Jeroni Pau, un humanista català a Itàlia

Barcelona, primera meitat del s. XV? –Barcelona, 1497

Activitat: Literatura Grup3-Lletres                                                 

Àrea: Corona d’Aragó. Estats Pontificis

 

Primeres informacions

Els Pau pertanyien a l’elit dirigent de Barcelona. El pare de Jeroni era un jurista de prestigi i també conseller reial. Seguint la carrera jurídica del progenitor, va fer estudis universitaris en diverses ciutats italianes i va doctorar-se en dret. Així mateix va formar-se com a capellà, de tal manera que esdevindria canonge de Vic, i més tard, de Barcelona.

Sota el cardenal

Des de 1475 viu a Roma on, gràcies a la protecció del cardenal valencià Roderic de Borja, futur papa Alexandre VI, s’incorpora a la cúria administrativa papal. A banda dels afers professionals, es relaciona assíduament amb altres humanistes, fent gala de la seva erudició. Tota la seva producció és en llatí, tractant de dret, història, filologia… i seguint en els textos poètics els models dels clàssics romans. Tornat a Barcelona el 1492, ajuda Pere Miquel Carbonell en la redacció de les seves Cròniques d’Espanya.

Tria d’obres

Dels rius i les muntanyes de les Espanyes (De fluminibus et montibus Hispaniarum,  1475?), text de geografia descriptiva; i Practica de la cancelleria apostòlica (Practica cancellariae apostolicae), la seva obra capital, el primer manual sobre els procediments de la cancelleria pontifícia.

jeroni pau

Barcino, de Jeroni Pau. Exemplar de la Biblioteca de Catalunya

Un fet destacat, Barcino

Aquesta obra de Jeroni Pau constitueix un dels primers treballs històrics sobre la ciutat de Barcelona. Malgrat que Pau vivia encara a Roma, va ser publicada a Barcelona el 1491. Nega que la ciutat fos fundada per Hèrcules i la relaciona amb la família cartaginesa dels Barca. La breu panoràmica històrica va acompanyada de notes sobre l’economia, la població, els monuments i les personalitats més rellevants de temps antics, esmentant, entre altres, santa Eulàlia, el bisbe Pacià o el cònsol Luci Licini Sura.

La frase

“I si prescindim de les bellíssimes però gèlides ciutats de la nació germànica, és just dubtar profundament si Barcelona venç en bellesa i en netedat la nobilíssima ciutat de Florència, a Etrúria. Que la situació de Barcelona és en tots els aspectes més excel·lent, pel seu litoral i la bonesa del seu clima, ningú no gosarà de negar-ho”   (fragment de Barcino)

Per saber-ne més:

Jeroni Pau. Obres. Edició a cura de Mariàngela Vilallonga. Barcelona: Curial, 1986

 

 

 

Wallada, la poetessa autònoma


Còrdova, vers 1010-Còrdova, 1091

Activitat: Literatura Grup3-Lletres

Àrea: Califat i regne de Còrdova

 

Estirp brillant

wallada,dejoseluismuñoz

Wallada, de José Luis Muñoz

Wallada bint al Mustakfi provenia de l’elit dirigent del califat cordovès. El pare era un princep de la família regnant dels omeia, i ell mateix va ocupar el tron de manera efímera (1024-1025) durant l’esfondrament definitu del califat andalusí. Fruit de la seva alta posició, Wallada visqué en ambients refinats i va rebre una educació selecta.

Entreteniments i xafardeigs

A la mort del seu progenitor, Wallada, que n’era l’única hereva, va muntar un saló literari, punt de trobada d’aristòcrates i altra gent significada de Còrdova. Els escriptors componien versos buscant l’aprovació de Wallada, que participava també en aquests jocs literaris. Sembla que l’actitud de l’amfitriona, desimbolta i despreocupada del què diran, escamparia la fama de dona llicenciosa i immoral. No es va casar mai i, ja vella, fou protegida per Ibn Abdus, abans visir cordovès i antic admirador, i potser amant, de Wallada.

Un fet destacat, la relació amorosa amb Ibn Zaydun

La fama d’aquesta aristòcrata rau sobretot en els seus amors amb l’escriptor Ibn Zaydun. Alguns derls millors poemes amorosos de la literatura andalusíins són d’aquest autor i estan dedicats a Wallada. Arran d’això, des del segle XII, autors àrabs han anar creant històries al voltant d’aquests dos amants, senyalant trobades, baralles, infidelitats, reconciliacions, gelosies, etc. que impossibiliten conèixer la realitat dels fets, més enllà del seu caràcter breu i turmentós.

Poemes

S’atribueixen a Wallada vuit poemes breus, que despleguen una ampli ventall d’emocions, des de la passió i la joia a la pena i el ressentiment, i revelen, en la seva concisió, eloqüència i enginy. La major part dels poemes estan relacionats amb Ibn Zaydun, uns de caire líric, altres són dures sàtires després de la ruptura, arribant a l’insult directe i obscè.

La frase

“Si haguessis fet justícia

a l’amor que hi ha entre nosaltres,

no haguessis preferit ni estimat una esclava meva,

ni abandonat la bellesa de la branca plena de fruit

per prendre una branca estèril.

Saps que soc la lluna plena del cel,

i, per desgràcia meva, has triat un fosc planeta.”

Avicebró, filòsof i poeta jueu

Màlaga, 1150?-València?, vers 1180?

Activitat: Filosofia. LiteraturaGrup2-Raó               

Àrea: Taifa de Saragossa, taifa de Granada

Precarietat

Nascut dins d’una família jueva que havia fugit de Còrdova en temps convulsos provocats per l’esfondrament del califat cordovès, el seu destí definitiu fou el regne musulmà de Saragossa. Orfe quan encara era menor, Salomó ibn Gabirol, més conegut com Avicebró, va sortir de la pobresa gràcies al seu talent literari precoç.

Visirsavicebro

Yekutiel, visir jueu del sobirà de Saragossa, el protegí i va fer-li de mecenes. Avicebró es revela com un dels millors poetes jueus medievals, tant en composicions seculars, on adopta motius i mètriques de la lírica àrab, com sobretot en la poesia religiosa. En la seva obra combina estrofes de profunda espiritualitat amb versos virulents adreçats a cortesans. Aquella vida despreocupada acaba abruptament el 1039, amb l’assassinat del visir Yekutiel quan un nou cap usurpa el tron.

L’anècdota

S’instal·la a Granada gràcies al patrocini de Samuel ibn Nagrela, intel·lectual il·lustre i visir del rei granadí, fins al traspàs d’aquest prohom (1056). Es creu que Avicebró va morir pocs anys després a València. Una llegenda explica que el va matar un home gelós de la seva saviesa, al costat d’una figuera. Mesos després, la collita de l’arbre fou extraordinària en quantitat i dolçor. Sorpresos del fet, els veïns descobriren el cadàver d’Avicebró entre les arrels de l’arbre. L’assassí fou mort, penjat de la mateixa figuera. 

Un fet destacat, La font de la vida (Fons vitae)

Aquest tractat filosòfic és conserva sencer en la seva traducció llatina. Els comentaristes medievals cregueren que Avicebró era cristià i la seva filiació jueva no s’aclarí fins el segle XIX. Avicebró és el principal exponent del neoplatonisme jueu. Sobre l’origen i composició del món, defensa l’existència d’una Essència Primera, identificable amb Déu, de la qual prové tot. Totes les substàncies creades, corpòries o espirituals, tenen matèria i forma, i la seva diferenciació rau en la diferent combinació d’aquests dos elements. 

Tria d’obres

Avicebró escriu l’obra filosòfica en àrab; la poesia, en hebreu: Llibre de la correcció dels caràcters (Kitab islah al-akhlaq), manual d’ètica; Tria de perles (Mukhtar al-jawahir), recull de sentències morals; i Corona reial (Keter malkut), meditació en prosa poètica sobre la petitesa de l’home davant de Déu.

Chrétien de Troyes, el narrador artúric

Xampanya? (França), primera meitat del s. XII-França?, vers 1180

Activitat: Literatura       

Àrea: Regne de França

 

Poc rastre

Se sap molt poc de la vida de Chrétien de Troyes, dades biogràfiques deduïdes de la seva producció. Chrétien va relacionar-se amb les corts de Maria, comtessa de Xampanya, i de Felip, comte de Flandes, que li encomanen obres. Les mostres dialectals d’alguns versos semblen confirmar el seu origen xampanyès. Culte, coneixia els autors clàssics de la literatura llatina. D’altra banda, es creu que va fer una estada a Anglaterra, pel coneixement ampli que té del país.

Dels clàssics a Camelot

Bona part de les primeres obres de Chrétien —traduccions d’obres llatines com Les metamorfosis, d’Ovidi, o  llegendes, com Tristany— s’han perdut. La seva fama rau en les cinc narracions novel·lesques ambientades en temps del rei Artús, fixant l’atenció no en el rei sinó en les aventures dels seus cavallers, escrites en francès, en versos octosíl·labs apariats, amb trames ben travades. Ell barreja la tradició fantàstica amb els ideals de la cavalleria, trets psicològics i diàlegs expressius, amb gran èxit de públic.

Tria d’obres

Erec i Enida, conciliació entre l’amor conjugal i les aventures cavalleresques; Cligès; Ivany o el cavaller del lleó, (Le chevalier au lion); i Lancelot o el cavaller de la carreta (Le chevalier à la charrette), que introdueix en la literatura els amors adulterins de la reina Ginebra i Lancelot.

Un fet destacat, Perceval o el conte del Graal (Le conte du Graal)

Escrita cap el 1180, constitueix l’última obra, que va restar incompleta. Com en els relats precedents, explica la història d’un cavaller, l’ideal humà del seu temps, personificat aquí en Perceval. Considerat el seu treball més transcendental perquè combina el món artúric amb el tema religiós del Greal, el calze de Crist, que tindrà gran desenvolupament en segles posteriors.

La frase

“Una donzella bella, gentil i ben agençada, que venia amb els patges, sostenia un graal entre les dues mans. Quan hagué entrat allà dintre amb el graal que sostenia, s’hi feu una claredat tan gran que les candeles perderen llur claror, com fan els estels quan es lleva el sol, o la lluna.”

(fragment de Perceval o el conte del Graal).

Per saber-ne més:

Chrétien de Troyes. El conte del Graal. Traducció i pròleg de Martí de Riquer. Barcelona: Quaderns Crema, 1989

 

Carles d’Orleans, ploma en captiveri

París, 1394–Amboise (França), 1465

Activitat: Literatura     

Àrea: Regne de França, regne d’Anglaterra

 

Orfe i vidu

Membre de l’alta noblesa francesa, nebot del rei Carles VI de França, Carles era fill de Lluís d’Orleans i de Valentina Visconti. Va rebre una educació refinada, incidint en les lletres. El 1407 va ser assassinat el seu pare per ordre del seu gran enemic, el duc de Borgonya. Les desgràcies seguiren: un any més tard va finar la mare, i el 1408, va morir de part la seva primera dona, Isabel de França. Bona d’Armagnac, la segona muller, el vinculà amb una altre llinatge poderós per enfrontar-se als borgonyons.

El preu de la sang

A banda de les lluites entre faccions nobiliàries, França està en guerra contra Anglaterra. Carles d’Orleans participa a la batalla d’Azincourt (1415), que suposa una greu derrota per als francesos. Carles sobreviu, però és fet presoner i traslladat a Anglaterra. Allà viurà 25 anys en diversos castells, de manera còmoda, d’acord amb la seva classe social, però sense poder tornar al continent. Sense funcions polítiques i rectores, conrea la poesia de manera freqüent.

Un fet destacat, l’obra poètica

Carles d’Orleans és autor d’una producció literària abundant, bàsicament composta de poemes breus (balades, cançons, rondeaux…). Les seves composicions, sorgides dins la tradició de la literatura cortesana, sovint tenen un caire líric, sobri i elegant. No són mers exercicis d’estil, canten l’amor, la natura, el temps…, reflectint la malenconia del seu exili, o la passió o el tedi del poeta.

La frase

El temps ha deixat el seu mantell,carlesd'orleans

de fred, de vent i de pluja.

I s’ha vestit de brodats,

de sol lluent, clar i bell.

 

No existeix bestiola ni ocell,

que en son parlar, no canti o cridi,

el temps ha deixat el seu mantell.

 

Rius, fontanes i rierols,

porten en la seva casaca,

d’orfebreria, gotes de plata;

cadascú s’abilla novament,

el temps ha deixat el seu mantell.

Regrés

Va tornar el 1440 a França. Després del fracàs del seu viatge a Itàlia per obtenir el comtat d’Asti, reivindicant els drets materns, Carles visqué sobretot als seus dominis, a Blois (França), dedicat a la literatura i la bibliofília, fent de mecenes d’artistes i escriptors. Ja difunt, un fill seu, fruit del tercer matrimoni, esdevindria rei com a Lluís XII de França des de 1498.

Guillem de Berguedà, el trobador català més gran

Berguedà?, 1138?–Catalunya?, 1196?

Activitat: Literatura   

Àrea: Comtats catalans

 

Baró ardit

De la noblesa mitjana, era fill primogènit del vescomte del Berguedà, i heretaria cinc castells a la zona. La primera menció documental data de 1138, al costat dels seus pares. Com a membre de l’elit dirigent, participa activament en les lluites polítiques. S’enfronta durament als seus enemics, també els més poderosos, com Arnau de Preixens, bisbe d’Urgell, o el vescomte Ramon Folc de Cardona, a qui mata el 1175 a Colltort (Sant Feliu de Pallarols, Garrotxa).

De Galícia a Occitània

Després del crim el protegeix el vescomte de Castellbó i s’amaga o bé marxa del país. Fa el pelegrinatge a Santiago de Compostel·la i el 1182 torna a Catalunya. A la mort del pare, no conserva el títol de vescomte. En la relació amb el rei Alfons, el Cast, alterna els períodes d’entesa i rebel·lió, obligat a viure a Occitània o a Castella. Fou assassinat per un soldat, probablement pagat per algun dels seus molts enemics.

L’eina del vers

Senyor feudal culte, utilitza la poesia com a mitjà de propaganda i d’atac contra els adversaris. Per això, predominen en seva producció literària, tota escrita en provençal, els sirventesos, poemes polítics on satiritza amb cruesa els rivals per denigrar-los. Altres versos, en canvi, són de caire amorós, elegants i delicats. La seva obra palesa enginy, vivesa i originalitat.

Un fet destacat, els poemes a Ponç de Mataplana 

Un dels personatges a qui dirigeix els versos és el noble Ponç de Mataplana. En cinc composicions el caricaturitza i en fa burla agra, tant de l’aspecte físic com de la seva conducta moral. Tanmateix, quan mor al camp de batalla, Berguedà li escriu un plany commovedor, on es retracta de tot allò que li havia dit.

La frase

Vostre braç, pobreta biga,
té menys força que una figa
i el teniu bastant malmès;
si li feu fregues d’ortiga
el podreu tornar a dur estès.
Ai, Marquès, Marquès, Marquès
que d’engany sou ple i obès.

De vós, Marquès, qui es refia
no té amor ni companyia;
i ha de tenir ben après
que amb vos pot anar de dia,
prô de nit, ai!, res de res.
Ai, Marquès, Marquès, Marquès
que d’engany sou ple i obès.

 

Marquès, si mai sense raó,
amb motius indignes us he ofès,
errors i faltes he comès;
d’encà que Déu feu Mataplana,
ningú com vos tan compromès,
ni digne de mereixements
ni encimbellat amb tant honors,
bo i vostres grans antecessors;
i no us faig cap lloança vana.

(fragments del sirventès Cansoneta leu e plana i del plany Consiros cant e plor, versions catalanes de Francesc Ribera)

“És Guillem de Berguedà el més notable dels trobadors nascuts a Catalunya i un dels poetes catalans de major personalitat” (del filòleg Martí de Riquer)

 Per saber-ne més:

Les poesies del trobador Guillem de Berguedà, a cura de Martí de Riquer. Barcelona: Edicions dels Quaderns Crema, 1996

https://www.escriptors.cat/autors/deberguedag (web de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana)

 

Kakinomoto no Hitomaro, el savi de la poesia

Japó, mort vers el 700

Activitat: Literatura     

Àrea: Imperi del Japó

 

Un noble oblidat

No es conserven referències coetànies sobre Kakinomoto, les úniques dades biogràfiques provenen dels seus mateixos versos. Fou un noble d’estatus menor, amb un paper polític irrellevant. Com a poeta cortesà, la seva activitat se situa entre els regnats dels emperadors Tenmu (672-686) i Menmu (697-707), especialment en temps de l’emperadriu Jito, que va regnar del 686 al 697.

Poemes públics

La producció literària de Kakinomoto es divideix tradicionalment en dues categories: les composicions poètiques privades i les de caire públic, escrites amb motiu dels principals fets de la cort. Així descriu la gran processó imperial a Yoshino o les morts del príncep Kusakabe (689) i de la princesa Asuka (700), succeïdes els anys 689 i 700, respectivament, que delimiten l’abast cronològic dels seus poemes datables.

Un fet destacat, els  “choka”

Kakinomoto és reconegut com un mestre en el gènere del “choka” o poema llarg. Amb seguretat se li atribueixen 19 “choka” i uns 75 “tanka” o poemes breus. El “choka” més extens, de 149 versos, dedicat al príncep Takechi, descriu una batalla, tema rar de la poesia japonesa, on combina les emocions amb imatges visuals. També n’hi ha de caràcter privat, els més admirats actualment, com els referits a la seva muller,  a una ciutat en ruïnes o a un nàufrag mort, incidint en la dona que ignora que és vídua.

Versos entre coixins

Hitomaro mostra, sobretot en les poesies privades, els sentiments humans ben copsats i expressats amb elegància i sensibilitat. Utilitza amb mestria els “makurakotoba” (literalment, paraules coixí), que són epítets fixos associats a un substantiu principal per donar-li una càrrega expressiva, provinents de la poesia tradicional.

La frase

“Com la cua d’un faisà ,

s’espargeix aquesta llarga,

llarga nit.

Potser veuré l’alba

també en solitud?”

 

“El meu cavall blau i negre

em porta amb trot ràpid.

Ai! Ja ha deixat

entre els núvols de l’horitzó

la casa de la dona que estimo.”

Fama

Els poemes de Kakinomoto formen part de la col·lecció més antiga de poesia japonesa, el Manyoshu, que recull obres dels segles VII i VIII. La fama de l’autor augmenta amb el temps, reverenciat com un personatge semidiví que en el Kokinshu, la primera antologia poètica ordenada per un emperador, ja rep el títol de “savi de la poesia”. En els nostres dies se’l continua valorant com un dels grans clàssics de la poesia japonesa.

Lorenzo Valla, l’humanista polèmic

Roma, 1407-Roma, 1457

Activitat: Literatura. Filosofia     

Àrea: Estats Pontificis, Regne de Nàpols

 

Fent amics

Format en gramàtica i retòrica llatines, Valla no obtingué feina a la secretaria pontifícia (1430) i va ser uns anys professor de la universitat de Pavia abans de ser expulsat per les seves crítiques sobre el llatí deficient de Bartolo de Sassoferrato, un jurista del segle XIV. Després va viure a Milà i Gènova. Humanista brillant i dotat, crític contra l’ortodòxia i l’autoritat, és també busca-raons, arrogant i feridor, trets que li proporcionen molts enemics al llarg de la vida.

Un fet destacat, Refutació de la donació de Constantí (De falso credita et ementita Constantini donatione declamatio, 1440).

El 1435 s’establí a Nàpols, convidat pel rei Alfons, el Magnànim, com a secretari reial i historiador. En les disputes territorials d’aquest monarca amb el papa, Valla hi participa activament amb els seus escrits, atacant el pontífex. Valla, el millor filòleg del seu temps, demostra a través de la crítica textual que un document del segle III sobre la pretesa donació de Roma i altres territoris per part de l’emperador Constantí I al papa, fonament del seu poder temporal, era una falsificació de l’edat mitjana.

Tria d’obres

Disputes dialèctiques (Dialecticae disputationes, 1439), tractat contra l’aristotelisme; Elegantiae linguae Latinae (Elegàncies de la llengua llatina, 1444), un manual per a l’ús correcte de la sintaxi i el vocabulari llatins; i In Novum Testamentum annotationes (Anotacions al Nou Testament, 1449), on aplica els mètodes de la filologia humanística als estudis bíblics.

Retorn a Roma

La millora de les relacions entre el papa i el rei de Nàpols, va significar també un canvi absolut en l’actuació de Lorenzo Valla. Va deixar enrere els seus atacs frontals contra el papat i va demanar-li el perdó. El papa Eugeni IV s’hi negà; en canvi, el seu successor, Nicolau V, protector dels humanistes, el va nomenar oficial de la cúria, i posteriorment, el 1448, Calixt III el nomenà secretari papal el 1448. Sota el seu patrocini d’aquest dos papes, va traduir obres històriques d’Heròdot i Tucídides del grec al llatí.

L’anècdota

El 1457 fou convidat a pronunciar un discurs sobre sant Tomàs d’Aquino en una església dominica amb motiu de la seva festivitat. Mostra del seu caràcter provocatiu i polèmic, en comptes de l’esperat panegíric, Valla, encara que va reconèixer la santedat i la intel·ligència de Tomàs d’Aquino, va criticar la seva lògica escolàstica, reivindicant el retorn a la teologia dels pares de l’Església antiga, com ara sant Agustí, que a més escrivien en un estil i un llatí molt superiors als d’aquell pensador medieval.

Yu Xuanji, una poetessa inconformista

Xian (Xina), 844?- Xian, 868

Activitat: Literatura

Área: Imperi xinès Tang

 

Avatars

Yu Xuanji no procedia de la noblesa; malgrat això, va ser una dona culta. Mantingué una relació amorosa amb el censor Yu Li, de família benestant, però només com a concubina, no s’hi va casar i ell l’abandonà tres anys més tard mentre viatjava pel sud de la Xina. Va viure un temps sola a les muntanyes abans de tornar a Xian, on va ingressar en un convent com a monja. Es creu que també va fer de meuca, tal com es desprèn d’alguns dels seus versos.

Escàndol

Va morir encara jove. Fou condemnada per l’assassinat d’una criada del convent i executada. Es coneix el fet per la notícia recollida en una col·lecció d’anècdotes sensacionalistes, publicada dotze anys més tard de la seva mort. Historiadors actuals dubten de l’autenticitat de la història pel detallisme i el seu caràcter melodramàtic.

Lírica

Aquesta poetessa és una de les autores xineses més antigues de les qual es conserva una part significativa de la seva producció. A diferència d’altres escriptores, no intenta imitar la veu dels homes poetes ni tampoc utilitza la veu convencional de les dones construïda per la tradició literària; ella adopta un llenguatge personal i directe per expressar els seus sentiments de goig, pena, desig, queixa…

Un fet destacat, Quaranta nou poemes

Els escrits presenten una gran varietat de gèneres literaris i de temes —viatges, amor, menjars, laments, paratges històrics … — en un estil fresc i dinàmic, combinant sovint elements contraposats. Tot plegat, manifesta la seva alta autoestima, amb el deler d’escapar de les limitacions generades pel sexe o la classe social.

La frase

Al pavelló del sud del temple de Chongzheng, on es pengen els resultats dels exàmens imperials

Cims emboirats m’omplen la mirada

de clarors de primavera.

Només els dits més destres

saben fer amb el pinzell traços de plata.

Odio que els meus vestits de dona

restin valor als meus poemes.

Alço els ulls en va

cap a la llista dels honorats.

 

Per saber-ne més:

Pedra i pinzell, antologia de la poesia xinesa clàssica. Barcelona, 2012

Jordi de Sant Jordi, el poeta jove eminent

País Valencià, últims anys del segle XIV? –?, 1424

Activitat: Literatura 

Àrea: Corona d’Aragó

 

Primeres informacions

Es creu que havia nascut molt a les darreries del segle XIV. Les dades més antigues sobre Jordi de Sant Jordi provenen de cartes de la cancelleria de la Corona d’Aragó, datades de 1416,  on s’esmenta que pertanyia a la cort d’Alfons, el Magnànim, ocupant el càrrec de cambrer reial i duent a terme també missions a l’estranger. La documentació sembla revelar que era de família de moriscs convertits al cristianisme i al servei del monarca.

Cortesà

Protegit i beneficiat generosament pel rei amb diners i privilegis, Jordi de Sant Jordi és un jove hàbil amb les armes i les lletres. Als ambients cortesans es relaciona amb altres escriptors, com Andreu Febrer i Ausiàs March, i  fins i tot amb autors castellans, com el marquès de Santillana, gràcies al qual se sap que Jordi de Sant Jordi era un músic excel·lent, que componia també la música dels seus versos, fet poc habitual en aquest període.

Castell Nou (Nàpols)

En terres italianes

El poeta acompanya el rei en la seva expedició italiana de 1420 a Sardenya i Còrsega. En l’última illa participa en la conquesta de Calvi i en el setge fracassat de la vila de Bonifacio. Probablement és aleshores quan és armat cavaller i el monarca el premia amb el domini del castell de la Vall d’Uixó, al País Valencià.  Segueix el rei a Nàpols, on és fet presoner pel cabdill Francesco Sforza (1423). El captiveri dura només unes setmanes. L’any següent va morir, però no se’n saben les causes ni el lloc del traspàs.

Un fet destacat, el Cançoner

La seva obra consta de divuit poemes, adoptant diferents gèneres i temàtiques, si bé prevalen els versos amorosos. La llengua que utilitza, seguint la tradició poètica catalana, manté molts provençalismes així com els models de l’antiga literatura trobadoresca occitana, per bé que no els assumeix de manera mecànica sinó que hi experimenta per renovar-los i reflectir millor allò que vol expressar. Una certa melangia domina la seva poesia lírica.

La frase

Deserts d’amichs, de bens e de senyor,

en estrany loch y en stranya contrada,

luny de tot be, fart d’enuig e tristor,

ma voluntat e pensa caytivada,

me trop del tot en mal poder sotsmes;

no vey algu que de me s’aja cura,

e soy guardats, enclos, ferrats e pres,

de que’n fau grat a ma trista ventura  (fragment del poema Presoner)

 

Per saber-ne més:

https://www.escriptors.cat/autors/santjordij (web de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana)

Jordi de Sant Jordi. Les poesies de Jordi de Sant Jordi, cavaller valencià del segle XV. Edició de Martí de Riquer i Lola Badia. València: Tres i Quatre, 1984

Jordi de Sant Jordi. Poesies. Edició critica d’Aniello Fratta. Barcelona: Barcino, 2005