Gregori VII, el papa de la reforma

 
Soana (Itàlia),ca. 1020–Salern (Itàlia), 1085
Activitat: Política. Religió   Grup5-Història                                                          
Àrea: Estats Pontificis
 

gregoriVIICarrera ascendent

Hildebrand va ser educat a Roma. Un mestre seu fou el futur papa Gregori VI, a qui acompanyà a Colònia quan l’emperador Enric III el va deposar. El 1049 Hildebrand va tornar a Roma amb el papa Lleó IX. Des d’aleshores i durant els pontificats successius de Víctor II, Esteve IX, Nicolau II i Alexandre II exercí funcions d’importància creixent, bé representant el papa com a llegat a França i el Sacre Imperi, bé ocupant càrrecs a la cúria fins esdevenir canceller.

L’anècdota

L’elecció papal de Gregori VII fou irregular. Durant el funeral d’Alexandre II, la multitud cridava, aclamant Hildebrand com a papa. Aquell mateix dia, reunits els cardenals,  confirmaren la decisió del poble. Hildebrand era diaca, poc temps després l’ordenaren sacerdot i fou consagrat bisbe.

Una Església purificada

Malgrat el nom de “reforma gregoriana” que rep el moviment de renovació eclesiàstica del segle XI, Gregori VII no en fou l’iniciador sinó el seu representant més destacat. Va combatre decididament la simonia, la compra de béns eclesiàstics. D’igual manera, en aquest període part dels clergues convivien amb dones i, per tant, no complien el celibat. El papa prohibí aquestes relacions de concubinatge.

Un fet destacat, el Dictatus Papae

El títol–el dictat del papa- resumeix el seu obtingut: són un conjunt de vint-i-set articles on el pontífex propugna la primacia papal per damunt de qualsevol altra autoritat, fins i tot la de l’emperador. En l’àmbit eclesiàstic, promou el centralisme de Roma. Actualment alguns especialistes consideren que el Dictatus Papae no fou redactat el 1075, sinó mort Gregori VII, vers el 1087; en qualsevol cas, els punts del document reflecteixen clarament la política d’aquest papa.

Contra les investidures

A l’Imperi germànic el sobirà triava els prelats de les diòcesis ja que esdevenien els seus delegats administratius. Gregori VII s’hi enfrontà, reivindicant que l’elecció dels bisbes era potestat papal. Finalment l’emperador Enric IV va deposar el pontífex (1076), i aquest reaccionà amb una mesura insòlita, l’excomunió, això és, decretà que l’emperador quedava parcialment exclòs de la comunitat cristiana, i per tant, es trencaven els vincles de fidelitat amb els súbdits. Aleshores diversos prínceps es rebel·laren. Davant la greu crisi, Enric IV va viatjar a Itàlia a fi que li aixequés la pena.

De Canossa a l’exili

A Canossa, l’emperador, de penitent, va esperar tres dies fins que el papa va voler rebre’l. S’hi va sotmetre i l’absolgué (1077). Malgrat això, un i altre mantingueren les mateixes polítiques. Enric IV fou excomunicat altre cop (1080), però ara sense gaire oposició invadí Itàlia i va prendre Roma, on nomenà un antipapa, Climent III. Gregori VII es refugià al castell de Sant’Angelo, d’on fou alliberat gràcies als normands del sud d’Itàlia; paradoxalment, però, li calgué fugir de Roma per l’hostilitat popular a causa del saqueig de la ciutat (1084) pels “salvadors” normands.

Anuncis