Pietro Cavallini, deixant l’estil bizantí

Roma, vers 1245?-Roma, vers 1330?

Activitat: Pintura        

Àrea: Estats Pontificis

Roma i Nàpols

No es coneix gaire de la vida del pintor Pietro Cavallini (o Pietro de’ Cerroni). De família romana il·lustre, el primer treball documentat data aproximadament de 1270, a la nau central de la basílica de Sant Pau Extramurs (Roma), perdut en un incendi (1823). Entre 1308 i 1317 treballa a Nàpols, al servei del rei Carles II d’Anjou. Posteriorment torna a Roma, on acaba la seva carrera artística com mestre reconegut i prestigiós.

L’estil

Pietro Cavallini és un dels protagonistes de la renovació artística iniciada a finals del segle XIII, precedint Giotto, que és de la generació posterior. Format en la tradició bizantina, se n’allunya deixant de banda la frontalitat i el hieratisme de les imatges. Insinua espais i volums amb el drapejat i les ombres delicades de les figures, servint-se de colors suaus, amb modelatges subtils. Crea escenes equilibrades i elegants, no etèries ni irreals, amb un cert aire naturalista.

El Judici Final. Crist (detall)

Un fet destacat, El Judici Final (vers 1293)

Pinta al fresc El Judici Final, probablement la seva obra mestra, a la basílica de Santa Cecília de Trastevere, a Roma. Mutilada al segle XVI per ubicar un cor per a monges, es conserva la part superior, amb la representació de Jesús entronitzat i rodejat pels apòstols, en què fa palès un tractament del volum i la llum més realista que els coetanis.

L’Anunciació

Tria d’obres

Escenes de la vida de la Verge Maria (Naixement, Anunciació, Nativitat, Adoració dels Reis, Presentació al temple i Dormició), mosaics a Santa Maria de Trastevere (1291); per raons estilístiques se li atribueixen altres obres com els frescos de la capella Brancaccio, a l’església de sant Domènec Major (Nàpols), amb imatges de les vides dels sants Joan Evangelista, Andreu i Maria Magdalena.

La frase

“A Roma va treballar un mestre anomenat Pietro Cavallini, de la mateixa ciutat, molt prolífic i el més docte de tots els artistes”, de Lorenzo Ghiberti, escultor del segle XV.

Kassia, la música bizantina

Constantinoble, vers 810?-Constantinoble, vers 867?

Activitat: Música   

Àrea: Imperi bizantí

Benestant

Procedent d’una família rica vinculada a la cort imperial bizantina, Kassia rep una formació refinada, coneixedora de la teologia cristiana i l’antiga literatura grega. Com altres joves de famílies il·lustres és candidata a ser la consort de l’emperador Teòfil, però finalment no reïx.

Dins del claustre

El 843 Kassia funda un monestir a l’oest de Constantinoble, del qual n’és la primera abadessa. Al monestir es dedica activament a la música durant el regnat de Miquel III (842-867). El seu cas és excepcional: excel·leix entre les poques músiques bizantines conegudes tant per la quantitat com pel reconeixement de la seva obra. Una trentena de les seves composicions s’incorporaren a la música litúrgica de l’Església ortodoxa.

Un fet destacat, els stichera

Escriu uns centenars d’aforismes i versos de caire mundà, però l’obra més important és religiosa, sobretot els stichera, himnes per als oficis de matí i vespre al llarg de l’any litúrgic. Se li atribueixen uns 50 himnes, combinant amb destresa i expressivitat música i text, fent ús de melodies sovint concises per afavorir-ne la comprensió. Un dels himnes més coneguts és August el monarca (Augoustou monarchesantos) que, cantat per Nadal, compara el govern de l’emperador romà amb el de Jesucrist.

Qüestions

L’autoria d’una vintena de composicions de Kassia és dubtosa. Alguns erudits també es pregunten si ella va ser només l’autora de la lletra dels himnes. Aquesta tesi no és versemblant perquè els himnògrafs bizantins coetanis componien tant la música com el text.

L’anècdota

Kassia és original en algunes de les seves creacions., Així dedica uns dels seus himnes penitencials, titulat Senyor, la dona caiguda, (Kyrie, he en pollais) —conegut també com himne de santa Kassia— a la figura de Maria Magdalena, tema rar en la música de l’edat mitjana. S’entona encara ara als oficis de matí del Dimecres Sant.

Henry Yevele, el gòtic perpendicular

Derbyshire (Gran Bretanya), vers 1320-Londres?, 1400

Activitat: Arquitectura  

Àrea: Regne d’Anglaterra

Artesà

És possible que el seu pare ja hagués estat mestre d’obra. Henry Yevele s’estableix a Londres el 1353 on passa a ser un artesà distingit tant dins del seu gremi com pel que fa a la importància dels encàrrecs i la qualitat dels clients. Un dels mestres d’obres medievals més prolífics, amb un ventall extens de treballs, edificant, remodelant o reparant esglésies, castells, palaus, muralles, ponts, etc, especialment a Londres i el sud-est d’Anglaterra.

Clients il·lustres

Treballa sobretot per als monarques anglesos Eduard III i Ricard II. Des de 1360 se li encomanen obres al palau reial de Westminster i la Torre de Londres. També rep encàrrecs dels notables del regne, com el canceller reial Wykeham per a qui basteix part del New College d’Oxford, començat el 1381. Així mateix dissenya tombes com les del duc de Lancaster o dels reis esmentats a l’abadia de Westminster.

catedral de Canterbury

Un fet destacat, la nau de la catedral de Canterbury (1377-1400)

Després de remodelar les naus de l’abadia de Westminster, Yevele treballa en les naus de la catedral de Canterbury, aquí més elevades i amb pilars més esvelts. També projecta la tomba del príncep Negre en aquesta catedral. Yevele és un dels primers arquitectes que adopta el gòtic perpendicular, estil propi d’Anglaterra que simplifica el gòtic decoratiu exuberant procedent de França, limitant els ornaments a línies rectes verticals i horitzontals de composició regular.

L’anècdota

A banda de la seva tasca com a mestre d’obra, actua també com a contractista. El 1365 s’encarrega del subministrament de teules per al pati del palau de Westminster, o bé de pedra per a la reparació del castell de Rochester (1366), importa guix de París i el 1376 compta amb un privilegi per obtenir gran quantitat de pedra de la zona de Purbeck per a la construcció d’edificis pròxims.

Geertgen tot Sint Jans, fundador de l’escola pictòrica holandesa

Leiden (Països Baixos)-Haarlem (Països Baixos),  actiu últim quart del segle XV

Activitat: Pintura      

Àrea: Comtat d’Holanda

L’anècdota

El nom de l’artista no revela els cognoms dels seus avantpassats.  Geertgen és diminutiu del nom Gerard en neerlandès i “tot Sint Jans” significa “de sant Joan”, que fa referència a la seva dependència de l’Orde dels Cavallers de Sant Joan al qual sembla que, malgrat no ser religiós, estava vinculat.

Apunts

El 1480 s’instal·la al convent de l’Orde de Sant Joan a Haarlem i treballa a la ciutat. D’acord amb un biògraf del segle XVII, Geertegen havia nascut a Leiden, fou deixeble d’Albert van Ouwater, pintor de Haarlem, i havia mort als 28 anys, sepultat al convent de Sant Joan. És possible que visités Gant perquè mostra l’influx del pintor Van der Goes. Per la seva qualitat, Geertgen és considerat el primer gran mestre de l’escola holandesa.

Llegenda de les relíquies de sant Joan Baptista

Un gran tríptic

No se’n conserven gaires pintures, la de majors dimensions és un tríptic per a l’altar major de la capella de l’Orde de Sant Joan a Haarlem (1485). En realitat, només perviu l’ala dreta del conjunt, que conté 2 escenes: el davallament de Jesucrist i la llegenda de les relíquies de sant Joan (Kunsthistoriches Museum, Viena). Aquesta segona imatge constitueix un dels primers grans exemples dels retrats de grup holandesos.

L’estil

Geertgen mostra trets de l’escola holandesa, com ara el naturalisme i l’interès per la llum i les ombres. Atent al detall, i original en la composició de les escenes, és un dels artistes holandesos amb un estil més amable i líric, pintant rostres dolços i gestos delicats, d’una certa malenconia. La majoria de la seva producció són obres atribuïdes per les similituds estilístiques.

Un fet destacat, Nit de Nadal (vers 1490?, National Gallery, Londres)

Una de les primeres versions nocturnes de la Nativitat de l’art a l’Europa septentrional, l’artista crea una escena íntima i espiritual mitjançant la llum. Aquesta neix del mateix quadre, amb focus d’intensitat diferent: el Nen, l’àngel anunciador i el foc dels pastors, cadascun difonent la claror a les figures pròximes, amb rostres dolços i serens.

 Tria d’obres

La resurrecció de Llàtzer (vers 1480?, Musée du Louvre); Sant Joan Baptista (Gemäldegalerie, Berlín), retrat del sant enmig d’un paisatge delicat; Tríptic de l’adoració dels Reis (Galeria Nacional, Praga); La parentela de Crist (Rijksmuseum, Amsterdam, vers 1495?)

Sant Joan Baptista

Carlo Crivelli, un pintor preciosista a l’antiga

Venècia (Itàlia), entre 1430 i 1435–Ascoli Piceno? (Itàlia), 1494 o 1495?

Activitat: Pintura              

Àrea: República de Venècia, senyoria d’Ascoli Piceno

Entre mestres

A la signatura de bona part de les seves obres, Crivelli diu que és venecià. Nascut en una família de pintors, en la formació artística manifesta la influència dels pintors Jacopo Bellini i dels germans Vivarini, aquests últims, exponents del gòtic internacional i d’una gran riquesa decorativa. Posteriorment vers el 1455, s’està a Pàdua, en els obradors renaixentistes de Francesco Squarcione i d’Andrea Mantegna.

L’anècdota

El 1456, ja mestre pintor a Venècia, és multat i condemnat a sis mesos de presó per haver segrestat la dona d’un mariner. Probablement per això abandona la ciutat natal anys després. Vers 1459 viu a Zadar (Croàcia), en aquell temps sota sobirania veneciana, i des de 1468 a  les Marques, regió de l’Itàlia central, a la costa adriàtica, on pinta la seva obra.

Estil

Treballant només en temes religiosos i en una zona apartada dels centres artístics, Crivelli desenvolupa un estil molt personal, combinant elements renaixentistes, com la perspectiva, amb altres del gòtic, com ara el gust pels fons daurats i l’exuberància decorativa. A banda de les figures centrals, les composicions inclouen mil i un detalls anecdòtics, pintats minuciosament. Molt colorista, amb figures de rostres bells, serenes i de gestos elegants, d’una placidesa sobrenatural que conviden a la devoció.

Anunciació (1486)

Un fet destacat, l’Anunciació (1486)

Crivelli situa l’escena bíblica de l’Anunciació en una ciutat coetània del pintor, aplicant-ne la perspectiva. L’arcàngel Gabriel està acompanyat de sant Emidi, patró de la ciutat d’Ascoli Piceno, lloc pel qual fou feta l’obra. Maria rep el raig diví que des del cel penetra l’estança. El detallisme és extraordinari, des dels objectes i l’enteixinat de la cambra a les motllures dels edificis, els estampats dels teixits, afegint-hi una munt de personatges secundaris, fins i tot un magnífic paó.

Mare de Déu de la candeleta

Tria d’obres

Políptic de la catedral d’Ascoli Piceno, amb la Mare de Déu i l’Infant al panell central (1473) que, a diferència de la majoria d’obres de Crivelli, s’ha conservat íntegre i al lloc original; Pietat (1485, Museu de Belles Arts, Boston); Mare de Déu de la candeleta (1492?, originalment a la catedral de Camerino (Itàlia), ara a la Pinacoteca de Brera, Milà); Coronació de la Mare de Déu (1493, procedent de Fabriano (Itàlia), ara a Brera)

Coronació de la Mare de Déu (1493)

Donatello, el màxim escultor del segle XV

Florència (Itàlia), vers 1386 –Florència, 1466

Activitat: Escultura     

Àrea: Florència, Venècia, Siena

Tallers

Donato de Niccolò di Betto Bardi, més conegut, ja entre els seus coetanis, pel diminutiu de Donatello, és fill d’un cardador de llana de Florència. Entre 1403 i 1407 treballa al taller de Lorenzo Ghiberti en els conjunts escultòrics de les portes del baptisteri de la catedral florentina. Artista versàtil, Donatello usarà tant el bronze, com la pedra o la fusta, formant-se, doncs, en diversos tallers ja que Ghiberti era bronzista, no esculpia la pedra.

Sant Jordi

Comandes

El 1407 s’inicia com escultor independent, primer a la catedral de Florència. Ben aviat té com a clients altres entitats rellevants de la ciutat i el banquer Cosme de Mèdici, senyor de la ciutat, que el protegirà. Des de 1425 i durant prop de 15 anys s’associa amb l’arquitecte i escultor Michelozzo. Viu a Pàdua, ciutat sota el domini de Venècia entre 1443 i 1453; després d’un temps a Siena, passa els últims anys a Florència, on deixa inacabats els púlpits per a la basílica de Sant Llorenç, obra de gran dramatisme.

L’estil

Present l’influx gòtic en les primeres obres, Donatello se’n desprèn, prenent de referents els models grecollatins. S’interessa sobretot pel naturalisme, amb una representació exemplar del cos humà, tant pel que fa al moviment com a l’expressió de les emocions, des de la tendresa al patetisme. En alguns baix relleus se serveix de la perspectiva lineal i de la tècnica de “rilievo stiacciato”, relleu molt subtil que minva gradualment del primer pla fins al fons per crear un efecte de profunditat espacial.

Gattamelata

Un fet destacat, l’estàtua eqüestre de Gattamelata

Durant la llarga estada de Donatello a Pàdua, esculpeix, entre altres obres, una gran estàtua en bronze del cap de mercenaris Gattamelata, mort en aquella ciutat el 1443. Crea la primera gran obra en bronze des de l’antiguitat, amb clares influències de l’estàtua de Marc Aureli a Roma. Gattamelata, dret sobre la muntura, alçant el bastó de comandament, amb unes faccions idealitzades, altiu i ple d’autoritat, esdevé un model molt copiat per altres escultors.

Tria d’obres

Sant Jordi (1416, Museu del Bargello, Florència), estàtua en marbre, classicista i dotada de força; El festí d’Herodes (1422-1427, baptisteri de Siena), baix relleu en bronze, on usa la perspectiva i l’stiacciato; David (vers 1440?, Museu del Bargello), de bronze, el primer nu en una estàtua exempta des de l’antiguitat; i Santa Maria Magdalena (1455, Museu de la catedral de Florència), talla en fusta, representada com a penitent.

La frase

“O l’esperit de Donatello obra en Miquel Àngel, o bé el de Miquel Àngel s’avançà i va obrar en Donatello”  (de Giorgio Vasari, biògraf italià del segle XVI).

David (Museu del Bargello)

Stephan Lochner, pintor de Colònia

Meerseburg am Bodensee (Alemanya), vers 1410–Colònia (Alemanya), 1451

Activitat: Pintura                                                     

Àrea: Sacre Imperi Romanogermànic

 

Reconeixement

Nascut a la zona del llac de Constança (Alemanya), es forma com a pintor i possiblement viatja un temps a Flandes, on rebrà la influència de mestres com Robert Campin i Jan van Eyck. El 1442 viu amb la seva dona a Colònia, ocupat en diversos encàrrecs artístics. La seva activitat no es limita a la pintura, també participa en la vida política de la ciutat, com a regidor del Consell municipal el 1447 i 1450. Mor arran d’una epidèmia que assola la ciutat el 1451.     

Retaule dels sants patrons de Colònia

Un fet destacat, el Retaule dels sants patrons de Colònia

Obra mestra de Lochner, conservada a la catedral de Colònia, i admirada per grans mestres con Dürer, és un tríptic amb una única escena narrativa sobre els patrons de la ciutat —els Reis d’Orient, santa Úrsula i sant Gereó—, els dos últims representats als extrems com a membres del seguici del tres reis que adoren Jesús. Composició simètrica, de gran riquesa de color, amb figures monumentals sobre fons daurat, s’observa un tractament acurat de la draperia i de la llum.

Mare de Déu del Roser

Estil

Lochner combina hàbilment el naturalisme de la pintura flamenca amb l’encant del Gòtic Internacional a Colònia. El seu estil es caracteritza per la delicadesa, tant pel que fa a la llum, amb fines de capes de color per obtenir efectes de transparència i brillantor, com a les faccions suaus i els posats elegants i mesurats de les figures, alhora que mostra un gust pel detall realista i un interès pels volums i l’espai. Tot s’encamina a dotar la pintura d’un to expressiu d’intens lirisme.   

   

L’anècdota

Com en tantes obres d’art, les pintures de Lochner inclouen elements simbòlics que van més enllà d’allò que s’hi reprodueix. Així, a la Mare de Déu del Roser, l’Infant sosté una poma, que representa els pecats del món, i al penjoll de Maria s’hi dibuixa un unicorn amb una noia, que al·ludeix a la seva virginitat, ja que en temps medievals es considerava que l’unicorn només podia ser amansit en presència d’una donzella.

Tria d’obres

Crist a la creu (Museu Nacional Germànic, Nuremberg); El Judici Final (vers 1435, Museu Wallraf-Richartz, Colònia); la Mare de Déu del Roser (vers 1440-1442, Museu Wallraf-Richartz); i La presentació al temple (Museu Estatal de Hesse, Darmstadt, 1447).

El Judici Final

Simone Martini, propagant l’estil sienès

Siena (Itàlia), vers 1485–Avinyó (França), 1344 

Activitat: Pintura

Àrea: Siena, Assís, Avinyó 

Mestre 

La majoria d’experts creuen que Martini fou deixeble de Duccio di Buoninsegna, el gran pintor de Siena. Seguint el seu mestratge, dibuixa figures estilitzades, ben delineades, i escenes plenes d’equilibri compositiu i harmonia amb gran riquesa de colors sense grans contrastos, amb presència de daurats. Ara bé, incorpora alguns elements propis de Giotto, com ara, efectes tridimensionals amb l’aplicació d’elements en perspectiva. 

Gòtic 

Probablement Martini és el millor creador italià del gòtic francès, que combina amb els trets de Duccio. Les seves obres manifesten el gust per les composicions elegants i refinades, evitant generalment el dramatisme, amb un sentit de la línia i el color sobretot decoratiu i esteticista, que es reflecteix també en rostres plens de delicadesa, clarament idealitzats.  

Sant Martí renunciant a les armes (Assís)

De Siena fins Avinyó 

La primera obra documentada de Martini és una Majestat, és a dir, la representació de la Mare de Déu amb l’Infant, entronitzats i envoltats d’àngels i sants, feta a Siena el 1315. Més tard esdevé pintor de la casa reial de Nàpols, serveis que li paguen esplèndidament. Alterna l’activitat a Siena amb encàrrecs en altres ciutats; Nàpols, Pisa, Assís… El 1336 deixa Siena per establir-se a Avinyó, on viu el papa i la seva cort. 

Guidoriccio da Fogliano

Un fet destacat,  el retrat de Guidoriccio de Fogliano (1330?) 

A la ciutat natal, una de les primeres comandes sense finalitat religiosa és el seu retrat del cap militar Guidoriccio da Fogliano (Palau Públic de Siena). El representa sol i solemne, sobre el seu cavall, entre el camp i fortaleses de la Toscana. Aquest model serà imitat en retrats eqüestres renaixentistes. 

Tria d’obres 

Retaule de sant Lluís de Tolosa coronant el seu germà el rei Robert d’Anjou (1317, Museu de Capodimonte, Nàpols); Vida de sant Martí, 10 escenes sobre aquest sant per a la capella homònima de la basílica inferior de Sant Francesc d’Assís; Tríptic de l’Anunciació, pintat amb el seu cunyat Lippo Memmi per a la catedral de Siena (1333, ara a la Galleria degli Uffizi, Florència). 

L’anècdota 

A Avinyó va relacionar-se amb el poeta Francesco Petrarca, que en dos dels seus sonets fa esment del retrat que li encomanà de Laura, la dama que l’escriptor estimava. Tanmateix, aquest retrat no es conserva ni en tenim cap altra referència documental. Allò que sí ha perviscut és un full il·lustrat, potser obra de Simone Martini, d’una còpia manuscrita de Virgili, propietat de Petrarca (Biblioteca Ambrosiana, Milà).  

Anunciació

     

Luca della Robbia, elegància i encant escultòrics

Florència? (Itàlia), 1400?–Florència, 1482 

Activitat: Escultura

Àrea: Florència

Sense referents familiars 

Luca no provenia d’una família d’artistes, son pare, Simone di Marco della Robbia, treballava al gremi dels llaners, però vistes les seves aptituds artístiques, Luca es forma com a artista amb l’orfebre Leonardo di Ser Giovanni, i més tard possiblement amb l’escultor Nanni di Banco.   

La Cantoria 

Per bé que és una de les seves primeres obres documentades, la Cantoria sobre la  porta de la sagristia nord de la catedral de Florència és possiblement el treball més reeixit. Aquesta balconada en marbre per a l’orgue (1431-1438), consta de plafons escultòrics que representen el salm 150, amb imatges de músics i ballarins lloant Déu. El naturalisme de les figures es combina amb l’equilibri serè de la composició. Desmuntada el 1688, es troba ara al Museu de l’Obra de la Catedral. 

Un fet destacat,  l’escultura de ceràmica vitrificada 

Se’l considera inventor de la ceràmica vitrificada aplicada a l’escultura. Des dels anys 40, treballa gairebé exclusivament en aquesta tècnica, amb un taller nombrós, en companyia del nebot Andrea della Robbia, que el succeirà. Creen peces en relleu, convencionals, de la Mare de Déu amb l’Infant, pintades de blanc sobre fons blau, amb decoració vegetal, i destinades sobretot a la devoció privada. La delicadesa de les imatges, de colors vius, i la facilitat de transport popularitza aquest gènere per Europa.  

Mare de Déu de les flors

L’anècdota 

El cost moderat de la tècnica de la ceràmica vitrificada i la forta demanda expliquen la gran prosperitat del taller dels Robbia. Així, el 1446 Luca pot comprar una gran casa amb jardí, a Florència, on instal·la el taller. Ell mateix dona raó de la seva fortuna en el seu testament, anomenant la tècnica de la ceràmica vitrificada com “ars superlucrativa”.         

Tria d’obres 

Ascensió (sagristia sud de la catedral de Florència); la Visitació (1448?, Pistoia), si bé algun expert l’atribueix al seu nebot Andrea; Mare de Déu de les flors (1450?, Museu del Bargello, Florència); Tomba del bisbe Benozzo Federighi (1454-1457, església  de la Santíssima Trinitat, Florència).   

Ascensió, catedral de Florència

 

 

Petrus Christus, un pintor pròxim

Baarle-Hertog (Països Baixos), vers 1415?–Bruges (Bèlgica), 1475

Activitat: Pintura

Àrea: Bruges

Segona generació 

Es desconeix on va formar-se com a artista, el que resta clar és que va estudiar a bastament les obres de la primera fornada de grans pintors flamencs, especialment Jan van Eyck, però també Van der Weyden o Campin. El 1444 s’instal·la a Bruges i en compra la ciutadania ja que era requisit indispensable per poder-hi treballar de pintor. Van Eyck havia mort tres anys abans, i Christus es converteix en el pintor de referència de la ciutat fins a l’arribada de Hans Memling, vora el 1465.

Ben relacionat 

Christus s’integra en els cercles socials més distingits de Bruges, membre de confraries selectes com la de l’Arbre Sec, a la qual pertany el duc de Borgonya, senyor de la ciutat. D’altra banda, Bruges és un gran empori, on viuen mercaders d’arreu d’Europa. L’artista compta, doncs, amb una clientela de potentats, destacant els encàrrecs d’italians, o bé del mateix municipi que li encomana muntatges decoratius amb motiu de grans celebracions. Durant anys ocupa càrrecs al gremi de pintors.

Retrat de noia

Un fet destacat, el Retrat de noia (1465-1470?, Gemäldegalerie, Berlín) 

Pintura a l’oli que retrata una jove, vestida elegantment, de qui ignorem la identitat. La noia mira a l’espectador, representada amb una aparent simplicitat formal i il·luminada amb delicadesa. Obra innovadora, suposa un canvi en la confecció de retrats perquè Christus abandona els fons plans per situar la imatge en un fons concret.

Sant Eloi

L’anècdota 

L’influx de Jan van Eyck és manifest. A tall d’exemple, el Matrimoni Arnolfini d’aquest autor té un element que Chistus adopta al seu Sant Eloi. Hi pinta també un mirall, per tal d’ampliar l’espai de l’escena pictòrica, aprofitant la imatge reflectida en el vidre. En el seu cas, el mirall descobreix el carrer on hi ha la botiga de l’orfebre, amb dos homes portant un falcó.

Estil pictòric 

Conrea el realisme pictòric d’Eyck, però sense el seu alt grau de detallisme. Crea escenes íntimes, trencant el distanciament entre l’obra i l’espectador, propi d’Eyck o Weyden. S’interessa per l’espai i és dels primers artistes flamencs a fer servir la perspectiva lineal, cosa que el relaciona amb pintors italians com Antonello da Messina, si bé s’ignora que hagués viatjat mai a Itàlia.

Retrat d’un cartoixà

Tria d’obres 

Retrat d’un cartoixà (1446, Metropolitan Museum of Art, Nova York); Sant Eloi (1449, Metropolitan, NY), que transforma la imatge religiosa en una escena profana, amb nuvis triant un anell; Mare de Déu i l’Infant en una cambra, (vers 1450-1460, Nelson-Atkins Museum of Art, Kansas City); i Mare de Déu i Infant entronitzats amb els sants Jeroni i Francesc (1457, Städelsches Kunstinstitut, Frankfurt), on fa ús de la perspectiva lineal.

Mare de Déu i Infant en una cambra