al-Rakuniyya, la poetessa de Granada

Granada, vers 1135-Marràqueix (Marroc), 1191

Activitat: Literatura  

Àrea: Imperi almohade

 

De casa bona

Hafsa bint al-Hayy, més coneguda amb l’apel·latiu d’al-Rakuniyya, pertanyia a un família d’origen berber, aristocràtica i benestant. Per aquest motiu, va rebre una instrucció molt selecta, i gaudí de popularitat i influència. A més, va comptar amb una gran autonomia, més enllà de l’àmbit familiar, despuntant a la cort de Granada.

Relacions

En els ambients de palau, va conèixer el poeta Abu Jafar ibn Saud, de llinatge noble. Hi manté una relació amorosa de manera pública des de 1154, relació que es complica amb l’aparició del príncep Abu Said Utman, governador de Granada i fill del califa almohade Abd al-Mumin. Primerament rebutjà el governador, però més tard va intimar-hi.

Amor i mort

al-Rakuniyya, de José Luis Muñoz

Malgrat la relació amb el príncep, al-Rakuniyya va continuar veient, de manera furtiva, Ibn Saud. Aquest que havia treballat com a secretari del governador, va enfrontar-s’hi, participant en una revolta contra ell. El governador l’empresonà i finalment el va fer crucificar el 1163 a Màlaga. La seva amant es retirà de la cort i va abandonar la literatura, dedicada a l’ensenyament. El 1184, va acceptar la invitació d’establir-se al Marroc com a mestra de les filles del califa.

Un fet destacat, els seus versos

És l’autora de la qual es conserven més poemes de la literatura andalusina. Les disset poesies estan escrites en un àrab clàssic i culte. Dominen els versos amorosos, encara que també n’hi ha de satírics o elegíacs. Sorprèn la manera clara d’exposar allò que sent, sense circumloquis i a voltes fent servir expressions mordaces o picants.

La frase

“Beneeixo aquells llavis perquè sé el que dic,

i conec per experiència del que parlo,

i els faig justícia, no menteixo davant Déu;

perquè en ells he begut una saliva

més deliciosa que el vi”

 

“Qui et va cantar entre els magraners,

és ara dona d’esbarzers i ortigues,

els seus pits regalimen

llet quallada d’opi.

¡Ai, quina mort tan pesarosa m’has donat!

¡Què serà de mi en les aurores

sense la brasa d’aquesta pell teva

en el sepulcre fred del llit!

Anuncis

Wang Wei, dominador de les lletres i les arts

Taiyuan (Xina), 699 o 700–Xian (Xina), 761

Activitat: Literatura. Pintura                                                

Àrea: Imperi xinès Tang

 

Opositor

Provinent d’una família aristocràtica vinculada a l’administració pública, tant ell com algun dels seus germans van rebre una educació acurada  i van presentar-se a les oposicions a fi d’accedir al funcionariat imperial. Al 721 reeixí en els exàmens superiors a Xian, la capital, i el seu primer destí fou un important càrrec com a secretari assistent de música.

Fortuna i infortunis

Pocs anys després va ser remogut d’aquesta plaça per ocupar una càrrec menor a la província de Shantung. Vers el 730 va morir la seva dona i, malgrat la seva edat i de no tenir fills, Wang Wei no es va tornar mai a casar. El 734, gràcies als seus contactes, va tornar a Xian per exercir alts càrrecs a a cort. Vint anys més tard, la greu revolta del general An Lushan feu trontollar l’imperi. El 756 els rebels ocuparen la ciutat, Wang Wei fou capturat i dut a Luoyang, la capital rebel, on exercí funcions administratives.

Recuperació

Les tropes imperials van reconquerir Xian i Luoyang dos anys després. Wan Wei fou acusat de traïdor, però la intercessió del seu germà Wang Jin, alt càrrec imperial, el va salvar i es reincorporà a l’alt funcionariat. Alterna la seva vida pública amb estades de retir en una propietat al camp, a Wangchuan, a uns cinquanta km. de la capital.  Seguint l’exemple de la seva mare, practicà el budisme.

Un fet destacat, Poemes del riu Wang

La fama de Wang Wei no rau en la seva faceta política, se’l valora unànimement com un dels gran poetes de la dinastia Tang. La seva obra més celebrada és un recull que comprèn una vintena de poemes de quatre versos, de cinc caràcters cadascun, inspirats en les vistes al riu Wang, pròxim a la seva casa rural de Wangchuan. La contemplació lírica, meditada i serena de la natura és el tema principal.

Neu a la riba del riu

Pintura

En un temps que la gent d’alt llinatge no solia pintar, ell conrea aquest art i, segles més tard, se’l considera el fundador de l’escola del paisatge del Sud. N’és un dels primers a tractar els paisatges com a tema central, generalment amb pintures monocromes. Es coneix indirectament la seva producció pels comentaris d’autors o bé per les còpies fetes per altres artistes. Se li atribueixen, entre altres, Neu  a la riba del riu, un paisatge d’hivern, i el retrat Fu Sheng transmetent els clàssics.

La frase

“Restem en silenci mentre cauen flors de càssia.

La nit de primavera s’encalma a la serra deserta.

Surt la lluna i els ocells s’espanten.

Piuladissa sobtada al congost”.

 

“M’assec sol a l’obaga dels bambús.

Passo les hores xiulant i tocant la cítara.

Ningú em sent al fons d’aquest bosc:

només la lluna que m’il·lumina”.

 

Per saber-ne més:

Pedra i pinzell, antologia de la poesia xinesa clàssica. Tria i traducció de Manuel Ollé. Barcelona: Alpha, 2012

Bertran de Born, el trobador de les armes

França, 1150?–abadia de Dalon (França), 1215?

Activitat: Literatura          

Àrea: Senyoria d’Autafort

 

Senyor feudal

De nissaga noble, però sense pertànyer a l’alta aristocràcia occitana, el 1178 Bertran de Born hereta del seu pare, juntament amb dos germans, el castell d’Autafort (Dordonya, França). Neixen les disputes entre ells i, si bé durant un temps va perdre el castell, finalment en fou l’únic propietari. Vassall del rei anglès Enric II Plantagenet, que domina bona part d’Occitània, participa en les lluites constants entre els seus fills.

Canvi de vida

Home de guerra, va combatre també contra el rei Felip II August de França i Alfons, el Cast, rei d’Aragó i comte de Barcelona i Provença. No acompanyà el seu senyor, Ricard Cor de Lleó, a la croada. Finalment abandona la vida pública i ingressa com a monjo a l’abadia cistercenca de Dalon, protegida i beneficiada durant generacions pel seu llinatge.

Un fet destacat, els sirventesos

La majoria de les seves composicions —d’igual manera que el seu amic Guillem de Berguedà— són sirventesos, és a dir, poemes, de caire polític, sovint satírics, sense propòsits moralistes. Els versos de Bertran de Born adopten les formes de les cançons d’amor cortès, alhora que ofereixen riques panoràmiques sensorials i realistes de les batalles, pregonant les virtuts dels cavallers: valentia, força, honor…

La frase

Us dic que és un plaer millor

que els de menjar, beure i dormir,

sentir les veus que, amb gran bravor,

bramen “a ells!”, ací i allí,

renills folls per l’ombratge,

i de socors, crits esglaiats,

i veure caure, arraïmats,

grans i xics a l’herbatge,

i tants de morts, ben travessats

per llances amb fils ensagnats.

(fragment del poema Be’m platz lo gais temps de pascor, versió catalana d’Alfred Badia)

L’anècdota

Dante Alighieri valora de manera ben dispar aquest trobador. Pel que fa a la vessat literària, en el seu tractat De vulgari eloquentia el qualifica com a excel·lent poeta de les armes, però en un estil ja desfasat. Altrament, com a polític, el denigra, culpant-lo de l’enemistat entre el rei i els prínceps Plantagenet. Per això a la Divina Comèdia el situa a  l’Infern, a la novena fosa del vuitè cercle, entre els sembradors de discòrdia, representat de manera terrible: el cap separat del cos, dut a la mà com una llanterna.

 

Per saber-ne més:

“Bertran de Born”, Poesia trobadoresca : Antologia, a cura de Lola Badia. Barcelona: Edicions 62, 1982

 

Geoffrey Chaucer, pare de la literatura anglesa

Londres, entre 1340 i 1344-Londres, 1400

Activitat: Literatura                                                  

Àrea: Regne d’Anglaterra

Vins i cort

Els Chaucer eren burgesos de Londres que havien prosperat amb el comerç del vi. Relacionats amb la cort, el seu fill Geoffrey serví com a patge de la comtessa de Belfast, membre de la família reial. No es conserva documentació explícita de la  seva formació, però l’obra posterior demostra que sabia francès, italià i llatí així com tenia amplis coneixements d’astronomia.

Militar, diplomàtic i funcionari

El 1359 va participar a la Guerra dels Cent Anys entre Anglaterra i França. Fou capturat a Reims i el rei Eduard III d’Anglaterra va pagar el seu rescat (1360). Anys més tard es va casar amb Philipa de Roet, dama de companyia de la reina, cosa que li proporcionaria missions d’ ambaixador reial a França, Itàlia…, i més tard, guanyaria càrrecs públics al port de Londres, seria jutge de pau a Kent o diputat al Parlament (1386).

Forà i autòcton

Els seus treballs primerencs están molt influïts per la poesia amorosa de tradició francesa, més endavant substituït per l’influx italià de Dant, Petrarca i Boccaccio. Chaucer juga un paper transcendental en les lletres angleses perquè, a diferència d’altres coetanis, abandona el llatí i l’anglonormand de la poesia cortesana, per adoptar la llengua vernacla, l’anglès corrent, que esdevé així també un idioma literari.

Un fet destacat, Contes de Canterbury (Canterbury tales) 

La seva millor obra, encara que incompleta (1387-1400), aplega una vintena de narracions en vers que l’autor posa en boca d’homes i dones representatius de la societat anglesa d’aquell temps, des de monges i advocats a vídues, criats i cavallers, mentre van de romeria a Canterbury. Retrat realista i viu de personatges, amb una rica diversitat de tons, des de la pietat i l’erudició a la sàtira, l’humor i l’obscenitat.

Tria d’obres

El llibre de la duquessa (The book of the duchess, 1369), plany per la mort de Blanca de Lancaster; Parlament dels ocells (Parliament of Fowls, 1382?), sátira de l’amor cortesà; Troius and Criseida (1385?), obra inspirada en Boccaccio; i Llegenda de les bones dones (The legend of good women, 1386?), poema sobre biografies femenines de l’antiguitat clàssica.

L’anècdota

Chaucer fou enterrat a l’abadia de Westminster. El 1556 s’hi aixecà un monument honorífic i pocs anys després, quan morí el poeta Edmund Spenser, se’l sepultà al seu costat, fet que inicià el costum de dipositar-hi les despulles d’altres escriptors anglesos, com Dickens o Kipling, o bé d’afegir-hi monuments commemoratius. És el “Poets’ Corner”, el racó dels poetes, situat al transsepte sud de l’abadia.

Per saber-ne més:

Geoffrey Chaucer. Contes de Canterbury. Traducció de Victòria Gual. Barcelona: Quaderns Crema, 1998

La comtessa de Dia, una “trobairitz”

França, segona meitat del segle XII– principis del segle XIII?

Activitat: Literatura

Àrea: Marquesat de Provença

 

Qui és?

A banda dels seus versos, les úniques dades sobre la comtessa de Dia provenen d’una biografia brevíssima d’època medieval: “La comtessa de Dia fou la dona de Guillem de Poitiers, dama bona i bella. S’enamorà de Raimbaut d’Aurenga, i va fer moltes cançons bones sobre ell”. A partir d’aquí s’han bastit diverses teories sobre aquesta trobadora (trobairitz, en occità), cap d’elles inqüestionable.

Beatriu o  Isoarda

Uns identifiquen la comtessa de Dia amb Beatriu (vers 1163-1189), casada amb Guillem I de Poitiers, comte de Valentinois, i coetània del trobador Raimbaut d’Aurenga (mort el 1173), però el seu marit no va ser comte de Dia. Altres, en canvi, la vinculen amb Isoarda, filla del comte Isoard II de Dia, que visqué a Aurenga, i que morta cap al 1213, pogué ser l’amant de Raimon IV d’Aurenga, nebot del trobador homònim. Tanmateix, no concorda pel que fa al seu cònjuge: s’havia casat amb Raimon d’Agout.

Cinc composicions

Les cinc composicions de la comtessa de Dia en occità —quatre cansos i un tenso (composició escrita en forma de diàleg)— la converteixen en la trobadora amb major nombre de poemes conservats.  Tots canten l’amor sorgit fora del matrimoni, reclamant obertament allò que desitja amb un llenguatge sensual i expressiu.  

Un fet destacat, A chantar m’er de so qu’ieu non volria  (Hauré de cantar d’allò que no volia)  

Aquesta cançó de la comtessa de Dia conserva la notació musical original; més encara, constitueix l’únic exemple musicat que ha perviscut de la poesia trobadoresca femenina.  La comtessa parla d’un amor no correspost.  S’adreça directament a l’home que la rebutja, manifestant-li el seu amor i pregonant les altes qualitats que ella reuneix. 

La frase

Oh bell amic ple de dolçors!

Quan us tindré vora el meu cor?

Si amb vos jagués, quin bell deport!

Quin bes, el meu, més amorós!

Sapigueu que goig hi hauria

si us tingués en lloc del marit

sols que em juréssiu, penedit,

de fer ço que jo voldria.

(fragment del poema Estat ai en greu cossirier (Tinc un desfici, ai, inclement), versió catalana d’Alfred Badia)

 

Per saber-ne més:

Música. Estat ai en greu cossirier

https://www.youtube.com/watch?v=ocR9WXanZXU

Beatriu, comtessa de Dia, “Una dama que cante” [blog del programa “Femení i singulars”, de Catalunya Música, 2013]

https://femenisingulars.wordpress.com//?s=beatriu+de+dia&search=Anar

Jaume Roig, l’escriptor misogin

València, vers 1400–Benimàmet (Horta), 1478

Activitat: Literatura 

Àrea: Corona d’Aragó

 

De bona família

Els Roig eren una familia benestant de València, ben relacionada amb els grups dirigents de la ciutat. Com el seu pare, Jaume Roig exercí la medicina, si bé s’ignora la universitat on va estudiar. La primera referencia documental data de 1434, quan és l’encarregat municipal que ha de revisar i facultar l’exercici de la medicina d’aquells professionals formats fora de la universitat, feina que duria a terme, de manera discontínua, fins 1477.  

Pràctica mèdica

Ciutadà de València, visqué sempre a la ciutat i rodalia, on feia de metge. Va casar-s’hi amb Isabel Pellisser i va treballar als hospitals d’en Clapers, dels Innocents i d’en Bou, alhora que s’ocupava d’atendre diversos monestirs. Fins i tot fou metge de la reina Maria de Castella, dona d’Alfons, el Magnànim, que residia a València, i més tard, serví al rei Joan II. Fruit del prestigi adquirit, Jaume Roig assolí una riquesa considerable, amb quatre cases a la ciutat i un seguit de camps i vinyes a l’Horta de València.

Un fet destacat, Espill

Roig ha passat a la posteritat no pas per la seva activitat mèdica, sinó pel llibre que va escriure cap al 1460. L’Espill és una obra composta per més de 16.000 versos apariats que narra les desventures constants que pateix un home a causa de les dones, vistes com a font de tots els mals. Malgrat el vers, aquest al·legat antifemení constitueix un precedent de la novel·la picaresca castellana. Amb desimboltura retrata la cultura i la societat medievals, emprant un català popular, gens afectat.  

L’anècdota

Una de les filles de Jaume Roig, Violant, ingressà en el convent de la Trinitat, de València. Durant el seu temps de monja fou abadessa Isabel de Villena, l’autora de Vita Christi, un text literari que constitueix una reivindicació de la importància de les dones en la vida de Jesucrit; probablement redactat com a rèplica a l’Espill de l’autor valencià, qui fou, a més, metge d’aquest monestir.

Per saber-ne més:

https://www.escriptors.cat/autors/roigj/pagina.php?id_sec=3688 (web de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana) 

Jaume Roig. Espill. Edició, traducció i comentaris d’Antònia Carré. Barcelona: Quaderns Crema, 2006 

Giovanni Boccaccio, el mestre de la prosa italiana

Florència? (Itàlía), 1313-Certaldo (Itàlia), 1375

Activitat: Literatura

Àrea: Florència, regne de Nàpols 

 

Retrat de Boccaccio, d’Andrea del Castagno

Infantesa

Malgrat ser bastard, Giovanni fou reconegut pel seu pare Boccaccino di Chelino, un mercader benestant. Va créixer a la casa paterna a Florència i rebé una formació decent, com corresponia al fill d’un membre del gremi de canvistes i banquers.

Nàpols

La família de Boccaccino s’establí el 1327 a Nàpols ja que el patriarca esdevingué cap de l’oficina de la Banca Bardi. Giovanni va treballar-hi uns anys, després va estudiar dret canònic, però finalment es decantà per les lletres, estimulat pels erudits de la cort. Daten d’aleshores les primeres obres literàries, com La caca de Diana i Filocolo; en elles té una musa inspiradora, la Fiammetta, dama que alguns han identificat amb una filla del rei de Nàpols.    

Entre desgràcies i honors

El 1340 Boccaccio deixa Nàpols per tornar a Florència. Manté l’activitat literària i fa estades a Ravenna (1346) i Forlì (1347-48), potser a la caça de mecenes. Mort el pare (1349), passa a ser el cap de la familia, amb la hisenda molt malparada. De tota manera, gràcies al seu renom, Boccaccio encapçala ambaixades de la ciutat florentina a Lluís V de Baviera (1351), als papes d’Avinyó i de Roma (1365-67)… 

Un fet destacat, el Decameró

Entre 1349 i 1351 va redactar el Decameró, la seva obra màxima. Consta de cent relats que, d’acord amb el text, expliquen un grup de deu joves —set noies i tres nois— durant deu dies al camp, fugint de la pesta que assola la ciutat. Cim de la prosa medieval, presenta històries amoroses de manera amena i realista, amb personatges enginyosos i vitals, reflectint, sense idealitzacions, la societat d’aquell temps. 

Un conte del Decameró, de J.W. Waterhouse (1916)

L’anècdota

Va conèixer el 1350 el poeta Francesco Petrarca, a qui venerava. La relació amical es mantingué al llarg del temps a través, tant de noves trobades a Pàdua, Milà, Venècia i Arqua, com de l’intercanvi epistolar.  Fou clau la influència de Petrarca per tal que intensifiqués el vessant humanista i desobeís els consells d’un frare d’abandonar les lletres i cremar els seus llibres mundans.  

Canvis

Pels volts de 1355 la seva producció dominant, abans poesia i prosa italianes, passa a ser obres d’erudició en llatí. Amb salut i economia precàries, s’instal·la a Certaldo. Amb tot, encara es desplaça a Florència, convidat per les autoritats, per fer un cicle de lectures sobre la Divina Comèdia de Dant, entre 1373 i 1374. 

Tria d’obres

Elegia de madonna Fiametta (1344?), novel·la psicològica; Corbaccio (1365?), sàtira misògina; De mulieribus claris (Sobre les dones famoses, 1362), repertori biogràfic d’un centenar de personatges femenins reals o ficticis; Genealogia deorum gentilium (La genealogia dels déus pagans, 1374), compendi de mitologia grecollatina. 

Per saber-ne més:

Giovanni Boccaccio. Decameró. Traducció i notes de F. Vallverdú. Barcelona: Edicions 62, 1984