Pere Nicolau, afermant València com a centre pictòric

Igualada (Anoia), segle XIV-València, 1408

Activitat: Pintura

Àrea: Corona d’Aragó

Del Principat al regne de València

Nascut a Igualada, més tard marxa a Barcelona i finalment s’estableix a València. S’ignora el lloc ni els mestres de la seva formació com a pintor. Les primeres dades documentals daten de 1390, ja a València, treballant a la catedral, i se sap que el 1395, com a molt tard, és mestre i, per tant, pot comptar amb taller propi. A més de la seu valenciana, treballa pel Consell de la Ciutat, confraries rellevants com la de Sant Jaume, esglésies parroquials, les cartoixes de Valldecrist i Porta Coeli...

Retaules

Pere Nicolau s’especialitza en la pintura sobre taula fins a esdevenir l’obrador més important de la ciutat de València que estén la seva activitat fins Terol, produint una gran quantitat de retaules. Realitza com a mínim 16 retaules, però se’n conserven possiblement només dos, curiosament dedicats al mateix tema, els set goigs de la Mare de Déu. El més antic (vers 1400) pertany al Museo de Bellas Artes de Bilbao.

Un fet destacat, Els set gojos de la Mare de Déu, de Sarrión (Terol, 1404)

Aquest retaule és l’única obra d’autoria segura que perviu, però parcialment ja que s’ha perdut la taula central, on figurava la Mare de Déu amb l’Infant i àngels. Envolten aquesta taula escenes evangèliques i devotes, com la dormició de la Verge Maria i la seva coronació com a reina del cel. A la part inferior, al banc, imatges de sants. S’exposa actualment al Museu de Belles Arts de València.

Els set gojos de la Mare de Déu (Sarrión)

Un nou gòtic

Pintor de transició, progressivament abandona l’estil italogòtic i adopta el gòtic internacional, de qui n’és el principal introductor a València, bé per l’obra directa, bé pel mestratge sobre deixebles significats, com Miquel Alcanyís, Jaume Mateu o Gonçal Peris. Trets del nou estil són el naturalisme, l’expressivitat dels gestos, la delicadesa, las figures estilitzades i el gust pel detall.

L’anècdota

D’acord amb contractes d’aprenentatge coetanis, el mestre ensenyava l’ofici als aprenents, que també havien de realitzar tasques domèstiques, a canvi d’allotjament, menjar, vestit i un sou. Tal com declara el pintor Antoni Peris, deixeble de Pere Nicolau, alguns aprenents d’aquest mestre pintor renunciaven a cobrar cap sou, tenint-ne prou amb ser admesos al seu taller.

Per saber-ne més

Carme Llanes Domingo. L’obrador de Pere Nicolau. València: Universitat de València, 2014

Ramon de Mur, el mestre de Guimerà

Tarragona?, vers 1380?–Montblanc (Conca de Barberà) o Tàrrega (Urgell)?, 1435?

Activitat: Pintura   

Àrea: Corona d’Aragó

L’anècdota

Els progenitors de Ramon de Mur eren veïns de Tarragona, per la qual cosa és probable que hi hagués nascut.  El pare era fuster, i com que en aquells temps aquest ofici estava molt relacionat amb els artistes ja que aquests artesans confeccionaven els retaules, és lògic pensar que fou així com Ramon de Mur entraria en un taller d’aprenent, si bé s’ignoren els seus mestres.

Deduccions

Com altres pintors medievals, la informació és escassa, cosa que ha dificultat establir-ne la biografia i l’obra pictòrica. A partir de documents notarials que demostren la seva autoria d’una obra conservada fins als nostres dies, els experts li atribueixen, gràcies a les coincidències d’estil, tècnica i àrea geogràfica, altres obres anònimes produïdes bàsicament a l’Urgell, Conca de Barberà, Segarra i les Garrigues, i així se l’identifica també amb el mestre de Guimerà, considerat antigament com un altre pintor.

Documents i retaules

D’acord amb la documentació medieval, Ramon de Mur treballa entre 1411 i 1435, establert a Tàrrega i Montblanc, dedicat a la pintura de retaules. Representant del gòtic internacional, té un estil molt personal, propiciat pe la llunyania dels centres artístics, amb composicions creatives, la delicadesa del dibuix i una rica gamma de colors intensos, brillants i contrastats.

Retaule de Guimerà

Un fet destacat, el retaule major de l’església de Guimerà

L’obra més important de Ramon de Mur és encomanada vers el 1402 i situada a l’altar major de l’església parroquial de Guimerà el 1412. De grans dimensions, probablement uns 7’5 m d’alçada i 5’5 m d’amplada, el retaule es conserva incomplet al Museu Episcopal de Vic, amb 23 compartiments de la trentena que devia tenir. Representa episodis de l’Antic i el Nou Testament, l’escena principal està dedicada al Judici Final.

Retaule de sant Pere de Vinaixa

Tria d’obres

Retaule de sant Pere de Vinaixa (1420-1421, Museu Diocesà de Tarragona), l’única obra conservada i confirmada documentalment; Mare de Déu de la llet (vers 1415-1425, MNAC), procedent d’un retaule de Santa Maria de Cervera; i Sant Joan i santes Llúcia i Bàrbara, parts d’un retaule de Glorieta (Museu Episcopal de Vic).

Mare de Déu de la llet

Per saber-ne més:

Santiago Alcolea Blanch. “Ramon de Mur”. L’art gòtic a Catalunya. Pintura II. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 2005

Pere Oller, abundància i refinament escultòrics

Catalunya, mort el 1444?

Activitat: Escultura

Àrea: Corona d’Aragó

Tancant el cercle

La primera menció documental d Oller data de 1395, com a deixeble de l’escultor Pere Sanglada en la feina del cadirat de la catedral de Barcelona. Acabada l’obra el 1399, no se’n té més informació fins el 1407, establert a Girona. L’encàrrec del rei Alfons de realitzar el sepulcre del seu pare, Ferran I per al monestir de Poblet (1217) evidencia el seu prestigi artístic. Entre 1420 i vers 1434 treballa a Vic gràcies al canonge Bernat Despujol. En la seva última etapa, des de 1439 s’ocupa altre cop de la seu barcelonina.

Un fet destacat, l’antic retaule major de la catedral de Vic  (1420-1428)

És aquesta la seva obra mestra, el retaule en alabastre, dedicat a la mare de Déu i sant Pere, que esculpeix a Vic entre 1420 i 1428. A banda i banda de les dos imatges principals del mig, el retaule compta amb una dotzena d’escenes: els set goigs de la Mare de Déu, quatre episodis de la vida de sant Pere i el martiri de sant Pau. A la part inferior, al bancal, s’hi representen els apòstols i els evangelistes. El retaule es conserva a la catedral vigatana, però desplaçat al deambulatori.

L’anècdota

En el seu retaule major de Vic, Oller innova en la disposició dels sants titulars. Generalment, quan un retaule estava dedicat a més d’un sant, se situaven a la part central, al mateix nivell, un al costat de l’altre. Oller, en canvi, col·loca la Mare de Déu i sant Pere, al centre del retaule, però un sota l’altre, definint així un eix central en la composició.

L’estil

Oller crea composicions escultòriques de caire narratiu amb un gran nombre de figures, amb trets estereotipats, sovint arrodonits, elegants i poc expressius, on s’observa una certa desproporció entre el cos i la cara i mans engrandides. Un tret molt característic és l’atenció en els detalls anatòmics, com ara el cabell, la barba o les mans, i el gust pel plecs sinuosos dels vestits. Preval el sentit decoratiu sobre la força expressiva.

Tria d’obres

Sepulcre del cardenal Berenguer d’Anglesola (1409-1410, catedral de Girona); Retaule per al convent del Carme de Girona, obra no conservada; Sepulcre del canonge Bernat Despujol (1426-1428, catedral de Vic); i el Sepulcre de Timbor de Prades (1444, catedral de Barcelona)

Sepulcre de Berenguer d’Anglesola

Per saber-ne més:

Joan Valero Molina. “Pere Oller”. L’art gòtic a Catalunya. Escultura II. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 2007

Jaume Ferrer, pintor gòtic de Ponent

Lleida?,  principis del segle XV?–Lleida?, vers 1461?

Activitat: Pintura       

Àrea: Corona d’Aragó

Lleida, Barcelona i Verdú

Jaume Ferrer segueix l’ofici del pare, que es deia com ell. Probablement iniciat pel progenitor, s’està uns anys, pels volts de 1430, a Barcelona, potser al taller d’un pintor rellevant per completar la seva formació. Entre 1434 i 1437 viu a Verdú, ocupant-se del retaule major de l’església parroquial quan l’escultor Pere Joan hi renuncià. Conservat al Museu Episcopal de Vic, l’obra compta amb dotze escenes vinculades a la Mare de Déu, com ara l’Anunciació, la fugida d’Egipte o la Pentecosta.

Retaule de Verdú. Escena de la Pentecosta

Pinzells i …

Tornat a Lleida, el seu taller és el més important de la ciutat, treballant sovint per a la Seu Vella, algun cop col·laborant amb el pintor Bernat Martorell. Gaudeix d’una posició acomodada que li permet simultaniejar el negoci amb càrrecs municipals. El 1437 és nomenat conseller, el 1440 i 1441 exerceix el càrrec de clavari (tresorer) del consistori de Lleida i, entre 1143 i 1144, el de mostassà, encarregat de controlar pesos i  mesures i la qualitat dels aliments.

Retaule de la Paeria de Lleida

Un fet destacat, El retaule de la Paeria de Lleida

Jaume Ferrer pinta el retaule de la Paeria de Lleida que encara roman a l’edifici municipal. Encomanat pels paers lleidatans, consta de 3 cossos i un banc inferior amb set escenes evangèliques. La imatge principal del cos central representa la Mare de Déu amb els quatre paers, mentre que als cossos laterals hi ha sant Miquel i sant Jordi, respectivament. La resurrecció de Crist i l’Anunciació figuren a la part superior dels tres cossos del retaule.

Estil

Autor també del retaule de la Mare de Déu d’Alcover (ara incomplet al Museu Diocesà de Tarragona), l’estil de Jaume Ferrer s’inscriu dins del gòtic internacional, de policromia rica i amb el gust pel detall i la inclusió d’elements de la vida quotidiana, però sempre dignificats i idealitzats. Segons els documents, el 1461 va haver d’abandonar els afers municipals, sense que se’n coneguin els motius.

La frase

“Jaume Ferrer és el millor pintor de Lleida al segle XV, i possiblement de la seva història, que captiva amb les seves obres, plenes de color, vivesa, complicitat, d’un realisme i naturalisme subtils, dolç, reposat, comparable amb la tècnica pictòrica dels millors artistes de l’època” (de l’historiador Isidre Puig)

Per saber-ne més:

Isidre Puig. Jaume Ferrer, pintor de la Paeria de Lleida. Lleida: IMAC: Pagès, 2005

Arnau Bargués, mestre de cases de Barcelona

Mort a Barcelona, 1413

Activitat: Arquitectura    

Àrea: Corona d’Aragó

Professional reconegut

Les primeres dades segures d’Arnau Bargués com a arquitecte daten de 1386, quan participa en una reunió amb altres companys de professió per tractar de l’edificació de la catedral gòtica de Girona, sobre si calia mantenir el projecte de tres naus o bé bastir-ne només una. Ell defensà l’opció de tres naus, però el debat no va ser concloent i es va reprendre el 1416. La intervenció de Bargués al 1386 palesa que aleshores ja era un mestre competent i experimentat.

Palau del rei Martí a Poblet

Del bisbe al rei

Mestre major de la catedral de Barcelona (1397), projectà la façana principal, que no es va realitzar, i treballa en la construcció de la nova sala capitular (1405). Alhora esdevé arquitecte reial, amb la qual cosa simultanieja les feines. Per a la reina Violant de Bar basteix l’església del monestir de la Vall d’Hebron des de 1394. El monarca Martí I, l’Humà, li encomana la creació d’un palau dins el monestir de Poblet el 1398, però les obres s’abandonen el 1406, si bé perviu la façana, les sales de la Cort i de les Dames…

Reconstrucció de la façana gòtica original de l’Ajuntament de Barcelona

Un fet destacat, la façana de la Casa de la Ciutat de Barcelona

De de setembre de 1399 Bargués du a terme l’edificació de la façana principal gòtica de l’ajuntament, al carrer Ciutat. De dos pisos i decoració austera, destaca el portal d’entrada, rematat per l’escultura de l’arcàngel sant Rafael. La façana medieval ha arribat als nostres dies mutilada, conservant dos dels tres grans finestrals del pis superior a causa de les reformes dels segle XIX per construir la nova façana a la plaça de Sant Jaume.

Façana gòtica actual de l’Ajuntament de Barcelona

Ciutat, rodalia i més enllà

Com arquitecte municipal, intervé també en l’emmurallament de la ciutat, en les obres del sector marítim, i la part de Sant Pau del Camp a les Drassanes. També executa diverses fonts, treballa al Rec Comtal, al camí de Sant Boi, i altres obres al riu Llobregat i Besós. A més, lluny de la ciutat, remodela el palau-castell dels Cabrera a Blanes (1391). Probablement es retirà el 1406 ja que no es tenen més notícies de la seva feina. Fa testament i mor el 1413.

L’anècdota

Malgrat ser l’arquitecte de moda de les elits barcelonines, Arnau Bargués en un document escrit el 1402 i adreçat als consellers municipals, es queixa del seu baix sou després d’enumerar el gran nombre d’obres que havia dirigit. La seva reclamació fou atesa i els consellers de la ciutat li augmentaren 55 lliures els honoraris, satisfets dels seus serveis.

Pere Serra, el cim d’una família d’artistes

Barcelona,  vers 1345?–1407?

Activitat: Pintura

Àrea: Corona d’Aragó

L’anècdota

Era habitual a l’edat mitjana que els fills seguissin les ocupacions paternes, també en el món de l’art. L’obrador de pintura més important de Barcelona durant la segona meitat del segle XIV, el taller familiar dels pintors Serra, format pels germans Francesc, Jaume, Pere i Joan és atípic perquè el seu pare, Berenguer Serra, no en formava part, treballava de sastre.

Taller o tallers

Pere, el tercer dels germans Serra, va iniciar la seva formació el 1357, en el taller d’un dels pintors de més anomenada, Ramon Destorrents. Després treballa amb Jaume i Joan, o bé en solitari, en la realització de retaules per a catedrals, monestirs i parròquies de la Corona d’Aragó. La temàtica religiosa i l’estil artístic comuns dificulten l’atribució de les obres entre els germans. Pere  els sobreviu, per la qual cosa és possible identificar el seu estil més propi a partir de la producció tardana, des de 1490.

Retaule del Sant Esperit, de Manresa

Un fet destacat, el retaule del Sant Esperit, de Manresa

El 1494 Pere Serra rep l’últim pagament pel retaule del gremi de blanquers per a la seva capella de la seu de Manresa, on encara roman. Monumental, el retaule està dedicat a l’Esperit Sant —el patró del gremi— amb 22 escenes bíbliques, des de la creació del món fins a la predicació de sant Pere, tenint com a imatge central la Pentecosta, i damunt la coronació de la Mare de Déu. A diferència d’altres retaules, els muntants també estan pintats, s’hi representen 36 sants i profetes.

Un nou estil

D’acord amb el seu mestre i les directrius del taller familiar, Pere Serra adopta l’estil italogòtic, influït per l’escola sienesa. Les escenes són dolces i amables, evitant el dramatisme, amb els fons daurats, o bé amb elements arquitectònics simples. Les figures, elegants i sinuoses, amb rostres idealitzats, pintades de colors vius i cada cop més contrastats, exhibint gràcia, delicadesa i el gust pel detall.

Mare de Déu dels Àngels

Tria d’obres

Retaule de la Mare de Déu, originari del monestir de Sixena (entre 1367 i 1381, MNAC), atribuït a Pere i/o Jaume Serra; Mare de Déu dels Àngels, fragment d’un retaule provinent de la catedral de Tortosa (vers 1385, MNAC); Retaule de Tots els Sants (vers 1390?, monestir de Sant Cugat); Retaule dels sants Bartomeu i Bernat de Claravall, del qual només es conserva la taula central (vers 1395, Museu Episcopal de Vic).

Sants Bartomeu i Bernat de Claravall

Per saber-ne més:

Francesc Ruiz Quesada.“Pere Serra”. L’art gòtic a Catalunya.Pintura I. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 2005

Pere Sanglada, escultor per a la catedral i el Consell de Cent

Catalunya, segle XIV-Barcelona, 1408

Activitat: Escultura   

Àrea: Corona d’Aragó

 

Imaginaire

Es desconeix el naixement i la formació de Pere Sanglada. Als anys 80 del segle XIV Sanglada ja treballava com a escultor a Barcelona, tal com es desprèn d’algun testament on se l’identifica com a “imaginaire”. S’ignora la seva obra anterior al 1394, però de segur ja era un artista ben acreditat; altrament, la catedral barcelonina no hagués signat aquell any un important contracte amb ell.

Detall de la trona del cor de la catedral de Barcelona

Un fet destacat, el cadirat i la trona del cor de la Seu barcelonina

Sanglada treballa en l’obra en fusta del cadirat del nou cor de la seu de Barcelona entre 1394 i 1399. Abans va viatjar a França i Flandes, per conèixer altres cors catedralicis i comprar a Bruges (Bèlgica) la fusta de roure necessària. Va realitzar l’encàrrec com a director de l’obra, rodejat d’altres escultors: Antoni Canet, Pere Oller, etc. Es bastí el cadirat alt, destinat als canonges, i la trona hexagonal, amb 5 cares visibles, cadascuna amb 3 imatges de fusta, amb figures divines, àngels, sants i eclesiàstics.

L’anècdota

El nombre significatiu de cadires del cor permet a l’escultor adornar-les amb motius figuratius molt variats, sobretot en el revers de la part inferior de les cadires abatibles, que només són visibles quan els seients estan aixecats. Entre les escenes representades predominen les d’animals. N’hi ha d’altres sobre els costums de l’època, com ara dues dedicades als “esports”: una escena sobre un joc similar a l’hoquei, i una altra que recorda el tennis.

Sant Oleguer

Sant Oleguer

El 1406 els canonges de la catedral de Barcelona li encomanen la figura jacent de sant Oleguer per al sepulcre gòtic fet el 1372. La imatge de Sanglada és l’única resta d’aquell sepulcre medieval substituït per un altre de barroc al segle XVII. Obra en alabastre, presenta el sant abillat amb les vestidures episcopals. Destaca la decoració vegetal de la casulla i la mitra, i el rostre sense la idealització típica d’altres tombes.

Obres municipals

Bona part de la seva producció per al consistori barceloní ha desaparegut. Es creu, vista les coincidències d’estil, que l’arcàngel Rafael de la façana gòtica de l’Ajuntament de Barcelona, de pedra, és fet per ell, igual que les ales amb plomatge i de bronze daurat que són obra seva segura.

Sant Rafael

L’estil

Aquest escultor introdueix el gòtic internacional a Catalunya, estil elegant i preciosista, amb el gust per la vida quotidiana i l’anècdota. Les figures plenes de Sanglada es caracteritzen pels rostres rodons, boques petites i ulls ametllats, amb drapejats suaus i amb una certa voluntat realista.

Per saber-ne més:

Maria Rosa Terés i Tomàs. “Pere Sanglada i l’arribada del gòtic internacional a Barcelona”. L’art gòtic a Catalunya. Escultura II. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 2007

Bartolomé Bermejo, un gran pintor erràtic

Còrdova, vers 1445–Barcelona, vers 1501

Activitat: Pintura          

Àrea: Corona d’Aragó

 

Incògnites

Dels primers anys d’aquest artista només se sap que era cordovès, tal com ell ho indica en una de les seves pintures. Referent a la formació, és evident que va dominar la tècnica nova de la pintura a l’oli, per la qual cosa o bé va viatjar a Flandes per aprendre-la dels mestres que l’havien inventada, o bé va estudiar-la en una zona pròxima on s’aplicava, com València.

L’anècdota

El nom real del pintor era Bartolomé de Cárdenas, però en algunes obres signa com “Bermejo”, potser en relació amb algun tret físic. Si a Itàlia sovintejaven els àlies dels artistes, a la península Ibèrica, en canvi, eren estranys. Aquest tret diferent va en consonància amb el caràcter inconformista i poc convencional de Bermejo, que du una existència nòmada i amb fama d’incomplir els encàrrecs contractats, que el durien fins i tot a ser excomunicat quan no acabà un retaule a Daroca (Saragossa).

Taula central del tríptic de la Mare de Déu de Montserrat

Amb prevenció i reconeixement

Entre 1468 i 1486 resideix successivament a València, Daroca, Saragossa i Barcelona. Uns defensen que era jueu convers, sempre sospitós, i això explicaria aquesta vida itinerant; de fet, a Daroca s’envolta de jueus convertits i la seva dona fou condemnada per la Inquisició. Generalment treballa associat a altres pintors locals —Martín Bernat a Saragossa, els Osona a València…— potser per evitar conflictes gremials com a nouvingut. Altres artistes imitaren les seves composicions.

Un nou estil

Bermejo, mestre consumat de la pintura a l’oli, obté en les seves figures efectes reeixits de profunditat, brillantor i transparència alhora que fa gala d’una rica gama de colors. Pintura realista, de vigoria plàstica, representant els temes religiosos tradicionals amb reinterpretacions creatives.

Tria d’obres

Sant Miquel (1468, National Gallery, Londres), pintat per a l’església de Tous (Ribera Alta); Taula central del retaule de Sant Domènec de Silos entronitzat, per a la parròquia homònima de Daroca (1474-1477, Museo del Prado); Taula central del tríptic de la Mare de Déu de Montserrat (catedral d’Acqui Terme, Itàlia), encarregada per un mercader italià establert a València.

Un fet destacat, La Pietat Desplà (Museu de la catedral de Barcelona)

El 1490 va concloure la Pietat Desplà, la seva obra cabdal. Encomanada per Lluís Desplà, ardiaca de la catedral barcelonina i humanista. El tema de la Pietat, això és, Jesucrist mort a la falda de Maria, acompanyats aquí per sant Jeroni i el mateix Desplà, agenollat. Els envolta un magnífic paisatge detalladíssim, abundós de plantes i animals, amb una ciutat al fons.

Pietat Desplà

Per saber-ne més:

Judith Berg-Sobré.“Bartolomé de Cárdenas, el Bermejo”. L’art gòtic a Catalunya. Pintura III. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 2006

Sant Miquel (National Gallery, Londres)

Pere Joan, plenitud de l’escultura catalana medieval

Tarragona?, entre 1393 i 1398-mort després de 1458

Activitat: Escultura

Àrea: Corona d’Aragó

 

L’anècdota

Pere Joan era fill de Jordi de Déu, un esclau procedent de Sicília, propietat de l’escultor Jaume Cascalls, que va treballar en el seu taller. Més endavant Jordi de Déu fou afranquit i establí un obrador d’escultura propi a Tarragona. En la nova condició d’home lliure, va prendre el cognom de Joan, que traspassaria als seus descendents.

Sant Jordi, façana medieval del palau de la Generalitat

De la Generalitat a la Seu barcelonina

La destresa en l’ofici va propiciar que Pere es convertís de ben jove en mestre independent. Entre 1416 i 1418 va treballar en la seva primera gran obra, la decoració de la façana del palau de la Generalitat, del carrer del Bisbe, a Barcelona. Entre la rica ornamentació destaca un medalló amb sant Jordi, a cavall, matant el drac. Paral·lelament també va esculpir una clau de volta per a la catedral barcelonina, amb la figura de Déu Pare envoltat d’àngels.

Un fet destacat, el retaule de santa Tecla, de la catedral de Tarragona

El 1426 rep l’encàrrec de l’arquebisbe de Tarragona Dalmau de Mur de crear un nou retaule d’alabastre policromat per a l’altar principal de la catedral, presidida per una imatge central de la Mare de Déu amb l’Infant, flanquejada per sant Pere i santa Tecla. Una de les peces més reeixides de l’escultura catalana medieval és la predel·la, la part inferior del retaule, amb relleus sobre la vida de santa Tecla, dotats de gran expressivitat i delicadesa, on diferencia subtilment les textures de cossos, vestits, foc, paisatge…

Detall del retaule de Santa Tecla, catedral de Tarragona

Aragó

Essent Dalmau de Mur arquebisbe de Saragossa, el 1434 encomanà a Pere Joan un retaule major, en alabastre, per a la catedral, si bé només es conserva part del treball fet, bàsicament el cos inferior del retaule amb escenes dels sants Valeri, Vicenç i Llorenç. També és d’ell la Mare de Déu “de la Huerta”, de la catedral de Tarassona (1438) i se li atribueix un àngel custodi (Museo de Zaragoza), abans en un portal d’aquesta ciutat.

L’estil

Es trasllada el 1450 a Nàpols per treballar pel rei Alfons, el Magnànim, en l’embelliment del Castell Nou. La seva obra segueix l’estil del gòtic internacional, amb el gust per l’expressivitat, la contraposició, el refinament i el detall, cisellant figures elegants i dinàmiques. A partir de similituds estilístiques, els experts integren a la seva producció altres treballs de Tàrrega, Montblanc, Osca o els monestirs de Poblet i Vallbona de les Monges.

Per saber-ne més:

Maria Rosa Manote i Clivilles. “Pere Joan”. L’art gòtic a Catalunya. Escultura II. Barcelona, 2007

Jaume Cascalls, esculpint per a un rei cerimoniós

Berga, vers 1320?-m. 1378

Activitat: Escultura    

Àrea: Corona d’Aragó

 

En l’entorn dels Bassa

La documentació medieval avala la producció de Cascalls entre 1341 i 1377, tot i que la majoria de les escultures documentades s’han perdut. A Barcelona es relaciona amb el taller dels pintors Bassa. Es casa amb Maria, filla de Ferrer Bassa, el 1346. Aquesta etapa conclou tràgicament quan moren dona, sogre i cunyat el 1348, arran de la pesta negra.

Retaule de Cornellà de Conflent

El retaule de Cornellà de Conflent (vers 1346)

És l’únic treball signat per l’autor. Al centre de l’antic retaule del monestir de Santa Maria (Cornellà de Conflent) la imatge  de la Mare de Déu amb l’infant Jesús, envoltada d’escenes de la Passió de Crist i del cicle marià. Constitueix una de les primeres mostres dels retaules en pedra, apaïsats, característics del gòtic català.

L’anècdota

En el retaule esmentat hi ha una inscripció on s’explicita l’autoria: diu en llatí “el mestre Jaume Cascalls, de Berga”. Sorprèn la inclusió del gentilici perquè en els documents de l’artista no hi ha cap altra referència a la ciutat natal; és més, s’hi ressalta la seva condició de ciutadà barceloní.

El panteó reial de Poblet

El 1348 es torna a casar. L’any següent s’associa amb Aloi de Montbrai per fer un sepulcre per al rei Pere el Cerimoniós a l’abadia de Poblet. Aquest encàrrec es prolongaria durant gairebé trenta anys, fruit de l’ampliació del projecte. A partir de 1361 Cascalls és el responsable de la creació d’un panteó sumptuós que unifica els sepulcres dels tres reis —Alfons I, Jaume I i Pere III— sepultats al monestir. Dissortadament fou destrossat al segle XIX.

Un fet destacat, l’estàtua de Carlemany

Carlemany

L’estátua de Carlemany, de la catedral de Girona, és d’alabastre policromat. Mostra un rei dret i armat, que cal vincular amb el culte de sant Carlemany, introduït a Girona el 1345. S’atribueix a Cascalls per la gran semblança del monarca i els monstres sotmesos als seus peus amb un dels reis de l’Epifania i la decoració zoomòrfica del retaule del Conflent.

Lleida i Tarragona

El 1359 és nomenat mestre d’obres de la Seu Vella de Lleida i durant anys s’encarrega de la porta dels Apòstols. Posteriorment, el 1375 treballa per a la catedral de Tarragona, en la decoració escultòrica del la façana principal. Cascalls compta amb un taller important, del qual formen part el seu esclau Jordi de Déu, i Guillem Solivella, gendre seu.

Tria d’obres

Altres obres atribuïdes són Sant Antoni Abat coronat  (MNAC, vers 1350); i Cap de Crist, que devia pertànyer a un Crist jacent, potser del convent de Sant Agustí Vell de Barcelona (MNAC, 1352?).

Per saber-ne més:

Josep Bracons.“Jaume Cascalls”. L’art gòtic a Catalunya. Escultura I. Barcelona, 2007

Cap de Crist