Nicola Pisano, embellint les predicacions

Pulla? (Itàlia), vers 1220?–Pisa? (Itàlia), vers 1284?

Activitat: Escultura     

Àrea: Pisa, Siena, Perusa

Inicis

La majoria d’especialistes creuen que Nicola Pisano va néixer a la Itàlia meridional, a la Pulla, en consonància amb documents antics que es conserven d’aquest artista on se l’anomena “Nicolas Pietri de Apulia”. És possible que la seva formació se situés a la Itàlia meridional, en els cercles vinculats a l’emperador Frederic II, caracteritzats pel gust per l’antiguitat clàssica. En tot cas, la seva activitat professional coneguda es localitza més al nord, a la Toscana.

Un fet destacat,  el púlpit del  baptisteri de Pisa

Els anys 1259 i 1260 Nicola Pisano esculpeix la trona (és a dir, el lloc des d’on es predica) del baptisteri de Pisa, en marbre. La seva creació suposa un canvi respecte als púlpits anteriors. Deixa d’esta adossat a parets del temple, i el conjunt escultòric esdevé un element arquitectònic autònom i destacat. Molt ornamentat, sobre set columnes s’aixeca una caixa hexagonal, amb cinc panells amb relleus d’escenes del Nou Testament relatives a l’anunciació, la infància de Jesús, la crucifixió i el judici final.

Púlpit del baptisteri de Pisa

Estil

Nicola Pisano mostra una síntesi de l’antiga escultura romana i les formes coetànies del gòtic francès, fent gala de talent narratiu en les seves composicions, amb gran nombre de figures. La monumentalitat, realisme i serenor d’algunes les seves creacions recorden l’art clàssic mentre l’emotivitat d’escenes con la crucifixió connecta amb el gòtic. El seu estil evoluciona incrementant el dinamisme i el jocs d’ombres dels seus relleus, però sense atènyer el dramatisme punyent del seu fill Giovanni.

Púlpit de Pisa, panell de l’adoració dels Reis d’Orient

L’anècdota

La forta influència dels antics models clàssics és manifesta en molts detalls dels relleus de Nicola Pisano. Al púlpit de Pisa, l’adoració dels reis d’Orient s’assembla als relleus romans de reis vençuts retent homenatge a l’emperador, i la Mare de Déu va vestida igual que les dames romanes, tal com s’observa en el sepulcre clàssic d’Hipòlit i Fedra, del cementiri de Pisa.

El púlpit de la seu de Siena

També a la Toscana, entre 1266 i 1268, Nicola és autor de la trona de la catedral de Siena, feta en marbre de Carrara, ara ajudat pels seus deixebles Arnolfo di Cambio, Lapo di Ricevuto i el seu fill Giovanni Pisano. Segueix a gran trets el model de Pisa, però n’augmenta la complexitat: la trona és octogonal, afegint-hi noves escenes. com la fugida a Egipte i la mort dels innocents, i dedicant dos panells al judici final.

Púlpit de la catedral de Siena

A Perusa

Nicola Pisano no es va limitar a l’àmbit religiós ja que bastí, d’acord amb les autoritats municipals de Perusa, la font major d’aquesta ciutat, auxiliat pel seu fill Giovanni, entre d’altres. Es compon de dues cisternes poligonals decorades amb relleus que representen signes del zodíac, arts liberals, animals, personatges mitològics, etc…, i remata la font una escultura de bronze.

Michael Pacher, un artista tirolès

 

Bruneck? (Itàlia), vers 1435–Salzburg (Àustria), 1498

Activitat: Pintura. Escultura      Grup4-Art                                                    

Àrea: Comtat del Tirol

 

Amalgama

Nascut al Tirol meridional, en zona de frontera, la seva producció el vincula amb els artistes de l’Alt Rin i  també amb els de l’àrea flamenca. Alguns investigadors aventuren que hauria viatjat a Flandes; el que sembla segur és la seva estada al nord d’Itàlia, a Pàdua i Venècia, que explica la influència dels pintors Andrea Mantegna i Giovanni Bellini. Polifacètic, Pacher treballa tant la pintura com l’escultura.     

Entre muntanyes

A partir de 1467 està registrat com a mestre pintor i ciutadà de Bruneck, on va residir-hi generalment des d’aleshores fins al 1496. De Bruneck la seva fama s’escampa i augmenten els clients eclesiàstics per les zones veïnes fins a l’arquebisbat de Salzburg, on moriria mentre realitzava un nou encàrrec. L’obra més característica de l’activitat de Pacher són els retaules articulats.      

Un fet destacat,  El retaule de sant Wolfgang

El 1471 l’abat de Mondsee li encomana el retaule per a l’església del poble austríac de S. Wolfgang in Salzkammergut, que acabaria 10 anys més tard. Aquest retaule monumental (12 x 6 m) és l’únic conjunt de Pacher que es conserva complet i en el lloc pel qual fou creat. Combina escultures gòtiques en fusta policroma, detallistes i intricades, de la crucifixió a la part superior o de la coronació de la Mare de Déu, al centre, amb pintures sobre Jesucrist i la Verge Maria, amb elements renaixentistes, als laterals.

michaelpacher-retauledesantwolfgang2

Retaule de sant Wolfgang, amb la imatge de la coronació de la Mare de Déu

L’anècdota

Un avantatge dels retaules articulats és que permeten oferir diferents programes iconogràfics als fidels, només tancant-lo o obrint-lo. En Sant Wolfgang, es podien alternar 3 grups d’imatges perquè compta amb dos jocs de plafons laterals. Els dies ordinaris, el retaule tancat mostrava pintures de la vida del sant patró, flanquejades per les escultures dels sants Jordi i Florià; els diumenges ensenyava escenes de la vida de Jesús; i en les solemnitats exhibia pintures de la Mare de Déu i la talla de la seva coronació.

St. Wolfgang kath. Pfarrkirche Pacher-Altar Sonntagsseite 01

Retaule de sant Wolfgang, amb les escenes de la vida de Jesús

Els quatre doctors de l’Església  

El 1483 i 1484 treballa en el retaule del monestir agustinià de Neustift (Itàlia). Perviuen els quatre panells centrals que representen els quatre pares i doctors de l’Església llatina: els sants Jeroni, Agustí d’Hipona, Gregori I papa, i Ambròs. Les figures clarament individualitzades, pintades amb colors brillants i maneres sumptuoses, amb coloms volant entre ells, simbolitzant l’Esperit Sant que els va inspirar. 

michaelpacher-els4doctorsdelesglesia

Els quatre doctors de l’Església (Alte Pinakothek, Munic)

Estil

Autor de transició, que manifesta més els trets gòtics de minuciositat i exuberància decorativa en l’escultura mentre que en pintura imita la perspectiva i la composició renaixentistes. Pinta figures, de colors vius, amb jocs de llums i ombres, reforçant el seus volums i dotant-les d’expressivitat i dinamisme.

 

Giovanni Pisano, escolpint des de la trona

Pisa (Itàlia)?, vers 1250–Siena? (Itàlia), 1314?

Activitat: Escultura       

Àrea: Pisa, Siena, Piacenza

Família

Giovanni, fill de l’escultor Nicola Pisano, probablement s’introduí en l’escultura en el taller patern, on aprendria elements de la tradició clàssica. El 1265 és llistat com a assistent del seu progenitor en el contracte per a la creació del púlpit de la catedral de Siena. També col·laboraria amb Nicola en la font major de Perusa (Itàlia), acabada el 1278.

Siena

La seva activitat a Siena, ja en solitari, se situa en els anys 80 i 90 del segle XIII, quan com a arquitecte en cap de la seu, s’encarrega de la decoració escultòrica de la part inferior de la façana de la catedral. Crea estàtues monumentals i elegants de profetes de la Bíblia, amb gran diversitat de postures i expressions.

La matança dels Innocents, relleu del Púlpit de Sant Andreu (Pistoia)

Un fet destacat,  el púlpit de Sant Andreu, de Pistoia

Pels volts de 1297 comença l’obra més reeixida, el púlpit marbrat de l’església de Sant Andreu, a Pistoia (Itàlia), que acabaria el 1301. Aquesta trona és hexagonal sostinguda per columnes i arcs ogivals. Els cins panells mostren escenes bíbliques de Crist, de l’Anunciació al Judici Final. Respecte a l’estil patern, manifesten un estil més nerviós i dinàmic, de marcat dramatisme, amb jocs de llum i obres, creats a partir de diferents modelats.

Púlpit de la catedral de Pisa

Trona pisana i altres obres

Entre 1302 i 1310 realitza el púlpit en marbre de la catedral de Pisa. Aquest compta amb nou relleus amb imatges del Nou Testament. L’ última gran obra és el sepulcre de Margarida de Brabant, consort de l’emperador Enric VII, a Gènova, del qual només es conserven algunes restes. Al llarg de la seva vida, esculpí diverses imatges de la Mare de Déu amb el Nen, inspirades en el gòtic francès, però dotades de major humanitat.

Mare de Déu amb Nen, de la capella dels Scrovegni (Pàdua)

La frase

“Si hagués d’escollir els deu artistes més grans de la història d’Europa, Giovanni Pisano estaria entre ells per la seva percepció de la vida i de la gent” (de l’escultor Henry Moore).

Hugo van der Goes, el pintor del desequilibri

Gant? (Bèlgica), vers 1440?–Auderghem (Bèlgica), 1482

Activitat: Pintura       

Àrea: Gant, Bruges i Brussel·les

 

Pintor de moda

S’ignoren els orígens i la formació d’aquest artista flamenc. La primera dada documental és de 1467, quan ingressa al gremi d’artistes de Gant. Hi va tenir un paper rellevant ja que en fou elegit degà diverses vegades i fou un pintor reclamat tant a les ciutats de Gant i Bruges  com a la cort dels ducs de Borgonya, intervenint en la decoració per a les festes del matrimoni del duc Carles a Bruges (1468) i pels funerals del mateix duc, el 1473.

Canvi

Tot i l’èxit professional, el 1477, potser per una crisi espiritual, va abandonar Gant per ingressar al Claustre Vermell (Rood-Klooster), un priorat prop de Brussel·les, com a monjo llec. Amb tot, vista la seva fama, se li concediren privilegis, com ara seguir pintant, atendre visites de gent distingida i fins i tot viatjar. Així, va estar-se a Lovaina per completar obres del pintor difunt Dirk Bouts, i va anar a Colònia el 1481. Patia algun desordre psíquic que s’agreujà amb un intent de suïcidi. Tornat al monestir, morí poc després.

L’anècdota

La informació sobre els últims anys de l’artista prové de Gaspar Ofhuys, un monjo del seu convent, que parla de la seva inestabilitat i la feblesa d’ànim que li impedia acabar els encàrrecs, i assegura que abusava de l’alcohol, que podia prendre amb els visitants. Alguns comentaris d’Ofhuys denoten un ressentiment cap a l’artista.

Estil pictòric

Goes, pintor detallista i amb una paleta de colors brillants, manifesta una evolució des de les composicions ordenades i serenes de les primeres obres cap a treballs més dramàtics, de major individualització dels personatges i de tensió emotiva, amb ambients discontinus, on no es respecten les regles de proporció, dibuixant figures pròximes de mides diverses. Uns hi ha vist el reflex de la seva psicologia turmentada, altres la voluntat de reflectir el contrast entre l’espai religiós i la realitat mundana.

Hugo_van_der_Goes_004

Tríptic Portinari (Galeria dels Uffizi, Florència)

Un fet destacat, el Tríptic Portinari (1475-1477)

És l’única obra documentada de Goes. Fou encarregada per Tommaso Portinari, delegat dels Mèdici a Bruges, per a l’església de l’Hospital de Santa Maria Nova, de Florència, on va arribar el 1483. S’hi representa la Nativitat amb l’adoració dels pastors, pintats de manera realista. Als laterals, la família Portinari protegits pels seus sants patrons. Aquest tríptic constituí una obra molt influent en la pintura italiana, admirada per artistes com Leonardo, i imitada per Ghirlandaio.

Tríptic del Calvari

Tria d’obres

Entre les obres atribuïdes a Goes, s’esmenten el Tríptic del Calvari (vers 1468, catedral de Gant);  L’adoració del Reis, taula central d’un retaule incomplet de Monforte de Lemos (vers 1470, Gemäldegalerie, Berlin); i La dormició de la Mare de Déu (vers 1480, Museu Groeninge, Bruges).

La dormició de la Mare de Déu

Teodoric de Praga, un pintor eslau

Actiu a Praga de 1360 i 1380, aproximadament

Activitat: Pintura       

Àrea: Regne de Bohèmia

 

Primerenc

Teodoric de Praga, anomenat també com el Mestre Teodoric, constitueix el primer artista de Bohèmia (Txèquia), amb obra conservada i provada l’autoria documentalment. Aquell fet no és accidental, en temps d’aquest monarca Praga es converteix en un dels principals centres artístics del continent, que continuarà fins al segle XV, on treballaran artistes del país al costat d’estrangers vinguts d’Itàlia, Alemanya, França…

Pintor palatí

La documentació coetània l’esmenta des del 1359 com a pintor de la cort de l’emperador Carles IV, bàsicament a Praga i a Karlstejn (Txèquia). Teodoric comptava amb casa a Hradcany, la població nascuda al voltant del castell de Praga. Testimoni de l’alta consideració de l’artista, en un document de l’emperador rep el  títol de “pictor noster et familiaris” (pintor i íntim nostre).

Capella de la Creu del castell de Karlstejn

Un fet destacat, la decoració de la capella de la Creu del castell de Karlstejn

Possiblement, entre 1359 i 1367 treballa en la capella de la Santa Creu del castell imperial de Karlstejn, prop de Praga. Comprèn més d’un centenar de pintures, sobre taula, de sants, profetes i àngels, a més d’alguns frescos. Són imatges massisses, de rostres naturalistes, sobre fons daurats, que estan pintades delicadament amb colors brillants i jocs de llums i obres, i representades de mig cos, portant objectes, com ara llibres, per accentuar-ne el volum.

L’anècdota

Les pintures de Teodoric al castell de Karlstejn decoraven de manera esplèndida la sala on es guardaven un gran nombre de relíquies així com la corona i altres insígnies de l’autoritat imperial de Carles IV. Per aquest motiu, satisfet i agraït, el monarca va recompensar-lo amb una finca al poble de Morina (Txèquia), gairebé exempta de tributs, el 1367. El privilegi imperial assenyala explícitament que el premi respon als mèrits artístics de Teodoric.

Sant Jeroni

Filippo Brunelleschi, l’arquitecte d’un nou estil

Florència (Itàlia), 1377–Florència, 1446

Activitat: Arquitectura     

Àrea: Florència

 

Escultor?

Segon fill de Ser Brunellesco di Lippo Lapi, notari de Florència, Filippo Brunelleschi no seguí la professió del pare, es va formar com a orfebre i escultor. El 1401 va participar al concurs públic per a una nova porta de bronze del baptisteri de Florència. La seva escena bíblica del sacrifici d’Isaac va perdre en favor de l’obra de Lorenzo Ghiberti. Potser per això, des d’aleshores orienta la seva activitat preferentment al camp de l’arquitectura.

Un fet destacat, la cúpula de la catedral de Florència

Des de 1418 Brunelleschi treballa en una cúpula per cobrir la catedral, tasca que acaba el 1436. Va edificar una cúpula gegantina, d’una cinquantena de metres, substituint les bastides de fusta tradicionals per ginys inventats per ell mateix. A fi d’alleugerir l’estructura, aplica diferents mitjans, com ara crear dues cúpules, una dins l’altra, separades per un espai buit, i l’ús, llevat del primer tram fet amb pedra, de maons col·ocats amb el sistema de cua de peix, d’època romana, que dona major estabilitat al conjunt.

La frase

“Qui abans que tu, Felip, arquitecte, va atrevir-se a construir una estructura de tal dimensió, alzinada cap al cel, ampla per poder cobrir amb la seva ombra tota la gent toscana i executada sense ajuda de cintres ni fustam, amb tal artifici que, si ho entenc bé, sembla tan increïble als d’ara com era ignorat dels antics” (de l’arquitecte Leon Battista Alberti)

Constructor amb models antics

La principal activitat arquitectònica de Brunelleschi es concentra a Florència, encarregada per gremis o bé per les famílies més poderoses de la ciutat. En els seus edificis recupera elements de l’art grecollatí, incorporant columnates que segueixen els ordres clàssics amb arcades de mig punt, adoptant cànons geomètrics simples i buscant la simetria i l’harmonia de les proporcions. El seu influx seria enorme i aquest gust per les formes antigues i l’estil elegant i mesurat serien adoptats pels arquitectes posteriors.

Hospital dels Innocents (Florència)

Tria d’obres

Hospital dels Innocents (1419-1424), orfenat encomanat pel gremi florentí de la Seda; Sagristia Vella de la basílica de Sant Llorenç (Florència), on estructura l’espai a partir de les formes bàsiques del quadrat i el cercle (1421-1428); Capella dels Pazzi (vers 1430), dins el convent de la Santa Creu (Florencia); i Església del Sant Esperit (Florència, 1444-1446).

Andrea Pisano, el Giotto de l’escultura

Pontedera (Itàlia)?, vers 1295–Orvieto (Itàlia)?, vers 1348

Activitat: Escultura

Àrea: Florència, Orvieto

 

De la Toscana

Andrea di Ugolino de Nino da Pontedera és més conegut com Andrea Pisano, nom derivat probablement d’haver nascut a Pontedera, prop de Pisa. Era fill d’un notari i encara que s’ignora la seva formació, probablement va iniciar la seva activitat artística com orfebre.

Un fet destacat,  la porta sud del baptisteri de Florència (1330-1336)

El 1329 el gremi de mercaders de teles de Florència li encomana les portes de bronze de l’entrada est del baptisteri de la ciutat. Es decoren amb 28 panells en relleu, vint d’ells sobre la vida de sant Joan Baptista, relacionats amb els mosaics del baptisteri i els frescos  amb el mateix tema de Giotto a la Santa Creu (Florència). També estilísticament es palesa l’influx de Giotto, com ara la definició volumètrica de les figures i l’equilibri compositiu de les escenes, que combina amb el gust pel detall.

Porta sud del baptisteri de Florència

Sant Joan bateja els pagans

L’anècdota

L’admiració davant les portes de l’est del baptisteri florentí va provocar que en el projecte escultòric de les portes del nord, guanyat per Ghiberti dècades més tard, se seguís  l’esquema de Pisano, amb el mateix nombre de panells. Tanmateix el resultat de Ghiberti va satisfer tant als prohoms de Florència que les portes d’Andrea Pisano es van traslladar al costat sud mentre que a les portes de l’est, les principals, encarades amb la catedral, van situar-hi l’obra de Ghiberti, el 1424.

Mestre d’obres de la catedral de Florència

Sota la direcció de Giotto, Pisano executa part del relleus en marbre de la base del campanar de la catedral de Florència, que comprenen un variat grup d’escenes: el Gènesi, les feines de l’home, els sagraments, les virtuts, els planetes… Quan mor Giotto (1337), el succeeix en la direcció de les obres de la seu. Probablement continua amb els treballs escultòrics a la part baixa del campanar, afegint en el pis superior nínxols amb estàtues, com la del rei Salomó, que alguns experts li atribueixen.

Últims temps

Vers el 1341 torna a Pisa, on manté un taller fins el 1347, quan té cura de les obres de la catedral d’Orvieto. El 1349 ja hi ha un substitut, la qual cosa fa pensar als experts que devia morir potser a la terrible pesta de 1348-1349.

Gilles Binchois, cançons de Borgonya

Mons? (Bèlgica), vers 1400–Soignies (Bèlgica), 1460

Activitat: Música           

Àrea: Comtat d’Hainaut, ducat de Borgonya

 

Burgesos

El seu nom presenta variants en els documents coetanis: Gilles de Bins, o Binch, o Binche. El pare era burgès, ciutadà de Mons, i conseller de Guillem IV i la seva filla Jaumina I, comtes d’Hainaut. S’ignora la formació musical de Binchois, possiblement va rebre-la a la ciutat natal. La primera feina documentada va ser d’organista a l’església de Sant Waudru (Mons), amb la que el seu pare estava molt vinculat.

Ducs

El 1423 és organista a Lille (França) i després compon cançons pel duc de Suffolk, noble anglès instal·lat a França. Finalment, vers el 1427, s’incorpora a la cort de Felip, el Bo, duc de Borgonya, on desenvolupa la seva activitat principal com a músic ja que hi treballa fins 1453, quan es retira a Soignies. Binchois no tenia estudis universitaris ni era capellà. De tota manera, va obtenir beneficis eclesiàstics a Bruges (Bèlgica), Mons, Cassel (França) i Soignies, gràcies al seu prestigi a la cort ducal.

Un fet destacat, les “chansons”

Binchois conrea tant la música religiosa com secular. La més reeixida és la cançó profana. Generalment són peces breus en forma de rondó, és a dir, passatges musicals diferents que s’alternen amb una tornada invariable. Cançons de ritme ternari, sense harmonies complexes, de línia melòdica elegant, dolça i expressiva, entre les millors d’aquell període. Tenen sovint un aire nostàlgic davant l’amor no correspost. Les lletres provenen de grans poetes coetanis: Chartier, Charles d’Orléans, Christine de Pisan…

Tria d’obres

“De plus en plus se renouvelle” (Més i més es renova) i “Je me recommande humblement (M’encomano humilment, vers 1448), cançons rondó, a tres veus; “Filles a marier” (Filles per casar), cançó a quatre veus; Nove cantum melodie (1431), motet pel bateig d’Antoni, fill del duc de Borgonya.

L’anècdota

En un llibre del segle XV de Martin Le Franc apareix una il·lustració dels músics Gilles Binchois i Guillaume Dufay, compositors que es van conèixer. Durant els segles XV i XVI, els tractadistes musicals van aparellar sovint aquests artistes com a capdavanters de la música del seu temps. D’altra banda, sobta descobrir que en la seva època Binchois era més enaltit que Dufay, mentre que els musicòlegs actuals els valoren de manera inversa.

 

Per saber-ne més:

Música. Je me recommande humblement

https://www.youtube.com/watch?v=iDeAk4cHaY8

 

Masaccio, revolució en la pintura

San Giovanni Valdarno (Itàlia), 1401–Roma, 1428

Activitat: Pintura     

Àrea: Florència, Pisa, Estats Pontificis

 

Apel·latius

L’artista Tommaso di Ser Giovanni di Mone és molt més conegut amb el sobrenom de Masaccio. Segons els biògrafs, aquest àlies tenia originàriament un to pejoratiu: al·ludia al seu caràcter abstret, interessat només en el món de l’art, que el feia sempre anar brut i malgirbat. El jove, fill d’un notari, va deixar el poble  per establir-se a Florència als setze anys.

Expulsió del Paradís (capella Brancacci)

Autonomia

S’ignora la formació de Masaccio, que desenvolupa un estil allunyat del gòtic dominant. Freqüenta Brunelleschi i Donatello, exponents de les formes renaixentistes en l’arquitectura i l’escultura, respectivament. Ben aviat, el 1422 ingressa al gremi de metges i especiers, on s’integraven els pintors de Florència, cosa que demostra que treballa ja sense tuteles d’altres mestres.

Paisans

El 1424 s’associa a Florència amb Masolino, un altre pintor del seu poble. Van col·laborar en diverses obres, si bé l’art de Masolino és més goticitzant i menys innovador. L’obra conjunta més important són els frescos de la capella Brancacci, a  l’església dels carmelites de Florència (1424-1428?), que constitueix el primer gran cicle mural de la pintura renaixentista. Escenes del Gènesi i de la vida de sant Pere decoren la capella.

Un fet destacat, La Trinitat  (Església de Santa Maria Novella, Florència, 1427?)

Per primera vegada en la història, Masaccio aplica la perspectiva lineal en la pintura. Situa la triple manifestació de Déu, sense grans esplendors, en un espai sobri, dins d’un marc arquitectònic de factura realista, aparentment de grans dimensions mitjançant la projecció de la volta. També hi ha la Mare de Déu, sant Joan i dos donants agenollats; a la part inferior s’hi representa un esquelet, símbol de la caducitat terrenal.

La Trinitat

Estil pictòric

A diferència dels coetanis, Masaccio defuig el decorativisme i la gracilitat gòtica. Plasma figures corpòries, massisses i naturals, representades amb faccions i gestos expressius, i que ocupen un espai versemblant gràcies als contrastos de llum i la perspectiva, sovint configurada a partir d’elements arquitectònics.

Un jove mor

Entre 1427 i 1428 visqué a Roma. Allà va morir sobtadament, amb només 26 anys. La seva producció va tenir poc impacte immediat, però posteriorment la seva influència seria enorme. Genis com Leonardo, Rafael i Miquel Àngel van visitar i estudiar els seus frescos de la Capella Brancacci.

La frase

“Va realitzar per si sol la revolució més gran que la pintura hagi conegut” (del pintor Eugène Delacroix, a Revue de Paris, 1830)

Tria d’obres

Mare de Déu amb l’Infant i santa Anna (vers 1424, Galleria degli Uffizi, Florència); Políptic de Pisa (1426), obra pintada per a l’església dels carmelites de Pisa, ara repartida entre diferents museus; L’expulsió del Paradís  i El tribut de la moneda (entre 1424 i 1427?), ambdós frescos de la capella Brancacci, Florència).

El tribut de la moneda (capella Brancacci)

Konrad Witz, pintor magistral de l’aigua

Rottweil (Alemanya), vers 1400–Basilea o Ginebra (Suïssa), 1546?

Activitat: Pintura            

Àrea: Sacre Imperi Romanogermànic. Confederació Suïssa

 

Migrar

Originari de la regió alemanya de Suàbia, Witz s’establí com a pintor a Basilea el 1434, segurament atret per la celebració d’un concili ecumènic en aquella ciutat i les oportunitats de negoci que això generava. Un any més tard va adquirir la ciutadania de Basilea i és possible que fos aleshores quan es casés amb Ursula Treyger, neboda d’un altre pintor. El 1443 es comprà una casa a Basilea, la qual cosa sembla confirmar l’èxit professional de Witz.

Estil

La seva pintura es caracteritza per les formes vigoroses i estàtiques, que emfatitzen el volum de les figures, amb rics drapejats i de colors simples i vius. Un element distintiu és el tractament de l’aigua en rius i llacs on aconsegueix uns efectes de transparència molt reeixits i innovadors. La falta de dramatisme en les seves composicions va fer oblidar la seva obra que no fou reivindicada fins a principis del segle XX.

Sant Cristòfor

Tria d’obres

Salomó i la reina de Saba (1435?, Pinacoteca de Berlin), fragment del Políptic del mirall de la salvació, retaule pintat presumiblement per a l’església de Sant Leonard de Basilea; Sant Cristòfor (1435-1440?, Museu d’Art de Basilea), imatge del sant carregant l’infant Jesús en un riu, plasmant de manera realista les ones de l’aigua; i Santes Maria Magdalena i Caterina d’Alexandria, assegudes en una església i exhibint els complicats plecs dels vestits (1440-1443?, Museu de l’Obra de la Catedral, Estrasburg).

Un fet destacat, La pesca miraculosa

La pesca miraculosa (Museu d’art i història de Ginebra)

Aquesta escena evangèlica, signada per l’autor el 1444, fou encarregada pel bisbe de Ginebra. Pertanyia al retaule de sant Pere, que es conserva parcialment a la catedral. Figuren Jesús, mig d’esquena, amb capa vermella, surant sobre les aigües, i la barca amb els apòstols que feinegen, reflectits al llac i pintats com a gent corrent. L’escena, ambientada en el llac de Ginebra amb la silueta característica del pic de La Dôle, constitueix un dels primers paisatges realistes a l’àrea germànica.

L’anècdota

La major part de la producció de Witz ha perviscut de manera fragmentària. Els grans retaules per esglésies de Basilea i Ginebra van ser desmantellats arran de la onada d’iconoclàstia a la Suïssa del segle XVI. Fins i tot, les anàlisis de La pesca miraculosa han demostrat que els rostres dels personatges es van refer, potser després d’atacs contra les imatges religioses.

Santes Maria Magdalena i Caterina d’Alexandria