Bartolomé Bermejo, un gran pintor erràtic

Còrdova, vers 1445–Barcelona, vers 1501

Activitat: Pintura          

Àrea: Corona d’Aragó

 

Incògnites

Dels primers anys d’aquest artista només se sap que era cordovès, tal com ell ho indica en una de les seves pintures. Referent a la formació, és evident que va dominar la tècnica nova de la pintura a l’oli, per la qual cosa o bé va viatjar a Flandes per aprendre-la dels mestres que l’havien inventada, o bé va estudiar-la en una zona pròxima on s’aplicava, com València.

L’anècdota

El nom real del pintor era Bartolomé de Cárdenas, però en algunes obres signa com “Bermejo”, potser en relació amb algun tret físic. Si a Itàlia sovintejaven els àlies dels artistes, a la península Ibèrica, en canvi, eren estranys. Aquest tret diferent va en consonància amb el caràcter inconformista i poc convencional de Bermejo, que du una existència nòmada i amb fama d’incomplir els encàrrecs contractats, que el durien fins i tot a ser excomunicat quan no acabà un retaule a Daroca (Saragossa).

Taula central del tríptic de la Mare de Déu de Montserrat

Amb prevenció i reconeixement

Entre 1468 i 1486 resideix successivament a València, Daroca, Saragossa i Barcelona. Uns defensen que era jueu convers, sempre sospitós, i això explicaria aquesta vida itinerant; de fet, a Daroca s’envolta de jueus convertits i la seva dona fou condemnada per la Inquisició. Generalment treballa associat a altres pintors locals —Martín Bernat a Saragossa, els Osona a València…— potser per evitar conflictes gremials com a nouvingut. Altres artistes imitaren les seves composicions.

Un nou estil

Bermejo, mestre consumat de la pintura a l’oli, obté en les seves figures efectes reeixits de profunditat, brillantor i transparència alhora que fa gala d’una rica gama de colors. Pintura realista, de vigoria plàstica, representant els temes religiosos tradicionals amb reinterpretacions creatives.

Tria d’obres

Sant Miquel (1468, National Gallery, Londres), pintat per a l’església de Tous (Ribera Alta); Taula central del retaule de Sant Domènec de Silos entronitzat, per a la parròquia homònima de Daroca (1474-1477, Museo del Prado); Taula central del tríptic de la Mare de Déu de Montserrat (catedral d’Acqui Terme, Itàlia), encarregada per un mercader italià establert a València.

Un fet destacat, La Pietat Desplà (Museu de la catedral de Barcelona)

El 1490 va concloure la Pietat Desplà, la seva obra cabdal. Encomanada per Lluís Desplà, ardiaca de la catedral barcelonina i humanista. El tema de la Pietat, això és, Jesucrist mort a la falda de Maria, acompanyats aquí per sant Jeroni i el mateix Desplà, agenollat. Els envolta un magnífic paisatge detalladíssim, abundós de plantes i animals, amb una ciutat al fons.

Pietat Desplà

Per saber-ne més:

Judith Berg-Sobré.“Bartolomé de Cárdenas, el Bermejo”. L’art gòtic a Catalunya. Pintura III. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 2006

Sant Miquel (National Gallery, Londres)

Anuncis

Pere Joan, plenitud de l’escultura catalana medieval

Tarragona?, entre 1393 i 1398-mort després de 1458

Activitat: Escultura

Àrea: Corona d’Aragó

 

L’anècdota

Pere Joan era fill de Jordi de Déu, un esclau procedent de Sicília, propietat de l’escultor Jaume Cascalls, que va treballar en el seu taller. Més endavant Jordi de Déu fou afranquit i establí un obrador d’escultura propi a Tarragona. En la nova condició d’home lliure, va prendre el cognom de Joan, que traspassaria als seus descendents.

Sant Jordi, façana medieval del palau de la Generalitat

De la Generalitat a la Seu barcelonina

La destresa en l’ofici va propiciar que Pere es convertís de ben jove en mestre independent. Entre 1416 i 1418 va treballar en la seva primera gran obra, la decoració de la façana del palau de la Generalitat, del carrer del Bisbe, a Barcelona. Entre la rica ornamentació destaca un medalló amb sant Jordi, a cavall, matant el drac. Paral·lelament també va esculpir una clau de volta per a la catedral barcelonina, amb la figura de Déu Pare envoltat d’àngels.

Un fet destacat, el retaule de santa Tecla, de la catedral de Tarragona

El 1426 rep l’encàrrec de l’arquebisbe de Tarragona Dalmau de Mur de crear un nou retaule d’alabastre policromat per a l’altar principal de la catedral, presidida per una imatge central de la Mare de Déu amb l’Infant, flanquejada per sant Pere i santa Tecla. Una de les peces més reeixides de l’escultura catalana medieval és la predel·la, la part inferior del retaule, amb relleus sobre la vida de santa Tecla, dotats de gran expressivitat i delicadesa, on diferencia subtilment les textures de cossos, vestits, foc, paisatge…

Detall del retaule de Santa Tecla, catedral de Tarragona

Aragó

Essent Dalmau de Mur arquebisbe de Saragossa, el 1434 encomanà a Pere Joan un retaule major, en alabastre, per a la catedral, si bé només es conserva part del treball fet, bàsicament el cos inferior del retaule amb escenes dels sants Valeri, Vicenç i Llorenç. També és d’ell la Mare de Déu “de la Huerta”, de la catedral de Tarassona (1438) i se li atribueix un àngel custodi (Museo de Zaragoza), abans en un portal d’aquesta ciutat.

L’estil

Es trasllada el 1450 a Nàpols per treballar pel rei Alfons, el Magnànim, en l’embelliment del Castell Nou. La seva obra segueix l’estil del gòtic internacional, amb el gust per l’expressivitat, la contraposició, el refinament i el detall, cisellant figures elegants i dinàmiques. A partir de similituds estilístiques, els experts integren a la seva producció altres treballs de Tàrrega, Montblanc, Osca o els monestirs de Poblet i Vallbona de les Monges.

Per saber-ne més:

Maria Rosa Manote i Clivilles. “Pere Joan”. L’art gòtic a Catalunya. Escultura II. Barcelona, 2007

Jaume Cascalls, esculpint per a un rei cerimoniós

Berga, vers 1320?-m. 1378

Activitat: Escultura    

Àrea: Corona d’Aragó

 

En l’entorn dels Bassa

La documentació medieval avala la producció de Cascalls entre 1341 i 1377, tot i que la majoria de les escultures documentades s’han perdut. A Barcelona es relaciona amb el taller dels pintors Bassa. Es casa amb Maria, filla de Ferrer Bassa, el 1346. Aquesta etapa conclou tràgicament quan moren dona, sogre i cunyat el 1348, arran de la pesta negra.

Retaule de Cornellà de Conflent

El retaule de Cornellà de Conflent (vers 1346)

És l’únic treball signat per l’autor. Al centre de l’antic retaule del monestir de Santa Maria (Cornellà de Conflent) la imatge  de la Mare de Déu amb l’infant Jesús, envoltada d’escenes de la Passió de Crist i del cicle marià. Constitueix una de les primeres mostres dels retaules en pedra, apaïsats, característics del gòtic català.

L’anècdota

En el retaule esmentat hi ha una inscripció on s’explicita l’autoria: diu en llatí “el mestre Jaume Cascalls, de Berga”. Sorprèn la inclusió del gentilici perquè en els documents de l’artista no hi ha cap altra referència a la ciutat natal; és més, s’hi ressalta la seva condició de ciutadà barceloní.

El panteó reial de Poblet

El 1348 es torna a casar. L’any següent s’associa amb Aloi de Montbrai per fer un sepulcre per al rei Pere el Cerimoniós a l’abadia de Poblet. Aquest encàrrec es prolongaria durant gairebé trenta anys, fruit de l’ampliació del projecte. A partir de 1361 Cascalls és el responsable de la creació d’un panteó sumptuós que unifica els sepulcres dels tres reis —Alfons I, Jaume I i Pere III— sepultats al monestir. Dissortadament fou destrossat al segle XIX.

Un fet destacat, l’estàtua de Carlemany

Carlemany

L’estátua de Carlemany, de la catedral de Girona, és d’alabastre policromat. Mostra un rei dret i armat, que cal vincular amb el culte de sant Carlemany, introduït a Girona el 1345. S’atribueix a Cascalls per la gran semblança del monarca i els monstres sotmesos als seus peus amb un dels reis de l’Epifania i la decoració zoomòrfica del retaule del Conflent.

Lleida i Tarragona

El 1359 és nomenat mestre d’obres de la Seu Vella de Lleida i durant anys s’encarrega de la porta dels Apòstols. Posteriorment, el 1375 treballa per a la catedral de Tarragona, en la decoració escultòrica del la façana principal. Cascalls compta amb un taller important, del qual formen part el seu esclau Jordi de Déu, i Guillem Solivella, gendre seu.

Tria d’obres

Altres obres atribuïdes són Sant Antoni Abat coronat  (MNAC, vers 1350); i Cap de Crist, que devia pertànyer a un Crist jacent, potser del convent de Sant Agustí Vell de Barcelona (MNAC, 1352?).

Per saber-ne més:

Josep Bracons.“Jaume Cascalls”. L’art gòtic a Catalunya. Escultura I. Barcelona, 2007

Cap de Crist

Jacomart, pintor del rei Alfons, el Magnànim

València,  vers 1411–València, 1461

Activitat: PinturaGrup4-Art

Àrea: Corona d’Aragó

 

Primeries

Jaume Baçó (o Bacó), conegut com Jacomart, era fill d’un sastre vingut del nord de França o de Flandes i d’Isabel Escrivà. S’ignora la seva formació artística, sens dubte va conéixer la pintura del conciutadà Lluís Dalmau, introductor del gòtic flamenc. Ben valorat, el 1440 el rei Alfons, el Magnànim, afincat a Nàpols, crida Jacomart a la cort.

Nàpols

El pintor no es trasllada a Itàlia fins el 1443, enfeinat amb encàrrecs previs de la vila de Burjassot i de la catedral de València, comandes que no va concloure, amb la dispensa del sobirà. L’estima d’Alfons, el Magnànim, és clara ja que l’anomena “feel (=fidel) familiar i pintor de cambra nostre”. La seva producció italiana s’ha perdut.

De tornada

El 1448 s’estableix altre cop, de manera definitiva, a la ciutat natal. Va pintar un retaule de Santa Caterina, no conservat, per a la capella del palau reial de València i el juny de 1461 se li encomanà un retaule a Xàbia, però al mes següent va morir.

Un fet destacat, el Retaule de sant Llorenç i de sant Pere de Verona, de Catí

jacomart-retauledesantllorencisantperemartircati

Retaule de sant Llorenç i sant Pere Màrtir, de Catí

El 1460, complint el testament del mercader Joan Espígol, es contracta Jacomart per pintar un retaule per a l’església de Catí (Ports de Morella). Està dedicat als sants Llorenç i Pere Màrtir, representats al panell central sota la imatge d’una Crucifixió, i envoltats per quatre escenes de les vides dels dos sants. Fou acabat el 1461, ja difunt, per Joan Reixac.

Per l’estil

La migradesa de dades i la pèrdua d’obres documentades dificulta l’atribució de treballs a Jacomart, fet agreujat per l’estreta relació professional amb el pintor Joan Reixac, que va enllestir diverses obres seves. A pesar dels anys a Itàlia, el seu estil es manté dins el gòtic, adaptant el realisme flamenc de Van Eyck, amb trets més suaus que el de Reixac.

Retaule de sant Miquel, Galleria Parmeggiani de Reggio-Emilia

Retaule de sant Miquel, Galleria Parmeggiani de Reggio-Emilia

Tria d’obres

Sant Benet (catedral de València); Sant Miquel, fragment central del retaule de Sant Miquel (1444?, església de Burjassot, ara a la Galleria Parmeggiani de Reggio-Emilia); Sant Jaume i sant Gil abat (vers 1450, Museu de Belles Arts, València).

L’anècdota

Segons l’inventari pòstum, Jacomart era benestant, per damunt de la majoria dels artistes de la Corona d’Aragó. Posseïa tres o quatre cases, vinyes, dos esclaus i objectes distingits, com un altar amb oratori i tapissos. Curiosament l’inventari no fa referència a cap taller ni a materials de pintor.

 

Per saber-ne més:

Ferré Puerto, Josep. Jacomart: Retaule de Sant Llorenç i Sant Pere de Verona, de Catí. València, 1997

 

Guardar

Arnau Cadell, un escultor entre claustres

m. Girona, vers 1221?

Activitat: Escultura  Grup4-Art

Àrea: Corona d’Aragó

Reconeixement

Un dels primers artistes catalans de nom conegut, va indicar en una obra seva ―un claustre― que n’era l’autor, i fins i tot s’hi autoretratà com un escultor treballant en un capitell. Per tant, és evident l’alta consideració assolida per aquest artista ja que trenca amb l’anonimat habitual i, a més, el seu client, l’abat del monestir, li permet designar i representar-se dins l’obra encomanada.

Autoretrat i inscripció al claustre del monestir de Sant Cugat del Vallès

Autoretrat i inscripció al claustre de Sant Cugat del Vallès

Influències

Segons alguns especialistes, Arnau Cadell (o Catell, o Gatell) no era un simple escultor sinó que també feia d’arquitecte i cap d’un taller català itinerant. Potser s’hauria format en terres occitanes o bé hauria estat en contacte amb artistes d’aquells indrets, tal com manifesten les similituds de la seva producció amb les del romànic de la zona de Tolosa.

Girona

arnaucadell-claustregirona-jacobabeurantramatsdelaban

Moisès abeurant els ramats de Laban, capitell del claustre de la catedral de Girona

Va treballar, segurament a finals del segle XII, en el claustre de la catedral de Girona, escolpint pilars i capitells. Acabada la feina, s’establí a Sant Cugat del Vallès, però posteriorment va tornar a Girona, on va morir probablement. Allà s’ha trobat el seu testament, datat el 13 d’octubre de 1221, que demostra que tenia una posició benestant. Entre els seus beneficiaris hi ha un nebot jove i sobretot el monestir de Sant Cugat.

Un fet destacat, El claustre del monestir de Sant Cugat del Vallès

Una inscripció en el claustre acredita l’autoria de Cadell, que es data entre els últims anys del segle XII i principis del següent, ja que aquest escultor figura com a testimoni en documents d’aquesta abadia de 1206 i 1207. El claustre de Sant Cugat té grans semblances estilístiques i iconogràfiques amb el de Girona. Al costat de capitells decoratius amb animals i plantes destaquen les escenes historiades de tema bíblic. N’hi ha altres de vida quotidiana, com els que il·lustren els costums dels monjos.

La frase

“Hec est Arnalli sculptoris forma Catelli qui claustrum tali construxit perpetuale” (“Aquesta és la figura de l’escultor Anrau Cadell, que construí aquest claustre per sempre”), inscripció del monestir de Sant Cugat).

Per saber-ne més:

Salvador Cardús i Florensa. L’escultor Arnau Cadell i el seu claustre de Sant Cugat. Sabadell, 1993

Marquès i Planagumà, Josep M. “L’escultor Arnau Cadell i el claustre de la Seu de Girona”. Miscelània litúrgica catalana, XVI (2008)

Claus Sluter, força escultòrica

 
Haarlem (Països Baixos), vers 1360–Dijon (França),1405 o 1406
Activitat: EsculturaGrup4-Art
Àrea: Ducat de Borgonya
 
Un artista flamencclaussluter1

Nascut al nord d’Europa, es va formar com a escultor a Brusel·les, on des del 1379 figura registrat en el gremi de picapedrers. Com és corrent en autors medievals, el seu cognom presenta formes diferents: Claes de Slutere van Herlam, Claes Sluyter, Claux Slutre, Celustre, Celoistre…

A la cort ducal

El 1385 fou contractat  per Jean de Manville, escultor que dirigia un taller al servei de Felip, l’Ardit, duc de Borgonya, un dels nobles més poderosos de França i alhora un gran mecenes. Quatre anys més tard, en morir Manville, esdevingué el nou cap del taller, cosa que li permetria comptar amb mitjans i gran llibertat creativa  per desenvolupar un nou estil.

Una nova manera de fer

A diferència de l’escultura francesa dominant, caracteritzada per la gràcia delicada de les figures, l’estil de l’escultor flamenc és vigorós i expressiu. Dota les estàtues de caràcter i dinamisme a través dels rostres amb faccions accentuades i complexos drapejats.

Champmol

claussluter3

Portada de la Cartoixa de Champmol

Només es conserven tres conjunts escultòrics, tots relacionats amb la cartoixa de Champmol que el duc de Borgonya havia fundat i escollit com a panteó familiar. L’obra més antiga és la portada de l’església, amb la Mare de Déu i l’Infant, a qui sant Joan i santa Caterina presenten la parella ducal. Va treballar també en la tomba dels ducs,  on destaca a la part inferior del sepulcre la comitiva funerària de clergues i ploramorts, amb un tractament dels vestits que manifesta el dramatisme de l’escena.

Un fet destacat, el Pou de Moisès

La seva obra més destacada s’ha conservat parcialment. Només hi ha la gran base hexagonal on reprodueix àngels i sis personatges de l’Antic Testament: Moisès, David i els profetes Isaïes, Jeremies, Daniel i Zacaries, amb textos al·lusius a la Passió. No és estrany perquè damunt d’aquesta estructura hi havia l’escena del Calvari, amb Jesús a la creu, acompanyat de Maria, sant Joan i la Magdalena. El que resta del conjunt encara commou, amb estàtues solemnes i expressives.

claussluter2

Pou de Moisès

L’anècdota

El naturalisme de Sluter el porta a individualitzar cadascuna de les seves figures i en certs casos, a elaborar-ne autèntics retrats, sense dulcificar o atenuar-ne els defectes. Així, a la portada de l’església de la cartoixa de Champmol, Margarida de Flandes, la consort del duc de Borgonya, és representada amb el doble mentó del qual ens parlen les cròniques.

Lluís Dalmau, un pintor “aconsellat”

 
València, principis del segle XV?–Barcelona, vers 1461
Activitat: PinturaGrup4-Art
Àrea: Corona d’Aragó
Prop del rei

D’origen valencià, no en sabem res de la seva formació. Les primeres dades documentals daten de 1428 i el revelen com un notable artista, ocupant el càrrec de pintor reial al servei d’Alfons, el Magnànim, amb un salari d’uns quatre sous diaris, similar al d’altres mestres de prestigi.

Flandes

La pintura de Dalmau mostra la influència flamenca, adquirida de primera mà. Alguns experts creuen que hauria conegut un dels grans artistes flamencs, Jan van Eyck, en una estada a Lisboa, mentre aquest pintava el retrat d’una princesa portuguesa. Sigui cert o no, el 1431, per ordre del rei, Dalmau va viatjar a Flandes, on hi va viure probablement cinc anys, ja que durant aquest temps no tenim més notícies d’ell. Pels volts de 1438 Dalmau abandonà València i va marxar a Barcelona, on s’establí.

Un fet destacat, La Mare de Déu dels consellers (1443-1445)

lluisdalmau-marededeudelsconsellers

 

Aquest retaule li fou encomanat pel Consell de Cent de Barcelona per decorar la seva capella. La disposició de les figures principals, amb els cinc consellers retratats de manera molt realista, agenollats davant la Mare de Déu i el Nen i acompanyats de dos sants; el gust pel detall, la introducció del paisatge en comptes d’un fons daurat, i l’ús de la tècnica de la pintura a l’oli; tot plegat manifesta nítidament el lligam de l’obra amb l’estil de Jan van Eyck.

lluisdalmau-santbaldiri

Sant Baldiri

L’anècdota

En el retaule dels consellers, els sants representats són santa Eulàlia, patrona de Barcelona, i sant Andreu, en la festivitat del qual —30 de novembre— s’elegien cada any els cinc consellers que regien la ciutat.

De Sant Boi a Mataró

De la resta de la producció segura de Dalmau només es conserven dues parts del retaule de sant Baldiri per a l’església de Sant Boi del Llobregat (1448): la imatge del sant i l’escena de la seva decapitació.  Se li atribueix també una pintura mural relativa a la tomba de Sança Ximenis de Cabrera, a la catedral de Barcelona. S’han perdut altres retaules fets per a les esglésies de Santa Maria del Mar (Barcelona) i Mataró.

 

Per saber-ne més:

Francesc Ruiz Quesada.“Lluís Dalmau”. L’art gòtic a Catalunya. Pintura III. Barcelona, 2006