Sant Anselm de Canterbury, l’arquebisbe filòsof

 
Aosta (Itàlia), 1033-Canterbury (Gran Bretanya), 1109
Activitat: FilosofiaGrup2-Raó
Área: Regne d’Anglaterra
 

Fins a l’abadia de Bec

Nascut en una família noble i benestant, als quinze anys va voler ingressar en un monestir, però el seu pare s’hi oposà. Amb 23 anys, a la mort de la mare, va abandonar Aosta. Es dirigí a França per instal·lar-se finalment a Normandia, a l’abadia de Bec (1059), que comptava amb una important escola monàstica oberta també a estudiants externs.

Anselm i Lanfranc

El director de l’escola de Bec era Lanfranc, compatriota seu, amb qui Anselm va congeniar i mantindria l’amistat al llarg dels anys. Sota el seu mestratge, el 1060 Anselm va abraçar la vida monàstica i quan tres anys més tard Lanfranc va deixar l’abadia, el substituí com a prior i director de l’escola monacal. El 1079 esdevingué abat de Bec. Des d’aleshores viatjà diversos cops a Anglaterra car l’abadia hi tenia propietats i també pels requeriments del seu amic Lanfranc, ara arquebisbe de Canterbury.anselmdecanterbury

Conflictes amb els reis anglesos

En morir Lanfranc (1089), la seu de Canterbury va restar buida fins 1093 quan el rei Guillem II acceptà Anselm com a nou arquebisbe. Tanmateix, els conflictes es succeiren davant la voluntat del prelat d’introduir la reforma gregoriana que propugnava la independència de l’Església del poder secular. L’arquebisbe va haver d’exiliar-se a Itàlia i no tornà fins a la mort del rei (1100). Amb el successor, Enric I, es reprengué el conflicte i l’exili (1103); tanmateix, davant l’amenaça d’excomunió del rei, l’acord de Laigle (1105) va garantir el retorn d’Anselm a Canterbury.

Tria d’obres

Monologion (1076); Proslogion (1077-1078), dos tractats sobre l’existència i la naturalesa de Déu; De veritate (1080?); i Cur Deus homo (Per què Déu es va fer home) (1095-1098).

Un fet destacat, l’argument ontològic

En les seves obres Anselm usa la filosofia per explicar les veritats revelades per la fe. Així per exemple, dóna raó de l’existència de Déu a través de l’argument ontològic. Segons ell, Déu és l’ésser més gran que pot pensar-se. Si només fos creació del pensament, podríem imaginar encara un ésser superior i més perfecte que ell, que a més a més existís de veritat. Per tant, Déu ha d’existir realment. Aquesta explicació va tenir un gran ressó al llarg dels segles i grans pensadors han defensat –Descartes, Leibniz- o combatut –Tomàs d’Aquino, Kant- aquesta argumentació.

La  frase

“Desitjo, Senyor, entendre en algun punt la vostra veritat, que el meu cor creu i estima. No cerco entendre per tal de creure, sinó que crec per tal d’entendre” (extret de Proslogion)

Per saber-ne més:

Anselm de Canterbury. Monologion. Proslogion. De la veritat. De la llibertat d’albir. Barcelona, 1988

Anselm de Canterbury. Per què Déu es va fer home. Carta sobre l’encarnació del verb. Barcelona, 1992

Anuncis