Yu Xuanji, una poetessa inconformista

Xian (Xina), 844?- Xian, 868

Activitat: Literatura

Área: Imperi xinès Tang

 

Avatars

Yu Xuanji no procedia de la noblesa; malgrat això, va ser una dona culta. Mantingué una relació amorosa amb el censor Yu Li, de família benestant, però només com a concubina, no s’hi va casar i ell l’abandonà tres anys més tard mentre viatjava pel sud de la Xina. Va viure un temps sola a les muntanyes abans de tornar a Xian, on va ingressar en un convent com a monja. Es creu que també va fer de meuca, tal com es desprèn d’alguns dels seus versos.

Escàndol

Va morir encara jove. Fou condemnada per l’assassinat d’una criada del convent i executada. Es coneix el fet per la notícia recollida en una col·lecció d’anècdotes sensacionalistes, publicada dotze anys més tard de la seva mort. Historiadors actuals dubten de l’autenticitat de la història pel detallisme i el seu caràcter melodramàtic.

Lírica

Aquesta poetessa és una de les autores xineses més antigues de les qual es conserva una part significativa de la seva producció. A diferència d’altres escriptores, no intenta imitar la veu dels homes poetes ni tampoc utilitza la veu convencional de les dones construïda per la tradició literària; ella adopta un llenguatge personal i directe per expressar els seus sentiments de goig, pena, desig, queixa…

Un fet destacat, Quaranta nou poemes

Els escrits presenten una gran varietat de gèneres literaris i de temes —viatges, amor, menjars, laments, paratges històrics … — en un estil fresc i dinàmic, combinant sovint elements contraposats. Tot plegat, manifesta la seva alta autoestima, amb el deler d’escapar de les limitacions generades pel sexe o la classe social.

La frase

Al pavelló del sud del temple de Chongzheng, on es pengen els resultats dels exàmens imperials

Cims emboirats m’omplen la mirada

de clarors de primavera.

Només els dits més destres

saben fer amb el pinzell traços de plata.

Odio que els meus vestits de dona

restin valor als meus poemes.

Alço els ulls en va

cap a la llista dels honorats.

 

Per saber-ne més:

Pedra i pinzell, antologia de la poesia xinesa clàssica. Barcelona, 2012

Jordi de Sant Jordi, el poeta jove eminent

País Valencià, últims anys del segle XIV? –?, 1424

Activitat: Literatura 

Àrea: Corona d’Aragó

 

Primeres informacions

Es creu que havia nascut molt a les darreries del segle XIV. Les dades més antigues sobre Jordi de Sant Jordi provenen de cartes de la cancelleria de la Corona d’Aragó, datades de 1416,  on s’esmenta que pertanyia a la cort d’Alfons, el Magnànim, ocupant el càrrec de cambrer reial i duent a terme també missions a l’estranger. La documentació sembla revelar que era de família de moriscs convertits al cristianisme i al servei del monarca.

Cortesà

Protegit i beneficiat generosament pel rei amb diners i privilegis, Jordi de Sant Jordi és un jove hàbil amb les armes i les lletres. Als ambients cortesans es relaciona amb altres escriptors, com Andreu Febrer i Ausiàs March, i  fins i tot amb autors castellans, com el marquès de Santillana, gràcies al qual se sap que Jordi de Sant Jordi era un músic excel·lent, que componia també la música dels seus versos, fet poc habitual en aquest període.

Castell Nou (Nàpols)

En terres italianes

El poeta acompanya el rei en la seva expedició italiana de 1420 a Sardenya i Còrsega. En l’última illa participa en la conquesta de Calvi i en el setge fracassat de la vila de Bonifacio. Probablement és aleshores quan és armat cavaller i el monarca el premia amb el domini del castell de la Vall d’Uixó, al País Valencià.  Segueix el rei a Nàpols, on és fet presoner pel cabdill Francesco Sforza (1423). El captiveri dura només unes setmanes. L’any següent va morir, però no se’n saben les causes ni el lloc del traspàs.

Un fet destacat, el Cançoner

La seva obra consta de divuit poemes, adoptant diferents gèneres i temàtiques, si bé prevalen els versos amorosos. La llengua que utilitza, seguint la tradició poètica catalana, manté molts provençalismes així com els models de l’antiga literatura trobadoresca occitana, per bé que no els assumeix de manera mecànica sinó que hi experimenta per renovar-los i reflectir millor allò que vol expressar. Una certa melangia domina la seva poesia lírica.

La frase

Deserts d’amichs, de bens e de senyor,

en estrany loch y en stranya contrada,

luny de tot be, fart d’enuig e tristor,

ma voluntat e pensa caytivada,

me trop del tot en mal poder sotsmes;

no vey algu que de me s’aja cura,

e soy guardats, enclos, ferrats e pres,

de que’n fau grat a ma trista ventura  (fragment del poema Presoner)

 

Per saber-ne més:

https://www.escriptors.cat/autors/santjordij (web de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana)

Jordi de Sant Jordi. Les poesies de Jordi de Sant Jordi, cavaller valencià del segle XV. Edició de Martí de Riquer i Lola Badia. València: Tres i Quatre, 1984

Jordi de Sant Jordi. Poesies. Edició critica d’Aniello Fratta. Barcelona: Barcino, 2005

 

Duoda, la comtessa que educa

Mor a Usès? (França), després del 843

Activitat: Literatura. Educació

Àrea: Imperi carolingi

 

Orígens

De la vida de Duoda (als manuscrits coetanis figura com Dhuoda o Dodana), en sabem poc. Els seus orígens no són clars, si bé l’opció més versemblant és que era de nissaga germànica, com es desprèn del nom, que no és romànic i apareix a les zones del nord de l’imperi franc, i a més en part de l’obra que va escriure utilitza una versificació amb trets germànics.

Amb Bernat de Septimània

De l’alta noblesa, es va casar el 824 amb Bernat de Septimània, un membre de l’aristocràcia carolíngia, a la capital imperial d’Aquisgrà. Més endavant Duoda s’establí a la ciutat occitana d’Usès, en dominis del seu marit. Bernat va ocupar alts càrrecs a la cort imperial, nomenat comte de Barcelona i Girona, i més tard duc de Septimània (França), va participar activament en les lluites entre l’emperador Lluís I i els seus fills, lluites que el portarien a la mort el 844.

Antiga catedral d’Usès

Des d’Usès

A diferència de Bernat, sembla que Duoda va viure a Usès, governant la ciutat i ajudant a finançar les campanyes del seu espòs. Va infantar dos nens, Guillem i Bernat. Dona culta, havia instruït el seu primogènit, Guillem, fins que el pare se’l va emportar per fer-lo servir d’ostatge en les seves operacions polítiques. Precisament, fruit de la seva marxa, Duoda va redactar un llibre pel qual ha passat a la posteritat.

 Un fet destacat, el Manual (Liber manualis, 841-843)

El Manual és un text usual d’aquell temps, que té un element molt original respecte a altres obres d’educació de prínceps: està escrit per la mare del destinatari. Un petit tractat formatiu en llatí ple de reflexions sobre vida cristiana, teologia moral i consells de vida pràctica. El llibre reflecteix la cultura de Duoda ­—la Bíblia, els Pares de l’Església, autors contemporanis (Alcuí de York, Rabà Maur…) i textos profans, com la Gramàtica de Donat­— alhora que inclou algunes notes autobiogràfiques.

La frase

“Fill, tindràs doctors que t’ensenyaran lliçons més nombroses i de més utilitat, però no en les mateixes condicions, amb el cor ardent en el pit, com ho faig jo, la teva mare, fill primogènit” (extret del Liber manualis)

Per saber-ne més:

Duoda. Manual per al seu fill. Traducció de Mercè Otero. Barcelona: Proa, 2004

Rumi, el místic ballador

Balkh? (Afganistan), 1207–Konya (Turquia), 1273

Activitat: Literatura. Religió          

Àrea: Balkh, sultanat de Rum

 

Denominacions

Va rebre el nom de Muhammad, al qual posteriorment s’hi afegiren diversos epítets: “Jalal al-Din” (Esplendor de la fe) o “Mawlana” (El nostre mestre)… El nom de “Rumi” amb el qual és més conegut significa “de Roma”. Se’l qualificà així en relació al seu lloc de residència durant mig segle. Malgrat viure en una ciutat turca, la península d’Anatòlia havia estat abans dels bizantins, que s’identificaven com a romans, per la qual cosa encara aquella zona era qualificada com Rum.

Migrant

Descendent d’una nissaga de teòlegs i juristes, la família de Rumi va abandonar la ciutat natal vers el 1210, possiblement davant de l’amenaça dels mongols, que provocarien la destrucció de Balkh anys més tard. Travessant Uzbekistan, Iran, Síria, Aràbia Saudí, aquell grup familiar va concloure el periple a Turquia, a la ciutat de Konya.

Companys

Mort el seu progenitor, Rumi va esdevenir guia espiritual i legal a Konya. La trobada amb el místic Xams de Xiraz, arribat en aquella ciutat el 1244, el colpí profundament. L’estreta vivència espiritual dels dos provocà la gelosia del adeptes de Rumi que obligaren el foraster a abandonar Konya el 1246. Rumi va enviar a buscar-lo i, tornat de Damasc, es reprengué la relació entre ells i també l’hostilitat anterior. Dos anys després Xams desaparegué misteriosament, potser mort pels deixebles.

Dervixos dansaires

Desclosa

La pèrdua de la seva ànima bessona, després del desconsol, va desvetllar la seva vena poètica. També va propiciar, dins del sufisme (la mística islàmica), la fundació d’una nova confraria que té la música i la dansa com a components claus per a l’experiència religiosa. Així, institueix el “sama”, una dansa-meditació on els confrares ballen sobre si mateixos amb els braços oberts com a via mística.

Un fet destacat, El Matnawi

El llibre més conegut i influent de Rumi és de caire didàctic, comenta l’Alcorà a través de contes i anècdotes extretes de la vida quotidiana. Escrit en persa, compta amb més de 20.000 versos, constituint una guia per assolir la unió amorosa amb Déu. La seva altra obra principal és el Divan, col·lecció d’odes i quartets.

La frase

“Tens enveja de la generositat del mar?

Per què et negaries a donar aquest goig a un altre?

Els peixos no conserven el líquid sagrat,

sinó que neden per tota la immensitat d’aquesta llibertat fluïda.”

 

“L’Amat brilla com el sol,

l’enamorat gira com un àtom.

Quan bufa la brisa de la primavera de l’amor,

tota branca que no està seca es posa a dansar.”

 

Per saber-ne més:

El cant del sol, Rumi. Edició d’Eva de Vitray-Meyerovitch i Marie-Pierre Chevrier. Palma de Mallorca: J.J. de Olañeta, 1998

Mausoleu de Rumi, Konya

al-Rakuniyya, la poetessa de Granada

Granada, vers 1135-Marràqueix (Marroc), 1191

Activitat: Literatura  

Àrea: Imperi almohade

 

De casa bona

Hafsa bint al-Hayy, més coneguda amb l’apel·latiu d’al-Rakuniyya, pertanyia a un família d’origen berber, aristocràtica i benestant. Per aquest motiu, va rebre una instrucció molt selecta, i gaudí de popularitat i influència. A més, va comptar amb una gran autonomia, més enllà de l’àmbit familiar, despuntant a la cort de Granada.

Relacions

En els ambients de palau, va conèixer el poeta Abu Jafar ibn Saud, de llinatge noble. Hi manté una relació amorosa de manera pública des de 1154, relació que es complica amb l’aparició del príncep Abu Said Utman, governador de Granada i fill del califa almohade Abd al-Mumin. Primerament rebutjà el governador, però més tard va intimar-hi.

Amor i mort

al-Rakuniyya, de José Luis Muñoz

Malgrat la relació amb el príncep, al-Rakuniyya va continuar veient, de manera furtiva, Ibn Saud. Aquest que havia treballat com a secretari del governador, va enfrontar-s’hi, participant en una revolta contra ell. El governador l’empresonà i finalment el va fer crucificar el 1163 a Màlaga. La seva amant es retirà de la cort i va abandonar la literatura, dedicada a l’ensenyament. El 1184, va acceptar la invitació d’establir-se al Marroc com a mestra de les filles del califa.

Un fet destacat, els seus versos

És l’autora de la qual es conserven més poemes de la literatura andalusina. Les disset poesies estan escrites en un àrab clàssic i culte. Dominen els versos amorosos, encara que també n’hi ha de satírics o elegíacs. Sorprèn la manera clara d’exposar allò que sent, sense circumloquis i a voltes fent servir expressions mordaces o picants.

La frase

“Beneeixo aquells llavis perquè sé el que dic,

i conec per experiència del que parlo,

i els faig justícia, no menteixo davant Déu;

perquè en ells he begut una saliva

més deliciosa que el vi”

 

“Qui et va cantar entre els magraners,

és ara dona d’esbarzers i ortigues,

els seus pits regalimen

llet quallada d’opi.

¡Ai, quina mort tan pesarosa m’has donat!

¡Què serà de mi en les aurores

sense la brasa d’aquesta pell teva

en el sepulcre fred del llit!

Wang Wei, dominador de les lletres i les arts

Taiyuan (Xina), 699 o 700–Xian (Xina), 761

Activitat: Literatura. Pintura                                                

Àrea: Imperi xinès Tang

 

Opositor

Provinent d’una família aristocràtica vinculada a l’administració pública, tant ell com algun dels seus germans van rebre una educació acurada  i van presentar-se a les oposicions a fi d’accedir al funcionariat imperial. Al 721 reeixí en els exàmens superiors a Xian, la capital, i el seu primer destí fou un important càrrec com a secretari assistent de música.

Fortuna i infortunis

Pocs anys després va ser remogut d’aquesta plaça per ocupar una càrrec menor a la província de Shantung. Vers el 730 va morir la seva dona i, malgrat la seva edat i de no tenir fills, Wang Wei no es va tornar mai a casar. El 734, gràcies als seus contactes, va tornar a Xian per exercir alts càrrecs a a cort. Vint anys més tard, la greu revolta del general An Lushan feu trontollar l’imperi. El 756 els rebels ocuparen la ciutat, Wang Wei fou capturat i dut a Luoyang, la capital rebel, on exercí funcions administratives.

Recuperació

Les tropes imperials van reconquerir Xian i Luoyang dos anys després. Wan Wei fou acusat de traïdor, però la intercessió del seu germà Wang Jin, alt càrrec imperial, el va salvar i es reincorporà a l’alt funcionariat. Alterna la seva vida pública amb estades de retir en una propietat al camp, a Wangchuan, a uns cinquanta km. de la capital.  Seguint l’exemple de la seva mare, practicà el budisme.

Un fet destacat, Poemes del riu Wang

La fama de Wang Wei no rau en la seva faceta política, se’l valora unànimement com un dels gran poetes de la dinastia Tang. La seva obra més celebrada és un recull que comprèn una vintena de poemes de quatre versos, de cinc caràcters cadascun, inspirats en les vistes al riu Wang, pròxim a la seva casa rural de Wangchuan. La contemplació lírica, meditada i serena de la natura és el tema principal.

Neu a la riba del riu

Pintura

En un temps que la gent d’alt llinatge no solia pintar, ell conrea aquest art i, segles més tard, se’l considera el fundador de l’escola del paisatge del Sud. N’és un dels primers a tractar els paisatges com a tema central, generalment amb pintures monocromes. Es coneix indirectament la seva producció pels comentaris d’autors o bé per les còpies fetes per altres artistes. Se li atribueixen, entre altres, Neu  a la riba del riu, un paisatge d’hivern, i el retrat Fu Sheng transmetent els clàssics.

La frase

“Restem en silenci mentre cauen flors de càssia.

La nit de primavera s’encalma a la serra deserta.

Surt la lluna i els ocells s’espanten.

Piuladissa sobtada al congost”.

 

“M’assec sol a l’obaga dels bambús.

Passo les hores xiulant i tocant la cítara.

Ningú em sent al fons d’aquest bosc:

només la lluna que m’il·lumina”.

 

Per saber-ne més:

Pedra i pinzell, antologia de la poesia xinesa clàssica. Tria i traducció de Manuel Ollé. Barcelona: Alpha, 2012

Bertran de Born, el trobador de les armes

França, 1150?–abadia de Dalon (França), 1215?

Activitat: Literatura          

Àrea: Senyoria d’Autafort

 

Senyor feudal

De nissaga noble, però sense pertànyer a l’alta aristocràcia occitana, el 1178 Bertran de Born hereta del seu pare, juntament amb dos germans, el castell d’Autafort (Dordonya, França). Neixen les disputes entre ells i, si bé durant un temps va perdre el castell, finalment en fou l’únic propietari. Vassall del rei anglès Enric II Plantagenet, que domina bona part d’Occitània, participa en les lluites constants entre els seus fills.

Canvi de vida

Home de guerra, va combatre també contra el rei Felip II August de França i Alfons, el Cast, rei d’Aragó i comte de Barcelona i Provença. No acompanyà el seu senyor, Ricard Cor de Lleó, a la croada. Finalment abandona la vida pública i ingressa com a monjo a l’abadia cistercenca de Dalon, protegida i beneficiada durant generacions pel seu llinatge.

Un fet destacat, els sirventesos

La majoria de les seves composicions —d’igual manera que el seu amic Guillem de Berguedà— són sirventesos, és a dir, poemes, de caire polític, sovint satírics, sense propòsits moralistes. Els versos de Bertran de Born adopten les formes de les cançons d’amor cortès, alhora que ofereixen riques panoràmiques sensorials i realistes de les batalles, pregonant les virtuts dels cavallers: valentia, força, honor…

La frase

Us dic que és un plaer millor

que els de menjar, beure i dormir,

sentir les veus que, amb gran bravor,

bramen “a ells!”, ací i allí,

renills folls per l’ombratge,

i de socors, crits esglaiats,

i veure caure, arraïmats,

grans i xics a l’herbatge,

i tants de morts, ben travessats

per llances amb fils ensagnats.

(fragment del poema Be’m platz lo gais temps de pascor, versió catalana d’Alfred Badia)

L’anècdota

Dante Alighieri valora de manera ben dispar aquest trobador. Pel que fa a la vessat literària, en el seu tractat De vulgari eloquentia el qualifica com a excel·lent poeta de les armes, però en un estil ja desfasat. Altrament, com a polític, el denigra, culpant-lo de l’enemistat entre el rei i els prínceps Plantagenet. Per això a la Divina Comèdia el situa a  l’Infern, a la novena fosa del vuitè cercle, entre els sembradors de discòrdia, representat de manera terrible: el cap separat del cos, dut a la mà com una llanterna.

 

Per saber-ne més:

“Bertran de Born”, Poesia trobadoresca : Antologia, a cura de Lola Badia. Barcelona: Edicions 62, 1982