Carles VII de França, un rei ben servit i ingrat

 
París, 1403-Mehun-sur-Yèvre (França), 1461
Activitat: PolíticaGrup5-Història
Área: Regne de França

 

carlesVIIdefrançaCap de bàndol

Fill de Carles VI de França i príncep hereu des de 1417, quan el país vivia un període crític. En guerra contra els anglesos que dominaven la França nord-occidental, dividit internament entre faccions i amb un rei feble, amb crisis de bogeria. El príncep es convertí en cap de la facció dels armagnacs, enfrontats als borgonyons. Després de l’assassinat del duc de Borgonya en presència seva, els borgonyons s’aliaren amb Anglaterra i a més, pel tractat de Troyes (1420), el seu pare el desposseí del regne a favor dels anglesos.

Rei… d’unes regions

Mort Carles VI el 1422, el nord de França era regit per Anglaterra mentre Carles VII es proclamava rei encara que només controlava el centre i sud del país, amb capital a Bourges. Les derrotes franceses, les dissensions a la cort i la falta de recursos econòmics amenaçaven el seu govern. La situació es capgirà el 1429, amb l’arribada a la cort d’una donzella, Joana, qui es creia inspirada per Déu per alliberar França. Carles VII li confià unes tropes amb qui va trencar el setge anglès d’Orleans.

L’anècdota

Segons una llegenda, la primera trobada de Carles VII amb Joana d’Arc es produí en la gran sala del castell de Chinon. Joana afirmava que, malgrat no haver-lo vist mai, reconeixeria el monarca. Carles s’amagà entre la multitud, però Joana defugí els nobles que afirmaven ser el rei i s’agenollà davant el veritable monarca.

Joana d’Arc i altres

A l’èxit d’Orleans seguiren noves victòries, però Joana d’Arc fou feta presonera el 1430 i el rei se’n desentengué. De tota manera, la recuperació de territori francès va continuar al llarg dels anys, i el 1453, després de la batalla de Castillon, Anglaterra només conservava Calais. Carles VII fou justament anomenat “el Ben Servit”: comptà amb altres auxiliars competents com Violant d’Aragó, el conestable Richemont o el mercader Jacques Coeur, per consolidar el regne i afermar l’autoritat del monarca; si bé Coeur més tard va perdre la fortuna, arrabassada pel rei.

Un fet destacat, la Pragmàtica sanció de Bourges 

Aprofitant la feblesa de la Santa Seu, el 1438 Carles VII va promulgar una ordenança que limitava el poder papal sobre l’Església francesa. El pontífex perdia el dret d’intervenir en l’elecció de bisbes i abats, ara més controlades pel monarca, qui s’assegurava així l’obediència del clergat.

Nobles i fills rebels

El 1440, contraris a la política reial, grans nobles es rebel·laren. La revolta, dita la Praguerie fou sufocada amb rapidesa, però tornaren a alçar-se contra la corona ens anys posteriors sense èxit. Un dels reincidents fou el mateix fill del  rei, el futur Lluís XI, ja delerós d’ocupar el tron perquè Carles VII exercia un poder molt superior al que havia rebut quan cenyí per primer cop la corona de França.

Anuncis