Andrea Pisano, el Giotto de l’escultura

Pontedera (Itàlia)?, vers 1295–Orvieto (Itàlia)?, vers 1348

Activitat: Escultura

Àrea: Florència, Orvieto

 

De la Toscana

Andrea di Ugolino de Nino da Pontedera és més conegut com Andrea Pisano, nom derivat probablement d’haver nascut a Pontedera, prop de Pisa. Era fill d’un notari i encara que s’ignora la seva formació, probablement va iniciar la seva activitat artística com orfebre.

Un fet destacat,  la porta sud del baptisteri de Florència (1330-1336)

El 1329 el gremi de mercaders de teles de Florència li encomana les portes de bronze de l’entrada est del baptisteri de la ciutat. Es decoren amb 28 panells en relleu, vint d’ells sobre la vida de sant Joan Baptista, relacionats amb els mosaics del baptisteri i els frescos  amb el mateix tema de Giotto a la Santa Creu (Florència). També estilísticament es palesa l’influx de Giotto, com ara la definició volumètrica de les figures i l’equilibri compositiu de les escenes, que combina amb el gust pel detall.

Porta sud del baptisteri de Florència

Sant Joan bateja els pagans

L’anècdota

L’admiració davant les portes de l’est del baptisteri florentí va provocar que en el projecte escultòric de les portes del nord, guanyat per Ghiberti dècades més tard, se seguís  l’esquema de Pisano, amb el mateix nombre de panells. Tanmateix el resultat de Ghiberti va satisfer tant als prohoms de Florència que les portes d’Andrea Pisano es van traslladar al costat sud mentre que a les portes de l’est, les principals, encarades amb la catedral, van situar-hi l’obra de Ghiberti, el 1424.

Mestre d’obres de la catedral de Florència

Sota la direcció de Giotto, Pisano executa part del relleus en marbre de la base del campanar de la catedral de Florència, que comprenen un variat grup d’escenes: el Gènesi, les feines de l’home, els sagraments, les virtuts, els planetes… Quan mor Giotto (1337), el succeeix en la direcció de les obres de la seu. Probablement continua amb els treballs escultòrics a la part baixa del campanar, afegint en el pis superior nínxols amb estàtues, com la del rei Salomó, que alguns experts li atribueixen.

Últims temps

Vers el 1341 torna a Pisa, on manté un taller fins el 1347, quan té cura de les obres de la catedral d’Orvieto. El 1349 ja hi ha un substitut, la qual cosa fa pensar als experts que devia morir potser a la terrible pesta de 1348-1349.

Gilles Binchois, cançons de Borgonya

Mons? (Bèlgica), vers 1400–Soignies (Bèlgica), 1460

Activitat: Música           

Àrea: Comtat d’Hainaut, ducat de Borgonya

 

Burgesos

El seu nom presenta variants en els documents coetanis: Gilles de Bins, o Binch, o Binche. El pare era burgès, ciutadà de Mons, i conseller de Guillem IV i la seva filla Jaumina I, comtes d’Hainaut. S’ignora la formació musical de Binchois, possiblement va rebre-la a la ciutat natal. La primera feina documentada va ser d’organista a l’església de Sant Waudru (Mons), amb la que el seu pare estava molt vinculat.

Ducs

El 1423 és organista a Lille (França) i després compon cançons pel duc de Suffolk, noble anglès instal·lat a França. Finalment, vers el 1427, s’incorpora a la cort de Felip, el Bo, duc de Borgonya, on desenvolupa la seva activitat principal com a músic ja que hi treballa fins 1453, quan es retira a Soignies. Binchois no tenia estudis universitaris ni era capellà. De tota manera, va obtenir beneficis eclesiàstics a Bruges (Bèlgica), Mons, Cassel (França) i Soignies, gràcies al seu prestigi a la cort ducal.

Un fet destacat, les “chansons”

Binchois conrea tant la música religiosa com secular. La més reeixida és la cançó profana. Generalment són peces breus en forma de rondó, és a dir, passatges musicals diferents que s’alternen amb una tornada invariable. Cançons de ritme ternari, sense harmonies complexes, de línia melòdica elegant, dolça i expressiva, entre les millors d’aquell període. Tenen sovint un aire nostàlgic davant l’amor no correspost. Les lletres provenen de grans poetes coetanis: Chartier, Charles d’Orléans, Christine de Pisan…

Tria d’obres

“De plus en plus se renouvelle” (Més i més es renova) i “Je me recommande humblement (M’encomano humilment, vers 1448), cançons rondó, a tres veus; “Filles a marier” (Filles per casar), cançó a quatre veus; Nove cantum melodie (1431), motet pel bateig d’Antoni, fill del duc de Borgonya.

L’anècdota

En un llibre del segle XV de Martin Le Franc apareix una il·lustració dels músics Gilles Binchois i Guillaume Dufay, compositors que es van conèixer. Durant els segles XV i XVI, els tractadistes musicals van aparellar sovint aquests artistes com a capdavanters de la música del seu temps. D’altra banda, sobta descobrir que en la seva època Binchois era més enaltit que Dufay, mentre que els musicòlegs actuals els valoren de manera inversa.

 

Per saber-ne més:

Música. Je me recommande humblement

https://www.youtube.com/watch?v=iDeAk4cHaY8

 

Masaccio, revolució en la pintura

San Giovanni Valdarno (Itàlia), 1401–Roma, 1428

Activitat: Pintura     

Àrea: Florència, Pisa, Estats Pontificis

 

Apel·latius

L’artista Tommaso di Ser Giovanni di Mone és molt més conegut amb el sobrenom de Masaccio. Segons els biògrafs, aquest àlies tenia originàriament un to pejoratiu: al·ludia al seu caràcter abstret, interessat només en el món de l’art, que el feia sempre anar brut i malgirbat. El jove, fill d’un notari, va deixar el poble  per establir-se a Florència als setze anys.

Expulsió del Paradís (capella Brancacci)

Autonomia

S’ignora la formació de Masaccio, que desenvolupa un estil allunyat del gòtic dominant. Freqüenta Brunelleschi i Donatello, exponents de les formes renaixentistes en l’arquitectura i l’escultura, respectivament. Ben aviat, el 1422 ingressa al gremi de metges i especiers, on s’integraven els pintors de Florència, cosa que demostra que treballa ja sense tuteles d’altres mestres.

Paisans

El 1424 s’associa a Florència amb Masolino, un altre pintor del seu poble. Van col·laborar en diverses obres, si bé l’art de Masolino és més goticitzant i menys innovador. L’obra conjunta més important són els frescos de la capella Brancacci, a  l’església dels carmelites de Florència (1424-1428?), que constitueix el primer gran cicle mural de la pintura renaixentista. Escenes del Gènesi i de la vida de sant Pere decoren la capella.

Un fet destacat, La Trinitat  (Església de Santa Maria Novella, Florència, 1427?)

Per primera vegada en la història, Masaccio aplica la perspectiva lineal en la pintura. Situa la triple manifestació de Déu, sense grans esplendors, en un espai sobri, dins d’un marc arquitectònic de factura realista, aparentment de grans dimensions mitjançant la projecció de la volta. També hi ha la Mare de Déu, sant Joan i dos donants agenollats; a la part inferior s’hi representa un esquelet, símbol de la caducitat terrenal.

La Trinitat

Estil pictòric

A diferència dels coetanis, Masaccio defuig el decorativisme i la gracilitat gòtica. Plasma figures corpòries, massisses i naturals, representades amb faccions i gestos expressius, i que ocupen un espai versemblant gràcies als contrastos de llum i la perspectiva, sovint configurada a partir d’elements arquitectònics.

Un jove mor

Entre 1427 i 1428 visqué a Roma. Allà va morir sobtadament, amb només 26 anys. La seva producció va tenir poc impacte immediat, però posteriorment la seva influència seria enorme. Genis com Leonardo, Rafael i Miquel Àngel van visitar i estudiar els seus frescos de la Capella Brancacci.

La frase

“Va realitzar per si sol la revolució més gran que la pintura hagi conegut” (del pintor Eugène Delacroix, a Revue de Paris, 1830)

Tria d’obres

Mare de Déu amb l’Infant i santa Anna (vers 1424, Galleria degli Uffizi, Florència); Políptic de Pisa (1426), obra pintada per a l’església dels carmelites de Pisa, ara repartida entre diferents museus; L’expulsió del Paradís  i El tribut de la moneda (entre 1424 i 1427?), ambdós frescos de la capella Brancacci, Florència).

El tribut de la moneda (capella Brancacci)

Konrad Witz, pintor magistral de l’aigua

Rottweil (Alemanya), vers 1400–Basilea o Ginebra (Suïssa), 1546?

Activitat: Pintura            

Àrea: Sacre Imperi Romanogermànic. Confederació Suïssa

 

Migrar

Originari de la regió alemanya de Suàbia, Witz s’establí com a pintor a Basilea el 1434, segurament atret per la celebració d’un concili ecumènic en aquella ciutat i les oportunitats de negoci que això generava. Un any més tard va adquirir la ciutadania de Basilea i és possible que fos aleshores quan es casés amb Ursula Treyger, neboda d’un altre pintor. El 1443 es comprà una casa a Basilea, la qual cosa sembla confirmar l’èxit professional de Witz.

Estil

La seva pintura es caracteritza per les formes vigoroses i estàtiques, que emfatitzen el volum de les figures, amb rics drapejats i de colors simples i vius. Un element distintiu és el tractament de l’aigua en rius i llacs on aconsegueix uns efectes de transparència molt reeixits i innovadors. La falta de dramatisme en les seves composicions va fer oblidar la seva obra que no fou reivindicada fins a principis del segle XX.

Sant Cristòfor

Tria d’obres

Salomó i la reina de Saba (1435?, Pinacoteca de Berlin), fragment del Políptic del mirall de la salvació, retaule pintat presumiblement per a l’església de Sant Leonard de Basilea; Sant Cristòfor (1435-1440?, Museu d’Art de Basilea), imatge del sant carregant l’infant Jesús en un riu, plasmant de manera realista les ones de l’aigua; i Santes Maria Magdalena i Caterina d’Alexandria, assegudes en una església i exhibint els complicats plecs dels vestits (1440-1443?, Museu de l’Obra de la Catedral, Estrasburg).

Un fet destacat, La pesca miraculosa

La pesca miraculosa (Museu d’art i història de Ginebra)

Aquesta escena evangèlica, signada per l’autor el 1444, fou encarregada pel bisbe de Ginebra. Pertanyia al retaule de sant Pere, que es conserva parcialment a la catedral. Figuren Jesús, mig d’esquena, amb capa vermella, surant sobre les aigües, i la barca amb els apòstols que feinegen, reflectits al llac i pintats com a gent corrent. L’escena, ambientada en el llac de Ginebra amb la silueta característica del pic de La Dôle, constitueix un dels primers paisatges realistes a l’àrea germànica.

L’anècdota

La major part de la producció de Witz ha perviscut de manera fragmentària. Els grans retaules per esglésies de Basilea i Ginebra van ser desmantellats arran de la onada d’iconoclàstia a la Suïssa del segle XVI. Fins i tot, les anàlisis de La pesca miraculosa han demostrat que els rostres dels personatges es van refer, potser després d’atacs contra les imatges religioses.

Santes Maria Magdalena i Caterina d’Alexandria

Pedro Berruguete, introduint el Renaixement italià a Castella

Paredes de Nava (Palència), vers 1450–Madrid?, 1503

Activitat: Pintura               

Àrea: Regne de Castella. Urbino

 

Gentilhome

Es coneixen poques dades amb certesa de Pedro Berruguete. De família de “hidalgos”, és a dir, de membres de l’estrat inferior de la noblesa, es creu que la seva formació inicial com a pintor es produí en algun taller del nord de Castella, dins de l’estil dominant del gòtic flamenc.

A Itàlia

Bona part dels experts defensen que Berruguete va estar-se uns anys a Itàlia, concretament a Urbino arran de la presència documentada el 1477 d’un artista dit “Perus Spagnuolus”, que vivia al palau ducal on treballava per Federico de Montefeltro, juntament amb el pintor flamenc Just de Gant. Les similituds estilístiques entre pintures d’Urbino i les posteriors de Berruguete fan plausible aquesta teoria.

Eclesiàstics

Quan torna a Espanya, probablement el 1484, l’activitat principal rau primer a Toledo, i després a Àvila, on pinta per a les catedrals, si bé la majoria dels treballs toledans s’han perdut. També va tenir com a clients destacats els dominics, sobretot el convent de Sant Tomàs, a Àvila, per qui va elaborar tres retaules i altres obres, gràcies a la relació amb el gran inquisidor Tomás de Torquemada.

pedroberruguete-sagradafamilia-fundaciogodia

La Sagrada Família (Fundació Godia, Barcelona)

Tria d’obres

Federico de Montefeltro i el seu fill (1476-1477?, Palau d’Urbino), retrat de la seva època italiana; L’anunciació, d’influència flamenca (posterior a 1495, cartoixa de Miraflores, Burgos); La Sagrada Família (vers 1500, Fundació Godia, Barcelona); Sis reis i profetes d’Israel, del cos inferior del retaule major de l’església de Santa Eulàlia (1490, Paredes de Nava).

L’estil

Berruguete és un artista que combina el gòtic hispanoflamenc amb elements renaixentistes italians, com ara el domini en la representació del cos humà en moviment, mantenint els fons daurats de la tradició castellana. Un tret que el caracteritza és el sentit narratiu, que li permet reexir en escenes complexes amb nombrosos personatges.

Un fet destacat, Acte de fe presidit per sant Domènec

Entre 1493 i 1499 Berruguete va pintar aquest quadre per al convent de Sant Tomàs, d’Àvila, actualment al Museo del Prado. Apareix el fundador dels dominics com a jutge inquisidor que commuta la pena d’un heretge que s’ha retractat mentre uns cremen a la foguera i altres esperen el mateix destí. Malgrat Domènec visqué centúries abans, l’escena reprodueix els actes de fe de la Castella del segle XV, si bé el pintor ha unit els actes de la sentència i la pena, quan en realitat es realitzaven en llocs diferents.

pedroberruguete-actedefepresiditpersantdomenec

Acte de fe presidit per sant Domènec (Museo del Prado)

L’anècdota

Alonso, fill de Pedro Berruguete, excel·lí també com a artista, però en l’escultura. Probablemente seguint els consells i l’exemple del progenitor, va residir uns anys de formació a Itàlia, en el seu cas a Florència, tornant també a terres castellanes per difondre allò après.

Rogier van der Weyden, pintures d’equilibri i dramatisme

Tournai (Bèlgica), 1399 o 1400–Brussel·les, 1464

Activitat: Pintura         

Àrea: Lovaina i Brussel·les

 

Canvis onomàstics

Figura senyera de la pintura flamenca del seu temps i digne successor de Jan van Eyck. Fou deixeble de Robert Campin a la ciutat natal. Fill d’un ganiveter, el seu nom real era Rogier de la Pasture. Es canvià el seu cognom ja adult, quan s’establí a Brussel·les (1435), traduint-lo a l’idioma flamenc.

El Davallament

Un fet destacat, El Davallament (1435)

Obra encomanada pel gremi de ballesters de Lovaina (Bèlgica), de la qual només es conserva la taula central del retaule, actualment al Museo del Prado. Les figures omplen gairebé tot l’espai disponible de manera coherent, amb els personatges individualitzats, tant pels gestos com pels colors de les túniques, combinats acuradament. L’artista remarca Maria com a seguidora perfecta de Crist en imitar la seva posició corbada la del Crist difunt.

L’anècdota

Va viatjar a Itàlia el 1450 si bé no imita les formes artístiques del país. En qualsevol cas, la seva producció és coneguda i apreciada a Itàlia, com ho demostra la noble Bianca Maria Sforza que va enviar el seu pintor de cambra Zanetto Bugatto a Flandes (1460) per tal que aprengués l’estil de Van der Weyden.

Triomfant

Des de 1436 és el pintor oficial de la ciutat de Brussel·les i, com a tal, executa obres de tema civil per a l‘ajuntament, com Les Justícies de Herkenband i Trajà, destruïda al segle XVII. Les comandes d’obres religioses per a clients il·lustres, fins i tot el duc de Borgonya o el rei de Castella, augmenten el prestigi i la fortuna del pintor, que l’enlaira fins al més granat de la societat de Brussel·les, com ho testimonia l’ingrés a la confraria de la Santa Creu (1462), la més selecta de la ciutat.

 

rogiervanderweyden-retrat desantacoloma-altepinakothek,munic

Retaule de santa Coloma

Estil pictòric

Les seves obres es caracteritzen pel domini de la composició, l’harmonia de colors vius, el detallisme i la plasticitat de les figures, amb rics drapejats, que accentuen el seu volum. Això es combina amb els rostres i els moviments expressius dels personatges que doten les escenes d’intensitat dramàtica, sobretot les referides a la Passió de Jesucrist.

Tria d’obres

Retrat de dona (National Gallery of Art, Washington)

El Tríptic dels set sagraments (1450?, Koningklijk Museum, Anvers); El Judici Final (1451?, Musée de l’Hôtel-Dieu, Beaune), de grans dimensions, influït per Van Eyck;  Tríptic de santa Coloma (1455?, Alte Pinakothek, Munic), amb l’adoració dels Reis en el panell central; i Retrat de dama (1460, National Gallery of Art, Washington), exemple de la retratística de Van der Weyden: imatges fins a mig cos i perfil de tres quarts, ensenyant les mans, amb rostres seriosos i parcialment idealitzats.

Perugino, dolcesa i encís pictòrics

Città della Pieve (Itàlia), vers 1450–Fontignano (Itàlia), 1523

Activitat: Pintura                                                               

Àrea: Perusa, Florència, Estats Pontificis

 

Inicis

Retrat de Perugino, per Rafael

Pietro Vanucci és conegut amb el nom de Perugino ja que els inicis de la seva carrera artística se situen a Perusa. A més a més, cap al 1499, ja pintor consagrat, també va centrar la seva producció artística en aquesta ciutat.

Florència

Va concloure la formació com a pintor a Florència, en contacte amb Piero della Francesa, Andrea del Verrochio o Sandro Botticelli. Fruit del seu renom artístic, el papa Sixt IV el va cridar a Roma per pintar la capella de la Concepció, a l’antiga basílica de Sant Pere del Vaticà  (1478) i la decoració de la part inferior de la Capella Sixtina (1481-1482).

Un fet destacat, El lliurament de les claus a sant Pere (Capella Sixtina, Roma)

Aquesta pintura constitueix una de les obres mestres de Perugino. És lògica la representació d’aquesta escena a les estances vaticanes perquè és quan Jesús confereix  a l’apòstol Pere la seva autoritat, fonament del poder pontifici. Equilibri i simetria en la imatge, tant en el primer pla, amb els apòstols, de ric drapejat i postures afectades, a banda i banda de les figures principals, com també en el fons obert i lluminós, amb un temple al mig i dos arcs de triomf ideals als extrems.

Lliurament de les claus a sant Pere

Estil pictòric

Es caracteritza la seva obra per l’harmonia i la dolçor de les imatges, que transmeten un cert aire melancòlic i serè. Les escenes, absents de dramatisme, amb cromatismes delicats, s’emmarquen en paisatges idíl·lics i amplis. L’èxit de les seves composicions, que el van permetre durant anys mantenir dos grans tallers a Florència i Perusa, va derivar en la reiteració dels mateixos esquemes, perdent creativitat.  Rafael, un dels artistes màxims del Renaixement, fou deixeble seu.

L’anècdota

Segons Giorgio Vasari, historiador del segle XVI, Miquel Àngel el va titllar d’artista matusser. Perugino el va dur als tribunals per infàmia, però el cas es va desestimar. Potser la desqualificació de Miquel Àngel influí en què el papa ordenés la supressió d’alguns frescos de la Capella Sixtina —alguns de Perugino— substituïts pel Judici Final de  Miquel Àngel.

Tria d’obres

Visió de sant Bernat (1473-1475, Pinacoteca de Munic); frescos del Collegio del Cambio  (1496-1500, Perusa), que combinen elements de l’antiguitat grecollatina amb altres de la fe cristiana; Crucifixió (1496, Sala capitular de Santa Maria Magdalena de Pazzi, Florència); i retrat de Francesco delle Opere  (1494, Galleria degli Uffizi, Florència).

Fresc de Santa Maria Magdalena de Pazzi