Konrad Witz, pintor magistral de l’aigua

Rottweil (Alemanya), vers 1400–Basilea o Ginebra (Suïssa), 1546?

Activitat: Pintura            

Àrea: Sacre Imperi Romanogermànic. Confederació Suïssa

 

Migrar

Originari de la regió alemanya de Suàbia, Witz s’establí com a pintor a Basilea el 1434, segurament atret per la celebració d’un concili ecumènic en aquella ciutat i les oportunitats de negoci que això generava. Un any més tard va adquirir la ciutadania de Basilea i és possible que fos aleshores quan es casés amb Ursula Treyger, neboda d’un altre pintor. El 1443 es comprà una casa a Basilea, la qual cosa sembla confirmar l’èxit professional de Witz.

Estil

La seva pintura es caracteritza per les formes vigoroses i estàtiques, que emfatitzen el volum de les figures, amb rics drapejats i de colors simples i vius. Un element distintiu és el tractament de l’aigua en rius i llacs on aconsegueix uns efectes de transparència molt reeixits i innovadors. La falta de dramatisme en les seves composicions va fer oblidar la seva obra que no fou reivindicada fins a principis del segle XX.

Sant Cristòfor

Tria d’obres

Salomó i la reina de Saba (1435?, Pinacoteca de Berlin), fragment del Políptic del mirall de la salvació, retaule pintat presumiblement per a l’església de Sant Leonard de Basilea; Sant Cristòfor (1435-1440?, Museu d’Art de Basilea), imatge del sant carregant l’infant Jesús en un riu, plasmant de manera realista les ones de l’aigua; i Santes Maria Magdalena i Caterina d’Alexandria, assegudes en una església i exhibint els complicats plecs dels vestits (1440-1443?, Museu de l’Obra de la Catedral, Estrasburg).

Un fet destacat, La pesca miraculosa

La pesca miraculosa (Museu d’art i història de Ginebra)

Aquesta escena evangèlica, signada per l’autor el 1444, fou encarregada pel bisbe de Ginebra. Pertanyia al retaule de sant Pere, que es conserva parcialment a la catedral. Figuren Jesús, mig d’esquena, amb capa vermella, surant sobre les aigües, i la barca amb els apòstols que feinegen, reflectits al llac i pintats com a gent corrent. L’escena, ambientada en el llac de Ginebra amb la silueta característica del pic de La Dôle, constitueix un dels primers paisatges realistes a l’àrea germànica.

L’anècdota

La major part de la producció de Witz ha perviscut de manera fragmentària. Els grans retaules per esglésies de Basilea i Ginebra van ser desmantellats arran de la onada d’iconoclàstia a la Suïssa del segle XVI. Fins i tot, les anàlisis de La pesca miraculosa han demostrat que els rostres dels personatges es van refer, potser després d’atacs contra les imatges religioses.

Santes Maria Magdalena i Caterina d’Alexandria

Anuncis

Pedro Berruguete, introduint el Renaixement italià a Castella

Paredes de Nava (Palència), vers 1450–Madrid?, 1503

Activitat: Pintura               

Àrea: Regne de Castella. Urbino

 

Gentilhome

Es coneixen poques dades amb certesa de Pedro Berruguete. De família de “hidalgos”, és a dir, de membres de l’estrat inferior de la noblesa, es creu que la seva formació inicial com a pintor es produí en algun taller del nord de Castella, dins de l’estil dominant del gòtic flamenc.

A Itàlia

Bona part dels experts defensen que Berruguete va estar-se uns anys a Itàlia, concretament a Urbino arran de la presència documentada el 1477 d’un artista dit “Perus Spagnuolus”, que vivia al palau ducal on treballava per Federico de Montefeltro, juntament amb el pintor flamenc Just de Gant. Les similituds estilístiques entre pintures d’Urbino i les posteriors de Berruguete fan plausible aquesta teoria.

Eclesiàstics

Quan torna a Espanya, probablement el 1484, l’activitat principal rau primer a Toledo, i després a Àvila, on pinta per a les catedrals, si bé la majoria dels treballs toledans s’han perdut. També va tenir com a clients destacats els dominics, sobretot el convent de Sant Tomàs, a Àvila, per qui va elaborar tres retaules i altres obres, gràcies a la relació amb el gran inquisidor Tomás de Torquemada.

pedroberruguete-sagradafamilia-fundaciogodia

La Sagrada Família (Fundació Godia, Barcelona)

Tria d’obres

Federico de Montefeltro i el seu fill (1476-1477?, Palau d’Urbino), retrat de la seva època italiana; L’anunciació, d’influència flamenca (posterior a 1495, cartoixa de Miraflores, Burgos); La Sagrada Família (vers 1500, Fundació Godia, Barcelona); Sis reis i profetes d’Israel, del cos inferior del retaule major de l’església de Santa Eulàlia (1490, Paredes de Nava).

L’estil

Berruguete és un artista que combina el gòtic hispanoflamenc amb elements renaixentistes italians, com ara el domini en la representació del cos humà en moviment, mantenint els fons daurats de la tradició castellana. Un tret que el caracteritza és el sentit narratiu, que li permet reexir en escenes complexes amb nombrosos personatges.

Un fet destacat, Acte de fe presidit per sant Domènec

Entre 1493 i 1499 Berruguete va pintar aquest quadre per al convent de Sant Tomàs, d’Àvila, actualment al Museo del Prado. Apareix el fundador dels dominics com a jutge inquisidor que commuta la pena d’un heretge que s’ha retractat mentre uns cremen a la foguera i altres esperen el mateix destí. Malgrat Domènec visqué centúries abans, l’escena reprodueix els actes de fe de la Castella del segle XV, si bé el pintor ha unit els actes de la sentència i la pena, quan en realitat es realitzaven en llocs diferents.

pedroberruguete-actedefepresiditpersantdomenec

Acte de fe presidit per sant Domènec (Museo del Prado)

L’anècdota

Alonso, fill de Pedro Berruguete, excel·lí també com a artista, però en l’escultura. Probablemente seguint els consells i l’exemple del progenitor, va residir uns anys de formació a Itàlia, en el seu cas a Florència, tornant també a terres castellanes per difondre allò après.

Rogier van der Weyden, pintures d’equilibri i dramatisme

Tournai (Bèlgica), 1399 o 1400–Brussel·les, 1464

Activitat: Pintura         

Àrea: Lovaina i Brussel·les

 

Canvis onomàstics

Figura senyera de la pintura flamenca del seu temps i digne successor de Jan van Eyck. Fou deixeble de Robert Campin a la ciutat natal. Fill d’un ganiveter, el seu nom real era Rogier de la Pasture. Es canvià el seu cognom ja adult, quan s’establí a Brussel·les (1435), traduint-lo a l’idioma flamenc.

El Davallament

Un fet destacat, El Davallament (1435)

Obra encomanada pel gremi de ballesters de Lovaina (Bèlgica), de la qual només es conserva la taula central del retaule, actualment al Museo del Prado. Les figures omplen gairebé tot l’espai disponible de manera coherent, amb els personatges individualitzats, tant pels gestos com pels colors de les túniques, combinats acuradament. L’artista remarca Maria com a seguidora perfecta de Crist en imitar la seva posició corbada la del Crist difunt.

L’anècdota

Va viatjar a Itàlia el 1450 si bé no imita les formes artístiques del país. En qualsevol cas, la seva producció és coneguda i apreciada a Itàlia, com ho demostra la noble Bianca Maria Sforza que va enviar el seu pintor de cambra Zanetto Bugatto a Flandes (1460) per tal que aprengués l’estil de Van der Weyden.

Triomfant

Des de 1436 és el pintor oficial de la ciutat de Brussel·les i, com a tal, executa obres de tema civil per a l‘ajuntament, com Les Justícies de Herkenband i Trajà, destruïda al segle XVII. Les comandes d’obres religioses per a clients il·lustres, fins i tot el duc de Borgonya o el rei de Castella, augmenten el prestigi i la fortuna del pintor, que l’enlaira fins al més granat de la societat de Brussel·les, com ho testimonia l’ingrés a la confraria de la Santa Creu (1462), la més selecta de la ciutat.

 

rogiervanderweyden-retrat desantacoloma-altepinakothek,munic

Retaule de santa Coloma

Estil pictòric

Les seves obres es caracteritzen pel domini de la composició, l’harmonia de colors vius, el detallisme i la plasticitat de les figures, amb rics drapejats, que accentuen el seu volum. Això es combina amb els rostres i els moviments expressius dels personatges que doten les escenes d’intensitat dramàtica, sobretot les referides a la Passió de Jesucrist.

Tria d’obres

Retrat de dona (National Gallery of Art, Washington)

El Tríptic dels set sagraments (1450?, Koningklijk Museum, Anvers); El Judici Final (1451?, Musée de l’Hôtel-Dieu, Beaune), de grans dimensions, influït per Van Eyck;  Tríptic de santa Coloma (1455?, Alte Pinakothek, Munic), amb l’adoració dels Reis en el panell central; i Retrat de dama (1460, National Gallery of Art, Washington), exemple de la retratística de Van der Weyden: imatges fins a mig cos i perfil de tres quarts, ensenyant les mans, amb rostres seriosos i parcialment idealitzats.

Perugino, dolcesa i encís pictòrics

Città della Pieve (Itàlia), vers 1450–Fontignano (Itàlia), 1523

Activitat: Pintura                                                               

Àrea: Perusa, Florència, Estats Pontificis

 

Inicis

Retrat de Perugino, per Rafael

Pietro Vanucci és conegut amb el nom de Perugino ja que els inicis de la seva carrera artística se situen a Perusa. A més a més, cap al 1499, ja pintor consagrat, també va centrar la seva producció artística en aquesta ciutat.

Florència

Va concloure la formació com a pintor a Florència, en contacte amb Piero della Francesa, Andrea del Verrochio o Sandro Botticelli. Fruit del seu renom artístic, el papa Sixt IV el va cridar a Roma per pintar la capella de la Concepció, a l’antiga basílica de Sant Pere del Vaticà  (1478) i la decoració de la part inferior de la Capella Sixtina (1481-1482).

Un fet destacat, El lliurament de les claus a sant Pere (Capella Sixtina, Roma)

Aquesta pintura constitueix una de les obres mestres de Perugino. És lògica la representació d’aquesta escena a les estances vaticanes perquè és quan Jesús confereix  a l’apòstol Pere la seva autoritat, fonament del poder pontifici. Equilibri i simetria en la imatge, tant en el primer pla, amb els apòstols, de ric drapejat i postures afectades, a banda i banda de les figures principals, com també en el fons obert i lluminós, amb un temple al mig i dos arcs de triomf ideals als extrems.

Lliurament de les claus a sant Pere

Estil pictòric

Es caracteritza la seva obra per l’harmonia i la dolçor de les imatges, que transmeten un cert aire melancòlic i serè. Les escenes, absents de dramatisme, amb cromatismes delicats, s’emmarquen en paisatges idíl·lics i amplis. L’èxit de les seves composicions, que el van permetre durant anys mantenir dos grans tallers a Florència i Perusa, va derivar en la reiteració dels mateixos esquemes, perdent creativitat.  Rafael, un dels artistes màxims del Renaixement, fou deixeble seu.

L’anècdota

Segons Giorgio Vasari, historiador del segle XVI, Miquel Àngel el va titllar d’artista matusser. Perugino el va dur als tribunals per infàmia, però el cas es va desestimar. Potser la desqualificació de Miquel Àngel influí en què el papa ordenés la supressió d’alguns frescos de la Capella Sixtina —alguns de Perugino— substituïts pel Judici Final de  Miquel Àngel.

Tria d’obres

Visió de sant Bernat (1473-1475, Pinacoteca de Munic); frescos del Collegio del Cambio  (1496-1500, Perusa), que combinen elements de l’antiguitat grecollatina amb altres de la fe cristiana; Crucifixió (1496, Sala capitular de Santa Maria Magdalena de Pazzi, Florència); i retrat de Francesco delle Opere  (1494, Galleria degli Uffizi, Florència).

Fresc de Santa Maria Magdalena de Pazzi

Andrea del Verrocchio, entre Donatello i Miquel Àngel

Florència, entre 1434 i 1437–Venècia, 1488 

Activitat: Escultura. Pintura

Àrea: Florència, Venècia

 

David (Museo del Bargello, Florència)

Mestres

Andrea di Michele di Francesco de Cione va prendre el nom d’Andrea del Verrocchio, adoptant, sembla ser, el cognom d’un primer mestre en la seva formació artística, Giovanni Verrocchi, que l’hauria introduït en l’orfebreria. Més tard, es va formar també en escultura i pintura, tot i que el mestratge de Donatello en escultura que alguns defensen no es corrobora documentalment ni tampoc en similituds d’estil, menys dramàtic i més preciosista el de Verrocchio. 

Amb els senyors de Florència

A la mort de Donatello (1466), Verrocchio, que també excel·lí com a escultor,  el substituí com a artista predilecte de la poderosa família dels Mèdici. Per a ells projectà tombes, escolpí retrats i figuretes per a fonts ornamentals, però també dissenyà armadures i vestits luxosos o muntatges per a festes i cerimònies oficials.   

L’anècdota

Verrocchio va tenir un taller molt important, on es formaren artistes eminents, entre ells Lorenzo di Credi, Perugino i Leonardo da Vinci. Per bé que se li atribueixen retaules i frescos, de la seva obra pictòrica no es tenen dades prou fiables. Una història poc versemblant explica que, comprovats els progressos del seu deixeble Leonardo, Verrocchio decidí no pintar mai més perquè seria incapaç de superar els quadres del seu deixeble.

Un fet destacat, La incredulitat de sant Tomàs (1476-1483)

Verrochio crea per al Tribunale della Mercanzia un grup escultòric de Crist i sant Tomàs, que contrasta amb les imatges individuals de patrons d’altres entitats florentines a les façanes de l’església d’Orsanmichele. Les dues figures, de drapejat complex i de gestos expressius, tenen, segons uns crítics, un objectiu precís. L’escena mostra el moment que Tomàs supera el seu dubte i Jesús ho revela elevant un braç per beneir-lo. Aquesta benedicció valida també les activitats del Tribunal del qual sant Tomàs és el patró.

La incredulitat de sant Tomàs, a Orsanmichele (Florència)

Tria d’obres

David (vers 1465?, Museu del Bargello, Florència), estàtua de bronze; Sepulcre de Piero i Giuliano de Mèdici (1469-1472, església de Sant Llorenç, Florència); i Dama del pomell (1475-1480, Museu del Bargello), bust de marbre amb braços, amb què mans i rostre ajuden a expressar el caràcter del personatge.

Un cavall per a Venècia

La seva última obra fou encomanda per la república de Venècia. És una estàtua per honorar al militar Bartolomeo Colleoni, que es representa a cavall, a punt d’entrar en batalla. Verrocchio va modelar la figura amb fang, però va morir abans d’aplicar-hi el bronze. L’estàtua de metall fou enllestida per Alessandro Leopardi i instal·lada en una plaça veneciana el 1496.

Estàtua eqüestre de Bartolomeo Colleoni (Venècia)

Dirk Bouts, el pintor del silenci

Haarlem (Països Baixos), vers 1415–Lovaina (Bèlgica), 1475

Activitat: Pintura         

Àrea: Lovaina

 

De Haarlem a Lovaina

De la segona generació de grans pintors flamencs, s’ignora la formació de Bouts, per bé que les obres primerenques manifesten influències de Jan van Eyck, Rogier van der Weyden i Petrus Christus. S’establí a Lovaina on va produir el gruix de la seva obra. Allà es va casar amb Catharina van der Bruggen, filla d’un ric mercader de la ciutat. El 1472 fou distingit amb el títol honorífic de pintor de Lovaina.

Un fet destacat, el Tríptic del Santíssim Sagrament (1464-1468)

Aquest treball de Bouts mostra un tema poc corrent en la pintura flamenca coetània, la Santa Cena, que s’explica perquè li encarregà la confraria del Santíssim Sagrament de Lovaina. S’hi veu Jesús rodejat dels apòstols, beneint el pa i el vi, en una mansió medieval. La imatge que es conserva a l’església de sant Pere de Lovaina, és considerada com una de les millors representacions pictòriques d’interior de l’art flamenc del segle XV. Flanquegen la Santa Cena quatre escenes de l’Antic Testament.

Retrat d’home

L’anècdota

A l’escena de la Santa Cena del tríptic esmentat, figuren, a més de Jesucrist i els apòstols, altres quatre personatges com a servidors del convit. S’han fet diverses hipòtesis, com ara la d’identificar tres de les figures amb el mateix pintor i dos fills. Tanmateix, la versió dominant és que s’hi retraten els quatre confrares que van encomanar l’obra. Així, dos d’ells, que eren forners, se situen a la finestra de la cuina.

Estil pictòric

Les pintures de Bouts es caracteritzen per l’ús de colors vius, el gust pel detall i sobretot per l’absència de dramatisme en les escenes, amb figures elegants i contingudes, integrades en paisatges coherents i suaus. Per aquest estil que traspua intimitat i moderació, crítics d’art l’han qualificat com el pintor del silenci.

Tria d’obres

Retrat d’home (1462, National Gallery, Londres), innovador per la introducció d’un fons de paisatge; El martiri de sant Erasme (Església de sant Pere, Lovaina); Retaule del Judici Final, incomplet, només amb els panells laterals de Camí al Paradís i L’abim dels condemnats (1470, Musée des Beaux-Arts, Lille); i La justícia de l’emperador Otó III (1473-1481, Musées Royaux des Beaux-Arts de Belgique, Brussel·les), conjunt de dos panells, acabat el segon pels seus seguidors.

La justícia de l’emperador Otó III

Pérotin, músic de Notre-Dame

França?, segle XII–París?, vers 1238?

Activitat: Música

Àrea: Regne de França

 

Conjectures

Designat com “magister Perotinus”, el nom és un diminutiu de Pere. El títol de “magister” indica que era “mestre en arts” i que per tant, podia ensenyar. Segons alguns historiadors, Pérotin hauria estat capellà a París. El bisbe l’hauria promocionat a canonge de la catedral abans del 1198, any en què el prelat Odó de Sully va prohibir les disbauxes de Cap d’Any a les esglésies i ordenà solemnitzar la festivitat litúrgica amb polifonies complexes. Cap al 1207 Pérotin seria “succentor”, ajudant del cantor catedralici.

Dos testimonis 

La informació musical que en conservem prové de dues fonts medievals, els comentaris de Joan de Garlàndia i d’un estudiant anglès a Notre-Dame, conegut com Anònim IV. L’esmenten com el representant més insigne de l’escola de Notre-Dame, qui va reformar l’obra del seu antecessor Leonin, que havia compost el Magnus liber organi, llibre de polifonia per a dues veus (organum duplum) per a la litúrgia de la seu. Atribueixen a Pérotin peces musicals innovadores que han perviscut.

Catedral de Notre-Dame

Un fet destacat, Viderunt omnes (Tots veieren, 1198?) i Sederunt principes (Els prínceps van seure, 1199?)

La gran aportació de Pérotin a la música occidental és la creació d’obres polifòniques a tres i a quatre veus (organum triplum i organum quadruplum). Els dos cants esmentats van ser compostos per a la festa de la Circumcisió de Jesús (1 de gener) i de sant Esteve (26 de desembre), respectivament, i són els primers exemples medievals a quatre veus dels que se’n té noticia. 

Tria d’obres

Alleluia Nativitas, “organum” a tres veus per a la festa de la Nativitat de la Mare de Déu; Salvatoris hodie (Avui, del Salvador), obra a 3 veus; Beata viscera (Plançó beneït), monòdia a partir d’un text del seu contemporani Felip, el Canceller.

La frase

“De fet, personalment m’estimo més escoltar música de Pérotin que de Mozart” (de Steve Reich, compositor nord-americà, 1936-)

Per saber-ne més:

Música. Sederunt principes

https://youtu.be/SA_XhMKH6oo