu navarrès per fer-ne un resum que assoliria gran difusió. Constitueix una de les primeres mostres de llibre de viatges escrites en hebreu.

Guardar

Bartolomeu Dias, fins a l’extrem d’Àfrica

 
Portugal, ca. 1450-cap de Bona Esperança (Sud-àfrica), 1500
Activitat: ExploracióGrup5-Història
Área: Regne de Portugal
 
 Un passat desconegut

Poques dades es coneixen sobre el seus primers anys, i encara es qüestionen atesa l’existència d’altres homònims contemporanis. Probablement estava al servei del monarca com a superintendent dels magatzems reials. Amb experiència com a mariner, el 1481 havia navegat fins a la Costa de Guinea.

L’aventurabartolomeudias

El 1487 el rei Joan II de Portugal organitzà una empresa marítima formada per tres vaixells, dues caravel·les –São Cristóvão i São Pantaleão– i un vaixell d’aprovisionament. Fou encomanada a Dias amb la missió de vorejar Àfrica fins al seu extrem meridional. Salpà l’agost i el desembre va superar el cap Cross, a Namíbia, límit fins aleshores de les exploracions portugueses. Els vaixells enfilaren cap al sud, seguint el litoral.

Un fet destacat, el descobriment del Cap de Bona Esperança 

Al gener de 1488, a causa de les tempestes, els vaixells van haver de navegar mar endins durant dies per la qual cosa no s’adonaren que havien passat l’extrem meridional del continent. Amb la bonança van cercar altre cop la costa i el 8 de febrer desembarcaren a Sud-àfrica, a Mossel Bay. Després continuaren navegant cap a l’est per aigües de l’oceà Índic fins a l’actual Kwaaihoek, on van erigir un padrao, un pilar de pedra per testimoniar-ho. De tornada, Dias contemplà, ara sí, el cap de Bona Esperança, que va batejar com cabo das Tormentas, que obria la ruta envers l’Índia.

Amb Vasco de Gama

L’expedició de Dias va arribar a Lisboa el desembre de 1488, però tot i l’èxit de la missió, el navegant no va ser recompensat ni tampoc dirigí noves empreses marítimes. El 1497 va  participar en la primera part del viatge de Vasco de Gama, fins a l’arxipèlag de Cap Verd, que concluiria en la ciutat índia de Calicut.

L’anècdota

El seu darrer periple fou un altra expedició cap a Orient, ara liderada per Pedro Alvares Cabral que, internant-se per l’oceà, descobrí el Brasil. Referen el camí, però en les aigües sud-africanes una tempesta va enfonsar la nau de Dias. Així, l’explorador va morir travessant el cabo das Tormentas–nom ben justificat- que ell havia descobert dotze anys abans.

Èric, el Roig, navegant cap a la terra verda

 
Noruega, 950?-Grenlàndia,1003?
Activitat: ExploracióGrup5-Història          
Àrea: Grenlàndia
 

Una família molt perillosa

Thorvald Asvaldsson, el pare d’Èric el Roig –dit així per tenir el pèl d’aquest color- va ser condemnat per assassinat a Noruega, per la qual cosa va haver d’exiliar-se a Islàndia, el territori noruec més llunyà. Èric va créixer en aquesta illa i ja casat, seguint l’exemple patern, en un conflicte veïnal va matar dos homes.

La condemna fructíferaericelroig2

La sentència dictada el 982 l’obligava a abandonar l’illa durant tres anys, cosa que aprofità el convicte per explorar unes terres cap a  l’est que havien estat descobertes anys abans per un mariner anomenat Gunnbjörn Ulfsson i que probablement corresponien a la costa oest de Grenlàndia.  S’hi passà tres anys explorant aquelles terres fins que va concloure la seva condemna.

Un fet destacat, l’establiment a Grenlàndia

Èric va tornar a Islàndia i va organitzar una expedició cap a la “terra verda”, tal com ell la batejà. Van participar-hi 25 vaixells dels quals n’hi arribaren catorze. Va fundar dues colònies, Eystribyggð, l’assentament oriental, i Vestribyggð, l’occidental, les dues a la costa sud-oest de l’illa, zona apta per a l’agricultura i la ramaderia. Eystribyggð va perdurar fins al s. XV, comptant amb uns 4000 habitants en la seva època de plenitud.

La descendència

Èric va tenir quatre fills, Thorvald, Thorstein, Freydis i el primogènit, Leif Eriksson que passarà també a la història per la seva activitat exploradora. A diferència d’ell, el pare va mantenir-se fidel al paganisme fins a la seva mort, provocada per una epidèmia duta per grups de colons  a principis del s. XI.

ericelroig

L’anècdota

L’exploració de noves terres orientals més enllà de Grenlàndia fou protagonitzada pel seu primogènit, qui arribà fins al continent americà. Èric no va poder participar-hi perquè abans es va ferir la cama en caure del cavall, cosa que va prendre com un mal averany i va renunciar a l’empresa.

La frase

 “A l’estiu Èric va anar a viure a la terra que havia descobert i que anomenà Grenland (Terra verda) perquè, digué, els homes desitjaran molt més anar-hi si aquesta terra té un bon nom” (extret de la Saga d’Èric, el Roig)