Alfons, el Magnànim, un rei italià?

Medina del Campo? (Valladolid), 1396-Nàpols, 1458

Activitat: Política  Grup5-Història

Àrea: Corona d’Aragó

 

Des de Castella

De la nissaga castellana dels Trastámara, era fill de Ferran d’Antequera, que havia obtingut el tron de la Corona d’Aragó després de la crisi successòria a la mort de Martí I. Com a primogènit, Alfons esdevingué rei a la mort del seu pare el 1416, sobirà d’Aragó, Catalunya, Mallorca, València, Sardenya i Sicília.

Horitzons orientals

La política d’Alfons V d’Aragó i IV de Catalunya s’orienta cap a Itàlia. El 1420 encapçala una expedició per pacificar Sardenya i conquerir Còrsega, però fracassa en el segon objectiu. A canvi d’ajut militar, la reina Joana II de Nàpols, sense fills, el designa successor el 1421, però ja a Nàpols, la monarca canvia de parer i Alfons ha d’abandonar Itàlia (1423).

Amb els germans

Alfons, el Magnànim intervé en els afers del regne de Castella, defensant els interessos familiars. Els seus germans Enric i Joan disputen el control del regne al noble Álvaro de Luna, qui en sortirà vencedor. Els infants d’Aragó perdran el seu ric patrimoni a Castella, i de retruc, tota influència política.

L’anècdota

El rei Alfons torna a Itàlia el 1432, instal·lant-se a Sicília. Quan mor Joana II de Nàpols (1435), envaeix el regne napolità, però una flota genovesa el venç a Ponça (1435), i és dut captiu a Milà. Sorprenentment la situació es capgira. Les corts dels seus estats paguen amb rapidesa el rescat i Alfons s’alia amb el seu antic carceller, el duc de Milà. Reprén la conquesta del sud d’Itàlia el 1436 i, malgrat l’oposició de Florència, Roma i Venècia, pren Nàpols el 1442.

alfonselmagnanim-joandejoanes(1557)

Alfons, el Magnànim, de Joan de Joanes (1557)

Un fet destacat, Nàpols, centre de la Corona d’Aragó

Des de la conquesta, el rei Alfons viu sempre al regne de Nàpols, i converteix la ciutat de Nàpols en la capital de fet dels seus estats. S’envolta d’una cort refinada, que protegeix artistes i intel·lectuals humanistes, que influiran en els escriptors ibèrics, sobretot valencians. A Itàlia, s’alia amb Florència i Milà (1455), i endega una guerra contra Gènova des de 1454. Davant l’amenaça turca, auxilia els caps balcànics que s’hi oposen, especialment Scanderbeg, senyor d’Albània, que li ret homenatge el 1450.

Absent

L’allunyament dels regnes ibèrics agreuja la crisi social i política d’aquests estats. A Catalunya, la política vacil·lant de la monarquia en la qüestió dels pagesos de remença enquista el conflicte, i a Mallorca, la sublevació dels pagesos forans contra els abusos de la ciutat de Palma, és esclafada per l’exèrcit reial. A les  ciutats, s’intensifiquen les lluites entre el patriciat urbat i els menestrals pel control dels municipis. Quan mor el rei, tots els estats passen al seu germà Joan, menys Nàpols, que governa Ferran, un fill bastard.

Per saber-ne més:

Jaume Vicens i Vives. Els Trastàmares (segle XV). Barcelona, 1956