Jaume Roig, l’escriptor misogin

València, vers 1400–Benimàmet (Horta), 1478

Activitat: Literatura 

Àrea: Corona d’Aragó

 

De bona família

Els Roig eren una familia benestant de València, ben relacionada amb els grups dirigents de la ciutat. Com el seu pare, Jaume Roig exercí la medicina, si bé s’ignora la universitat on va estudiar. La primera referencia documental data de 1434, quan és l’encarregat municipal que ha de revisar i facultar l’exercici de la medicina d’aquells professionals formats fora de la universitat, feina que duria a terme, de manera discontínua, fins 1477.  

Pràctica mèdica

Ciutadà de València, visqué sempre a la ciutat i rodalia, on feia de metge. Va casar-s’hi amb Isabel Pellisser i va treballar als hospitals d’en Clapers, dels Innocents i d’en Bou, alhora que s’ocupava d’atendre diversos monestirs. Fins i tot fou metge de la reina Maria de Castella, dona d’Alfons, el Magnànim, que residia a València, i més tard, serví al rei Joan II. Fruit del prestigi adquirit, Jaume Roig assolí una riquesa considerable, amb quatre cases a la ciutat i un seguit de camps i vinyes a l’Horta de València.

Un fet destacat, Espill

Roig ha passat a la posteritat no pas per la seva activitat mèdica, sinó pel llibre que va escriure cap al 1460. L’Espill és una obra composta per més de 16.000 versos apariats que narra les desventures constants que pateix un home a causa de les dones, vistes com a font de tots els mals. Malgrat el vers, aquest al·legat antifemení constitueix un precedent de la novel·la picaresca castellana. Amb desimboltura retrata la cultura i la societat medievals, emprant un català popular, gens afectat.  

L’anècdota

Una de les filles de Jaume Roig, Violant, ingressà en el convent de la Trinitat, de València. Durant el seu temps de monja fou abadessa Isabel de Villena, l’autora de Vita Christi, un text literari que constitueix una reivindicació de la importància de les dones en la vida de Jesucrit; probablement redactat com a rèplica a l’Espill de l’autor valencià, qui fou, a més, metge d’aquest monestir.

Per saber-ne més:

https://www.escriptors.cat/autors/roigj/pagina.php?id_sec=3688 (web de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana) 

Jaume Roig. Espill. Edició, traducció i comentaris d’Antònia Carré. Barcelona: Quaderns Crema, 2006 

Anuncis

Joan Roís de Corella, cavaller lletrat i devot

Gandia, 1435–València,1497

Activitat: Literatura   

Àrea: Corona d’Aragó

 

Cap a València

Com altres famílies nobles, Ausiàs Roís de Corella i Aldonça de Cabrera van deixar Gandia i s’instal·laren a València, atrets per la puixança de la ciutat. Allà creix Joan, el primogènit. Als 21 anys és armat cavaller, però no s’orienta cap a les activitats pròpies dels nobles, la milícia o la diplomàcia, sinó que es dedica a les lletres i a l’estudi de la teologia, però sense cap interès per la carrera eclesiàstica.

Joan Roís de Corella, de Manuel Boix (1985)

Noble i clergue

De jove ja participa en la vida cultural de la ciutat, on gaudeix de fama i reconeixement. Després de nombroses aventures amoroses, entre 1462 i 1469 conviu amb Isabel Martines de Vera, de qui té dos fills, si bé mai no es van casar. Es doctora en teologia el 1469, i comença a predicar a la ciutat, però les autoritats eclesiàstiques li ho prohibeixen. Des del 1470 reprén aquesta activitat, després de rebre la tonsura i els ordes menors; és a dir, esdevé clergue, però no es fa mai capellà.

Lletres

Tota la seva producció és en català, i bona part té un propòsit moral. Inclou poemes lírics, narracions i textos on combina la prosa i el vers. No adopta el català col·loquial, el seu estil es elegant i artificiós, de sintaxi complicada, amb recursos retòrics abundants, promovent un model refinat de llengua culta.

Un fet destacat, Tragèdia de Caldesa

Aquesta obra escrita el 1458, una de les més reeixides de Roís de Corella, té un títol enganyós: no es tracta d’una obra de teatre, sinó d’una novel·la sentimental breu. L’autor narra la seva decepció amorosa per l’engany de Caldesa, la seva amant, festejant amb un altre home. Escrita en primera persona, l’autor inclou versos per expressar el dolor i la decepció de manera més vehement.

Tria d’obres

Medea, narració moral de tema mitològic; Triomf de les dones (vers 1460), defensa del gènere femení, argumentada hàbilment a partir de les crítiques misògines; Vida de santa Anna (vers 1463); i la traducció al català de Vita Christi, de Ludolf de Saxònia.

La frase

“Si muir per vos, llavors creureu

l’amor que us port,

e no es pot fer que no ploreu

la trista mort

d’aquell que ara no voleu;

que el mal que pas no em pot jaquir,

si no girau

les vostres ulls, que em vullen dir

que ja no us plau

que io per vos haja a morir” (fragment de Balada de la garsa i l’esmerla)

 

Per saber-ne més:

http://www.escriptors.cat/autors/roisj/pagina.php?id_sec=3501 (web de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana)

Abel Soler. Joan Roís de Corella (1435-1497), síntesi biogràfica i aportació documental. València, 2014

Guardar

Ramon de Perellós, escriptor i diplomàtic amb recursos

m. 1419?

Activitat: Literatura. Política Grup3-Lletres

Àrea: Corona d’Aragó

 

Noblesa titulada

Gràcies als seus serveis a la monarquia, Francesc de Perellós havia passat de ser un noble de segona fila a vescomte de Roda. El seu fill Ramon, malgrat no ser el primogènit, gaudí d’aquest títol, al qual afegiria el vescomtat de Perellós, amb què el premiaria el rei Joan I (1391). Paral·lelament, va ampliar els seus dominis, comprant, entre altres, El Voló, Tuïr, Montesquiu, Algerri i els castells d’Estagell i Rodés.

Ambaixades

Perellós havia crescut a França, a la cort de Carles V; per això, els reis catalanoaragonesos des de Pere, el Cerimoniós, li encomanaren missions diplomàtiques a França, davant del papa d’Avinyó, del rei francès o bé de nobles, com el duc de Bar o el comte d’Armanyac. El radi d’acció d’aquest ambaixador fou molt més extens: va viatjar a Anglaterra per negociar una aliança i desenvolupà altres missions a la Mediterrània, fins i tot serví al rei de Xipre.

Acusat

El 1396 era a Avinyó quan morí de manera sobtada, caçant, el rei Joan I de Catalunya-Aragó. Com altres cortesans, fou acusat de conspirar contra el sobirà difunt; més encara, es difongué el rumor que el monarca estava condemnat a l’infern ja que havia mort sense confessió. Per exculpar-se, el 1397 Perellós va viatjar a Anglaterra on el rei Ricard II li concedí un salconduit per traslladar-se a Irlanda. Segons la llegenda, en una cova hi havia l’entrada al Purgatori.

L’anècdota

En el procés contra els consellers reials, Perellós va defensar-se amb la crònica del seu viatge. A la cova s’hauria entrevistat amb el monarca mort, que li asseguraria que estava en vies d’anar al cel. Per fer més creïble la història, entre els morts del Purgatori esmenta una neboda seva, viva abans d’iniciar el viatge; lògicament va afegir-la quan, tornat a Avinyó, va redactar el text definitiu.    ramondeperellos

Un fet destacat, Viatge el Purgatori.

El llibre de Perellós explica detalladament l’itinerari del seu viatge des d’Avinyó a Irlanda, al Lough Derg. Si aquesta primera part té elements biogràfics i originals, l’experiència sobrenatural dins la cova és copiada d’una obra del monjo anglès H. de Saltrey, tret, esclar, del passatge que justifica la crònica, on Perellós relata la presència del rei Joan I al Purgatori.

Urgellista

El 1398 el Martí, l’Humà, va absoldre els cortesans processats. A la mort d’aquest rei, Perellós va abraçar la causa de Jaume d’Urgell com a nou monarca de la Corona d’Aragó. Va defensar-lo a les corts i comandant tropes al regne de València. Més tard Perellós fou elegit membre de la Diputació del General de Catalunya per al trienni 1416-1419.

Per saber-ne més:

Ramon de Perellós. “Viatge al Purgatori”, Viatges a l’altre món. A cura d’Arseni Pacheco. Barcelona, 1973

Ferran Alexandri. “Ramon de Perellós i la llegenda del Purgatori de Sant Patrici”, Auriga, núm. 29, 2001

Guardar

Isabel de Villena, l’evangeli en clau femenina

València?, 1430–València,1490

Activitat: Literatura. Religió Grup3-Lletres

Àrea: Corona d’Aragó

 

De la noblesa granada

Elionor Manuel de Villena era filla bastarda d’Enric de Villena, literat i membre l’alta noblesa. Als quatre anys va morir el seu pare i va ser educada al palau reial de València. Estava emparentada amb Maria de Castella, consort del rei Alfons, el Magnànim.

isabeldevillena-conventdelatrinitat

Convent de la Trinitat, València

Vida religiosa

L’any 1445 va ingressar com a clarissa, amb el nom de religió d’Isabel, al convent de la Trinitat, de València. En consonància amb la seva procedència, fou elegida abadessa d’aquest cenobi el 1463, càrrec que exerciria durant trenta-set anys fins a la seva mort.

Dins i fora del claustre

Isabel de Villena va complir amb els seus deures com a abadessa, vetllant pel creixement espiritual de les monges i la disciplina del convent. Gaudí també de prestigi dins dels cercles intele·lectuals de la ciutat valenciana. Es va relacionar amb els escriptors Jaume Roig i Joan Roís de Corella, vinculats al monestir, i, entre altres, els poetes Bernat de Fenollar i Pere Martines la lloaren en els seus escrits.

isabeldevillena-vitachristi

Vita Christi

Un fet destacat, Vita Christi

Va escriure per a les seves monges una narració de la vida de Jesucrist. Hi destaca el paper de les dones —santa Anna, la Verge Maria, Maria Magdalena… — que mantenen una relació directa amb Crist i desenvolupen un paper molt rellevant en la seva vida. Tota l’obra traspua una espiritualitat emotiva, expressada amb estil planer. A la vessant narrativa s’hi afegeix una explicació al·legòrica per facilitar la meditació de les monges. Enfront la misogínia d’altres textos coetanis, l’obra subratlla la dignitat i la virtut de les dones.

Difusió

La Vita Christi fou manada imprimir el 1497 a València per Aldonça de Montsoriu, nova abadessa del convent de la Trinitat, a la mort d’Isabel de Villena. Noves edicions el 1513 i 1527, a València i Barcelona, respectivament, demostren la bona acollida pels lectors.

La frase

“El que farà [Isabel de Villena, en Vita Christi] serà destacar-ne els passatges [evangèlics] que mostren la fermesa femenina, i de manera molt especial la fidelitat del col·lectiu de les dones en la Passió, front a la covardia i l’abandó dels deixebles barons” (de Rosana Cantavella).

Per saber-ne més:

Isabel de Villena. Vita Christi. Edició íntegra, de Vicent Josep Escartí. València, 2011

Isabel de Villena. Jesús i les dones: antologia de la Vita Christi. Versió de Marta Pessarodona. Barcelona, 2012

Andreu Febrer, el traductor diví

 
Vic, entre 1375 i 1380-m. entre 1437 i 1444
Activitat: LiteraturaGrup3-Lletres
Àrea: Corona d’Aragó

  Una nova lletra

Casa natal de Febrer a Vic

Casa natal de Febrer a Vic

Membre d’una família de menestrals rics, no exercí l’ofici mercantil del seu pare, es formà com a home de lletres, seguint l’exemple del seu oncle, Jaume Callís, un gran jurista. El 1398 ja treballava a la cancelleria reial de Barcelona, d’escrivent, però no hi durà gaire temps malgrat la seva traça literària.

Home del rei

Aquell mateix any participà en una expedició contra els moros ordenada pel rei Martí, l’Humà. Posteriorment va servir també el seu fill, Martí, el Jove, i més tard el rei Alfons, el Magnànim, amb tasques diplomàtiques i militars. Al llarg dels anys se li confiaren negociacions amb el rei de França, el control de castells italians o el càrrec d’algutzir del regne sicilià. El 1420 va combatre en una campanya contra els rebels sards, al costat d’altres poetes com Ausiàs Marc i Jordi de Sant Jordi.

Obra poètica i estil

La seva obra original, composta entre 1390 i 1400, consta de dues cançons de croada ―poemes per encoratjar els cristians en lluita contra els infidels―; dos panegírics a les dames de Cardona, i a Maria, reina de Sicília; i onze poesies amoroses dirigides a Na Beatriu, una dama de qui no en sabem res. Febrer utilitza un català artificiós, encara molt aprovençalat i manté els tòpics de l’amor trobadoresc.

L’anècdota

El poeta va ocupar-se també de missions diplomàtiques de caire secret. Així, documents de la cancelleria datats el 1427 esmenten que, seguint ordres reials,  Febrer feia un viatge, però no se n’indica el destí. Les informacions són molt vagues: “viatja a parts ultramarines” o “per certes parts del món…”

Un fet destacat, la versió catalana de la Divina Comèdia, de Dant

Febrer va acabar el 1429 la traducció de la gran obra de Dant, la primera feta en català. L’any anterior havia estat versionada en castellà per Enrique de Villena; ara bé, l’obra de Villena només recull la part de l’Infern i és en prosa, mentre que la de Febrer tradueix en vers l’obra sencera. Molt fidel al text italià, manté l’estructura original de tercets hendecasíl·labs de rimes alternades.

La frase

“En lo mig del camí de nostra vida

me retrobé per una selva escura,

que la dreta via era fallida.

Hay! Quant a dir qual era és cosa dura

esta selva salvatge, aspra e fort

que’l pensament nova por me procura”

(primers versos de la Divina Comèdia).

 

“Mosén Febrer fizo obras nobles, e algunos afirman aya traydo el Dante de lengua florentina en catalán, no menguando punto en la orden del metrificar e consonar” (del marquès de Santillana).

 Per saber-ne més:

Andreu Febrer. Poesies. A cura de Martí de Riquer. Barcelona, 1951

Dant Alighieri. Divina Comèdia. Versió catalana d’Andreu Febrer. Barcelona, 1974-1988

Cerverí de Girona, trobador reial

 
Catalunya, n. primera meitat del s. XIII-m. 1285.
Activitat:LiteraturaGrup3-Lletres
Área: Corona d’Aragó
 

Dos noms

Durant molt de temps els experts havien polemitzat sobre la identitat d’aquest escriptor, acceptant o refusant que els noms de Cerverí de Girona i Guillem de Cervera corresponguessin al mateix individu. Avui en dia la polèmica està resolta gràcies a la documentació de la cancelleria reial. El 1285 l’infant Alfons ordena un pagament “a Guillem de Cervera, això és, a Cerverí”.

Orígens desconeguts

No era noble, però va rebre una formació acadèmica acurada, tal com ho demostra la seva obra que recull des dels gèneres poètics més populars fins als meus elevats i artificiosos, plens de referències cultes. Vers el 1264 s’establí a Girona; precisament durant tota la seva carrera una part important dels seus ingressos procedirien de rendes de pobles de la zona.

Amb diversos senyors

El seu primer senyor fou el vescomte Ramon Folc de Cardona, però cap el 1267 s’integrà a la cort reial de Jaume I, encara que ben aviat passà al servei de Pere, el fill primogènit. Amb ell va viatjar a Castella el 1269 i probablement també féu una estada a la Provença, a Rodés. Fidel portaveu dels interessos polítics i culturals de Pere, en els seus escrits polítics descriu els principals fets del seu senyor i ataca amb virulència els seus enemics, fins al punt de ser titllat per alguns de botxí.

Un fet destacat, Verses proverbials

Des que Pere esdevingué rei (1276), Cerverí practica una poesia més orientada a l’ensenyament moral. Els Versos proverbials, la seva composició més extensa, amb prop de 5000 versos agrupats en estrofes de quatre, en són una bona mostra. Es presenta com un recull de lliçons per educar els seus fills i aplega reflexions sobre vicis i virtuts o consells sobre la societat i la família.

cerveridegirona

El llegat

L’obra de Cerverí, que consta de 120 composicions, constitueix la més extensa i variada de tota la literatura trobadoresca. D’acord amb la tradició, no usa el català sinó el provençal. La major part de la poesia cerverina és lírica, però també practica la poesia narrativa, cosa estranya en la literatura occitana del seu temps.

Tria d’obres

Peguesca, paròdia del motiu trobadoresc d’”emmalaltir d’amor”; Lo plant del rey en Jachme, poema fúnebre sobre el rei Jaume I; La faula del rosinyol, poema narratiu.

La frase

“I no puc sota la flaçada

dormir, de tant mal com em fas;

i la teva ànima en serà condemnada

si em fas morir sota els llençols;

que a cal metge l’orina he mostrada,

i diu que no mengi cols,

ni vaca, sinó quallada”

(fragment extret de “Peguesca”)

 

Per saber-ne més:

Míriam Cabré. Cerverí de Girona, un trobador al servei de Pere, el Gran. Barcelona, Palma de Mallorca, 2011

 

 
 

Joanot Martorell, cavaller novel•lista

 
València, 1410 o 1414-València?, 1465
Activitat: LiteraturaGrup3-Lletres
Área: Corona d’Aragó
 
Una posició insegura

De la baixa noblesa, els primers Martorell havien prosperat servint a la monarquia. Amb tot, Joanot ja no exercí càrrecs públics que li permetessin augmentar la fortuna. Això sí, el 1435 heretà els béns paterns, entre ells la vall de Xaló, als quals afegí l’any següent Murta i Benibrafim.

L’afer Monpalau

Com a cap de família li corresponia agençar el casament de les seves germanes. Joan de Monpalau, promès de Damiata, tingué relació carnal amb ella abans del matrimoni, i després refusà de casar-s’hi, per la qual cosa Joanot s’hi enfrontà, primer per carta, i finalment, el reptà a un duel a mort, presidit pel rei Enric VI d’Anglaterra. Per això, Martorell va viatjar a aquest país el 1438 i s’hi va estar gairebé un any. Monpalau no hi comparegué. Finalment, l’afer es va resoldre amb un acord econòmic.

Ausiàs March

Primera edició de Tirant lo Blanc (València, 1490)

Primera edició de Tirant lo Blanc (València, 1490)

El patrimoni minvant dels Martorell també féu perillar l’enllaç projectat d’Isabel amb el poeta Ausiàs March. Malgrat les amenaces de Joanot, només s’hi avingué quan va veure garantit el cobrament del dot  amb la donació de bona part de les propietats de la vall de Xaló (1439).

Ensorrat

La cessió de terres, el seu caràcter altiu i bregós que afavoria baralles i plets,  la vida dispendiosa de cavaller, amb estades a Anglaterra i Portugal, tot plegat arruïnà Joanot. Va anar perdent senyorius en mans dels deutors, que tractà de recuperar davant dels tribunals o violentament, fins i tot viatjà a Nàpols per entrevistar-se amb el rei. El 1450 obtingué un càrrec palatí. Possiblement serví el príncep Carles de Viana i més tard va tornar a València, on morí pobre.

L’anècdota

Martorell fou perseguit per la justícia. De motius no en faltaren: resistència als oficials reials quan executaven sentències en contra seva, o bé bandolerisme a la frontera, atacant mercaders castellans (1449), delicte pel qual patí presó.

Un fet destacat, Tirant lo Blanc

Entre 1460 i 1464 va escriure aquest relat. Sense recursos, va haver d’empenyorar el manuscrit a Martí Joan de Galba, qui el 1490 el faria imprimir. Es creia que Galba havia participat en la redacció del text; actualment la majoria d’experts el consideren obra exclusivament de Martorell. En ella, l’autor es revela com un gran novel·lista, amb les històries del cavaller Tirant, que allibera Constantinoble dels turcs, però que supera les novel·les coetànies, combinant fantasia i honor amb el realisme, l’humor i la sensualitat.

La frase

“Por su estilo, es éste el mejor libro del mundo; aquí comen los caballeros, y duermen, y mueren en sus camas, y hacen testamento antes de su muerte, con otras cosas de que todos los demás libros deste género carecen”(extret del Quixot, de Miguel de Cervantes).

Per saber-ne més:

Jaume J. Chiner Gimeno. El viure novel·lesc, biografia de Joanot Martorell. Alcoi, 1993

http://www.escriptors.cat/autors/martorellj/pagina.php?id_sec=981(web de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana)